Alimentador RSS

Monthly Archives: Abril 2010

No m’agrada…

Posted on

que en algunes botigues i grans magatzems, se m’apropi una dependenta de somriure servil i em pregunti Puc ajudar-la? Doncs no. Si necessités ajuda, la demanaria.

que em diguin Però, com? No ho sabies? Si t’ho havia comentat… A veure. Si m’ho vas comentar, ho sabria, encara no tinc alhzeimer.

que em diguin S’hauria de fer… L’ús de l’impersonal, unit a la perífrasi verbal d’obligació, resulta pervers. Les coses, o les fan les persones o, de vegades, les màquines. Però no es fan soles, per això acostumo a acabar fent-les jo.

escoltar allò de si és que et conec…. En absolut.

que tot dinant o sopant en un restaurant, algú que comparteixi taula amb mi m’insisteixi amb Tasta, tasta el que he demanat, està molt bo... Gràcies, no ho poso en dubte, però si m’hagués vingut de gust el que has demanat tu, ho hagués demanat jo.

que em diguin Ja t’ho deia, jo… Ho sé, moltes gràcies, sóc un desastre.

que en el transport públic, mentre llegeixo, la gent intenti fer espionatge lector i saber quin és el títol del meu llibre. Fa ganes de dir-los Te’l deixo?

que em convidin a dinar o a sopar, amb l’esquer d’algun plat que m’agrada especialment i que, a l’hora de la veritat, faltava algun ingredient i em trobi menestra i un filet. Això ho feia sovint la meva mare quan encara em convidava a dinar a casa seva, ara prefereix que la convidi jo.

que una amiga em demani que l’acompanyi al bany en un establiment públic. Després ens enfadem quan els homes ens diuen que sempre anem al bany en parella, però és veritat.

Això ha estat només una modesta catarsi. Davant de les situacions descrites, sóc incapaç de donar aquestes respostes, no sé si per timidesa o porqué l’educació que se m’ha inculcat pesa molt.

De tota manera, hi ha moltes altres coses que no m’agraden, definitivament més importants i contra les quals sí intento aixecar la meva veu.

No m’agrada l’amnèsia històrica que patim en aquest país.

No m’agrada la manipulació dels sentiments per enfrontar els ciutadans d’un país.

No m’agrada que es justifiquin fets que atempten contra els drets elementals de l’ésser humà en nom de la religió o de la tradició.

No m’agrada que els periodistes exerceixin d’ideòlegs.

No m’agrada que la correcció política sigui una forma de censura.

No m’agraden el maniqueisme, la manipulació i la tergiversació

Sé que en un altre moment escriuré sobre les coses que m’agraden, la llista de les cuals, afortunadament, és més llarga.

Anuncis

Dones “perla” i dones “pedra”

Posted on

Arran de la polèmica sobre l’ús de l’hijab a les escoles, he recordat l’experiència que vaig viure fa uns 13 o 14 anys, no ho recordo amb exactitud, quan el meu camí pel món de la docència em va portar durant un breu temps a l’ensenyament d’adults. És una de les etapes de la meva vida que m’ha reportat més satisfaccions des del punt de vista professional i personal i els records que en conservo són entranyables.

Feia classes en un municipi del Vallès Oriental ja aleshores amb una taxa força considerable d’immigrants. Entre les persones que es matriculaven als cursos inicials, organitzats i subvencionats de manera consorciada per l’ajuntament i la Generalitat, hi havia alguns homes i dones magrebins, força joves tots ells, que assistien a classe amb motivacions diverses. Ells, per tenir més facilitats a l’hora d’accedir al mercat laboral, n’hi havia que tenien carreres universitàries als seus països d’origen. Elles, en general, per tractar d’integrar-se en la comunitat que els havia acollit, per poder comunicar-se si havien d’anar al metge, per saber moure’s per la ciutat, per poder mantenir una conversa amb els veïns, per ser capaces d’agafar el transport públic, per entendre la televisió i els rètols del carrer i de les botigues. També, deien, per ajudar els seus fills amb els deures de l’escola o per entendre les cançons que aprenien els petits a l’escola bressol. Fos quina fos la motivació que els havia mogut a donar aquest pas, el desig d’integració hi era ben palès. Per a algunes d’aquelles dones, els dos dies de classe setmanals significaven tota una aventura: sortir de casa, arreglar-se, parlar amb persones que no pertanyien al seu entorn familiar, desconnectar de les obligacions i d’una vida que, a milers de quilòmetres del seu país, continuava sent dura i incerta. Totes les dones amb les quals jo vaig tenir l’oportunitat de parlar, de conèixer-les més enllà de la relació docent, assistien a classe amb el suport dels marits (ino ho haurien fet si ells no les haguessin autorizades) i cap d’elles portava hijab, tot i que  vestien amb moltíssima discreció.

El meu últim curs en l’ensenyament d’adults va coincidir amb l’arribada d’un imam al municipi. Fins aleshores, els musulmans només tenien un petit oratori i no hi havia ningú en concret assignat a dirigir les pregàries. En començar a produir-se reagrupaments familiars i també per l’efecte “crida” que havia significat l’arribada de parents i amics de les famílies que ja vivien des de feia algun temps en el poble, la comunitat musulmana va decidir que els calia tenir un imam per dirigir la seva vida espiritual i començaven a planejar de trobar un local per instal·lar-hi una mesquita. Per pagar el sou a l’imam comptaven amb un ajut del govern marroquí i la resta s’aconseguia per mitjà de col·lectes. Em resultava estrany que aquestes famílies, que amb prou feines guanyaven per cobrir les necessitats mínimes, destinessin part dels seus ingressos per mantenir un imam o per tenir una mesquita, però potser aleshores jo era molt més políticament correcta que ara i mai vaig fer-los cap comentari al respecte, tot i que sospitava que en molts casos, les aportacions econòmiques no eren tan “voluntàries” com ens volien fer creure.

No havien passat ni dues setmanes des de l’arribada de l’imam quan algunes de les dones van aparèixer a classe amb mocador al cap i vestint gel·labes. Fou un veritable xoc veure-les així, tant per a les professores com per als companys i companyes no musulmans, tot i que de seguida vam lligar caps: no era difícil establir una relació directa entre l’arribada de l’imam i el canvi que s’havia esdevingut en aquelles dones.  Les més decidides van reunir la força suficient per explicar-nos que l’imam s’havia enfrontat amb les dones que no duien hijab, i no només amb elles, sinó amb els seus marits per consentir-ho. L’arribada de parents i amics havia fet la resta, ja que les mares, sogres, tietes o veïnes pressionaven també les joves per adoptar el vel que havien abandonat en arribar aquí.

Però el pitjor encara no havia arribat. Pocs dies després es van produir algunes desercions per part de les dones magrebines: l’imam estava convencent els seus marits que assistir a classe no els era necessari, ja que el seu lloc era la casa i la seva preocupació única i fonamental, el benestar de la família. A més, sortint de casa i compartint l’espai amb no musulmans i amb homes, posaven en perill l’honor del marit i contravenien les lleis islàmiques en relació a la dona. No sé si de manera voluntària o a causa de la pressió del seu entorn, alguns marits havien demanat a les seves dones que no continuessin el curs. En nom de l’Islam es negava a la dona el dret de saber, d’aprendre, de superar-se i d’aspirar a millorar. Nosaltres, professores i companys, valoràvem la fortalesa i la valentia d’aquelles que continuaven resistint, que continuaven venint a classe malgrat els obstacles i l’oposició de qui s’havia convertit en l’autoritat religiosa islàmica en aquell poble. No es queixaven de la seva situació ni qüestionaven les opinions de l’imam, la seva resistència era muda però tenaç, seguien venint a classe i això era la mostra més clara de la seva rebel·lió i la dels seus marits.

Un dia, des de l’ajuntament se’ns va comunicar que s’havia arribat a un acord intermig amb l’imam i les famílies que es negaven a abandonar les classes i que se’ns comunicaria en una reunió. Les coses no pintaven bé, ja que l’imam havia demanat un interlocutor masculí i no sé si s’hagués cedit en aquesta qüestió, però totes les persones amb qui podia parlar, tant del professorat com de les admnistracions implicades érem dones. Imagino que no li faria cap il·lusió haver de discutir les seves decisions, que pel que sembla mai havien trobat oposició, i molt menys fer-ho amb les dones, que ell evidentment menyspreava. L’únic home present en aquella reunió, a banda de l’imam, era el marit d’una de les alumnes, que va fer de traductor. Jo no vaig ser present en aquella reunió i me’n vaog alegrar perquè no sé quina hauria estat la meva reacció en escoltar la proposta que ens havia de fer: crear una classe segregada per a les dones musulmanes, apartar-les dels homes i de les dones que no compartien la seva religió.  La resposta negativa per part de les respresentants municipals i de la Generalitat va ser immediata i rotunda. Accedir a separar aquestes dones era discriminatori i contrari als principis de llibertat i d’igualtat en què crèiem fermament. No us nego que després d’això, vam tenir els nostres moments de dubte sobre si s’havia actuat de manera encertada, perquè oposant-nos a la creació d’una aula segregada, tancàvem les portes a l’educació d’aquelles dones. El mateix debat, ni més ni menys, que el que s’està plantejant arreu d’Europa entorn a l’ús de l’hijab a les escoles. Què hem de posar per davant, el dret a l’educació o els drets i les llibertats que ens ha costat segles aconseguir? Què hauria passat si haguéssim claudicat? Quines altres exigències haurien seguit? El compromís que mai tindrien un professor? Fer les classes en un espai on aquelles dones no poguessin tenir contacte amb persones de sexe masculí? Exigir que les professores es cobrissin? No ho sabíem i, al final, malgrat la tristesa i el sentiment d’incomprensió i de derrota que experimentàvem, vam saber que havíem estat coherents amb les nostres conviccions. I potser les d’aquell guardià de la puresa espiritual islàmica eren igualment irrenunciables, és possible, però com a dones i com a professionals no podíem fer una altra cosa diferent.

Segons em van explicar, l’imam va tancar la discussió de manera sentenciosa, escopint a la cara d’aquelles dues dones el seu menyspreu més profund per ser el que eren, dones i occidentals: “Hi ha dues classes de dones, les perles i les pedres. Les perles són delicades i admirades per tothom, també cobejades. Per això estan tancades dins d’un estoig, que és la casa, perquè estiguin segures, i cobertes amb un ric drap de vellut, l’hijab, que les protegeix de tota agressió externa. Les nostres dones són perles, i per això les guardem i les protegim com el tresor més preuat. Però també hi ha les dones pedra, les que van rodant pels camins, plenes de pols, brutes d’immundícia. Els homes els donen cops de peu amb les sabates i s’hi orinen a sobre. Vosaltres, i les dones que pensen com vosaltres, sou pedres.”

Davant d’aquesta afirmació, no hi havia més a discutir.

Què amaga l’hijab?

Posted on

El respecte i la tolerància de què parlava Ernest Maragall fa 3 anys semblen no haver estat suficients per resoldre el conflicte sobre l’ús  de l’hijab a les escoles. La polèmica ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris i als informatius de la televisió. A la localitat madrilenya de Pozuelo de Alarcón, la Najwra, una nena marroquina, se li ha negat l’assistència a classe en un institut públic per voler  fer-ho coberta amb el mocador islàmic. A diferència del que va passar a Girona fa 3 anys, el centre no s’ha fet enrere en la seva decisió de prohibir-li l’entrada i la família ha hagut de matricular-la en un altre institut que no té una normativa específica al respecte. La polèmica està servida, ha arribat al carrer, tothom hi diu la seva i les opinions que escolto de vegades em fan por. Però sembla que els nostres dirigents polítics han tornat a tancar els ulls, a passar el problema als centres educatius, sense ser conscients del polvorí en què es pot convertir la nostra societat.

Mentrestant, som molts els que ens esforcem dia a dia per aconseguir que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, que els nois i les noies que viuen al nostre país gaudeixin de les mateixes oportunitats educacionals i professionals. Tenim fins i tot un Ministeri d’Igualtat que vetlla per aquestes qüestions i penso que som una societat especialment sensibilitzada pel que fa al tema de la violència de gènere.  La situació actual no és la ideal, és obvi, però hem arribat a un punt en què no tenen sentit les postures intermitges i que la tolerància cap a normes religioses o culturals que atemptin contra els drets de les dones ha de ser zero. És bizantí discutir si l’ús de l’hijab respon a un precepte religiós o si és una qüestió cultural, el que per a mi resulta indiscutible és que no podem cedir davant de postures i exigències que marginin i segreguin les nenes i joves musulmanes que viuen entre nosaltres. Aquesta és una postura més democràtica, penso, que aquella que, en nom de la multiculturalitat, de la tolerància i del respecte, permet que aquestes noies no puguin gaudir dels mateixos drets que les seves companyes no musulmanes.

No sé on es pretén posar els límits. Ja existeixen precedents de pares musulmans que han intentat que les seves filles quedessin dispensades de les classes d’educació física o de música. Alguns col·lectius musulmans han demanat que els nois i les noies d’aquesta confessió rebin classes d’Islam a les escoles públiques. El debat de l’hijab és només un primer estadi, en el nostre país tot just estem veient la superfície del problema. Els nostres veïns europeus s’enfronten ja amb altres problemes, com la qüestió de la poligàmia dels musulmans que viuen a Europa. A diferència de la postura del nostre govern, que no es mulla, que titubeja i que d’una banda crea un Ministeri d’Igualtat i per l’altra tolera que un element discriminatori com l’hijab sigui usat en les aules dels col·legis públics, Sarkozy, per exemple, sembla tenir-ho molt clar: una cosa és respectar qualsevol creença religiosa i una altra de ben diferent, deixar que en nom de la religió es retallin els drets de les dones musulmanes que viuen a França. Però és que a França, a Bèlgica, a Holanda, els intents de  convivència i tolerància amb l’Islam més radical han resultat un fracàs. Aquí, mentrestant, la mateixa esquerra que demana la retirada dels crucifixos de les parets de les escoles públiques (demanda totalment lògica, d’altra banda), tolera l’ús d’elements amb una connotació religiosa i, a més, sexista i discriminatòria. Després de 30, de 40 anys, l’extrema dreta està escalant llocs en el panorama polític de països europeus amb una tradició democràtica molt més consolidada que la nostra. El que pugui passar aquí m’espanta, perquè no caldrà que els feixistes, els racistes o els xenòfobs facin campanya en contra dels immigrants, la nostra esquerra políticament correcta ja els està fent la feina. Els nostres dirigents es mouen entre la ignorància i la por, s’inhibeixen de prendre decisions, des d’un un fals progressisme permeten que en el nostre país prenguin posicions les postures més reaccionàries, tot en nom de la tolerància.

No em serveix que algunes dones musulmanes justifiquin l’ús de l’hijab com a signe d’identitat cultural o que vulguin convèncer-nos que el seu ús és una opció personal. ¿De veritat és una tria personal en el cas de nenes d’11, 12 o 13 anys? Quan una nena es posa el vel islàmic, està assumint la seva inferioritat, la seva marginació, la seva manca de llibertat, la invisibilitat personal i social, en definitiva.  Però als nostres polítics sembla no importar-los que aquestes nenes hagin d’acceptar un seguit de normes, algunes d’elles pròpies de l’Edat Mitjana. L’ús del vel islàmic és només un símbol extern, visible, però al darrere el que hi ha és la dependència d’uns homes, el pare i el marit, que actuen com els seus propietaris. Aquestes nenes, educades en els sistemes públics de països democràtics, perpetuaran la situació de marginació i segregació que han patit les seves mares i les seves àvies. Però el que és realment tràgic es que això succeeixi amb la complicitat dels nostres governants d’esquerres, que continuen dividint el món entre bons i dolents i amb una ingenuïtat que m’esgarrifa, donen la coartada legal a una lectura perversa de la religió.

L’hijab, en les seves múltiples variants, no només amaga el rostre, el cabell o el cos femenins, en realitat, el que hi ha a sota és un menyspreu profund per la condició humana de la dona, una condemna a la meitat de la població simplement pel fet d’haver nascut dona. El vel és una metàfora d’aquest menyspreu, d’aquesta opressió, d’aquest ostracisme personal i social. I això és el que permeten els nostres polítics d’esquerres quan s’inhibeixen irresponsablement del destí d’aquestes noies musulmanes, moltes d’elles ja nascudes en el nostre país. I a ningú sembla importar-los que aquestes nenes deixaran l’escola en el moment en que tinguin la primera regla i se les enduran als països d’origen de les seves famílies per casar-les, la majoria dels cops en contra de la seva voluntat. I si es queden aquí, la pressió social  i familiar els impedirà reivindicar els seus drets fonamentals com a éssers humans. Aquestes dones, que fins i tot en els seus països no vestien l’hijab estricte, ara ho fan sota la influència dels imams de la majoria de mesquites del nostre país, subvencionats per règims totalitaris. El problema és que aquest Islam utilitza els mecanismes de la democràcia per imposar el seu extremisme. No puc deixar de preguntar-me per què davant de les exigències antidemocràtiques d’alguns sectors islàmics el nostre govern és incapaç de reaccionar i defensar les llibertats que tant ens ha costat aconseguir.

Em dol profundament haver de fer aquestes consideracions, perquè les faig, ja ho he dit en un altre moment, des d’una ideologia d’esquerres. I em dol també perquè és evident que milers de musulmans viuen la seva fe i la seva cultura des del respecte a les societats que els han acollit. I entenc que això no ha de ser fàcil. Però no podem silenciar una realitat que els nostres veïns europeus coneixen perfectament i que a Espanya tot just ara comencem a albirar: que molts altres milers de musulmans viuen un Islam antidemocràtic, antioccidental, extrem, contaminat pels ideòlegs del  wahabisme i subvencionats econòmicament per Aràbia Saudita. La nostra societat cal que aprengui a distingir entre tot allò que té de positiu la barreja de cultures i, a la vegada, no ignorar, no callar, no tenir por de ser políticament incorrecta si denuncia aquest Islam que, utilitzant el nom d’Al·là, pretén destruir els principis de llibertat i igualtat.

La multiculturalitat de l’esquerra

Posted on

Des de fa temps em sento profundament traïda per l’esquerra del meu país i per l’esquerra europea, en general. I aquest sentiment, que de vegades aconsegueixo relativitzar i justificar, s’ha intensificat arran de la polèmica sorgida entorn a la prohibició o no de l’ús de l’hijab o vel islàmic a les escoles. No vull ser políticament correcta, com dic sempre, allò que és políticament correcte no pot constituir una forma de censura. Seré políticament incorrecta i ho seré de manera deliberada com a persona d’esquerres, malgrat les seves múltiples traïcions i equivocacions.

Els homes i les dones de la meva generació no hem begut de la ideologia esquerrana que donava suport a les dictadures de l’antiga Unió Soviètica, Cuba o Cambodja. Sempre vam tenir clar que la URSS no era un paradís i que Castro no era el salvador de la pàtria, no vam viure aquells temps en què a la Universitat el Llibre vermell de Mao passava sota mà i es considerava el catecisme de tot bon adversari del franquisme. La meva generació va arribar a l’esquerra des de plantejaments democràtics, amb la idea que qualsevol dictadura, fos del signe que fos, era un desastre per al país que la patia, que els drets dels homes i de les dones eren irrenunciables, que la llibertat d’expressió era fonamental. Si lluitàvem contra les dictadures feixistes d’Amèrica Llatina, no podíem aplaudir o tolerar les de signe polític contrari.

Però torno a dir que em sento traïda per l’esquerra actual, per la seva doble moral o, tal vegada soni massa fort, per la seva immoralitat. No entenc els polítics, els artistes, cantants, actors que considerant-se d’esquerres, surten al carrer cridant “Tots som Hamas”, agiten banderes iranís, defensen el Hezbolah, criminalitzen l’Estat d’Israel i tot allò que és jueu, amb una falta de responsabilitat que ratlla la perversió. No sé si s’han pres el temps necessari per reflexionar, perquè el que defensen públicament són règims polítics totalitaris, que subvencionen el terrorisme, que amaguen i esclavitzen la meitat de la seva població, que neguen la llibertat i els drets humans que en aquest país hem trigat tant de temps a aconseguir. Règims polítics que persegueixen la dissidència, la crítica, que tapen la boca o executen tots aquells que s’atreveixen a pensar de manera diferent. Em pregunto si a aquests polítics, intel·lectuals o artistes d’esquerres els vindria de gust viure a l’Iran, a Síria o a l’Aràbia Saudita. M’agradaria preguntar a totes les dones, les anònimes i les famoses, que llegeixen manifestos mentre s’identifiquen amb Hamas (perquè se suposa que això significa el crit “Tots som Hamas”), com se sentirien caminant pel carrer embolicades amb un xador, veient el món a través de la reixeta d’un burka, si les obliguessin a casar-se en contra de la seva voluntat, si veiessin com els seus fills s’autoimmolen en qualsevol punt de control israelià o a bord d’un avió, si no tinguessin dret a l’educació o a decidir sobre el seu propi cos. No sóc antimusulmana, ni proamericana ni filoisraeliana, senzillament tinc ulls per veure i el suficient sentit comú per adonar-me que a Espanya, en aquest tema, anem en la direcció equivocada.

Tradicionalment, l’esquerra europea en general i l’espanyola en particular, ha estat filoàrab i contrària a l’Estat d’Israel. El període de la guerra freda va identificar la política nord-americana amb la del seu aliat per antonomàsia, Israel. En un món que l’esquerra dividia entre víctimes i botxins, entre rics i pobres, entre bons i dolents, estaba clar de quina banda havien de caure els pobles musulmans, amb els palestins a primera fila. Malgrat això, penso que des d’aleshores, els fets ens han d’haver ensenyat que aquesta visió maniqueísta i parcial dels conflictes polítics mundials és demagoga i manipuladora. Després de dècades de conflicte entre palestins i israelians, després de Camp David i dels Acords d’Oslo, passats els atemptats islamistes a Nova York, a Madrid, a Bali, a Bombay, amb l’arribada dels talibans a l’Afganistan, amb una organització terrorista governant l’Autoritat Palestina, l’esquerra encara s’entesta a demonitzar l’Estat d’Israel i a obviar el veritable significat de la ideologia defensada per Al-Qaeda i els seus múltiples grupuscles, tanca els ulls davant l’extensió de l’Islam més radical, incompatible amb qualsevol societat democràtica, i segueix predicant les bondats de la multiculturalitat i el respecte, quan aquest respecte es dóna només per una de les parts.

No estic atacant l’Islam, només els règims polítics que, utilitzant l’Islam com a bandera, neguen als ciutadans els seus drets com a tals. I això és el que l’esquerra sembla no voler comprendre en el seu afany per ser políticament correcta. I el que és pitjor, és la mateixa esquerra que amaga que Iran és un país que subvenciona diferents grups terroristes, que nega qualsevol tipus de llibertat individual; són els polítics d’esquerra els que no s’atreveixen a dir que Aràbia Saudita és estat oligarca que lapida les seves dones; que Síria arma Hamas o que el govern corrupte de l’Autoritat Palestina ha desviat durant anys les ajudes econòmiques rebudes de la Unió Europea per a la compra de míssils amb què disparar contra Israel, sense importar-los, en realitat, les condicions de vida de la seva gent. Ningú s’atreveix a preguntar en veu alta per què Aràbia Saudita subvenciona la construcció de mesquites a Europa i paga els imams que extendran entre els musulmans que viuen a les nostres societats la seva versió de l’Islam, el wahabisme, la més radical de totes. A aquests oligarques del petroli els interessa ben poc en quines condicions viuen els refugiats palestins, encara que facin d’ells la seva bandera. I a Europa, sobretot a Espanya, continuem tancant els ulls.

Hauríem d’haver-los obert quan fa 3 anys es va conèixer el primer cas d’un pare, a Girona, que contra el criteri de l’escola de la seva filla, va imposar que la nena no assistiria a classe si no se li permetés vestir l’hijab o vel islàmic. Les reaccions oposades suscitades davant d’aquest cas són paradigmàtiques de la divisió d’opinions que existeixen en el si de la nostra societat. Mentre que el Govern de la Generalitat defensava i continua defensant que per davant de tot estigui el dret a l’educació d’aquestes nenes, encara que reconeix les connotacions que té l’ús de l’hijab, cridava al respecte ia la tolerància per evitar situacions de tensió i de conflicte amb els col·lectius d’immigrants musulmans. La Conselleria d’Educació, amb Ernest Maragall al capdavant, ara, com fa 3 anys, segueix abdicant de les seves responsabilitats, no contempla elaborar una llei que reguli l’ús del mocador islàmic a les escoles i deixa la presa de decisions al respecte en mans de cada centre escolar. Malgrat això, Maragall va desmentir les seves pròpies paraules en no respectar la decisió de la direcció i dels docents del centre escolar de no admetre l’alumna si seguia cobrint-se amb l’hijab. Fa 3 anys que Maragall considerava que el dret a l’escolarització d’aquestes nenes era irrenunciable i que no era necessària una normativa que regulés l’ús de l’hijab a les aules, ja que amb respecte i tolerància era possible mantenir una convivència òptima.

Arran de tot això, em faig diverses preguntes: creu encara Ernest Maragall i els polítics que pensen com ell que no és necessària una normativa específica? I parlant de respecte: per què sempre és unidireccional? Qui no respecta a qui? ¿ui és el principal responsable a l’hora de vetllar per l’escolarització d’aquestes nenes musulmanes sino la família? No es va plantejar Educació, partint d’aquesta premissa, exigir als pares  que portessin la seva filla al col·legi en lloc de pressionar el centre per aconseguir la seva readmissió contravenint el seu reglament de règim intern? Com és possible que Imma Mayol, d’Iniciativa per Catalunya i aleshores segona tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, equiparés l’ús de l’hijab a dur una creu penjada del coll?  Sense comentaris.

The Fairy Queen i el temps perdut

Posted on

Com m’agrada The Fairy Queen! Podria escoltar aquesta música durant hores, no l’associo a cap estat d’ànim en concret, no necessito unes condicions particulars per fer-ho. Senzillament, escolto, ni tan sols amb una concentració excessiva.

L’any 1692 s’estrena al London Queen’s Theatre la semiòpera barroca The Fairy Queen (La reina de les fades), obra del compositor anglès Henry Purcell, que va resultar ser un gran èxit. Un any després, Purcell va revisar la seva composició i va afegir fragments a la partitura original. L’obra és una adaptació bastant lliure del Somni d’una nit d’estiu, de Willian Shakespeare. I dic que es tracta d’una adaptació bastant lliure perquè el llibret no reprodueix cap fragment o frase literal de l’obra shakesperiana. Quan Purcell mor el 1696, el Teatre Reial perd les partitures i no serà fins a principis del segle XX quan va trobar-se’n una còpia a la Royal Academy of Musica, que contenia fragments de les versions de 1692 i 1693.

Purcell, que provenia d’una família de músics vinculats estretament a la corona, fou Cavaller de la Capella del Rei, com el seu pare i el seu oncle i, malgrat morir jove, fins  tot per a l’època, va tenir temps de composar música incidental per a teatre, música sacra, himnes, òperes i semiòperes. Probablement l’obra més coneguda de Purcell és l’òpera Dido i Enees (sublim la peça El lament de Dido, per no parar d’escoltar-la), encara que, personalment i en conjunt, prefereixo El rei Artur. Entre les seves múltiples composicions destaquen 17 peces que va escriure per als funerals de la reina Mary. Com a dada curiosa, la peça titulada Marxa fúnebre sona a la famosíssima pel·lícula A clockwork orange, d’Stanley Kubrick.

The Fairy Queen ha estat interpretada tant en versió concert com escenificada. A Barcelona, l’obra escenificada es va representar per primer cop l’any 2002 al Gran Teatre del Liceu. Es divideix en 4 actes, que comprenen 59 números, 36 dels quals són cantats pel cor o pels solistes, junts o per separat.

 

 

El primer cop que vaig escoltar un fragment d’aquesta obra va ser d’una manera poc ortodoxa: no fou en un CD, ni en directe en un teatre, ni en una retransmissió operística televisiva. No, vaig escoltar-lo en un tren de rodalies, de boca d’una companya de facultat, l’Alba, qui amb 18 anys tenia una veu més que correcta per al cant coral, tot i que el tabac i la tasca docent van espatllar-la amb els anys. Un migdia, de tornada cap a casa després de classe, l’Alba es va posar a cantar allò de Come, come, come, come, let us leave the town amb la mateixa naturalitat amb què hagués pogut entonar el Fast car de la Tracy Chapman, que recordo que ens encantava i que aleshores s’escoltava constantment.

En aquells moments, jo desconeixia completament la música de Purcell, la música barroca que havia escoltat es limitava a Bach, Häendel, Albinoni, Vivaldi i Pachelbel. I d’alguns d’aquests autors més aviat “em sonaven” algunes de les seves composicions, realment no puc afirmar que conegués la seva música. Amb el pas del temps, el Barroc s’ha convertit en el meu període musical preferit, lleugerament per davant del Renaixement. He pogut gaudir de les obres de Monteverdi, Telemann, Lully, Marin Marais, Couperain, Ruíz de Ribayaz, Duron… I molt, molt Purcell. L’eclecticisme és característic dels meus gustos musicals, literaris i cinematogràfics, però també ho és una mena de “lleiltat” cap als autors o obres que en algun moment m’han “arribat”, han tocat un estrany resort intern, no sé exactament com explicar-ho. Purcell i la seva The Fairy Queen van aconseguir tocar aquest resort un migdia de finals dels 80, en un tren de rodalies, i continuen formant part, després de tant de temps, de la banda sonora de la meva vida.

Come, come, come, let us leave the Town,
And in some lonely place,
Where Crowds and noise were never known,
Resolve to spend our days.

In pleasant Shades upon the Grass
At Nigh our selves we’ll lay;
Our Days in harmless Sport shall pass,
Thus Time shall away.

 Anem, anem, anem, deixem la ciutat,
I en algun lloc solitari,
on la multitud i el soroll no van ser coneguts,
decidim-nos a pasar els nostres dies.

En les ombres agradables sobre la gespa
jaurem de nit;
passarem els nostres dies en inofensiu joc,
i així passarà el temps.

L’exercici proustià de sucar la magdalena en la camamilla i recordar el temps passat (no sé si el temps perdut), no és el meu preferit, per descomptat. Però és inevitable fer-ho en escoltar aquesta música, ara sí de manera conscient,  i en aquest context. Quants matins d’agost passats a casa de l’Alba, batallant les dues amb Les Catilinàries de Ciceró i amb la Història dels dotze Cèsars de Suetoni. I de fons, Purcell, molt fluixet, per no distreure’ns. Jo havia decidit deixar-me el Llatí per al setembre quan vaig descobrir, i això va passar a mitjans del mes de febrer de 1r curs de Filologia, que el meu nivell en aquella assignatura no estava ni per casualitat proper al que demanava el meu professor. L’Alba, que va acabar estudiant Clàssiques, es va oferir a ajudar-me aquell estiu. Si no hagués estat per ella, ni en els meus somnis més optimistes hagués aconseguit aprovar. I el que són les coses, amb els anys, vaig haver de donar classes de Llatí i sempre em vaig sentir còmoda en aquella circumstància, tot i no ser la meva especialitat. Però aquell estiu, quan traduïa allò d’Anicetus, libertus Neroni, qui Agrippinam valde oderat, consillium callidum cepit, i maleïa el moment en què se’m va ocórrer matricular-me de Llatí, quedarà sempre unit a la música de Purcell, a les cartes que intercanviàvem amb els amics que havíem conegut en aquell primer any d’universitat (aleshores, encara que ens sembli impossible, no existien els emails…), als Frigodedos que sortíem a comprar en algun moment de descans, als intents de posar la nostra veu a les notes de The Fairy Queen, l’Alba amb la seva veu de mezzo, i jo, amb alguna cosa semblant a una contraalt asilvestrada. Cap de les dues sabíem, en aquells moments, per què l’amor, essent una dolça passió, pot turmentar…

If Love’s a Sweet Passion, why does it torment?
If a Bitter, oh tell me whence comes my content?
Since I suffer with pleasure, why should I complain,
Or grieve at my fate, when I know its in vain?

Yet so pleasing the Pain is, so soft is the Dart,
That at once it both wounds me, and tickles my Heart,

I press her Hands gently, look Languishing down,

And by Passionate Silence I make my Love known.

But oh! How I’m Blest when so kind she does prove,

By some willing mistake to discover her Love.
When in striving to hide, she reveals all her Flame,

And our Eyes tell each other, what neither dares Name.

Si l’Amor és una dolça passió, per què turmenta?

Si és amarg, oh digues-me, d’on ve la meva alegria?

Ja que sofreixo amb plaer, per què he de queixar-me

o afligir-me pel meu destí, quan sé que és en va?

Però el dolor és tant plaent, tan suau és el dard,

que al mateix temps que em fereix fa pessigolles al meu cor.

Jo premo les seves mans suaument i miro lànguidament cap avall.

I pel silenci apassionat dono a conèixer el meu amor.

Però, oh! Em sento beneït quan ella tendrament demostra

Algun error voluntari per descobrir el seu amor.

Quan esforçant-se per amagar-lo, mostra tota la seva flama.

I els nostres ulls ens diuen allò que cap s’atreveix a anomenar.

…  o per què una sola nit encantadora és més delitosa que cent dies afortunats.

One charming Night
Gives more delight,
Than a hundred lucky Days.
Night and I improve the taste,
Make the pleasure longer last,
A thousand several ways.

Una nit encantadora

és més plaent

que cent diez afortunats.

La nit i jo millorarem el sabor.

Farem durar el plaer,

de mil maneres diferents.

 

He mullat la magdalena en la camamilla, però tampoc és qüestió que s’estovi, acabi dins de la tassa i m’esquitxi en la seva caiguda. Qualsevol temps passat NO va ser millor, al menys, vull creure-m’ho. 

 

 

 

 

Els nous vampirs (II): la saga Crepuscle

Posted on

En la seva saga formada per quatre novel·les (Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d’alba), Stephanie Meyer crea dos tipus de vampirs ben diferenciats: els que integren la “família” Cullen, entre els quals destaca Edward, el protagonista, que s’anomenen a ells mateixos “vegetarians” perquè han jurat no beure sang humana (recordem que Anne Rice fa que Louis, un dels vampirs protagonistes d’Entrevista amb el vampir sobrevisqui durant algun temps alimentant-se de sang d’animals). Els Cullen, de tant en tant, sorten de “cacera” i beuen la sang de cérvols i altres animals. Els seus ulls canvien de color segons estiguin assedegats o ben tips de sang: Quan s’han d’alimentar, els seus ulls adquireixen el típic i inquietant to vermellós dels vampirs que coneixem a través del cinema. Quan s’han alimentat, els seus ulls són de color daurat.

Viuen entre els habitants d’un poble, Forks, que es caracteritza per tenir un clima humit i poquíssimes hores de sol al llarg de l’any. Contràriament als vampirs “tradicionals”, viuen de dia, encara que no es poden exposar a la llum del sol. Si això succeís, no esperem que es desfacin i quedin convertits en cendres o que esclatin i es descomposin en tot de líquids gelatinosos. Els vampirs de Meyer adopten un aspecte radiant, com si estiguessin coberts de milers de cristalls, la qual cosa tampoc no passaria desapercebuda per als seus veïns humans. És més, com el mateix protagonista s’encarrega d’explicar, l’espècie vampírica no dorm i es riu dels tòpics sobre el seu descans en taüts dins de criptes humides i polsoses. Els habitants de Forks, malgrat l’aparent normalitat dels Cullen, intueixen que són diferents, encara que mai adivinarien com en poden ser, de diferents.

Els vampirs d’Stephanie Meyer no senten repugnància pels símbols sagrats. Així que quan entrem en el seu món literari, cal que ens oblidem de les creus, l’aigua beneïda i les invocacions exorcístiques. També d’altres remeis més casolans contra els vampirs, com l’all.  D’això podem deduir que aquests nous vampirs són pràcticament indestructibles, arribat el cas, si no és que ens apropem a ells amb una estaca a la mà.

Els Cullen necessiten un gran autocontrol per no llançar-se a la jugular dels seus veïns i quants més anys portin essent vampirs, més “domesticada” tenen la seva naturalesa. El pare fins i tot exerceix de metge en un hospital, per tant, el seu contacte amb la sang es gairebé diari.

El segon grup de vampirs creats per Meyer són els que reben el nom de “rastrejadors” i són els que més s’assemblen a la concepció del vampir clàssic. Vagaregen pel món en parelles o com a màxim en grups de tres. La seva única obsessió és rastrejar possibles víctimes.

En aquest món vampíric imperen unes regles de comportament, la més important de totes és no donar a conèixer la seva condició als humans, regla que es trenca, naturalment, quan l’immortal Edward Cullen i la tímida, insignificant i una mica destralera Bella Swann es coneixen i s’enamoren. Stephanie Meyer, doncs, avança un pas més en la caracterització “humanitzada” dels seus vampirs. Que Edward Cullen mantingui una relació amorosa amb una noia mortal ja fa evident que els Cullen no tenen res a veure amb els vampirs tradicionals de la literatura. Edward, que va ser convertit en vampir quan tenia 17 anys, experimenta les mateixes reaccions que qualsevol adolescent enamorat, encara que ell, que en realitat té 101 anys, sap com pot ser de perillosa aquesta relació. I mentre que a Entrevista amb el vampir la petita Clàudia es lamenta perquè mai podrà créixer, a la saga Crepuscle és Bella, la xicota de l’Edward, qui arriba a desitjar ésser convertida en vampira perquè mentre ella anirà complint anys de manera inexorable, Edward serà sempre un adolescent de 17 anys.

Barrejar la figura del vampir amb les emocions humanes sembla que és rendible. Ho demostren els milions de llibres llegits, tant de les novel·les d’Anne Rice com d’Stephanie Meyer. El públic actual prefereix abans un vampir que arrossegui el seu dolor i la seva condemna durant tota l’eternitat, que un monstre com Dràcula, exempt de sentiments, amb l’únic objectiu de matar.  Aquesta és la figura que va crear Stoker i no només queda lluny de les criatures ideades per Rice i Meyer, sinó també de la imatge del famós comte que Francis Ford Coppola ens oferia a la seva famosa pel·lícula Bram Stoker’s Dracula. En ella, no només hi ha un intent d’explicació de l’origen de la transformació del guerrer cristià en el monstre diabòlic (Dràcula renega de Déu perquè se sent traït per Ell quan la dona que estima se suïcida), sinó que fa que, per sota de la maldat sense pal·liatius, neixi el sentiment d’amor per Mina, personificació de l’esposa morta. Probablement, això resulta més commovedor i més humà que el que ens narra Stoker (qui no s’ha emocionat davant l’escena d’amor en que Dràcula-Gary Oldman li confessa a Mina-Wynona Ryder que ha creuat “oceans de temps” per ella?). A la novel·la, Dràcula utilitza Mina simplement com a esquer per caçar els homes que l’estimen i la protegeixen.

Tenir preferència per qualsevol de les novel·les que s’han comentat més amunt és, en definitiva, qüestió de gustos, d’interessos, fins i tot de l’humor que es tingui a l’hora de triar-ne unes o altres. El que és indubtable és que la novel·la d’Stoker representa, des del punt de vista literari i narratiu, una entitat complexa i nova en el moment de la seva publicació. La seva estructura narrativa, com a novel·la coral en la qual es barregen i es creuen personatges i històries, va suposar una innovació en la novel·lística de finals del segle XIX. Assajar com una veritable polifonia textual (diaris, notes taquigráfiques, suposats extractes de notícies periodístiques) pot resultar pesat per a alguns lectors, però no se li pot negar a Stoker el seu mèrit i atreviment.

Per a gustos, colors, que diuen alguns.  Però, sense voler que aquesta sigui una opinió taxativa, diria que Dràcula d’Stoker és un clàssic del gènere de terror. Les novel·les de Rice i de Meyer són una altra cosa.  A l’Anne Rice se li ha de reconèixer el mèrit d’haver sabut “humanitzar” la figura del vampir sense perdre allò que el caracteritza com a tal. Stephanie Meyer, en canvi, en voler anar més enllà, perd de vista, a mesura que avança la saga, quina és la condició sobrenatural dels seus protagonistes, és a dir, el vampir cada cop cedeix més terreny a l’adolescent enamorat. Això no és cap crim, és clar, però ja no estaríem parlant d’una novel·la de vampirs.

Els nous vampirs (I): d’Stoker a Stephanie Meyer

Posted on

Després de llegir els llibres que formen l’exitosa saga Crepuscle (i suposo que tots estem d’acord que èxit no sempre és sinònim de qualitat, però tampoc no són incompatibles), sembla indubtable que la seva autora, Stephanie Meyer, quan va decidir donar vida als personatges vampírics de les seves obres, coneixia a la perfecció les característiques més destacables que Anne Rice, fa tres dècades, va imaginar per als protagonistes de la seva Entrevista amb el vampir, que els allunyaven de la imatge arquetípica que fins aleshores havia aparegut a la literatura o al cinema.

Fins aquell moment, el model del vampir literari era Dràcula, el personatge de la novel·la homònima de Bram Stoker, publicada l’any 1897. Tot i que es creu que Stoker va recórrer a les llegendes d’origen eslau sobre el personatge de Vlad Tepeš, el cert és que els seus referents es remeten a la tradició escrita. El primer autor que s’aproxima al mite del vampir, com a ésser immortal, nocturn, el no-mort assedegat de sang humana, condemnat a la vida eterna, fou Goethe amb La núvia de Corint. Per tant, el mite d’arrel popular i, per tant, oral, queda emmarcat dins de la literatura del Romanticisme, caracteritzada pel desig de recuperació dels mites i llegendes de la tradició popular.  No hi ha dubte que Stoker havia de conèixer obres com El vampir, de John Polidori, però sembla acceptat que la influència més immediata sobre la seva novel·la Dràcula prové de Carmilla, de Sheridan Le Fanu, publicada el 1872.  Les novel·les que, en major o menor mesura, serveixen de model a Stoker, tenen en comú que ens mostren un vampir amb unes característiques molt definitòries i que han passar a formar part del nostre imaginari literari i, més tard, cinematogràfic.

  • El vampir, com encarnació del mal, assimilat al diable i enemic de Crist.  D’aquí la seva repugnància per tot el que és sagrat i que té la virtut de poder lluitar contra el seu poder infernal (crucifixos, aigua beneïda, etc).
  • El vampir és un ésser nocturn i només durant la nit té el poder d’atacar els humans. Durant el dia, el vampir dorm.
  • El vampir necessita descansar en un taüt on hi hagi terra del seu país. En qualsevol altre lloc, el descans li està prohibit.
  • El seu únic afany és aconseguir noves víctimes, per sadollar la seva set de sang, en primer lloc, i també per augmentar les legions de criatures infernals a través de les quals dominar el món.
  • No hi ha res d’humà en aquest ésser. La seva condició d’immortal no sembla ser per a ell (o per a ella, en el cas de Carmilla, per exemple, no li pesa i la seva condició d’antic humà no és ni una càrrega ni un llast del seu passat.
  • El vampir odia el gènere humà, ja que els homes són els seus enemics naturals.

El canvi bàsic que va ser capaç d’operar Anne Rice amb els protagonistes de la seva novel·la, Louis i Lestat, té a veure amb l’essència del que, tradicionalment ha estat i ha representat un vampir. Encara que Louis acaba resignant-se a ser el que és, mai en gaudeix, com sí succeeix amb el cas de Lestat. Mentre aquest darrer se sent poderós i privilegiat, la immortalitat és un premi i no un càstig, Louis sent repulsió per l’ésser en què s’ha convertit. No oblida que va ser un home, que estimava una dona i que aquesta va morir, que era jove iestava  ple d’esperança en el futur. Louis no pot suportar ser una criatura que, per sobreviure, ha de sembrar el terror i la mort entre els humans  Fins i tot, durant un temps, va provar d’alimentar-se únicament de la sang dels animals (cal no perdre de vista aquest punt, ja que serà recuperat per Stephanie Meyer en les seves novel·les). Lestat li retreu la seva debilitat, és a dir, que sigui massa humà, se’n riu perquè no sap aprofitar-se dels avantatges, la força i el poder que li proporciona ser un ésser immortal. Per a Lestat, la immortalitat és sinònim de poder; per a Louis, de turment etern.

Anne Rice, a més, introdueix una altra novetat: crea el personatge de Clàudia, una vampira que era una nena en ser convertida i que, mentre la seva ment madurarà i serà la d’una adulta que, a més, viurà eternament, el seu cos sempre serà el d’una nena. I Clàudia, com Louis, s’odiarà quan arribi a ser conscient que està atrapada per tota l’eternitat en un cos infantil. I com Louis, odiarà aquell que els va crear, és a dir, Lestat. El tema del pas del temps, òbviament diferent per als humans que per als vampirs, és un altre dels elements que Meyer desenvolupa a la segona novel·la de la saga, Lluna nova.  Així, doncs, Les diferències entre els vampirs clàssics i els personatges d’Entrevista amb el vampir d’Anne Rice són evidents, perquè aquests són capaços d’experimentar sentiments absolutament humans, de recordar el seu passat i torturar-se en fer-ho, de sentir compassió per les seves víctimes i repulsió pel que són.