Alimentador RSS

Dones “perla” i dones “pedra”

Posted on

Arran de la polèmica sobre l’ús de l’hijab a les escoles, he recordat l’experiència que vaig viure fa uns 13 o 14 anys, no ho recordo amb exactitud, quan el meu camí pel món de la docència em va portar durant un breu temps a l’ensenyament d’adults. És una de les etapes de la meva vida que m’ha reportat més satisfaccions des del punt de vista professional i personal i els records que en conservo són entranyables.

Feia classes en un municipi del Vallès Oriental ja aleshores amb una taxa força considerable d’immigrants. Entre les persones que es matriculaven als cursos inicials, organitzats i subvencionats de manera consorciada per l’ajuntament i la Generalitat, hi havia alguns homes i dones magrebins, força joves tots ells, que assistien a classe amb motivacions diverses. Ells, per tenir més facilitats a l’hora d’accedir al mercat laboral, n’hi havia que tenien carreres universitàries als seus països d’origen. Elles, en general, per tractar d’integrar-se en la comunitat que els havia acollit, per poder comunicar-se si havien d’anar al metge, per saber moure’s per la ciutat, per poder mantenir una conversa amb els veïns, per ser capaces d’agafar el transport públic, per entendre la televisió i els rètols del carrer i de les botigues. També, deien, per ajudar els seus fills amb els deures de l’escola o per entendre les cançons que aprenien els petits a l’escola bressol. Fos quina fos la motivació que els havia mogut a donar aquest pas, el desig d’integració hi era ben palès. Per a algunes d’aquelles dones, els dos dies de classe setmanals significaven tota una aventura: sortir de casa, arreglar-se, parlar amb persones que no pertanyien al seu entorn familiar, desconnectar de les obligacions i d’una vida que, a milers de quilòmetres del seu país, continuava sent dura i incerta. Totes les dones amb les quals jo vaig tenir l’oportunitat de parlar, de conèixer-les més enllà de la relació docent, assistien a classe amb el suport dels marits (ino ho haurien fet si ells no les haguessin autorizades) i cap d’elles portava hijab, tot i que  vestien amb moltíssima discreció.

El meu últim curs en l’ensenyament d’adults va coincidir amb l’arribada d’un imam al municipi. Fins aleshores, els musulmans només tenien un petit oratori i no hi havia ningú en concret assignat a dirigir les pregàries. En començar a produir-se reagrupaments familiars i també per l’efecte “crida” que havia significat l’arribada de parents i amics de les famílies que ja vivien des de feia algun temps en el poble, la comunitat musulmana va decidir que els calia tenir un imam per dirigir la seva vida espiritual i començaven a planejar de trobar un local per instal·lar-hi una mesquita. Per pagar el sou a l’imam comptaven amb un ajut del govern marroquí i la resta s’aconseguia per mitjà de col·lectes. Em resultava estrany que aquestes famílies, que amb prou feines guanyaven per cobrir les necessitats mínimes, destinessin part dels seus ingressos per mantenir un imam o per tenir una mesquita, però potser aleshores jo era molt més políticament correcta que ara i mai vaig fer-los cap comentari al respecte, tot i que sospitava que en molts casos, les aportacions econòmiques no eren tan “voluntàries” com ens volien fer creure.

No havien passat ni dues setmanes des de l’arribada de l’imam quan algunes de les dones van aparèixer a classe amb mocador al cap i vestint gel·labes. Fou un veritable xoc veure-les així, tant per a les professores com per als companys i companyes no musulmans, tot i que de seguida vam lligar caps: no era difícil establir una relació directa entre l’arribada de l’imam i el canvi que s’havia esdevingut en aquelles dones.  Les més decidides van reunir la força suficient per explicar-nos que l’imam s’havia enfrontat amb les dones que no duien hijab, i no només amb elles, sinó amb els seus marits per consentir-ho. L’arribada de parents i amics havia fet la resta, ja que les mares, sogres, tietes o veïnes pressionaven també les joves per adoptar el vel que havien abandonat en arribar aquí.

Però el pitjor encara no havia arribat. Pocs dies després es van produir algunes desercions per part de les dones magrebines: l’imam estava convencent els seus marits que assistir a classe no els era necessari, ja que el seu lloc era la casa i la seva preocupació única i fonamental, el benestar de la família. A més, sortint de casa i compartint l’espai amb no musulmans i amb homes, posaven en perill l’honor del marit i contravenien les lleis islàmiques en relació a la dona. No sé si de manera voluntària o a causa de la pressió del seu entorn, alguns marits havien demanat a les seves dones que no continuessin el curs. En nom de l’Islam es negava a la dona el dret de saber, d’aprendre, de superar-se i d’aspirar a millorar. Nosaltres, professores i companys, valoràvem la fortalesa i la valentia d’aquelles que continuaven resistint, que continuaven venint a classe malgrat els obstacles i l’oposició de qui s’havia convertit en l’autoritat religiosa islàmica en aquell poble. No es queixaven de la seva situació ni qüestionaven les opinions de l’imam, la seva resistència era muda però tenaç, seguien venint a classe i això era la mostra més clara de la seva rebel·lió i la dels seus marits.

Un dia, des de l’ajuntament se’ns va comunicar que s’havia arribat a un acord intermig amb l’imam i les famílies que es negaven a abandonar les classes i que se’ns comunicaria en una reunió. Les coses no pintaven bé, ja que l’imam havia demanat un interlocutor masculí i no sé si s’hagués cedit en aquesta qüestió, però totes les persones amb qui podia parlar, tant del professorat com de les admnistracions implicades érem dones. Imagino que no li faria cap il·lusió haver de discutir les seves decisions, que pel que sembla mai havien trobat oposició, i molt menys fer-ho amb les dones, que ell evidentment menyspreava. L’únic home present en aquella reunió, a banda de l’imam, era el marit d’una de les alumnes, que va fer de traductor. Jo no vaig ser present en aquella reunió i me’n vaog alegrar perquè no sé quina hauria estat la meva reacció en escoltar la proposta que ens havia de fer: crear una classe segregada per a les dones musulmanes, apartar-les dels homes i de les dones que no compartien la seva religió.  La resposta negativa per part de les respresentants municipals i de la Generalitat va ser immediata i rotunda. Accedir a separar aquestes dones era discriminatori i contrari als principis de llibertat i d’igualtat en què crèiem fermament. No us nego que després d’això, vam tenir els nostres moments de dubte sobre si s’havia actuat de manera encertada, perquè oposant-nos a la creació d’una aula segregada, tancàvem les portes a l’educació d’aquelles dones. El mateix debat, ni més ni menys, que el que s’està plantejant arreu d’Europa entorn a l’ús de l’hijab a les escoles. Què hem de posar per davant, el dret a l’educació o els drets i les llibertats que ens ha costat segles aconseguir? Què hauria passat si haguéssim claudicat? Quines altres exigències haurien seguit? El compromís que mai tindrien un professor? Fer les classes en un espai on aquelles dones no poguessin tenir contacte amb persones de sexe masculí? Exigir que les professores es cobrissin? No ho sabíem i, al final, malgrat la tristesa i el sentiment d’incomprensió i de derrota que experimentàvem, vam saber que havíem estat coherents amb les nostres conviccions. I potser les d’aquell guardià de la puresa espiritual islàmica eren igualment irrenunciables, és possible, però com a dones i com a professionals no podíem fer una altra cosa diferent.

Segons em van explicar, l’imam va tancar la discussió de manera sentenciosa, escopint a la cara d’aquelles dues dones el seu menyspreu més profund per ser el que eren, dones i occidentals: “Hi ha dues classes de dones, les perles i les pedres. Les perles són delicades i admirades per tothom, també cobejades. Per això estan tancades dins d’un estoig, que és la casa, perquè estiguin segures, i cobertes amb un ric drap de vellut, l’hijab, que les protegeix de tota agressió externa. Les nostres dones són perles, i per això les guardem i les protegim com el tresor més preuat. Però també hi ha les dones pedra, les que van rodant pels camins, plenes de pols, brutes d’immundícia. Els homes els donen cops de peu amb les sabates i s’hi orinen a sobre. Vosaltres, i les dones que pensen com vosaltres, sou pedres.”

Davant d’aquesta afirmació, no hi havia més a discutir.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: