Alimentador RSS

Tag Archives: Flota de la Llibertat

La Flotilla de la Llibertat o com provocar que Israel torni a caure en la trampa mediàtica

Posted on

Pot ser que a molts els resulti incòmode que els trenquin el guió sobre el que va succeir durant l’assalt de soldats israelians al Marvi Màrmara, un dels vaixells que formaven la suposadament humanitària Freedom Flotilla. Hi haurà moltíssims ciutadans a Espanya que, sens dubte, preferirien creure, com els nens, que tot el que surt a la tele és cert o que tot el que s’escriu en diaris tan “objectius” i “imparcials” com El País, que darrerament és el més semblant a un fanzine neonazi, va a missa. És més còmode creure que posar-se a pensar, malauradament. Però a mi, les veritats absolutes m’espanten i les versions “oficials” sobre qualsevol fet em provoquen la inquietud, considerada en aquest país com a “malsana”, de remetre’m a altres versions, opinions o fonts. I en la qüestió del conflicte entre Israel i Palestina, sagnant i dolorós per a ambdues parts, pesi a qui pesi, amb més raó, ja que només és necessari tenir un mínim de curiositat intel·lectual i una mica d’esperit crític per ser conscient que el guió i les versions que arriben a l’opinió pública sempre són els mateixos, però no sempre responen a la realitat.

Mai em canso de repetir a qui vulgui escoltar-me (o llegir-me) que no es tracta de blindar l’Estat d’Israel contra les crítiques. Les accions d’un govern, de qualsevol govern en qualsevol estat sobirà i democràtic del món, poden ser criticades. També les d’Israel, d’això es tracta quan parlem de democràcia. Però el problema de fons és que encara avui, després de 62 anys des de la seva creació, se segueix discutint precisament el seu dret a existir i es continua deslegitimant-lo com a estat sobirà. Com, si no, es pot organitzar una flota de 6 vaixells, amb el vistiplau d’organitzacions que es denominen a elles mateixes “pacifistes”, que entri a les seves aigües jurisdiccionals i que intenti un assalt del seu territori per trencar un bloqueig legal (una altra cosa és que aquest bloqueig a cadascun li semble moralment lícit, necessari o innecessari), fet que seria impensable en qualsevol altre estat del món. I per descomptat, cap estat ho permetria. Per això, perquè el que es qüestiona és el dret o no d’Israel a existir, pot ser blanc de totes les crítiques, faci el que faci, sigui quina siguila política dels seus governs. Perquè, en realitat, el que es critica no és la seva política, sinó la seva pròpia existència. I no vull oblidar-me d’un detall tal vegada insignificant: els països musulmans, amb Iran al davant i amb la Veneçuela bolivariana de Chávez com a estrella invitada, que comparen Istael amb l’Alemanya nazi, no permeten aquesta crítica tan sana i tan democràtica entre els seus ciutadans. Però sí, que Israel sigui l’única democràcia de l’Orient Mitjà, és només un detall sense importància, pel que sembla.

Vull pensar que no totes les crítiques que es fan a l’Estat d’Israel tenen en la seva base un sentiment antisemita o judeòfob. En altres, en moltsíssimes d’elles, particularment en aquesta Espanya de l’Aliança de Civilitzacions sí existeis aquest sentiment, i s’instrumentalitza quan succeeixen fets lamentables com la mort de 9 persones (en alguns moment, vaig arribar a sentir o a llegir que eren 16 o 20, però tant és, penso que un mort val el mateix que 9 o que 99): automàticament es van col·locar les peces en el taulell per jugar la partida clàssica, amb els moviments arxiconeguts, es van posar en funcionament els mecanismes mediàtics, es van preparar les pancartes, les banderes iranís i les consignes a favor de Hamas per a les manifestacions “progressistes” i es va mostrar al món la imatge d’un grup d’”activistes pacífics”, l’objectiu dels quals era dur aliments i ajuda humanitària a la població de Gaza. Aquests pacifistes haurien estat assaltats, colpejats, segrestats i alguns d’ells assassinats per membres del “poderós i implacable exèrcit israelià”, sense més, sense les advertències prèvies que preveu la llei en cas de bloqueig marítim, essent com eren pacífics i no havent-se produït atac o agressió per part seva durant l’abordatge dels soldats que anaven a impedir el desembarcament del Marvi Màrmara i, per tant, el trencament del bloqueig. Davant d’un fet d’aquestes característiques i en les circumstàncies en què se’ns explicava que s’havia produït, se sigui o no jueu, sionista o propalestí, de dretes o d’esquerres, com a mínim era necessària una reflexió sobre el perquè i el com d’aquell incident, tant pel que respecta als tripulants del vaixell com per part de l’exèrcit israelià.

Per què i com fou el que em vaig plantejar en un primer moment. I la raó de fer-me aquestes preguntes i no acontentar-me amb el que m’estaven explicant era molt simple: desconfiança pura i simple respecte de la imparcialitat dels mitjans d’aquest país i de la veracitat absoluta de les seves informacions. Perquè no seria pas el primer cop ni l’últim, m’imagino, que em trobava amb informacions tergiversades, amb declaracions fora de context, amb imatges que s’ocultaven a l’opinió pública, que no es difonien o es manipulaven en fer-ho.  Desconfiança i prevenció perquè quan qualsevol periodista o analista polític pretén donar una opinió que s’allunya de les versions oficials, immediatament se’l titlla de “sionista” (i tot sigui dit, no crec que sigui un insult, com pretenen alguns, ningú que en sigui, de sionista, ho percep com quelcom pejoratiu, ben al contrari) i “projueu” (perquè ser projueu i no diguem ja jueu, per aquestes terres s’assimila a ser una cosa així com membre d’una secta satànica assassina).  Perquè necessitava saber el perquè i el com, m’he pres el meu temps abans d’escriure això. A més, volia saber qui era qui a la famosa flotilla. En definitiva, volia conèixer quines eren les motivacions dels seus components, d’on procedien, les seves vinculacions polítiques, els antecedents, què va succeir en les hores prèvies a l’abordatge i durant aquest, què va provocar que es produïssin 9 morts en un vaixell si simplement transportava ajuda humanitària a la població de Gaza, encara que això signifiqués trencar el bloqueig imposat per Israel. És això, senzillament, el que pretenc oferir amb el que escriuré. En un altre moment podre opinar sobre la legitimitat o no de l’Estat d’Israel, la política de Hamas a Gaza, la desproporció de les respostes israelianes als atacs amb míssils sobre el seu territori, sobre els fils que mouen Iran i Síria en aquest conflicte, sobre aquesta espiral de violència basada en la dinàmica d’acció-reacció-acció que no sembla que s’hagi de solucionar.

Si les informacions que arribaven a través dels mitjans eren certes, si tot havia succeït tal i com ens ho explicaven en les primeres hores després de l’incident, havia de situar-me en el lloc de qualsevol ciutadà del món que no tingués més informació sobre els fets, i plantejar-me què havia succeït, per què s’havien perdut vides humanes, de la mateixa manera que se n’han perdut tantes al llarg dels anys que dura aquest conflicte. Em preguntava si la reacció de l’exèrcit israelià podia justificar-se, entendre’s, tenint en compte que l’únic propòsit dels components de la Flotilla era fer arribar ajuda humanitària a Gaza. Fins i tot sabent que el motiu real era trencar el bloqueig, i això ho sap qualsevol que tingui uns mínims coneixements previs a l’entorn del tema (no és la primera vegada que s’intenta), se m’obrien molts interrogants, hi havia moltes qüestions que volia conèixer i entendre. La meva finalitat és reportar el que he anat llegint aquests dies en principals mitjans de comunicació. Però també pretenc mostrar i difondre altres opinions i punts de vista sobre el tema. A partir d’aquí, que cada qual tregui les seves pròpies conclusions. Jo, encara sóc en aquest procés, tot i que cada cop tinc les idees més clares.

ANTECEDENTS

L’anomenada “Flotilla de la Llibertat”, formada per 6 vaixells (en alguns mitjans es parlava de 9), salpa des de diferents ports del Mediterrani amb la intenció de trencar el bloqueig imposat per Israel i fer arribar, diuen, 10.000 tones d’ajuda humanitària (aliments, material de construcció, purificadores d’aigua, etc), fins a Gaza. Israel i el seu veí Egipte van tancar les fronteres amb Gaza després que els islamistes de Hamas, que rebutgen l’existència de l’Estat d’Israel, assumissin el control del territori en el 2007.  Israel manté el bloqueig en aquest territori per evitar que armes i altres materials puguin ésser utilitzats per a finalitats bèl·liques caiguin en mans de Hamas. Per tant, els ciutadans haurien de saber que el bloqueig no afecta els subministrament d’aliments o medecines, per exemple.

La Flotilla, liderada pel vaixell turc Marvi Màrmara, estaba organitzada, entre d’altres, per la fundació turca Insani Yardim Vakfi (IHH) (1), el moviment Free Gaza, aquestes dues amb conegudes vinculacions amb grups islàmics jihadistes, la “Campanya Europea Acabar amb el Setge de Gaza (ECESG) i la campanya sueca “Vaixell a Gaza”. En l’expedició viatjaven al voltant d’unes 700 persones de diferents nacionalitats, la meitat d’elles turques, procedents de l’àmbit cultural, periodìstic, polític, fins i tot una Premi Nóbel, la irlandesa Mairead Maguire, cofundadora de l’organització “Gent i Pau” (Peace People), que l’any 1976 va rebre el Nóbel de la Pau per la seva tasca per la pau i en defensa de la no violència per a la resolució del conflicte entre Israel i Palestina. En la Flota també hi viatjaven tres espanyols, Laura Arau i Manuel Tapial, membres de Cultura, Pau i Solidaritat, invitats per IHH, i el periodista David Segarra.

L’objectiu de la Flotilla era arribar a Gaza el 26 de malgrat les advertències prèvies d’Israel, a través de diferents portaveus, assegurant que impediria que els vaixells toquessin la costa de Gaza. Els participants en l’expedició, diuen que pacifista i l’objectiu dels quals era lliurar ajuda humanitària, van sol·lictar abans de marxar cobertura i seguiment a diferents països, en previsió de ser abordats per soldats israelians. Pel que fa a l’exèrcit, aquest va començar a preparar-se davant d’una eventual resistència que imagino que per a ells era segura. Analitzant de manera retrospectiva aquesta situació prèvia, el probable desenllaç de l’expedició era ben conegut per ambdues parts, ja que Israel estava duent a terme els passos que dicta la llei per advertir a la Flotilla i, a la vegada, els seus membres, la meta dels quals era arribar a Gaza, eren ben conscients del que podien esperar en el moment que entressin en les 200 milles navals que es consideren subjectes a bloqueig.

S’han difós vídeos i audios de l’ambient que regnava en el Marvi Màrmara durant la travessió, que semblen confirmar que les seves intencions no eren simplement lliurar ajuda humanitària, si de veritat això va estar algun cop entre els seus objectius prioritaris, sinó trencar el bloqueig i provocar un enfrontament amb l’exèrcit que els donés crèdit mediàtic i deteriorés les relacions entre Israel i Turquia (bastant “tocades” ja en aquells moments). L’actitud i les declaracions d’alguns dels tripulants del Marvi Màrmara no deixen lloc a dubtes.  No tinc la impressió que es tractés d’una iniciativa ni pacifista ni pacífica. Desconec si el Marvi Màrmara o un altre vaixell de la flota duia armes a bord a més dels ganivets, matxets, destrals, garrots, barres i cadenes de ferro o còctels molotov que es van trobar a la nau turca. Tampoc sé si els europeus que s’havien sumat a aquella iniciativa eren conscients que interpretaven el paper d’excusa/escut/propaganda del jihadisme. L’únic que tinc clar de moment és que ni es tractava d’un grup de vaixells amb una finalitat humanitària ni molts dels seus components estaven compromesos amb iniciatives de pau, sinó vinculats directament amb l’islamisme radical.

QUI ERA QUI A LA FLOTILLA  DE LA LLIBERTAT

Segons anaven passant les hores, es confirmava la presència a bord d’islamistes turcs que, segons declaracions pròpies, anaven directament a enfrontar-se amb els israelians, és a dir, a jugar el paper d’herois. En total, es calcula que hi havia uns quaranta o cinquanta dirigents islamistes a bord, que van ser els que van dur el pes dels enfrontaments amb els soldats israelians i van organitzar els altres. Tres dels nou morts havien declarat a les seves famílies –a la sortida en el port d’Istanbul-, la seva intenció d’anar a immolar-se camí de Gaza: Sabir Ceylan, Alí Haydar Bengi i Eli Ekber Yaratilmis buscaven el martiri a bord del vaixell lluitant contra els soldats. Però no eren els únics, ja que la idea mística del martiri havia corregut com la pólvora en els cercles de l’IHH turc en els dies previs.  Aquesta organització islamista està, des de mitjans dels anys noranta, a la llista negra de les forces de seguretat i serveis d’intel·ligència occidentals per la seva relació amb la jihad mundial.

Existeix, d’altra banda, una connexió europea en l’episodi, que correspondria al segon gran grup: a la Flota s’hi trobaven activistes professionals europeus i americans que sabien perfectament que aquella era una iniciativa obertament proislamista. A més dels turcs i dels musulmans residents en altres països, pertanyents a organitzacions islamistes radicals, el gruix de la presència occidental a bord el formaven membres d’organitzacions radicals antisistema i d’extrema esquerra, com és el cas dels dos espanyols Laura Arau i Manuel Tapial, que no són ni han estat mai cooperants, com s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, sinó membres d’una organització d’inspiració castrista, “Cultura, Pau i Solidaritat”, habituals en mobilitzacions i campanyes de fort contingut antisemita, però també comunista i antiglobalització. A més, hi havia un petit grup de personalitats, polítics de partits d’esquerres, escriptors, algun professor universitari i, fins i tot, com he dit abans, una Premi Nòbel. És cert que una minoria pertanyia a alguna organització de caràcter humanitari o era cooperant. Però la intenció de la majoria dels europeus embarcats no era dur ajuda a Gaza, sinó denunciar i trencar el bloqueig israelià. La marxa naval sobre Gaza era només l’acte final d’una operació més àmplia, coordinada pels islamistes de l’IHH i Free Gaza, en la qual s’emmarcaven la resta. Aquests grups d’activistes europeus són habituals de les manifestacions anti-Israel i duen a terme una sistemàtica política antisemita en els seus respectius països.  La seva tasca principal és afavorir la imatge de Hamas escudant-se en la situació del poble palestí en general, i en la dels habitants de la Franja, en particular, tot movent-se en cercles radicals, des de castristes fins a grups antiglobalització i antisistema.  Tot sembla indicar que aquests grups acaben de donar un salt qualitatiu en començar a participar en operacions violentes que posen en risc les seves pròpies vides. Tampoc em sorprèn, ja que és una estratègia coneguda de Hamas organitzar operacions en què, a ser possible, hi hagi el major nombre de víctimes civils per millorar la seva imatge i perjudicar la d’Israel. Però el que importa aquí és que determinades organitzacions europees “pacifistes” han passat de denunciar el conflicte a participar-hi colze amb colze amb islamistes aspirants al martiri. La resta, als que aplico el benefici del dubte i vull pensar que els movia alguna cosa propera a l’idealisme juvenil quan es van sumar a aquesta iniciativa, devien pensar que s’apuntaven a una mena de happening i quan van adonar-se dels companys de viatge que tenien, ja era massa tard.

L’ABORDATGE DEL MARVI MÀRMARA

En la matinada del 31 de maig, tal i com crec que tenia acuradament previst el grup turc que majoritàriament formava la tripulació del Marvi Màrmara i que va dirigir tot el que havia de succeir a bord, les autoritats israelianes adverteixen el capità del vaixell de l’existència del bloqueig, tal com mana la legalitat vigent en relació als bloquejos marítims.   Se’ls va instar a desembarcar en el port israelià d’Ashdod on l’ajuda humanitària que transportaven seria distribuïda a través dels canals legals i de les organitzacions autoritzades, com Creu Roja. Un petit detall que demostra la “humanitat” d’aquests suposats cooperants i pacifistes: el pare de Guilad Shalit, el jove soldat israelià retingut per Hamas des de 2006, va suplicar a l’organització IHH, principal promotora de la Flota, que portessin una carta al seu fill. A canvi, s’oferia com a mitjancer davant del govern israelià per tal que els vaixells poguessin desembarcar a Gaza les “tones i tones” d’ajuda humanitària que transportaven. La negativa de l’”organització pacifista turca” va ser rotunda. No tinc cap dubte que, per a ells, les vides israelianes valen menys que les palestines, i, a més, el seu objectiu no era humanitari, sinó clarament polític: l’enfrontament, el martiri si era necessari. No necessitaven mitjancers que els aplanessin el terreny. I això es va demostrar amb la resposta que es va donar des del Marvi Màrmara a les autoritats de la marina israeliana. La seva resposta, previsible, fou: Negatiu, la nostra direcció és Gaza”. A més, van afegir uns comentaris altament pacifistes: “Torneu a Auschwitz” i “Recordeu-vos de l’11-S, tios”. 

Suposar que els 600, 700 o 800 civils (no hi ha encara xifres exactes) que formaven la missió pensaven que Israel no interceptaria el seu rumb cap a Gaza és una ingenuïtat. Potser imaginaven que se’ls permetria el pas cap a la Franja? És clar que no, però en la seva estratègia, no tenien res a perdre. Al contrari, sempre en sortirien beneficiats, passés el que passés. En el supòsit que la marina israeliana no hagués abordat el vaixell i, per tant, tampoc s’hagués vist obligada a utilitzar la força contra civils i la Flotilla hagués aconseguit arribar a Gaza, els seus integrants s’haguessin convertit en herois de la causa palestina i exhibirien la seva victòria d’haver atravessat el bloqueig. Haurien demostrat que Israel no és tant fort com sembla i s’establiria un precedent que estimularia a futurs intents del mateix estil. I si pel contrari Israel ataqués (suposo que devien estar creuant els dits perquè ho fes), es repetiria l’onada antiisraeliana mundial del mateix to que la que es va produir després de l’operació “Plom fos”. Tot estava perfectament orquestrat, com s’està demostrant. Els nazis assassins israelians tornaven a atacar civils innocents, desarmats, cooperants pacifistes, per a més dades, que només anaven a Gaza en missió humanitària.

Els soldats israelians havien estat advertits que no s’havien de deixar provocar en el moment de l’abordatge ni havien d’utilitzat la força si no era en cas de risc de les seves vides. No només hi havia el perill de pèrdua de vides humanes, sinó també, desenganyem-nos, la imatge d’Israel davant del món. Això ho sabia perfectament el grup turc que va atacar els soldats amb armes blanques (entre els ferits hi ha soldats, un d’ells apunyalat per l’esquena), barres de ferro i pals. Disposaven, a més, de bombes incendiàries. No sé si en algun moment van pensar que els soldats no respondrien a l’atac per no comprometre, precisament, la imatge del seu país. Alguns dels participants en la Flota han parlat d’atac indiscriminat dels soldats, que aquests van llançar cossos al mar i que els tripulants del Marvi Màrmara només es van defensar. L’únic que es pot demostrar, a hores d’ara, és que un soldat va ser llançat per la borda i que a dos els van prendre les armes. El que va succeir després, lamentablement, ja ho sabem, encara que potser no tots sàpiguen com va passar. Existeixen imatges i vídeos, és clar, però com diuen que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, no tinc gaires esperances que serveixen per, almenys, despertar el dubte sobre la veracitat de les primeres versions “oficials”  sobre els fets. Només cal llegir la premsa o veure la televisió en les primeres hores després de l’abordatge, quan el mecanisme antisemita més vergonyós ja s’havia posat en funcionament.

http://www.aurora-israel.co.il/articulos/israel/Conflicto/29668/ (aquests de Reuters no aprenen…)

Caricaturas antisemitae a El País al més pur estil del periódic nazi Der Stürmer

http://4.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDqxczOMI/AAAAAAAAAdw/iyLqiAiWByE/s1600-h/elpais-antisemita4.jpg

http://3.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDq-iu_jI/AAAAAAAAAdo/tEO7RLVqBww/s1600-h/elpaisantisemita3.jpg

http://3.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDqs8TDoI/AAAAAAAAAdg/lwYD3i06-Nw/s1600-h/elpaisantisemita2.jpg

El que no hauria de considerar-se periodisme

http://www.elpais.com/articulo/internacional/Turquia/habla/terrorismo/Estado/inhumano/exige/Israel/asuma/consecuencias/elpepuint/20100531elpepuint_4/Tes

Antisemitisme intel·lectual

http://www.josesaramago.org/detalle.php?id=819

 REFLEXIONS FINALS

-La Flotilla de la Llibertat era, en el millor dels casos, una iniciativa propagandística basada en la provocació. Tots els que coneixien la seva existència, que eren ben pocs, tot s’ha de dir, absolutament tots, els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra, ho sabien. Els seus organitzadors, promotors i un bon grup de participants havien preparat el guió al detall, eren conscients que l’exèrcit no permetria que els vaixells arribessin a Gaza i, com he dit abans, fos quin fos el desenllaç, ells guanyaven. Buscant la provocació, tenien molt clar que deixarien el govern de Netanyahu en una situació en què qualsevol explicació quedaria curta o, directament, com acostuma a passar per sistema, no seria creguda. Podem dir, a toro passat, que Israel ha tornat a caure en la trampa mediàtica, però tampoc no se m’acut quina altra cosa podia haver fet. Mirar cap a una altra banda i deixar que trenquessin el bloqueig? Un cop més, Israel s’ha vist empès a comprometre la seva imatge. Imagino que s’obriran investigacions, es depuraran responsabilitats i rodaran caps en el si de l’exèrcit, perquè Israel, a diferència dels seus veïns, és una democràcia, li pesi a qui li pesi. Però el mal ja està fet, així que a hores d’ara, els dirigents de Hamas estaran saltant d’alegria.

– El principal objectiu de la Flotilla de la Llibertat no era fer arribar ajut humanitari, sinó trencar el bloqueig. Aquest no és un inventi sionista, perquè els seus integrants ho havien proclamat i repetit en els dies anteriors als incidents. Quan se’ls va proposar descarregar aquesta ajuda a Ashdod, s’hi van negar. A través de la cadena Al-Jazeera van fer públiques les seves veritables intencions: més important que l’ajuda humanitària era aconseguir el martiri. La Flotilla la integraven moltíssimes persones, així que vull creure que algunes tenien un objectiu humanitari. Però va ser al Marvi Màrmara, amb una majoria d’activistes turcs i d’altres països musulmans pertanyents a organitzacions amb vinculacions jihadistes, com l’IHH, on va succeir tot. Els altres cinc vaixells van ser abordats pels soldats israelians i no va produir-se cap incident. La conclusió a la qual arribo és que els que es van amotinar contra la marina d’Israel no tenien res de pacifistes.

– Els tripulants del Marvi Màrmara atacaren els soldats, just quan baixaven al vaixell des dels helicòpters, com s’aprecia a les imatges anteriors, amb matxets, ganivets, serres, bats, pals, destrals i, fins i tot, llançagranades. No puc donar crèdit quan alguns diuen que no són armes. Que provin de ser atacats amb alguna d’aquestes “joguines”. Els soldats duien equips antidisturbis, però va ser 40 minuts després quan Israel va donar l’ordre d’utilitzar armes curtes que permetessin als soldats defensar-se.

– Hamas sempre ha posat en pràctica, sense cap tipus de mala consciència, l’estratègia d’utilitzar la seva població civil com a escuts humans, com si fossin simples sacs terrers. És per aquesta raó que sovint s’amaguen entre els civils, a la vora d’escoles i hospitals, en previsió que, com més morts es produeixin, més crèdit guanyaran entre l’opinió pública mundial. En el cas de la Flotilla, l’estratègia no és diferent: Hamas utilitzarà com a escuts els morts.

– La premsa internacional, com acostuma a succeir gairebé sempre que es tracta de parlar d’Israel, es va llançar a explicar els fets sense conèixer-los en la seva totalitat, sense analitzar-los ni contrastar-ne les fonts, sense tenir en compte les vinculacions del gruix d’integrants de la Flotilla. Ningú sembla haver-se plantejat que feien gairebé 700 tripulants en aquell vaixell si la seva finalitat només era repartir ajuda humanitària. Tampoc ningú sembla recordar que en virtut d’un acord entre Israel i l’ANP, les aigües jurisdiccionals de la Franja de Gaza estaran sota control israelià fins que se solucioni el conflicte. Per tant, el que es pretenia era provocar un incident, publicitar la interceptació i treure’n el corresponent partit mediàtic.

– Es pot estar d’acord o no amb la necessitat que hi hagi un bloqueig, però el que no es pot qüestionar és que aquest bloqueig és legal i està emparat pel Dret Internacional. Hamas ha repetit fins al cansament que nega el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, per tant, aquest estat considera necessari controlar tot el que entra en un territori controlat per una organirzació terrorista. Podem fer totes les consideracions morals que creguem necessàries, però la qüestió pura i dura és aquesta. Des dels territoris de la Franja s’estan llançant constantment míssils contra territori israelià. Alguns utilitzen l’eufemisme de “coets casolans” per descriure’ls. Però aquests “petards” o “coets casolans” maten. Com maten els explosius que els suïcides es lliguen a la cintura i fan esclatar en qualsevol autobús o cafeteria. Israel, amb el bloqueig, pretén protegir la seva població, que és més del que fa Hamas per la seva, quan l’exposa als atacs israelians camuflant-se entre ella. Defensar la seva població és obligació de qualsevol estat, encara que en el cas d’Israel, protegir la seva li suposi un altíssim cost en imatge.

– Una suposadament humanitària flotilla, que se suposa que només pretén portar aliments i medecines a la població civil, no es nega a ser revisada abans de la seva entrada en un territori dominat per un grup terrorista. Si només són subministraments humanitaris, què volen amagar? D’altra banda, des de fa un any i mig han arribat a Gaza un milió de tones d’ajuda (només cal veure l’aspecte dels mercats de la Franja) pels conductes habituals i amb la certesa que no s’entrarà també armament destinat a Hamas. És molt il·lustratiu l’informe de BICOM sobre l’arribada a Gaza d’aliments i altres béns. Egipte, un país que tampoc no té gaire interès per armar els terroristes, segueix els mateixos criteris. Només és escandalós això quan és Israel qui estableix aquests controls? Doncs sí, sembla que és intolerable per a aquells que creuen que un estat democràtic és equiparable a un règim terrorista i que, per tant, s’hauria de compensar el desequilibri armant aquest últim. Israel és una democràcia i, per descomptat, no tot el que faci el seu govern s’ha de defensar ni justificar per sistema. Però de cap manera és equiparable a una dictadura com la que ha establert Hamas a la Franja.

– En el Marvi Màrmara, malgrat en el diguin les fonts turques i palestines, viatjaven centenars d’activistes que, perfectament organitzats, van atacar els soldats tan aviat com aquests van posar un peu a la coberta. És obvi que això no va ser organitzat ni pensat pels europeus que, disfressats de cooperants, s’havien apuntat a l’aventura pensant, tal vegada, que anaven a participar en una mena de Festa de la Solidaritat.

– Les organitzacions musulmanes que lideraven l’expedició, sobretot IHH i Free Gaza, tenen vinculacions conegudes amb grups terroristes, als quals fins i tot financien. IHH va treballar activament en el passat per enviar guerrillers jihadistes a Bòsnia-Hercegovina i a d’altres zones “de combat”, com Txetxènia i Paquistan, on volen construir règims de caràcter fonamentalista i utilitzen la violència per aconseguir els seus objectius. L’organització que és darrere la Flotilla, la pretesa ONG turca IHH, té contactes amb bandes terroristes fonamentalistes islàmiques i els envia regularment fons econòmics.

– Manuel Tapial i Laura Arau, que han tornat a Barcelona pretenent ser rebuts en olor de multituds, no són ni han estat mai cooperants a Gaza.  Tapial és el president de “Cultura, Paz y Solidaridad”, una ONG d’extrema esquerra, d’inspiració procastrista. Com moltes ONG’s a les quals ningú coneix perquè no es té constància de quina és la seva activitat, “Cultura, Paz y Solidaridad” rep una subvenció pública anual de 33.000 euros que paguem tots els ciutadans. Per la seva banda, el periodista valencià David Segarra manté estrets vincles amb els bolivaristes de Chávez, al qual dóna suport obertament des que va viure a Veneçuela. Els pressumptes pacifistes han declarat que pensen dur el govern espanyol als tribunals per “deixar-los sols”. Senzillament vergonyós. En època de crisi, aquests individus munten una ONG, viuen del diner públic, s’emboliquen voluntàriament en una perillosa aventura, són repatriats a costa del país i, a sobre, pretenen treure profit econòmic de la seva detenció. I Tapial, amb un cinisme impressionant, explicava a qui el volia escoltar, que havia estat torturat pels israelians. Suposo que ningú amb tres dits de seny se l’ha cregut. Una cosa és que Israel hagi comès una relliscada mediàtica i una altra és que siguin idiotes. Només calia veure l’aspecte de Tapial a la seva arribada a l’aeroport del Prat, no feia pas cara d’haver estat torturat, precisament. I davant del cinisme més extrem, hi haurà qui tancarà els ulls i fingirà creure-s’ho si d’això se’n deriva una nova onada d’odi antiisraelià. Contra Israel, tot s’hi val.

– A Tapial, a Arau i a Segarra, a ells i als que pensen com ells, als que viuen en blanc i negre perquè  no saben res de matisos, que exploten el maniqueisme més pervers, als que volen treure profit d’aquest incident que seria francament ridícul i que no hauria cridat l’atenció més enllà de dos minuts en un telenotícies si no s’hagués cobrat la vida de 9 persones, m’agradaria fer algunes consideracions: haurien de mirar al seu voltant i ser conscients de la situació que es viu en el seu propi país. No fa faltar anar a Gaza per dur ajuda humanitària. Saben que a Catalunya, per exemple, hi ha un 20% de població que està en perill d’exclusió social? Saben que entre els col·lectius de mestres i professors catalans s’han encès totes les alarmes perquè, per primera vegada des de feia moltíssimes dècades, cada cop hi ha més nanos que arriben al col·legi al matí amb gana? I si consideren que la població que tenen més a prop no és digna de la seva atenció, poden provar de marxar una temporada a Darfur, allà sí que hi ha una situació d’emergència humanitària. Però si aquesta opció tampoc no els satisfà i consideren que realment és tan imprescindible fer arribar aquesta ajuda a la població de Gaza, que ho facin per les vies legals que garanteixin que aquesta ajuda arriba de veritat a les mans dels que la necessiten i que no caurà en mans de Hamas, com ha succeït més d’una vegada, i ha acabat en el mercat negre. Però sobretot, que no juguin ni posin en entredit, amb les seves fantotxades, la tasca de moltíssims homes i dones que fan una veritable tasca de cooperació de la manera més digna i transparent. I si, com diuen, tenen la intenció de tornar-se a embarcar en una aventura d’aquestes característiques, perquè com afirmava Segarra “els ho devem a la població de Gaza”, que busquin millors companys de viatge, perquè si no és així, quedarà clar que també ells buscaven l’enfrontament i eren còmplices de tota la trama. Espero de veritat que no aconsegueixin enganyar ningú, tret dels poc més de 1.500 participants a la manifestació anti-Israel de dissabte passat a Barcelona, la ciutat on viuen Arau i Segarra.

– Un darrer comentari per acabar. Les persones que volem veure la pel·lícula completa, sense talls ni censures, en versió original, a ser possible, sense manipulacions ni tergiversacions, som els sionistes nazis, assassins en potència, com tot el que faci olor de jueu o d’israelià.  Els que fan costat a Hamas, al Hezbollah, a l’Iran d’Ahmanideyad, a Síria, a l’islamisme radical jihadista i antioccidental, els que tanquen els ulls davant la discriminació a què sotmet aquest Islam les dones, a la persecució dels homosexuals i dissidents polítics, als que no volen veure com s’adoctrina els nens en l’odi i en el fanatisme i com se’ls utilitza com a escuts humans, a tots aquells que caminen colze amb colze amb aquells que justifiquen el matrimoni infantil, la lapidació, les execucions, la dictadura, que neguen l’Holocaust dels jueus i silencien perversament el genocidi armeni, els que clamen per la mort de TOTS els jueus del món i fomenten l’antisemitisme més fosc, propi dels pogroms medievals, ells sí, ells són els veritables pacifistes. Doncs observeu qui són els veritables nazis en una manifestació a favor de Palestina i contra Israel, com no, quan un home apareix amb una pancarta on hi ha escrit: QUE NO US ENGANYIN. ELS QUI VOTEN HAMAS I HEZBOLLAH NO VOLEN LA PAU. I en el revers de la pancarta s’hi llegeix ISRAEL SÍ VOL PAU. ATUREU LA MATANÇA. Jutgeu vosaltres mateixos el comportament dels “pacifistes” espanyols.

(1) Per a un informe sobre IHH per l’Institut Danès d’Estudis Internacionals, llegiu: http://www.diis.dk/graphics/Publications/WP2006/DIIS%20WP%202006-7.web.pdf

Anuncis