RSS Feed

Category Archives: Llibres

Ensenyar l’Holocaust als joves

Posted on

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)


En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

Dona i literatura: les pioneres

Posted on

 

Virginia Woolf

L’any 1928, l’escriptora anglesa Virginia Woolf va ser convidada a donar a Cambridge dues conferències sobre el tema “La dona i la novel.la”. En el seu llibre Una habitació pròpia (1929) ens explica com va anar al Museu Britànic i va trobar milers de llibres sobre la dona, però tots escrits per homes. Davant d’aquest fet hagués estat fàcil pensar que la literatura és cosa d’homes i que les dones s’han limitat a ser instigadores de la creació literària, però no creadores, part de l’objecte produït, però rarament productores d’aquest. Partint d’aquesta afirmació, la paraula que millor definiria, aparentment, el paper de la dona en la història de la literatura universal seria absència. No es podria ignorar, per descomptat, l’existència d’algunes dones escriptores que han deixat la seva empremta en el camp literari, les dones amb cervell d’home a les quals al·ludia Simone de Beauvoir. Però precisament aquestes dones no negarien l’absència a què ens referim, sinó que, en tot cas, permetrien substituir la paraula absència per excepcionalitat. Samuel Bennet, en la seva obra Our Women: Chapters on Sex-Discord, va escriure: “(…) Amb la possible excepció d’Emily Brontë, cap novel.lista de sexe femení ha produït una novel.la que iguali les grans novel escrites per homes (. ..)”. Si bé és veritat que un petit percentatge de dones són intel ligents com els homes, en conjunt, la intel ligència és una especialitat masculina. No hi ha dubte que algunes dones són genials, però la seva és una genialitat inferior a la de Shakespeare, Newton, Miquel Àngel, Beethoven, Tolstoi. A més, la capacitat intel lectual mitjana de les dones sembla molt inferior. Afegiríem, llavors, un altre concepte que es va aplicar a les dones que van intentar obrir-se camí en un espai que, durant segles, va ser pràcticament monopoli dels homes: incapacitat. Per parlar en termes actuals, la literatura femenina va ser considerada com un producte de sèrie B i, per tant, marginal.

Tot i que la dona va trigar segles a reivindicar l’espai que li corresponia en el camp de la creació literària, no hi ha dubte que la literatura popular va ser creada i transmesa en bona part per dones. Aquesta literatura, bé lligada al cicle vital o bé de temàtica amorosa, es caracteritza per ser, a més d’anònima, oral. Apareix aquí una de les primeres explicacions per entendre aquesta presència gairebé excepcional de dones escriptores des dels inicis de les literatures europees occidentals fins fa poc més de 150 anys: el difícil accés de la dona a l’educació i a la cultura lletrada. La feminització indiscutible de la literatura popular oral demostra que, tot i que el geni creatiu existia entre les dones, haver-les mantingut apartades de la cultura escrita explicaria aquesta escassetat secular de dones escriptores. Mentre que els homes anaven a la universitat, les seves germanes ni tan sols podien trepitjar els seus jardins, és a dir, havien de ser, en el millor dels casos, autodidactes. A més, durant segles, es va considerar que la dona no necessitava saber llegir o escriure per desenvolupar les tasques que tenia assignades en funció del seu sexe i de tenir aquests coneixements constituïa un perill, una finestra oberta al món exterior, una forma de revolta.

És novament Virginia Woolf a Una habitació pròpia qui ens dóna la clau sobre què necessitarien les dones per poder competir amb els homes com a creadores de literatura: unes guinees i una habitació pròpia, és a dir, una mica de diners (que proporciona independència i accés a la cultura) i una habitació tancada amb pany i clau, un espai propi, no només entès com un lloc físic individualitzat i separat, sinó també com un espai vital, en el qual la dona pogués ser propietària del seu temps. Les seves reflexions apuntaven ja a una demanda d’emancipació respecte del control del pare o del marit que encara a principis del segle XX patia qualsevol dona, instal.lada en una minoria d’edat mental permanent. I si llegint les reflexions de Virginia Woolf no podem evitar pensar que per a la dona l’escriptura professional seria una mena de luxe burgès, és evident que el mateix esquema es reprodueix quan estudiem els casos d’aquestes veritables pioneres de la literatura pensada i creada en femení : en una immensa majoria, es tracta de dones que, fos quina fos el seu estat (religioses, solteres, casades) pertanyien a estaments socials privilegiats, la qual cosa els garantia cert accés a la cultura i un suport econòmic. Aquest seria el cas de Safo, la primera dona escriptora d’obra coneguda de la literatura occidental, de les refinades poetes que vivien en els harems d’Al-Andalus, com la coneguda Wallada, o de les trobairitz, nobles occitanes del segle XII, dones que cantaven a l’amor i al desig que sentien pels seus amants amb atreviment i cortesia, que tenien amplis coneixements de música i que competien d’igual a igual amb els trobadors masculins. Les seves poesies sorprenen pel seu realisme i per les seves referències explícites a l’amor carnal. Entre elles destaquen Beatriu, comtessa de Dia, o Azalais de Porcairagues.

A mesura que avancen els segles, a l’edat mitjana i fins al segle XVII, la majoria de dones que van desenvolupar una activitat com escriptores pertanyen majoritàriament a l’estament religiós. L’Església condemnava determinats gèneres i temes literaris i, per descomptat, considerava que la dona que s’atrevís a escriure havia de fer-ho sota l’empara de la seva condició de religiosa o d’una família noble i influent i, és clar, sobre temes no mundans. Seria aquest el cas de dones com Hrotsvitha, considerada l’escriptora més destacat de l’alta edat mitjana, o de Hildegarda de Bingen, l’abadessa del segle XII; de Caterina de Siena o de místiques com Teresa de Jesús o Sor Juana Inés de la Cruz . Aquelles dones que no havien abraçat la vida monàstica, escriuen igualment sobre temes religiosos o, si no és així, sobre qüestions que competien al rol que exercien en la societat: el de dones i, sobretot, el de mares. Així són freqüents les obres de dones dirigides als seus fills, en què abunden els consells de tot tipus, des de com governar un territori a com governar una casa noble, passant per consells de tipus mèdic. No podríem parlar aquí de literatura de ficció, sinó d’obres pertanyents al gènere didàctic. Dhuoda, noble del segle IX, seria una de les seves representants, encara que possiblement el cas més notable és el de Christine de Pizan, filla d’un metge i astròleg italià que va viure a la cort del rei Carles V de França a principis del segle XV.

Christine de Pizan

Christine es va educar a la cort i en la seva formació van tenir un pes importantíssim les idees del seu pare sobre la necessitat d’educar les filles. Quan va quedar vidu sent molt jove i es va trobar amb tres nens als quals havia de mantenir tota sola, es va posar a escriure com a únic mitjà de guanyar-se la vida. Ens trobem davant del primer cas de dona escriptora professional. Les seves obres més importants són La ciutat de les dames i Referent a dones famoses, escrites el 1404 i 1405 respectivament. Ja en el segle XVII, Madame de Sevigné va escriure una sèrie de cartes a la seva filla, entre 1671 i 1696, en què es poden llegir descripcions de la frívola cort de Lluís XIV, comentaris sobre les seves preocupacions afectives o religioses, la seva amargor per la separació de la seva filla o l’angoixa per la fugacitat del temps.

Encara que el XVIII és el segle de la Il.lustració, de la defensa de la llibertat i de la igualtat, la dona no aconsegueix encara situar-se en el mateix pla que els homes escriptors. Tot i que s’alcen veus a favor del dret a l’educació de les nenes i joves, aquesta continua circumscrita a àmbits socials privilegiats. No obstant això, la dona ja no serà simplement la protagonista de la literatura moralista i misògina o bé l’objecte de desig de la literatura amorosa escrita per homes, sinó que se li reconeix el dret a llegir, a fer-se amb els filòsofs de l’època en els salons literaris, a tenir opinió, a conèixer. El paradigma de l’escriptora del segle XVIII podria ser Madame de Staël, ànima dels principals salons literaris de París, relacionada amb pensadors i polítics de l’època i bona coneixedora de les seves obres. En la seva novel·la Delphine (1802) preconitza ja la llibertat d’elecció sentimental per sobre dels convencionalismes socials.

Al llarg del segle XIX assistim al fenomen de les dones que comencen a plantejar decididament el seu dret a escriure i demanen que la seva literatura sigui valorada segons els mateixos paràmetres quedels seus companys masculins. Em refereixo a escriptores com Mary Shelley, Jane Austen, George Sand, a les germanes Brontë, a Cecilia Böhl de Faber, a Colette o Víctor Català, entre altres. Amb tot, aquestes dones van haver d’escollir entre tres opcions per poder exercir com escriptores en tota l’extensió del terme que la seva època els permetia:

George sand

Masculinitzar-se, negar la seva condició de dones i assumir una identitat masculina, a través de l’ús d’un pseudònim o del cognom del marit. Seria el cas de l’escriptora francesa Aurore Lucile Dupin, coneguda com George Sand, de les germanes Brontë, Charlotte, Emily i Anne les quals, en els seus inicis literaris, van utilitzar els pseudònims de Currer, Ellis i Acton Bell, respectivament. L’espanyola Cecilia Böhl de Faber, autora de La gaviota, va publicar les seves obres amb l’àlies masculí de Fernán Caballero. Mary Wollstonecraft, la joveníssima autora de Frankenstein, va canviar el seu cognom pel del seu company sentimental i posteriorment marit, el poeta Percy Shelley. La novel·lista Caterina Albert, màxima representant de la novel·la rural modernista en llengua catalana amb obres com Solitud o Drames rurals, havia de signar amb el pseudònim de Víctor Català. La novel.lista francesa Claudine Colette (1873-1954) es va veure obligada a viure la humiliació de veure algunes de les seves obres signades pel seu espòs, qui, a més, no tenia cap escrúpol de mantenir aquesta mentida i enorgullir-se d’un èxit literari que que no era seu.

Descriure en les seves novel vides femenines “impròpies”, “marginals”, que no seguien el camí marcat, que han servit de revulsiu i alhora d’exemple comminatori per a la resta de les dones, com el personatge de la dona boja de Rochester a Jane Eyre, de Charlotte Brontë, el de Catherine Earnshaw a Cims borrascosos, de la seva germana Emily, o el de la infanticida a l’obra homònima de Víctor Català.

Crear una literatura estrictament “femenina” feta per i per a dones, en la qual no es posés en dubte cap dels valors socials imperants. Ens servirien com a exemple les novel·les de Jane Austen, que durant molt temps va ser acusada, fins i tot per altres dones escriptores, com Emily Brontë, de desenvolupar una literatura de “salonet”, de desconèixer el món que hi havia més enllà de les parets de casa, encara que, afortunadament, la crítica moderna ha sabut reinvindicar l’estil, l’humor, la ironia i fins i tot la crítica social que, sempre de manera molt tangencial, contenen les novel·les d’aquesta escriptora anglesa de principis del segle XIX.

Així doncs, el camí que la dona ha hagut de recórrer fins a ser considerada una professional de la literatura ha estat sembrat d’obstacles: el dificilíssim accés a la cultura escrita, unit a una infravaloració de la capacitat creativa de la dona serien els principals i els més penosos de superar. Per aquesta raó, la tenacitat, l’esforç, fins i  tot l’atreviment que van demostrar aquestes pioneres de la literatura mereixen que la seva obra sigui coneguda, reivindicada i valorada.

True Blood, després de finalitzar la tercera temporada: friends don’t let friends drink friends

Posted on

Un advertiment per als hipotètics lectors que pugui tenir aquesta entrada: resulta molt difícil, més aviat diria que impossible, escriure un comentari sobre un llibre, una pel·lícula o una sèrie televisiva sense donar-ne informació. Com no era capaç d’opinar o comentar sense desvetllar determinats detalls, he optat per escriure el que em venia de gust i com em venia de gust, advertint, això sí, que l’entrada conté referències a situacions i personatges de les tres temporades de True Blood que podrien perjudicar l’interès i el nivell d’intriga d’aquelles persones que no han seguit la sèrie. O sigui, que el que segueix hauria d’estar plagat de spoilers. Qui avisa no és traïdor.

True Blood és una sèrie que sembla no deixar indiferent ningú: uns l’estimen, uns altres l’odien i molts, diria que la majoria, esperen ansiosament cadascun dels seus episodis mentre es pregunten per quina raó estan tan “enganxats” a una sèrie bastant irregular en qualitat i amb uns alts i baixos més que evidents quant a interès argumental. Ara, després de finalitzar la seva tercera temporada, segurament hi haurà una redistribució en la composició d’aquests tres grups: els que són fans incondicionals de la sèrie ho seguiran sent, perquè si no es van sentir decebuts amb la segona temporada, difícilment renegaran d’ella després de la tercera, que al meu entendre, ha reconciliat bastant els seus seguidors amb les històries i els personatges de True Blood. No sé si es farà més nombrós el grup dels qui odien aquesta sèrie protagonitzada per vampirs i humans que es relacionen sempre en un dificilíssim  equilibri.  Mentrestant, jo em mantinc en la tercera categoria, apostaria que la més nombrosa.

De ben segur que no he estat l’única persona que durant aquestes vacances ha dedicat unes hores a seguir la tercera temporada de la famosa sèrie televisiva True Blood, basada (cada vegada més lliurement) en les novel·les The Southern Vampire Mysteries de la nord-americana Charlaine Harris. Els capítols d’aquest tercer lliurament, que es va estrenar als EUA al juny, ja han circulat per Internet durant tot l’estiu, la qual cosa ha permès visualitzar-los on line o per descàrrega directa.

True Blood és l’adaptació d’Alan Ball (A dos metros bajo tierra, American Beauty) per a la petita pantalla de les aventures i desventures de la Sookie Stackhouse, una cambrera amb poders telepàtics que viu en una petita i conservadora comunitat del nord de Louisiana. La Sookie veu alterada la seva anodina existència quan, gràcies a la fabricació per part dels japonesos d’una sang sintètica, comercialitzada amb la marca True Blood, els vampirs del món, després de mil·lennis d’ocultació i de veure’s condemnats a matar per perllongar la seva “no vida”, decideixen “sortir del taüt” i declarar que, no sent ja una amenaça per als humans, poden conviure amb ells i reclamen els seus “drets civils”. Quan una nit apareix en el Merlotte’s, el bar on treballa, en Bill Compton, un vampir partidari de la “adaptació”, s’obre per a ella l’existència d’un món sobrenatural, més enllà del que veiem i percebem pels sentits, poblat per éssers que fins aleshores s’ocultaven darrere de l’ombrívola cortina dels  mítes, en l’imaginari terrorífic dels humans o a les pàgines de les novel·les de terror. Els vampirs de True Blood, que aparentment ja no necessitaran succionar jugulars cada nit per alimentar-se, estan més a prop del glamour d’una estrella del rock que de la figura sinistra del No Mort imaginat per Stoker, aquell que s’aixeca cada nit del taüt dipositat en una cripta humida i pudent. Els nous vampirs es relacionen amb els humans, regenten negocis i dirigeixen partits polítics. Però la Sookie descobrirà que és impossible vestir el llop amb pell de xai i que els vampirs, per molt atractius i encantadors que puguin semblar en els seus esforços per “normalitzar” la seva condició, no poden sostreure’s al que defineix la seva veritable naturalesa: l’instint depredador.

Diuen els detractors de True Blood que aquesta sèrie només pot agradar a fanàtics de la figura del vampir o a descervellats addictes al gore i al sexe explícit gratuït. I ara, i jo pensant durant anys que era una mica més profunda que tot això… Però sí, és cert, True Blood pot no agradar a qui no experimenti, si no fascinació, almenys una mínima curiositat per la figura del no-mort. Ja sigui en els racons més recòndits de les llegendes ancestrals, a les pàgines de la novel·la gòtica o en les pantalles cinematogràfiques, el vampir, un ésser fosc i maleït, assedegat de sang humana que el manté en una turmentadora frontera entre la vida i la mort,  que és alhora la seva força i el seu atractiu, però també la seva maledicció eterna, és un dels personatges que més interès ha despertat i desperta entre el públic. Uns envegen el seu poder, uns altres el temen i, en el fons, tots el compadeixen. Us heu plantejat alguna vegada que no ha de ser gens fàcil això de viure eternament esclau de la mort aliena per mantenir la pròpia vida?

Sobre l’estètica gore, diria que el nom de la sèrie no pot enganyar ningú: en ella hi ha sang, molta, i fresca. Què es pot esperar d’una sèrie sobre vampirs? Al cap i a la fi, no era massa creïble aquesta imatge clàssica de Bela Lugosi o de Christopher Lee clavant els ullals a una espantada noia en plena jugular i sortint d’aquesta un modest rajolí de sang. O no? Tampoc pretenc negar que algunes escenes són sagnants en excés (confesso que prefereixo veure morir un vampir desfent-se en netes cendres que esclatant en glopades de sang i teixits tous), però l’hiperrealisme és propi també de moltes altres produccions cinematogràfiques o televisives i ningú les ha qualificat de gore. Pel que fa al sexe més o menys explícit o més o menys gratuït, crec que l’erotisme i la sexualitat són inherents al mite del vampir, l’ésser que fascina l’humà, el porta més enllà de les regles morals i li permet trencar tabús. No se li pot escapar a ningú que els incisius en la carn d’un altre ésser no deixa de ser una referència sexual clara. Barrejar la sang, córrer per les venes d’un altre és una imatge amorosa i passional utilitzada sovint en literatura. Allan Ball, el guionista de True Blood, explicita aquest univers eròtic i seductor que envolta el vampir i el situa en la societat actual, amb els seus usos i costums sexuals. Ni més ni menys. Que aquestes escenes ens puguin semblar gratuïtes o explícites dependrà de la sensibilitat de cadascú. A mi, particularment, no m’ho semblen, qualsevol pel·lícula espanyola conté més sexe gratuït que True Blood. Ara mateix penso en una sèrie com Els Tudor, que la Primera de TVE ha estat emetent en prime time després d’haver passat també per Digital Plus. Les seves escenes de sexe explícit no tenen gens que envejar a les de True Blood, encara que, és clar, el sexe entre reis, reines i nobles té molt més glamour, on vas a parar. Recordo en concret una escena en què Enrique VIII, a qui  dóna vida un Jonathan Rhys-Meyer definitivament massa atractiu per al paper, alleujava manualment el seu desig per una encara inassolible Anne Boleyn, mentre un discret criat apartava la vista i sostenia una mena de gibrell daurat i regi, per descomptat, per recollir el producte final de semblant operació. El meu cervell i els meus ulls van trigar ni se sap a posar-se d’acord per decodificar el que estava succeint a la pantalla, tan increïble em va semblar. Si això no és gratuït, que baixi Déu i ho vegi.

No negaré que després d’una prometedora primera temporada i un segon lliurament més aviat fluix, en conjunt, i tan surrealista en ocasions que s’apropava perillosament a l’absurd, continuo preguntant-me què ha de tenir True Blood per “enganxar” tants milions de seguidors, entre ells jo mateixa (fa temps que intento explicar-me per què encara continuo experimentant aquesta estranya fascinació per aquesta sèrie, a veure si al final resultarà que realment pertanyo el grup dels descervellats addictes al gore i al sexe gratuït…), tot i que la seva qualitat ha mostrat bastants alts i baixos. És evident que la “moda *vampírica” de què tant es parla, iniciada amb la saga Crepuscle, hi ha tingut molt a veure. Però True Blood marca una diferència clara amb la resta de productes televisius, cinematogràfics i literaris que tenen com a protagonistes els vampirs i que envaeixen les pantalles i les llibreries des de fa uns anys. True Blood seria, per dir-ho d’alguna manera, la versió sorneguera i “lleugera de cascos” de la puritana Crepuscle. En fi, ja ho diu la cançó de Jace Everett en el magnífic opening de la sèrie: I wanna do bad things with you

A propòsit de Crepuscle, sembla que la seva autora, Stephanie Meyer, no va ser tan original com es creu quan va imaginar una nova classe de vampirs, que són capaços de sobreviure sense alimentar-se dels humans. La idea ja s’insinua a Entrevista amb el vampir, d’Anne Rice, anterior en més de dues dècades a les famoses novel·les de Meyer, en la qual Louis, tot just acabat de convertir-se en no-mort, rebutja atacar els éssers humans per beure la seva sang i s’alimenta, al principi, només d’animals, la qual cosa provoca el menyspreu de Lestat, el seu creador. Aquesta idea pren forma en una altra famosa saga vampírica, The Vampire Diaries, de L.J. Smith, les novel·les de la qual van ser publicades per primera vegada l’any 1991, i que han arribat també a la petita pantalla. En elles, un vampir gairebé adolescent, Stephan Salvatore, com el protagonista masculí de Crepuscle, consumeix sang animal i estima una humana. Stephan té un germà, Damon, també vampir, que es nega a renunciar al poder, la força i l’atractiu que li confereix la sang humana i menysprea Stephan com Lestat menyspreava a Louis en les novel·les de Rice. L.J. Smith, que va escriure les seves novel·les pensant en un potencial públic adolescent, imagina, a més, un triangle amorós entre Stephan, la seva amiga humana, Elena, i el pervers i irresistible Damon, el “noi dolent però no tant”.

The Vampire diaries

Això ens recorda, salvant les distàncies, per descomptat, al triangle Bill-Sookie-Eric a True Blood (i en la seva versió més descafeïnada i apta per a tots els públics, a la relació de la protagonista de la saga Crepuscle amb el vampir Edward i l’home-llop Jacob). Així que si haguéssim d’atorgar el títol de “creadora de vampirs humanitzats”, sens dubte hauríem de lliurar-li-ho a L.J.Smith, malgrat que sigui l’Stephanie Meyer qui hagi aconseguit els majors èxits amb les seves novel·les.

Eric i Sookie

Bill i Sookie

Entre L.J.Smith i Stephanie Meyer se situarien les novel·les de la Charlaine Harris, que constitueixen la base de la trama argumental de True Blood, encara que l’adaptació que està duent a terme Allan Ball sigui cada vegada més lliure i personal. L’univers que imagina Charlaine Harris en les seves novel·les, la seva història d’amor entre una cambrera una mica “de poble”, però amb poders telepàtics, i un vampir que vol, aparentment, reintegrar-se en la societat després de més de 140 anys de sagnants correries nocturnes, semblava no haver despertat l’atenció dels lectors al nostre país. Però tot ha canviat després de l’arribada a les pantalles de True Blood. La barreja de terror, del sobrenatural, d’intriga, humor negre, mala llet, erotisme, sarcasme i romanticisme d’aquesta sèrie, que dibuixa, a més, uns personatges molt més complexos que els creats per L.J.Smith i Meyer, han atret un públic adult que no sempre se sentia còmode amb aquestes sagues de vampirs adolescents.

En la seva primera temporada s’entrecreuaven dues trames principals: d’una banda, la incorporació dels vampirs a la societat després de segles de foscor i secretisme, i per una altra, els assassinats d’una sèrie de dones que tenen en comú haver-se relacionat amb vampirs. Quan els conflictes entre vampirs i humans comencen a succeir-se, es fa evident una clara referència al tradicional rebuig del Sud de la població afroamericana. Conèixer la ideologia altament endogàmica imperant en el Sud, la seva manera de viure, els seus mites i tradicions és fonamental per entendre la primera temporada de True Blood.

Eric Northman

Els no-morts apareixen organitzats, a més, en una complexa jerarquia o sistema social, que és un dels elements més nous i interessants de la sèrie, ja que fins llavors, el vampir era un depredador que actuava soli que estava mancat totalment de sentiments o d’instint social, no ja no amb els humans, per descomptat, sinó fins i tot amb els seus congèneres. Els vampirs s’agrupen en dos bàndols, els partidaris de la “socialització” (uns més sincerament que uns altres) i els que no hi creuen i es neguen a renunciar al poder i la força que els atorga la sang humana. Hi ha un Magistrat i uns Xèrifs que controlen la comunitat vampírica i que fan complir les seves particulars lleis. El personatge de Bill Compton, ple de contradiccions i en contínua lluita, debatent-se entre el seu desig de portar una vida “normal” al costat de la Sookie i la influència dels vampirs que li recorden constantment a qui deu lleialtat i quina és la seva veritable naturalesa, el converteixen en una mena de pària per a tots dos grups, humans i vampirs, ja que no arriba a ser acceptat pels primers i sofreix el rebuig i el recel dels segons. En aquesta primera temporada s’introdueix el personatge de l’Eric Northman, el xèrif de la Zona 5 a la qual pertany Louisiana, un vampir víking que té més d’1.000 anys i que anirà cobrant importància a mesura que se succeeixen els capítols pel seu antagonisme amb en Bill Compton.

L’Eric regenta un bar de vampirs anomenat Fangtasia , juntament amb la Pam, la seva sòcia i, alhora, “filla vampírica”, ja que ell va ser el seu creador. Pam és una vampira tota elegància i glamur, amb inclinacions lèsbiques, freda i calculadora però dotada d’una ironia i un humor negre impagables. Els seus diàlegs són del millor de la sèrie.

Pam

La trama misteriosa que es teixeix al voltant dels assassinats de dones resulta molt més tradicional que l’imaginari veritablement original que recicla el mite del vampir i l’adapta als nous cànons imperants. Serveix, bàsicament, per dotar de vida el personatge del germà de la Sookie, Jason Stackhouse, una mena de semental tot músculs i poc cervell, que es converteix en el principal sospitós d’aquests crims.

Jason Stackhouse

Si alguna cosa ha d’agrair la Charlaine Harris a l’Allan Ball, el guionista de la sèrie, és que recuperi alguns personatges secundaris de la novel·la, caracteritzats de manera superficial, i els atorgui forma i contingut, profunditat psicològica. Aquest seria el cas d’en Jason, que obté protagonisme en la sèrie des de la primera temporada. Particularment penso que ha estat un encert de l’Alan Ball, ja que dóna molt joc i en segueix donant en les temporades posteriors, malgrat que aquesta opinió no la subscriguin tots els seguidors de True Blood.

El mateix succeeix amb el personatge de Tara, la malcarada i irascible millor amiga de la Sookie, qui en les novel·les apareix sempre de manera molt tangencial i se’ns descriu com una noia frívola, propietària d’una botiga de moda i que freqüenta la companyia de vampirs rics. En la sèrie, no obstant això, la Tara és una noia negra, filla d’una alcohòlica i que no aconsegueix portar una vida estable, ni des del punt de vista personal ni professional. A diferència de la Tara literària, en la sèrie, el personatge és poc inclinat a les relacions amb vampirs i no oculta la seva antipatia pel promès no-mort de la seva millor amiga. A True Blood, Tara serà un dels personatges imprescindibles i arribarà a protagonitzar una de les trames que es desenvolupen en la segona i tercera temporades, amb alguns moments memorables.

Lafayette Reynolds

Un altre dels personatges recuperats per l’Allan Ball per a la sèrie és en Lafayette Reynolds, el cuiner gai del Merlotte’s, que és assassinat al cap de poques pàgines d’haver-se iniciat la primera de les novel·les d’Harris, Mort fins al vespre. Lafayette es converteix, per obra i gràcia del guionista de True Blood en cosí de la Tara i traficant de V, la sang de vampir, una droga il·legal a la qual molts humans s’han convertit en addictes. Els seus efectes serien una combinació entre els de la Viagra, l’LSD i la pòcima que Panoràmix prepara per a Astèrix. Òbviament, per aconseguir-la, els traficants han de comptar amb vampirs ben disposats a ser drenats, la qual cosa lògicament no succeeix, o bé atreure amb algun ardit els no-morts per deixar-los secs. Això, a la llum de les noves lleis producte de la incorporació dels vampirs en la societat humana, es considera un delicte i el vial de sang de vampir es cotitza a preus molt elevats al mercat de la droga. Voleu un element temàtic més actual que aquest?

En conjunt, almenys pel que fa a la caracterització de personatges, la sèrie televisiva ha sortit guanyant en relació a les novel·les. Hoyt Fortenberry, el millor amic de Jason Stackhouse, el policia Andy Bellefleur i el seu cosí Terry, o Arlene, la cambrera companya de Sookie, ja en la primera temporada es converteixen en peces fonamentals de la trama argumental de la sèrie, mentre que en les novel·les no són més que simples  comparses.

Hoyt Fortenberry

Arlene

En la segona temporada, l’Allan Ball crea nous personatges, com el de la vampiressa Jessica Hamby, una jove que és convertida per en Bill Compton com a compensació per haver matat un altre vampir. Reconec que sento una especial debilitat per la Jessica, inexperta i angoixada per la seva nova condició de no-morta, sense saber com controlar el poder que això li atorga i encara absolutament lligada als sentiments humans, com el que s’experimenta amb el primer amor, que ella troba en Hoyt Fortenberry.

Jessica

Hoyt i Jessica

En el segon lliurament, True Blood aposta definitivament pel sobrenatural: si resulta que els vampirs existeixen, per què no poden ser reals altres criatures que fins aleshores  només apareixerien en els nostres malsons? El poblet de Bon Temps sembla ser terreny abonat per a les experiències amb éssers d’una altra naturalesa i allà ningú és el que aparenta ser. Tal vegada el cas més xocant sigui el de Sam Merlotte, l’amo del bar on treballa la Sookie, que és un canviant, és a dir, algú que pot transformar-se en un animal.

Sam Merlotte

En el cas d’en Sam, aquest canvi es tradueix en un inofensiu gosset collie, que corre pel bosc. Però l’existència dels canviants anuncia ja l’existència d’uns altres canviants molt menys innocents i simpàtics: els homes-llop. Era d’esperar: no són ells els enemics declarats dels vampirs? Hauríem d’esperar a la tercera temporada per veure’ls en acció i involucrant la Sookie en les seves especials i tibants relacions amb els no-morts.

Confesso que la segona temporada de True Blood podria haver estat una decepció completa de no ser perquè de les dues trames que desenvolupa, una d’elles va aconseguir finalment reconciliar-me amb la història i els seus personatges. Però va ser  durant aquest temps quan pensava més sovint què feia jo esperant el següent capítol si allò s’havia convertit en alguna cosa semblat en un “esperpento”, que diria Valle-Inclán. Els dotze capítols que formen el segon lliurament es mouen entre dues històries: la trama de l’Església del Sol i del vampir Godric, que es desenvolupa en Dallas, i la història de la mènade Maryann, que té lloc a Bon Temps i que converteix aquest aparentment tranquil i conservador poblet del Sud en una bacanal continuada.

Els dotze capítols que la formen s’inicien amb un altre conflicte entre la Sookie i en Bill quan ella descobreix que ha convertit l’adolescent Jessica en vampira i que, en ser el seu creador, la joveneta queda sota el control del xicot no-mort de la Sookie. L’enamorada cambrera comença a sospitar que el seu estimat pot estar ocultant-li més secrets que l’existència d’una vampira rebel i inexperta.

D’altra banda, la Sookie és atacada en el bosc per un estrany ésser que descriu després com un “toro humà”, que li deixa l’esquena feta un nyap i li inocula un verí mortal. Només aconsegueix sobreviure gràcies al fet que el seu estimat Bill la porta al Fangtasia, el bar de vampirs propietat de l’Eric Northman, per demanar que la guareixin, quan s’adona que ell, amb la seva sang vampírica no pot fer-ho. L’Eric sol·licitarà els serveis de l’estranya doctora Ludwig, qui salvarà la vida de la Sookie, però ella quedarà en deute amb l’Eric. I aquest sabrà recordar-li en el moment oportú que li’n deu una.

En la primera història, la Sookie és convocada pel vampir Eric, el superior d’en Bill Compton, per viatjar a Dallas on ha desaparegut Godric, el xèrif de la zona 9. El Godric és un vampir romà que, a més, va ser el creador de l’Eric i a qui aquest professa una lleialtat i un afecte que sorprenen en el fred i implacable no-mort víking. Els vampirs sospiten que Godric ha pogut ser segrestat pels membres d’una nova organització religiosa, l’Església del Sol, dirigida pel reverend Newlin, l’únic objectiu del qual és, en nom de Déu, netejar de vampirs la faç de la terra. La Sookie, amb els seus poders telepàtics, s’infiltra a l’Església per descobrir quina ha estat la sort de Godric. Aquest personatge serà un dels al·licients de la segona temporada. Després de 2.000 anys, Godric ens mostrarà com pot arribar a cansar això de ser immortal i d’haver de viure tota l’eternitat envoltat de foscor de mal i de mort.

Godric

Maryann

En relació a la segona de les trames argumentals, a dia d’avui encara no he acabat d’entendre el perquè de la història de la Maryann. Tenia clar que una mènade és un personatge mitològic grec, una espècie d’acòlita del déu Dionís. Les mènades podien ser humanes o no i, en ser posseïdes pel déu, es tornaven boges, per la qual cosa es dedicaven a adorar-lo contínuament en un estat de desvarieig orgiàstic frenètic i salvatge, abusant del vi i del sexe més violent. Sembla ser també que les mènades tenien bastant mal caràcter i que vagarejaven pels boscos mig nues a la recerca de possibles víctimes, a les quals no dubtaven a esquarterar i menjar després de fer-les participar en veritables maratons de ball, substàncies al·lucinògenes i sexe frenètic i descontrolat, tot en honor del déu. Així que mentre la Sookie és a Dallas ajudant els vampirs, arriba al poble la Maryann, un d’aquests personatges mitològics violents i irracionals. Primer es presenta com una assistent social o treballadora familiar que ajuda la Tara, sempre angoixada, insatisfeta i traumatizada, per atreure-la a casa seva, fer que s’enamori d’un atractiu i enigmàtic jove que rep l’absurd nom d’Eggs i, finalment, utilitzar-la en els seus foscos plans. Després descobrim que aquesta dona va ser l’amant ocasional d’un Sam Merlotte adolescent amb el qual té un deute i no precisament econòmic. I quan es volen adonar, tot el poble cau sota l’influx de la Maryann, qui desperta en els habitants de Bon Temps els seus més baixos instints i les més fosques passions: si algú els promet que alliberant-se de les seves inhibicions, donant sortida als seus desitjos més recòndits i deixant-se anar en una bogeria d’alcohol i sexe aconseguiran ser més a prop de la divinitat, és lògic que els conservadors i reprimits habitants de Bon Temps caiguin en un estat de bogeria col·lectiva i es posin al servei de la salvatge i, per què no dir-ho, grotesca Maryann.

Si vaig continuar endavant amb la segona temporada va ser perquè a través de la primera de les trames argumentals se’ns descobreix a poc a poc qui és qui en la comunitat vampírica, com van ser convertits l’Eric i en Bill, la seva organització jeràrquica i el seu sistema de lleialtats. Inquietant i premonitoria va ser l’aparició de la vampira Lorena, la creadora de Bill, qui després de 140 anys, experimenta contra ell una barreja d’amor antic i d’atac de banyes. I els vampirs ressentits poden ser molt perillosos.

Lorena i Bill

Però el més interessant són els moments relacionats amb l’Església del Sol, que funciona com tantes i tantes organitzacions religioses sectàries americanes. Els seus dirigents, el reverend Newlin i la seva dona Sarah, són l’encarnació perfecta d’aquests telepredicadors tan famosos als EUA, que poden portar els seus adeptes a cometre qualsevol despropòsit, fins i tot el més violent, portats pel fanatisme religiós.

El reverend Newlin i Sarah

I la cosa es complica quan és el Jason, el faldiller i més aviat curtet germà de la Sookie qui, després de veure la llum i amb la millor de les intencions, es fa adepte de l’Església antivampírica i es trasllada a Dallas per ser adoctrinat i entrenat per convertir-se en una mena de Buffy, però en masculí i amb la Bíblia a la mà.

Un altre dels al·licients de la segona temporada és, sens dubte, l’ambigua relació que s’estableix entre l’Eric i la Sookie. Units pel que podria anomenar-se un llaç de sang (no desvetllarem ara com es produeix aquesta unió sanguínia entre els dos), l’Eric serà capaç de conèixer els pensaments, estats d’ànim i desitjos de la Sookie, la qual cosa la fa francament vulnerable davant aquest vampir calculador i aparentment sense escrúpols. Però el més curiós és que aquests intercanvis sanguinis provoquen també que la Sookie experimenti inconfesables desitjos eròtics cap al vampir víking i el converteixi en protagonista de les seves fantasies i somnis eròtics.

El personatge de l’Eric Northman, que ja va començar a cobrar rellevància a la fi de la segona temporada, es converteix al llarg de la segona en un dels personatges amb més força de la sèrie. Fred, calculador i implacable, no creu en absolut en la integració dels vampirs en la societat humana i només aparenta acceptar-la pels beneficis que aquesta pot reportar-li: diners, poder fer negocis amb els humans, i , a més, menjar fàcil, ja que no són pocs els homes i dones que desitgen ser mossegats per un no-mort atractiu i important com l’Eric.

El vampir víking té al llarg dels capítols de la segona temporada moments realment inoblidables: destacaria aquell en què apareix amb el cabell ple de paper de plata mentre s’està fent unes metxes, esquartera sense parpellejar un home i, després, preocupat pel seu aspecte després d’aquesta orgia de sang, pregunta al Lafayette, a qui manté presoner, si s’ha tacat el cabell.

A diferència d’en Bill Compton, qui sempre sembla disposat a vendre la seva imatge de vampir honest, que lluita per mantenir els seus fràgils sentiments humans i que afrontaria la mort veritable i definitiva abans que permetre que algú fes mal o perjudiqués la Sookie, l’Eric Northman no té objeccions a mostrar-se com un ésser hedonista, calculador, orgullós de la seva naturalesa vampírica, implacable i fred. Posseeix, no obstant això, un afiladíssim sentit de l’humor i una ironia demolidora que ens ha regalat als seguidors de True Blood amb alguns dels moments dignes de recordar d’aquesta sèrie. La seva relació amb la Sookie és ambigua i així es manté durant tota la tercera temporada: la necessita perquè els seus poders telepàtics poden ser-li d’utilitat, però hi ha vegades en què no amaga l’atracció que sent per ella i que, al principi, sembla ser alguna cosa simplement física. L’Eric no dubta a enganyar la Sookie per compartir la seva sang amb ella i així poder controlar els seus pensaments. A més, el vampir, conscient del seu atractiu i cregut com pocs, sembla realment sorprès quan la cambrera prefereixi al taciturn Bill Compton i no dubtarà a jugar brut sempre que pugui per portar-la al seu terreny (o el que és el mateix, al seu llit). No obstant això, a mesura que transcorren els episodis de la segona temporada, serem testimonis dels sentiments de lleialtat de l’Eric respecte de Godric, el seu creador, o els seus esforços, no sempre convincentment guiats per l’interès, per ajudar la  Sookie. En realitat, sembla que qui sempre dóna el primer pas per treure la intrèpida Sookie dels nombrosos embolics en els quals es fica és el calculador i aparentment egoista Eric, i no el seu xicot, l’honest, recte i avorrit consumidor de sang sintètica. Però com succeeix al món real, tampoc en el dels vampirs les coses són sempre el que aparenten ser.

Sembla que l’Allan Ball, el guionista de la sèrie, té un inexplicable (almenys de moment) interès per mostrar-nos un Bill Compton més honest, transparent i enamorat que no pas la mateixa Charlaine Harris, la seva creadora literària. Mentre que en les novel·les, l’amor d’en Bill per la Sookie no triga a mostrar-se menys desinteressat del que semblava al principi, en la sèrie sembla haver-se apostat per un tour de force força  equilibrat entre els dos vampirs, no només pel que fa al seu interès per la cambrera de Bon Temps. D’altra banda, la innegable atracció que sent la Sookie per l’Eric, en la sèrie es vol deixar ben clar que és deguda al llaç de sang que la uneix amb aquest vampir, i que ella mateixa se sent incòmoda amb aquests pensaments.

No obstant això, en les novel·les, la intrèpida Sookie és molt més “descocada” que en la versió televisiva i la imatge de l’Eric apareix sovint en el seu subconscient, però també de vegades en els seus pensaments absolutament conscients. Aquesta ambigúetat, aquest estira i afluixa constant entre l’Eric i la Sookie, la lluita que ella lliura entre el que li dicta el cor i el que els instints li suggereixen, l’ambivalència dels seus sentiments respecte a aquests dos vampirs, és una de les apostes que manté l’interès per la sèrie i que els seus responsables han seguit jugant al llarg de la tercera temporada. I sembla que, de moment, els fans de la sèrie són més favorables al “noi dolent” que al “xicot oficial”. Afegir que em sumo a totes aquelles (i a aquells, per què no) que segueixen sorprenent-se de com resultar d’atractiu aquest Eric, fins i tot vestit de dona, amb paper de plata en el cap o vestint alguna cosa tan poc glamourosa com la samarreta imperi o els xandalls brillants rematats amb mocasins.

Alexander Skarsgård

Atractius a part, és de destacar com broda el paper el suec Alexander Skarsgård. Sembla ser que l’actor suec es va presentar al càsting per interpretar el paper de Bill Compton, però que un altre projecte el va allunyar per un temps de les proves de True Blood. Al final, quan va poder tornar a presentar-se, el paper del promès vampir de la Sookie Stackhouse havia anat a parar a les mans de l’anglès Stephen Moyer, així que va haver de “conformar-se” amb el paper d’Eric, que en principi era secundari. Definitivament, tant l’Alexander Skarsgård com els seguidors de la sèrie crec que hem sortit guanyant ab el canvi.

Stephen Moyer caracteritzat com a Bill Compton

En la segona temporada també apareix per primera vegada el personatge de Sophie-Anne, la Reina dels vampirs de Louisiana, una exquisida, elegant, sexualment ambigua i cruel vampiressa que controla els no-morts de la zona i que utilitza els seus “súbdits”, entre ells a l’Eric, per dur a terme negocis poc honestos a esquena del Magistrat, la màxima autoritat vampírica. Sí, és cert que l’existència de xèrifs vampirs ja era com a mínim curiós. Que hi hagués un Magistrat que controlava i castigava els no-morts díscols o que es veien embolicats en qualsevol activitat que fes vulnerables a la resta dels seus congèneres davant els humans podia digerir-se. Però el tema de la Reina ja em va superar. I això que no sabia encara el que m’oferia la tercera temporada quant a éssers regis es refereix…

Sophie-Anne

La segona de les trames, ja ho he dit més amunt, em va semblar senzillament grotesca. L’existència d’un ésser mitològic que es passeja pels boscos propers a Bon Temps acompanyada d’un porc (no, no sé què pintava el porc en aquesta història) i que se serveix dels innocents humans per dur a terme un sacrifici que li retorni el déu dels seus amors entre bacanals desenfrenades és més del que podia suportar. Tal vegada l’única cosa interessant en la història de Maryann sigui que ens mostra com les persones que són sotmeses a una educació estricta i a unes normes socials asfixiants poden, en nom d’un suposat amor per la divinitat, arribar a cometre els actes més inexplicables i atroços quan aquests queden “santificats” i justificats per la religió. Sembla que es dóna a entendre que els humans no hem superat encara l’estadi de les pulsions més bàsiques, que la crueltat o la luxúria, l’instint assassí, la irracionalitat, en resum, bateguen en el nostre interior amb una força tan extrema que es desborden en el moment en què alguna cosa o algú ens assegura que trencar les normes morals i socials que ens mantenen precàriament en un estat de certa racionalitat és bo, es l’adequat, el que és“sant”. I aquesta mateixa lectura sembla desprendre’s d’alguns dels moments relacionats amb l’Església del Sol. Però és només una impressió personal, per descomptat.

Quan es va començar a parlar de la tercera temporada de True Blood, just en acabar la segona, el que destacava la crítica era que en aquest tercer lliurament la Sookie tindria experiències amb éssers d’altres naturaleses a més dels vampirs, i estava clar que tindria tractes amb els homes-llop, i, finalment, que hi hauria molt més sexe que en l’anterior temporada. Tenint en compte que havia quedat més que saturada en relació a individus i experiències sobrenaturals, vaig pensar que els límits acceptables en una sèrie que no fos estrictament de ciència-ficció estaven més que superats. En Sam Merlotte convertint-se en gos em va costar d’admetre, però la història de la Maryann, amb les seves bacanals i sacrificis que no tenien res que envejar als del mateix Calígula, ja em va semblar que atemptaven contra la intel·ligència de qualsevol espectador. Si a més s’hi sumaven els licàntrops, cosa del tot lògica, de qualsevol manera,  perquè no hi ha història de vampirs com Déu mana sense la presència dels seus eterns enemics, i semblava que la cosa no acabaria aquí, em vaig plantejar seriosament abandonar True Blood malgrat els moments interessants, divertits i intel·ligents que m’havia ofert. Pel que fa al seu polèmic contingut sexual que semblava que s’incrementaria en els nous episodis, no va ser alguna cosa que em fes decantar a l’hora de seguir la sèrie o no. Realment, el que és original a True Blood i pel que és seguida per milions d’espectadors no radica precisament en les seves escenes de sexe més explícit del que estem acostumats a veure per televisió. No crec que ningú segueixi aquesta sèrie o deixi de veure-la per aquest motiu. El que trobava a faltar era la frescor i l’originalitat de la primera temporada, la seva capacitat de crítica social sobre la situació de les minories. La integració dels vampirs, un col·lectiu considerat perillós i indesitjable, que gràcies als avenços científics podria controlar la seva necessitat natural de matar i arribar a coexistir amb els humans, em va semblar una metàfora perfecta de la situació d’altres grups, des dels afroamericans als homosexuals. Insisteixo que aquesta mateixa crítica sembla mantenir-se en relació a la trama argumental que gira a l’entorn de l’Església del Sol i als seus fanàtics membres, fins i tot en la risible història de la mènade Maryann podem buscar, i fins i tot trobar, cert besllum de crítica sobre moltes qüestions relacionades amb la fe. Però el que era evident és que la línia argumental de la primera temporada havia desaparegut o, almenys, havia quedat molt atenuada.

Podem buscar-li un encaix, una justificació al sexe en tot això? Sí i no. Podem entendre-ho com un rebuig del puritanisme o de les convencions socials. Els vampirs no tenen normes sobre aquest tema, els seus instints naturals no se sotmeten a cap control social, moral o religiós. Fan el que desitgen fer i prenen el que els ve de gust en tot moment. Per això el sexe per a ells sembla ser alguna cosa infinitament menys ritualitzat o lligat a convencions i estats emocionals que per als humans. Aquest mateix estat de falta de control dels instints que experimenten els vampirs és al que arriben els habitants de Bon Temps que participen en els rituals orgiástics de la mènade. Fins i tot diria en relació al discutit contingut sexual explícit de la sèrie que es tracta simplement d’un sa exercici audiovisual i tampoc cal donar-li tanta importància. Torno a dir que en televisió he vist escenes igual o més pujades de to que les de True Blood i en un horari poc adequat.

True Blood és una sèrie disbauxada, visualment i pel seu contingut. I el seu ganxo, si és que podem parlar en aquests termes, no només té a veure amb el seu contingut sexual. La sèrie està pensada i feta sense tabús, no hi ha dubre, però tampoc és la barreja sense sentit de sexe i sang com pretenen alguns. En ella es parla de prejudicis, d’exclusió, de la complexitat dels sentiments humans, en resum, i es fa, no sempre, però sí en bona part de la seva trama, d’una manera transgressora, original i divertida, tant des del punt de vista argumental com a visual. Per això True Blood és a anys llum de les pel·lícules i sèries de vampirs amb què ens han bombardejat en els últims temps. I per aquesta raó, quan la tercera temporada de la sèrie es va iniciar en els EUA i van començar a circular per la xarxa els episodis corresponents, vaig decidir que mereixia que oblidés alguna de les decepcions que m’havia portat amb el segon lliurament i valorar què ens oferia  l’Allan Ball en aquests 12 nous capítols. I és possible que en la meva decisió pesés també el fet que estava en portes de les vacances i que tindria molt més temps per perdre davant de la pantalla d’un ordinador.

En l’últim capítol de la segona temporada, en Bill Compton, el xicot vampir de la telèpata i de vegades una mica passada de voltes Sookie Stackhouse, desapareix la mateixa nit en què anava a demanar-li que formalitzessin la seva relació (segons sembla, en algun estat del país el matrimoni entre humans i vampirs s’havia legalitzat. Això ens recorda a alguna cosa, suposo).

Però la Sookie es queda amb un pam de nas i, per descomptat, en l’inici de la tercera temporada ha de demanar ajuda a l’atractiu, irònic i narcisista Eric per poder localitzar-ho.

Alcide i Sookie

Començaran llavors les seves aventures a Jackson, la capital de l’estat de Mississipi, on Russell Edgington, el rei vampir d’aquest territori, el més antic dels no-morts, poderós i gairebé indestructible, sembla que té presoner en Bill. El personatge del rei de Mississipi, interpretat per un genial Denis O’Hare, és un vampir de 3.000 anys, radical en les seves opinions sobre els pobres humans, vanitós, narcissista, cruel com se suposa que ha de ser un no-mort, egoista i ansiós de poder i de sang, però alhora capaç d’estimar com només els vampirs que porten milers d’anys recorrent el món són capaços de fer-ho. Una pregunta inquietant: podria convertir-se l’Eric en un segon Russell Edgington si arribés a “no viure” 2.000 anys més? Crec no equivocar-me si dic que el Russell es converteix en el veritable protagonista de la temporada. Amb el permís d’en Bill, de la Sookie i fins i tot de l’impagable Eric, Edgington és el personatge més interessant de la nova temporada. En la seva recerca d’en Bill, la Sookie comptarà també amb l’ajuda de l’Alcide Hervaux, un licàntrop que, com no, passarà a formar part del grup d’éssers de dues naturaleses que se senten irremeiablement (i inexplicablement algunes vegades) atrets per la cambrera. I que augmentarà en alguns moments la seva temperatura corporal, malgrat les protestas de lleialtat cap al seu promès vampir desaparegut (ai, Sookie, Sookie…). Mentrestant, l’Eric s’introdueix a la “cort” del Russell, s’uneix al seu seguici de lacais atractius i musculosos i, amb el seu habitual pragmatisme i falta d’escrúpols, sedueix tant el rei com el seu consort, el frívol i divertit vampir Talbot, per esbrinar, entre altres qüestions, què ha passat amb en Bill.

Russell i Talbot

En els primers capítols de la nova temporada ja queden clares unes quantes qüestions: que la Sookie acabarà, com sempre, apallissada i drenada, aquesta vegada per uns vampirs poc amics de la famosa integració. Els membres de l’Església del Sol dirien que ho té ben merescut per aquesta afició seva de buscar-se amics poc recomanables. Qualsevol podia adonar-se que era qüestió de temps, perquè les coses no pintaven gens be estant Russell Edginton pel mig. A més, en Bill, com hagués dit la meva àvia, no era “trigo limpio”, alguna cosa estava ocultant, i la seva relació amb la cambrera de Bon Temps tenia alguna finalitat oculta més enllà dels seus arravataments eròticosanguinis. I ja era hora que el gentleman Bill comencés a mostrar, amb prou feines a apuntar, la seva veritable cara, segueixo sense entendre per què aquest interès dels responsables de True Blood per mantenir a la protagonista cega d’amor pel senyor Compton, si no és per seguir mantenint el triangle Eric-Sookie-Bill i, per tant, l’interès del teleespectador per saber com es resol la “tensió sexual no resolta”, com es diu ara, entre el víking i la protagonista femenina. Es feia evident, també, que l’interès del vampir víking Eric per trobar el vampir desaparegut no era en absolut altruista (com ho havia de ser, tractant-se de l’Eric): a més, l’Eric sabia més sobre els secrets d’en Bill del que l’enamorada Sookie podia imaginar i, a més, semblava tenir algun compte personal per resoldre amb el poderós rei de Mississipi. Sobre els homes-llop, la seva relació amb els no-morts aniria enllà d’una salvatge, sagnant i sana rivalitat, que és al que ens tenen acostumats en les pel·lícules de gènere: aquí entrarien en joc licàntropos “bons”, com Alcide, i uns altres que no ho eren tant, com Debbie Pelt, la seva salvatge, descontrolada i gelosa promesa.

Russell Edgington

Debbie Pelt

Tornaríem a trobar-nos amb antics coneguts, com la Lorena, la vampira que va crear en Bill, la qual cosa no augurava res bo. I coneixeríem Franklin, el vampir psicòpata, que ens ofereix alguns dels moments més delirants (i angoixants) d’aquesta tercera temporada (estupenda l’actuació de James Frain, encara que cada vegada que apareixia en pantalla, malgrat els seus ulls de boig i dels seus ullals ensangonats, no podia evitar tornar a veure Thomas Cronwell, interpretat impecablement pel mateix actor en Els Tudor).

Franklin Mott

Tara i Franklin

Altres trames secundàries, com la de la família canvia-formes d’en Sam Merlotte (el pare i la mare són impresentables, però el germanet que li ha tocat acaba resultant insuportable, malgrat que al principi feia pena i tot), així com les informacions sobre el seu tèrbol passat, o la de Jason Stackhouse i la seva xicota Crystal són, això, secundàries, una mica avorrides i fa la sensació que serveixen per “omplir”. En les novel·les de Charlaine Harris, la primera d’elles ni tan sols apareix, per la qual cosa resulta ser una invenció de l’Allan Ball. En relació a la segona, en les novel·les té moltíssima més importància que en la sèrie i els personatges de la petita però salvatge comunitat de Hotshot, inclosa l’aparentment dolça Crystal, ocupen un lloc destacat en la llista de personatges sobrenaturals o mig sobrenaturals d’aquest univers paral·lel que ha creat l’escriptora nord-americana format per vampirs, homes-llop, canvia-formes… i fades. Que ja és l’últim que em quedava per veure, no m’ho negareu. La tercera temporada també desvetlla el secret de l’existència d’aquests éssers que sempre havíem associat als contes infantils i que apareixen per Bon Temps amb la mateixa naturalitat que per les pàgines de la Ventafocs o La bella durment. I se’ls acaben sumant les bruixes i els bruixots, com podrem veure en el tercer lliurament de la sèrie, encara que no es pugui tenir massa clar, encara, quin paper hi jugaran, si no és que s’han llegit les novel·les de Harris. Hi ha móns més enllà, però segons True Blood, són en aquest. No podria la Sookie tenir amics una mica més “normals”? Perquè l’Arlene (a l’estil Mia Farrow a Rosemary’s baby) o Lafayette i el seu nou amant Jesús tampoc són, que diguem, paradigmes de “normalitat” i equilibri. I molt menys la irascible i amargada Tara, que recupera en els nous capítols un lloc bastant destacat i això no millorarà el seu estat mental.

I tornant als comentaris de l’inici, és cert, en aquesta nova temporada hi ha molta sang i molt sexe. De fet, aquesta tercera temporada traspua ambigüitat sexual per tots els seus porus. Encara que era alguna cosa palesa des dels primers capítols, es confirma que la bisexualitat i l’homosexualitat són alguna cosa inherent a la naturalesa vampírica. Tindrà a veure això amb el fet que portin segles o fins i tot mil·lennis de llit en llit? Ni idea.

Les lluites pel poder vampíric, les venjances programades durant mil anys, els secrets inconfesables i les decepcions anunciades aconsegueixen reanimar en bona mesura l’interès suscitat pels primers capítols de la sèrie, encara que no sempre. La tercera temporada té un inici molt prometedor, però perd manxa més o menys a la meitat per recuperar-se en els capítols finals. Però crec que s’aconsegueix, en general, reconciliar l’espectador amb True Blood després d’una segona temporada molt irregular. Així que un altre cop passaré el temps que queda fins al juny de 2011 esperant l’inici de la quarta temporada i preguntant-me, amb menys freqüència, això sí, què tindrà aquesta sèrie per tenir-me tan “enganxada”.