Quan mor la seva primera dona, Jadija, fa nou anys que Mahoma ha rebut la primera d’una llarguíssima sèrie de revelacions que, a través de l’arcàngel Gabriel, li són transmeses per Al·là i que constituiran, amb el temps, les bases doctrimals, jurídiques i socials d’una nova religió, l’Islam, de la qual Mahoma s’havia convertit en profeta. Casat amb Jadija als vint-i-cinc anys, essent un jove de La Meca sense educació, orfe i pobre, Mahoma va mantenir una estricta monogàmia amb la seva primera muller, que li portava deu anys i que era una dona rica, emprenedora, ben relacionada socialment i una puixant empresària. Jadija, tot i ser considerada la primera conversa a l’Islam, mai es va cobrir per sortir de casa, no se la va obligar a romandre-hi reclosa, va tenir total llibertat per relacionar-se amb els homes i va prendre les seves pròpies decisions sense interferències ni imposicions masculines. És a dir, tot el contrari del que, revelació rere revelació, Mahoma, tot seguint els dictats divins, acabaria convertint en el prototip de dona musulmana.
Sawda i Aixa foren les dues primeres esposes del profeta després que aquest rebés la revelació que li permetia estar casat amb fins a quatre dones de manera simultània (no oblidem, tanmateix, que temps després, el mateix Al·là, per boca de l’arcàngel, va eximir-lo d’aquest límit numèric). Sawda era una vídua. Aixa, una nena de sis anys. A la petita, filla d’Abu Bakr, un dels millors amics del profeta i el seu lloctinent, en consideració a la seva curta edat, se li va permetre quedar-se a casa. La tradició islàmica diu que Aixa estava jugant en un gronxador el dia que Mahoma va decidir que ja era hora d’endur-se-la i consumar el matrimoni. La mare d’Aixa la va fer entrar a casa, li va netejar la cara i la col·locà sobre els genolls d’un dels amics del seu pare. Aquest home era Mahoma, i la nena que seia sobre ell, l’esposa amb qui estava a punt de consumar el matrimoni tenia nou anys.
Com ja venia sent habitual, les indicacions que Déu anava donant al seu profeta estaven en estreta i oportuna consonància amb els fets i decisions de la seva vida personal. L’arcàngel encarregat de fer-li arribar els missatges divins li havia fet saber que una dona, a partir dels nou anys, podia ser considerada una esposa a tots els efectes. Mahoma, doncs, va limitar-se a complir allò que Al·là li demanava. Va casar-se amb la petita Aixa l’any 622 de l’era cristiana (primer any de l’Hègira o fugida a Medina, segons el còmput musulmà).
Si alguns dels matrimonis que va contraure Mahoma en els darrers deu anys de la seva vida responien a una política d’aliances matrimonials amb tribus veïnes o, segons expliquen els hadiths, a la seva bondat en fer-se càrrec de dones vídues o sense recursos, l’elecció d’Aixa com a esposa és obvi que no té res a veure amb aquests dos motius. Ni era una vídua de guerra ni estava sola en el món. Els musulmans no donen motius prou clars pel que fa a la tria d’Aixa com a esposa, però sí que sabem que ella va ser la muller predilecta del profeta, que va exercir una gran influència en la primera comunitat musulmana, que fou estimada i lloada per uns i odiada per altres, i que Mahoma va morir en els seus braços quan Aixa tenia només dinou anys.
Per a Fàtima, l’única filla supervivent de Jadija, la primera muller de Mahoma, no devia haver estat fàcil acceptar que el seu pare arribés a casa amb una esposa de nou anys. Mahoma, a més, va concertar el matrimoni de Fàtima amb Alí, el seu nebot, tot just va portar Aixa a les estances que envoltaven la mesquita i que en els anys següents haurien d’allotjar les seves successives esposes. Des del mateix moment en què Aixa es converteix en l’esposa del profeta, la rivalitat i l’odi entre les dues nenes (Fàtima tenia només alguns anys més que Aixa) va ser evident, així com la diferència entre els seus temperaments, que no podien ser més oposats: Fàtima era tranquil·la, submisa, devota, mentre que Aixa era xerraire, divertida, sensual i alegre. A més, el fet que Alí, el marit de Fàtima, i Abu Bakr, el pare d’Aixa, mantinguessin posicions enfrontades sobre com havia de ser la successió en el califat o direcció de la comunitat islàmica, va provocar que es formessin dos partits al voltant de les dues dones, que amb el temps donarien lloc al cisma entre musulmans shiítes (branca minoritària de l’Islam, partidaris d’Alí i Fàtima, defensors d’una successió per via familiar) i musulmans sunnites (que constitueixen la majoria dels musulmans del món, partidaris d’Abu Bakr i d’Aixa, que pensaven que qui havia de succeir Mahoma en la direcció espiritual i militar de la comunitat islàmica no havia de ser necessàriament un descendent directe del profeta, sinó el més capaç i preparat entre els musulmans).
Si en l’actualitat preguntéssim a un musulmà sunní qui era Aixa, ens respondria que fou l’esposa més estimada de Mahoma, el seu gran amor, una mestra de l’Islam i una dona valent que va donar mostres d’heroisme en les batalles que sovint enfrontaven els musulmans amb els seus veïns “infidels”. Però si aquesta mateixa pregunta la formulem a un shií, ens la pintarà amb tints totalment diferents: ens dirà que va ser una intrigant i una espia, una dona gelosa i sensual en excés, que va dominar el profeta i el va enfrontar amb la seva família, i que va provocar una lluita fraticida que va acabar dividint la gran nació musulmana en dues faccions. Aixa significa Vida en àrab, i és un dels noms femenins que s’imposen amb més freqüència a les nenes musulmanes sunnites. Però entre els shiítes, és una paraula que s’utilitza com un insult. El que és fàcil de percebre, al cap i a la fi, és que en aquell harem de vuit o nou esposes, amb les seves històries de vegades més pròpies d’un serial televisiu d’amor, gelos, intrigues i lluites pel poder, Aixa va ser sempre l’estrella indiscutible.
Les vides de les mullers del profeta no degueren ser fàcils. La majoria de les revelacions sobre les dones arriben a Mahoma immediatament després que a la seva pròpia casa s’hagués produït qualsevol incident que posés en perill la pau familiar. Però no ens ha d’estranyar que es produïssin aquests problemes, quan aquestes dones vivien en una llar polígama, amb els gelos i picabaralles que això ocasionava, sotmeses a una tensió constant derivada de la guerra, subsistint entre privacions i, més tard, sotmeses per designi diví a la reclusió i a l’ús de l’hijab. Però el motiu pel qual Aixa va gaudir d’una absoluta preeminència entre la resta d’esposes, fins i tot per davant d’Umm Salamah, per qui Mahoma sentia una incontrolable passió física, o de Maria, la cristiana que li va donar un fill mascle, continua essent un misteri… O no.
Mahoma, seguint l’ordre divina de ser equitatiu en el tracte amb les seves esposes, les visitava per torns rigorosos. Cada dia rebia el nom de l’esposa amb qui havia de passar la nit: així, hi havia el “dia d’Umm Salamah”, el “dia de Zeinab” o el “dia d’Aixa”. Però l’esposa predilecta del profeta no estava d’acord amb aquesta mesura. Segons un hadith, va preguntar-li un dia al seu marit: Digues, si tu acabes de comprar dos camells, un que ja ha pasturat i l’altre no, a quin d’ells alimentaries primer? Mahoma va respondre que, per suposat, a aquell que encara no havia pasturat. Doncs jo no sóc com la resta de les teves esposes, va replicar-li Aixa. Totes elles han estat casades abans, però jo no. D’altra banda, si Mahoma volia passar la nit amb una de les seves esposes a la qual no li corresponia ser visitada segons el que s’havia establert, podia demanar a aquella a qui corresponia el torn el seu permís per alterar l’ordre de les visites. Segons els hadiths, Aixa mai va cedir el seu dia a cap de les altres esposes, i molt menys a Umm Salamah, envers la qual experimentava una terrible gelosia. Sawla, que ja era una dona madura, sembla ser que va acabar cedint permanentment el seu torn a Aixa, sensible, diuen, a les necessitats de la jove.
Els musulmans que arribaven a la casa del profeta per fer-li alguna petició, sabien que era millor anar-hi en el “dia d’Aixa”, ja que era quan ell es trobava més relaxat i de millor humor. Tots eren conscients de l’ascendent d’Aixa sobre el seu marit: els fidels, les altres esposes i la seva filla Fàtima. Umm Salamah, que coneixia l’aversió de Fàtima per l’adolescent esposa del seu pare, va cercar en ella una aliada i Fàtima va prometre que parlaria amb el profeta sobre aquell favoritisme que contravenia l’ordre divina de tractar totes les esposes per igual. Però Mahoma li va respondre: Filla estimada, no estimes qui jo estimo? I veient que Fàtima volia continuar insistint sobre el tema, la va tallar: Aixa és la més estimada del teu pare.
El nombre creixent d’esposes i concubines que Mahoma incorporava al seu harem dispersava la seva atenció i sovint Aixa se sentia desatesa. A més, a causa de la complexitat de la seva vida familiar, les revelacions que anava rebent el fundador de l’Islam semblaven cada cop més adreçades a solucionar els seus conflictes personals que no pas a constituir les bases d’una nova religió. La mateixa Aixa va comentar-li un dia: Em sembla que el teu Déu s’apressa a satisfer tots els teus desitjos. Les normes sobre la reclusió de la dona musulmana i sobre l’ús de l’hijab, per exemple, són resultat directe d’incidents domèstics que van provocar les seves esposes.
Aixa, que no havia estat casada amb anterioritat, mai va tenir fills. Això significava que no podia utilitzat la kunya, o distinció que reben les dones musulmanes quan són mares d’un fill mascle, i que consisteix a canviar el seu nom per adoptar el d’Umm… seguit del nom del seu fills. Així, Umm Iassin seria la kunya d’una dona el primer fill mascle de la qual es digués així, de manera que la dona no torna a ser mai anomenada pel seu nom. Mahoma, conscient de la pena i la vergonya que suportava la seva jove esposa per la falta de fills, va assignar-li la kunya d’Umm Abdulah, pel fill de la seva germana, al qual Aixa estimava com un fill.
Quan Mahoma va emmalaltir, conscients que estava vivint els seus darrers moments, totes les esposes van cedir els seus torns a Aixa, ja que sabien que era amb ella amb qui l’espòs volia passar el temps que li quedava de vida. Mahoma va morir en els braços d’Aixa i fou enterrat a l’habitació de la noia. Quan el seu espòs mor, Aixa només té dinou anys i ha d’enfrontar un futur en soledat, sense fills i sense la possibilitat de tornar-se a casar, ja que a les dones del profeta se’ls prohibia aquesta opció. L’únic que li quedava era el seu ascendent entre un sector força nombrós de la comunitat de creients, i va saber utilitzar-lo. Tot i que, en principi, Aixa havia quedat en la més absoluta misèria ja que Mahoma havia donat tots els seus béns a la caritat, els musulmans van atorgar-li una més que generosa suma en concepte de drets de visita de la tomba del profeta, que es trobava a l’habitació privada de la noia.
La mort de Mahoma va provocar l’esclat, ja de manera oberta, de la guerra entre Alí, el seu gendre, i Abu Bakr, el pare d’Aixa. Fàtima, la filla del profeta, va defensar els interessos del seu marit i dels seus fills, perquè estava convençuda que el seu pare havia cedit el lideratge de l’Islam a la seva família. Els Shiat Alí (els futurs shiítes) van tancar files entorn de Fàtima per donar-li suport. Però la majoria de la comunitat pensava que el califat havia de recaure en un dels companys més significats del profeta, Abu Bakr. S’inicia així la separació entre musulmans shiítes i sunnites. Aixa va intervenir en qüestions polítiques i va utilitzar la seva influència per fer costat a Omar, el pare de Hafsa, quan va arribar el moment de succeir Abu Bakr, tot i que sabia que Omar era un home cruel i misogin, que va dictar un seguit de lleis que van fer més invisibles, si això era possible, les dones musulmanes. Finalment, Aixa es va reconciliar amb Alí (Fàtima feia anys que ja era morta) i va esperar la mort retirada totalment de la vida pública.
La història de Mahoma i Aixa, que podria constituir la base del guió d’un serial televisiu islàmic, no amaga, per molt romanticisme amb què s’adorni, una dura realitat: Mahoma va contraure matrimoni amb una nena de sis anys i va consumar-lo quan ella en tenia nou. Per bé que el matrimoni infantil estava força estès per Aràbia abans de l’arribada de l’Islam, és amb aquesta religió que la seva pràctica es converteix en jurídicament “halal” (permesa), fins i tot “mubtala” (recomanable), ja que l’home i la dona que contrauen un matrimoni d’aquestes característiques no fan res més que seguir el model del profeta de l’Islam i de la seva estimada Aixa.
Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.
Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.
Quan el 1979, després del triomf de la Revolució Islàmica, Jomeini torna a l’Iran, el primer que fa és abolir la Llei de Protecció familiar promulgada pel sha el 1975, que havia prohibit els matrimonis infantils i la poligàmica. Avui en dia, a Iran, una nena pot contraure matrimoni legal a partir dels nou anys. El mateix Jomeini es va casar l’any 1931 amb Jadiya Saqafi, quan ella tenia quinze anys i ell ja havia arribat a la trentena. Ruholà Jomeini, un legalista estricte, considerava que si l’Alcorà deia que una nena podia convertir-se en esposa a partir dels nou anys, no hi havia possibilitat de discussió: el matrimoni s’havia de permetre a partir d’aquesta edat. Pensava que el matrimoni amb una nena que encara no havia tingut la primera menstruació era una “benedicció divina” i aconsellava als creients: “Fes tot el possible per assegurar-te que les teves filles no vegin la seva primera sang a casa teva”, és a dir, que troba positiu el matrimoni de nenes que encara no han arribat a la pubertat. A l’Iran, l’edat mínima per tal que una nena pugui contraure matrimoni és de nou anys, mentre que per a un nen és de catorze. L’any 2000, el parlament iranià va votar una llei per elevar l’edat mínima per a les nenes a catorze anys, però l’any següent, un grup de clergues tradicionals van dur a terme una revisió legislativa i van vetar la mesura. Al Iemen es va poder frenar l’intent dels islamistes radicals d’eliminar l’edat mínima de les nenes per casar-se, que en aquest país és de quinze anys. De tota manera, aquest límit rarament s’esgrimeix a l’hora de concertar un matrimoni infantil en aquest país i darrerament han sortit a la llum casos de nenes iemenites casades als deu o als dotze anys, maltractades i abandonades pels seus esposos adults.
A ningú li poden passar per alt els gravíssims riscos psicològics i físics que corre una nena que mantingui relacions sexuals amb un adult, quan encara no ha arribat a la seva maduresa emocional i fisiològica. Com apunta l’informe que UNICEF va publicar el 2000 sobre els matrimonis infantils, aquests no són altra cosa que una forma d’abús sexual i d’esclavitud per a les nenes. En unes societats on el marit té el control sobre la vida de l’esposa, pot castigar-la físicament i sotmetre-la a qualsevol tipus de violència psicològica, els matrimonis infantils es converteixen per a les nenes en veritables inferns. Se les separa de les seves famílies, del seu entorn i amics, se les sotmet a la custòdia de la família del marit, han s’assumir dures tasques domèstiques, se les priva de l’oportunitat de continuar la seva educació i se les posa en risc de mort afrontant embarassos i parts per als quals els seus cossos encara no estan preparats.
Moltes de les famílies que pacten un matrimoni per a les seves filles quan encara són nenes, ho fan per raons econòmiques: si la filla es casa, hi ha una boca menys per mantenir. Però també poden apel·lar a raons morals, com assegurar-se l’obediència de les nenes a la casa de l’espòs o evitar un embaràs no desitjat i fora del matrimoni legal. Sigui com sigui, aquesta pràctica troba suport legal en la sharia i el fiqh islàmics. Els estudiosos de l’Islam justifiquen el matrimoni infantil possiblement per justificar el seu profeta, que és el model de vida a seguir per a tots els creients.
Com sempre que es tracta de discutir qüestions relacionades amb la llei islàmica, les diferents escoles tenen les seves pròpies opinions al respecte. Fins i tot, cada expert en la matèria pot donar-ne la seva visió particular. En general, s’accepta que el matrimoni infantil és perfectament legal qual la núvia ha fet els nou anys i que l’esposa és responsable de totes les obligacions que comporta la seva nova condició. Això és el que prescriu l’Alcorà i aquesta és la llei. A part, existeixen opinions i interpretacions diverses que admeten que un matrimoni pot ser pactat fins i tot amb una nena d’un o dos anys, això sí, sense que hi hagi sexe. Davant d’aquesta opinió, suposo que tots respirem alleujats i el fet que s’obligui una nena de nou anys a mantenir relacions sexuals amb un home adult ens hauria de semblar un mal menor. Però no és estrany escoltar ulemes i imams explicar que, si bé la penetració no està permesa abans de l’edat fixada per l’Alcorà, si són admissibles altres formes de sexe amb aquestes nenes.
D’altra banda, davant les crítiques que els plouen sobre la permissibilitat islàmica del matrimoni infantil, molts musulmans intenten qüestionar la validesa de la transmissió dels hadiths que sostenen que Aixa tenia nou anys en el moment del seu matrimoni amb Mahoma. Expliquen al món que aquests hadiths només estan validats per un transmissor i que, per tant, podria posar-se en dubte la seva autenticitat. O justifiquen l’elecció que va fer Mahoma d’una nena per convertir-la en la seva esposa adduint que aquesta era una pràctica comuna i acceptada a l’Aràbia preislàmica del segle VII. Davant d’això, només puc dir que les seves explicacions em resulten ridícules i cíniques, de la mateixa manera que m’ho semblen quan tracten d’eximir-se de tota responsabilitat en el tema de l’ablació del clítoris dient que es tracta d’una pràctica preislàmica. D’acord, però llavors, per què l’Islam no només tolera sinó que atorga categoria de norma jurídica al matrimoni infantil? No crec que sigui important si Aixa es va casar amb Mahoma als nou o als dinou anys o si els hadiths que tracten el tema són fiables o no. L’única realitat és que els musulmans creuen que Aixa tenia nou anys en el moment de la consumació del seu matrimoni i que si el seu profeta ho va acceptar, això és correcte i és legal. La resta són discussions bizantines per tapar la boca als crítics, operacions per rentar la seva imatge quan es fa evident que l’Islam i els drets més irrenunciables de l’ésser humà entren sempre en contradicció. L’Alcorà deixa ben clar que un home té dret a triar una nena com a esposa, hi haurà musulmans que ho facin i molts altres, espero, que no. Però és legal i, segons alguns experts, recomanable. I quan des d’Occident es denuncia aquesta pràctica, s’intenta excusar o, directament, es percep com una intromissió més en la seva cultura i la seva manera de pensar. El mateix he de dir en relació als diferents tipus de mutilació sexual que pateixen milers de dones cada any: no és una pràctica avalada per l’Alcorà, però la immensa majoria de nenes que les han de patir viuen en països de majoria musulmana. Així que en comptes d’intentar justificar l’injustificable, els musulmans farien bé d’abandonar el seu silenci culpable.
La pregunta final que em faig és si l’Islam, donant suport al matrimoni infantil, avalant una pràctica en la qual es compromet la salut física i mental de les nenes, està justificant una cultura de la pedofília entre els seus seguidors. Si no és així, m’agradaria que algun expert en jurisprudència islàmica m’expliqués quins avantatges poden obtenir els musulmans adults en casar-se amb nenes que ni tan sols estan madures fisiològicament. Garantir la seva obediència absoluta, perquè només es tracta d’una nena sola i atemorida? No córrer riscos en relació a la virginitat de la núvia, tan valorada, això sí, només en les dones? Senzillament, no ho entenc.
UniversCat 