Alimentador RSS

Category Archives: Articles

Els nous vampirs (II): la saga Crepuscle

Posted on

En la seva saga formada per quatre novel·les (Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d’alba), Stephanie Meyer crea dos tipus de vampirs ben diferenciats: els que integren la “família” Cullen, entre els quals destaca Edward, el protagonista, que s’anomenen a ells mateixos “vegetarians” perquè han jurat no beure sang humana (recordem que Anne Rice fa que Louis, un dels vampirs protagonistes d’Entrevista amb el vampir sobrevisqui durant algun temps alimentant-se de sang d’animals). Els Cullen, de tant en tant, sorten de “cacera” i beuen la sang de cérvols i altres animals. Els seus ulls canvien de color segons estiguin assedegats o ben tips de sang: Quan s’han d’alimentar, els seus ulls adquireixen el típic i inquietant to vermellós dels vampirs que coneixem a través del cinema. Quan s’han alimentat, els seus ulls són de color daurat.

Viuen entre els habitants d’un poble, Forks, que es caracteritza per tenir un clima humit i poquíssimes hores de sol al llarg de l’any. Contràriament als vampirs “tradicionals”, viuen de dia, encara que no es poden exposar a la llum del sol. Si això succeís, no esperem que es desfacin i quedin convertits en cendres o que esclatin i es descomposin en tot de líquids gelatinosos. Els vampirs de Meyer adopten un aspecte radiant, com si estiguessin coberts de milers de cristalls, la qual cosa tampoc no passaria desapercebuda per als seus veïns humans. És més, com el mateix protagonista s’encarrega d’explicar, l’espècie vampírica no dorm i es riu dels tòpics sobre el seu descans en taüts dins de criptes humides i polsoses. Els habitants de Forks, malgrat l’aparent normalitat dels Cullen, intueixen que són diferents, encara que mai adivinarien com en poden ser, de diferents.

Els vampirs d’Stephanie Meyer no senten repugnància pels símbols sagrats. Així que quan entrem en el seu món literari, cal que ens oblidem de les creus, l’aigua beneïda i les invocacions exorcístiques. També d’altres remeis més casolans contra els vampirs, com l’all.  D’això podem deduir que aquests nous vampirs són pràcticament indestructibles, arribat el cas, si no és que ens apropem a ells amb una estaca a la mà.

Els Cullen necessiten un gran autocontrol per no llançar-se a la jugular dels seus veïns i quants més anys portin essent vampirs, més “domesticada” tenen la seva naturalesa. El pare fins i tot exerceix de metge en un hospital, per tant, el seu contacte amb la sang es gairebé diari.

El segon grup de vampirs creats per Meyer són els que reben el nom de “rastrejadors” i són els que més s’assemblen a la concepció del vampir clàssic. Vagaregen pel món en parelles o com a màxim en grups de tres. La seva única obsessió és rastrejar possibles víctimes.

En aquest món vampíric imperen unes regles de comportament, la més important de totes és no donar a conèixer la seva condició als humans, regla que es trenca, naturalment, quan l’immortal Edward Cullen i la tímida, insignificant i una mica destralera Bella Swann es coneixen i s’enamoren. Stephanie Meyer, doncs, avança un pas més en la caracterització “humanitzada” dels seus vampirs. Que Edward Cullen mantingui una relació amorosa amb una noia mortal ja fa evident que els Cullen no tenen res a veure amb els vampirs tradicionals de la literatura. Edward, que va ser convertit en vampir quan tenia 17 anys, experimenta les mateixes reaccions que qualsevol adolescent enamorat, encara que ell, que en realitat té 101 anys, sap com pot ser de perillosa aquesta relació. I mentre que a Entrevista amb el vampir la petita Clàudia es lamenta perquè mai podrà créixer, a la saga Crepuscle és Bella, la xicota de l’Edward, qui arriba a desitjar ésser convertida en vampira perquè mentre ella anirà complint anys de manera inexorable, Edward serà sempre un adolescent de 17 anys.

Barrejar la figura del vampir amb les emocions humanes sembla que és rendible. Ho demostren els milions de llibres llegits, tant de les novel·les d’Anne Rice com d’Stephanie Meyer. El públic actual prefereix abans un vampir que arrossegui el seu dolor i la seva condemna durant tota l’eternitat, que un monstre com Dràcula, exempt de sentiments, amb l’únic objectiu de matar.  Aquesta és la figura que va crear Stoker i no només queda lluny de les criatures ideades per Rice i Meyer, sinó també de la imatge del famós comte que Francis Ford Coppola ens oferia a la seva famosa pel·lícula Bram Stoker’s Dracula. En ella, no només hi ha un intent d’explicació de l’origen de la transformació del guerrer cristià en el monstre diabòlic (Dràcula renega de Déu perquè se sent traït per Ell quan la dona que estima se suïcida), sinó que fa que, per sota de la maldat sense pal·liatius, neixi el sentiment d’amor per Mina, personificació de l’esposa morta. Probablement, això resulta més commovedor i més humà que el que ens narra Stoker (qui no s’ha emocionat davant l’escena d’amor en que Dràcula-Gary Oldman li confessa a Mina-Wynona Ryder que ha creuat “oceans de temps” per ella?). A la novel·la, Dràcula utilitza Mina simplement com a esquer per caçar els homes que l’estimen i la protegeixen.

Tenir preferència per qualsevol de les novel·les que s’han comentat més amunt és, en definitiva, qüestió de gustos, d’interessos, fins i tot de l’humor que es tingui a l’hora de triar-ne unes o altres. El que és indubtable és que la novel·la d’Stoker representa, des del punt de vista literari i narratiu, una entitat complexa i nova en el moment de la seva publicació. La seva estructura narrativa, com a novel·la coral en la qual es barregen i es creuen personatges i històries, va suposar una innovació en la novel·lística de finals del segle XIX. Assajar com una veritable polifonia textual (diaris, notes taquigráfiques, suposats extractes de notícies periodístiques) pot resultar pesat per a alguns lectors, però no se li pot negar a Stoker el seu mèrit i atreviment.

Per a gustos, colors, que diuen alguns.  Però, sense voler que aquesta sigui una opinió taxativa, diria que Dràcula d’Stoker és un clàssic del gènere de terror. Les novel·les de Rice i de Meyer són una altra cosa.  A l’Anne Rice se li ha de reconèixer el mèrit d’haver sabut “humanitzar” la figura del vampir sense perdre allò que el caracteritza com a tal. Stephanie Meyer, en canvi, en voler anar més enllà, perd de vista, a mesura que avança la saga, quina és la condició sobrenatural dels seus protagonistes, és a dir, el vampir cada cop cedeix més terreny a l’adolescent enamorat. Això no és cap crim, és clar, però ja no estaríem parlant d’una novel·la de vampirs.

Anuncis

Els nous vampirs (I): d’Stoker a Stephanie Meyer

Posted on

Després de llegir els llibres que formen l’exitosa saga Crepuscle (i suposo que tots estem d’acord que èxit no sempre és sinònim de qualitat, però tampoc no són incompatibles), sembla indubtable que la seva autora, Stephanie Meyer, quan va decidir donar vida als personatges vampírics de les seves obres, coneixia a la perfecció les característiques més destacables que Anne Rice, fa tres dècades, va imaginar per als protagonistes de la seva Entrevista amb el vampir, que els allunyaven de la imatge arquetípica que fins aleshores havia aparegut a la literatura o al cinema.

Fins aquell moment, el model del vampir literari era Dràcula, el personatge de la novel·la homònima de Bram Stoker, publicada l’any 1897. Tot i que es creu que Stoker va recórrer a les llegendes d’origen eslau sobre el personatge de Vlad Tepeš, el cert és que els seus referents es remeten a la tradició escrita. El primer autor que s’aproxima al mite del vampir, com a ésser immortal, nocturn, el no-mort assedegat de sang humana, condemnat a la vida eterna, fou Goethe amb La núvia de Corint. Per tant, el mite d’arrel popular i, per tant, oral, queda emmarcat dins de la literatura del Romanticisme, caracteritzada pel desig de recuperació dels mites i llegendes de la tradició popular.  No hi ha dubte que Stoker havia de conèixer obres com El vampir, de John Polidori, però sembla acceptat que la influència més immediata sobre la seva novel·la Dràcula prové de Carmilla, de Sheridan Le Fanu, publicada el 1872.  Les novel·les que, en major o menor mesura, serveixen de model a Stoker, tenen en comú que ens mostren un vampir amb unes característiques molt definitòries i que han passar a formar part del nostre imaginari literari i, més tard, cinematogràfic.

  • El vampir, com encarnació del mal, assimilat al diable i enemic de Crist.  D’aquí la seva repugnància per tot el que és sagrat i que té la virtut de poder lluitar contra el seu poder infernal (crucifixos, aigua beneïda, etc).
  • El vampir és un ésser nocturn i només durant la nit té el poder d’atacar els humans. Durant el dia, el vampir dorm.
  • El vampir necessita descansar en un taüt on hi hagi terra del seu país. En qualsevol altre lloc, el descans li està prohibit.
  • El seu únic afany és aconseguir noves víctimes, per sadollar la seva set de sang, en primer lloc, i també per augmentar les legions de criatures infernals a través de les quals dominar el món.
  • No hi ha res d’humà en aquest ésser. La seva condició d’immortal no sembla ser per a ell (o per a ella, en el cas de Carmilla, per exemple, no li pesa i la seva condició d’antic humà no és ni una càrrega ni un llast del seu passat.
  • El vampir odia el gènere humà, ja que els homes són els seus enemics naturals.

El canvi bàsic que va ser capaç d’operar Anne Rice amb els protagonistes de la seva novel·la, Louis i Lestat, té a veure amb l’essència del que, tradicionalment ha estat i ha representat un vampir. Encara que Louis acaba resignant-se a ser el que és, mai en gaudeix, com sí succeeix amb el cas de Lestat. Mentre aquest darrer se sent poderós i privilegiat, la immortalitat és un premi i no un càstig, Louis sent repulsió per l’ésser en què s’ha convertit. No oblida que va ser un home, que estimava una dona i que aquesta va morir, que era jove iestava  ple d’esperança en el futur. Louis no pot suportar ser una criatura que, per sobreviure, ha de sembrar el terror i la mort entre els humans  Fins i tot, durant un temps, va provar d’alimentar-se únicament de la sang dels animals (cal no perdre de vista aquest punt, ja que serà recuperat per Stephanie Meyer en les seves novel·les). Lestat li retreu la seva debilitat, és a dir, que sigui massa humà, se’n riu perquè no sap aprofitar-se dels avantatges, la força i el poder que li proporciona ser un ésser immortal. Per a Lestat, la immortalitat és sinònim de poder; per a Louis, de turment etern.

Anne Rice, a més, introdueix una altra novetat: crea el personatge de Clàudia, una vampira que era una nena en ser convertida i que, mentre la seva ment madurarà i serà la d’una adulta que, a més, viurà eternament, el seu cos sempre serà el d’una nena. I Clàudia, com Louis, s’odiarà quan arribi a ser conscient que està atrapada per tota l’eternitat en un cos infantil. I com Louis, odiarà aquell que els va crear, és a dir, Lestat. El tema del pas del temps, òbviament diferent per als humans que per als vampirs, és un altre dels elements que Meyer desenvolupa a la segona novel·la de la saga, Lluna nova.  Així, doncs, Les diferències entre els vampirs clàssics i els personatges d’Entrevista amb el vampir d’Anne Rice són evidents, perquè aquests són capaços d’experimentar sentiments absolutament humans, de recordar el seu passat i torturar-se en fer-ho, de sentir compassió per les seves víctimes i repulsió pel que són.

Les benignes de Jonathan Littell i la banalitat del mal

Posted on

Quan l’any 2007 arriba a Espanya la novel·la Les benignes ( Les Bienveillantes en la seva versió original francesa, publicada el 2006, Las benévolas en la seva traducció castellana) del nord-americà Jonathan Littell, ho fa precedida pel prestigi adquirit gràcies a la concessió del Premi Goncourt i del Grand Prix de l’Académie Française. Escriptors com Mario Vargas Llosa o Jorge Semprún van remarcar en el seu moment l’esdeveniment literari que suposava la seva publicació, la qual, d’alguna manera, pretenia oferir al públic un punt de vista original entre les moltíssimes novel·les que han tractat el tema de l’Holocaust.

Maximilian Aue, el protagonista, un antic oficial de les SS, passats trenta anys des del final de la Segona Guerra Mundial, segur per l’anonimat que li proporciona haver eludit els judicis, les condemnes i la desnazificació d’Alemanya, és un home casat i amb fills que porta una existència discreta i anodina a França. Com milers d’homes i dones, va tenir l’oportunitat de refer la seva vida i oblidar la seva participació com una peça més de l’horrible engranatge que va posar en marxa i va consumar el genocidi de milions de jueus europeus. Malgrat això, en un moment determinat d’aquesta vida tranquil·la i sense ensurts, decideix recordar el seu passat i inicia, en primera persona, un llarguíssim diàleg amb el lector, a través del qual narra les seves experiències des del moment en què, essent un jove llicenciat en dret, ingressa com a funcionari de la seguretat del règim nazi, fins que acaba convertit en oficial de les SS.

Einsatzgruppen

El doctor Aue viu la guerra des dels seus escenaris més significatius: és testimoni dels pogroms contra els jueus a les ciutats bàltiques; va formar part d’un dels Einsatzgruppen (unitats mòbils de matança) que operaven durant la invasió de la Unió Soviètica amb la finalitat de “netejar” de jueus les zones conquerides per la Wehrmacht l’any 1941 i que, per mitjà d’afusellaments massius, van ser responsables de l’assessinat de milers d’homes, dones i nens; intervé en la batalla d’Stalingrad; coneix després la cruesa i la misèria de la ciutat ocupada de Lublin, a Polònia; és destinat a Auschwitz com a supervisor en visita d’inspecció, on presencia les seleccions i els mètodes d’extermini en les cambres de gas; viu els paorosos bombardejos el 1944 a la ciutat de Berlín; i, finalment, espera l’arribada de l’Exèrcit Roig en el búnquer de la Cancelleria, d’on aconsegueix escapar cap a aquella vida anònima.

Jonathan Litell ens mostra el seu personatge relacionant-se i interactuant amb personatges reals: Eichmann, Heydrich, Blobel, Frank, Globocnik, els metges d’Auschwitz i, fins i tot, amb el mateix Hitler. I tot això mostrant una confiança absoluta en la grandesa de la seva Nació, del seu Volk, canviant la seva fe en Déu per una fe en el líder i, com a molt, ofegant en alcohol els seus remordiments i la compassió que es nega a experimentar quan compleix amb el que ell creu que és la seva obligació, remordiments que només es materialitzen en uns vòmits certament empipadors i molestos cada cop que ha d’enfrontar-se a la “penosa” tasca d’assessinar als que considera enemics de la pàtria, els jueus, el cos que “infecta” i es nodreix de l’energia i de la salut de la societat ària.

Jueus hongaresos esperant la selecció a Auschwitz

Quina seria, doncs, aquesta visió original sobre l’Holocaust que se suposa que aporta Les benignes? Contràriament al que succeeix amb la resta d’obres sobre l’Holocaust, literàries o no, la novel·la de Littell aborda el tema, no des del punt de vista de les víctines, sinó del botxí. Un botxí que explica la seva història de manera desapassionada, sense sentiment de culpa, com a molt, amb una lleugeríssima compassió en moments molt concrets. Algú que hauria dut a terme totes i cadascuna d’aquestes tasques que se li van encomanar amb la mateixa fredor i eficàcia d’haver-se tractat de brocràtics assumptes jurídics. Però diria que aquí s’acaba la pretesa originalitat de l’autor, precisament en l’opció per la veu narrativa representada per un SS i no per una víctima, per un supervivient.

Des de la primera pàgina ens adonem que, en realitat, Les benignes és una obra dual: en primer lloc, narra la història de Maximilian Aue lligada estretament als esdeveniments polítics i bèl·lics del període que comprèn el període entre 1941 i 1944. Aquesta seria la part més històrica i menys literària de la novel·la, en realitat. En ella, Littell mostra que coneix a la perfecció la documentació i la bibliografia existent sobre el tema i que la fa servir amb precisió: Se serveix d’obres com Reserve Police Battalion 101 and the Final Solution in Poland de Christopher Browning, publicat en castellà amb el títol Aquellos hombres grises: el Batallón 101 y la Solución Final en Polonia; Hitler’s Willing Executioners: Ordinary Germans and The Holocaust de Daniel Jonah Goldhagen (en castellà, Los verdugos voluntarios de Hitler: los alemanes corrientes y el Holocausto); Vida i destí, de Vassili Grossman, German trauma, que en castellà s’ha publicat amb el títol El trauma alemán, testimonios cruciales de la ascendencia y la caída del nazismo de Gitta Sereny, o Germany, Jekyll & Hyde, de Sebastian Haffner. I és evident que ha vist i escoltat els testimonis recollits en centenars de documentals, com Shoah de Claude Lanzmann. A més, va utilitzar estudis filològics i antropològics per construir alguns dels, al meu entendre, millors passatges de la seva novel·la, els que transcorren a Crimea i que tenen com a protagonista el poble dels Bergjuden.

Però, sobretot, la novel·la té un deute inqüestionable amb Hannah Arendt, politòloga i filosofa alemanya jueva, autora de la teoria sobre la “banalitat del mal”, que va desenvolupar arran de la seva assistència com a periodista del The New Yorker al judici contra Adolf Eichmann, celebrat a Jerusalem l’any 1961. El doctor Max Aue, com Eichmann, seria, segons la teoria de Hannah Arendt, un tipus de criminal desconegut fins al moment en què es produeix l’ascensió i desenvolupament del nazisme, que hauria actuat en unes circumstàncies que li impedien saber que estava actuant malament. No és capaç de reflexionar sobre el seu comportament perquè assumeix que està complint ordres. Segons Arendt, no deixaria de ser culpable dels crims comesos, però no podria ser jutjat com es jutja un assassí a l’ús. Aue, també com Eichmann, complia ordres i les complia de la millor manera que sabia, a consciència, de la mateixa que ho hauria fet si en lloc de supervisar l’organització d’un camp d’extermini li haguessin encarregat controlar la producció en una granja o en una fàbrica. Sempre segons això, Aue no seria un antisemita convençut o un fanàtic, ni hauria tingut sentiments reals i concrets en contra dels jueus, cosa que Eichmann va utilitzar com a defensa en el seu judici. I malgrat això, cap dels dos, ni Eichmann ni Aue haurien estat capaços d’experimentar un veritable sentiment de culpa, perquè en aquells moments, el mal sofreix un procés de banalització de tal manera que res és reprobable si es fa per complir el sagrat deure amb la pàtria.

En segon lloc, tenim la ficció pròpiament dita, la història de Max Aue que, particularment, em sembla moltíssim menys interessant. A la pròpia construcció del personatge, en el qual Jonathan Litell ha combinat totes les característiques que imaginaríem en un nazi arquetípic, li mancaria versemblança: homosexual, incestuós, odia la mare i idealitza la figura del pare, interessat per la cultura clàssica (el títol de la novel·la fa referència a les Eumènides, les deesses de la venjança que apareixen a l’Orestiada d’Èsquil i que persegueixen Orestes per venjar la mort de Clitemnestra, la seva mare) i per la filosofia, apassionat per la música (les quasi 1.000 pàgines del llibre es divideixen en 7 llargues seccions, totes elles, excepte la primera, que reben el nom de danses pròpies dels segles XVI i XVII). No hi ha dubte que aquesta història vital és només un fil conductor que serveix per fer-nos recórrer els escenaris que van configurar la terrible experiència de l’Holocaust.

En resum, Les benignes podria ser considerada una novel·la històrica excel·lentment documentada que, més enllà del seu interès literari, discutible en qualsevol cas, sembla voler convèncer-nos que tots nosaltres, en circumstàncies excepcionals, podríem ser susceptibles d’acabar cometent les més grans infàmies i atrocitats, sense ser-ne conscients, sense experimentar el més mínim sentiment de culpa, com a producte d’aquesta aterridora “banalitat del mal”.