Alimentador RSS

Sang fresca (True Blood)

Posted on

Després de l’èxit que ha aconseguit el resorgiment del mite del vampir en la literatura en els darrers anys, sobretot en l’àmbit de la literatura juvenil, la televisió no podia mantenir-se al marge d’aquest fenomen. Si milions de joves i de no tan joves s’havien “enganxat” a les peripècies dels vampirs d’Stephanie Meyer en la saga Crepuscle, era d’esperar que una sèrie televisiva que contingués el mateix ingredient bàsic (vampirs que viuen entre els humans i es relacionen amb ells)  tindria el mateix èxit. Això devia pensar Alan Ball, guionista de la famosa sèrie Six feet under (A dos metres sota terra) i que es va endur l’Òscar al millor guió per American Beauty, quan va caure a les seves mans la novel·la Dead until Dark, de Charlaine Harris, primer lliurament de la saga The Southern Vampire Mysteries. Ball, que ja havia treballat per a la cadena HBO amb el seu Six feet under, va firmar un nou contracte per crear una sèrie televisiva amb la qual esperava repetir l’èxit de l’anterior i que s’acabaria convertint en True Blood (Sang fresca), seguida per milions d’espectadors d’arreu del món.

El personatge del vampir, que ja havia patit una primera reelaboració per part d’Anne Rice a Entrevista amb el vampir, gràcies a les novel·les d’Stephanie Meyer va arribar a un punt d’humanització tan considerable que evitava consumir sang humana i era capaç d’enamorar-se. No tots els vampirs passaven per aquesta transformació, és clar, però sí alguns, els bons vampirs “vegetarians”, espectacularment atractius com només ho pot ser un vampir, i romàntics fins al sacrifici.  Si Stoker aixequés el cap…  Però no ens oblidem que les novel·les de la saga Crepuscle van ser pensades en un principi per a un públic adolescent. Charlaine Harris, en canvi, partia de la mateixa idea, però adreçada als lectors adults. Els seus vampirs havien sortit de la cripta i s’havien fet presents entre els humans gràcies al descobriment d’un nou producte, la sang artificial, comercialitzada amb el nom de “True Blood” (Sang fresca), que podien consumir sense veure’s obligats a buscar cada nit noves víctimes amb què alimentar-se.  Aquest fet provocarà enfrontaments entre les comunitats de vampirs de tot el món, ja que existeixen els partidaris d’integrar-se en la societat humana i, per tant, de reivindicar els seus drets com a ciutadans, i els que es neguen a renegar de la seva condició i només aparentment conviuen en harmonia amb els mortals, als quals no dubten a seduir (i sembla que a molts els encanta ser seduïts per un vampir) i clavar-los els ullals a la jugular a la primera ocasió. Entre els humans també hi ha divisió d’opinions: alguns, pocs en realitat, accepten públicament els vampirs i pensen que consumint “True Blood” poden dur una vida gairebé normal; altres senten aversió per aquestes criatures i les eviten, marginen o, en el pitjor dels casos, s’organitzen per destruir-les.

Fins aquí, no sembla que la història ofereixi massa novetats respecte dels relats de vampirs que han proliferat en els darrers anys. Però sí hi ha algunes diferències i penso que, definitivament, és per això que “True Blood” resulta atractiva per a l’espectador. En primer lloc, l’acció de les novel·les, i de la sèrie televisiva, està ambientada al sud dels EEUU, en un petit poble imaginari anomenat Bon Temps, Luisiana, una petita comunitat conservadora on encara s’arrosseguen problemes de convivència social i intercultural i en la qual continuen bategant els valors de l’antic “deep South”. En aquest context, els vampirs que intenten dur una existència més o menys normal, dins de les seves possibilitats (les recaigudes de vegades són inevitables), seran tractats com els nous “negres”, se’ls situa per sota d’ells en l’escala social (i això, en aquest sud racista i classista, déu n’hi do!), i no ens passa per alt que darrere l’enfrontament entre vampirs i humans s’amaga l’antic drama de l’acceptació o el rebuig de qui és diferent perquè no pertany a la raça o a la cultura dominants, tant és que parlem de negres o de vampirs.

La capçalera de la sèrie, que és una veritable joia, mostra a tothom que tingui ulls per veure-ho, el rerafons que hi trobarem: racisme i rebuig a les minories, les curioses i controvertides (segons es miri) costums religioses del sud americà, entre les quals no hi pot faltar el vudú portat pels antics esclaus, referències continuades a la sang, una manera de viure encara força lligada a les forces de la natura i sexe, molt més sexe i més explícit del que estem acostumats a veure en les produccions americanes. Aquest és, amb tota probabilitat, un dels ingredients que han assegurat l’èxit de la sèrie, sexe entre vampirs i humans, sense els problemes físics i morals plantejats per Stephanie Meyer a les seves novel·les, sexe entre vampirs, sexe entre humans, en totes les seves variants.  I tot això, emmarcat en una comunitat hipòcrita en els seus costums i amb un evident pes de la religió, no deixa de tenir el seu morbo.

La protagonista de True Blood és Sookie Stackhouse (Anna Paquin), una jove cambrera dotada de telepatia, que coneixerà Bill Compton (Stephen Moyer), un dels vampirs socialitzats i consumidors de sang artificial.  Com era d’esperar, acabaran enamorant-se i enfrontant-se a tots aquells que desaproven les relacions entre humans i vampirs, o el que és el mateix, entre dues “races” diferents (a què em sona?). El germà de Sookie, Jason, és un dels més reacis a acceptar que aquests éssers immortals entrin en el seu bar preferit, s’asseguin a la taula del costat i, molt menys, se’n vagin al llit amb la seva germana (no us sona, també?). De fet, la primera temporada de True Blood gira a l’entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar les dones massa aficionades a les proeses amatòries dels vampirs.

 

Juntament amb Sookie, els principals personatges humans són Tara, l’amiga negra de la protagonista, d’extracció social molt humil, filla d’una alcohòlica, incapaç de conservar la feina i que fracassa en totes les seves relacions amoroses perquè s’entesta a enamorar-se sempre de l’home equivocat… En fi, tot allò que s’espera que sigui una noia negra del sud; Sam, l’amo del Merlotte’s, el bar on treballa la Sookie, un personatge que poc a poc va mostrant que no és el que sembla, una mica reaci a acceptar la possibilitat d’”integració” dels vampirs, i que sent animadversió per Bill, no perquè sigui un vampir, sinó per gelos purs i durs; Lafayette, el cosí gai de Tara, cuiner del Merlotte’s i, en les seves estones lliures, traficant de V, que no és altra cosa que sang de vampir, una potent droga il·legal que s’aconsegueix quan alguns humans desaprensius es dediquen a drenar els immortals despistats; i Jason, el germà de Sookie, un caragirada simpàtic, faldiller, addicte a l’V, que es veu embolicat com a sospitós pels assassinats de dues dones. A la segona temporada de la sèrie es converteix en adepte d’una església sectària antivampírica, amb el seu predicador corrupte i tot.

El grup de vampirs protagonistes està encapçalat per Bill Compton, un soldat confederat de la Guerra de Secessió que, 160 anys abans, en tornar a casa seva després de la derrota del Sud, va ser convertit per una aparentment desvalguda vídua de guerra. S’agraeix que aquest vampir enamorat d’una humana no sigui un personatge tan almivarat i arravatadorament romàntic com el protagonista de Crepuscle, té els seus cops de genii treu els ullals quan és necessari, ja sigui contra els humans o contra els seus germans d’espècie. L’antagonista de Bill Compton és Eric Northman, un vampir de 1.000 anys, estraordinàriament poderós, excèptic pel que fa a la “integració” i que no té la “True Blood” com a base de la seva dieta (qui, podent gaudir de tant en tant dels seus plats preferits, s’acontentaria a viure a base de barretes dietètiques?). Dins del món jerarquitzat dels vampirs, Eric, que en la seva vida humana fou un guerrer germànic, és el “sheriff” de la zona, controla tots aquells que cauen sota la seva jurisdicció i només obeeix el vampir Goldric, el seu creador, amb qui l’uneix una profunda lleialtat. Aquest vampir fred i arrogant, a més, és copropietari del bar de vampirs “Fangtasia”, on van també humans que volen gaudir de sensacions “extremes”. D’un atractiu irresistible, Eric estableix un vincle amb Sookie Stackhouse, que en la segona temporada anirà derivant cap a una atracció mútua, però no sé per què em fa l’efecte que no arribarà a quallar, i no precisament perquè Sookie sigui immune als encants del noi dolent però amb sentiments (encara que siguin sentiments de vampir) ), sinó perquè Soockie no serà capaç de trencar la seva lleialtat cap a Bill. I perquè tot i experimentar emocions contradictòries envers Eric, aquest no deixa de ser un vampir dels de tota la vida, amb totes les conseqüències.

Com a molt, almenys en la segona temporada, Sookie s’acontenta a fer-lo protagonista dels seus somnis eròtics. Em consta que molts dels seguidors de la sèrie lamenten profundament que la cambrera tekepàtica no vagi més enllà del seu desig oníric per Eric, perquè la química entre els dos personatges és indubtable, i un dels ingredients que ha mantingut l’atenció dels telespectadors de la segona temporada a Espanya ha estat saber com es resolia aquesta tensió sexual entre Sookie Stackhouse i Eric Northman.

 

Mentre que la primera part de la sèrie es caracteritza per primar la trama de misteri i detectivesca, la segona temporada és molt més “sobrenatural” i més extrema en tots els aspectes apuntats en l’anterior. Es coneixen els orígens dels protagonistes vampirs, qui és qui i per què. Els papers principals no es limiten a Bill i Sookie, sinó que prenen moltíssima més importància els personatges de Jason, Sam, Tara i Lafayette. A més, apareix a Bon Temps un estrany personatge femení, un llop amb pell de xai disfressat de treballadora social disposada a ajudar la inadaptada Tara amb un propòsit gens altruista. Aquesta dona, tan poc humana com els vampirs, acabarà convertint el poble en una mena de bacanal continuada sota els efectes d’un sortilegi contra el qual no podran actuar ni els poderosos no-morts.

Som davant d’una sèrie d’èxit estudiat i pensat, que aprofita l’interès vampíric del moment? Sens dubte, però és evident que no es tracta de Buffy la caçavampirs. Darrere de tot això hi ha molt més, com demostren els premis i nominacions que han aconseguit els seus guionistes i actors. I encara que no tinguéssim en compte aquests reconeixements, que tampoc no és definitiu, bona part del seu èxit, insisteixo, té a veure amb determinats missatges, molt subliminals, de vegades, fins i tot a nivell visual d’aquesta sèrie, com al debat a l’emtorn de la legalització del matrimoni entre vampirs i humans (em segueix sonant) o les aparicions televisives de la representant del partit favorable als drets dels vampirs, una referència claríssima als arguments que als anys 50 i 60 reivindicaven els drets civils de la població negra.

Per acabar, el vídeo dels crèdits d’inici de la sèrie, esplèndid tan visualment com pel tema Bad things, interpretat per Jace Everett.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: