Alimentador RSS

Estic fins al gorro de manifestos lingüístics

Posted on

La invasió, la colonització i l’ocupació, així com d’altres casos de subordinació política, econòmico o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no,  la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística del parlant.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Un dels elements principals del nacionalisme polític espanyol és la seva visió de la cultura i de la llengua castellanes com les predominants en el territori de l’Estat i, per tant, un menyspreu més o menys velat, depenent de l’època o del color polític dels governants, de la resta de llengües i cultures que són pròpies de les altres nacionalitats històriques a Espanya.

A Catalunya estem acostumats als manifestos que en nom de la llibertat, reclamen una major presència del castellà a la societat, sobretot a l’ensenyament. Es presenta el castellà (o “espanyol”) com una llengua amb poca presència social, als castellanoparlants pràcticament com a víctimes i perseguits pels opressors catalans i l’ensenyament de la llengua castellana com de segona categoria. Reclamant el dret a expressar-se en castellà, que és legítim i constitucional, aquests manifestos amaguen o maquillen una consideració del català com a llengua no apta per a totes les funcions socials  i un desig que existeixi un ensenyament lingüístic monolingüe. Ens parlen de bilingüisme, pero no ens enganyem: el bilingüisme no afavoreix les llengües minoritàries, ben al contrari, les minoritza i les arracona.  Els que promouen i signen aquests manifestos coneixen a la perfecció com funciona qualsevol procés de substitució lingüística: quan una llengua amb un major nombre de parlants, representant d’una cultura majoritària i unida al poder polític competeix en un territori amb una altra llengua minoritària, encara que sigui la própia d’aquest territori, el resultat lògic és la substitució lingüística, la desaparició d’una llengua i, per tant, d’una cultura. Des de la introducció del llátí en els territoris de la Península Ibèrica i la desaparició de les llengües preromanes (excepte de l’euskera), fins a casos molt més propers, com l’agonia del bretó i de l’occità a França, o del gaèlic a Irlanda, el resultat final és el mateix. Ni tan sols fa falta que la llengua del poder s’imposi i la llengua minoritària s’imposi, es persegueixi, només és qüestió de tenir una mica de paciència, de reclamar un bilingüisme suposadament equitatiu i constitucional, i al tombant de dues o tres generacions, la substitució lingüística s’ha consumat.

Malgrat tots els agravis que aquests manifestos addueixen contra la política lingüística catalana, la realitat indiscutible és que l’aprenentatge del castellà està assegurat i ningú acaba 4t d’ESO sense parlar i escriure correctament el castellà, tot i les històries i els rumors que circulen fora de Catalunya. Curiosament, no podem dir el mateix en relació al coneixement i l’ús del català.  Una dada significativa: els resultats de Selectivitat de Llengua castellana sempre són millors que els de Llengua catalana.

 Els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals i independents de la consideració política o jurídica de llengües oficials, regionals o minoritàries.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

L’últim d’aquests manifestos reivindicatius és el Manifiesto por la lengua común. Els que el signen, encapçalats per Fernando Savater i Vargas Llosa, demanen que entre totes les llengües que es parlen a l’estat, es constati que el castellà és la llengua espanyola per autonomàsia. El manifest comença dient que el castellà és la llengua espanyola superior a la resta d’idiomes que es parlen a l’Estat espanyol, les considera de segona categoria i menys útils.  El castellà apareix com la llengua de l’alta cultura, de la comunicació, de la ciència.  Fins i tot insisteixen en la idea que el castellà té una sèrie de valors que no tenen les altres tres llengües (euskera, català i gallec). Res, que ja ho deia Diderot: Parle français au sage.

Aquest manifest amaga, intencionadament, uns fets que són irrefutables: les llengües, per elles mateixes, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, no són més importants unes que les altres. Quan una llengua guanya en parlants o va ocupant àmbits diversos, és per causes polítiques i de poder econòmic. Al llarg de la història, llengües com el castellà o el francès han jugat el rol que avui en dia té l’anglès, perquè els estats en què es parlaven dominaven el panorama polític o eren una potència econòmica.  El percentatge de persones en el món que avui saben parlar anglès és superior al de fa 25 o 30 anys i ho és per raons de prestigi lingüístic.  O potser l’anglès té uns “valors intrínsecs”  diferents i “superiors”  als del castellà, alemany, japonès o portuguès?  

 La majoria de les llengües amenaçades del món pertanyen a comunitats no sobiranes i un dels factors principals que impedeixen el desenvolupament d’aquestes llengües i acceleren el procés de substitució lingüística són la falta d’autogovern i la política dels Estats que imposen la seva estructura política i administrativa i la seva llengua.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

La gran majoria dels castellanoparlants de l’estat espanyol que no viuen en un territori amb una llengua pròpia diferent del castellà, perceben com a anòmala qualsevol situació lingüística que no respongui a la igualtat 1 estat = 1 sola llengua. Volen fer-nos creure que desconeixen que existeicen casos com el de Bèlgica, Suïssa o Canadà, on aquesta qüestió s’ha resolt de manera diferent a la decidida a Espanya a partir de 1978. Segur que preferirien que, com ha succeït a França, les llengües minoritàries del territori fossin considerades com a “curiositats” folclòriques, fins i tot, dialectes (“patois”, els anomenen allà, amb una càrrega despectiva evident), sense cap tipus de reconeixment oficial. Això precisament és el que es pretén des del nacionalisme espanyol centralista: partitnt d’arguments erronis, com el prestigi o el nombre de parlants, desprestigiar i minoritzar la resta de llengües de l’estat, perquè per a ells,  resulta normal que el castellà sigui “l’espanyol”, la llengua comuna i oficial de tot el territori. No són capaços de entendre que ho és per raons d’expansió política i territorial, perquè la història és la que és, però no perquè el castellà, com a llengua estrictament parlant, sigui millor que qualsevol altra. Està clar, no obstant, que en el moment de redactar la Constitució, immersos en una delicadíssima transició política que es podia tòrcer en qualsevol moment, s’hagueren de fer concessions (per les dues parts, evidentment), i des del centralisme castellanoparlant, no es van creure en cap moment això de la realitat plurilingüística i pluricultural de l’estat, però van haver d’empassar-s’ho, ateses les circumstàncies.

Podríem fer un exercici d’història-ficció: imaginem-nos que el Tercer Reich, aquell que havia de durar 1.000 anys, hagués acabat dominant Europa i imposant la seva llengua i pautes culturals als països envaïts. Imaginem-nos també que per motiu d’aquesta hipotètica invasió militar i política, l’Estat espanyol també hagués estat colonitzat lingüísticament i culturalment per Alemanya. Com a resultat, l’alemany s’imposa com a llengua, es fa obligatori, es persegueix el castellà, se l’arracona en tots els àmbits socials i culturals, la llengua dels vencedors s’imposa a les escoles, als mitjans de comunicació, a la literatura. Saber alemany resultaria indispensable. Hi ha, a més, un adoctrinament que insisteix en els “valors intrínsecs” de la llengua alemanya i que menysprea la llengua pròpia del territori conquerit. Tot i que la societat es resistiria a abadonar l’ús del castellà, al tombant de 200 o 300 anys la “germanització” seria efectiva. M’agradaria saber què defensarien els Savater i els Vargas Llosa de torn. Que l’alemany és la llengua superior de l’Estat espanyol i que el castellà és una llengua de segona categoria? Que aquells que han conservat la llengua pròpia se n’han d’oblidar perquè l’única llengua apta per a la cultura, la ciència, la premsa, etc, és l’alemany? Parlarien del castellà com a “llengua-pijama”, tal com ho fan del basc, del català o del gallec? Siguem sincers: cap comunitat lingüística accepta una llengua que no és la pròpia de manera voluntària, sinó per imposició, per motius polítics o perquè és la llengua del poder econòmic.

 Tota comunitat té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els nacionalistes espanyols s’esgarrifen quan se’ls donen arguments històrics, sembla que tenen fòbia a conèixer quina ha estat la realitat històrica d’aquest país (malauradament, aquest mal no només el pateixen en relació a les llengües). No volen ni sentir-ne parlar. Però els agradi o no, hi ha una realitat que no poden ignorar. A partir del segle XVI, la creació dels estats europeus demanava una unificació política, lingüística i fins i tot religiosa. El castellà és adoptat com la llengua de la monarquia hispana i si bé no es pot parlar d’una imposició per part de la dinastia dels Habsburg d’aquesta llengua en aquells territoris que tenien una llengua pròpia diferent durant els segles XVI i XVII,  tampoc no farà falta, perquè la castellanització avança lenta però implacable per raons de prestigi i de desig d’assimilació a la monarquia.  No serà fins al regnat de Felip V, amb el Decret de Nova Planta, quan es prohibeixi l’ús públic i oficial de la llengua catalana, quan la cultura no castellana és perseguida durament. I a partir d’aquí, excepte durant el brevíssim parèntesi de la Segona República, aquesta ha estat la realitat amb què han hagut d’enfrontar-se els territoris amb una llengua i una cultura pròpies diferents del castellà: persecució o, en els millor dels casos, minorització. I ens agradi o no, aquesta és la realitat històrica de la pretesa riquesa cultural i lingüística de l’Estat espanyol. I a Catalunya fem com que ens creiem que des de la majoria castellanoparlant se la creuen, tot i que sabem que el que s’amaga darrere d’aquest concepte tan democràtic és la voluntat d’uniformitzar culturalment i lingüísticament tot el territori, començant per voler imposar un equitatiu, democràtic i enganyós bilingüisme. O adduint arguments com la “inversió en capital lingüístic”, és a dir, barrejar la cultura amb l’economia. Per això, perquè és superflu invertir en llengües pijama, si volem comprar un DVD d’una pel·lícula, no sempre el tenim disponible en català. El mateix passa amb les estrenes de cinema i amb les joguines interactives o educatives. O si volem llegir en català l’últim best-seller, hem de pagar al voltant de 6 o 7 euros més que si comprem l’edició castellana.  Els nacionalistes espanyols s’enorgulleixen de l’augment de parlants del castellà, és clar, però és que no es té altra opció, ja se’n cuiden ells. Quan es fan esforços per normalitzar les cultures i les llengües pròpies de Catalunya, d’Euzkadi, de Galícia, aleshores apareixen periòdicament manifestos que denuncien una suposada persecució del castellà. A Catalunya això ens sembla tan surrealista que no sabem si emprenyar-nos o riure. I és que a sobre de cornuts, paguem el beure, perquè sembla que si parlem català ho amb ànim de molestar els castellanoparlants, per la qual cosa, per tenir una cultura o una llengua diferent, caldria que estiguéssim demanant-los disculpes cada dia. Però els que vivim a Catalunya, siguem o no catalans de naixement, i amb independència de quina sigui la nostra llengua pròpia, sense saber-ho, fem nostres les paraules de Popper quan escrivia Si es vol que continuï la puixança de la raó i que sobrevisqui la racionalitat humana, no haurem d’imniscuir-nos mai en la varietat dels individus i de les seves opinions, finalitats, o propòsits (tret dels casos extrems en què la llibertat política estigui en perill). Fins i tot les crides (que tant satisfan des del punt de vista emotiu) a una “tasca comuna”, malgrat que sigui del tot excel3lent, no son sino crides a l’abandonament de les diferents opinions ètiques, a l’abandonament a les crítiques mútues i dels debats que aquestes opinions generen. Al final, són crides que ens volen fer renunciar al pensament racional. Digueu-nos pragmàtics…

 L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques d’arreu del món.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els manifestos lingüístics no afecten gaire la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la llengua materna de les persones.  Com a molt, ens produeixen una mica de cansament, perquè sabem que la batalla contra la desinformació mediàtica està perduda. No serveix de res que expliquem que a Catalunya no es rebutja l’ús del castellà, que la gent parla una llengua o una altra sense problemes, fins i tot durant la mateixa conversa amb persones diferents. Que no ens surt urticària si algú ens pregunta una adreça en castellà ni deixem de servir a un client en una cafeteria per la llengua en què parli. Que podem llegir i escriure en les dues llengües i tant de bo poguéssim llegir i escriure en deu llengües més. Que la immensa majoria dels pares no s’oposa al fet que els seus fills siguin escolaritzats en català perquè al llarg de tots els anys d’educació, les hores de llengua catalana i de llengua castellana s’igualen (3h de català i 3h de castellà a l’ESO) i el coneixement del castellà està garantit. Que els nens a les classes, al pati, al carrer, parlen la llengua que els ve de gust i ningú els persegueix o els adoctrina. I aquells pares que signen manifestos en contra de la presència del català a l’escola, són els que acaben preferint matricular els seus fills al Liceu Francès, al Col·legi Suís a qualsevol escola privada americana, encara que sàpiguen que la llengua majoritària que escoltaran els seus fills durant les hores de classe serà el francès, l’alemany o l’anglès, no el castellà. Així que no enganyen ningú: la seva actitud no és favorable a l’escolarització en castellà, sinó contrària a la consideració del català com a llengua normalitzada en tots els àmbits.

Sempre he pensat que conèixer llengües diferents és obrir finestres al món, a diferents maneres d’entendre la realitat, ja que et posa a l’abast cultures ben diverses. Menysprear una llengua és menysprear una cultura. I com deia Ovidi Montllor, a qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi. I que ningú s’enganyi: el desenvolupament d’una llengua no es fa en funció dels “valors intrínsecs” de què parla el Manifiesto de la lengua común, sinó en funció de majories i d’imposició de criteris. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure: la situació lingüística actual de l’Estat espanyol és coneqüència d’atzars polítics, com a tot arreu, de lleis restrictives, resultat d’imposicions i de persecucions. Si després de tot això, la cultura i la llengua catalanes no han desaparegut davant de l’embranzida castellanitzadora, és de suposar que deuen tenir més valors “intrínsecs” dels que voldrien els que signen aquest manifest.

 L’universalisme ha de basar-se en una concepció de la diversitat lingüística i cultural que superi a la vegada les tendències homogeneïtzadores i les tendències a l’aïllament exclussivista.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Aquest nacionalisme lingüísic espanyol troba ressò no només entre la dreta, sinó també entre l’esquerra, en amplis sectors del PSOE i d’Izquierda Unida. Sembla que, independentment de quina sigui l’opció política, sembla natural que el castellà tingui una preeminència sobre la resta de llengües, que sigui vehicular a l’ensenyament i que si és necessari modificar la Constitució (que per altres qüestions sembla intocable) i els estatuts d’autonomia, es faci. A Catalunya, mentrestant, acostumats a aquests tipus de manifestos, es continua afirmant que la qüestió lingüística no és percebuda com un problema per la immensa majoria de la societat, sigui catalanoparlant o castellanoparlant (aquests s’emporten la pitjor part, perquè són considerats com a “renegats” cada cop que intenten explicar-ho). Però com és sabut, el conflicte s’atia sempre des de fora, per part dels que no han viscut mai a Catalunya ni coneixen la seva realitat lingüística. I se’ns continuen posant els ulls com a plats quan sentirm afirmacions del tipus: “Si entres en un bar o en una cafeteria, si no saps català, no t’atenen”, “La gent no et contesta si els preguntes una adreça en castellà” o “No t’entenen si truques a un organisme oficial i parles en castellà, et pengen el telèfon”. Fer aquests tipus d’afirmacions, a més de demostrar una perversitat d’intencions claríssima, demostra que no es coneix la realitat social a Catalunya, el percentatge de població castellanoparlant o bilingüe ni tampoc, el caràcter obert i cosmopolita de la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la seva llengua materna. Però això, malauradament, no els ho farem entendre. Així que serà millor que ens ho prenguem a conya…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: