Alimentador RSS

Monthly Archives: Juny 2010

Mahoma i els seus problemes amb les dones (III): Aixa i el matrimoni infantil

Posted on

Quan mor la seva primera dona, Jadija, fa nou anys que Mahoma ha rebut la primera d’una llarguíssima sèrie de revelacions que, a través de l’arcàngel Gabriel, li són transmeses per Al·là i que constituiran, amb el temps, les bases doctrimals, jurídiques i socials d’una nova religió, l’Islam, de la qual Mahoma s’havia convertit en profeta. Casat amb Jadija als vint-i-cinc anys, essent un jove de La Meca sense educació, orfe i pobre, Mahoma va mantenir una estricta monogàmia amb la seva primera muller, que li portava deu anys i que era una dona rica, emprenedora, ben relacionada socialment i una puixant empresària. Jadija, tot i ser considerada la primera conversa a l’Islam, mai es va cobrir per sortir de casa, no se la va obligar a romandre-hi reclosa, va tenir total llibertat per relacionar-se amb els homes i va prendre les seves pròpies decisions sense interferències ni imposicions masculines. És a dir, tot el contrari del que, revelació rere revelació, Mahoma, tot seguint els dictats divins, acabaria convertint en el prototip de dona musulmana.

Sawda i Aixa foren les dues primeres esposes del profeta després que aquest rebés la revelació que li permetia estar casat amb fins a quatre dones de manera simultània (no oblidem, tanmateix, que temps després, el mateix Al·là, per boca de l’arcàngel, va eximir-lo d’aquest límit numèric). Sawda era una vídua. Aixa, una nena de sis anys. A la petita, filla d’Abu Bakr, un dels millors amics del profeta i el seu lloctinent, en consideració a la seva curta edat, se li va permetre quedar-se a casa. La tradició islàmica diu que Aixa estava jugant en un gronxador el dia que Mahoma va decidir que ja era hora d’endur-se-la i consumar el matrimoni. La mare d’Aixa la va fer entrar a casa, li va netejar la cara i la col·locà sobre els genolls  d’un dels amics del seu pare. Aquest home era Mahoma, i la nena que seia sobre ell, l’esposa amb qui estava a punt de consumar el matrimoni tenia nou anys.

Com ja venia sent habitual, les indicacions que Déu anava donant al seu profeta estaven en estreta i oportuna consonància amb els fets i decisions de la seva vida personal. L’arcàngel encarregat de fer-li arribar els missatges divins li havia fet saber que una dona, a partir dels nou anys, podia ser considerada una esposa a tots els efectes. Mahoma, doncs, va limitar-se a complir allò que Al·là li demanava. Va casar-se amb la petita Aixa l’any 622 de l’era cristiana (primer any de l’Hègira o fugida a Medina, segons el còmput musulmà).

Si alguns dels matrimonis que va contraure Mahoma en els darrers deu anys de la seva vida responien a una política d’aliances matrimonials amb tribus veïnes o, segons expliquen els hadiths, a la seva bondat en fer-se càrrec de dones vídues o sense recursos, l’elecció d’Aixa com a esposa és obvi que no té res a veure amb aquests dos motius. Ni era una vídua de guerra ni estava sola en el món. Els musulmans no donen motius prou clars pel que fa a la tria d’Aixa com a esposa, però sí que sabem que ella va ser la muller predilecta del profeta, que va exercir una gran influència en la primera comunitat musulmana, que fou estimada i lloada per uns i odiada per altres, i que Mahoma va morir en els seus braços quan Aixa tenia només dinou anys.

Per a Fàtima, l’única filla supervivent de Jadija, la primera muller de Mahoma, no devia haver estat fàcil acceptar que el seu pare arribés a casa amb una esposa de nou anys. Mahoma, a més, va concertar el matrimoni de Fàtima amb Alí, el seu nebot, tot just va portar Aixa a les estances que envoltaven la mesquita i que en els anys següents haurien d’allotjar les seves successives esposes. Des del mateix moment en què Aixa es converteix en l’esposa del profeta, la rivalitat i l’odi entre les dues nenes (Fàtima tenia només alguns anys més que Aixa) va ser evident, així com la diferència entre els seus temperaments, que no podien ser més oposats: Fàtima era tranquil·la, submisa, devota, mentre que Aixa era xerraire, divertida, sensual i alegre. A més, el fet que Alí, el marit de Fàtima, i Abu Bakr, el pare d’Aixa, mantinguessin posicions enfrontades sobre com havia de ser la successió en el califat o direcció de la comunitat islàmica, va provocar que es formessin dos partits al voltant de les dues dones, que amb el temps donarien lloc al cisma entre musulmans shiítes (branca minoritària de l’Islam, partidaris d’Alí i Fàtima, defensors d’una successió per via familiar) i musulmans sunnites (que constitueixen la majoria dels musulmans del món, partidaris d’Abu Bakr i d’Aixa, que pensaven que qui havia de succeir Mahoma en la direcció espiritual i militar de la comunitat islàmica no havia de ser necessàriament un descendent directe del profeta, sinó el més capaç i preparat entre els musulmans).

Si en l’actualitat preguntéssim a un musulmà sunní qui era Aixa, ens respondria que fou l’esposa més estimada de Mahoma, el seu gran amor, una mestra de l’Islam i una dona valent que va donar mostres d’heroisme en les batalles que sovint enfrontaven els musulmans amb els seus veïns “infidels”. Però si aquesta mateixa pregunta la formulem a un shií, ens la pintarà amb tints totalment diferents: ens dirà que va ser una intrigant i una espia, una dona gelosa i sensual en excés, que va dominar el profeta i el va enfrontar amb la seva família, i que va provocar una lluita fraticida que va acabar dividint la gran nació musulmana en dues faccions. Aixa significa Vida en àrab, i és un dels noms femenins que s’imposen amb més freqüència a les nenes musulmanes sunnites. Però entre els shiítes, és una paraula que s’utilitza com un insult. El que és fàcil de percebre, al cap i a la fi, és que en aquell harem de vuit o nou esposes, amb les seves històries de vegades més pròpies d’un serial televisiu d’amor, gelos, intrigues i lluites pel poder, Aixa va ser sempre l’estrella indiscutible.

Les vides de les mullers del profeta no degueren ser fàcils. La majoria de les revelacions sobre les dones arriben a Mahoma immediatament després que a la seva pròpia casa s’hagués produït qualsevol incident que posés en perill la pau familiar. Però no ens ha d’estranyar que es produïssin aquests problemes, quan aquestes dones vivien en una llar polígama, amb els gelos i picabaralles que això ocasionava, sotmeses a una tensió constant derivada de la guerra, subsistint entre privacions i, més tard, sotmeses per designi diví a la reclusió i a l’ús de l’hijab. Però el motiu pel qual Aixa va gaudir d’una absoluta preeminència entre la resta d’esposes, fins i tot per davant d’Umm Salamah, per qui Mahoma sentia una incontrolable passió física, o de Maria, la cristiana que li va donar un fill mascle, continua essent un misteri… O no.

Mahoma, seguint l’ordre divina de ser equitatiu en el tracte amb les seves esposes, les visitava per torns rigorosos. Cada dia rebia el nom de l’esposa amb qui havia de passar la nit: així, hi havia el “dia d’Umm Salamah”, el “dia de Zeinab” o el “dia d’Aixa”. Però l’esposa predilecta del profeta no estava d’acord amb aquesta mesura. Segons un hadith, va preguntar-li un dia al seu marit: Digues, si tu acabes de comprar dos camells, un que ja ha pasturat i l’altre no, a quin d’ells alimentaries primer? Mahoma va respondre que, per suposat, a aquell que encara no havia pasturat. Doncs jo no sóc com la resta de les teves esposes, va replicar-li Aixa. Totes elles han estat casades abans, però jo no. D’altra banda, si Mahoma volia passar la nit amb una de les seves esposes a la qual no li corresponia ser visitada segons el que s’havia establert, podia demanar a aquella a qui corresponia el torn el seu permís per alterar l’ordre de les visites. Segons els hadiths, Aixa mai va cedir el seu dia a cap de les altres esposes, i molt menys a Umm Salamah, envers la qual experimentava una terrible gelosia. Sawla, que ja era una dona madura, sembla ser que va acabar cedint permanentment el seu torn a Aixa, sensible, diuen,  a les necessitats de la jove.

Els musulmans que arribaven a la casa del profeta per fer-li alguna petició, sabien que era millor anar-hi en el “dia d’Aixa”, ja que era quan ell es trobava més relaxat i de millor humor. Tots eren conscients de l’ascendent d’Aixa sobre el seu marit: els fidels, les altres esposes i la seva filla Fàtima. Umm Salamah, que coneixia l’aversió de Fàtima per l’adolescent esposa del seu pare, va cercar en ella una aliada i Fàtima va prometre que parlaria amb el profeta sobre aquell favoritisme que contravenia l’ordre divina de tractar totes les esposes per igual. Però Mahoma li va respondre: Filla estimada, no estimes qui jo estimo? I veient que Fàtima volia continuar insistint sobre el tema, la va tallar: Aixa és la més estimada del teu pare.

El nombre creixent d’esposes i concubines que Mahoma incorporava al seu harem dispersava la seva atenció i sovint Aixa se sentia desatesa. A més, a causa de la complexitat de la seva vida familiar, les revelacions que anava rebent el fundador de l’Islam semblaven cada cop més adreçades a solucionar els seus conflictes personals que no pas a constituir les bases d’una nova religió. La mateixa Aixa va comentar-li un dia: Em sembla que el teu Déu s’apressa a satisfer tots els teus desitjos. Les normes sobre la reclusió de la dona musulmana i sobre l’ús de l’hijab, per exemple, són resultat directe d’incidents domèstics que van provocar les seves esposes.

Aixa, que no havia estat casada amb anterioritat, mai va tenir fills. Això significava que no podia utilitzat la kunya, o distinció que reben les dones musulmanes quan són mares d’un fill mascle, i que consisteix a canviar el seu nom per adoptar el d’Umm… seguit del nom del seu fills. Així, Umm Iassin seria la kunya d’una dona el primer fill mascle de la qual es digués així, de manera que la dona no torna a ser mai anomenada pel seu nom. Mahoma, conscient de la pena i la vergonya que suportava la seva jove esposa per la falta de fills, va assignar-li la kunya d’Umm Abdulah, pel fill de la seva germana, al qual Aixa estimava com un fill.

Quan Mahoma va emmalaltir, conscients que estava vivint els seus darrers moments, totes les esposes van cedir els seus torns a Aixa, ja que sabien que era amb ella amb qui l’espòs volia passar el temps que li quedava de vida. Mahoma va morir en els braços d’Aixa i fou enterrat a l’habitació de la noia. Quan el seu espòs mor, Aixa només té dinou anys i ha d’enfrontar un futur en soledat, sense fills i sense la possibilitat de tornar-se a casar, ja que a les dones del profeta se’ls prohibia aquesta opció. L’únic que li quedava era el seu ascendent entre un sector força nombrós de la comunitat de creients, i va saber utilitzar-lo. Tot i que, en principi, Aixa havia quedat en la més absoluta misèria ja que Mahoma havia donat tots els seus béns a la caritat, els musulmans van atorgar-li una més que generosa suma en concepte de drets de visita de la tomba del profeta, que es trobava a l’habitació privada de la noia.

La mort de Mahoma va provocar l’esclat, ja de manera oberta, de la guerra entre Alí, el seu gendre, i Abu Bakr, el pare d’Aixa. Fàtima, la filla del profeta, va defensar els interessos del seu marit i dels seus fills, perquè estava convençuda que el seu pare havia cedit el lideratge de l’Islam a la seva família. Els Shiat Alí (els futurs shiítes) van tancar files entorn de Fàtima per donar-li suport. Però la majoria de la comunitat pensava que el califat havia de recaure en un dels companys més significats del profeta, Abu Bakr. S’inicia així la separació entre musulmans shiítes i sunnites. Aixa va intervenir en qüestions polítiques i va utilitzar la seva influència per fer costat a Omar, el pare de Hafsa, quan va arribar el moment de succeir Abu Bakr, tot i que sabia que Omar era un home cruel i misogin, que va dictar un seguit de lleis que van fer més invisibles, si això era possible, les dones musulmanes. Finalment, Aixa es va reconciliar amb Alí (Fàtima feia anys que ja era morta) i va esperar la mort retirada totalment de la vida pública.

La història de Mahoma i Aixa, que podria constituir la base del guió d’un serial televisiu islàmic, no amaga, per molt romanticisme amb què s’adorni, una dura realitat: Mahoma va contraure matrimoni amb una nena de sis anys i va consumar-lo quan ella en tenia nou. Per bé que el matrimoni infantil estava força estès per Aràbia abans de l’arribada de l’Islam, és amb aquesta religió que la seva pràctica es converteix en jurídicament “halal” (permesa), fins i tot “mubtala” (recomanable), ja que l’home i la dona que contrauen un matrimoni d’aquestes característiques no fan res més que seguir el model del profeta de l’Islam i de la seva estimada Aixa.

Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.

Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.

Quan el 1979, després del triomf de la Revolució Islàmica, Jomeini torna a l’Iran, el primer que fa és abolir la Llei de Protecció familiar promulgada pel sha el 1975, que havia prohibit els matrimonis infantils i la poligàmica. Avui en dia, a Iran, una nena pot contraure matrimoni legal a partir dels nou anys. El mateix Jomeini es va casar l’any 1931 amb Jadiya Saqafi, quan ella tenia quinze anys i ell ja havia arribat a la trentena. Ruholà Jomeini, un legalista estricte, considerava que si l’Alcorà deia que una nena podia convertir-se en esposa a partir dels nou anys, no hi havia possibilitat de discussió: el matrimoni s’havia de permetre a partir d’aquesta edat. Pensava que el matrimoni amb una nena que encara no havia tingut la primera menstruació era una “benedicció divina” i aconsellava als creients: “Fes tot el possible per assegurar-te que les teves filles no vegin la seva primera sang a casa teva”, és a dir, que troba positiu el matrimoni de nenes que encara no han arribat a la pubertat. A l’Iran, l’edat mínima per tal que una nena pugui contraure matrimoni és de nou anys, mentre que per a un nen és de catorze. L’any 2000, el parlament iranià va votar una llei per elevar l’edat mínima per a les nenes a catorze anys, però l’any següent, un grup de clergues tradicionals van dur a terme una revisió legislativa i van vetar la mesura. Al Iemen es va poder frenar l’intent dels islamistes radicals d’eliminar l’edat mínima de les nenes per casar-se, que en aquest país és de quinze anys. De tota manera, aquest límit rarament s’esgrimeix a l’hora de concertar un matrimoni infantil en aquest país i darrerament han sortit a la llum casos de nenes iemenites casades als deu o als dotze anys, maltractades i abandonades pels seus esposos adults.

A ningú li poden passar per alt els gravíssims riscos psicològics i físics que corre una nena que mantingui relacions sexuals amb un adult, quan encara no ha arribat a la seva maduresa emocional i fisiològica. Com apunta l’informe que UNICEF va publicar el 2000 sobre els matrimonis infantils, aquests no són altra cosa que una forma d’abús sexual i d’esclavitud per a les nenes. En unes societats on el marit té el control sobre la vida de l’esposa, pot castigar-la físicament i sotmetre-la a qualsevol tipus de violència psicològica, els matrimonis infantils es converteixen per a les nenes en veritables inferns. Se les separa de les seves famílies, del seu entorn i amics, se les sotmet a la custòdia de la família del marit, han s’assumir dures tasques domèstiques, se les priva de l’oportunitat de continuar la seva educació i se les posa en risc de mort afrontant embarassos i parts per als quals els seus cossos encara no estan preparats.

Moltes de les famílies que pacten un matrimoni per a les seves filles quan encara són nenes, ho fan per raons econòmiques: si la filla es casa, hi ha una boca menys per mantenir. Però també poden apel·lar a raons morals, com assegurar-se l’obediència de les nenes a la casa de l’espòs o evitar un embaràs no desitjat i fora del matrimoni legal. Sigui com sigui, aquesta pràctica troba suport legal en la sharia i el fiqh islàmics. Els estudiosos de l’Islam justifiquen el matrimoni infantil possiblement per justificar el seu profeta, que és el model de vida a seguir per a tots els creients.

Com sempre que es tracta de discutir qüestions relacionades amb la llei islàmica, les diferents escoles tenen les seves pròpies opinions al respecte. Fins i tot, cada expert en la matèria pot donar-ne la seva visió particular. En general, s’accepta que el matrimoni infantil és perfectament legal qual la núvia ha fet els nou anys i que l’esposa és responsable de totes les obligacions que comporta la seva nova condició. Això és el que prescriu l’Alcorà i aquesta és la llei. A part, existeixen opinions i interpretacions diverses que admeten que un matrimoni pot ser pactat fins i tot amb una nena d’un o dos anys, això sí, sense que hi hagi sexe. Davant d’aquesta opinió, suposo que tots respirem alleujats i el fet que s’obligui una nena de nou anys a mantenir relacions sexuals amb un home adult ens hauria de semblar un mal menor. Però no és estrany escoltar ulemes i imams explicar que, si bé la penetració no està permesa abans de l’edat fixada per l’Alcorà, si són admissibles altres formes de sexe amb aquestes nenes.

D’altra banda, davant les crítiques que els plouen sobre la permissibilitat islàmica del matrimoni infantil, molts musulmans intenten qüestionar la validesa de la transmissió dels hadiths  que sostenen que Aixa tenia nou anys en el moment del seu matrimoni amb Mahoma. Expliquen al món que aquests hadiths només estan validats per un transmissor i que, per tant, podria posar-se en dubte la seva autenticitat. O justifiquen l’elecció que va fer Mahoma d’una nena per convertir-la en la seva esposa adduint que aquesta era una pràctica comuna i acceptada a l’Aràbia preislàmica del segle VII. Davant d’això, només puc dir que les seves explicacions em resulten ridícules i cíniques, de la mateixa manera que m’ho semblen quan tracten d’eximir-se de tota responsabilitat en el tema de l’ablació del clítoris dient que es tracta d’una pràctica preislàmica. D’acord, però llavors, per què l’Islam no només tolera sinó que atorga categoria de norma jurídica al matrimoni infantil? No crec que sigui important si Aixa es va casar amb Mahoma als nou o als dinou anys o si els hadiths que tracten el tema són fiables o no. L’única realitat és que els musulmans creuen que Aixa tenia nou anys en el moment de la consumació del seu matrimoni i que si el seu profeta ho va acceptar, això és correcte i és legal. La resta són discussions bizantines per tapar la boca als crítics, operacions per rentar la seva imatge quan es fa evident que l’Islam i els drets més irrenunciables de l’ésser humà entren sempre en contradicció. L’Alcorà deixa ben clar que un home té dret a triar una nena com a esposa, hi haurà musulmans que ho facin i molts altres, espero, que no. Però és legal i, segons alguns experts, recomanable. I quan des d’Occident es denuncia aquesta pràctica, s’intenta excusar o, directament, es percep com una intromissió més en la seva cultura i la seva manera de pensar. El mateix he de dir en relació als diferents tipus de mutilació sexual que pateixen milers de dones cada any: no és una pràctica avalada per l’Alcorà, però la immensa majoria de nenes que les han de patir viuen en països de majoria musulmana. Així que en comptes d’intentar justificar l’injustificable, els musulmans farien bé d’abandonar el seu silenci culpable.

La pregunta final que em faig és si l’Islam, donant suport al matrimoni infantil, avalant una pràctica en la qual es compromet la salut física i mental de les nenes, està justificant una cultura de la pedofília entre els seus seguidors. Si no és així, m’agradaria que algun expert en jurisprudència islàmica m’expliqués quins avantatges poden obtenir els musulmans adults en casar-se amb nenes que ni tan sols estan madures fisiològicament. Garantir la seva obediència absoluta, perquè només es tracta d’una nena sola i atemorida? No córrer riscos en relació a la virginitat de la núvia, tan valorada, això sí, només en les dones? Senzillament, no ho entenc.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Mahoma i els seus problemes amb les dones (II): la poligàmia

Posted on

Existeix una relació inqüestionable entre la vida familiar del profeta de l’Islam, a mesura que el nombre de les seves esposes anava creixent, i les revelacions que rebia a través de l’arcàngel Gabriel de part d’Al·là, Déu, en relació a les dones i a quin havia de ser el seu estatus dins la nova religió. Les parts de l’Alcorà que es refereixen a revelacions rebudes a Medina, quan el profeta es troba immers en la seva política d’aliances matrimonials i de benefactor de vídues indefenses, són molt més pràctiques i estan destinades a regular una vida familiar que devia ser francament complexa. Enrere quedaven els missatges poètics i místics del període de La Meca, quan Jadija, la primera i única esposa de Mahoma durant vint-i-quatre anys encara vivia.

Per justificar la poligàmia practicada pel seu profeta, els musulmans sempre han argumentat que molts dels matrimonis de Mahoma en els darrers deu anys de la seva vida mostren com la ràpida expansió de l’Islam feia necessàries les aliances amb clans diversos, i aquests pactes o aliances es realitzaven la major part de vegades a través de matrimonis. D’altra banda, i tenint en compte que les dones són més nombroses que els homes en les societats en guerra, alguns matrimonis del profeta mostrarien la seva compassió per les vídues de guerra. És millor per a una dona, diuen, compartir un espòs que no pas no tenir cap  home en la seva vida. Així doncs, Mahoma es convertia en un exemple a seguir quan prenia al seu càrrec aquestes pobres vídues desvalgudes i necessitades de companyia masculina. Els crítics de l’Islam, tanmateix, creuen que Mahoma era un home sensual, aficionat en excés a les dones i que va aprofitar la situació per satisfer els seus desitjos sexuals un cop es va veure lliure dels llaços que el lligaven a Jadija,  que era la seva dona, però no ho oblidem, era qui tenia els diners, les relacions socials i els negocis. Probablement aquesta és una opinió massa extrema, però tampoc no és gaire plausible aquesta imatge de Mahoma com a benefactor de vídues. Precisament un hadith ensenya que, en realitat, Mahoma era conscient que la poligàmia no era bona per a les dones. Quan el seu gendre Alí, l’espòs de la seva estimada filla Fàtima, es planteja prendre una segona muller, seguint, al cap i a la fi, l’exemple del sogre que, al seu torn, no feia altra cosa, deia, que seguir els mandats divins, Mahoma es preocupa per com se sentiria Fàtima si havia de compartir el seu espòs amb una altra, i sentencia: “Allò que a ella li faci mal, em fa mal a mi”. Amb la qual cosa, Alí va haver de descartar un segon matrimoni.

Quan Jadija va morir el 619, després de vint-i-quatre anys de matrimoni monògam, sembla ser que el profeta, que tenia 49 anys, va quedar desfet. Les dones de la primera comunitat musulmana, que tenien cura de les seves necessitats domèstiques, van pensar que una nova esposa l’ajudaria a suportar la pena per la pèrdua de Jadija., Va ser aleshores quan Mahoma va consultar amb Jawla, la seva tia, sobre quina seria la dona adequada per convertir-la en la seva muller. Jawla li va contestar que si volia una verge, podia casar-se amb Aixa, la filla del seu millor amic, Abu Bakr. Però si desitjava una dona que no fos verge, podia prendre al seu càrrec Sawda, una vídua ja madura, molt devota i que havia estat una de les primeres dones que s’havia convertit a l’Islam. Mahoma va indicar a la seva tia que aparaulés el matrimoni amb les dues. S’iniciava així la vida polígama del profeta de l’Islam.

Quan Mahoma es va casar amb Aixa, aquesta només tenia sis anys, per la qual cosa el matrimoni no es va poder consumar i la nena va romandre encara un temps vivint amb la seva família. En concret, fins als nou anys, quan Mahoma se la va endur després de rebre una altra revelació en la qual se li indicava que una nena podia convertir-se en esposa a tots els efectes a partir d’aquella edat.  Els hadiths sobre la vida de Mahoma i Aixa ens volen mostrar imatges tendres de la petita Aixa jugant encara amb les seves nines al costat de la mesquita i com el seu marit, de vegades, s’unia als seus jocs. Commovedor.

Sawda i Aixa tenien habitacions separades on eren visitades per torns pel seu marit. Vivien en unes construccions fetes de fang, amb sostres de palma, molt senzilles, que s’afegiren a la mesquita. Amb cada nova esposa o concubina que s’afegia a l’harem del profeta, es construïa una nova habitació.

Al cap d’un any de l’arribada d’Aixa a la casa de Mahoma, aquest va casar-se amb tres dones més: Hafsah, una jove de vint anys, filla del seu amic Omar; una vídua anomenada Zeinab, generosa i abnegada fins al punt de rebre el nom de “Mare dels Pobres” i que va morir només vuit mesos després de la seva arribada a l’harem, i Umm Salamah, una dona de bellesa extraordinària, que va provocar en Aixa, la favorita de Mahoma, un intens sentiment de gelosia.

Mahoma intentava complir amb les seves esposes el manament diví que li havia estat revelat en relació al tracte equitatiu que l’espòs havia de donar a les seves dones. Cada tarda tenia una entrevista privada amb cadascuna d’elles. Després, per estricte ordre rotatiu, sopava i se n’anava al llit només amb una de les seves dones. Alguns hadiths afirmen que quan Mahoma volia passar la nit amb una esposa “fora de torn”, havia de demanar a la dona amb qui li corresponia compartir la nit que li cedís el torn a l’escollida. Podia ser que ella acceptés ser substituïda per l’altra, o no. Si no ho acceptava, Mahoma s’havia de conformar i respectar l’ordre i el torn establerts.

Malgrat que els musulmans insisteixen en la bondat de les intencions de Mahoma a l’hora d’anar augmentant el nombre no només d’esposes, sinó també de concubines, sembla clar que no sempre es va casar amb vídues madures i desvalgudes o amb joves que, a causa de les guerres, tenien dificultats per trobar un marit. El seu matrimoni amb Umm Salamah va ser degut a la intensa atracció física que sentia per ella. Pel que fa al seu matrimoni amb Aixa, que només tenia nou anys en el moment de consumar-se la unió… No sé quins motius creïbles podrien donar els musulmans per justificar aquesta relació, si no és que Mahoma experimentava un tipus de patologia sexual que, avui en dia, a més, constitueix un gravíssim delicte.  Però com els fets de la vida de Mahoma són un exemple per als seguidors de l’Islam, segons la sharia, el matrimoni amb una nena a partir dels nou anys és perfectament lícit i es practica encara avui.

Mahoma va casar-se amb una altra dona que, com una de les seves esposes anteriors, es deia també Zeinab i era la muller de Zaïd, un esclau alliberat que Mahoma havia criat com a un fill. Mahoma va decidir convertir-la en la seva dona després d’haver-la vist semidespullada (la qual cosa contradiu que tots els seus matrimonis eren més obres de caritat que una altra cosa), fet que va obligar l’antic esclau a divorciar-se de Zeinab i que donaria peu a la legislació islàmica sobre les adopcions, com veurem més endavant.

Després de casar-se amb Zeinab, Mahoma es va unir a cinc noves mullers, entre elles, dues jueves i una cristiana copta, Maria, la qual va donar-li un fill mascle, encara que aquest no va sobreviure a la primera infantesa. Sembla ser que la resta de dones veien en Maria i el seu fill una amenaça, sobretot Aixa que, tot i ser la preferida del profeta, mai va tenir fills. Els hadith no es posen d’acord sobre si les tres van ser les seves esposes legals o eren només concubines, o bé si una d’elles va ser esposa i les altres dues només amants, extrem aquest que em torna a fer dubtar sobre les aparentment caritatives intencions de Mahoma a l’hora d’anar sumant esposes.

L’únic país musulmà on la poligàmia està prohibida per llei es Tunísia. A la resta de països on l’Islam és la religió majoritària, la poligàmia s’accepta més o menys obertament, si se segueix el que prescriu la sharia. Molts musulmans, encara que admeten que la poligàmia és legal segons les paraules del profeta, pensen que hi ha una referència implícita a la monogàmia quan Déu li va dir a Mahoma que si no podia satisfer-les totes de manera equitativa, si no podia comportar-se amb totes elles de la mateixa manera, només s’havia de casar amb una. Per tant, tot i la llei islàmica, s’accepta que és impossible que un home sigui totalment imparcial i equitatiu amb les seves esposes, que no senti més inclinació per unes que per les altres. El mateix Mahoma demanava perdó a Déu pel favoritisme que sentia per Aixa, la qual cosa no li impedia, tot i ser conscient que no seguia el manament diví, d’augmentar el seu harem.

Les dones musulmanes poden, en alguns països com Marroc, imposar com a condició prèvia a la signatura del contracte matrimonial, una clàusula de monogàmia, és a dir, poden exigir que el seu espòs no els imposi una altra dona i, de ser així, tenen dret a divorciar-se sense més preàmbuls.

Els homes musulmans que en l’actualitat practiquen la poligàmia ho fan, afirmen, seguint l’exemple del profeta i essent fidels a la revelació divina que aquest va rebre per mitjà de l’arcàngel. Però els seus motius no són, per suposat, els mateixos que podrien haver mogut Mahoma a l’hora de contraure alguns dels seus matrimonis, sinó que les seves raons són gairebé sempre de caràcter molt més personal, des de la necessitat ecomòmica que pot per pal·liada amb l’arribada d’un dot que aportaria la nova esposa, fins al desig d’engendrar fills mascles que la primera muller no li hauria proporcionat, passant pel més humà dels desitjos masculins: tenir al seu costat  una dona més jove i atractiva sexualment.

Les diferents escoles d’interpretació corànica tenen les seves pròpies raons per justificar la poligàmia, que no veuen com un element negatiu per a la dona. Es justifiquen dient que en els països on els homes no tenen segones, terceres i fins a quartes esposes, tenen amants, fixes o esporàdiques (la qual cosa no és del tot incert, tot sigui dit), de manera que a Occident existiria una poligàmia il·legal. Les principals causes, segons l’Islam, que permeten que un home prengui una nova esposa serien (1):

– insatisfacció sexual amb la primera esposa. En comptes de satisfer els impulsos sexuals il·legalment, desobeint els mandats de Déu i corrompent la societat, és preferible que un home es casi amb una altra, tot garantint al mateix temps, els drets complets de la primera esposa (de tota manera, aquest argument contradiu l’ensenyament musulmà sobre el matrimoni quan afirma que no pot ser construït sobre l’única base del desig sexual).

– malaltia crònica de l’esposa o invalidesa permanent, ja que a la llar es necessita la presència d’una mare i l’espòs ha de satisfer les seves relacions matrimonials. Per tant, és millor que es casi amb una altra, sense que per això deixi la primera abandonada.

– esterilitat de l’esposa en el cas que l’espòs vulgui tenir fills i no suporti el fet de no tenir-ne. Segons l’Islam, és millor que es casi amb una altra dona , sense abandonar la primera i no es vegi abocat, per satisfer el seu desig de ser pare, a tenir fills il·legals.

-per protegir la puresa de la societat i la felicitat dels seus membres. Per exemple, quan el nombre de dones supera al dels homes.

– per obeir el mandat de Déu de multiplicar la descendència.

El que ensenya l’Islam a milions de dones que segueixen aquesta religió és que la poligàmica no és en absolut negativa per a elles, sempre i quan es donin aquestes condicions:

  • Completa justícia entre les esposes (fa referència al dret a la manutenció, assistència i atenció amorosa a totes per igual).
  • Mitjans econòmics per mantenir-les a totes en les mateixes condicions. (2)
  • No tenir més de quatre esposes, ja que massa dones vivint juntes seran, amb tota seguretat, font de problemes i preocupacions per a l’espòs. (3)

I no va ser precisament això el que va succeir-li a Mahoma? De fet, sí. Per això, bona part de la legislació islàmica sobre les dones es deriva de la necessitat del profeta de resoldre els problemes que li ocasionaven aquestes dones que van compartir els darrers anys de la seva vida.

(1) www.nurelislam.com

(2) Si se segueix estrictament aquesta norma, només els musulmans rics poden mantenir, en principi, matrimonis polígams. El fet de tenir més d’una esposa és privatiu avui, la majoria de vegades, d’individus amb recursos econòmics considerables.

(3) Malgrat els problemes i maldecaps que li produïen les seves esposes, Mahoma es va eximir ell mateix del límit de quatre dones vivint juntes simultàniament amb un mateix marit.

Per a una informació més completa sobre qüestions jurídiques relacionades amb el matrimoni islàmic, podeu consultar aquest enllaç: 

http://noticias.juridicas.com/articulos/45-Derecho%20Civil/200105-estatuto_de_la_mujer.html 

 

Mahoma i els seus problemes amb les dones (I)

Posted on

Les ensenyances islàmiques no es basen només en el que es diu que l’arcàngel Gabriel va revelar a un àrab anomenat Muhammad (Mahoma en la tradició occidental), que va viure en el segle VII a La Meca i que acabaria convertint-se en el fundador i profeta d’una nova religió, l’Islam, que literalment significa “submissió”. Encara que el conjunt d’aquestes revelacions es recullen en el llibre sant dels musulmans, l’Alcorà, existeix una segona font islàmica d’instruccions religioses, els hadith o tradicions anecdòtiques sobre la vida i les paraules de Mahoma, recopilades durant els dos segles posteriors a la mort del profeta pels primers musulmans. Aquests creuen que l’emulació del comportament de Mahoma, fins en el més petit detall, els converteix en musulmans perfectes. Per tant, l’Alcorà i també el conjunt de hadiths, les paraules i els fets de Mahoma, les seves idees, els seus comentaris, les anècdotes al voltant de la seva persona, serveixen per legitimar un seguit de lleis i normes que han regulat la vida dels milions de seguidors de l’Islam des dels inicis fins a l’actualitat.

Un dels aspectes més controvertits per a la mentalitat occidental és , sens dubte, el paper de la dona en l’Islam, que obliga aquelles que professen aquesta religió a acceptar un codi legal que valora el seu testimoni com la meitat del d’un home, un sistema d’herència que els atorga la meitat dels béns que al seu germà mascle, que les condemna a una vida familiar en la qual el marit pot sometre-les a càstig físic si el desobeeixen, poden haver de resignar-se a compartir-lo amb tres dones més, es poden divorciar d’elles sense pràcticament cap tràmit i sense el seu consentiment i pendre’ls la custòdia legal dels fills. La sharia o llei islàmica, en vigència encara avui en molts països musulmans, obliga la dona a cobrir-se el cabell i a amagar el seu cos quan surt al carrer, prescriu la lapidació per adulteri, permet el matrimoni de les nenes a partir dels nou anys, manté la dona en una eterna minoria d’edat mental, ja que sempre depèn d’una figura masculina, ja sigui el pare, el marit o el fill. En alguns països islàmics, com Aràbia Saudita, les dones no poden conduir, tenen prohibit prendre una habitació en un hotel o viatjar sense la companyia d’un parent masculí. Els matrimonis arranjats o imposats encara són pràctica més o menys corrent en el món islàmic.

I tot això, probablement, perquè fa mil sis-cents anys, aquell home de La Meca anomenat Mahoma, tenia problemes amb les dones.

Gràcies als hadiths sabem que, sens dubte, al profeta de l’Islam li agradaven força les dones. Es va casar als vint-i-cinc anys, essent un home pobre, orfe i amb una cultura limitada, amb Jadija, una dona vídua de La Meca, deu anys més gran que ell, rica i que dirigia els seus propis negocis. Conscient que amb Jadija adquiriria prestigi social i diners, Mahoma difícilment podia negar-se a la proposició de la vídua. Amb Jadija va tenir quatre filles, encara que només una, Fàtima, va arribar a l’edat adulta. El primer cop que Mahoma va sentir l veu de Déu, va ser en Jadija en qui es va refugiar creient que s’havia tornat boig. Però ella el va animar perquè perseverés i cregués en aquella visió, de tal manera que es va convertir en la primera dona seguidora de l’Islam. Jadija va ser l’única esposa de Mahoma durant vint-i-quatre anys i va morir nou anys després que el seu marit tingués la primera visió divina.

I és precisament a partir de la mort de Jadija que Mahoma comença a rebre revelacions de Déu sobre quina havia de ser la posició de la dona en l’Islam. Jadija, doncs, tot i ser la primera dona musulmana, mai va haver-se de cobrir amb un vel, estar reclosa o compartir el seu espòs amb altres dones. Jadija mai va haver d’escoltar la revelació d’Al·là, Déu, al seu marit: “Els homes tenen les dones al seu càrrec, perquè Déu ha fet uns per avantatjar les altres, i perquè ells gasten les seves propietats per mantenir-les”. Òbviament, aquesta “revelació” no podria haver estat escoltada per Mahoma si Jadija hagués continuat viva i subvencionant les seves despeses.

Sis anys després de la mort de la seva esposa, i després de mantenir una batalla amb la tribu dominant de La Meca, que va deixar nombroses vídues de guerra entre els seguidors del profeta, Mahoma va tenir una oportuna revelació que li permetia prendre fins a quatre dones. “Casa’t amb les dones que vulguis: dues, tres o quatre; i si creus que no pots satisfer-les totes, aleshores pren-ne només una”.

Com que, a més, Mahoma necessitaba establir aliances amb les comunitats a les quals els musulmans vencien durant els primers anys d’expansió islàmica, les duia a terme a través de matrimonis. Per això no és estrany que tornés a tenir una revelació en la qual Al·là l’eximia del límit de quatre esposes. Cada cop que una nova dona arribava com a esposa del profeta, s’afegia una habitació més a les estances de Mahoma, que es trobaven al costat de la primera mesquita de l’Islam. Aquestes habitacions arribarien a allotjar vuit o nou dones a la vegada.

Amb un nombre creixent d’esposes que havien de conviure diàriament, compartir les tasques domèstiques, les responsabilitats familiars i el marit, és lògic que ben aviat sorgissin els gelos, les baralles, les intromissions dels parents de les esposes en la vida del profeta i, per extensió, dels primers musulmans. Els incidents domèstics derivats de la poligàmia van provocar una altra revelació del missatger de Déu: Mahoma havia de recloure les seves esposes, aquestes només podrien parlar amb els visitants a través d’una cortina (literalment, hijab) i, en el cas indispensable d’haver de sortir de la seva habitació, ho farien totalment cobertes. Torno a insistir en l’oportunitat dels missatges que rebia Mahoma cada cop que la seva vida domèstica i familiar es complicava. I gradualment, les normes que en un principi només regien per a les esposes del profeta, s’anaren extenent a totes les dones musulmanes. Analitzarem, doncs, com, a través d’oportunísimes revelacions divines, que tenien una indubtable relació amb la seva vida personal i familiar, Mahoma va establir la poligàmia, la reclusió de la dona, les normes sobre l’adopció, el matrimoni infantil, l’ús del vel i el sexe.

Israel i Palestina: teniu vosaltres la solució màgica?

Posted on

Cada cop s’ha anat fent més evident que l’enfrontament entre Israel i Palestina no es podia mantenir indefinidament  com un conflicte de baixa intensitat, amb esclats puntuals de violència extrema, com les crisis que es van produir durant la segona Intifada o a partir de la intervenció militar d’Israel a Gaza.

És aquest territori, la Franja, el nucli real del conflicte entre ambdues parts, ja des d’abans de la retirada israeliana l’any 2005. És en aquesta zona sota control d’una organització terrorista radical, en una terra estreta, pobra, superpoblada i sense recursos propis, on cal anar a buscar el focus on es concentren la misèria, la violència i la tensió que atien un enfrontament que sembla ja irresoluble. L’enfrontament a mort entre Israel-Goliat, l’estat poderós que davant l’amenaça constant a la seva seguretat ha iniciat una estratègia de fugida endavant sense aturador i un David, més feble objectivament, però que no té res a perdre, perquè en el seu imaginari islàmic radical, no només no té por que Goliat el mati, sinó que busca la mort i la desitja.

Des de fora, lluny d’Israel, de les ciutats frontereres amb Gaza o dels territoris de la Franja,  és relativament fàcil opinar sobre aquesta qüestió. Des de les posicions extremes, uns consideraran que l’única solució al conflicte és la desaparició de l’Estat d’Israel, nascut il·legítimament i, per tant, convertit en una mena de tumor mundial que s’hauria d’extirpar sense pèrdua de temps. És una solució expeditiva, és clar, però a hores d’ara, inimaginable, És cert que, mort el gos, morta la ràbia, però, després de 62 anys d’ençà de la constitució d’Israel, votada i legitimada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, aquesta discussió arriba tard i no té cap sentit. I encara que això que diré no agradi a tothom, la malaltia de la violència i l’odi no es genera només des d’una de les parts en conflicte, tot i que la retòrica de la víctima (la població palestina) i el victimari (Israel) sigui la més fàcil, la més còmoda i la que ara per ara és políticament més correcta. El mateix es podria dir sobre els qui demanen justament la mateixa solució, tot i que de signe contrari, és a dir, la intervenció militar contra els territoris palestins com a via de solució, perquè no resol el conflicte, reviu els odis ancestrals, es cobra víctimes innocents i condemna les dues poblacions a un futur incert. Així que sembla, per lògica meridiana, que la solució d’aquest conflicte etern ha de passar pel diàleg. Però, com he dit, des de fora, sempre és fàcil opinar. Potser el que hauríem de fer és intentar l’exercici de posar-nos en la pell dels qui viuen i pateixen el conflicte diàriament, palestins i israelians.

Si intentem l’experiència d’empatia amb les poblacions civils palestina i israeliana, potser arribarem a la terrible conclusió que, com l’experiència ens demostra, el diàleg directe és impossible. Les posicions extremistes de Hamas, han complicat durant aquests últims anys tots els intents de negociació. L’enduriment de la postura israeliana tampoc ha preparat un terreny propici per al diàleg. D’altra banda, els interessos de tercers, Egipte, Síria, Iran, no fan més que posar pals a les rodes, perquè el que els interessa no és precisament la situació de la població palestina, sinó imposar-s’hi políticament i ideològicament (Iran) o treure profit territorial del conflicte (Egipte i Síria). Probablement, si aconseguíssim aquesta hipotètica empatia amb els que viuen i pateixen l’odi i la violència, els atacs amb míssils, la destrucció de les seves cases, la misèria i la falta de treball, la incertesa i la por, hauríem d’arribar a la conclusió que, en l’actualitat, no hi ha una solució al conflicte, ni política ni militar, ni de cap tipus mentre que aquells que s’haurien d’asseure en una taula de negociació no deixin de practicar el perillós joc de suma zero (si jo existeixo, tu has de desaparèixer; si tu existeixes, desaparec jo).

Atac a la ciutat israeliana d'Ashkelon

Si fóssim israelians o palestins no opinaríem des de la comoditat que ens dóna ser a milers de quilòmetres del conflicte, no ens lliuraríem a l’exercici purament intel·lectual de buscar-ne les causes ni jugaríem a ser experts en geopolítica, sociòlegs o historiadors per trobar-ne les solucions, perquè estaríem atrapats enmig del foc creuat, el real i l’ideològic, patiríem el conflicte, l’actual i l’ancestral, i ens estaríem fent altres preguntes. De ben segur ens preguntaríem si aquesta guerra territorial, ideològica, política, es pot mantenir indefinidament, ens plantejaríem si el futur d’ambdues poblacions és anar fent, mentre es busca la forma de, ja que no es possible solucionar el conflicte, almenys atenuar-lo i fer que el seu impacte entre la població civil sigui suportable i permeti que la vida es desenvolupi dins d’una normalitat raonable. I sabríem, com ho sabem nosaltres, que això no és possible, perquè durant l’última dècada, les posicions d’una i altra part s’han anat fent cada cop més extremes, s’han radicalitzat des de tots els àmbits i les situacions violentes que havien estat esporàdiques durant anys han pres carta de normalitat.

Tornaríem, doncs, a la situació que plantejava abans. O juguem al joc de suma zero (una de les dues parts ha de desaparèixer perquè l’altra pugui sobreviure) o ens plantegem el diàleg com a única via possible de solució. I ara, la pregunta que ens tocaria fer-nos és: qui s’hauria de seure a dialogar? Hamas no és un grup unitari, perquè hi ha un lideratge polític, però també un braç armat, Az A Dim El Qassam, que té un funcionament més o menys autònom. Així, doncs, no hi ha una jerarquia clara ni una subordinació al poder polític que va ser elegit per la població, i dic això amb totes les reserves imaginables, perquè ningú ignora com es va produir la presa de poder de Hamas. Els seus líders també estan dividits: hi ha un grup, encapçalat per Ismail Haniya, és a dir, el que viu i actua directament a Gaza, i el que marca directrius des de Damasc, dirigit per Halel Mashal. Per complicar més la situació, a Gaza operen també nuclis de la Jihad Islàmica i altres grupuscles autòmoms que no subordinen les seves actuacions ni a Hamas ni a l’Autoritat Palestina. Tampoc no podem oblidar el que queda encara de Al Fatah, tot i que aquest grup ha estat perseguit durament per Hamas. Per tant, el primer problema seria amb qui hauria de negociar Israel amb les suficients garanties que a l’altra banda de la taula es troba representada la majoria de població palestina.

En segon lloc, seria necessari que les dues parts estiguessin d’acord en quin és el veritable caràcter de les successives crisis que les enfronten. Hamas presenta un escenari de crisi humanitària, ja que en operar entre la població civil palestina amb el llançament de míssils i d’obusos sobre la població israeliana ofereix en safata la coartada, per dir-ho d’alguna manera, a la resposta de l’adversari, que ja sabem que és una resposta militar i sovint poc selectiva. Operant entre la població, confonent-se entre ella, produeix víctimes civils innocents. Israel ho sap i ja hem vist que ho assumeix, és ben conscient que qualsevol operació militar contra les faccions armades de Hamas o de la Jihad islàmica és interpretada com una operació contra la població civil, que és qui en pateix les conseqüències. Aquesta és la realitat, encara que Israel insisteixi que les seves intencions són protegir la població israeliana contra els atacs des de la Franja i que les seves accions només pretenen atacar els membres destacats dels grups terroristes.

 

Els successius governs d’Israel s’han enfrontat amb un dilema que no sé com resoldríem nosaltres, tots nosaltres, que tant parlem i opinem al respecte. És permissible, per defensar la pròpia població, dur a terme operacions militars que tenen com a resultat un cost en vides palestines? En una situació que és el mes semblant al d’una guerra oberta, oblidem-nos del conflicte de baixa intensitat, es poden fer aquestes consideracions morals? I si pensem en termes més pragmàtics, més durs, aquest cost de vides humanes ajudarà a la seguretat d’uns i altres a llarg termini? El dilema no és fàcil de resoldre. Israel, com a govern, té l’obligació de defensar els seus ciutadans que són atacats diàriament des de Gaza amb míssils. No podem obviar aquesta realitat, encara que alguns, en el seu afany de criminalitzar Israel, tanquin els ulls davant d’aquest fet. Aquesta ha estat una de les preocupacions de l’Estat d’Israel en els últims anys, sobretot des de la seva sortida de Gaza. Ha pres mesures basades en el que seria la defensa civil: construcció de refugis i búnquers a les cases, les escoles, els llocs de treball, reforçant el sistema d’alertes i alarmes, millorant i augmentant els serveis mèdics i de rescat. També a través de successius cessaments de foc negociats, amb Egipte com a mitjancer. Ara bé, el problema s’agreuja després de la segona guerra del Líban l’any 2006. Hamas potser pensava que l’exèrcit israelià no havia après res després d’aquesta guerra i cau en l’error de seguir practicant el mateix estil de d’estratègia que havia posat en pràctica el Hezbol·lah al Líban, és a dir, considerar-se victoriós perquè no ha sofert una derrota absoluta, encara que sí ha patit pèrdues molt greus. Aquest model de Hezbol·lah, que en realitat és més retòric que real, afegit a la pèrdua de capacitat dissuasòria d’Israel, ha provocat que Hamas s’equivoqui en avaluar les intencions d’Israel. Per això, l’organització terrorista es va negar a continuar la treva i va intensificar els atacs sobre territori israelià. S’ha equivocat en pensar que Israel no seria capaç d’actuar militarment davant dels continuats atacs des dels territoris de la Franja, per debilitat, per no caure en el descrèdit internacional, o perquè ells, com abans el Hezbol·lah, podien resoldre la asimetria militar a través del llançament de míssils o d’una guerra de guerrilles urbanes on sempre, un exèrcit regular, en aquest cas l’israelià, perd la seva efectivitat. I l’exèrcit israelià, contràriament al que pensava Hamas, sí estava preparat per lliurar una guerra d’aquestes característiques de manera efectiva. Però la preparació militar israeliana, que demostra que la asimetria continua al seu favor, tampoc no resol el dilema de què parlàvem abans.

Continuem, doncs, amb el dilema humanitari. Les víctimes civils, les palestines, les israelianes, representen el cost que es paga en augmentar el nivell de violència i produir-se la intervenció militar d’Israel a Gaza. Les imatges televisives provoquen un impacte entre la població europea i de tot el món, de manera que les manifestacions anti-israelianes comencen a ser una constant. El fantasma de l’antisemitisme troba la coartada perfecta per sortir de les catacumbes neofeixistes europees i troba inesperats aliats entre la gent d’esquerres. L’Islam més radical atia el foc anti-israelià a través dels immigrants musulmans i l’ambient que es respira en relació als jueus del món és, molts cops, el més semblant a un pogrom. Israel continua declarant que té l’obligació de defensar la seva població. Hamas mostra al món les víctimes palestines com si no tingués art ni part en el conflicte. I es produeix una nova asimetria, que contràriament a la militar, ara no juga a favor d’Israel: la ideològica. Perquè a milers de quilòmetres del conflicte, tots prenem partit i fem el joc als qui han decidit que la pròpia supervivència passa per la destrucció de l’altre: o es defensa a ultrança els palestins, de manera que implícitament es defensa la política de Hamas i, no ens n’oblidéssim, la seva ideologia i el model de país que voldrien imposar i, que de fet, han imposat entre els habitants de la Franja de Gaza. Per tant, s’assumeix la seva intenció de destruir l’Estat d’Israel i tots els jueus del món i es dóna suport a la creació d’un estat palestí de tall teocràtic islàmic radical. O bé es defensa la legitimitat d’Israel com a estat i el dret a defensar la seva població que és el mateix que dir la seva supervivència, per tant, s’assumeix la política militarista d’Israel, les víctimes civils innocents i el cost en imatge israelià davant del món. Existeix un camí del mig, una solució que no passi per cap d’aquestes dues alternatives? Imagino que, a aquestes alçades, cadascú de nosaltres hauria arribat a la solució que el dilema sembla, realment, impossible de resoldre si el traslladem a la realitat del conflicte.

Sembla que Israel, almenys des d’un punt de vista declaratiu, pretén rebaixar els seus objectius a Gaza. No es tracta de d’acabar amb el règim de Hamas, sinó d’aconseguir que s’aturin els atacs contra Israel des de la Franja. Però aquestes declaracions són, evidentment, contradictòries amb la necessitat de combatre Hamas, la Jihad Islàmica i els altres grups que operen a Gaza. Com defensar-se d’aquests atacs i, a la vegada, disminuir el nombre de víctimes innocents, tant palestines com israelianes o el nombre de baixes entre els soldats israelians? El govern d’Israel ha d’actuar responsablement en aquests dos fronts, tant respecte la població civil palestina com la del seu propi país. M’agradaria saber qui té la solució màgica per aconseguir l’equilibri entre dos objectius legítims, però que s’aconsegueixen de manera contradictòria. Per això, els resultats no poden ser positius en cap d’aquests dos objectius. El dilema humanitari, doncs, continua obert.

Dilema humanitari i també dilema polític, això és el que se suposa que ha de resoldre Israel. I el que se li exigeix és que el resolgui sol i que acontenti tothom. Per això va demanar que la frontera amb Egipte quedés tancada per evitar el contraban d’armes i explosius que haurien permès que els extremistes de Gaza s’armessin. Per això demanava un alto el foc que suposés també un intercanvi de presoners, que hauria d’incloure Guilad Shalit, en mans de Hamas. Per això, perquè cap d’aquestes demandes ha estat atesa, Israel arriba al bloqueig. Queda ben clar que les negociacions directes entre les dues parts enfrontades són impossibles. La intervenció internacional està, actualment, molt condicionada pels darrers esdeveniments que han danyat la credibilitat d’Israel. Sembla que Hamas ha entrat en una dinàmica que controla perfectament el taló d’Aquil·les israelià en el món: sap mostrar-se com a víctima autoproclamada i autoeximida de tota responsabilitat en el conflicte, en base a la seva pretesa debilitat contra el gegant israelià, l’estat fort, l’agressor. Sembla no importar el que mostri un examen objectiu dels fets sobre qui agredeix qui i qui ataca civils sabent perfectament el que fa i qui utilitza la pròpia població com a escuts humans. L’asimetria sempre jugarà en tot cas a favor de Hamas.

Tant és que Israel arribi a un acord amb Hamas (amb quina facció de Hamas se suposa que hauria de negociar?). Sempre sortiran grups més extremistes que decidiran continuar llançant míssils. És possible la pacificació de la zona sense ajuda internacional en les negociacions? I aquesta intervenció internacional, s’ha mostrat efectiva en el passat? Com veieu, tampoc el dilema polític és facil de resoldre, tot i que de ben segur, des de casa, tots trobaríem alguna solució màgica.

Segurament l’única via passa pel retorn a canals de negociació que haurien de conduir a l’establiment d’un estat palestí. Però, quin hauria de ser el model segons el qual es crearia aquest estat? És obvi que Israel no acceptarà mai el model proposat per Hamas, que implica la destrucció d’Israel. Des de fora, tots pensem que hauria de ser un estat amb unes institucions democràtiques que li permetessin controlar els seus extremistes, canalitzar els desacords interns per la via política, acabar amb la corrupció endèmica i establir una relació normalitzada amb Israel. Tenint en compte que la tradició democràtica a penes es coneix a l’Orient Mitjà i que els referents de molts palestins són Iran, Síria o Egipte, caldria un suport continuat de la comunitat internacional per aconseguir aquest estat palestí. No es tracta de defensar la seva creació i després abandonar l’escenari. A més, i aquesta és una opinió personal, un estat palestí d’aquestes característiques seria possible només si la mentalitat de bona part de la població palestina i dels seus líders canviés, donés la volta com un mitjó. I sobre aquest particular, no hi tinc esperances.

No, no existeix la solució màgica. Només podem constatar realitats, com que els dilemes d’Israel, i els dels palestins, no poden resoldre’s des de la violència ni des de la intervenció militar. Ara mateix, en que la situació de violència extrema aboca ambdues parts a la fugida endavant, potser caldria treure del bagul les idees que, en un passat, podrien haver resolt pel camí de la política aquest conflicte. El compromís de trobar solucions efectives i reals, duradores, ha de ser assumit per uns i pels altres. I crec que ni uns ni altres, ara per ara, no van per feina.

I des de fora, des d’on no es viu directament el conflicte ni es pot oferir la solució màgica, potser s’hauria de començar a demostrar certa responsabilitat i comprensió de quines són les veritables coordenades del conflicte. Perquè amb actituds com les que s’estan mostrant al carrer, als mitjans de comunicació o als fòrums d’opinió, potser s’alleugereixen les males conciències tot oferint “solucions”, però no s’és conscient que, lluny de crear l’ambient propici per a l’enteniment i la pau, el que es fa és donar coartades a un bàndol i provocar el ressentiment de l’altre.

Pallywood

Posted on

Primer va ser Hollywood, la meca del cinema, la fàbrica d’il·lusions durant dècades. Després vam conèixer el Bollywood de les cançons enganxoses i les coreografies impossibles. Ara ens diuen que existeix Pallywood.

L’historiador Richard Landes va produir un documental titulat Pallywood l’any 2005, en el qual es denunciava a través de les imatges com els periodistes palestins convertien els carrers en un veritable plató de cinema, on es representaven escenes fictícies amb la finalitat de desacreditar davant el món les actuacions d’Israel i atreure defensors per a la seva causa. Segons el documental, els actors serien els mateixos palestins, als quals podem veure, segons el documental de Landes, en diferents papers: un metge que mostra impactes de tanc en la façana d’un hospital que, en realitat, no ha rebut apenes danys; un activista palestí que sembla disparar enemics israelians quan, en realitat, dispara per un forat dins d’una habitació buida; un mort embolicat en un sudari que, de sobte, cau al terra, s’aixeca i torna a “morir-se”; ferits per impactes de bala sense presentar ni rastre de sang a les ferides; una dona que explica com va haver de donar a llum enmig d’una carretera ajudada pel seu marit perquè els israelians no la van deixar arribar a l’hospital, en el qual, posteriorment, i sense saber que està sent gravat, es veu el metge que la va atendre en aquell mateix hospital aleccionant la parella sobre el que havien de dir als periodistes.

La majoria d’imatges són del 2000, per tant, correspondrien al període de la segona intifada. Aquestes imatges, de les quals Landes en qüestiona la veracitat, van ser difoses en el seu moment pels mitjans de comunicació de tot el món per mostrar al món les massacres i arbitrarietats de l’exèrcit israelià.

Actualment, Pallywood no és només el nom d’aquest documental, sinó que també fa referència a l’acusació que moltes de les imatges dels esdeveniments que se’ns mostren en relació al conflicte d’Orient Mitjà són pensades i organitzdess per periodistes palestins i de mitjans àrabs, interpretades pels mateixos palestins i després distribuïdes als mitjans internacionals, que les faran arribar puntualment als diaris i televisions del món sencer.

Així, doncs, passeu i vegeu Pallywood. I després, per descomptat, que tothom en tregui les seves pròpies conclusions. Per la meva banda, si el documental recull només una part de veritat, penso que la població palestina, en realitat, està atrapada entre dos focs: un de ben real, l’israelià, i un altre ideològic, el del fanatisme cec de Hamas.

La Flotilla de la Llibertat o com provocar que Israel torni a caure en la trampa mediàtica

Posted on

Pot ser que a molts els resulti incòmode que els trenquin el guió sobre el que va succeir durant l’assalt de soldats israelians al Marvi Màrmara, un dels vaixells que formaven la suposadament humanitària Freedom Flotilla. Hi haurà moltíssims ciutadans a Espanya que, sens dubte, preferirien creure, com els nens, que tot el que surt a la tele és cert o que tot el que s’escriu en diaris tan “objectius” i “imparcials” com El País, que darrerament és el més semblant a un fanzine neonazi, va a missa. És més còmode creure que posar-se a pensar, malauradament. Però a mi, les veritats absolutes m’espanten i les versions “oficials” sobre qualsevol fet em provoquen la inquietud, considerada en aquest país com a “malsana”, de remetre’m a altres versions, opinions o fonts. I en la qüestió del conflicte entre Israel i Palestina, sagnant i dolorós per a ambdues parts, pesi a qui pesi, amb més raó, ja que només és necessari tenir un mínim de curiositat intel·lectual i una mica d’esperit crític per ser conscient que el guió i les versions que arriben a l’opinió pública sempre són els mateixos, però no sempre responen a la realitat.

Mai em canso de repetir a qui vulgui escoltar-me (o llegir-me) que no es tracta de blindar l’Estat d’Israel contra les crítiques. Les accions d’un govern, de qualsevol govern en qualsevol estat sobirà i democràtic del món, poden ser criticades. També les d’Israel, d’això es tracta quan parlem de democràcia. Però el problema de fons és que encara avui, després de 62 anys des de la seva creació, se segueix discutint precisament el seu dret a existir i es continua deslegitimant-lo com a estat sobirà. Com, si no, es pot organitzar una flota de 6 vaixells, amb el vistiplau d’organitzacions que es denominen a elles mateixes “pacifistes”, que entri a les seves aigües jurisdiccionals i que intenti un assalt del seu territori per trencar un bloqueig legal (una altra cosa és que aquest bloqueig a cadascun li semble moralment lícit, necessari o innecessari), fet que seria impensable en qualsevol altre estat del món. I per descomptat, cap estat ho permetria. Per això, perquè el que es qüestiona és el dret o no d’Israel a existir, pot ser blanc de totes les crítiques, faci el que faci, sigui quina siguila política dels seus governs. Perquè, en realitat, el que es critica no és la seva política, sinó la seva pròpia existència. I no vull oblidar-me d’un detall tal vegada insignificant: els països musulmans, amb Iran al davant i amb la Veneçuela bolivariana de Chávez com a estrella invitada, que comparen Istael amb l’Alemanya nazi, no permeten aquesta crítica tan sana i tan democràtica entre els seus ciutadans. Però sí, que Israel sigui l’única democràcia de l’Orient Mitjà, és només un detall sense importància, pel que sembla.

Vull pensar que no totes les crítiques que es fan a l’Estat d’Israel tenen en la seva base un sentiment antisemita o judeòfob. En altres, en moltsíssimes d’elles, particularment en aquesta Espanya de l’Aliança de Civilitzacions sí existeis aquest sentiment, i s’instrumentalitza quan succeeixen fets lamentables com la mort de 9 persones (en alguns moment, vaig arribar a sentir o a llegir que eren 16 o 20, però tant és, penso que un mort val el mateix que 9 o que 99): automàticament es van col·locar les peces en el taulell per jugar la partida clàssica, amb els moviments arxiconeguts, es van posar en funcionament els mecanismes mediàtics, es van preparar les pancartes, les banderes iranís i les consignes a favor de Hamas per a les manifestacions “progressistes” i es va mostrar al món la imatge d’un grup d’”activistes pacífics”, l’objectiu dels quals era dur aliments i ajuda humanitària a la població de Gaza. Aquests pacifistes haurien estat assaltats, colpejats, segrestats i alguns d’ells assassinats per membres del “poderós i implacable exèrcit israelià”, sense més, sense les advertències prèvies que preveu la llei en cas de bloqueig marítim, essent com eren pacífics i no havent-se produït atac o agressió per part seva durant l’abordatge dels soldats que anaven a impedir el desembarcament del Marvi Màrmara i, per tant, el trencament del bloqueig. Davant d’un fet d’aquestes característiques i en les circumstàncies en què se’ns explicava que s’havia produït, se sigui o no jueu, sionista o propalestí, de dretes o d’esquerres, com a mínim era necessària una reflexió sobre el perquè i el com d’aquell incident, tant pel que respecta als tripulants del vaixell com per part de l’exèrcit israelià.

Per què i com fou el que em vaig plantejar en un primer moment. I la raó de fer-me aquestes preguntes i no acontentar-me amb el que m’estaven explicant era molt simple: desconfiança pura i simple respecte de la imparcialitat dels mitjans d’aquest país i de la veracitat absoluta de les seves informacions. Perquè no seria pas el primer cop ni l’últim, m’imagino, que em trobava amb informacions tergiversades, amb declaracions fora de context, amb imatges que s’ocultaven a l’opinió pública, que no es difonien o es manipulaven en fer-ho.  Desconfiança i prevenció perquè quan qualsevol periodista o analista polític pretén donar una opinió que s’allunya de les versions oficials, immediatament se’l titlla de “sionista” (i tot sigui dit, no crec que sigui un insult, com pretenen alguns, ningú que en sigui, de sionista, ho percep com quelcom pejoratiu, ben al contrari) i “projueu” (perquè ser projueu i no diguem ja jueu, per aquestes terres s’assimila a ser una cosa així com membre d’una secta satànica assassina).  Perquè necessitava saber el perquè i el com, m’he pres el meu temps abans d’escriure això. A més, volia saber qui era qui a la famosa flotilla. En definitiva, volia conèixer quines eren les motivacions dels seus components, d’on procedien, les seves vinculacions polítiques, els antecedents, què va succeir en les hores prèvies a l’abordatge i durant aquest, què va provocar que es produïssin 9 morts en un vaixell si simplement transportava ajuda humanitària a la població de Gaza, encara que això signifiqués trencar el bloqueig imposat per Israel. És això, senzillament, el que pretenc oferir amb el que escriuré. En un altre moment podre opinar sobre la legitimitat o no de l’Estat d’Israel, la política de Hamas a Gaza, la desproporció de les respostes israelianes als atacs amb míssils sobre el seu territori, sobre els fils que mouen Iran i Síria en aquest conflicte, sobre aquesta espiral de violència basada en la dinàmica d’acció-reacció-acció que no sembla que s’hagi de solucionar.

Si les informacions que arribaven a través dels mitjans eren certes, si tot havia succeït tal i com ens ho explicaven en les primeres hores després de l’incident, havia de situar-me en el lloc de qualsevol ciutadà del món que no tingués més informació sobre els fets, i plantejar-me què havia succeït, per què s’havien perdut vides humanes, de la mateixa manera que se n’han perdut tantes al llarg dels anys que dura aquest conflicte. Em preguntava si la reacció de l’exèrcit israelià podia justificar-se, entendre’s, tenint en compte que l’únic propòsit dels components de la Flotilla era fer arribar ajuda humanitària a Gaza. Fins i tot sabent que el motiu real era trencar el bloqueig, i això ho sap qualsevol que tingui uns mínims coneixements previs a l’entorn del tema (no és la primera vegada que s’intenta), se m’obrien molts interrogants, hi havia moltes qüestions que volia conèixer i entendre. La meva finalitat és reportar el que he anat llegint aquests dies en principals mitjans de comunicació. Però també pretenc mostrar i difondre altres opinions i punts de vista sobre el tema. A partir d’aquí, que cada qual tregui les seves pròpies conclusions. Jo, encara sóc en aquest procés, tot i que cada cop tinc les idees més clares.

ANTECEDENTS

L’anomenada “Flotilla de la Llibertat”, formada per 6 vaixells (en alguns mitjans es parlava de 9), salpa des de diferents ports del Mediterrani amb la intenció de trencar el bloqueig imposat per Israel i fer arribar, diuen, 10.000 tones d’ajuda humanitària (aliments, material de construcció, purificadores d’aigua, etc), fins a Gaza. Israel i el seu veí Egipte van tancar les fronteres amb Gaza després que els islamistes de Hamas, que rebutgen l’existència de l’Estat d’Israel, assumissin el control del territori en el 2007.  Israel manté el bloqueig en aquest territori per evitar que armes i altres materials puguin ésser utilitzats per a finalitats bèl·liques caiguin en mans de Hamas. Per tant, els ciutadans haurien de saber que el bloqueig no afecta els subministrament d’aliments o medecines, per exemple.

La Flotilla, liderada pel vaixell turc Marvi Màrmara, estaba organitzada, entre d’altres, per la fundació turca Insani Yardim Vakfi (IHH) (1), el moviment Free Gaza, aquestes dues amb conegudes vinculacions amb grups islàmics jihadistes, la “Campanya Europea Acabar amb el Setge de Gaza (ECESG) i la campanya sueca “Vaixell a Gaza”. En l’expedició viatjaven al voltant d’unes 700 persones de diferents nacionalitats, la meitat d’elles turques, procedents de l’àmbit cultural, periodìstic, polític, fins i tot una Premi Nóbel, la irlandesa Mairead Maguire, cofundadora de l’organització “Gent i Pau” (Peace People), que l’any 1976 va rebre el Nóbel de la Pau per la seva tasca per la pau i en defensa de la no violència per a la resolució del conflicte entre Israel i Palestina. En la Flota també hi viatjaven tres espanyols, Laura Arau i Manuel Tapial, membres de Cultura, Pau i Solidaritat, invitats per IHH, i el periodista David Segarra.

L’objectiu de la Flotilla era arribar a Gaza el 26 de malgrat les advertències prèvies d’Israel, a través de diferents portaveus, assegurant que impediria que els vaixells toquessin la costa de Gaza. Els participants en l’expedició, diuen que pacifista i l’objectiu dels quals era lliurar ajuda humanitària, van sol·lictar abans de marxar cobertura i seguiment a diferents països, en previsió de ser abordats per soldats israelians. Pel que fa a l’exèrcit, aquest va començar a preparar-se davant d’una eventual resistència que imagino que per a ells era segura. Analitzant de manera retrospectiva aquesta situació prèvia, el probable desenllaç de l’expedició era ben conegut per ambdues parts, ja que Israel estava duent a terme els passos que dicta la llei per advertir a la Flotilla i, a la vegada, els seus membres, la meta dels quals era arribar a Gaza, eren ben conscients del que podien esperar en el moment que entressin en les 200 milles navals que es consideren subjectes a bloqueig.

S’han difós vídeos i audios de l’ambient que regnava en el Marvi Màrmara durant la travessió, que semblen confirmar que les seves intencions no eren simplement lliurar ajuda humanitària, si de veritat això va estar algun cop entre els seus objectius prioritaris, sinó trencar el bloqueig i provocar un enfrontament amb l’exèrcit que els donés crèdit mediàtic i deteriorés les relacions entre Israel i Turquia (bastant “tocades” ja en aquells moments). L’actitud i les declaracions d’alguns dels tripulants del Marvi Màrmara no deixen lloc a dubtes.  No tinc la impressió que es tractés d’una iniciativa ni pacifista ni pacífica. Desconec si el Marvi Màrmara o un altre vaixell de la flota duia armes a bord a més dels ganivets, matxets, destrals, garrots, barres i cadenes de ferro o còctels molotov que es van trobar a la nau turca. Tampoc sé si els europeus que s’havien sumat a aquella iniciativa eren conscients que interpretaven el paper d’excusa/escut/propaganda del jihadisme. L’únic que tinc clar de moment és que ni es tractava d’un grup de vaixells amb una finalitat humanitària ni molts dels seus components estaven compromesos amb iniciatives de pau, sinó vinculats directament amb l’islamisme radical.

QUI ERA QUI A LA FLOTILLA  DE LA LLIBERTAT

Segons anaven passant les hores, es confirmava la presència a bord d’islamistes turcs que, segons declaracions pròpies, anaven directament a enfrontar-se amb els israelians, és a dir, a jugar el paper d’herois. En total, es calcula que hi havia uns quaranta o cinquanta dirigents islamistes a bord, que van ser els que van dur el pes dels enfrontaments amb els soldats israelians i van organitzar els altres. Tres dels nou morts havien declarat a les seves famílies –a la sortida en el port d’Istanbul-, la seva intenció d’anar a immolar-se camí de Gaza: Sabir Ceylan, Alí Haydar Bengi i Eli Ekber Yaratilmis buscaven el martiri a bord del vaixell lluitant contra els soldats. Però no eren els únics, ja que la idea mística del martiri havia corregut com la pólvora en els cercles de l’IHH turc en els dies previs.  Aquesta organització islamista està, des de mitjans dels anys noranta, a la llista negra de les forces de seguretat i serveis d’intel·ligència occidentals per la seva relació amb la jihad mundial.

Existeix, d’altra banda, una connexió europea en l’episodi, que correspondria al segon gran grup: a la Flota s’hi trobaven activistes professionals europeus i americans que sabien perfectament que aquella era una iniciativa obertament proislamista. A més dels turcs i dels musulmans residents en altres països, pertanyents a organitzacions islamistes radicals, el gruix de la presència occidental a bord el formaven membres d’organitzacions radicals antisistema i d’extrema esquerra, com és el cas dels dos espanyols Laura Arau i Manuel Tapial, que no són ni han estat mai cooperants, com s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, sinó membres d’una organització d’inspiració castrista, “Cultura, Pau i Solidaritat”, habituals en mobilitzacions i campanyes de fort contingut antisemita, però també comunista i antiglobalització. A més, hi havia un petit grup de personalitats, polítics de partits d’esquerres, escriptors, algun professor universitari i, fins i tot, com he dit abans, una Premi Nòbel. És cert que una minoria pertanyia a alguna organització de caràcter humanitari o era cooperant. Però la intenció de la majoria dels europeus embarcats no era dur ajuda a Gaza, sinó denunciar i trencar el bloqueig israelià. La marxa naval sobre Gaza era només l’acte final d’una operació més àmplia, coordinada pels islamistes de l’IHH i Free Gaza, en la qual s’emmarcaven la resta. Aquests grups d’activistes europeus són habituals de les manifestacions anti-Israel i duen a terme una sistemàtica política antisemita en els seus respectius països.  La seva tasca principal és afavorir la imatge de Hamas escudant-se en la situació del poble palestí en general, i en la dels habitants de la Franja, en particular, tot movent-se en cercles radicals, des de castristes fins a grups antiglobalització i antisistema.  Tot sembla indicar que aquests grups acaben de donar un salt qualitatiu en començar a participar en operacions violentes que posen en risc les seves pròpies vides. Tampoc em sorprèn, ja que és una estratègia coneguda de Hamas organitzar operacions en què, a ser possible, hi hagi el major nombre de víctimes civils per millorar la seva imatge i perjudicar la d’Israel. Però el que importa aquí és que determinades organitzacions europees “pacifistes” han passat de denunciar el conflicte a participar-hi colze amb colze amb islamistes aspirants al martiri. La resta, als que aplico el benefici del dubte i vull pensar que els movia alguna cosa propera a l’idealisme juvenil quan es van sumar a aquesta iniciativa, devien pensar que s’apuntaven a una mena de happening i quan van adonar-se dels companys de viatge que tenien, ja era massa tard.

L’ABORDATGE DEL MARVI MÀRMARA

En la matinada del 31 de maig, tal i com crec que tenia acuradament previst el grup turc que majoritàriament formava la tripulació del Marvi Màrmara i que va dirigir tot el que havia de succeir a bord, les autoritats israelianes adverteixen el capità del vaixell de l’existència del bloqueig, tal com mana la legalitat vigent en relació als bloquejos marítims.   Se’ls va instar a desembarcar en el port israelià d’Ashdod on l’ajuda humanitària que transportaven seria distribuïda a través dels canals legals i de les organitzacions autoritzades, com Creu Roja. Un petit detall que demostra la “humanitat” d’aquests suposats cooperants i pacifistes: el pare de Guilad Shalit, el jove soldat israelià retingut per Hamas des de 2006, va suplicar a l’organització IHH, principal promotora de la Flota, que portessin una carta al seu fill. A canvi, s’oferia com a mitjancer davant del govern israelià per tal que els vaixells poguessin desembarcar a Gaza les “tones i tones” d’ajuda humanitària que transportaven. La negativa de l’”organització pacifista turca” va ser rotunda. No tinc cap dubte que, per a ells, les vides israelianes valen menys que les palestines, i, a més, el seu objectiu no era humanitari, sinó clarament polític: l’enfrontament, el martiri si era necessari. No necessitaven mitjancers que els aplanessin el terreny. I això es va demostrar amb la resposta que es va donar des del Marvi Màrmara a les autoritats de la marina israeliana. La seva resposta, previsible, fou: Negatiu, la nostra direcció és Gaza”. A més, van afegir uns comentaris altament pacifistes: “Torneu a Auschwitz” i “Recordeu-vos de l’11-S, tios”. 

Suposar que els 600, 700 o 800 civils (no hi ha encara xifres exactes) que formaven la missió pensaven que Israel no interceptaria el seu rumb cap a Gaza és una ingenuïtat. Potser imaginaven que se’ls permetria el pas cap a la Franja? És clar que no, però en la seva estratègia, no tenien res a perdre. Al contrari, sempre en sortirien beneficiats, passés el que passés. En el supòsit que la marina israeliana no hagués abordat el vaixell i, per tant, tampoc s’hagués vist obligada a utilitzar la força contra civils i la Flotilla hagués aconseguit arribar a Gaza, els seus integrants s’haguessin convertit en herois de la causa palestina i exhibirien la seva victòria d’haver atravessat el bloqueig. Haurien demostrat que Israel no és tant fort com sembla i s’establiria un precedent que estimularia a futurs intents del mateix estil. I si pel contrari Israel ataqués (suposo que devien estar creuant els dits perquè ho fes), es repetiria l’onada antiisraeliana mundial del mateix to que la que es va produir després de l’operació “Plom fos”. Tot estava perfectament orquestrat, com s’està demostrant. Els nazis assassins israelians tornaven a atacar civils innocents, desarmats, cooperants pacifistes, per a més dades, que només anaven a Gaza en missió humanitària.

Els soldats israelians havien estat advertits que no s’havien de deixar provocar en el moment de l’abordatge ni havien d’utilitzat la força si no era en cas de risc de les seves vides. No només hi havia el perill de pèrdua de vides humanes, sinó també, desenganyem-nos, la imatge d’Israel davant del món. Això ho sabia perfectament el grup turc que va atacar els soldats amb armes blanques (entre els ferits hi ha soldats, un d’ells apunyalat per l’esquena), barres de ferro i pals. Disposaven, a més, de bombes incendiàries. No sé si en algun moment van pensar que els soldats no respondrien a l’atac per no comprometre, precisament, la imatge del seu país. Alguns dels participants en la Flota han parlat d’atac indiscriminat dels soldats, que aquests van llançar cossos al mar i que els tripulants del Marvi Màrmara només es van defensar. L’únic que es pot demostrar, a hores d’ara, és que un soldat va ser llançat per la borda i que a dos els van prendre les armes. El que va succeir després, lamentablement, ja ho sabem, encara que potser no tots sàpiguen com va passar. Existeixen imatges i vídeos, és clar, però com diuen que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, no tinc gaires esperances que serveixen per, almenys, despertar el dubte sobre la veracitat de les primeres versions “oficials”  sobre els fets. Només cal llegir la premsa o veure la televisió en les primeres hores després de l’abordatge, quan el mecanisme antisemita més vergonyós ja s’havia posat en funcionament.

http://www.aurora-israel.co.il/articulos/israel/Conflicto/29668/ (aquests de Reuters no aprenen…)

Caricaturas antisemitae a El País al més pur estil del periódic nazi Der Stürmer

http://4.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDqxczOMI/AAAAAAAAAdw/iyLqiAiWByE/s1600-h/elpais-antisemita4.jpg

http://3.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDq-iu_jI/AAAAAAAAAdo/tEO7RLVqBww/s1600-h/elpaisantisemita3.jpg

http://3.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDqs8TDoI/AAAAAAAAAdg/lwYD3i06-Nw/s1600-h/elpaisantisemita2.jpg

El que no hauria de considerar-se periodisme

http://www.elpais.com/articulo/internacional/Turquia/habla/terrorismo/Estado/inhumano/exige/Israel/asuma/consecuencias/elpepuint/20100531elpepuint_4/Tes

Antisemitisme intel·lectual

http://www.josesaramago.org/detalle.php?id=819

 REFLEXIONS FINALS

-La Flotilla de la Llibertat era, en el millor dels casos, una iniciativa propagandística basada en la provocació. Tots els que coneixien la seva existència, que eren ben pocs, tot s’ha de dir, absolutament tots, els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra, ho sabien. Els seus organitzadors, promotors i un bon grup de participants havien preparat el guió al detall, eren conscients que l’exèrcit no permetria que els vaixells arribessin a Gaza i, com he dit abans, fos quin fos el desenllaç, ells guanyaven. Buscant la provocació, tenien molt clar que deixarien el govern de Netanyahu en una situació en què qualsevol explicació quedaria curta o, directament, com acostuma a passar per sistema, no seria creguda. Podem dir, a toro passat, que Israel ha tornat a caure en la trampa mediàtica, però tampoc no se m’acut quina altra cosa podia haver fet. Mirar cap a una altra banda i deixar que trenquessin el bloqueig? Un cop més, Israel s’ha vist empès a comprometre la seva imatge. Imagino que s’obriran investigacions, es depuraran responsabilitats i rodaran caps en el si de l’exèrcit, perquè Israel, a diferència dels seus veïns, és una democràcia, li pesi a qui li pesi. Però el mal ja està fet, així que a hores d’ara, els dirigents de Hamas estaran saltant d’alegria.

– El principal objectiu de la Flotilla de la Llibertat no era fer arribar ajut humanitari, sinó trencar el bloqueig. Aquest no és un inventi sionista, perquè els seus integrants ho havien proclamat i repetit en els dies anteriors als incidents. Quan se’ls va proposar descarregar aquesta ajuda a Ashdod, s’hi van negar. A través de la cadena Al-Jazeera van fer públiques les seves veritables intencions: més important que l’ajuda humanitària era aconseguir el martiri. La Flotilla la integraven moltíssimes persones, així que vull creure que algunes tenien un objectiu humanitari. Però va ser al Marvi Màrmara, amb una majoria d’activistes turcs i d’altres països musulmans pertanyents a organitzacions amb vinculacions jihadistes, com l’IHH, on va succeir tot. Els altres cinc vaixells van ser abordats pels soldats israelians i no va produir-se cap incident. La conclusió a la qual arribo és que els que es van amotinar contra la marina d’Israel no tenien res de pacifistes.

– Els tripulants del Marvi Màrmara atacaren els soldats, just quan baixaven al vaixell des dels helicòpters, com s’aprecia a les imatges anteriors, amb matxets, ganivets, serres, bats, pals, destrals i, fins i tot, llançagranades. No puc donar crèdit quan alguns diuen que no són armes. Que provin de ser atacats amb alguna d’aquestes “joguines”. Els soldats duien equips antidisturbis, però va ser 40 minuts després quan Israel va donar l’ordre d’utilitzar armes curtes que permetessin als soldats defensar-se.

– Hamas sempre ha posat en pràctica, sense cap tipus de mala consciència, l’estratègia d’utilitzar la seva població civil com a escuts humans, com si fossin simples sacs terrers. És per aquesta raó que sovint s’amaguen entre els civils, a la vora d’escoles i hospitals, en previsió que, com més morts es produeixin, més crèdit guanyaran entre l’opinió pública mundial. En el cas de la Flotilla, l’estratègia no és diferent: Hamas utilitzarà com a escuts els morts.

– La premsa internacional, com acostuma a succeir gairebé sempre que es tracta de parlar d’Israel, es va llançar a explicar els fets sense conèixer-los en la seva totalitat, sense analitzar-los ni contrastar-ne les fonts, sense tenir en compte les vinculacions del gruix d’integrants de la Flotilla. Ningú sembla haver-se plantejat que feien gairebé 700 tripulants en aquell vaixell si la seva finalitat només era repartir ajuda humanitària. Tampoc ningú sembla recordar que en virtut d’un acord entre Israel i l’ANP, les aigües jurisdiccionals de la Franja de Gaza estaran sota control israelià fins que se solucioni el conflicte. Per tant, el que es pretenia era provocar un incident, publicitar la interceptació i treure’n el corresponent partit mediàtic.

– Es pot estar d’acord o no amb la necessitat que hi hagi un bloqueig, però el que no es pot qüestionar és que aquest bloqueig és legal i està emparat pel Dret Internacional. Hamas ha repetit fins al cansament que nega el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, per tant, aquest estat considera necessari controlar tot el que entra en un territori controlat per una organirzació terrorista. Podem fer totes les consideracions morals que creguem necessàries, però la qüestió pura i dura és aquesta. Des dels territoris de la Franja s’estan llançant constantment míssils contra territori israelià. Alguns utilitzen l’eufemisme de “coets casolans” per descriure’ls. Però aquests “petards” o “coets casolans” maten. Com maten els explosius que els suïcides es lliguen a la cintura i fan esclatar en qualsevol autobús o cafeteria. Israel, amb el bloqueig, pretén protegir la seva població, que és més del que fa Hamas per la seva, quan l’exposa als atacs israelians camuflant-se entre ella. Defensar la seva població és obligació de qualsevol estat, encara que en el cas d’Israel, protegir la seva li suposi un altíssim cost en imatge.

– Una suposadament humanitària flotilla, que se suposa que només pretén portar aliments i medecines a la població civil, no es nega a ser revisada abans de la seva entrada en un territori dominat per un grup terrorista. Si només són subministraments humanitaris, què volen amagar? D’altra banda, des de fa un any i mig han arribat a Gaza un milió de tones d’ajuda (només cal veure l’aspecte dels mercats de la Franja) pels conductes habituals i amb la certesa que no s’entrarà també armament destinat a Hamas. És molt il·lustratiu l’informe de BICOM sobre l’arribada a Gaza d’aliments i altres béns. Egipte, un país que tampoc no té gaire interès per armar els terroristes, segueix els mateixos criteris. Només és escandalós això quan és Israel qui estableix aquests controls? Doncs sí, sembla que és intolerable per a aquells que creuen que un estat democràtic és equiparable a un règim terrorista i que, per tant, s’hauria de compensar el desequilibri armant aquest últim. Israel és una democràcia i, per descomptat, no tot el que faci el seu govern s’ha de defensar ni justificar per sistema. Però de cap manera és equiparable a una dictadura com la que ha establert Hamas a la Franja.

– En el Marvi Màrmara, malgrat en el diguin les fonts turques i palestines, viatjaven centenars d’activistes que, perfectament organitzats, van atacar els soldats tan aviat com aquests van posar un peu a la coberta. És obvi que això no va ser organitzat ni pensat pels europeus que, disfressats de cooperants, s’havien apuntat a l’aventura pensant, tal vegada, que anaven a participar en una mena de Festa de la Solidaritat.

– Les organitzacions musulmanes que lideraven l’expedició, sobretot IHH i Free Gaza, tenen vinculacions conegudes amb grups terroristes, als quals fins i tot financien. IHH va treballar activament en el passat per enviar guerrillers jihadistes a Bòsnia-Hercegovina i a d’altres zones “de combat”, com Txetxènia i Paquistan, on volen construir règims de caràcter fonamentalista i utilitzen la violència per aconseguir els seus objectius. L’organització que és darrere la Flotilla, la pretesa ONG turca IHH, té contactes amb bandes terroristes fonamentalistes islàmiques i els envia regularment fons econòmics.

– Manuel Tapial i Laura Arau, que han tornat a Barcelona pretenent ser rebuts en olor de multituds, no són ni han estat mai cooperants a Gaza.  Tapial és el president de “Cultura, Paz y Solidaridad”, una ONG d’extrema esquerra, d’inspiració procastrista. Com moltes ONG’s a les quals ningú coneix perquè no es té constància de quina és la seva activitat, “Cultura, Paz y Solidaridad” rep una subvenció pública anual de 33.000 euros que paguem tots els ciutadans. Per la seva banda, el periodista valencià David Segarra manté estrets vincles amb els bolivaristes de Chávez, al qual dóna suport obertament des que va viure a Veneçuela. Els pressumptes pacifistes han declarat que pensen dur el govern espanyol als tribunals per “deixar-los sols”. Senzillament vergonyós. En època de crisi, aquests individus munten una ONG, viuen del diner públic, s’emboliquen voluntàriament en una perillosa aventura, són repatriats a costa del país i, a sobre, pretenen treure profit econòmic de la seva detenció. I Tapial, amb un cinisme impressionant, explicava a qui el volia escoltar, que havia estat torturat pels israelians. Suposo que ningú amb tres dits de seny se l’ha cregut. Una cosa és que Israel hagi comès una relliscada mediàtica i una altra és que siguin idiotes. Només calia veure l’aspecte de Tapial a la seva arribada a l’aeroport del Prat, no feia pas cara d’haver estat torturat, precisament. I davant del cinisme més extrem, hi haurà qui tancarà els ulls i fingirà creure-s’ho si d’això se’n deriva una nova onada d’odi antiisraelià. Contra Israel, tot s’hi val.

– A Tapial, a Arau i a Segarra, a ells i als que pensen com ells, als que viuen en blanc i negre perquè  no saben res de matisos, que exploten el maniqueisme més pervers, als que volen treure profit d’aquest incident que seria francament ridícul i que no hauria cridat l’atenció més enllà de dos minuts en un telenotícies si no s’hagués cobrat la vida de 9 persones, m’agradaria fer algunes consideracions: haurien de mirar al seu voltant i ser conscients de la situació que es viu en el seu propi país. No fa faltar anar a Gaza per dur ajuda humanitària. Saben que a Catalunya, per exemple, hi ha un 20% de població que està en perill d’exclusió social? Saben que entre els col·lectius de mestres i professors catalans s’han encès totes les alarmes perquè, per primera vegada des de feia moltíssimes dècades, cada cop hi ha més nanos que arriben al col·legi al matí amb gana? I si consideren que la població que tenen més a prop no és digna de la seva atenció, poden provar de marxar una temporada a Darfur, allà sí que hi ha una situació d’emergència humanitària. Però si aquesta opció tampoc no els satisfà i consideren que realment és tan imprescindible fer arribar aquesta ajuda a la població de Gaza, que ho facin per les vies legals que garanteixin que aquesta ajuda arriba de veritat a les mans dels que la necessiten i que no caurà en mans de Hamas, com ha succeït més d’una vegada, i ha acabat en el mercat negre. Però sobretot, que no juguin ni posin en entredit, amb les seves fantotxades, la tasca de moltíssims homes i dones que fan una veritable tasca de cooperació de la manera més digna i transparent. I si, com diuen, tenen la intenció de tornar-se a embarcar en una aventura d’aquestes característiques, perquè com afirmava Segarra “els ho devem a la població de Gaza”, que busquin millors companys de viatge, perquè si no és així, quedarà clar que també ells buscaven l’enfrontament i eren còmplices de tota la trama. Espero de veritat que no aconsegueixin enganyar ningú, tret dels poc més de 1.500 participants a la manifestació anti-Israel de dissabte passat a Barcelona, la ciutat on viuen Arau i Segarra.

– Un darrer comentari per acabar. Les persones que volem veure la pel·lícula completa, sense talls ni censures, en versió original, a ser possible, sense manipulacions ni tergiversacions, som els sionistes nazis, assassins en potència, com tot el que faci olor de jueu o d’israelià.  Els que fan costat a Hamas, al Hezbollah, a l’Iran d’Ahmanideyad, a Síria, a l’islamisme radical jihadista i antioccidental, els que tanquen els ulls davant la discriminació a què sotmet aquest Islam les dones, a la persecució dels homosexuals i dissidents polítics, als que no volen veure com s’adoctrina els nens en l’odi i en el fanatisme i com se’ls utilitza com a escuts humans, a tots aquells que caminen colze amb colze amb aquells que justifiquen el matrimoni infantil, la lapidació, les execucions, la dictadura, que neguen l’Holocaust dels jueus i silencien perversament el genocidi armeni, els que clamen per la mort de TOTS els jueus del món i fomenten l’antisemitisme més fosc, propi dels pogroms medievals, ells sí, ells són els veritables pacifistes. Doncs observeu qui són els veritables nazis en una manifestació a favor de Palestina i contra Israel, com no, quan un home apareix amb una pancarta on hi ha escrit: QUE NO US ENGANYIN. ELS QUI VOTEN HAMAS I HEZBOLLAH NO VOLEN LA PAU. I en el revers de la pancarta s’hi llegeix ISRAEL SÍ VOL PAU. ATUREU LA MATANÇA. Jutgeu vosaltres mateixos el comportament dels “pacifistes” espanyols.

(1) Per a un informe sobre IHH per l’Institut Danès d’Estudis Internacionals, llegiu: http://www.diis.dk/graphics/Publications/WP2006/DIIS%20WP%202006-7.web.pdf