Alimentador RSS

Tag Archives: Església catòlica

Arguments “científics” que avalen la postura vaticana contra l’ús del preservatiu a l’Àfrica

Posted on

Avui, navegant per Internet, arribo per casualitat, que és la manera de fer les millors troballes, a aquest vídeo que reprodueix un fragment d’un informatiu d’Intereconomia. En ell, es dóna suport, com no, a la postura vaticana arran de les declaracions de Ratzinger en contra de l’ús del preservatiu durant el seu viatge a Àfrica el 2009.

Tots sabem quin és el tipus d’informació que realitza aquest canal i tots els mitjans de “desinformació” que formen part del seu lobby, com TeleMadrid o Libertad digital i les seves ramificacions. Si no heu entrat mai a Libertad digital o al bloc de Fernando Díaz Villanueva, un dels cervells “brillants” i preclars entre els intel·lectualòides ultradretans que hi col·laboren, traieu-hi el cap, però aviso que té efectes secundaris greus, com l’engarrotament cerebral sobtat o el desprendiment ocular sever, entre d’altres.

http://www.diazvillanueva.com/2009/07/mejor-un-buen-d.html

Tenim molt assumit que practiquen amb total impunitat i sense tenir en compte cap tipus d’ètica periodística tot un seguit de campanyes d’intoxicació que abasten tots els àmbits. Són feixistes militants i sense complexos, xenòfobs i racistes. Ultraliberals i neoconservadors, defensen amb total descar el tipus de política econòmica que ha portat el món a aquesta crisi sense precedents.

En el cas de Catalunya, atien la catalanofòbia més grollera fonamentada en la mentida, l’insult i en un nacionalisme espanyol “de botijo”, cridaner, excloent i amb ínfules imperials. Per a ells, tots els que no compartim la seva manera de pensar som simplement “chusma”

http://www.libertaddigital.com/opinion/agapito-maestre/de-vuelta-a-la-aldea-55713/

El vídeo preparat per Intereconmia, a més, mostra el seu ultracatolicisme fanàtic i totalment allunyat del que viuen milions de catòlics honestos i propers a la realitat, la seva postura irresponsable i el seu menyspreu per la vida de milions d’homes, dones i nens africans.

Després de veure aquesta mostra de manipulació informativa, podem indignar-nos o enriure’ns-en. Però no perdem de vista que els diversos mitjans de comunicació que formen aquest lobby periodístic, polític i econòmic (les seves ramificacions empresarials són moltes) constitueixen el principal aliment informatiu (per anomenar-ho d’alguna manera) de milions de ciutadans de l’estat espanyol.

El que no acabo d’entendre és com, al final i com qui no vol la cosa, no han afegit que la culpa de l’extensió del sida a l’Àfrica és de Zapatero o dels catalans. Estan perdent facultats…

I com que ja sabem com les gasten els d’Intereconomía i acòlits (http://qkantton.wordpress.com/2010/07/23/la-gestapo-de-intereconomia/), si es produeix la “mort sobtada” del meu blog a mans de “trolls” feixistes i “xivatos”, ja sabeu qui ho ha fet, com i per què….

(1) Vaig descobrir les escombraries informatives d’aquest periodista (?) i historiador vocacional (!!!), la seva catalanofòbia malaltissa, la seva facilitat per l’insult i la mentida a través de la Lu i del seu bloc Say what you want (http://justsaywhatyouwant.wordpress.com/2010/07/19/economia-i-independencia/).

Anuncis

El celibat obligatori a l’Església Catòlica o com pretendre posar tanques fictícies al que és natural

Posted on

Encara que els casos d’abusos sexuals a menors per part de sacerdots catòlics no són nous, des de fa uns mesos, l’aparició de casos de pedofília han cobrat les dimensions d’escàndol. Les denúncies, que augmenten dia a dia en països com Irlanda, EEUU, Alemanya, Portugal o Àustria, entre d’altres, estan esquitxant a la jerarquia vaticana, fins i tot al mateix papa Ratzinger,  acusat de conèixer i silenciar casos d’abusos a menors en la seva diòcesi quan era arquebisbe de Munich. Tot i que en alguns països l’Església s’ha apressar a demanar disculpes i a oferir la seva col·laboració per investigar aquests successos, tots sabem que l’única solució és que l’Església abandoni la seva estratègia tradicional, que sempre ha estat ocultar els fets, silenciar les víctimes i les seves famílies i, com a molt, traslladar els sacerdots pedòfils a d’altres parròquies.

Arran d’aquests fets, no són poques les veus que posen en dubte la legitimitat de la mateixa Església, ja que les seves actuacions traeixen el propi discurs en matèria de moral sexual. Els culpables no són només els sacerdots que van cometre els abusos, els que avui en dia encara els cometen, sens dubte, sinó que també ho és la institució que els ha ocultat i que, per tant, s’ha convertit en còmplice.

Els abusos sexuals a menors per part de sacerdots han tornat a posar d’actualitat el debat sobre la conveniència del celibat obligatori. Hi hauria menys sacerdots pedòfils si el celibat no fos una imposició? A aquest respecte, penso que caldria fer dues consideracions:

– Els casos de pederàstia no només afecten els sacerdots, sinó que, malauradament, els protagonitzen individus de qualsevol extracció social, formació acadèmcia, nivell econòmic o orientació sexual.

– No és arriscat de pensar, malgrat tot, que la repressió i la sublimació d’una manifestació de la naturalesa humana, com és la sexualitat, adobi el terreny per a la neurosi i, en conseqüència, doni lloc a conductes sexuals patològiques.

Per què l’Església Catòlica segueix mantenint el celibat obligatori per als seus sacerdots? Sembla clar que els objectius podrien resumir-se en dos:

– A través d’una malinterpretació intencionada del Nou Testament, l’Església ha aconseguit imposar la seva voluntat de manera absoluta sobre el clergat i, per extensió i a través d’ells, sobre els fidels. S’assumeix com a realitat un fet que històricament no pot ser demostrat, el celibat de Jesús, i que si es coneix una mica el Judaisme del Segon Temple, resulta poc versemblant. Qualsevol jueu que a l’edat de 30 anys, que és la que els Evangelis ens diuen que tenia Jesús quan va començar el seu ministeri públic, no tingués una dona i una família, hauria estat rebutjat i hagués patit l’aïllament de la seva comunitat.

– Amb la llei del celibat obligatori, l’Església duu a terme un abús de poder i de control econòmic.

Quan a un sacerdot catòlic se li pregunta per què han de sotmetre’s al celibat obligatori, si la seva resposta és “oficialista”, ens respondrà probablement que per assemblar-se a Jesucrist, que fou cèlibe. A més, el fet de no tenir parella ni família pròpia, permet que el sacerdot es dediqui a la seva tasca pastoral sense interferències externes. Si aquesta és la doctrina que s’imparteix en els seminaris, està clar que l’Església Catòlica obliga aquests homes al celibat confonent greument el que és la vocació humana de molts d’ells de servir Déu amb el que seria un “do diví”, l’abstinència, reservat, pel que podem veure, a poquíssimes persones. Recordem les paraules de Pau en la Primera Epístola als Corintis, 7:1-9:

Pel que fa a les coses que em vau escriure, fóra bo per a l’home no tocar dona; però a causa de les fornicacions, que cadascú tingui la seva pròpia muller, i cada una que tingui el seu propi marit. El marit compleixi amb la muller el deure comjugal, i de la mateixa manera, la muller amb el marit… No us negueu l’un a l’altre, si no és per un temps i amb consentiment mutu, per ocupar-vos assossegadament en l’oració; i torneu a ajuntar-vos en un, perquè no us tempti Satanàs a causa de la vostra incontinència. Voldria més aviat que tots els homes fossin com jo; però cadascú té el seu propi do de Déu, un d’una manera, i l’altre, d’una altra. Dic, doncs, als solters i a les vídues, que els fóra bo quedar-se com jo; però si no tenen do de continència, que es casin, ja que és millor casar-se que cremar-se.”

La moral sexual que defensa l’Església Catòlica neix d’una visió perversa i gens humana del sexe. La idea de la pràctica sexual sense una finalitat reproductiva és cert que no es patrimoni del Catolicisme, ja que és l Judaisme, origen indubtable del Cristianisme en tants aspectes, la religió que entén que qualsevol activitat sexual fora del matrimoni, entenent el matrimoni com la relació humana òptima per dur a terme aquesta funció reproductiva, és contrària a la moral. La semblança entre Judaisme i Cristianisme en aquest terreny no va més enllà, ja que mentre al Talmud són múltiples els fragments en els que es diu a l’ome i a la dona jueus la necessitat de viure una sexualitat plena i rica, precisament per aconseguir una bona harmonia matrimonial, el Cristianisme dóna un gir i acaba presentant l’ascetisme i el celibat com les millors opcions de vida per a aquells que vulguin sentir-se “en gràcia”, és a dir, més propers a la divinitat. Ascetisme i celibat que repugnen l’essència mateixa del Judaisme. Allò que mai va prendre el Cristianisme del Judaisme és aquella necessitat de sublimar els impulsos sexuals que són tan absolutament humans. Posant un exemple bíblic: no és realment perversa aquella interpretació tan catòlica, tan falsejant, del Càntic dels càntics de l’Antic Testament, com si fos un poema purament místic, quan el que s’exalta en aquest llibre és l’amor integral i humà, sense més?

És cert que les religions, almenys les monoteistes, rebutgen qualsevol pràctica sexual no encaminada a perpetuar l’espècie, probablement per la necessitat original de les societats en què neixen d’aconseguir la pròpia supervivència en condicions adverses. Només cal recordar l’episodi bíblic d’Onan. O la desesperació de les esposes dels patriarques hebreus davant l’esterilitat. Però en cap de les altres dues religions monoteistes s’ha insistit tant com en el Cristianisme, en concret, en el Catolicisme, per aconseguir el que avui anomenaríem una autèntica sublimació freudiana de les pulsions sexuals.  L’Església Catòlica parla d’”humanitzar” l’activitat sexual humana i no puc evitar preguntar-me com és possible que es faci una afirmació tan perillosa quan l’Església, almenys en la seva jerarquia, porten segles rebutjant un fet que és completament natural en els éssers humans. Ja deia Kant que la santedat no és d’aquest món.

El veritable problema és que la moral catòlica oficialista ha caigut sempre en l’error de voler imposar les seves normes, que semblen prescrites per una mena d’”escollits” a la resta de la “miserable” i “pecadora” humanitat. És una moral feta per “escollits” i per a “escollits”, perfectament respectable, per suposat, però és particular, privativa només dels qui voluntàriament l’acceptin. L’Església prescriu uns manaments universals i absoluts: “no matar” i “no robar”, per exemple, però també altres relatius a opcions vitals singulars, com “no fornicar”, “no cometre adulteri” o “no desitjar la dona del proïsme”. I un altre error propi de qualsevol religió és creure que la seva veritat no és només la seva, sinó la veritat amb majúscules. I no oblidem tampoc com la docència catòlica ha estès una doctrina aquesta doctrina mral entre milions de persones. Però està clar que no és vàlida per a tothom. Almenys, no en la mateixa mesura. Mentre que als sacerdots catòlics se’ls exigeix quelcom tan inhumà com que siguin cèlibes a perpetuïtat, a la resta se’ls demana que practiquin una castedat absolutament angèlica: que el sexe no sigui una font de plaer, sinó simplement el mitjà insubstituïble, mentre els avenços científics no han decidit una altra cosa, per a la procreació. Però en realitat, se segueix considerant com una cosa bruta, instintiva i animal, impròpia dels éssers humans, fets a imatge i semblança de Déu.

Aquesta moral, que no podem oblidar que fou revitalitzada per Joan Pau II malgrat els clars esforços que el Concili Vaticà II havia fet per modernitzar i “humanitzar” la visió de l’Església sobre aquest tema, mai ha aconseguit que els homes i les dones canviem les nostres inclinacions o tendències sexuals, sinó que ha afectat, en major o menor mesura, tots aquells que d’una manera o una altra, es consideren catòlics. Fins i tot els que no es defineixen com a tals. I està clar que ha aconseguit l’efecte contrari.

Deixant de banda la postura “oficial”de l’Església per justificar la imposició del celibat obligatori, crec que també hi ha motius econòmics i fins i tot més “emocionals” per mantenir el celibat encara avui entre els sacerdots i religiosos catòlics. D’una banda, imagino que deu ser un excel·lent mitjà de control que ha permès a la jerarquia exercir un poder complet sobre els clergues, ja que, aïllant-los emocionalment de la resta dels homes i de les dones, l’Església s’assegura que mantinguin una fidelitat i una dependència completes. Una cosa semblant al que els succeeix als membres de les sectes: dependència emocional a causa de l’aïllament, i dependència econòmica. A més, cap empresa pot comptar amb un grup de “treballadors” a temps complet i amb sous tan baixos (em refereixo a aquells religiosos i religioses que treballen als hospitals, escoles, a les missions, etc¨) com l’Església Catòlica. Podria afegir que l’Església, negant als sacerdots que es casin i que tinguin fills, sembla posar en pràctica una estratègia economicista que li permet abaratir costos de manteniment dels seus membres consagrats. I possiblement, obligant-los al celibat, la institució catòlica ha anat incrementant el seu patrimoni.

1967 diu que el motiu d’imposar el celibat obligatori als sacedots i religiosos és que mantinguin una relació més íntima amb Crist i amb l’Església, en benefici de la humanitat, fa la sensació que l’única beneficiada d’aquesta “relació més íntima” és la mateixa Església com a institució.

Seguint amb els avantatges econòmics que la llei del celibat obligatori reporta a l’Església Catòlica, s’hauria de tenir en compte també la impossibilitat d’heretar els béns d’un sacerdot per part dels possibles fills que aquest pogués tenir, així com les donacions patrimonials dels feligresos rics, com fou de pràctica comuna al llarg dels segles. No existint família que pogués heretar, l’única beneficiària d’aquest patrimoni seria l’Església. Resulta més plausible pensar que aquest és un dels motius reals, i no tant les consideracions morals, pels quals l’Església Catòlica va prendre la decisió de declarar il·legítims els fills dels sacerdots, ja que d’aquesta manera els tancaven les portes a la possibilitat d’heretar els possibles béns del pare.

En successius concilis es va legislar en contra que els sacerdots fessin testament a favor dels seus fills o de les seves dones. I està clar que quan es legisla en contra o a favor d’una realitat, és que aquesta realitat existeix. Per tant, els clergues tenien amistançades i fills. I existia el perill que les seves propietats passessin a mans d’aquests i no a les arques de l’Església.

No crec que a ningú se li escapin els motius pels quals, mentre el Concili Vaticà II va acceptar el sacerdoci d’homes casats catòlics de ritus oriental, el ritus llatí insisteix a negar aquesta possibilitat, que crec que hauria de ser opcional, i es prefereix guardar les formes hipòcritament, ja que és impossible creure que es pugui mantenir un celibat estricte per part de la major part de clergues i de religiosos. Ningú pot posar barreres fictícies al que és natural. El celibat, imposat en nom d’aquest misticisme que els apropa a Déu, atempta des de qualsevol punt de vista, contra els principis fonamentals de la naturalesa.

El Judaisme, l’Islam, les esglésies cristianes reformades, el catolicisme de ritus oriental, defensen que els rabís, els imams, els pastors i els sacerdots siguin homes casats, amb una família, que visquin immersos en la realitat quotidiana, perquè això és beneficiós per a la seva tasca pastoral, perquè poden entendre els problemes de les comunitats en què ofereixen serveis religiosos. Això impedeix, a més, que es considerin com a part d’una mena de “casta” privilegiada, especial i diferent a la resta dels mortals. Curiosament, l’Església Catòlica exposa motius diametralment oposats per aconseguir aquesta eficàcia pastoral. La comunió espiritual, única i exclusiva amb Déu, l’absència de “càrregues terrenals”, beneficia la tasca del sacerdot. D’aquí la repressió de les pulsions sexuals que han de dur a terme els membres del clergat catòlic, la sublimació de la seva sexualitat, com a preu per poder posar-se totalment a disposició de Déu, per servir més i millor l’Església.

No m’atreveixo a afirmar si l’opcionalitat del celibat entre els sacerdots disminuiria els casos de pedofília. Però el que sí que tinc clar és que donant-los la possibilitat de gaudir d’una sexualitat plena i madura, sense ocultacions ni mentides, sense dolorosos i inhumans ascetismes, farien de moltissims sacerdots persones més equilibrades i properes als fidels als quals han de servir de guia espiritual.