Alimentador RSS

Les benignes de Jonathan Littell i la banalitat del mal

Posted on

Quan l’any 2007 arriba a Espanya la novel·la Les benignes ( Les Bienveillantes en la seva versió original francesa, publicada el 2006, Las benévolas en la seva traducció castellana) del nord-americà Jonathan Littell, ho fa precedida pel prestigi adquirit gràcies a la concessió del Premi Goncourt i del Grand Prix de l’Académie Française. Escriptors com Mario Vargas Llosa o Jorge Semprún van remarcar en el seu moment l’esdeveniment literari que suposava la seva publicació, la qual, d’alguna manera, pretenia oferir al públic un punt de vista original entre les moltíssimes novel·les que han tractat el tema de l’Holocaust.

Maximilian Aue, el protagonista, un antic oficial de les SS, passats trenta anys des del final de la Segona Guerra Mundial, segur per l’anonimat que li proporciona haver eludit els judicis, les condemnes i la desnazificació d’Alemanya, és un home casat i amb fills que porta una existència discreta i anodina a França. Com milers d’homes i dones, va tenir l’oportunitat de refer la seva vida i oblidar la seva participació com una peça més de l’horrible engranatge que va posar en marxa i va consumar el genocidi de milions de jueus europeus. Malgrat això, en un moment determinat d’aquesta vida tranquil·la i sense ensurts, decideix recordar el seu passat i inicia, en primera persona, un llarguíssim diàleg amb el lector, a través del qual narra les seves experiències des del moment en què, essent un jove llicenciat en dret, ingressa com a funcionari de la seguretat del règim nazi, fins que acaba convertit en oficial de les SS.

Einsatzgruppen

El doctor Aue viu la guerra des dels seus escenaris més significatius: és testimoni dels pogroms contra els jueus a les ciutats bàltiques; va formar part d’un dels Einsatzgruppen (unitats mòbils de matança) que operaven durant la invasió de la Unió Soviètica amb la finalitat de “netejar” de jueus les zones conquerides per la Wehrmacht l’any 1941 i que, per mitjà d’afusellaments massius, van ser responsables de l’assessinat de milers d’homes, dones i nens; intervé en la batalla d’Stalingrad; coneix després la cruesa i la misèria de la ciutat ocupada de Lublin, a Polònia; és destinat a Auschwitz com a supervisor en visita d’inspecció, on presencia les seleccions i els mètodes d’extermini en les cambres de gas; viu els paorosos bombardejos el 1944 a la ciutat de Berlín; i, finalment, espera l’arribada de l’Exèrcit Roig en el búnquer de la Cancelleria, d’on aconsegueix escapar cap a aquella vida anònima.

Jonathan Litell ens mostra el seu personatge relacionant-se i interactuant amb personatges reals: Eichmann, Heydrich, Blobel, Frank, Globocnik, els metges d’Auschwitz i, fins i tot, amb el mateix Hitler. I tot això mostrant una confiança absoluta en la grandesa de la seva Nació, del seu Volk, canviant la seva fe en Déu per una fe en el líder i, com a molt, ofegant en alcohol els seus remordiments i la compassió que es nega a experimentar quan compleix amb el que ell creu que és la seva obligació, remordiments que només es materialitzen en uns vòmits certament empipadors i molestos cada cop que ha d’enfrontar-se a la “penosa” tasca d’assessinar als que considera enemics de la pàtria, els jueus, el cos que “infecta” i es nodreix de l’energia i de la salut de la societat ària.

Jueus hongaresos esperant la selecció a Auschwitz

Quina seria, doncs, aquesta visió original sobre l’Holocaust que se suposa que aporta Les benignes? Contràriament al que succeeix amb la resta d’obres sobre l’Holocaust, literàries o no, la novel·la de Littell aborda el tema, no des del punt de vista de les víctines, sinó del botxí. Un botxí que explica la seva història de manera desapassionada, sense sentiment de culpa, com a molt, amb una lleugeríssima compassió en moments molt concrets. Algú que hauria dut a terme totes i cadascuna d’aquestes tasques que se li van encomanar amb la mateixa fredor i eficàcia d’haver-se tractat de brocràtics assumptes jurídics. Però diria que aquí s’acaba la pretesa originalitat de l’autor, precisament en l’opció per la veu narrativa representada per un SS i no per una víctima, per un supervivient.

Des de la primera pàgina ens adonem que, en realitat, Les benignes és una obra dual: en primer lloc, narra la història de Maximilian Aue lligada estretament als esdeveniments polítics i bèl·lics del període que comprèn el període entre 1941 i 1944. Aquesta seria la part més històrica i menys literària de la novel·la, en realitat. En ella, Littell mostra que coneix a la perfecció la documentació i la bibliografia existent sobre el tema i que la fa servir amb precisió: Se serveix d’obres com Reserve Police Battalion 101 and the Final Solution in Poland de Christopher Browning, publicat en castellà amb el títol Aquellos hombres grises: el Batallón 101 y la Solución Final en Polonia; Hitler’s Willing Executioners: Ordinary Germans and The Holocaust de Daniel Jonah Goldhagen (en castellà, Los verdugos voluntarios de Hitler: los alemanes corrientes y el Holocausto); Vida i destí, de Vassili Grossman, German trauma, que en castellà s’ha publicat amb el títol El trauma alemán, testimonios cruciales de la ascendencia y la caída del nazismo de Gitta Sereny, o Germany, Jekyll & Hyde, de Sebastian Haffner. I és evident que ha vist i escoltat els testimonis recollits en centenars de documentals, com Shoah de Claude Lanzmann. A més, va utilitzar estudis filològics i antropològics per construir alguns dels, al meu entendre, millors passatges de la seva novel·la, els que transcorren a Crimea i que tenen com a protagonista el poble dels Bergjuden.

Però, sobretot, la novel·la té un deute inqüestionable amb Hannah Arendt, politòloga i filosofa alemanya jueva, autora de la teoria sobre la “banalitat del mal”, que va desenvolupar arran de la seva assistència com a periodista del The New Yorker al judici contra Adolf Eichmann, celebrat a Jerusalem l’any 1961. El doctor Max Aue, com Eichmann, seria, segons la teoria de Hannah Arendt, un tipus de criminal desconegut fins al moment en què es produeix l’ascensió i desenvolupament del nazisme, que hauria actuat en unes circumstàncies que li impedien saber que estava actuant malament. No és capaç de reflexionar sobre el seu comportament perquè assumeix que està complint ordres. Segons Arendt, no deixaria de ser culpable dels crims comesos, però no podria ser jutjat com es jutja un assassí a l’ús. Aue, també com Eichmann, complia ordres i les complia de la millor manera que sabia, a consciència, de la mateixa que ho hauria fet si en lloc de supervisar l’organització d’un camp d’extermini li haguessin encarregat controlar la producció en una granja o en una fàbrica. Sempre segons això, Aue no seria un antisemita convençut o un fanàtic, ni hauria tingut sentiments reals i concrets en contra dels jueus, cosa que Eichmann va utilitzar com a defensa en el seu judici. I malgrat això, cap dels dos, ni Eichmann ni Aue haurien estat capaços d’experimentar un veritable sentiment de culpa, perquè en aquells moments, el mal sofreix un procés de banalització de tal manera que res és reprobable si es fa per complir el sagrat deure amb la pàtria.

En segon lloc, tenim la ficció pròpiament dita, la història de Max Aue que, particularment, em sembla moltíssim menys interessant. A la pròpia construcció del personatge, en el qual Jonathan Litell ha combinat totes les característiques que imaginaríem en un nazi arquetípic, li mancaria versemblança: homosexual, incestuós, odia la mare i idealitza la figura del pare, interessat per la cultura clàssica (el títol de la novel·la fa referència a les Eumènides, les deesses de la venjança que apareixen a l’Orestiada d’Èsquil i que persegueixen Orestes per venjar la mort de Clitemnestra, la seva mare) i per la filosofia, apassionat per la música (les quasi 1.000 pàgines del llibre es divideixen en 7 llargues seccions, totes elles, excepte la primera, que reben el nom de danses pròpies dels segles XVI i XVII). No hi ha dubte que aquesta història vital és només un fil conductor que serveix per fer-nos recórrer els escenaris que van configurar la terrible experiència de l’Holocaust.

En resum, Les benignes podria ser considerada una novel·la històrica excel·lentment documentada que, més enllà del seu interès literari, discutible en qualsevol cas, sembla voler convèncer-nos que tots nosaltres, en circumstàncies excepcionals, podríem ser susceptibles d’acabar cometent les més grans infàmies i atrocitats, sense ser-ne conscients, sense experimentar el més mínim sentiment de culpa, com a producte d’aquesta aterridora “banalitat del mal”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: