Alimentador RSS

True Blood, després de finalitzar la tercera temporada: friends don’t let friends drink friends

Posted on

Un advertiment per als hipotètics lectors que pugui tenir aquesta entrada: resulta molt difícil, més aviat diria que impossible, escriure un comentari sobre un llibre, una pel·lícula o una sèrie televisiva sense donar-ne informació. Com no era capaç d’opinar o comentar sense desvetllar determinats detalls, he optat per escriure el que em venia de gust i com em venia de gust, advertint, això sí, que l’entrada conté referències a situacions i personatges de les tres temporades de True Blood que podrien perjudicar l’interès i el nivell d’intriga d’aquelles persones que no han seguit la sèrie. O sigui, que el que segueix hauria d’estar plagat de spoilers. Qui avisa no és traïdor.

True Blood és una sèrie que sembla no deixar indiferent ningú: uns l’estimen, uns altres l’odien i molts, diria que la majoria, esperen ansiosament cadascun dels seus episodis mentre es pregunten per quina raó estan tan “enganxats” a una sèrie bastant irregular en qualitat i amb uns alts i baixos més que evidents quant a interès argumental. Ara, després de finalitzar la seva tercera temporada, segurament hi haurà una redistribució en la composició d’aquests tres grups: els que són fans incondicionals de la sèrie ho seguiran sent, perquè si no es van sentir decebuts amb la segona temporada, difícilment renegaran d’ella després de la tercera, que al meu entendre, ha reconciliat bastant els seus seguidors amb les històries i els personatges de True Blood. No sé si es farà més nombrós el grup dels qui odien aquesta sèrie protagonitzada per vampirs i humans que es relacionen sempre en un dificilíssim  equilibri.  Mentrestant, jo em mantinc en la tercera categoria, apostaria que la més nombrosa.

De ben segur que no he estat l’única persona que durant aquestes vacances ha dedicat unes hores a seguir la tercera temporada de la famosa sèrie televisiva True Blood, basada (cada vegada més lliurement) en les novel·les The Southern Vampire Mysteries de la nord-americana Charlaine Harris. Els capítols d’aquest tercer lliurament, que es va estrenar als EUA al juny, ja han circulat per Internet durant tot l’estiu, la qual cosa ha permès visualitzar-los on line o per descàrrega directa.

True Blood és l’adaptació d’Alan Ball (A dos metros bajo tierra, American Beauty) per a la petita pantalla de les aventures i desventures de la Sookie Stackhouse, una cambrera amb poders telepàtics que viu en una petita i conservadora comunitat del nord de Louisiana. La Sookie veu alterada la seva anodina existència quan, gràcies a la fabricació per part dels japonesos d’una sang sintètica, comercialitzada amb la marca True Blood, els vampirs del món, després de mil·lennis d’ocultació i de veure’s condemnats a matar per perllongar la seva “no vida”, decideixen “sortir del taüt” i declarar que, no sent ja una amenaça per als humans, poden conviure amb ells i reclamen els seus “drets civils”. Quan una nit apareix en el Merlotte’s, el bar on treballa, en Bill Compton, un vampir partidari de la “adaptació”, s’obre per a ella l’existència d’un món sobrenatural, més enllà del que veiem i percebem pels sentits, poblat per éssers que fins aleshores s’ocultaven darrere de l’ombrívola cortina dels  mítes, en l’imaginari terrorífic dels humans o a les pàgines de les novel·les de terror. Els vampirs de True Blood, que aparentment ja no necessitaran succionar jugulars cada nit per alimentar-se, estan més a prop del glamour d’una estrella del rock que de la figura sinistra del No Mort imaginat per Stoker, aquell que s’aixeca cada nit del taüt dipositat en una cripta humida i pudent. Els nous vampirs es relacionen amb els humans, regenten negocis i dirigeixen partits polítics. Però la Sookie descobrirà que és impossible vestir el llop amb pell de xai i que els vampirs, per molt atractius i encantadors que puguin semblar en els seus esforços per “normalitzar” la seva condició, no poden sostreure’s al que defineix la seva veritable naturalesa: l’instint depredador.

Diuen els detractors de True Blood que aquesta sèrie només pot agradar a fanàtics de la figura del vampir o a descervellats addictes al gore i al sexe explícit gratuït. I ara, i jo pensant durant anys que era una mica més profunda que tot això… Però sí, és cert, True Blood pot no agradar a qui no experimenti, si no fascinació, almenys una mínima curiositat per la figura del no-mort. Ja sigui en els racons més recòndits de les llegendes ancestrals, a les pàgines de la novel·la gòtica o en les pantalles cinematogràfiques, el vampir, un ésser fosc i maleït, assedegat de sang humana que el manté en una turmentadora frontera entre la vida i la mort,  que és alhora la seva força i el seu atractiu, però també la seva maledicció eterna, és un dels personatges que més interès ha despertat i desperta entre el públic. Uns envegen el seu poder, uns altres el temen i, en el fons, tots el compadeixen. Us heu plantejat alguna vegada que no ha de ser gens fàcil això de viure eternament esclau de la mort aliena per mantenir la pròpia vida?

Sobre l’estètica gore, diria que el nom de la sèrie no pot enganyar ningú: en ella hi ha sang, molta, i fresca. Què es pot esperar d’una sèrie sobre vampirs? Al cap i a la fi, no era massa creïble aquesta imatge clàssica de Bela Lugosi o de Christopher Lee clavant els ullals a una espantada noia en plena jugular i sortint d’aquesta un modest rajolí de sang. O no? Tampoc pretenc negar que algunes escenes són sagnants en excés (confesso que prefereixo veure morir un vampir desfent-se en netes cendres que esclatant en glopades de sang i teixits tous), però l’hiperrealisme és propi també de moltes altres produccions cinematogràfiques o televisives i ningú les ha qualificat de gore. Pel que fa al sexe més o menys explícit o més o menys gratuït, crec que l’erotisme i la sexualitat són inherents al mite del vampir, l’ésser que fascina l’humà, el porta més enllà de les regles morals i li permet trencar tabús. No se li pot escapar a ningú que els incisius en la carn d’un altre ésser no deixa de ser una referència sexual clara. Barrejar la sang, córrer per les venes d’un altre és una imatge amorosa i passional utilitzada sovint en literatura. Allan Ball, el guionista de True Blood, explicita aquest univers eròtic i seductor que envolta el vampir i el situa en la societat actual, amb els seus usos i costums sexuals. Ni més ni menys. Que aquestes escenes ens puguin semblar gratuïtes o explícites dependrà de la sensibilitat de cadascú. A mi, particularment, no m’ho semblen, qualsevol pel·lícula espanyola conté més sexe gratuït que True Blood. Ara mateix penso en una sèrie com Els Tudor, que la Primera de TVE ha estat emetent en prime time després d’haver passat també per Digital Plus. Les seves escenes de sexe explícit no tenen gens que envejar a les de True Blood, encara que, és clar, el sexe entre reis, reines i nobles té molt més glamour, on vas a parar. Recordo en concret una escena en què Enrique VIII, a qui  dóna vida un Jonathan Rhys-Meyer definitivament massa atractiu per al paper, alleujava manualment el seu desig per una encara inassolible Anne Boleyn, mentre un discret criat apartava la vista i sostenia una mena de gibrell daurat i regi, per descomptat, per recollir el producte final de semblant operació. El meu cervell i els meus ulls van trigar ni se sap a posar-se d’acord per decodificar el que estava succeint a la pantalla, tan increïble em va semblar. Si això no és gratuït, que baixi Déu i ho vegi.

No negaré que després d’una prometedora primera temporada i un segon lliurament més aviat fluix, en conjunt, i tan surrealista en ocasions que s’apropava perillosament a l’absurd, continuo preguntant-me què ha de tenir True Blood per “enganxar” tants milions de seguidors, entre ells jo mateixa (fa temps que intento explicar-me per què encara continuo experimentant aquesta estranya fascinació per aquesta sèrie, a veure si al final resultarà que realment pertanyo el grup dels descervellats addictes al gore i al sexe gratuït…), tot i que la seva qualitat ha mostrat bastants alts i baixos. És evident que la “moda *vampírica” de què tant es parla, iniciada amb la saga Crepuscle, hi ha tingut molt a veure. Però True Blood marca una diferència clara amb la resta de productes televisius, cinematogràfics i literaris que tenen com a protagonistes els vampirs i que envaeixen les pantalles i les llibreries des de fa uns anys. True Blood seria, per dir-ho d’alguna manera, la versió sorneguera i “lleugera de cascos” de la puritana Crepuscle. En fi, ja ho diu la cançó de Jace Everett en el magnífic opening de la sèrie: I wanna do bad things with you

A propòsit de Crepuscle, sembla que la seva autora, Stephanie Meyer, no va ser tan original com es creu quan va imaginar una nova classe de vampirs, que són capaços de sobreviure sense alimentar-se dels humans. La idea ja s’insinua a Entrevista amb el vampir, d’Anne Rice, anterior en més de dues dècades a les famoses novel·les de Meyer, en la qual Louis, tot just acabat de convertir-se en no-mort, rebutja atacar els éssers humans per beure la seva sang i s’alimenta, al principi, només d’animals, la qual cosa provoca el menyspreu de Lestat, el seu creador. Aquesta idea pren forma en una altra famosa saga vampírica, The Vampire Diaries, de L.J. Smith, les novel·les de la qual van ser publicades per primera vegada l’any 1991, i que han arribat també a la petita pantalla. En elles, un vampir gairebé adolescent, Stephan Salvatore, com el protagonista masculí de Crepuscle, consumeix sang animal i estima una humana. Stephan té un germà, Damon, també vampir, que es nega a renunciar al poder, la força i l’atractiu que li confereix la sang humana i menysprea Stephan com Lestat menyspreava a Louis en les novel·les de Rice. L.J. Smith, que va escriure les seves novel·les pensant en un potencial públic adolescent, imagina, a més, un triangle amorós entre Stephan, la seva amiga humana, Elena, i el pervers i irresistible Damon, el “noi dolent però no tant”.

The Vampire diaries

Això ens recorda, salvant les distàncies, per descomptat, al triangle Bill-Sookie-Eric a True Blood (i en la seva versió més descafeïnada i apta per a tots els públics, a la relació de la protagonista de la saga Crepuscle amb el vampir Edward i l’home-llop Jacob). Així que si haguéssim d’atorgar el títol de “creadora de vampirs humanitzats”, sens dubte hauríem de lliurar-li-ho a L.J.Smith, malgrat que sigui l’Stephanie Meyer qui hagi aconseguit els majors èxits amb les seves novel·les.

Eric i Sookie

Bill i Sookie

Entre L.J.Smith i Stephanie Meyer se situarien les novel·les de la Charlaine Harris, que constitueixen la base de la trama argumental de True Blood, encara que l’adaptació que està duent a terme Allan Ball sigui cada vegada més lliure i personal. L’univers que imagina Charlaine Harris en les seves novel·les, la seva història d’amor entre una cambrera una mica “de poble”, però amb poders telepàtics, i un vampir que vol, aparentment, reintegrar-se en la societat després de més de 140 anys de sagnants correries nocturnes, semblava no haver despertat l’atenció dels lectors al nostre país. Però tot ha canviat després de l’arribada a les pantalles de True Blood. La barreja de terror, del sobrenatural, d’intriga, humor negre, mala llet, erotisme, sarcasme i romanticisme d’aquesta sèrie, que dibuixa, a més, uns personatges molt més complexos que els creats per L.J.Smith i Meyer, han atret un públic adult que no sempre se sentia còmode amb aquestes sagues de vampirs adolescents.

En la seva primera temporada s’entrecreuaven dues trames principals: d’una banda, la incorporació dels vampirs a la societat després de segles de foscor i secretisme, i per una altra, els assassinats d’una sèrie de dones que tenen en comú haver-se relacionat amb vampirs. Quan els conflictes entre vampirs i humans comencen a succeir-se, es fa evident una clara referència al tradicional rebuig del Sud de la població afroamericana. Conèixer la ideologia altament endogàmica imperant en el Sud, la seva manera de viure, els seus mites i tradicions és fonamental per entendre la primera temporada de True Blood.

Eric Northman

Els no-morts apareixen organitzats, a més, en una complexa jerarquia o sistema social, que és un dels elements més nous i interessants de la sèrie, ja que fins llavors, el vampir era un depredador que actuava soli que estava mancat totalment de sentiments o d’instint social, no ja no amb els humans, per descomptat, sinó fins i tot amb els seus congèneres. Els vampirs s’agrupen en dos bàndols, els partidaris de la “socialització” (uns més sincerament que uns altres) i els que no hi creuen i es neguen a renunciar al poder i la força que els atorga la sang humana. Hi ha un Magistrat i uns Xèrifs que controlen la comunitat vampírica i que fan complir les seves particulars lleis. El personatge de Bill Compton, ple de contradiccions i en contínua lluita, debatent-se entre el seu desig de portar una vida “normal” al costat de la Sookie i la influència dels vampirs que li recorden constantment a qui deu lleialtat i quina és la seva veritable naturalesa, el converteixen en una mena de pària per a tots dos grups, humans i vampirs, ja que no arriba a ser acceptat pels primers i sofreix el rebuig i el recel dels segons. En aquesta primera temporada s’introdueix el personatge de l’Eric Northman, el xèrif de la Zona 5 a la qual pertany Louisiana, un vampir víking que té més d’1.000 anys i que anirà cobrant importància a mesura que se succeeixen els capítols pel seu antagonisme amb en Bill Compton.

L’Eric regenta un bar de vampirs anomenat Fangtasia , juntament amb la Pam, la seva sòcia i, alhora, “filla vampírica”, ja que ell va ser el seu creador. Pam és una vampira tota elegància i glamur, amb inclinacions lèsbiques, freda i calculadora però dotada d’una ironia i un humor negre impagables. Els seus diàlegs són del millor de la sèrie.

Pam

La trama misteriosa que es teixeix al voltant dels assassinats de dones resulta molt més tradicional que l’imaginari veritablement original que recicla el mite del vampir i l’adapta als nous cànons imperants. Serveix, bàsicament, per dotar de vida el personatge del germà de la Sookie, Jason Stackhouse, una mena de semental tot músculs i poc cervell, que es converteix en el principal sospitós d’aquests crims.

Jason Stackhouse

Si alguna cosa ha d’agrair la Charlaine Harris a l’Allan Ball, el guionista de la sèrie, és que recuperi alguns personatges secundaris de la novel·la, caracteritzats de manera superficial, i els atorgui forma i contingut, profunditat psicològica. Aquest seria el cas d’en Jason, que obté protagonisme en la sèrie des de la primera temporada. Particularment penso que ha estat un encert de l’Alan Ball, ja que dóna molt joc i en segueix donant en les temporades posteriors, malgrat que aquesta opinió no la subscriguin tots els seguidors de True Blood.

El mateix succeeix amb el personatge de Tara, la malcarada i irascible millor amiga de la Sookie, qui en les novel·les apareix sempre de manera molt tangencial i se’ns descriu com una noia frívola, propietària d’una botiga de moda i que freqüenta la companyia de vampirs rics. En la sèrie, no obstant això, la Tara és una noia negra, filla d’una alcohòlica i que no aconsegueix portar una vida estable, ni des del punt de vista personal ni professional. A diferència de la Tara literària, en la sèrie, el personatge és poc inclinat a les relacions amb vampirs i no oculta la seva antipatia pel promès no-mort de la seva millor amiga. A True Blood, Tara serà un dels personatges imprescindibles i arribarà a protagonitzar una de les trames que es desenvolupen en la segona i tercera temporades, amb alguns moments memorables.

Lafayette Reynolds

Un altre dels personatges recuperats per l’Allan Ball per a la sèrie és en Lafayette Reynolds, el cuiner gai del Merlotte’s, que és assassinat al cap de poques pàgines d’haver-se iniciat la primera de les novel·les d’Harris, Mort fins al vespre. Lafayette es converteix, per obra i gràcia del guionista de True Blood en cosí de la Tara i traficant de V, la sang de vampir, una droga il·legal a la qual molts humans s’han convertit en addictes. Els seus efectes serien una combinació entre els de la Viagra, l’LSD i la pòcima que Panoràmix prepara per a Astèrix. Òbviament, per aconseguir-la, els traficants han de comptar amb vampirs ben disposats a ser drenats, la qual cosa lògicament no succeeix, o bé atreure amb algun ardit els no-morts per deixar-los secs. Això, a la llum de les noves lleis producte de la incorporació dels vampirs en la societat humana, es considera un delicte i el vial de sang de vampir es cotitza a preus molt elevats al mercat de la droga. Voleu un element temàtic més actual que aquest?

En conjunt, almenys pel que fa a la caracterització de personatges, la sèrie televisiva ha sortit guanyant en relació a les novel·les. Hoyt Fortenberry, el millor amic de Jason Stackhouse, el policia Andy Bellefleur i el seu cosí Terry, o Arlene, la cambrera companya de Sookie, ja en la primera temporada es converteixen en peces fonamentals de la trama argumental de la sèrie, mentre que en les novel·les no són més que simples  comparses.

Hoyt Fortenberry

Arlene

En la segona temporada, l’Allan Ball crea nous personatges, com el de la vampiressa Jessica Hamby, una jove que és convertida per en Bill Compton com a compensació per haver matat un altre vampir. Reconec que sento una especial debilitat per la Jessica, inexperta i angoixada per la seva nova condició de no-morta, sense saber com controlar el poder que això li atorga i encara absolutament lligada als sentiments humans, com el que s’experimenta amb el primer amor, que ella troba en Hoyt Fortenberry.

Jessica

Hoyt i Jessica

En el segon lliurament, True Blood aposta definitivament pel sobrenatural: si resulta que els vampirs existeixen, per què no poden ser reals altres criatures que fins aleshores  només apareixerien en els nostres malsons? El poblet de Bon Temps sembla ser terreny abonat per a les experiències amb éssers d’una altra naturalesa i allà ningú és el que aparenta ser. Tal vegada el cas més xocant sigui el de Sam Merlotte, l’amo del bar on treballa la Sookie, que és un canviant, és a dir, algú que pot transformar-se en un animal.

Sam Merlotte

En el cas d’en Sam, aquest canvi es tradueix en un inofensiu gosset collie, que corre pel bosc. Però l’existència dels canviants anuncia ja l’existència d’uns altres canviants molt menys innocents i simpàtics: els homes-llop. Era d’esperar: no són ells els enemics declarats dels vampirs? Hauríem d’esperar a la tercera temporada per veure’ls en acció i involucrant la Sookie en les seves especials i tibants relacions amb els no-morts.

Confesso que la segona temporada de True Blood podria haver estat una decepció completa de no ser perquè de les dues trames que desenvolupa, una d’elles va aconseguir finalment reconciliar-me amb la història i els seus personatges. Però va ser  durant aquest temps quan pensava més sovint què feia jo esperant el següent capítol si allò s’havia convertit en alguna cosa semblat en un “esperpento”, que diria Valle-Inclán. Els dotze capítols que formen el segon lliurament es mouen entre dues històries: la trama de l’Església del Sol i del vampir Godric, que es desenvolupa en Dallas, i la història de la mènade Maryann, que té lloc a Bon Temps i que converteix aquest aparentment tranquil i conservador poblet del Sud en una bacanal continuada.

Els dotze capítols que la formen s’inicien amb un altre conflicte entre la Sookie i en Bill quan ella descobreix que ha convertit l’adolescent Jessica en vampira i que, en ser el seu creador, la joveneta queda sota el control del xicot no-mort de la Sookie. L’enamorada cambrera comença a sospitar que el seu estimat pot estar ocultant-li més secrets que l’existència d’una vampira rebel i inexperta.

D’altra banda, la Sookie és atacada en el bosc per un estrany ésser que descriu després com un “toro humà”, que li deixa l’esquena feta un nyap i li inocula un verí mortal. Només aconsegueix sobreviure gràcies al fet que el seu estimat Bill la porta al Fangtasia, el bar de vampirs propietat de l’Eric Northman, per demanar que la guareixin, quan s’adona que ell, amb la seva sang vampírica no pot fer-ho. L’Eric sol·licitarà els serveis de l’estranya doctora Ludwig, qui salvarà la vida de la Sookie, però ella quedarà en deute amb l’Eric. I aquest sabrà recordar-li en el moment oportú que li’n deu una.

En la primera història, la Sookie és convocada pel vampir Eric, el superior d’en Bill Compton, per viatjar a Dallas on ha desaparegut Godric, el xèrif de la zona 9. El Godric és un vampir romà que, a més, va ser el creador de l’Eric i a qui aquest professa una lleialtat i un afecte que sorprenen en el fred i implacable no-mort víking. Els vampirs sospiten que Godric ha pogut ser segrestat pels membres d’una nova organització religiosa, l’Església del Sol, dirigida pel reverend Newlin, l’únic objectiu del qual és, en nom de Déu, netejar de vampirs la faç de la terra. La Sookie, amb els seus poders telepàtics, s’infiltra a l’Església per descobrir quina ha estat la sort de Godric. Aquest personatge serà un dels al·licients de la segona temporada. Després de 2.000 anys, Godric ens mostrarà com pot arribar a cansar això de ser immortal i d’haver de viure tota l’eternitat envoltat de foscor de mal i de mort.

Godric

Maryann

En relació a la segona de les trames argumentals, a dia d’avui encara no he acabat d’entendre el perquè de la història de la Maryann. Tenia clar que una mènade és un personatge mitològic grec, una espècie d’acòlita del déu Dionís. Les mènades podien ser humanes o no i, en ser posseïdes pel déu, es tornaven boges, per la qual cosa es dedicaven a adorar-lo contínuament en un estat de desvarieig orgiàstic frenètic i salvatge, abusant del vi i del sexe més violent. Sembla ser també que les mènades tenien bastant mal caràcter i que vagarejaven pels boscos mig nues a la recerca de possibles víctimes, a les quals no dubtaven a esquarterar i menjar després de fer-les participar en veritables maratons de ball, substàncies al·lucinògenes i sexe frenètic i descontrolat, tot en honor del déu. Així que mentre la Sookie és a Dallas ajudant els vampirs, arriba al poble la Maryann, un d’aquests personatges mitològics violents i irracionals. Primer es presenta com una assistent social o treballadora familiar que ajuda la Tara, sempre angoixada, insatisfeta i traumatizada, per atreure-la a casa seva, fer que s’enamori d’un atractiu i enigmàtic jove que rep l’absurd nom d’Eggs i, finalment, utilitzar-la en els seus foscos plans. Després descobrim que aquesta dona va ser l’amant ocasional d’un Sam Merlotte adolescent amb el qual té un deute i no precisament econòmic. I quan es volen adonar, tot el poble cau sota l’influx de la Maryann, qui desperta en els habitants de Bon Temps els seus més baixos instints i les més fosques passions: si algú els promet que alliberant-se de les seves inhibicions, donant sortida als seus desitjos més recòndits i deixant-se anar en una bogeria d’alcohol i sexe aconseguiran ser més a prop de la divinitat, és lògic que els conservadors i reprimits habitants de Bon Temps caiguin en un estat de bogeria col·lectiva i es posin al servei de la salvatge i, per què no dir-ho, grotesca Maryann.

Si vaig continuar endavant amb la segona temporada va ser perquè a través de la primera de les trames argumentals se’ns descobreix a poc a poc qui és qui en la comunitat vampírica, com van ser convertits l’Eric i en Bill, la seva organització jeràrquica i el seu sistema de lleialtats. Inquietant i premonitoria va ser l’aparició de la vampira Lorena, la creadora de Bill, qui després de 140 anys, experimenta contra ell una barreja d’amor antic i d’atac de banyes. I els vampirs ressentits poden ser molt perillosos.

Lorena i Bill

Però el més interessant són els moments relacionats amb l’Església del Sol, que funciona com tantes i tantes organitzacions religioses sectàries americanes. Els seus dirigents, el reverend Newlin i la seva dona Sarah, són l’encarnació perfecta d’aquests telepredicadors tan famosos als EUA, que poden portar els seus adeptes a cometre qualsevol despropòsit, fins i tot el més violent, portats pel fanatisme religiós.

El reverend Newlin i Sarah

I la cosa es complica quan és el Jason, el faldiller i més aviat curtet germà de la Sookie qui, després de veure la llum i amb la millor de les intencions, es fa adepte de l’Església antivampírica i es trasllada a Dallas per ser adoctrinat i entrenat per convertir-se en una mena de Buffy, però en masculí i amb la Bíblia a la mà.

Un altre dels al·licients de la segona temporada és, sens dubte, l’ambigua relació que s’estableix entre l’Eric i la Sookie. Units pel que podria anomenar-se un llaç de sang (no desvetllarem ara com es produeix aquesta unió sanguínia entre els dos), l’Eric serà capaç de conèixer els pensaments, estats d’ànim i desitjos de la Sookie, la qual cosa la fa francament vulnerable davant aquest vampir calculador i aparentment sense escrúpols. Però el més curiós és que aquests intercanvis sanguinis provoquen també que la Sookie experimenti inconfesables desitjos eròtics cap al vampir víking i el converteixi en protagonista de les seves fantasies i somnis eròtics.

El personatge de l’Eric Northman, que ja va començar a cobrar rellevància a la fi de la segona temporada, es converteix al llarg de la segona en un dels personatges amb més força de la sèrie. Fred, calculador i implacable, no creu en absolut en la integració dels vampirs en la societat humana i només aparenta acceptar-la pels beneficis que aquesta pot reportar-li: diners, poder fer negocis amb els humans, i , a més, menjar fàcil, ja que no són pocs els homes i dones que desitgen ser mossegats per un no-mort atractiu i important com l’Eric.

El vampir víking té al llarg dels capítols de la segona temporada moments realment inoblidables: destacaria aquell en què apareix amb el cabell ple de paper de plata mentre s’està fent unes metxes, esquartera sense parpellejar un home i, després, preocupat pel seu aspecte després d’aquesta orgia de sang, pregunta al Lafayette, a qui manté presoner, si s’ha tacat el cabell.

A diferència d’en Bill Compton, qui sempre sembla disposat a vendre la seva imatge de vampir honest, que lluita per mantenir els seus fràgils sentiments humans i que afrontaria la mort veritable i definitiva abans que permetre que algú fes mal o perjudiqués la Sookie, l’Eric Northman no té objeccions a mostrar-se com un ésser hedonista, calculador, orgullós de la seva naturalesa vampírica, implacable i fred. Posseeix, no obstant això, un afiladíssim sentit de l’humor i una ironia demolidora que ens ha regalat als seguidors de True Blood amb alguns dels moments dignes de recordar d’aquesta sèrie. La seva relació amb la Sookie és ambigua i així es manté durant tota la tercera temporada: la necessita perquè els seus poders telepàtics poden ser-li d’utilitat, però hi ha vegades en què no amaga l’atracció que sent per ella i que, al principi, sembla ser alguna cosa simplement física. L’Eric no dubta a enganyar la Sookie per compartir la seva sang amb ella i així poder controlar els seus pensaments. A més, el vampir, conscient del seu atractiu i cregut com pocs, sembla realment sorprès quan la cambrera prefereixi al taciturn Bill Compton i no dubtarà a jugar brut sempre que pugui per portar-la al seu terreny (o el que és el mateix, al seu llit). No obstant això, a mesura que transcorren els episodis de la segona temporada, serem testimonis dels sentiments de lleialtat de l’Eric respecte de Godric, el seu creador, o els seus esforços, no sempre convincentment guiats per l’interès, per ajudar la  Sookie. En realitat, sembla que qui sempre dóna el primer pas per treure la intrèpida Sookie dels nombrosos embolics en els quals es fica és el calculador i aparentment egoista Eric, i no el seu xicot, l’honest, recte i avorrit consumidor de sang sintètica. Però com succeeix al món real, tampoc en el dels vampirs les coses són sempre el que aparenten ser.

Sembla que l’Allan Ball, el guionista de la sèrie, té un inexplicable (almenys de moment) interès per mostrar-nos un Bill Compton més honest, transparent i enamorat que no pas la mateixa Charlaine Harris, la seva creadora literària. Mentre que en les novel·les, l’amor d’en Bill per la Sookie no triga a mostrar-se menys desinteressat del que semblava al principi, en la sèrie sembla haver-se apostat per un tour de force força  equilibrat entre els dos vampirs, no només pel que fa al seu interès per la cambrera de Bon Temps. D’altra banda, la innegable atracció que sent la Sookie per l’Eric, en la sèrie es vol deixar ben clar que és deguda al llaç de sang que la uneix amb aquest vampir, i que ella mateixa se sent incòmoda amb aquests pensaments.

No obstant això, en les novel·les, la intrèpida Sookie és molt més “descocada” que en la versió televisiva i la imatge de l’Eric apareix sovint en el seu subconscient, però també de vegades en els seus pensaments absolutament conscients. Aquesta ambigúetat, aquest estira i afluixa constant entre l’Eric i la Sookie, la lluita que ella lliura entre el que li dicta el cor i el que els instints li suggereixen, l’ambivalència dels seus sentiments respecte a aquests dos vampirs, és una de les apostes que manté l’interès per la sèrie i que els seus responsables han seguit jugant al llarg de la tercera temporada. I sembla que, de moment, els fans de la sèrie són més favorables al “noi dolent” que al “xicot oficial”. Afegir que em sumo a totes aquelles (i a aquells, per què no) que segueixen sorprenent-se de com resultar d’atractiu aquest Eric, fins i tot vestit de dona, amb paper de plata en el cap o vestint alguna cosa tan poc glamourosa com la samarreta imperi o els xandalls brillants rematats amb mocasins.

Alexander Skarsgård

Atractius a part, és de destacar com broda el paper el suec Alexander Skarsgård. Sembla ser que l’actor suec es va presentar al càsting per interpretar el paper de Bill Compton, però que un altre projecte el va allunyar per un temps de les proves de True Blood. Al final, quan va poder tornar a presentar-se, el paper del promès vampir de la Sookie Stackhouse havia anat a parar a les mans de l’anglès Stephen Moyer, així que va haver de “conformar-se” amb el paper d’Eric, que en principi era secundari. Definitivament, tant l’Alexander Skarsgård com els seguidors de la sèrie crec que hem sortit guanyant ab el canvi.

Stephen Moyer caracteritzat com a Bill Compton

En la segona temporada també apareix per primera vegada el personatge de Sophie-Anne, la Reina dels vampirs de Louisiana, una exquisida, elegant, sexualment ambigua i cruel vampiressa que controla els no-morts de la zona i que utilitza els seus “súbdits”, entre ells a l’Eric, per dur a terme negocis poc honestos a esquena del Magistrat, la màxima autoritat vampírica. Sí, és cert que l’existència de xèrifs vampirs ja era com a mínim curiós. Que hi hagués un Magistrat que controlava i castigava els no-morts díscols o que es veien embolicats en qualsevol activitat que fes vulnerables a la resta dels seus congèneres davant els humans podia digerir-se. Però el tema de la Reina ja em va superar. I això que no sabia encara el que m’oferia la tercera temporada quant a éssers regis es refereix…

Sophie-Anne

La segona de les trames, ja ho he dit més amunt, em va semblar senzillament grotesca. L’existència d’un ésser mitològic que es passeja pels boscos propers a Bon Temps acompanyada d’un porc (no, no sé què pintava el porc en aquesta història) i que se serveix dels innocents humans per dur a terme un sacrifici que li retorni el déu dels seus amors entre bacanals desenfrenades és més del que podia suportar. Tal vegada l’única cosa interessant en la història de Maryann sigui que ens mostra com les persones que són sotmeses a una educació estricta i a unes normes socials asfixiants poden, en nom d’un suposat amor per la divinitat, arribar a cometre els actes més inexplicables i atroços quan aquests queden “santificats” i justificats per la religió. Sembla que es dóna a entendre que els humans no hem superat encara l’estadi de les pulsions més bàsiques, que la crueltat o la luxúria, l’instint assassí, la irracionalitat, en resum, bateguen en el nostre interior amb una força tan extrema que es desborden en el moment en què alguna cosa o algú ens assegura que trencar les normes morals i socials que ens mantenen precàriament en un estat de certa racionalitat és bo, es l’adequat, el que és“sant”. I aquesta mateixa lectura sembla desprendre’s d’alguns dels moments relacionats amb l’Església del Sol. Però és només una impressió personal, per descomptat.

Quan es va començar a parlar de la tercera temporada de True Blood, just en acabar la segona, el que destacava la crítica era que en aquest tercer lliurament la Sookie tindria experiències amb éssers d’altres naturaleses a més dels vampirs, i estava clar que tindria tractes amb els homes-llop, i, finalment, que hi hauria molt més sexe que en l’anterior temporada. Tenint en compte que havia quedat més que saturada en relació a individus i experiències sobrenaturals, vaig pensar que els límits acceptables en una sèrie que no fos estrictament de ciència-ficció estaven més que superats. En Sam Merlotte convertint-se en gos em va costar d’admetre, però la història de la Maryann, amb les seves bacanals i sacrificis que no tenien res que envejar als del mateix Calígula, ja em va semblar que atemptaven contra la intel·ligència de qualsevol espectador. Si a més s’hi sumaven els licàntrops, cosa del tot lògica, de qualsevol manera,  perquè no hi ha història de vampirs com Déu mana sense la presència dels seus eterns enemics, i semblava que la cosa no acabaria aquí, em vaig plantejar seriosament abandonar True Blood malgrat els moments interessants, divertits i intel·ligents que m’havia ofert. Pel que fa al seu polèmic contingut sexual que semblava que s’incrementaria en els nous episodis, no va ser alguna cosa que em fes decantar a l’hora de seguir la sèrie o no. Realment, el que és original a True Blood i pel que és seguida per milions d’espectadors no radica precisament en les seves escenes de sexe més explícit del que estem acostumats a veure per televisió. No crec que ningú segueixi aquesta sèrie o deixi de veure-la per aquest motiu. El que trobava a faltar era la frescor i l’originalitat de la primera temporada, la seva capacitat de crítica social sobre la situació de les minories. La integració dels vampirs, un col·lectiu considerat perillós i indesitjable, que gràcies als avenços científics podria controlar la seva necessitat natural de matar i arribar a coexistir amb els humans, em va semblar una metàfora perfecta de la situació d’altres grups, des dels afroamericans als homosexuals. Insisteixo que aquesta mateixa crítica sembla mantenir-se en relació a la trama argumental que gira a l’entorn de l’Església del Sol i als seus fanàtics membres, fins i tot en la risible història de la mènade Maryann podem buscar, i fins i tot trobar, cert besllum de crítica sobre moltes qüestions relacionades amb la fe. Però el que era evident és que la línia argumental de la primera temporada havia desaparegut o, almenys, havia quedat molt atenuada.

Podem buscar-li un encaix, una justificació al sexe en tot això? Sí i no. Podem entendre-ho com un rebuig del puritanisme o de les convencions socials. Els vampirs no tenen normes sobre aquest tema, els seus instints naturals no se sotmeten a cap control social, moral o religiós. Fan el que desitgen fer i prenen el que els ve de gust en tot moment. Per això el sexe per a ells sembla ser alguna cosa infinitament menys ritualitzat o lligat a convencions i estats emocionals que per als humans. Aquest mateix estat de falta de control dels instints que experimenten els vampirs és al que arriben els habitants de Bon Temps que participen en els rituals orgiástics de la mènade. Fins i tot diria en relació al discutit contingut sexual explícit de la sèrie que es tracta simplement d’un sa exercici audiovisual i tampoc cal donar-li tanta importància. Torno a dir que en televisió he vist escenes igual o més pujades de to que les de True Blood i en un horari poc adequat.

True Blood és una sèrie disbauxada, visualment i pel seu contingut. I el seu ganxo, si és que podem parlar en aquests termes, no només té a veure amb el seu contingut sexual. La sèrie està pensada i feta sense tabús, no hi ha dubre, però tampoc és la barreja sense sentit de sexe i sang com pretenen alguns. En ella es parla de prejudicis, d’exclusió, de la complexitat dels sentiments humans, en resum, i es fa, no sempre, però sí en bona part de la seva trama, d’una manera transgressora, original i divertida, tant des del punt de vista argumental com a visual. Per això True Blood és a anys llum de les pel·lícules i sèries de vampirs amb què ens han bombardejat en els últims temps. I per aquesta raó, quan la tercera temporada de la sèrie es va iniciar en els EUA i van començar a circular per la xarxa els episodis corresponents, vaig decidir que mereixia que oblidés alguna de les decepcions que m’havia portat amb el segon lliurament i valorar què ens oferia  l’Allan Ball en aquests 12 nous capítols. I és possible que en la meva decisió pesés també el fet que estava en portes de les vacances i que tindria molt més temps per perdre davant de la pantalla d’un ordinador.

En l’últim capítol de la segona temporada, en Bill Compton, el xicot vampir de la telèpata i de vegades una mica passada de voltes Sookie Stackhouse, desapareix la mateixa nit en què anava a demanar-li que formalitzessin la seva relació (segons sembla, en algun estat del país el matrimoni entre humans i vampirs s’havia legalitzat. Això ens recorda a alguna cosa, suposo).

Però la Sookie es queda amb un pam de nas i, per descomptat, en l’inici de la tercera temporada ha de demanar ajuda a l’atractiu, irònic i narcisista Eric per poder localitzar-ho.

Alcide i Sookie

Començaran llavors les seves aventures a Jackson, la capital de l’estat de Mississipi, on Russell Edgington, el rei vampir d’aquest territori, el més antic dels no-morts, poderós i gairebé indestructible, sembla que té presoner en Bill. El personatge del rei de Mississipi, interpretat per un genial Denis O’Hare, és un vampir de 3.000 anys, radical en les seves opinions sobre els pobres humans, vanitós, narcissista, cruel com se suposa que ha de ser un no-mort, egoista i ansiós de poder i de sang, però alhora capaç d’estimar com només els vampirs que porten milers d’anys recorrent el món són capaços de fer-ho. Una pregunta inquietant: podria convertir-se l’Eric en un segon Russell Edgington si arribés a “no viure” 2.000 anys més? Crec no equivocar-me si dic que el Russell es converteix en el veritable protagonista de la temporada. Amb el permís d’en Bill, de la Sookie i fins i tot de l’impagable Eric, Edgington és el personatge més interessant de la nova temporada. En la seva recerca d’en Bill, la Sookie comptarà també amb l’ajuda de l’Alcide Hervaux, un licàntrop que, com no, passarà a formar part del grup d’éssers de dues naturaleses que se senten irremeiablement (i inexplicablement algunes vegades) atrets per la cambrera. I que augmentarà en alguns moments la seva temperatura corporal, malgrat les protestas de lleialtat cap al seu promès vampir desaparegut (ai, Sookie, Sookie…). Mentrestant, l’Eric s’introdueix a la “cort” del Russell, s’uneix al seu seguici de lacais atractius i musculosos i, amb el seu habitual pragmatisme i falta d’escrúpols, sedueix tant el rei com el seu consort, el frívol i divertit vampir Talbot, per esbrinar, entre altres qüestions, què ha passat amb en Bill.

Russell i Talbot

En els primers capítols de la nova temporada ja queden clares unes quantes qüestions: que la Sookie acabarà, com sempre, apallissada i drenada, aquesta vegada per uns vampirs poc amics de la famosa integració. Els membres de l’Església del Sol dirien que ho té ben merescut per aquesta afició seva de buscar-se amics poc recomanables. Qualsevol podia adonar-se que era qüestió de temps, perquè les coses no pintaven gens be estant Russell Edginton pel mig. A més, en Bill, com hagués dit la meva àvia, no era “trigo limpio”, alguna cosa estava ocultant, i la seva relació amb la cambrera de Bon Temps tenia alguna finalitat oculta més enllà dels seus arravataments eròticosanguinis. I ja era hora que el gentleman Bill comencés a mostrar, amb prou feines a apuntar, la seva veritable cara, segueixo sense entendre per què aquest interès dels responsables de True Blood per mantenir a la protagonista cega d’amor pel senyor Compton, si no és per seguir mantenint el triangle Eric-Sookie-Bill i, per tant, l’interès del teleespectador per saber com es resol la “tensió sexual no resolta”, com es diu ara, entre el víking i la protagonista femenina. Es feia evident, també, que l’interès del vampir víking Eric per trobar el vampir desaparegut no era en absolut altruista (com ho havia de ser, tractant-se de l’Eric): a més, l’Eric sabia més sobre els secrets d’en Bill del que l’enamorada Sookie podia imaginar i, a més, semblava tenir algun compte personal per resoldre amb el poderós rei de Mississipi. Sobre els homes-llop, la seva relació amb els no-morts aniria enllà d’una salvatge, sagnant i sana rivalitat, que és al que ens tenen acostumats en les pel·lícules de gènere: aquí entrarien en joc licàntropos “bons”, com Alcide, i uns altres que no ho eren tant, com Debbie Pelt, la seva salvatge, descontrolada i gelosa promesa.

Russell Edgington

Debbie Pelt

Tornaríem a trobar-nos amb antics coneguts, com la Lorena, la vampira que va crear en Bill, la qual cosa no augurava res bo. I coneixeríem Franklin, el vampir psicòpata, que ens ofereix alguns dels moments més delirants (i angoixants) d’aquesta tercera temporada (estupenda l’actuació de James Frain, encara que cada vegada que apareixia en pantalla, malgrat els seus ulls de boig i dels seus ullals ensangonats, no podia evitar tornar a veure Thomas Cronwell, interpretat impecablement pel mateix actor en Els Tudor).

Franklin Mott

Tara i Franklin

Altres trames secundàries, com la de la família canvia-formes d’en Sam Merlotte (el pare i la mare són impresentables, però el germanet que li ha tocat acaba resultant insuportable, malgrat que al principi feia pena i tot), així com les informacions sobre el seu tèrbol passat, o la de Jason Stackhouse i la seva xicota Crystal són, això, secundàries, una mica avorrides i fa la sensació que serveixen per “omplir”. En les novel·les de Charlaine Harris, la primera d’elles ni tan sols apareix, per la qual cosa resulta ser una invenció de l’Allan Ball. En relació a la segona, en les novel·les té moltíssima més importància que en la sèrie i els personatges de la petita però salvatge comunitat de Hotshot, inclosa l’aparentment dolça Crystal, ocupen un lloc destacat en la llista de personatges sobrenaturals o mig sobrenaturals d’aquest univers paral·lel que ha creat l’escriptora nord-americana format per vampirs, homes-llop, canvia-formes… i fades. Que ja és l’últim que em quedava per veure, no m’ho negareu. La tercera temporada també desvetlla el secret de l’existència d’aquests éssers que sempre havíem associat als contes infantils i que apareixen per Bon Temps amb la mateixa naturalitat que per les pàgines de la Ventafocs o La bella durment. I se’ls acaben sumant les bruixes i els bruixots, com podrem veure en el tercer lliurament de la sèrie, encara que no es pugui tenir massa clar, encara, quin paper hi jugaran, si no és que s’han llegit les novel·les de Harris. Hi ha móns més enllà, però segons True Blood, són en aquest. No podria la Sookie tenir amics una mica més “normals”? Perquè l’Arlene (a l’estil Mia Farrow a Rosemary’s baby) o Lafayette i el seu nou amant Jesús tampoc són, que diguem, paradigmes de “normalitat” i equilibri. I molt menys la irascible i amargada Tara, que recupera en els nous capítols un lloc bastant destacat i això no millorarà el seu estat mental.

I tornant als comentaris de l’inici, és cert, en aquesta nova temporada hi ha molta sang i molt sexe. De fet, aquesta tercera temporada traspua ambigüitat sexual per tots els seus porus. Encara que era alguna cosa palesa des dels primers capítols, es confirma que la bisexualitat i l’homosexualitat són alguna cosa inherent a la naturalesa vampírica. Tindrà a veure això amb el fet que portin segles o fins i tot mil·lennis de llit en llit? Ni idea.

Les lluites pel poder vampíric, les venjances programades durant mil anys, els secrets inconfesables i les decepcions anunciades aconsegueixen reanimar en bona mesura l’interès suscitat pels primers capítols de la sèrie, encara que no sempre. La tercera temporada té un inici molt prometedor, però perd manxa més o menys a la meitat per recuperar-se en els capítols finals. Però crec que s’aconsegueix, en general, reconciliar l’espectador amb True Blood després d’una segona temporada molt irregular. Així que un altre cop passaré el temps que queda fins al juny de 2011 esperant l’inici de la quarta temporada i preguntant-me, amb menys freqüència, això sí, què tindrà aquesta sèrie per tenir-me tan “enganxada”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: