RSS Feed

Ensenyar l’Holocaust als joves

Posted on

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)


En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

Advertisements

8 responses »

  1. Ja tinc la etiqueta preparada:
    Coherent, compromesa i amb uns posts molt extensos (no hi busquis un esperit crític).

    Seria interessant que tothom veiés la pel·lícula “Shoah”, son 9 hores que trenquen alguns tòpics i donen per a molta reflexió.

    http://es.wikipedia.org/wiki/Shoah_%28pel%C3%ADcula%29

    Resposta
    • Afortunadament, després d’anys de ser introbable al nostre país, el documental de Lanzmann fa un any que es pot aconseguir. És un material de referència en l’estudi de l’Holocaust, no hi ha dubte, tot i que en alguns aspectes queda ja superat. Per exemple, no aborda el tema de l’Holocaust a l’antiga Unió Soviètica, la tasca genocida dels Einsatzgruppen, desconeguda per a Occident fins fa relativament poc. L’immens valor del documental rau en què no hi ha imatges corprenedores, només el testimoni dels supervivents. És a dir, els rostres humans dels qui van patir l’Holocaust.

      Potser és veritat que sembla que no hi hagi gaire esperit crític en els meus posts (sí, són molt extensos!!). Però hi ha coses per les quals vull mullar-me, sense que això signifiqui que desconegui la realitat o que aprovi determinades polítiques. Tampoc l’esperit crític abunda en els que opinen de manera contrària.

      Resposta
  2. M’he expressat malament, jo el que volia dir, és que em sorprèn la extensió dels teus posts, no em refereixo al teu esperit crític.
    De fet trobo el teu post molt crític i fins hi tot provocador per a molta gent.

    Resposta
    • Sí, això de l’extensió dels meus posts és una cosa que no acabo de controlar, suposo que em falta capacitat de síntesi.

      Gràcies per llegir-los, malgrat la seva extensió 🙂

      Resposta
  3. Què puc dir, Cristina… Quin allau d’informació! Com ja deus haver vist al meu bloc, ja saps què opino sobre aquest tema. Potser, en el meu cas, el meu posicionament és menys directe. Hi ha algunes coses per les que hi passo més de puntetes, sobretot si s’ha de parlar de política, de política israeliana, palestina, dels països àrabs i internacional, amb els Estats Units al davant. Com que per raons “familiars” no puc ser imparcial, m’abstinc de parlar dels agents que intervenen en el conflicte.
    Evidentment, estic d’acord amb l’aspecte didàctic de l’Holocaust, tal com tu defenses. Però en el cas de l’Estat espanyol, això no seria suficient. No ho és perquè la història de la relació hispànica amb els jueus (però també amb els moriscs) és força peculiar. La cultura dels diferents pobles de l’Estat no seria la que és sense la influència literària, artística i científica dels jueus i musulmans que van de la cultura de la Corona d’Aragó i de la de Castella el seu patrimoni i de la que tots nosaltres en som hereus perquè aquells jueus expulsats definitivament el 1492 eren ciutadans catalans i castellans per naixement. No eren un “immigrants” que ens van dur els seus costums sense haver-los convidat, sinó que ja eren aquí quan els primers comtats de la Marca es van començar a formar (això sense comptar que molts ja hi eren durant l’època romana). No podem oblidar, tampoc, que els conversos i els criptojueus van continuar sent ciutadans importants en les lletres i les ciències.
    La història d’aquest país passa pels més de 500 anys intentant esborrar tota petja jueva i morisca. Una neteja de sang que no podem comparar a l’Holocaust, però que marca molt el caràcter antisemita que s’arrossega fins avui sense que ningú en tingui la més mínima consciència: els tòpics estan tan arrelats que s’han convertit en crostes.
    En fi, el jueu no deixa de ser un captiu de la seva manera d’entendre la Història. I sobreviu. I ho fa, ben a l’inrevés de com es pensa la gent, obrint-se al món: el poble jueu no és aquell que està reclòs a Israel, ni el que alça murs. La gent està massa acostumada a identificar poble amb estat; i si hi ha un cas en que aquesta correlació no és possible, és amb els jueus. Els jueus de la Catalunya medieval (o els de Sefarad) no eren jueus catalans, eren catalans jueus. El matís és significatiu.I això és extrapolable a la resta del món.

    Una abraçada.

    Resposta
    • Sí, llegint el teu bloc (i gaudint de tot el que conté), em puc fer una idea del que penses sobre el tema. I estic totalment d’acord amb tu, és difícil ser imparcial, però com succeeix sempre amb la majoria de qüestions que són discutibles i, per tant, controvertides. Jo ni ho intento. Com podria ser-ho si vull donar la meva opinió i defensar-la? Amb tot, la teva postura és totalment respectable, encara que em pregunto per què aquest tema ha d’obligar-nos a passar-hi de puntetes, com si tinguéssim por de ferir susceptibilitats pel simple fet d’atrevir-nos a parlar-ne. Si s’aborda de manera respectuosa, crec que es pot tractar amb tota tranquil•litat i posicionar-nos, com en qualsevol altre tema. Fa temps que vaig decidir que parlar-ne i opinar-ne no em faria sentir incòmoda.
      És obvi que la relació d’Espanya amb el seu passat jueu (i amb el seu present jueu, també) és molt complexa. I que hi ha molta feina a fer. Però per alguna banda s’ha de començar. L’ensenyament de l’Holocaust és un tema que va més enllà de les relacions històriques particulars de cada país amb les seves comunitats jueves, perquè afecta la humanitat sencera. Un altre tema seria com Espanya ha viscut d’esquenes al seu llegat jueu, cosa que, paradoxalment, no ha estat tan acusat en el cas del seu passat musulmà. Pensa en els llibres d’història que tots hem estudiat. Sempre hi havia un capítol dedicat a l’Espanya musulmana, a Al-Andalus. Però es parlava ben poc de l’Espanya jueva, dels seus filòsofs, poetes o artistes. Més enllà de repetir aquell tòpic tan suat de l’Espanya de les tres cultures (que no m’he cregut mai, tot sigui dit, perquè els jueus sempre han estat supeditats i en minoria, sigui a l’Espanya musulmana o a l’Espanya cristiana) i de parlar de l’expulsió, poca cosa s’ha ensenyat i s’ha après sobre els jueus en aquest país. Potser perquè no se’ls ha percebut mai com a catalans o castellans de religió jueva, sinó com a hostes més o menys necessaris o més o menys incòmodes, segons l’època. Qui coneix les aportacions que van fer a la nostra cultura Abraham ibn Ezra, Yehudá Halevi, Benjamí de Tudela, Maimònides o Nahmànides, per posar només uns exemples? Espanya, assumint aquest paper de vigia espiritual d’Occident, va esforçar-se per esborrar qualsevol petja de la cultura o l’espiritualitat jueva, dels costums, les tradicions, la música. El mateix va passar amb els moriscos, a partir de la seva expulsió. A Barcelona pràcticament no queden restes del call, malgrat l’esforç que s’està fent per a la recuperació de la memòria jueva de la ciutat. Aquesta memòria es va destruir o es va disfressar de cristiana. Aquí els nazis no haguessin pogut cremar sinagogues, perquè fa segles que les van disfressar d’esglésies.
      A Espanya hem viscut un genocidi cultural tant pel que fa a la nostra herència jueva com morisca, és cert. I és curiós que bona part de la societat espanyola declari tenir prejudicis contra els jueus, quan ha estat possiblement el país amb menys presència jueva d’Europa durant segles. I actualment, la comunitat jueva és tan minsa i tan invisible, que no s’entén aquest antisemitisme creixent. Si parlar de l’Holocaust amb els més joves ha de ser un primer pas per trencar tòpics i prejudicis, endavant. Com he dit abans, hem de posar un peu darrere de l’altre, i començar a caminar en alguna direcció.
      Estic totalment d’acord amb tu quan afirmes que la relació “un poble un estat” pràcticament no es dóna. Això només s’ho creuen els que tenen una visió estreta i monolítica de les comunitats humanes, la seva cultura, les seves llengües, etc. Subscric les paraules de l’escriptor Amos Oz quan afirma que, abans de l’Holocaust, els jueus possiblement eren els únics veritablement europeus, en el sentit de poble obert, cosmopolita, culte. Que la majoria dels jueus visqui ara a Israel no ha estat producte d’una opció dels mateixos jueus, sinó de l’única sortida que va semblar viable en un moment determinat de la seva història. S’havia de ser molt valent per continuar vivint a Europa després de la Shoah.
      Ja veus que no pensem diferent i que, en aquest tema, no m’hauries pas de convèncer de res.

      Una abraçada.

      Resposta
  4. Estic d’acord amb tu que no s’ha de passar de puntetes, ni sobre aquest tema ni sobre cap que sigui de justícia defensar o aclarir, i ho són tots els que tenen a veure amb la dignitat humana.
    Jo em referia més que res a la política d’estat. Prefereixo no defensar-ne cap. Crec que la cultura i les persones que la representen són el valor principal de qualsevol comunitat. D’aquí la injustícia de posar les persones en el sac de les decisions d’estats i governs.
    I a banda d’això (i principalment), no em vull permetre cap tipus de proselitisme que, donada la meva ascendència (sóc descendent de conversos, i el meu avi va ser perseguit), em convertiria en tendenciós.
    A això em referia quan deia que no podia ser imparcial. Però, de tota manera, com que és bo mullar-se, en el cas del conflicte Israel-Palestina tinc molt clar que la pau passa pels dos estats i per una Jerusalem internacional. I aquesta solució la defensen molts israelians i palestins. Igual que no s’explica mai la gran quantitat d’associacions palestino-israelianes que lluiten conjuntament per la pau.

    Una abraçada.

    PS: Menciones personatges com Abraham ibn Ezra, Yehudá Halevi, Benjamí de Tudela, Maimònides o Nahmànides, però anem més enllà: no oblidem el que els conversos representen en la cultura hispànica, amb gent com Mateo Alemán, Valdés, Cervantes, Góngora, Fray Luis de León, Sant Juan de la Cruz, Teresa d’Àvila, Servet… O del segle XX, com Max Aub, Cansinos Assens…

    Resposta
    • Absolutament d’acord amb tu. És complicat mantenir clara la línia entre la defensa d’allò en què creus i la postura tendenciosa. Costa molt ser equànime i entenc que si es tracta de temes que toquen molt de la vora, el més honest sigui mantenir-hi una certa distància. D’altra banda, fóra bo, ja que parles de les associacions que treballen a favor de la pau a Israel, que se’n parlés, que la gent conegués la tasca que duen a terme associacions com Pau Ara o el llegat de persones com el desaparegut Abie Nathan. Reflexionant sobre el tema, he volgut recuperar un fragment de “Contra el fanatismo”, d’Amos Oz: “¿Cómo curar a un fanático? Perseguir a un puñado de fanáticos por las montañas de Afganistán es una cosa. Luchar contra el fanatismo, otra muy distinta. Me temo que no sé exactamente cómo perseguir fanáticos por las montañas, pero puede que consagre una o dos reflexiones a la naturaleza del fanatismo y a las formas, si no de curarlo, al menos de controlarlo. Se trata de una lucha entre los que piensan que la justicia, se entienda lo que se entienda por dicha palabra, es más importante que la vida, y aquellos que, como nosotros, pensamos que la vida tiene prioridad sobre muchos otros valores, convicciones o credos.” Tant de bo poguéssim sempre ser prou coherents com per defensar una postura com aquesta.

      El paper que han jugat els conversos en el panorama cultural del país és força desconegut. Particularment en sé ben poca cosa més enllà de conèixer els problemes amb què van haver d’enfrontar-se Fray Luis de León, Teresa d’Àvila o Fernando de Rojas a causa de la Inquisició. Si es van fer tants esforços per fer desaparèixer tot vestigi del llegat jueu hispànic, el paper dels conversos no ha estat còmode. A Espanya no es va viure un genocidi humà pel que fa als jueus, però sí cultural. Una bona prova és el poc interès que a nivell institucional ha despertat la nostra herència sefardita, tan rica.

      Una abraçada

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: