Alimentador RSS

Tag Archives: Catalunya

Del Barça al nacionalisme espanyol

Posted on

Aquests dies, voltant per la xarxa per veure què s’havia escrit sobre el partit Barça-Inter, vaig acabar llegint, sense voler-ho ni buscar-ho, tot un seguit de comentaris, escrits, imagino, per seguidors del Reial Madrid que estaven encara en fase d’èxtasi en saber que el Barça no jugaria la final de la Champions al Bernabeu. Se’ls notava alleujats pel fet que els seguidors barcelonistes no profanarien el temple del futbol madridista ni els carrers de la seva ciutat. Fins i tot, al dia següent al partit, havia vist per la televisió com grups de seguidors del Reial Madrid ho celebraven a Cibeles. Ja se sap com són les rivalitats futbolístiques i no em van sorprendre determinats comentaris, més enllà de la constatació que, de vegades, l’ésser humà gaudeix molt més del fracàs del rival que dels èxits propis, recordem allò d’el perfum més agradable és el del cadàver del nostre enemic. Probablement si hagués estat a la inversa, nombrosos barcelonistes haurien fet més o menys el mateix, aquí també tenim la nostra colla d’afeccionats que, si el Barça no guanya, es consolen amb les derrotes del Madrid. No sé si això deu passar entre totes les aficions d’equips amb rivalitats esportives similars a aquesta, és possible.

Però la qüestió que va cridar la meva atenció fou el to extremadament agressiu, groller, ressentit, amarat de menyspreu i prejudicis d’aquelles paraules, no només contra el F.C. Barcelona i la seva afició, sinó contra tot el que tingués relació amb Catalunya i els catalans. Aquests comentaris no celebraven una victòria del Reial Madrid, sinó una derrota del Barça, i no només això: el que en realitat els alegrava era el que entenien com una derrota dels catalans. Semblava com si, en realitat, s’hagués jugat la final d’una confrontació entre Espanya i “los putos catalanes de mierda”. No hi tenia cabuda el futbol, l’Inter no hi pintava res. Eren ells, els espanyols que havien guanyat no sé quina batalla contra Catalunya i els catalans. Això és el que em va sobtar, no perquè em sentís especialment ofesa com a seguidora del Barça o com a catalana (aquest estadi crec que per aquí el tenim més que superat per repetitiu), sinó perquè vaig copçar que no es tractava de provocacions orquestrades pels cervells extremistes i malaltissos de sempre, alimentats de tòpics seculars, com una epidèmia recurrent que apareix cada cert temps i que els catalans confiem que no s’estengui entre la població sana. Allò era fruit d’un estat d’opinió que ja no té res a veure amb el futbol i que, com la malaltia de què parlava, infecta cada cop sectors més amplis de la societat espanyola.  

No és res nou, ja ho sé. La identificació “Barça-Catalunya-nacionalisme” és antiga, com antics eren alguns dels tòpics i prejudicis anticatalans que estava llegint.  Com antiga és l’actitud flegmàtica que vaig adoptar, la que es fa servir majoritàriament a Catalunya: pensar que els prejudicis són fruit del desconeixement de la realitat catalana i de la falta de cultura. No sé si som ingenus o estoics, perquè sempre hem cregut que l’actitud anticatalana s’alimenta d’una barreja de tòpics i rumors que només persones ignorants i fanàtiques poden creure’s sense posar-se vermelles. Ara, després de pensar-hi amb més deteniment, penso que sí, que pequem d’ingenus. Perquè aquests tòpics són alguna cosa més que opinions sense fonament, i que expressen de la manera més visible, cridanera, exaltada i evidentment, més grollera, ell vell sentiment anticatalà, el de sempre, el de tota la vida i que no es un invent franquista, el que ens considera separatistes, insolidaris, egoistes, avars, antipàtics, tancats en nosaltres mateixos, interessats. És l’ anticatalanisme que ratlla extrems de vegades patològics,explotat sàviament no només per la dreta espanyola, que al cap i a la fi és que el podríem esperar, sinó des de tot l’espectre polític espanyol, de banda a banda. En aquell moment vaig prendre consciència que el que s’està estenent per la societat espanyola és, precisament, allò que si els preguntéssim jurarien rebutjar amb tota vehemència: el nacionalisme, un nacionalisme espanyol, molt més radical i excloent que la resta de nacionalismes “perifèrics” (basc i català, sobretot).

No entenc, si no, per què en un partit de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, els seguidors d’aquest equip agiten banderes espanyoles. Qui exclou a qui? Aquesta és la gran paradoxa: critiquen el suposat separatisme català, però, a la vegada, ells mateixos perceben els catalans com a diferents i no espanyols. Malgrat tot, penso que la gran majoria dels nacionalistes espanyols no tenen consciència de ser-ho o bé es neguen a admetre que ho són.

Manipulació, propaganda i exaltació, aquest és el perillós combinat que s’està servint per alimentar el nou nacionalisme espanyol, tant des de la dreta com des de l’esquerra. I observo que el missatge arrela, des de les més altes instàncies polítiques i culturals fins a la gent del carrer. S’ha de ser espanyol i s’ha d’estar orgullós de ser-ho. D’aquí la gran inversió mediàtica que s’està duent a terme per trobar elements cohesionadors de la societat espanyola i que constitueixin un motiu d’orgull, que acabin amb aquell sentiment d’inferioritat que s’arrossega des de fa segles, com per exemple, la selecció de futbol, “la Roja”, amb tot el desplegament de publicitat, espai il·limitat en les televisions, concentracions urbanoes, eslògans (Podemos, Vamos a desafiar al mundo, Disfruta de la Roja), etc, tot animat pels darrers èxits esportius. Imagino que l’objectiu últim no s’escapa a ningú mitjanament perspicaç.

Un altre element que ha de cohesionar tots els espanyols és la llengua, l’elemenet cultural identificatiu per excel·lència de tota comunitat humana. Els nacionalistes espanyols reconeixen en l’espanyol una superioritat i uns valors que el situen per sobre de la resta de llengües que es parlen a l’estat, que minusvaloren i no perceben com a part d’un patrimoni cultural comú.

I encara així, no hi ha una percepció general de l’existència d’aquest nacionalisme espanyol, la qual cosa és ben lògica, ja que el nacionalisme és la ideologia que demonitzen i rebutgen de pla. Perquè el seu nacionalisme no parteix d’una uniformitat ètnica ni d’una identitat històrica única, per això no acceptarien ser etiquetats com a nacionalistes. Al contrari, es presenten com a defensors de la democràcia i de la més estricta legalitat constitucional, la que no exclou ningú. Però defensant l’essència del que és “espanyol”, hi ha implícita  una exclusió de tot aquell que no pot o no vol ser considerat com a tal.

És un nacionalisme que diu valorar i protegir la “pluralitat cultural” espanyola, però que no se la creu, per a ells, la riquesa cultural espanyola és més aviat “folclòrica”, perquè “España es Una”, no ens equivoquem. Defensen la superioritat del que és espanyol i si no s’atreveixen a afirmar que el català o el gallec són dialectes (amb el basc ja no s’hi veuen amb cor), és perquè una asseveració d’aquesta categoria fa un tuf a franquisme ranci i ignorant, que és el que precisament volen obviar.

I jo, mentrestant, encara hi ha qüestions que no acabo d’entendre:

 – per què des d’Espanya es respecta i s’entén el per què dels nacionalismes en els països bàltics, a l’antiga Iugoslàvia, al Kurdistan o a les antigues repúbliques soviètiques. Però no es respecta el nacionalisme basc, català o gallec.

– per què són capaços de copçar la diferència entre nació i estat i el concepte de nació sense estat en els casos palestins o saharauis, però es tanquen en banda quan la qüestió la tenen a casa.

– per què volen vendre la idea d’Espanya com una nació, quan Espanya no té una unitat històrica, lingüística i cultural única, fins i tot els nacionalistes espanyols més radicals ho saben, una altra cosa és que ho vulguin admetre.

– per què no se’ls passaria pel cap minusvalorar llengües com l’islandès (uns 300.000 parlants, aproximadament), el danès (6 milions de parlants), el finlandès (5 milions de parlants), el noruec (5 milions de parlants), el lituà (4 milions de parlants), l’estoni (1 milió de parlants), el letó (1 milió i mig de parlants), l’albanès (6 milions de parlants)…. Però, en canvi, consideren que el català, amb 7 milions de parlants i 3 milions més que l’entenen, tot i que no el parlin habitualment, és una llengua pijama, una llengua d’estar per casa, que s’hauria de fer servir només en l’àmbit familiar i col·loquial.

– per què sembla que els nacionalistes espanyols s’avergonyeixen de ser-ho?. El discurs que utilitza tant la dreta com l’esquerra espanyola es basa en el caràcter no excloent de la nació espanyola, mentre que els nacionalismes entenen que ho són en essència. De moment, però, ja en queden exclosos tots aquells que s’atreveixen a discutir el concepte d’unitat nacional. I no és una opinió subjectiva perquè, com he dit abans, només cal observar les banderes espanyoles en els partits de futbol, les manifestacions, els comentaris insultants, els boicots als productes catalans, els manifestos a favor de l’ús del castellà a Catalunya, com si fos precisament aquesta llengua la que estigués amenaçada i necessités ser objecte de protecció. Tot això es fa contra un “enemic”, un adversari, contra aquells amb qui es tenen greuges no resolts, però mai contra els qui es creu que formen part del mateix grup o de la mateixa “nació”.

Quan l’any 1916 van preguntar a Rovira i Virgili, un dels més importants ideòlegs del catalanisme, què pensaven els catalans sobre els espanyols, va respondre: “Si vostè em pregunta si els catalans odien Espanya, li diré que no; si em pregunta si estimen Espanya, els diré que tampoc.”. Això no és ni bo ni dolent, és una postura molt catalana, tenint en compte els pocs motius que històricament s’han tingut a Catalunya per sentir-se “estimats” i valorats pels espanyols. Però ara, tenint en compte les circumstàncies presents, hauríem de fer un exercici de sinceritat i preguntar-nos: Qui exclou a qui? Qui odia a qui?

Anuncis