Alimentador RSS

Tag Archives: Educació

Ensenyar l’Holocaust als joves

Posted on

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)


En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

Anuncis

Ser professor a Espanya: quan la vocació ja no és suficient

Posted on

Fa massa temps que arribo a casa després de la feina pensant que potser no estaria malament intentar un “canvi d’aires” laboral. I aquest pensament, que abans només em rondava pel cap després d’un mal dia (i un mal dia el té qualsevol), comença a ser massa reiteratiu i insistent. I m’enfado amb mi mateixa, em renyo, fins i tot, i intento pensar en una altra cosa, perquè si algú ha nascut amb vocació per a la docència, aquesta sóc jo. Quan de petita em feien la insofrible pregunta sobre què volia ser de gran, mai vaig passar per aquesta etapa de vel·leïtats artístiques en què algunes volen ser cantants o actrius. Ni vaig sentir la crida humanitària que condueix d’altres cap a la medicina. Per fortuna, sempre vaig ser conscient de les meves limitacions i no se’m va passar pel cap voler ser model …. ¡ni tan sols hostessa! Tampoc em va temptar, en determinat moment i estant en portes de la meva entrada a la universitat, certa visió pràctica i utilitarista dels estudis, així que no vaig cometre l’error de matricular-me en Dret, en Empresarials o en Econòmiques, que eren les carreres”estrella “en l’època. Només durant un curt període de temps vaig pensar en la possibilitat d’estudiar Periodisme, però va durar poc. Sempre m’havien interessat les disciplines humanístiques, la llengua i la literatura, la història, la filosofia, així que al final, vaig acabar a la facultat de Filologia. Explico tot això, i demano perdó pel preàmbul, per il·lustrar el grau de decepció, de desil·lusió i de desgast professional que puc estar experimentant quan arribo a plantejar donar un gir a la meva vida i canviar de feina quan la docència sempre ha estat per a mi absolutament vocacional i l’he exercida amb la dedicació i amb la motivació que qualsevol persona posaria en una activitat que l’omple i la satisfà. El meu cas, malauradament, no és únic, més aviat diria que és bastant representatiu de l’estat d’ànim de milers de mestres i professors en aquest país. Si més no, és idèntic al que experimenten els que jo conec.

Fa poc més d’un mes que s’ha iniciat el nou curs. Un curs més. Segur que quan acabi, allà pel mes de juny, tornaran a publicar-se dades sobre els mals de l’educació obligatòria a Espanya, tant a Primària com a Secundària. Tornaran a ser objecte de debat entre els de sempre, els polítics i els teòrics de l’educació, però la veu dels que dia a dia entrem a l’aula i ens enfrontem amb aquests mals, no serà escoltada. I tornarà a iniciar-se un nou curs i, qui sap si d’aquí a poc haurem de batallar amb una nova llei d’educació, que és el que sol passar en aquest país cada vegada que canvia el color del partit que governa. I així ens va.

Les dades sobre la qualitat de l’ensenyament obligatori en aquest país són francament preocupants, amb la segona taxa de fracàs escolar més alta d’Europa. Els successius informes Pisa de l’OCDE han demostrat que la puntuació mitjana dels nostres alumnes de 15 anys en comprensió lectora, Matemàtiques, Ciències Naturals i Capacitat per a la Resolució de problemes està molt per sota de la mitjana de l’OCDE, és més, està ratllant la puntuació més baixa.

Evidentment, aquestes dades han estat motiu de reflexió, encara que existeixen discrepàncies sobre on és l’origen del problema i quines són les seves possibles solucions. Uns creuen que el problema de l’educació a Espanya és la manca de recursos econòmics i que la solució rau a augmentar les dotacions pressupostàries destinades a l’ensenyament. No dic que no tinguin una part de raó, és clar, encara que aquesta anàlisi peca de simplista, perquè, tot i sent desitjable que el pressupost destinat a educació sigui superior, no podem oblidar que és també imprescindible marcar en quina forma s’han de gastar aquests diners i l’eficàcia final d’aquesta despesa. Ja tenim certa experiència sobre com dilapiden els recursos públics les administracions competents en matèria educativa, tant estatals com autonòmiques… De tota manera, espero que no s’hagi d’arribar als extrems d’Itàlia en haver de recórrer a la publicitat a les aules de les escoles públiques. Ja només ens faltaria ser esponsoritzats per PlayStation, o Los 40 Principales. D’altra banda, hi ha els qui opinen que el problema el constitueix el mateix sistema educatiu espanyol i les seves variants, i jo, personalment, m’inclino per aquesta última opció, perquè em sembla indiscutible que els seus mals estructurals són molts. Així i tot, les coses no són tan senzilles, perquè un sistema educatiu és també el reflex d’una societat determinada, amb els seus valors, idees i interessos, i de la seva classe política.

No negaré que els problemes de l’educació a Espanya vénen d’antic, però si haguéssim de marcar un punt d’inflexió, aquest seria el moment de l’aplicació de la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE) de 1990, que havia de representar, es creia, un gir en relació al sistema anterior. I més que un gir, es van fer diversos luppings i un parell de caigudes al buit, estil Hurakan Condor. L’educació espanyola s’ha estat movent, en els darrers 100 anys, entre dues estratègies educatives diferents: acceptada la premissa que qualsevol estat modern ha de garantir una instrucció universal i gratuïta a tots els seus ciutadans com a forma de garantir la igualtat entre ells, es comença a discutir llavors la diferència entre “instrucció” i “educació”. Qui és el responsable d’instruir i d’educar? La instrucció, defensen uns, és tasca de l’Estat, mentre que l’educació correspon a les famílies. Però apareix una nova concepció educativa basada principalment en les idees que Rousseau exposa en la seva obra Emilio, que defensa que l’objectiu de l’Estat és educar a través de l’escola i no pas instruir. Aquesta educació, base per al perfeccionament social i moral, seria responsabilitat més de l’Estat que dels pares, ja que la seva finalitat seria formar bons ciutadans. Per a Rousseau, el nen ideal és el que es formaria al seu propi ritme, segons les seves particularitats (ni més ni menys que la famosa “atenció a la diversitat” que se’ns exigeix que portem a terme en una aula amb 25 alumnes), sense restriccions ni normes, sense prohibicions, càstigs o pressions, i que seria capaç d’aprendre segons la seva pròpia experiència. El professor passaria a ser una mena de mentor o orientador que l’acompanyaria en aquest camí.

 

És bastant evident que a Espanya, a partir de la implantació de la LOGSE, hem assistit al triomf de la concepció educativa rousseauniana. Per als polítics i per als responsables en matèria educativa, el sistema franquista era autoritari, es basava en l’aprenentatge purament memorístic de conceptes, tenia un pes evident en continguts religiosos, era repressiu, monolític i, a més, classista, ja que no oferia l’oportunitat d’accedir a estudis superiors a tots els ciutadans i, per tant, no garantia la igualtat d’oportunitats per a aquests. Crec que ningú podria, en consciència, rebatre totes aquestes objeccions, encara que potser s’ha demostrat que el sistema tradicional d’ensenyament no era rebutjable en tots els seus aspectes. De tota manera, no cal oblidar que en els últims anys del franquisme es va caminar ja cap a un model d’escola unificada: es va ampliar l’obligatorietat de l’ensenyament fins als 14 anys (8è. d’EGB) i es van suprimir els exàmens oficials a la Secundària .

A partir dels anys 80, amb l’arribada dels socialistes al govern, s’adopta el model de la comprenhensive school, que s’havia assajat a Europa 30 anys abans amb resultats més aviat poc satisfactoris. Per què es va implantar aquí com si de la panacea educativa es tractés, tenint en compte les experiències europees prèvies, segueix sent un misteri per a mi. La idea principal d’aquest sistema educatiu és que la igualtat d’oportunitats per als ciutadans seria un fet, independentment del seu nivell econòmic, si en acabar l’etapa educativa obligatòria tenien tots el mateix bagatge cultural, la mateixa formació. Diguem que, fins aquí, res a objectar, perquè l’educació gratuïta vol evitar que les diferències econòmiques comportin un nivell educatiu inferior per als menys afavorits. El problema és que ningú s’havia plantejat que l’educació, a més de ser general per a tots els ciutadans, havia de ser de qualitat. D’altra manera, igualaríem a tots els ciutadans, és cert, però en la ignorància. I això és el que va acabar succeint. Es va baixar el llistó per tal que tots els nois i noies poguessin exhibir el seu títol de Graduat en ESO, però el parany és que aquests estudis són d’una mediocritat escandalosa.

No crec que es pugui qüestionar que tots els individus tenen dret a la millor de les educacions. Però el que no podem de cap manera acceptar és que el paper de l’escola sigui igualar a les persones des del punt de vista intel·lectual, és a dir, pretendre que totes puguin rebre el mateix nivell d’educació amb el mateix aprofitament, ja que totes les persones no tenen la mateixa facilitat o disposició per a l’estudi. Defensar això és igualar a tots al nivell del més ignorant. No sé si això sona políticament incorrecte, però és el que he après de la meva experiència d’anys de docència. Doncs això, ni més ni menys, és el que va passar a Espanya a partir de la implantació de la LOGSE. Es va voler crear una escola en la qual no hi hauria desigualtats, ni tan sols per raó de la intel·ligència o de la capacitat intel·lectual de cada alumne. Es reprimiria la competitivitat, que és natural i que si s’entén com una cosa sana, afavoreix el procés educatiu dels alumnes. S’aprendria a ser tolerant, solidari,  i tots els nens serien bons i feliços. Que bonic seria això, pedagògicament parlant, per descomptat, però com ens van manipular a tots els que estaríem involucrats en la tasca d’educar, i a tots els que, pretesament havien de ser educats en aquest model d’escola.

Com a resultat, amb l’aplicació de la LOGSE neix l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), amb quatre cursos d’ensenyament comú, repartits en dos cicles (1r i 2n d’ESO, Primer Cicle, i 3r i 4t d’ESO, Segon Cicle), que els alumnes cursarien entre els 12 i els 16 anys (amb la qual cosa, l’educació obligatòria s’allargava dos anys més). Després, l’alumne podria optar per cursar dos anys de Batxillerat o accedir a la Formació Professional. Això va significar que fins als 16 anys els alumnes no podrien ser separats ni sobre la base de diferències intel·lectuals ni per interessos diferents. En Educació Primària, en un principi es pretenia que els coneixements dels alumnes no fossin valorats amb les notes tradicionals, sinó amb uns “progressa adequadament” o “no progressa adequadament”, que eren molt més políticament correctes i que no traumatitzarien els nens. Afortunadament fa poc es va haver de rectificar, però després de tants anys, el mal ja està fet. En Secundària, si tots els alumnes havien de rebre el mateix nivell de formació, no es podia fer d’una altra manera que no fos alleugerint els plans d’estudi i retallant els temaris de manera que fins els menys dotats per a l’estudi o els que tenien menys ganes d’estudiar poguessin assolir els mínims exigits. I en què queda el paper del professor o del mestre? Doncs sempre des de l’òptica rousseauniana de l’educació, hem acabat exercint de mentors i orientadors, com deia abans, i també de psicòlegs, policies, assistents socials, mediadors familiars, de tot, menys de docents. Perquè transmetre coneixements és el de menys. Perquè hem arribat a un punt en què un alumne no pot admetre que sent “certa curiositat” per saber com s’adquireix el llenguatge, quines van ser les causes de la Primera Guerra Mundial, quins paral·lelismes trobem entre l’Odissea d’Homer i el poema Ítaca de Kavafis o en la resolució de quins problemes matemàtics es pot aplicar un sistema d’equacions sense que els seus companys el considerin un “friki”. I és que a l’escola sembla que ja no es va a aprendre (entre altres coses perquè als alumnes se’ls ha inculcat que no hi ha una veritat objectiva), els professors, com a col·lectiu, ens hem convertit en una branca dels serveis socials i un alumne que no dóna problemes no és ja el qui supera trimestre rere trimestre els objectius de cada matèria, sinó aquell que no provoca conflictes, no insulta els seus companys o no li falta al respecte flagrantment al professor.

Assumint tots aquests nous rols que abans corresponien a la família, afavoreixen que molts pares s’inhibeixin de les seves responsabilitats educatives i les traspassin a l’escola. Però, alhora, aquests pares desconfien totalment de la capacitat dels professors i mestres, contribueixen al nostre desprestigi social i professional i s’erigeixen en jutges del nostre treball, ens qüestionen, i culpen a aquells a qui han carregat amb una responsabilitat que no els correspon, almenys, no de manera absoluta, de tots els mals dels seus fills i dels problemes que els puguin ocasionar. Per a un cada cop més ampli sector de pares, l’escola és un “aparcament” on dipositar els seus fills el major nombre d’hores possibles, on han d’”aprendre”, però sense estressar-se , on no se’ls poden posar tasques per a casa perquè després de les classes tenen taekwondo, ballet, hip hop-funky, futbol, guitarra acústica o malabars, i és  clar, després es fiquen molt tard al llit i no els deixen veure la televisió tranquils  (tot i que no es preocupen de saber què fan quan entren a les seves habitacions ni s’assabenten que, un cop dins, es passen hores connectats al Messenger o al Facebook).

 

M’explicaven unes mestres d’Educació Infantil que els nens que entren a P3 cada vegada els arriben més immadurs i menys autònoms, sobretot en el tema de l’alimentació. Molts no volen mastegar ni prendre sòlids, perquè per a les mares és més fàcil i còmode al matí seguir-los donant un biberó de cereals, perquè triguen molt a prendre unes torrades i un Cola-Cao, que a més, corre el perill d’acabar al terra, i això significa, a sobre, haver de llevar-se abans. O que molts dels nens que no han anat a la guarderia encara fan servir bolquer, perquè haver de treure’ls-el és laboriós i un destorb, i ja ho faran a l’escola. Si extrapolem això als adolescents, resulta que som nosaltres, els que se suposa que hem de despertar l’amor per la lectura, l’interès per la ciència o la curiositat per les aplicacions de la matemàtica, els que hem d’acabar ensenyant-los des que no es menja amb la boca oberta o que les taules no es pinten amb retolador permanent, fins quins són els perills del consum de drogues, els avantatges i inconvenients dels diferents mètodes anticonceptius, que la dutxa diària és molt sana i que és aconsellable canviar-se els mitjons cada dia o que no s’ha de cridar “puto moro de merda” als immigrants de religió musulmana. Si amb el temps que ens queda podem ensenyar a comprendre el que llegeixen, a escriure sense massa faltes d’ortografia i a saber localitzar en un mapa on és Bòsnia-Hercegovina, doncs millor.

 

La LOGSE va significar també que en educació es comencessin a utilitzar una sèrie de conceptes de nova falca pedagògica: “desenvolupament curricular”, “temporització”, “seqüenciació”, “continguts conceptuals”, “procediments”, “valors”, “normes” i “actituds”. Ja no existien les assignatures, sinó els continguts curriculars. No hi havia exàmens, sinó “proves diagnòstiques”. Les avaluacions havien de ser “contínues, sumatives i formatives”. En tots els “desenvolupaments curriculars” s’havia de tenir en compte la “transversalitat”, una altra de les sopes d’all descobertes pels pedagogs, i que no és altra cosa que treballar els temes recurrents que apareixen en diferents assignatures i que havien de servir per transmetre els valors que se suposava que havia de difondre l’escola (la tolerància, la solidaritat, el respecte al medi ambient, l’educació per a la salut, etc).

 

En definitiva, mentre que als països europeus que havien adoptat aquest model pedagògic ja es trobava en franc retrocés, en aquest país semblava que s’havia descobert Amèrica. L’escola ja no tenia com a finalitat transmetre coneixements sinó inculcar valors i assegurar l’adquisició d’una sèrie d’habilitats a les que anomenen “competències”. Els nens, ens diuen, han de “aprendre a aprendre”.

 

Transmetre coneixements ja no és modern, perquè tot és relatiu, perquè els professors no tenen la veritat absoluta. No, per descomptat que no, deien els professors que es van enfrontar amb la reforma educativa en els seus primers anys de camí, però alguna cosa més que els alumnes segur que sabien, si més no, pel que fa a les disciplines que suposadament havien d’impartir. Resposta incorrecta, replicaven els pares de la LOGSE. Perquè com que cada nen ha d’aprendre a la seva manera, educar no havia de consistir en la transmissió d’un conjunt de coneixements, sinó a quedar-se calladets al seu costat mentre observem com “percep el món” i, a partir d’això, aprèn de l’ experiència. Com a màxim, podem donar-li un copet al braç si es desvia del camí dels valors, les normes i les actituds que ha d’incorporar per esdevenir un bon ciutadà, però no massa fort i sempre amb educació, que si no, estaríem faltant-li ial respecte i ens podria denunciar.

Possiblement arribar a aquests extrems ridículs no era el que pretenien els que, vull creure que de manera benintencionada, van parir la LOGSE. Però el que no poden negar és que el seu objectiu principal era aconseguir una educació sense alternatives per als alumnes, ni en funció de la seva capacitat, intel·ligència o interessos futurs. Que gràcies a ells, el docent ha perdut qualsevol tipus d’autoritat i que la permissivitat és total i absoluta en tots els aspectes, disfressada sota la màscara de la tolerància i del diàleg. Tot això seguint la idea que l’escola no ha de transmetre només coneixements (no gaires, però, no fos cas que algun alumne no aprovi l’ESO), sinó “educar en valors” i aconseguir l’adquisició de competències bàsiques. I tan bàsiques… I molts de nosaltres, veient el panorama de la societat en què vivim, pensem que, a més d’intentar ficar-los en el caparró els coneixements que marca el currículum, i alguns més, per evitar que els nostres alumnes surtin al món com analfabets funcionals, els acabem educant en aquests famosos valors: la tolerància, el valor del diàleg, la igualtat de gènere, el rebuig al racisme i la xenofòbia … I a no menjar amb la boca oberta o respectar el mobiliari del centre. Diria també que en aquesta “educació en valors” es podrien afegir d’altres que els defensors de la comprehensive school semblen haver oblidat: el valor de l’esforç, la constància, el respecte per l’opinió de l’altre, la responsabilitat individual i col·lectiva, el desig de superació o la iniciativa.

 

Però nedem contra corrent: si el nostre sistema educatiu no contempla cap principi d’autoritat i deixa el professor o el mestre sense cap recurs davant les actituds d’apatia, desinterès, hostilitat i fins i tot violència dels alumnes, si a un alumne que suspèn cinc matèries se’l pot “promocionar” i, per tant, passar de curs, encara que no hagi aconseguit adquirir els coneixements mínims exigits i a sobre, hagi estat donant pel sac als seus companys un dia rere l’altre, si fins fa uns anys no es podia repetir curs, perquè no era “pedagògic”, si tots els alumnes han d’arribar al mateix punt, independentment de l’esforç i del treball, si l’actitud que mantinguin a la classe no es té en compte… Qui serà el tonto que vulgui estudiar i esforçar-se? Llavors, per què ens sorprenem que l’educació a Espanya estigui a la cua d’Europa? El sorprenent seria el contrari. I amb la implantació de la LOE, la Llei Orgànica d’Educació, de 2006-2007, el panorama educatiu no ha millorat i en alguns aspectes, diria que ha complicat més la situació perquè el “bonisme educatiu” campa a plaer.

Les diferents lleis d’educació que hi ha hagut a Espanya des de la transició han estat projectes fallits. Crec que qualsevol pot adonar-se que la idea d’una educació comuna i prolongada l’únic que fa és perjudicar els alumnes, a tots, siguin quins siguin els seus interessos acadèmics i professionals futurs, i desmotivar els docents (que som un dels col·lectius professionals amb més problemes de depressió, ansietat i estrès). L’únic que hauria de interessar és trobar la manera que els alumnes acabin l’educació obligatòria amb un nivell de coneixements que ens iguali al que s’exigeix als alumnes dels països europeus que estan al capdavant en matèria d’educació, més que no pas pretendre que tots obtinguin el mateix mediocre bagatge de coneixements. I per a aquells que no aconsegueixin el nivell exigit, que hi hagi alternatives en formació que els permetin afrontar amb èxit el seu futur en el món laboral, dignificant la formació professional. La situació que es viu a la secundària d’aquest país és vergonyosa: davant d’un grup d’alumnes que “desconnecten”, en el millor dels casos, o es dediquen a molestar els seus companys o professors, només tenim dues opcions: o prescindim d’ells, la qual cosa és ben trista, o els prestem atenció, de manera que endarrerim la resta i correm el perill d’entrar en el seu joc i arribar a situacions no massa agradables. Potser a Espanya algú hauria de atrevir-se, com han fet els laboristes britànics, a permetre l’agrupació dels alumnes segons el seu rendiment, almenys en les matèries instrumentals, perquè la idea de la “igualtat de resultats” és una presa de pèl, però a més, és injusta i no beneficia ningú.

Vull dedicar aquesta reflexió als meus alumnes que durant anys m’han demostrat les seves ganes d’aprendre i de superar-se. Miro enrere i m’adono que, sortosament, són molts. A tots els pares i mares que col·laboren amb l’escola i s’esforcen cada dia a fer dels seus fills millors persones. I a tots els meus companys i companyes de professió, Blanca, María Jesús, Josep Manel, Cris, José Luis, Anna, Lydia, Jordi, va per vosaltres, perquè la nostra vocació professional ens segueixi animant a anar cada dia a les aules pensant que encara té sentit ensenyar … i educar.

Imatges: www.e-faro.info