Alimentador RSS

Israel i Palestina: teniu vosaltres la solució màgica?

Posted on

Cada cop s’ha anat fent més evident que l’enfrontament entre Israel i Palestina no es podia mantenir indefinidament  com un conflicte de baixa intensitat, amb esclats puntuals de violència extrema, com les crisis que es van produir durant la segona Intifada o a partir de la intervenció militar d’Israel a Gaza.

És aquest territori, la Franja, el nucli real del conflicte entre ambdues parts, ja des d’abans de la retirada israeliana l’any 2005. És en aquesta zona sota control d’una organització terrorista radical, en una terra estreta, pobra, superpoblada i sense recursos propis, on cal anar a buscar el focus on es concentren la misèria, la violència i la tensió que atien un enfrontament que sembla ja irresoluble. L’enfrontament a mort entre Israel-Goliat, l’estat poderós que davant l’amenaça constant a la seva seguretat ha iniciat una estratègia de fugida endavant sense aturador i un David, més feble objectivament, però que no té res a perdre, perquè en el seu imaginari islàmic radical, no només no té por que Goliat el mati, sinó que busca la mort i la desitja.

Des de fora, lluny d’Israel, de les ciutats frontereres amb Gaza o dels territoris de la Franja,  és relativament fàcil opinar sobre aquesta qüestió. Des de les posicions extremes, uns consideraran que l’única solució al conflicte és la desaparició de l’Estat d’Israel, nascut il·legítimament i, per tant, convertit en una mena de tumor mundial que s’hauria d’extirpar sense pèrdua de temps. És una solució expeditiva, és clar, però a hores d’ara, inimaginable, És cert que, mort el gos, morta la ràbia, però, després de 62 anys d’ençà de la constitució d’Israel, votada i legitimada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, aquesta discussió arriba tard i no té cap sentit. I encara que això que diré no agradi a tothom, la malaltia de la violència i l’odi no es genera només des d’una de les parts en conflicte, tot i que la retòrica de la víctima (la població palestina) i el victimari (Israel) sigui la més fàcil, la més còmoda i la que ara per ara és políticament més correcta. El mateix es podria dir sobre els qui demanen justament la mateixa solució, tot i que de signe contrari, és a dir, la intervenció militar contra els territoris palestins com a via de solució, perquè no resol el conflicte, reviu els odis ancestrals, es cobra víctimes innocents i condemna les dues poblacions a un futur incert. Així que sembla, per lògica meridiana, que la solució d’aquest conflicte etern ha de passar pel diàleg. Però, com he dit, des de fora, sempre és fàcil opinar. Potser el que hauríem de fer és intentar l’exercici de posar-nos en la pell dels qui viuen i pateixen el conflicte diàriament, palestins i israelians.

Si intentem l’experiència d’empatia amb les poblacions civils palestina i israeliana, potser arribarem a la terrible conclusió que, com l’experiència ens demostra, el diàleg directe és impossible. Les posicions extremistes de Hamas, han complicat durant aquests últims anys tots els intents de negociació. L’enduriment de la postura israeliana tampoc ha preparat un terreny propici per al diàleg. D’altra banda, els interessos de tercers, Egipte, Síria, Iran, no fan més que posar pals a les rodes, perquè el que els interessa no és precisament la situació de la població palestina, sinó imposar-s’hi políticament i ideològicament (Iran) o treure profit territorial del conflicte (Egipte i Síria). Probablement, si aconseguíssim aquesta hipotètica empatia amb els que viuen i pateixen l’odi i la violència, els atacs amb míssils, la destrucció de les seves cases, la misèria i la falta de treball, la incertesa i la por, hauríem d’arribar a la conclusió que, en l’actualitat, no hi ha una solució al conflicte, ni política ni militar, ni de cap tipus mentre que aquells que s’haurien d’asseure en una taula de negociació no deixin de practicar el perillós joc de suma zero (si jo existeixo, tu has de desaparèixer; si tu existeixes, desaparec jo).

Atac a la ciutat israeliana d'Ashkelon

Si fóssim israelians o palestins no opinaríem des de la comoditat que ens dóna ser a milers de quilòmetres del conflicte, no ens lliuraríem a l’exercici purament intel·lectual de buscar-ne les causes ni jugaríem a ser experts en geopolítica, sociòlegs o historiadors per trobar-ne les solucions, perquè estaríem atrapats enmig del foc creuat, el real i l’ideològic, patiríem el conflicte, l’actual i l’ancestral, i ens estaríem fent altres preguntes. De ben segur ens preguntaríem si aquesta guerra territorial, ideològica, política, es pot mantenir indefinidament, ens plantejaríem si el futur d’ambdues poblacions és anar fent, mentre es busca la forma de, ja que no es possible solucionar el conflicte, almenys atenuar-lo i fer que el seu impacte entre la població civil sigui suportable i permeti que la vida es desenvolupi dins d’una normalitat raonable. I sabríem, com ho sabem nosaltres, que això no és possible, perquè durant l’última dècada, les posicions d’una i altra part s’han anat fent cada cop més extremes, s’han radicalitzat des de tots els àmbits i les situacions violentes que havien estat esporàdiques durant anys han pres carta de normalitat.

Tornaríem, doncs, a la situació que plantejava abans. O juguem al joc de suma zero (una de les dues parts ha de desaparèixer perquè l’altra pugui sobreviure) o ens plantegem el diàleg com a única via possible de solució. I ara, la pregunta que ens tocaria fer-nos és: qui s’hauria de seure a dialogar? Hamas no és un grup unitari, perquè hi ha un lideratge polític, però també un braç armat, Az A Dim El Qassam, que té un funcionament més o menys autònom. Així, doncs, no hi ha una jerarquia clara ni una subordinació al poder polític que va ser elegit per la població, i dic això amb totes les reserves imaginables, perquè ningú ignora com es va produir la presa de poder de Hamas. Els seus líders també estan dividits: hi ha un grup, encapçalat per Ismail Haniya, és a dir, el que viu i actua directament a Gaza, i el que marca directrius des de Damasc, dirigit per Halel Mashal. Per complicar més la situació, a Gaza operen també nuclis de la Jihad Islàmica i altres grupuscles autòmoms que no subordinen les seves actuacions ni a Hamas ni a l’Autoritat Palestina. Tampoc no podem oblidar el que queda encara de Al Fatah, tot i que aquest grup ha estat perseguit durament per Hamas. Per tant, el primer problema seria amb qui hauria de negociar Israel amb les suficients garanties que a l’altra banda de la taula es troba representada la majoria de població palestina.

En segon lloc, seria necessari que les dues parts estiguessin d’acord en quin és el veritable caràcter de les successives crisis que les enfronten. Hamas presenta un escenari de crisi humanitària, ja que en operar entre la població civil palestina amb el llançament de míssils i d’obusos sobre la població israeliana ofereix en safata la coartada, per dir-ho d’alguna manera, a la resposta de l’adversari, que ja sabem que és una resposta militar i sovint poc selectiva. Operant entre la població, confonent-se entre ella, produeix víctimes civils innocents. Israel ho sap i ja hem vist que ho assumeix, és ben conscient que qualsevol operació militar contra les faccions armades de Hamas o de la Jihad islàmica és interpretada com una operació contra la població civil, que és qui en pateix les conseqüències. Aquesta és la realitat, encara que Israel insisteixi que les seves intencions són protegir la població israeliana contra els atacs des de la Franja i que les seves accions només pretenen atacar els membres destacats dels grups terroristes.

 

Els successius governs d’Israel s’han enfrontat amb un dilema que no sé com resoldríem nosaltres, tots nosaltres, que tant parlem i opinem al respecte. És permissible, per defensar la pròpia població, dur a terme operacions militars que tenen com a resultat un cost en vides palestines? En una situació que és el mes semblant al d’una guerra oberta, oblidem-nos del conflicte de baixa intensitat, es poden fer aquestes consideracions morals? I si pensem en termes més pragmàtics, més durs, aquest cost de vides humanes ajudarà a la seguretat d’uns i altres a llarg termini? El dilema no és fàcil de resoldre. Israel, com a govern, té l’obligació de defensar els seus ciutadans que són atacats diàriament des de Gaza amb míssils. No podem obviar aquesta realitat, encara que alguns, en el seu afany de criminalitzar Israel, tanquin els ulls davant d’aquest fet. Aquesta ha estat una de les preocupacions de l’Estat d’Israel en els últims anys, sobretot des de la seva sortida de Gaza. Ha pres mesures basades en el que seria la defensa civil: construcció de refugis i búnquers a les cases, les escoles, els llocs de treball, reforçant el sistema d’alertes i alarmes, millorant i augmentant els serveis mèdics i de rescat. També a través de successius cessaments de foc negociats, amb Egipte com a mitjancer. Ara bé, el problema s’agreuja després de la segona guerra del Líban l’any 2006. Hamas potser pensava que l’exèrcit israelià no havia après res després d’aquesta guerra i cau en l’error de seguir practicant el mateix estil de d’estratègia que havia posat en pràctica el Hezbol·lah al Líban, és a dir, considerar-se victoriós perquè no ha sofert una derrota absoluta, encara que sí ha patit pèrdues molt greus. Aquest model de Hezbol·lah, que en realitat és més retòric que real, afegit a la pèrdua de capacitat dissuasòria d’Israel, ha provocat que Hamas s’equivoqui en avaluar les intencions d’Israel. Per això, l’organització terrorista es va negar a continuar la treva i va intensificar els atacs sobre territori israelià. S’ha equivocat en pensar que Israel no seria capaç d’actuar militarment davant dels continuats atacs des dels territoris de la Franja, per debilitat, per no caure en el descrèdit internacional, o perquè ells, com abans el Hezbol·lah, podien resoldre la asimetria militar a través del llançament de míssils o d’una guerra de guerrilles urbanes on sempre, un exèrcit regular, en aquest cas l’israelià, perd la seva efectivitat. I l’exèrcit israelià, contràriament al que pensava Hamas, sí estava preparat per lliurar una guerra d’aquestes característiques de manera efectiva. Però la preparació militar israeliana, que demostra que la asimetria continua al seu favor, tampoc no resol el dilema de què parlàvem abans.

Continuem, doncs, amb el dilema humanitari. Les víctimes civils, les palestines, les israelianes, representen el cost que es paga en augmentar el nivell de violència i produir-se la intervenció militar d’Israel a Gaza. Les imatges televisives provoquen un impacte entre la població europea i de tot el món, de manera que les manifestacions anti-israelianes comencen a ser una constant. El fantasma de l’antisemitisme troba la coartada perfecta per sortir de les catacumbes neofeixistes europees i troba inesperats aliats entre la gent d’esquerres. L’Islam més radical atia el foc anti-israelià a través dels immigrants musulmans i l’ambient que es respira en relació als jueus del món és, molts cops, el més semblant a un pogrom. Israel continua declarant que té l’obligació de defensar la seva població. Hamas mostra al món les víctimes palestines com si no tingués art ni part en el conflicte. I es produeix una nova asimetria, que contràriament a la militar, ara no juga a favor d’Israel: la ideològica. Perquè a milers de quilòmetres del conflicte, tots prenem partit i fem el joc als qui han decidit que la pròpia supervivència passa per la destrucció de l’altre: o es defensa a ultrança els palestins, de manera que implícitament es defensa la política de Hamas i, no ens n’oblidéssim, la seva ideologia i el model de país que voldrien imposar i, que de fet, han imposat entre els habitants de la Franja de Gaza. Per tant, s’assumeix la seva intenció de destruir l’Estat d’Israel i tots els jueus del món i es dóna suport a la creació d’un estat palestí de tall teocràtic islàmic radical. O bé es defensa la legitimitat d’Israel com a estat i el dret a defensar la seva població que és el mateix que dir la seva supervivència, per tant, s’assumeix la política militarista d’Israel, les víctimes civils innocents i el cost en imatge israelià davant del món. Existeix un camí del mig, una solució que no passi per cap d’aquestes dues alternatives? Imagino que, a aquestes alçades, cadascú de nosaltres hauria arribat a la solució que el dilema sembla, realment, impossible de resoldre si el traslladem a la realitat del conflicte.

Sembla que Israel, almenys des d’un punt de vista declaratiu, pretén rebaixar els seus objectius a Gaza. No es tracta de d’acabar amb el règim de Hamas, sinó d’aconseguir que s’aturin els atacs contra Israel des de la Franja. Però aquestes declaracions són, evidentment, contradictòries amb la necessitat de combatre Hamas, la Jihad Islàmica i els altres grups que operen a Gaza. Com defensar-se d’aquests atacs i, a la vegada, disminuir el nombre de víctimes innocents, tant palestines com israelianes o el nombre de baixes entre els soldats israelians? El govern d’Israel ha d’actuar responsablement en aquests dos fronts, tant respecte la població civil palestina com la del seu propi país. M’agradaria saber qui té la solució màgica per aconseguir l’equilibri entre dos objectius legítims, però que s’aconsegueixen de manera contradictòria. Per això, els resultats no poden ser positius en cap d’aquests dos objectius. El dilema humanitari, doncs, continua obert.

Dilema humanitari i també dilema polític, això és el que se suposa que ha de resoldre Israel. I el que se li exigeix és que el resolgui sol i que acontenti tothom. Per això va demanar que la frontera amb Egipte quedés tancada per evitar el contraban d’armes i explosius que haurien permès que els extremistes de Gaza s’armessin. Per això demanava un alto el foc que suposés també un intercanvi de presoners, que hauria d’incloure Guilad Shalit, en mans de Hamas. Per això, perquè cap d’aquestes demandes ha estat atesa, Israel arriba al bloqueig. Queda ben clar que les negociacions directes entre les dues parts enfrontades són impossibles. La intervenció internacional està, actualment, molt condicionada pels darrers esdeveniments que han danyat la credibilitat d’Israel. Sembla que Hamas ha entrat en una dinàmica que controla perfectament el taló d’Aquil·les israelià en el món: sap mostrar-se com a víctima autoproclamada i autoeximida de tota responsabilitat en el conflicte, en base a la seva pretesa debilitat contra el gegant israelià, l’estat fort, l’agressor. Sembla no importar el que mostri un examen objectiu dels fets sobre qui agredeix qui i qui ataca civils sabent perfectament el que fa i qui utilitza la pròpia població com a escuts humans. L’asimetria sempre jugarà en tot cas a favor de Hamas.

Tant és que Israel arribi a un acord amb Hamas (amb quina facció de Hamas se suposa que hauria de negociar?). Sempre sortiran grups més extremistes que decidiran continuar llançant míssils. És possible la pacificació de la zona sense ajuda internacional en les negociacions? I aquesta intervenció internacional, s’ha mostrat efectiva en el passat? Com veieu, tampoc el dilema polític és facil de resoldre, tot i que de ben segur, des de casa, tots trobaríem alguna solució màgica.

Segurament l’única via passa pel retorn a canals de negociació que haurien de conduir a l’establiment d’un estat palestí. Però, quin hauria de ser el model segons el qual es crearia aquest estat? És obvi que Israel no acceptarà mai el model proposat per Hamas, que implica la destrucció d’Israel. Des de fora, tots pensem que hauria de ser un estat amb unes institucions democràtiques que li permetessin controlar els seus extremistes, canalitzar els desacords interns per la via política, acabar amb la corrupció endèmica i establir una relació normalitzada amb Israel. Tenint en compte que la tradició democràtica a penes es coneix a l’Orient Mitjà i que els referents de molts palestins són Iran, Síria o Egipte, caldria un suport continuat de la comunitat internacional per aconseguir aquest estat palestí. No es tracta de defensar la seva creació i després abandonar l’escenari. A més, i aquesta és una opinió personal, un estat palestí d’aquestes característiques seria possible només si la mentalitat de bona part de la població palestina i dels seus líders canviés, donés la volta com un mitjó. I sobre aquest particular, no hi tinc esperances.

No, no existeix la solució màgica. Només podem constatar realitats, com que els dilemes d’Israel, i els dels palestins, no poden resoldre’s des de la violència ni des de la intervenció militar. Ara mateix, en que la situació de violència extrema aboca ambdues parts a la fugida endavant, potser caldria treure del bagul les idees que, en un passat, podrien haver resolt pel camí de la política aquest conflicte. El compromís de trobar solucions efectives i reals, duradores, ha de ser assumit per uns i pels altres. I crec que ni uns ni altres, ara per ara, no van per feina.

I des de fora, des d’on no es viu directament el conflicte ni es pot oferir la solució màgica, potser s’hauria de començar a demostrar certa responsabilitat i comprensió de quines són les veritables coordenades del conflicte. Perquè amb actituds com les que s’estan mostrant al carrer, als mitjans de comunicació o als fòrums d’opinió, potser s’alleugereixen les males conciències tot oferint “solucions”, però no s’és conscient que, lluny de crear l’ambient propici per a l’enteniment i la pau, el que es fa és donar coartades a un bàndol i provocar el ressentiment de l’altre.

Anuncis

2 responses »

  1. Estic molt d’acord amb el que dius! Un post molt elaborat i correcte sobre el tema! Ara bé em temo que cap de els dues bandes del conflicte, especialment els qui es lucren amb la venda i producció d’armament, tenen intenció alguna de psoar-hi solució.

    Respon
    • És veritat, tendim a fer una interpretació simplista d’aquest conflicte, en termes de víctimes i victimaris, de bons i dolents i tot és molt més complex que això. Com molt bé dius, hi ha els interessos en relació a la venda d’armes, i també territorials i ideològics. Els interessos de tercers són claríssims. Per això dic que darrerament no escolto gaires veus a favor del diàleg, tots, jo inclosa, prenem partit i ens situem en els extrems. I ja dic que estem fent el joc als radicals d’algun dels dos bàndols enfrontats.

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: