Alimentador RSS

Daily Archives: 23/04/2010

The Fairy Queen i el temps perdut

Posted on

Com m’agrada The Fairy Queen! Podria escoltar aquesta música durant hores, no l’associo a cap estat d’ànim en concret, no necessito unes condicions particulars per fer-ho. Senzillament, escolto, ni tan sols amb una concentració excessiva.

L’any 1692 s’estrena al London Queen’s Theatre la semiòpera barroca The Fairy Queen (La reina de les fades), obra del compositor anglès Henry Purcell, que va resultar ser un gran èxit. Un any després, Purcell va revisar la seva composició i va afegir fragments a la partitura original. L’obra és una adaptació bastant lliure del Somni d’una nit d’estiu, de Willian Shakespeare. I dic que es tracta d’una adaptació bastant lliure perquè el llibret no reprodueix cap fragment o frase literal de l’obra shakesperiana. Quan Purcell mor el 1696, el Teatre Reial perd les partitures i no serà fins a principis del segle XX quan va trobar-se’n una còpia a la Royal Academy of Musica, que contenia fragments de les versions de 1692 i 1693.

Purcell, que provenia d’una família de músics vinculats estretament a la corona, fou Cavaller de la Capella del Rei, com el seu pare i el seu oncle i, malgrat morir jove, fins  tot per a l’època, va tenir temps de composar música incidental per a teatre, música sacra, himnes, òperes i semiòperes. Probablement l’obra més coneguda de Purcell és l’òpera Dido i Enees (sublim la peça El lament de Dido, per no parar d’escoltar-la), encara que, personalment i en conjunt, prefereixo El rei Artur. Entre les seves múltiples composicions destaquen 17 peces que va escriure per als funerals de la reina Mary. Com a dada curiosa, la peça titulada Marxa fúnebre sona a la famosíssima pel·lícula A clockwork orange, d’Stanley Kubrick.

The Fairy Queen ha estat interpretada tant en versió concert com escenificada. A Barcelona, l’obra escenificada es va representar per primer cop l’any 2002 al Gran Teatre del Liceu. Es divideix en 4 actes, que comprenen 59 números, 36 dels quals són cantats pel cor o pels solistes, junts o per separat.

 

 

El primer cop que vaig escoltar un fragment d’aquesta obra va ser d’una manera poc ortodoxa: no fou en un CD, ni en directe en un teatre, ni en una retransmissió operística televisiva. No, vaig escoltar-lo en un tren de rodalies, de boca d’una companya de facultat, l’Alba, qui amb 18 anys tenia una veu més que correcta per al cant coral, tot i que el tabac i la tasca docent van espatllar-la amb els anys. Un migdia, de tornada cap a casa després de classe, l’Alba es va posar a cantar allò de Come, come, come, come, let us leave the town amb la mateixa naturalitat amb què hagués pogut entonar el Fast car de la Tracy Chapman, que recordo que ens encantava i que aleshores s’escoltava constantment.

En aquells moments, jo desconeixia completament la música de Purcell, la música barroca que havia escoltat es limitava a Bach, Häendel, Albinoni, Vivaldi i Pachelbel. I d’alguns d’aquests autors més aviat “em sonaven” algunes de les seves composicions, realment no puc afirmar que conegués la seva música. Amb el pas del temps, el Barroc s’ha convertit en el meu període musical preferit, lleugerament per davant del Renaixement. He pogut gaudir de les obres de Monteverdi, Telemann, Lully, Marin Marais, Couperain, Ruíz de Ribayaz, Duron… I molt, molt Purcell. L’eclecticisme és característic dels meus gustos musicals, literaris i cinematogràfics, però també ho és una mena de “lleiltat” cap als autors o obres que en algun moment m’han “arribat”, han tocat un estrany resort intern, no sé exactament com explicar-ho. Purcell i la seva The Fairy Queen van aconseguir tocar aquest resort un migdia de finals dels 80, en un tren de rodalies, i continuen formant part, després de tant de temps, de la banda sonora de la meva vida.

Come, come, come, let us leave the Town,
And in some lonely place,
Where Crowds and noise were never known,
Resolve to spend our days.

In pleasant Shades upon the Grass
At Nigh our selves we’ll lay;
Our Days in harmless Sport shall pass,
Thus Time shall away.

 Anem, anem, anem, deixem la ciutat,
I en algun lloc solitari,
on la multitud i el soroll no van ser coneguts,
decidim-nos a pasar els nostres dies.

En les ombres agradables sobre la gespa
jaurem de nit;
passarem els nostres dies en inofensiu joc,
i així passarà el temps.

L’exercici proustià de sucar la magdalena en la camamilla i recordar el temps passat (no sé si el temps perdut), no és el meu preferit, per descomptat. Però és inevitable fer-ho en escoltar aquesta música, ara sí de manera conscient,  i en aquest context. Quants matins d’agost passats a casa de l’Alba, batallant les dues amb Les Catilinàries de Ciceró i amb la Història dels dotze Cèsars de Suetoni. I de fons, Purcell, molt fluixet, per no distreure’ns. Jo havia decidit deixar-me el Llatí per al setembre quan vaig descobrir, i això va passar a mitjans del mes de febrer de 1r curs de Filologia, que el meu nivell en aquella assignatura no estava ni per casualitat proper al que demanava el meu professor. L’Alba, que va acabar estudiant Clàssiques, es va oferir a ajudar-me aquell estiu. Si no hagués estat per ella, ni en els meus somnis més optimistes hagués aconseguit aprovar. I el que són les coses, amb els anys, vaig haver de donar classes de Llatí i sempre em vaig sentir còmoda en aquella circumstància, tot i no ser la meva especialitat. Però aquell estiu, quan traduïa allò d’Anicetus, libertus Neroni, qui Agrippinam valde oderat, consillium callidum cepit, i maleïa el moment en què se’m va ocórrer matricular-me de Llatí, quedarà sempre unit a la música de Purcell, a les cartes que intercanviàvem amb els amics que havíem conegut en aquell primer any d’universitat (aleshores, encara que ens sembli impossible, no existien els emails…), als Frigodedos que sortíem a comprar en algun moment de descans, als intents de posar la nostra veu a les notes de The Fairy Queen, l’Alba amb la seva veu de mezzo, i jo, amb alguna cosa semblant a una contraalt asilvestrada. Cap de les dues sabíem, en aquells moments, per què l’amor, essent una dolça passió, pot turmentar…

If Love’s a Sweet Passion, why does it torment?
If a Bitter, oh tell me whence comes my content?
Since I suffer with pleasure, why should I complain,
Or grieve at my fate, when I know its in vain?

Yet so pleasing the Pain is, so soft is the Dart,
That at once it both wounds me, and tickles my Heart,

I press her Hands gently, look Languishing down,

And by Passionate Silence I make my Love known.

But oh! How I’m Blest when so kind she does prove,

By some willing mistake to discover her Love.
When in striving to hide, she reveals all her Flame,

And our Eyes tell each other, what neither dares Name.

Si l’Amor és una dolça passió, per què turmenta?

Si és amarg, oh digues-me, d’on ve la meva alegria?

Ja que sofreixo amb plaer, per què he de queixar-me

o afligir-me pel meu destí, quan sé que és en va?

Però el dolor és tant plaent, tan suau és el dard,

que al mateix temps que em fereix fa pessigolles al meu cor.

Jo premo les seves mans suaument i miro lànguidament cap avall.

I pel silenci apassionat dono a conèixer el meu amor.

Però, oh! Em sento beneït quan ella tendrament demostra

Algun error voluntari per descobrir el seu amor.

Quan esforçant-se per amagar-lo, mostra tota la seva flama.

I els nostres ulls ens diuen allò que cap s’atreveix a anomenar.

…  o per què una sola nit encantadora és més delitosa que cent dies afortunats.

One charming Night
Gives more delight,
Than a hundred lucky Days.
Night and I improve the taste,
Make the pleasure longer last,
A thousand several ways.

Una nit encantadora

és més plaent

que cent diez afortunats.

La nit i jo millorarem el sabor.

Farem durar el plaer,

de mil maneres diferents.

 

He mullat la magdalena en la camamilla, però tampoc és qüestió que s’estovi, acabi dins de la tassa i m’esquitxi en la seva caiguda. Qualsevol temps passat NO va ser millor, al menys, vull creure-m’ho. 

 

 

 

 

Anuncis

Els nous vampirs (II): la saga Crepuscle

Posted on

En la seva saga formada per quatre novel·les (Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d’alba), Stephanie Meyer crea dos tipus de vampirs ben diferenciats: els que integren la “família” Cullen, entre els quals destaca Edward, el protagonista, que s’anomenen a ells mateixos “vegetarians” perquè han jurat no beure sang humana (recordem que Anne Rice fa que Louis, un dels vampirs protagonistes d’Entrevista amb el vampir sobrevisqui durant algun temps alimentant-se de sang d’animals). Els Cullen, de tant en tant, sorten de “cacera” i beuen la sang de cérvols i altres animals. Els seus ulls canvien de color segons estiguin assedegats o ben tips de sang: Quan s’han d’alimentar, els seus ulls adquireixen el típic i inquietant to vermellós dels vampirs que coneixem a través del cinema. Quan s’han alimentat, els seus ulls són de color daurat.

Viuen entre els habitants d’un poble, Forks, que es caracteritza per tenir un clima humit i poquíssimes hores de sol al llarg de l’any. Contràriament als vampirs “tradicionals”, viuen de dia, encara que no es poden exposar a la llum del sol. Si això succeís, no esperem que es desfacin i quedin convertits en cendres o que esclatin i es descomposin en tot de líquids gelatinosos. Els vampirs de Meyer adopten un aspecte radiant, com si estiguessin coberts de milers de cristalls, la qual cosa tampoc no passaria desapercebuda per als seus veïns humans. És més, com el mateix protagonista s’encarrega d’explicar, l’espècie vampírica no dorm i es riu dels tòpics sobre el seu descans en taüts dins de criptes humides i polsoses. Els habitants de Forks, malgrat l’aparent normalitat dels Cullen, intueixen que són diferents, encara que mai adivinarien com en poden ser, de diferents.

Els vampirs d’Stephanie Meyer no senten repugnància pels símbols sagrats. Així que quan entrem en el seu món literari, cal que ens oblidem de les creus, l’aigua beneïda i les invocacions exorcístiques. També d’altres remeis més casolans contra els vampirs, com l’all.  D’això podem deduir que aquests nous vampirs són pràcticament indestructibles, arribat el cas, si no és que ens apropem a ells amb una estaca a la mà.

Els Cullen necessiten un gran autocontrol per no llançar-se a la jugular dels seus veïns i quants més anys portin essent vampirs, més “domesticada” tenen la seva naturalesa. El pare fins i tot exerceix de metge en un hospital, per tant, el seu contacte amb la sang es gairebé diari.

El segon grup de vampirs creats per Meyer són els que reben el nom de “rastrejadors” i són els que més s’assemblen a la concepció del vampir clàssic. Vagaregen pel món en parelles o com a màxim en grups de tres. La seva única obsessió és rastrejar possibles víctimes.

En aquest món vampíric imperen unes regles de comportament, la més important de totes és no donar a conèixer la seva condició als humans, regla que es trenca, naturalment, quan l’immortal Edward Cullen i la tímida, insignificant i una mica destralera Bella Swann es coneixen i s’enamoren. Stephanie Meyer, doncs, avança un pas més en la caracterització “humanitzada” dels seus vampirs. Que Edward Cullen mantingui una relació amorosa amb una noia mortal ja fa evident que els Cullen no tenen res a veure amb els vampirs tradicionals de la literatura. Edward, que va ser convertit en vampir quan tenia 17 anys, experimenta les mateixes reaccions que qualsevol adolescent enamorat, encara que ell, que en realitat té 101 anys, sap com pot ser de perillosa aquesta relació. I mentre que a Entrevista amb el vampir la petita Clàudia es lamenta perquè mai podrà créixer, a la saga Crepuscle és Bella, la xicota de l’Edward, qui arriba a desitjar ésser convertida en vampira perquè mentre ella anirà complint anys de manera inexorable, Edward serà sempre un adolescent de 17 anys.

Barrejar la figura del vampir amb les emocions humanes sembla que és rendible. Ho demostren els milions de llibres llegits, tant de les novel·les d’Anne Rice com d’Stephanie Meyer. El públic actual prefereix abans un vampir que arrossegui el seu dolor i la seva condemna durant tota l’eternitat, que un monstre com Dràcula, exempt de sentiments, amb l’únic objectiu de matar.  Aquesta és la figura que va crear Stoker i no només queda lluny de les criatures ideades per Rice i Meyer, sinó també de la imatge del famós comte que Francis Ford Coppola ens oferia a la seva famosa pel·lícula Bram Stoker’s Dracula. En ella, no només hi ha un intent d’explicació de l’origen de la transformació del guerrer cristià en el monstre diabòlic (Dràcula renega de Déu perquè se sent traït per Ell quan la dona que estima se suïcida), sinó que fa que, per sota de la maldat sense pal·liatius, neixi el sentiment d’amor per Mina, personificació de l’esposa morta. Probablement, això resulta més commovedor i més humà que el que ens narra Stoker (qui no s’ha emocionat davant l’escena d’amor en que Dràcula-Gary Oldman li confessa a Mina-Wynona Ryder que ha creuat “oceans de temps” per ella?). A la novel·la, Dràcula utilitza Mina simplement com a esquer per caçar els homes que l’estimen i la protegeixen.

Tenir preferència per qualsevol de les novel·les que s’han comentat més amunt és, en definitiva, qüestió de gustos, d’interessos, fins i tot de l’humor que es tingui a l’hora de triar-ne unes o altres. El que és indubtable és que la novel·la d’Stoker representa, des del punt de vista literari i narratiu, una entitat complexa i nova en el moment de la seva publicació. La seva estructura narrativa, com a novel·la coral en la qual es barregen i es creuen personatges i històries, va suposar una innovació en la novel·lística de finals del segle XIX. Assajar com una veritable polifonia textual (diaris, notes taquigráfiques, suposats extractes de notícies periodístiques) pot resultar pesat per a alguns lectors, però no se li pot negar a Stoker el seu mèrit i atreviment.

Per a gustos, colors, que diuen alguns.  Però, sense voler que aquesta sigui una opinió taxativa, diria que Dràcula d’Stoker és un clàssic del gènere de terror. Les novel·les de Rice i de Meyer són una altra cosa.  A l’Anne Rice se li ha de reconèixer el mèrit d’haver sabut “humanitzar” la figura del vampir sense perdre allò que el caracteritza com a tal. Stephanie Meyer, en canvi, en voler anar més enllà, perd de vista, a mesura que avança la saga, quina és la condició sobrenatural dels seus protagonistes, és a dir, el vampir cada cop cedeix més terreny a l’adolescent enamorat. Això no és cap crim, és clar, però ja no estaríem parlant d’una novel·la de vampirs.

Els nous vampirs (I): d’Stoker a Stephanie Meyer

Posted on

Després de llegir els llibres que formen l’exitosa saga Crepuscle (i suposo que tots estem d’acord que èxit no sempre és sinònim de qualitat, però tampoc no són incompatibles), sembla indubtable que la seva autora, Stephanie Meyer, quan va decidir donar vida als personatges vampírics de les seves obres, coneixia a la perfecció les característiques més destacables que Anne Rice, fa tres dècades, va imaginar per als protagonistes de la seva Entrevista amb el vampir, que els allunyaven de la imatge arquetípica que fins aleshores havia aparegut a la literatura o al cinema.

Fins aquell moment, el model del vampir literari era Dràcula, el personatge de la novel·la homònima de Bram Stoker, publicada l’any 1897. Tot i que es creu que Stoker va recórrer a les llegendes d’origen eslau sobre el personatge de Vlad Tepeš, el cert és que els seus referents es remeten a la tradició escrita. El primer autor que s’aproxima al mite del vampir, com a ésser immortal, nocturn, el no-mort assedegat de sang humana, condemnat a la vida eterna, fou Goethe amb La núvia de Corint. Per tant, el mite d’arrel popular i, per tant, oral, queda emmarcat dins de la literatura del Romanticisme, caracteritzada pel desig de recuperació dels mites i llegendes de la tradició popular.  No hi ha dubte que Stoker havia de conèixer obres com El vampir, de John Polidori, però sembla acceptat que la influència més immediata sobre la seva novel·la Dràcula prové de Carmilla, de Sheridan Le Fanu, publicada el 1872.  Les novel·les que, en major o menor mesura, serveixen de model a Stoker, tenen en comú que ens mostren un vampir amb unes característiques molt definitòries i que han passar a formar part del nostre imaginari literari i, més tard, cinematogràfic.

  • El vampir, com encarnació del mal, assimilat al diable i enemic de Crist.  D’aquí la seva repugnància per tot el que és sagrat i que té la virtut de poder lluitar contra el seu poder infernal (crucifixos, aigua beneïda, etc).
  • El vampir és un ésser nocturn i només durant la nit té el poder d’atacar els humans. Durant el dia, el vampir dorm.
  • El vampir necessita descansar en un taüt on hi hagi terra del seu país. En qualsevol altre lloc, el descans li està prohibit.
  • El seu únic afany és aconseguir noves víctimes, per sadollar la seva set de sang, en primer lloc, i també per augmentar les legions de criatures infernals a través de les quals dominar el món.
  • No hi ha res d’humà en aquest ésser. La seva condició d’immortal no sembla ser per a ell (o per a ella, en el cas de Carmilla, per exemple, no li pesa i la seva condició d’antic humà no és ni una càrrega ni un llast del seu passat.
  • El vampir odia el gènere humà, ja que els homes són els seus enemics naturals.

El canvi bàsic que va ser capaç d’operar Anne Rice amb els protagonistes de la seva novel·la, Louis i Lestat, té a veure amb l’essència del que, tradicionalment ha estat i ha representat un vampir. Encara que Louis acaba resignant-se a ser el que és, mai en gaudeix, com sí succeeix amb el cas de Lestat. Mentre aquest darrer se sent poderós i privilegiat, la immortalitat és un premi i no un càstig, Louis sent repulsió per l’ésser en què s’ha convertit. No oblida que va ser un home, que estimava una dona i que aquesta va morir, que era jove iestava  ple d’esperança en el futur. Louis no pot suportar ser una criatura que, per sobreviure, ha de sembrar el terror i la mort entre els humans  Fins i tot, durant un temps, va provar d’alimentar-se únicament de la sang dels animals (cal no perdre de vista aquest punt, ja que serà recuperat per Stephanie Meyer en les seves novel·les). Lestat li retreu la seva debilitat, és a dir, que sigui massa humà, se’n riu perquè no sap aprofitar-se dels avantatges, la força i el poder que li proporciona ser un ésser immortal. Per a Lestat, la immortalitat és sinònim de poder; per a Louis, de turment etern.

Anne Rice, a més, introdueix una altra novetat: crea el personatge de Clàudia, una vampira que era una nena en ser convertida i que, mentre la seva ment madurarà i serà la d’una adulta que, a més, viurà eternament, el seu cos sempre serà el d’una nena. I Clàudia, com Louis, s’odiarà quan arribi a ser conscient que està atrapada per tota l’eternitat en un cos infantil. I com Louis, odiarà aquell que els va crear, és a dir, Lestat. El tema del pas del temps, òbviament diferent per als humans que per als vampirs, és un altre dels elements que Meyer desenvolupa a la segona novel·la de la saga, Lluna nova.  Així, doncs, Les diferències entre els vampirs clàssics i els personatges d’Entrevista amb el vampir d’Anne Rice són evidents, perquè aquests són capaços d’experimentar sentiments absolutament humans, de recordar el seu passat i torturar-se en fer-ho, de sentir compassió per les seves víctimes i repulsió pel que són.