Alimentador RSS

Els nous vampirs (II): la saga Crepuscle

Posted on

En la seva saga formada per quatre novel·les (Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d’alba), Stephanie Meyer crea dos tipus de vampirs ben diferenciats: els que integren la “família” Cullen, entre els quals destaca Edward, el protagonista, que s’anomenen a ells mateixos “vegetarians” perquè han jurat no beure sang humana (recordem que Anne Rice fa que Louis, un dels vampirs protagonistes d’Entrevista amb el vampir sobrevisqui durant algun temps alimentant-se de sang d’animals). Els Cullen, de tant en tant, sorten de “cacera” i beuen la sang de cérvols i altres animals. Els seus ulls canvien de color segons estiguin assedegats o ben tips de sang: Quan s’han d’alimentar, els seus ulls adquireixen el típic i inquietant to vermellós dels vampirs que coneixem a través del cinema. Quan s’han alimentat, els seus ulls són de color daurat.

Viuen entre els habitants d’un poble, Forks, que es caracteritza per tenir un clima humit i poquíssimes hores de sol al llarg de l’any. Contràriament als vampirs “tradicionals”, viuen de dia, encara que no es poden exposar a la llum del sol. Si això succeís, no esperem que es desfacin i quedin convertits en cendres o que esclatin i es descomposin en tot de líquids gelatinosos. Els vampirs de Meyer adopten un aspecte radiant, com si estiguessin coberts de milers de cristalls, la qual cosa tampoc no passaria desapercebuda per als seus veïns humans. És més, com el mateix protagonista s’encarrega d’explicar, l’espècie vampírica no dorm i es riu dels tòpics sobre el seu descans en taüts dins de criptes humides i polsoses. Els habitants de Forks, malgrat l’aparent normalitat dels Cullen, intueixen que són diferents, encara que mai adivinarien com en poden ser, de diferents.

Els vampirs d’Stephanie Meyer no senten repugnància pels símbols sagrats. Així que quan entrem en el seu món literari, cal que ens oblidem de les creus, l’aigua beneïda i les invocacions exorcístiques. També d’altres remeis més casolans contra els vampirs, com l’all.  D’això podem deduir que aquests nous vampirs són pràcticament indestructibles, arribat el cas, si no és que ens apropem a ells amb una estaca a la mà.

Els Cullen necessiten un gran autocontrol per no llançar-se a la jugular dels seus veïns i quants més anys portin essent vampirs, més “domesticada” tenen la seva naturalesa. El pare fins i tot exerceix de metge en un hospital, per tant, el seu contacte amb la sang es gairebé diari.

El segon grup de vampirs creats per Meyer són els que reben el nom de “rastrejadors” i són els que més s’assemblen a la concepció del vampir clàssic. Vagaregen pel món en parelles o com a màxim en grups de tres. La seva única obsessió és rastrejar possibles víctimes.

En aquest món vampíric imperen unes regles de comportament, la més important de totes és no donar a conèixer la seva condició als humans, regla que es trenca, naturalment, quan l’immortal Edward Cullen i la tímida, insignificant i una mica destralera Bella Swann es coneixen i s’enamoren. Stephanie Meyer, doncs, avança un pas més en la caracterització “humanitzada” dels seus vampirs. Que Edward Cullen mantingui una relació amorosa amb una noia mortal ja fa evident que els Cullen no tenen res a veure amb els vampirs tradicionals de la literatura. Edward, que va ser convertit en vampir quan tenia 17 anys, experimenta les mateixes reaccions que qualsevol adolescent enamorat, encara que ell, que en realitat té 101 anys, sap com pot ser de perillosa aquesta relació. I mentre que a Entrevista amb el vampir la petita Clàudia es lamenta perquè mai podrà créixer, a la saga Crepuscle és Bella, la xicota de l’Edward, qui arriba a desitjar ésser convertida en vampira perquè mentre ella anirà complint anys de manera inexorable, Edward serà sempre un adolescent de 17 anys.

Barrejar la figura del vampir amb les emocions humanes sembla que és rendible. Ho demostren els milions de llibres llegits, tant de les novel·les d’Anne Rice com d’Stephanie Meyer. El públic actual prefereix abans un vampir que arrossegui el seu dolor i la seva condemna durant tota l’eternitat, que un monstre com Dràcula, exempt de sentiments, amb l’únic objectiu de matar.  Aquesta és la figura que va crear Stoker i no només queda lluny de les criatures ideades per Rice i Meyer, sinó també de la imatge del famós comte que Francis Ford Coppola ens oferia a la seva famosa pel·lícula Bram Stoker’s Dracula. En ella, no només hi ha un intent d’explicació de l’origen de la transformació del guerrer cristià en el monstre diabòlic (Dràcula renega de Déu perquè se sent traït per Ell quan la dona que estima se suïcida), sinó que fa que, per sota de la maldat sense pal·liatius, neixi el sentiment d’amor per Mina, personificació de l’esposa morta. Probablement, això resulta més commovedor i més humà que el que ens narra Stoker (qui no s’ha emocionat davant l’escena d’amor en que Dràcula-Gary Oldman li confessa a Mina-Wynona Ryder que ha creuat “oceans de temps” per ella?). A la novel·la, Dràcula utilitza Mina simplement com a esquer per caçar els homes que l’estimen i la protegeixen.

Tenir preferència per qualsevol de les novel·les que s’han comentat més amunt és, en definitiva, qüestió de gustos, d’interessos, fins i tot de l’humor que es tingui a l’hora de triar-ne unes o altres. El que és indubtable és que la novel·la d’Stoker representa, des del punt de vista literari i narratiu, una entitat complexa i nova en el moment de la seva publicació. La seva estructura narrativa, com a novel·la coral en la qual es barregen i es creuen personatges i històries, va suposar una innovació en la novel·lística de finals del segle XIX. Assajar com una veritable polifonia textual (diaris, notes taquigráfiques, suposats extractes de notícies periodístiques) pot resultar pesat per a alguns lectors, però no se li pot negar a Stoker el seu mèrit i atreviment.

Per a gustos, colors, que diuen alguns.  Però, sense voler que aquesta sigui una opinió taxativa, diria que Dràcula d’Stoker és un clàssic del gènere de terror. Les novel·les de Rice i de Meyer són una altra cosa.  A l’Anne Rice se li ha de reconèixer el mèrit d’haver sabut “humanitzar” la figura del vampir sense perdre allò que el caracteritza com a tal. Stephanie Meyer, en canvi, en voler anar més enllà, perd de vista, a mesura que avança la saga, quina és la condició sobrenatural dels seus protagonistes, és a dir, el vampir cada cop cedeix més terreny a l’adolescent enamorat. Això no és cap crim, és clar, però ja no estaríem parlant d’una novel·la de vampirs.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: