Virginia Woolf
L’any 1928, l’escriptora anglesa Virginia Woolf va ser convidada a donar a Cambridge dues conferències sobre el tema “La dona i la novel.la”. En el seu llibre Una habitació pròpia (1929) ens explica com va anar al Museu Britànic i va trobar milers de llibres sobre la dona, però tots escrits per homes. Davant d’aquest fet hagués estat fàcil pensar que la literatura és cosa d’homes i que les dones s’han limitat a ser instigadores de la creació literària, però no creadores, part de l’objecte produït, però rarament productores d’aquest. Partint d’aquesta afirmació, la paraula que millor definiria, aparentment, el paper de la dona en la història de la literatura universal seria absència. No es podria ignorar, per descomptat, l’existència d’algunes dones escriptores que han deixat la seva empremta en el camp literari, les dones amb cervell d’home a les quals al·ludia Simone de Beauvoir. Però precisament aquestes dones no negarien l’absència a què ens referim, sinó que, en tot cas, permetrien substituir la paraula absència per excepcionalitat. Samuel Bennet, en la seva obra Our Women: Chapters on Sex-Discord, va escriure: “(…) Amb la possible excepció d’Emily Brontë, cap novel.lista de sexe femení ha produït una novel.la que iguali les grans novel escrites per homes (. ..)”. Si bé és veritat que un petit percentatge de dones són intel ligents com els homes, en conjunt, la intel ligència és una especialitat masculina. No hi ha dubte que algunes dones són genials, però la seva és una genialitat inferior a la de Shakespeare, Newton, Miquel Àngel, Beethoven, Tolstoi. A més, la capacitat intel lectual mitjana de les dones sembla molt inferior. Afegiríem, llavors, un altre concepte que es va aplicar a les dones que van intentar obrir-se camí en un espai que, durant segles, va ser pràcticament monopoli dels homes: incapacitat. Per parlar en termes actuals, la literatura femenina va ser considerada com un producte de sèrie B i, per tant, marginal.
Tot i que la dona va trigar segles a reivindicar l’espai que li corresponia en el camp de la creació literària, no hi ha dubte que la literatura popular va ser creada i transmesa en bona part per dones. Aquesta literatura, bé lligada al cicle vital o bé de temàtica amorosa, es caracteritza per ser, a més d’anònima, oral. Apareix aquí una de les primeres explicacions per entendre aquesta presència gairebé excepcional de dones escriptores des dels inicis de les literatures europees occidentals fins fa poc més de 150 anys: el difícil accés de la dona a l’educació i a la cultura lletrada. La feminització indiscutible de la literatura popular oral demostra que, tot i que el geni creatiu existia entre les dones, haver-les mantingut apartades de la cultura escrita explicaria aquesta escassetat secular de dones escriptores. Mentre que els homes anaven a la universitat, les seves germanes ni tan sols podien trepitjar els seus jardins, és a dir, havien de ser, en el millor dels casos, autodidactes. A més, durant segles, es va considerar que la dona no necessitava saber llegir o escriure per desenvolupar les tasques que tenia assignades en funció del seu sexe i de tenir aquests coneixements constituïa un perill, una finestra oberta al món exterior, una forma de revolta.
És novament Virginia Woolf a Una habitació pròpia qui ens dóna la clau sobre què necessitarien les dones per poder competir amb els homes com a creadores de literatura: unes guinees i una habitació pròpia, és a dir, una mica de diners (que proporciona independència i accés a la cultura) i una habitació tancada amb pany i clau, un espai propi, no només entès com un lloc físic individualitzat i separat, sinó també com un espai vital, en el qual la dona pogués ser propietària del seu temps. Les seves reflexions apuntaven ja a una demanda d’emancipació respecte del control del pare o del marit que encara a principis del segle XX patia qualsevol dona, instal.lada en una minoria d’edat mental permanent. I si llegint les reflexions de Virginia Woolf no podem evitar pensar que per a la dona l’escriptura professional seria una mena de luxe burgès, és evident que el mateix esquema es reprodueix quan estudiem els casos d’aquestes veritables pioneres de la literatura pensada i creada en femení : en una immensa majoria, es tracta de dones que, fos quina fos el seu estat (religioses, solteres, casades) pertanyien a estaments socials privilegiats, la qual cosa els garantia cert accés a la cultura i un suport econòmic. Aquest seria el cas de Safo, la primera dona escriptora d’obra coneguda de la literatura occidental, de les refinades poetes que vivien en els harems d’Al-Andalus, com la coneguda Wallada, o de les trobairitz, nobles occitanes del segle XII, dones que cantaven a l’amor i al desig que sentien pels seus amants amb atreviment i cortesia, que tenien amplis coneixements de música i que competien d’igual a igual amb els trobadors masculins. Les seves poesies sorprenen pel seu realisme i per les seves referències explícites a l’amor carnal. Entre elles destaquen Beatriu, comtessa de Dia, o Azalais de Porcairagues.
A mesura que avancen els segles, a l’edat mitjana i fins al segle XVII, la majoria de dones que van desenvolupar una activitat com escriptores pertanyen majoritàriament a l’estament religiós. L’Església condemnava determinats gèneres i temes literaris i, per descomptat, considerava que la dona que s’atrevís a escriure havia de fer-ho sota l’empara de la seva condició de religiosa o d’una família noble i influent i, és clar, sobre temes no mundans. Seria aquest el cas de dones com Hrotsvitha, considerada l’escriptora més destacat de l’alta edat mitjana, o de Hildegarda de Bingen, l’abadessa del segle XII; de Caterina de Siena o de místiques com Teresa de Jesús o Sor Juana Inés de la Cruz . Aquelles dones que no havien abraçat la vida monàstica, escriuen igualment sobre temes religiosos o, si no és així, sobre qüestions que competien al rol que exercien en la societat: el de dones i, sobretot, el de mares. Així són freqüents les obres de dones dirigides als seus fills, en què abunden els consells de tot tipus, des de com governar un territori a com governar una casa noble, passant per consells de tipus mèdic. No podríem parlar aquí de literatura de ficció, sinó d’obres pertanyents al gènere didàctic. Dhuoda, noble del segle IX, seria una de les seves representants, encara que possiblement el cas més notable és el de Christine de Pizan, filla d’un metge i astròleg italià que va viure a la cort del rei Carles V de França a principis del segle XV.
Christine de Pizan
Christine es va educar a la cort i en la seva formació van tenir un pes importantíssim les idees del seu pare sobre la necessitat d’educar les filles. Quan va quedar vidu sent molt jove i es va trobar amb tres nens als quals havia de mantenir tota sola, es va posar a escriure com a únic mitjà de guanyar-se la vida. Ens trobem davant del primer cas de dona escriptora professional. Les seves obres més importants són La ciutat de les dames i Referent a dones famoses, escrites el 1404 i 1405 respectivament. Ja en el segle XVII, Madame de Sevigné va escriure una sèrie de cartes a la seva filla, entre 1671 i 1696, en què es poden llegir descripcions de la frívola cort de Lluís XIV, comentaris sobre les seves preocupacions afectives o religioses, la seva amargor per la separació de la seva filla o l’angoixa per la fugacitat del temps.
Encara que el XVIII és el segle de la Il.lustració, de la defensa de la llibertat i de la igualtat, la dona no aconsegueix encara situar-se en el mateix pla que els homes escriptors. Tot i que s’alcen veus a favor del dret a l’educació de les nenes i joves, aquesta continua circumscrita a àmbits socials privilegiats. No obstant això, la dona ja no serà simplement la protagonista de la literatura moralista i misògina o bé l’objecte de desig de la literatura amorosa escrita per homes, sinó que se li reconeix el dret a llegir, a fer-se amb els filòsofs de l’època en els salons literaris, a tenir opinió, a conèixer. El paradigma de l’escriptora del segle XVIII podria ser Madame de Staël, ànima dels principals salons literaris de París, relacionada amb pensadors i polítics de l’època i bona coneixedora de les seves obres. En la seva novel·la Delphine (1802) preconitza ja la llibertat d’elecció sentimental per sobre dels convencionalismes socials.
Al llarg del segle XIX assistim al fenomen de les dones que comencen a plantejar decididament el seu dret a escriure i demanen que la seva literatura sigui valorada segons els mateixos paràmetres quedels seus companys masculins. Em refereixo a escriptores com Mary Shelley, Jane Austen, George Sand, a les germanes Brontë, a Cecilia Böhl de Faber, a Colette o Víctor Català, entre altres. Amb tot, aquestes dones van haver d’escollir entre tres opcions per poder exercir com escriptores en tota l’extensió del terme que la seva època els permetia:
George sand
Masculinitzar-se, negar la seva condició de dones i assumir una identitat masculina, a través de l’ús d’un pseudònim o del cognom del marit. Seria el cas de l’escriptora francesa Aurore Lucile Dupin, coneguda com George Sand, de les germanes Brontë, Charlotte, Emily i Anne les quals, en els seus inicis literaris, van utilitzar els pseudònims de Currer, Ellis i Acton Bell, respectivament. L’espanyola Cecilia Böhl de Faber, autora de La gaviota, va publicar les seves obres amb l’àlies masculí de Fernán Caballero. Mary Wollstonecraft, la joveníssima autora de Frankenstein, va canviar el seu cognom pel del seu company sentimental i posteriorment marit, el poeta Percy Shelley. La novel·lista Caterina Albert, màxima representant de la novel·la rural modernista en llengua catalana amb obres com Solitud o Drames rurals, havia de signar amb el pseudònim de Víctor Català. La novel.lista francesa Claudine Colette (1873-1954) es va veure obligada a viure la humiliació de veure algunes de les seves obres signades pel seu espòs, qui, a més, no tenia cap escrúpol de mantenir aquesta mentida i enorgullir-se d’un èxit literari que que no era seu.
Descriure en les seves novel vides femenines “impròpies”, “marginals”, que no seguien el camí marcat, que han servit de revulsiu i alhora d’exemple comminatori per a la resta de les dones, com el personatge de la dona boja de Rochester a Jane Eyre, de Charlotte Brontë, el de Catherine Earnshaw a Cims borrascosos, de la seva germana Emily, o el de la infanticida a l’obra homònima de Víctor Català.
Crear una literatura estrictament “femenina” feta per i per a dones, en la qual no es posés en dubte cap dels valors socials imperants. Ens servirien com a exemple les novel·les de Jane Austen, que durant molt temps va ser acusada, fins i tot per altres dones escriptores, com Emily Brontë, de desenvolupar una literatura de “salonet”, de desconèixer el món que hi havia més enllà de les parets de casa, encara que, afortunadament, la crítica moderna ha sabut reinvindicar l’estil, l’humor, la ironia i fins i tot la crítica social que, sempre de manera molt tangencial, contenen les novel·les d’aquesta escriptora anglesa de principis del segle XIX.
Així doncs, el camí que la dona ha hagut de recórrer fins a ser considerada una professional de la literatura ha estat sembrat d’obstacles: el dificilíssim accés a la cultura escrita, unit a una infravaloració de la capacitat creativa de la dona serien els principals i els més penosos de superar. Per aquesta raó, la tenacitat, l’esforç, fins i tot l’atreviment que van demostrar aquestes pioneres de la literatura mereixen que la seva obra sigui coneguda, reivindicada i valorada.
UniversCat 