Alimentador RSS

Tag Archives: immigració

Les musulmanes espanyoles diuen que se senten lliures (afortunades elles, que no viuen a l’Afganistan, a Iran o a Indonèsia)

Posted on

La idea que cada persona té de la llibertat, del que significa ser lliure, no és universal, tots ho sabem sense necessitat de grans reflexions. Però, a més, m’ho ha confirmat amb les seves paraules una dona que imagino que és musulmana, espanyola i presumeixo que jove, per la manera d’expressar-se i per com ha estat de breu, visceral i superficial la seva resposta a un comentari meu en un blog.

Si alguna cosa estic aprenent des que llegeixo el que s’escriu en els blocs, és que als humans, en general, ens costa acceptar les crítiques, fins i tot quan són expressades amb educació i de la manera més raonada possible. No sé si això és producte de la societat en què vivim, on l’egocentrisme i mirar-se el melic sembla que han esdevingut esports nacionals, o potser molts escriuen per alliçonar els altres, per adoctrinar i aleccionar, no per compartir opinions i punts de vista. Ens costa admetre que existeixin persones que pensin de manera diferent i que les seves aportacions poden ser positives si es fan des del respecte. El que observo que és habitual en aquests casos és que es vegi qualsevol que discrepi de la nostra opinió com a enemic i es recorri a la desqualificació, a l’insult o a l’atac personal. A aquest país se li nota la manca de tradició democràtica fins i tot en el simple intercanvi de punts de vista.

Tot això ho comento com a pròleg a l’experiència que vaig tenir fa uns dies en deixar un comentari en un bloc on s’incloïa un article d’El País (que ja sabem de quin peu calça i que darrerament està rebent crítiques contínues per la seva poca objectivitat en abordar determinats temes), en què es parlava de l’existència d’una “superioritat racial” a Israel. En què consisteix aquesta pretesa “superioritat racial”? Doncs en el fet que els jueus israelians ultraortodoxos “d’origen europeu” (matisava el text) es mostraven contraris a una decisió judicial que obligava les seves filles a compartir escola amb nenes jueves “d’origen àrab”. Segons la font, “desenes de milers de jueus ultraortodoxos” s’havien llençat al carrer per protestar contra la decisió judicial de barrejar les nenes, ja que fins aleshores estudiaven en aules separades i jugaven a l’hora del pati en zones diferents dividides per un mur. Però la mateixa notícia apareixia en un altre mitjà i ja no es parlava de nenes jueves “d’origen àrab”, sinó de nenes jueves “sefardites”, és a dir, pertanyents a la comunitat de jueus d’origen espanyol (els sefardites són els descendents dels jueus que van ser expulsats d’Espanya, Sepharad, pels Reis Catòlics l’any 1492).

No fa falta que expliqui que el bloc on es recollia la notícia apareguda a El País és de clara inspiració islàmica, tant en el vessant religiós com en l’ideològic, on a més, i sense amagar-se’n es fomenten idees com la de la recuperació d’Al-Andalus per a l’Islam i es defensa la cultura d’una comunitat autònoma espanyola com clarament islàmica, com si cap altre poble o civilització hi hagués deixat la seva empremta i el seu llegat. A més, es permeten vincular personatges històrics d’aquesta comunitat amb l’Islam, sense cap matís i basant-se en arguments molt particulars. No sé, seria com si a Catalunya ens donés per sentir-nos, tot d’un plegat, descendents directes dels comtes carolingis, penséssim que cal recuperar la Marca Hispànica, perquè representa la nostra essència cultural, retrocedíssim al segle IX i defenséssim que alguns dels nostres escriptors, artistes o polítics més significatius són descendents directes de Carlemany.

Faig aquesta precisió per tal que es pugui entendre que en aquell bloc es defensa un Islam expansionista i essencialista i que, òbviament, les notícies referents als jueus  i al que succeeix a Israel no tenen, precisament, un to amable, per dir-ho d’alguna manera. Per aquesta raó, trien la notícia on es parla de “nenes jueves d’origen europeu” i de “nenes jueves d’origen àrab”, confonent “sefardita” amb àrab. El bloc, en el seu afany per apropiar-se per a l’Islam de tot i de tots, ho fa fins i tot d’una part del col·lectiu jueu, la qual cosa no em negareu que és filar ben prim.

Però fins aquí, res per objectar, considero que estem en el dret de defensar els nostres punts de vista sempre i quan no ofenguem l’altre. Crec que sóc extremadament cauta en el que ara escric i ho vaig ser quan vaig contestar amb el meu comentari, ja que no vaig fer cap referència sobre les opinions antisemites que es donen en el bloc, vaig limitar-me a donar la meva opinió sobre la notícia apareguda a El País, amb infinitament més educació i correcció que les persones que havien comentat abans que jo, fins i tot una d’elles amb l’apel·latiu “Hitler”, que havia deixat anar perles de l’estil “jueus genocides”, “assassins”, “raça inferior”… Ningú en el bloc, ni els que hi escriuen ni els que l’administren, consideraren que aquells comentaris fossin ofensius per a algunes persones, perquè queda clar que per a ells, com per a molts al llarg dels segles, els jueus ni són persones ni tenen cap dret a ofendre’s.  Es permetien parlar de “superioritat racial” per atacar els jueus, però ells permeten opinions racistes en el seu bloc. Hi inclouen un enllaç a un Observatori de la Islamofòbia i ells permeten la judeofòbia més grollera. En aquell bloc ningú s’atrevirà a parlar del genocidi dels turcs contra els armenis, que l’Islam i els seus seguidors i simpatitzants semblen haver oblidat. No voldran saber res quan els parlem del Gran Muftí de Jerusalem, els seus SS bosnis i les seves aliances amb Hitler. O miraran cap a una altra banda si algú fa cap referència als musulmans de Sarajevo, que abans de ser massacrats ells mateixos pels serbis durant la guerra de Bòsnia, havien col·laborat activament amb els ústaixes croats, aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial, en la persecució i extermini de la població jueva. Tampoc permetran que ningú els recordi, parlant de racisme, que l’Islam és profundament racista amb els africans subsaharians o que a l’Aràbia Saudita l’esclavitud no fou declarada il·legal fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. No ens permetrien tot això perquè l’Islam no tolera ningú que no segueixi els seus dictats o que tingui independència de pensament. O estàs amb ells o estàs contra ells.

Per això, per la meva actitud en escriure, que em sembla que va ser summament respectuosa, i pel contingut del comentari, en absolut ofensiu (simplement pretenia matisar algunes qüestions referents a les relacions entre jueus ashkenazies i jueus sefardites), em va resultar xocant que aquella dona de qui he parlat al principi, se’m llancés a la jugular després de llegir el meu comentari. En ell, només feia les precisions següents:

– Els jueus ultraortodoxos no es barregen ni amb els jueus laics, i per això viuen a zones separades, com el barri de Mea Sharim a Jerusalem. Per tant, no només no volen compartir col·legis amb jueus d’origen àrab (llegiu sefardites), és que no volen compartir-lo amb ningú que no formi part de la seva particular i endogàmica visió del judaisme. Un apunt: acostumem a considerar ultraortodoxos els jueus hassídics, provinents de l’Europa oriental, però també hi ha ultraortodoxos sefardites.

– Les postures “ultres” i radicals es donen en totes les religions. Algú podria rebatre’m aquesta afirmació? Ni tan sols vaig escriure “també es donen dins l’Islam”, i està clar que és el primer que se’m podria haver passat pel cap. I, en definitiva, perquè també trobem postures fanàtiques en sectors del Cristianisme. O no?

– Entenent en tot moment que quan parlaven de “nenes jueves d’origen àrab” es referien a “sefardites”, cal dir que a Israel, afortunadament, els jueus d’origen àrab, en la seva majoria sefardites, però no tots, ja no tenen dificultats per relacionar-se amb tota normalitat amb la població originària del centre i de l’est d’Europa, encara que sí que hi ha hagut moments en què els sefardites foren percebuts com “massa arabitzats”, per provenir en la seva majoria del nord d’Africa o dels territoris de l’antic Imperi Otomà (Turquia, Grècia, els Balcans…)

– Aquesta situació es va donar sobretot després de l’arribada dels supervivents de l’Holocaust, la majoria ashkenazis (centreeuropeus) perquè, malauradament, les seculars comunitats jueves sefardites van ser pràcticament exterminades pels nazis (Salònica, Rodes, Corfú…) Per tant, la superioritat numèrica es va convertir en superioritat social, que per a alguns també es podria haver traduït en superioritat racial.

– La cultura sefardita d’origen àrab no està tan menystinguda a Israel com ens volen fer creure. Per exemple, quan es va decidir que l’hebreu es convertiria en la llengua del nou estat, es va prendre com a base la pronúncia sefardita. Molts polítics israelians que han jugat un paper decisiu en la història del país són d’origen sefardita, com Shimon Péres. I des de fa anys, els matrimonis mixtos entre ashkenazies i sefardites no són estranys.

– Tots els jueus d’origen àrab no són sefardites, ni tots els sefardites provenen de països àrabs: els jueus de Sepharad (que és el nom que rep Espanya dins de la tradició judaica), van arribar a Israel provinents també d’Europa, de França, Itàlia o els Països Baixos, on existien importants comunitats sefardites. D’altra banda, a Israel hi ha una comunitat important de jueus d’origen àrab, els iemenites, que no són sefardites.

Està clar que l’article confonia els termes, ja que no eren capaços de distingir qui és qui dins del judaisme. En el seu afany per atacar l’Estat d’Israel, a més, presenten, de manera apressada aquesta notícia, com si TOTS els jueus d’origen europeu segreguessin les nenes jueves que consideren “de nissaga sospitosa”. I, a més, els sefardites, com a descendents de jueus espanyols, SÓN D’ORIGEN EUROPEU. I després d’abandonar Espanya, un alt percentatge, van continuar VIVINT A EUROPA. Equivocació? Tergiversació interessada?

El meu comentari a l’entrada en què es recollia la notícia acabava amb aquestes paraules: “Entiendo que la orientación de vuestro bloc haga una determinada lectura de ciertas noticias, pero creo que es mucho más objetivo y honesto contrastar opiniones y conocer la realidad de lo que se comenta

I això va ser tot. Ni una sola referència a l’Islam, ni al seu bloc, perquè aquest no era el tema. Només es tractava d’un comentari amb algunes precisions sobre l’entrada i una referència final a la necessitat de contrastar allò que incloïen en el seu bloc. Doncs bé, la resposta d’aquella dona va ser la següent:

 “salam!
me dejas aluciná con tu bloc, la mejor defensa siempre es el ataque, deja de darnos clases de moral y defiende tu libertad que la mia la defiendo yo, gracias.”

Era d’esperar, no podia ser d’una altra manera. No responia al meu comentari, sinó que atacava el contingut del meu bloc que, sens dubte, si professa la religió islàmica amb la radicalitat que ha mostrat, li devia semblar d’allò més menyspreable. Ara bé, no entenc què és el que l’ha deixat “aluciná”. Seria que en el meu comentari feia referència a l’Holocaust que, com és ben sabut, els musulmans neguen que hagi existit i el denominen “el gran muntatge jueu”? Potser hi ha en el meu bloc alguna referència històrica, religiosa o social referent a l’Islam en què m’hagi equivocat? M’he inventat les referències a l’Alcorà o als hadiths? Hi incloc dades que no s’ajusten a la realitat? Si era així, crec que el més normal és que hagués fet algun comentari al respecte, perquè com he dit al principi, no pretenc parlar ex cathedra i el que realment considero enriquidor és rebre feedback sobre els temes que m’interessen o em preocupen. Però no va ser així perquè, obviant absolutament el meu comentari, i iniciant la seva resposta amb aquell salam que potser imagina que em posaria els pèls de punta (ben al contrari, a qui no li agrada que li desitgin “pau”, tot i provenir d’algú que se li veu el llautó i que el que busca és l’enfrontament), es va llançar a l’atac directe. Sense cap argument de pes, a més. Parlant de llibertat quan la seva religió significa, literalment, “submissió”. Parlant de la “seva llibertat” des de la seguretat de viure en un estat democràtic que li garanteix tots els drets que no tindria si visqués en un país on s’apliqués la llei islàmica. Però tampoc vaig respondre a aquesta provocació, sinó crec que vaig contestar, un altre cop, amb una actitud totalment conciliadora i fins i tot vaig convidar-la a comentar aquelles qüestions que li poguessin semblar susceptibles de rectificació en el meu bloc.

Totalmente legítima tu respuesta. Nadie pretende que estés de acuerdo con mis opiniones y desde luego, no pretendo ni podría darte clases de moral ni de absolutamente nada. Sólo he querido hacer una precisión a la entrada, ni defiendo a los ortodoxos ni los dejo de defender. Allá ellos y su endogámico mundo. Si me hubieras contestado a lo que he comentado en lugar de hacerlo en función de lo que te deja alucinada en mi bloc, además de parecerme legítima tu respuesta me parecería también respetable. Si hay algo incorrecto o que te alucine en mi comentario, eso es lo que tienes que incluir en tu respuesta. Lo que no te parezca bien de mi bloc, si crees que tu opinión o tu punto de vista puede aportar algo positivo, dilo. Pero me has respondido basándote en prejuicios, no en el contenido de mis palabras. Nada más. Lamento haberte molestado.

La seva resposta, que mostra inequívocament quin és el seu nivell cultural (això també deu ser part d’aquesta “identitat”), a banda de la seva absoluta manca d’educació cap a una persona que s’està disculpant per haver-la molestat (tot i saber que no tenia per què fer-ho), ha estat la següent:

Allâhu Akbar!

Lamentable, es miri per on es miri. És aquesta la tònica que segueixen els musulmans que viuen en aquest país? És aquest l’Islam que es permet convocar concursos de caricatures antisemites però que amenaça de mort aquells qui gosen dibuixar el seu profeta? Hem de conviure amb una cultura que no permet crítiques, que no coneix el diàleg, perquè considera tots aquells que no pensen com ells “infidels” i “porcs” i “monos” (epítets aquests últims predilectes per als musulmans quan parlen dels jueus). Es defensa l’Islam a l’estat espanyol en un bloc on s’incloen notícies esbiaixades i manipulades, referències antisemites, crides a la recuperació d’Al-Andalus, però no toleren que s’exposin passatges de l’Alcorà o dels hadiths, que milions de musulmans creuen i segueixen, perquè dóna una visió ben galdosa de la seva manera de viure? Escriuen sobre l’Església catòlica i de com estan de podrits els seus fonaments, però ataquen qualsevol que s’atreveixi a qüestionar els fonaments de la seva religió?

Encara no sé quin ha estat el meu error: potser sigui incert que l’Islam defensa i fins i tot recomana el matrimoni infantil? No es va casar Mahoma amb una nena de sis anys i va consumar aquest matrimoni quan ella en tenia nou? O potser Mahoma no era polígam i m’ho he inventat? O sóc una perversa infidel si lligo caps i m’adono que les seves revelacions divines coincidien oportunament amb les seves preocupacions familiars o desitjos personals? M’he equivocat en comentar els hadiths que expliquen el perquè de la reclusió i de l’ús del vel? Serà tal vegada que la paraula hijab no significa en àrab “cortina”, “element de separació” i que no hagi d’interpretar que el vestit islàmic per a la dona és una manera de separar-la (ells en dirien “protegir-la”) del món exterior? Què és, exactament, el que t’ha deixat aluciná, noia?

Doncs sí, Allahu Akbar, Al·là deu ser gran, però creu-me, tot teu. Per a ella i per als qui pensen com ella. Si diu sentir-se lliure i que no necessita que ningú la defensi, no seré jo precisament qui ho faci. I encara que no li agradi, em reitero en el que he comentat en el meu bloc. I podria encara afegir que espero que se senti lliure en una religió on es diu que la dona és com un camp de conreu al qual l’home hi pot anar i disposar-ne com vulgui; que a la dona que no sigui submissa amb el seu marit, primer cal renyar-la, després fer-la fora del llit i, finalment, si no rectifica, colpejar-la. I no m’invento res: TOTS sabem que en el nostre país un imam fou jutjat per escriure recomanacions als marits musulmans sobre com pegar les seves dones sense que en quedessin marques. És clar, en un país musulmà, que quedin marques del maltractament físic no té la més mínima importància, però aquí sí importa, perquè és un delicte. Podria continuar dient que me’n ric d’una llibertat que fa responsable una dona de la seva pròpia violació, perquè quan una musulmana és violada, se la considera “fornicadora” i ha d’assumir el càstig corresponent (la pena de mort en països on s’aplica la sharia). Per això, una musulmana rarament denunciarà una agressió sexual. Podria recomanar a aquesta “musulmana lliure” que llegís l’informe d’UNICEF sobre el matrimoni infantil, recomanat pel seu profeta, així com les notícies de nenes obligades a casar-se al Paquistan o al Iemen, que moren com a conseqüència d’haver de mantenir relacions sexuals amb homes adults perquè els seus cossos no han madurat, que afronten el perill d’embarassos i parts que signifiquen la mort d’elles i dels seus fills. Aquestes notícies no les inclouran mai en el seu bloc.

Aquesta dona diu sentir-se lliure i no necessita que jo defensi la seva llibertat. Per suposat que no ho necessita. Afortunadament, viu en un país democràtic, en un estat de dret que no basa les seves lleis en les que existien a Aràbia en el segle VII o en revelacions divines. No serà necessari que jo la defensi perquè aquí existeixen jutges, advocats, polítics, metges, policia, assistents socials, tota una xarxa jurídica i assistencial que ho faria. Perquè és molt fàcil parlar així quan es viu en un país en què la dona no val la meitat que l’home, on si el marit la castiga físicament o psicològicament, es considera un delicte, no una recomanació religiosa. On ningú pot obligar una dona a casar-se amb un desconegut, on les persones tenen dret a l’educació independentment de quin sigui el seu sexe. On les dones poden parlar en públic sense que ningú consideri la seva veu pecaminosa.

Afortunades vosaltres, dones musulmanes espanyoles, musulmanes que viviu a Occident. No sé si pensaríeu el mateix si visquéssiu a Teheran, a Karatxi, Damasc o Kabul. Si passegéssiu pels carrers de Rijad i els mutawin us colpejessin amb els seus bastons perquè no dueu el niqab correctament subjecte al vostre rostre. Defenseu la vostra llibertat perquè els mecanismes de la democràcia per la qual han lluitat homes i dones durant tantíssims anys us ho permet. Una democràcia que l’Islam que vosaltres prediqueu no només com a religió, sinó com a forma de vida, desmantellaria a la primera oportunitat. Recordo quan, a principis dels 90, el govern d’Argèlia van convocar eleccions sabent que el FIS, el Front Islàmic de Salvació, guanyaria les eleccions i acabaria amb qualsevol rastre de democràcia i de llibertat al país. Mentre, els islamistes se’n reien i corejaven “Un home, un vot, una sola vegada”. Sí, una sola vegada, perquè la llei islàmica, la sharia, no permet discrepàncies i, per tant, és diametralment oposada al joc democràtic. Per això, després d’aquelles eleccions en què el FIS va resultar guanyador, va venir la implantació de la llei islàmica a Argèlia i els anys de terror i mort que va patir el país. Exactament el mateix que va succeir amb el nazisme a Alemanya.

Així que ja ho sabeu, les dones musulmanes són lliures i es defensen soles. Tingueu-ho en compte, recordeu-ho quan tingueu temptacions de treballar a favor de la seva igualtat d’oportunitats, del seu progrés igualitari en relació als homes, de la millora de les seves condicions de vida o contra la política discriminatòria que l’Islam ha portat a determinats països. No feu campanya contra l’ablació del clítoris ni contra la imfibulació, sí, aquestes pràctiques inhumanes que, si bé s’insisteix a dir que no les prescriu l’Islam, no poden negar que la majoria de les dones que les pateixen són musulmanes. Elles són lliures, es defensen soles.

Suposo que si pogués, aquella a la que he deixat aluciná amb les meves paraules, llançaria contra mi una fatwa al més pur estil Jomeini contra Salman Rushdie o em perseguiria per atrevir-me a ser crítica amb l’Islam, com van fer amb Taslima Nasrim. Però hauria de fer una volta pel món dels blocs, buscar en l’etiqueta “Islam” i llavors sí que quedaria aluciná del que s’escriu i es comenta. I segur que el contingut del meu bloc li semblaria un model de bones maneres, equanimitat i transparència.

Anuncis

Dones “perla” i dones “pedra”

Posted on

Arran de la polèmica sobre l’ús de l’hijab a les escoles, he recordat l’experiència que vaig viure fa uns 13 o 14 anys, no ho recordo amb exactitud, quan el meu camí pel món de la docència em va portar durant un breu temps a l’ensenyament d’adults. És una de les etapes de la meva vida que m’ha reportat més satisfaccions des del punt de vista professional i personal i els records que en conservo són entranyables.

Feia classes en un municipi del Vallès Oriental ja aleshores amb una taxa força considerable d’immigrants. Entre les persones que es matriculaven als cursos inicials, organitzats i subvencionats de manera consorciada per l’ajuntament i la Generalitat, hi havia alguns homes i dones magrebins, força joves tots ells, que assistien a classe amb motivacions diverses. Ells, per tenir més facilitats a l’hora d’accedir al mercat laboral, n’hi havia que tenien carreres universitàries als seus països d’origen. Elles, en general, per tractar d’integrar-se en la comunitat que els havia acollit, per poder comunicar-se si havien d’anar al metge, per saber moure’s per la ciutat, per poder mantenir una conversa amb els veïns, per ser capaces d’agafar el transport públic, per entendre la televisió i els rètols del carrer i de les botigues. També, deien, per ajudar els seus fills amb els deures de l’escola o per entendre les cançons que aprenien els petits a l’escola bressol. Fos quina fos la motivació que els havia mogut a donar aquest pas, el desig d’integració hi era ben palès. Per a algunes d’aquelles dones, els dos dies de classe setmanals significaven tota una aventura: sortir de casa, arreglar-se, parlar amb persones que no pertanyien al seu entorn familiar, desconnectar de les obligacions i d’una vida que, a milers de quilòmetres del seu país, continuava sent dura i incerta. Totes les dones amb les quals jo vaig tenir l’oportunitat de parlar, de conèixer-les més enllà de la relació docent, assistien a classe amb el suport dels marits (ino ho haurien fet si ells no les haguessin autorizades) i cap d’elles portava hijab, tot i que  vestien amb moltíssima discreció.

El meu últim curs en l’ensenyament d’adults va coincidir amb l’arribada d’un imam al municipi. Fins aleshores, els musulmans només tenien un petit oratori i no hi havia ningú en concret assignat a dirigir les pregàries. En començar a produir-se reagrupaments familiars i també per l’efecte “crida” que havia significat l’arribada de parents i amics de les famílies que ja vivien des de feia algun temps en el poble, la comunitat musulmana va decidir que els calia tenir un imam per dirigir la seva vida espiritual i començaven a planejar de trobar un local per instal·lar-hi una mesquita. Per pagar el sou a l’imam comptaven amb un ajut del govern marroquí i la resta s’aconseguia per mitjà de col·lectes. Em resultava estrany que aquestes famílies, que amb prou feines guanyaven per cobrir les necessitats mínimes, destinessin part dels seus ingressos per mantenir un imam o per tenir una mesquita, però potser aleshores jo era molt més políticament correcta que ara i mai vaig fer-los cap comentari al respecte, tot i que sospitava que en molts casos, les aportacions econòmiques no eren tan “voluntàries” com ens volien fer creure.

No havien passat ni dues setmanes des de l’arribada de l’imam quan algunes de les dones van aparèixer a classe amb mocador al cap i vestint gel·labes. Fou un veritable xoc veure-les així, tant per a les professores com per als companys i companyes no musulmans, tot i que de seguida vam lligar caps: no era difícil establir una relació directa entre l’arribada de l’imam i el canvi que s’havia esdevingut en aquelles dones.  Les més decidides van reunir la força suficient per explicar-nos que l’imam s’havia enfrontat amb les dones que no duien hijab, i no només amb elles, sinó amb els seus marits per consentir-ho. L’arribada de parents i amics havia fet la resta, ja que les mares, sogres, tietes o veïnes pressionaven també les joves per adoptar el vel que havien abandonat en arribar aquí.

Però el pitjor encara no havia arribat. Pocs dies després es van produir algunes desercions per part de les dones magrebines: l’imam estava convencent els seus marits que assistir a classe no els era necessari, ja que el seu lloc era la casa i la seva preocupació única i fonamental, el benestar de la família. A més, sortint de casa i compartint l’espai amb no musulmans i amb homes, posaven en perill l’honor del marit i contravenien les lleis islàmiques en relació a la dona. No sé si de manera voluntària o a causa de la pressió del seu entorn, alguns marits havien demanat a les seves dones que no continuessin el curs. En nom de l’Islam es negava a la dona el dret de saber, d’aprendre, de superar-se i d’aspirar a millorar. Nosaltres, professores i companys, valoràvem la fortalesa i la valentia d’aquelles que continuaven resistint, que continuaven venint a classe malgrat els obstacles i l’oposició de qui s’havia convertit en l’autoritat religiosa islàmica en aquell poble. No es queixaven de la seva situació ni qüestionaven les opinions de l’imam, la seva resistència era muda però tenaç, seguien venint a classe i això era la mostra més clara de la seva rebel·lió i la dels seus marits.

Un dia, des de l’ajuntament se’ns va comunicar que s’havia arribat a un acord intermig amb l’imam i les famílies que es negaven a abandonar les classes i que se’ns comunicaria en una reunió. Les coses no pintaven bé, ja que l’imam havia demanat un interlocutor masculí i no sé si s’hagués cedit en aquesta qüestió, però totes les persones amb qui podia parlar, tant del professorat com de les admnistracions implicades érem dones. Imagino que no li faria cap il·lusió haver de discutir les seves decisions, que pel que sembla mai havien trobat oposició, i molt menys fer-ho amb les dones, que ell evidentment menyspreava. L’únic home present en aquella reunió, a banda de l’imam, era el marit d’una de les alumnes, que va fer de traductor. Jo no vaig ser present en aquella reunió i me’n vaog alegrar perquè no sé quina hauria estat la meva reacció en escoltar la proposta que ens havia de fer: crear una classe segregada per a les dones musulmanes, apartar-les dels homes i de les dones que no compartien la seva religió.  La resposta negativa per part de les respresentants municipals i de la Generalitat va ser immediata i rotunda. Accedir a separar aquestes dones era discriminatori i contrari als principis de llibertat i d’igualtat en què crèiem fermament. No us nego que després d’això, vam tenir els nostres moments de dubte sobre si s’havia actuat de manera encertada, perquè oposant-nos a la creació d’una aula segregada, tancàvem les portes a l’educació d’aquelles dones. El mateix debat, ni més ni menys, que el que s’està plantejant arreu d’Europa entorn a l’ús de l’hijab a les escoles. Què hem de posar per davant, el dret a l’educació o els drets i les llibertats que ens ha costat segles aconseguir? Què hauria passat si haguéssim claudicat? Quines altres exigències haurien seguit? El compromís que mai tindrien un professor? Fer les classes en un espai on aquelles dones no poguessin tenir contacte amb persones de sexe masculí? Exigir que les professores es cobrissin? No ho sabíem i, al final, malgrat la tristesa i el sentiment d’incomprensió i de derrota que experimentàvem, vam saber que havíem estat coherents amb les nostres conviccions. I potser les d’aquell guardià de la puresa espiritual islàmica eren igualment irrenunciables, és possible, però com a dones i com a professionals no podíem fer una altra cosa diferent.

Segons em van explicar, l’imam va tancar la discussió de manera sentenciosa, escopint a la cara d’aquelles dues dones el seu menyspreu més profund per ser el que eren, dones i occidentals: “Hi ha dues classes de dones, les perles i les pedres. Les perles són delicades i admirades per tothom, també cobejades. Per això estan tancades dins d’un estoig, que és la casa, perquè estiguin segures, i cobertes amb un ric drap de vellut, l’hijab, que les protegeix de tota agressió externa. Les nostres dones són perles, i per això les guardem i les protegim com el tresor més preuat. Però també hi ha les dones pedra, les que van rodant pels camins, plenes de pols, brutes d’immundícia. Els homes els donen cops de peu amb les sabates i s’hi orinen a sobre. Vosaltres, i les dones que pensen com vosaltres, sou pedres.”

Davant d’aquesta afirmació, no hi havia més a discutir.

Què amaga l’hijab?

Posted on

El respecte i la tolerància de què parlava Ernest Maragall fa 3 anys semblen no haver estat suficients per resoldre el conflicte sobre l’ús  de l’hijab a les escoles. La polèmica ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris i als informatius de la televisió. A la localitat madrilenya de Pozuelo de Alarcón, la Najwra, una nena marroquina, se li ha negat l’assistència a classe en un institut públic per voler  fer-ho coberta amb el mocador islàmic. A diferència del que va passar a Girona fa 3 anys, el centre no s’ha fet enrere en la seva decisió de prohibir-li l’entrada i la família ha hagut de matricular-la en un altre institut que no té una normativa específica al respecte. La polèmica està servida, ha arribat al carrer, tothom hi diu la seva i les opinions que escolto de vegades em fan por. Però sembla que els nostres dirigents polítics han tornat a tancar els ulls, a passar el problema als centres educatius, sense ser conscients del polvorí en què es pot convertir la nostra societat.

Mentrestant, som molts els que ens esforcem dia a dia per aconseguir que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, que els nois i les noies que viuen al nostre país gaudeixin de les mateixes oportunitats educacionals i professionals. Tenim fins i tot un Ministeri d’Igualtat que vetlla per aquestes qüestions i penso que som una societat especialment sensibilitzada pel que fa al tema de la violència de gènere.  La situació actual no és la ideal, és obvi, però hem arribat a un punt en què no tenen sentit les postures intermitges i que la tolerància cap a normes religioses o culturals que atemptin contra els drets de les dones ha de ser zero. És bizantí discutir si l’ús de l’hijab respon a un precepte religiós o si és una qüestió cultural, el que per a mi resulta indiscutible és que no podem cedir davant de postures i exigències que marginin i segreguin les nenes i joves musulmanes que viuen entre nosaltres. Aquesta és una postura més democràtica, penso, que aquella que, en nom de la multiculturalitat, de la tolerància i del respecte, permet que aquestes noies no puguin gaudir dels mateixos drets que les seves companyes no musulmanes.

No sé on es pretén posar els límits. Ja existeixen precedents de pares musulmans que han intentat que les seves filles quedessin dispensades de les classes d’educació física o de música. Alguns col·lectius musulmans han demanat que els nois i les noies d’aquesta confessió rebin classes d’Islam a les escoles públiques. El debat de l’hijab és només un primer estadi, en el nostre país tot just estem veient la superfície del problema. Els nostres veïns europeus s’enfronten ja amb altres problemes, com la qüestió de la poligàmia dels musulmans que viuen a Europa. A diferència de la postura del nostre govern, que no es mulla, que titubeja i que d’una banda crea un Ministeri d’Igualtat i per l’altra tolera que un element discriminatori com l’hijab sigui usat en les aules dels col·legis públics, Sarkozy, per exemple, sembla tenir-ho molt clar: una cosa és respectar qualsevol creença religiosa i una altra de ben diferent, deixar que en nom de la religió es retallin els drets de les dones musulmanes que viuen a França. Però és que a França, a Bèlgica, a Holanda, els intents de  convivència i tolerància amb l’Islam més radical han resultat un fracàs. Aquí, mentrestant, la mateixa esquerra que demana la retirada dels crucifixos de les parets de les escoles públiques (demanda totalment lògica, d’altra banda), tolera l’ús d’elements amb una connotació religiosa i, a més, sexista i discriminatòria. Després de 30, de 40 anys, l’extrema dreta està escalant llocs en el panorama polític de països europeus amb una tradició democràtica molt més consolidada que la nostra. El que pugui passar aquí m’espanta, perquè no caldrà que els feixistes, els racistes o els xenòfobs facin campanya en contra dels immigrants, la nostra esquerra políticament correcta ja els està fent la feina. Els nostres dirigents es mouen entre la ignorància i la por, s’inhibeixen de prendre decisions, des d’un un fals progressisme permeten que en el nostre país prenguin posicions les postures més reaccionàries, tot en nom de la tolerància.

No em serveix que algunes dones musulmanes justifiquin l’ús de l’hijab com a signe d’identitat cultural o que vulguin convèncer-nos que el seu ús és una opció personal. ¿De veritat és una tria personal en el cas de nenes d’11, 12 o 13 anys? Quan una nena es posa el vel islàmic, està assumint la seva inferioritat, la seva marginació, la seva manca de llibertat, la invisibilitat personal i social, en definitiva.  Però als nostres polítics sembla no importar-los que aquestes nenes hagin d’acceptar un seguit de normes, algunes d’elles pròpies de l’Edat Mitjana. L’ús del vel islàmic és només un símbol extern, visible, però al darrere el que hi ha és la dependència d’uns homes, el pare i el marit, que actuen com els seus propietaris. Aquestes nenes, educades en els sistemes públics de països democràtics, perpetuaran la situació de marginació i segregació que han patit les seves mares i les seves àvies. Però el que és realment tràgic es que això succeeixi amb la complicitat dels nostres governants d’esquerres, que continuen dividint el món entre bons i dolents i amb una ingenuïtat que m’esgarrifa, donen la coartada legal a una lectura perversa de la religió.

L’hijab, en les seves múltiples variants, no només amaga el rostre, el cabell o el cos femenins, en realitat, el que hi ha a sota és un menyspreu profund per la condició humana de la dona, una condemna a la meitat de la població simplement pel fet d’haver nascut dona. El vel és una metàfora d’aquest menyspreu, d’aquesta opressió, d’aquest ostracisme personal i social. I això és el que permeten els nostres polítics d’esquerres quan s’inhibeixen irresponsablement del destí d’aquestes noies musulmanes, moltes d’elles ja nascudes en el nostre país. I a ningú sembla importar-los que aquestes nenes deixaran l’escola en el moment en que tinguin la primera regla i se les enduran als països d’origen de les seves famílies per casar-les, la majoria dels cops en contra de la seva voluntat. I si es queden aquí, la pressió social  i familiar els impedirà reivindicar els seus drets fonamentals com a éssers humans. Aquestes dones, que fins i tot en els seus països no vestien l’hijab estricte, ara ho fan sota la influència dels imams de la majoria de mesquites del nostre país, subvencionats per règims totalitaris. El problema és que aquest Islam utilitza els mecanismes de la democràcia per imposar el seu extremisme. No puc deixar de preguntar-me per què davant de les exigències antidemocràtiques d’alguns sectors islàmics el nostre govern és incapaç de reaccionar i defensar les llibertats que tant ens ha costat aconseguir.

Em dol profundament haver de fer aquestes consideracions, perquè les faig, ja ho he dit en un altre moment, des d’una ideologia d’esquerres. I em dol també perquè és evident que milers de musulmans viuen la seva fe i la seva cultura des del respecte a les societats que els han acollit. I entenc que això no ha de ser fàcil. Però no podem silenciar una realitat que els nostres veïns europeus coneixen perfectament i que a Espanya tot just ara comencem a albirar: que molts altres milers de musulmans viuen un Islam antidemocràtic, antioccidental, extrem, contaminat pels ideòlegs del  wahabisme i subvencionats econòmicament per Aràbia Saudita. La nostra societat cal que aprengui a distingir entre tot allò que té de positiu la barreja de cultures i, a la vegada, no ignorar, no callar, no tenir por de ser políticament incorrecta si denuncia aquest Islam que, utilitzant el nom d’Al·là, pretén destruir els principis de llibertat i igualtat.

La multiculturalitat de l’esquerra

Posted on

Des de fa temps em sento profundament traïda per l’esquerra del meu país i per l’esquerra europea, en general. I aquest sentiment, que de vegades aconsegueixo relativitzar i justificar, s’ha intensificat arran de la polèmica sorgida entorn a la prohibició o no de l’ús de l’hijab o vel islàmic a les escoles. No vull ser políticament correcta, com dic sempre, allò que és políticament correcte no pot constituir una forma de censura. Seré políticament incorrecta i ho seré de manera deliberada com a persona d’esquerres, malgrat les seves múltiples traïcions i equivocacions.

Els homes i les dones de la meva generació no hem begut de la ideologia esquerrana que donava suport a les dictadures de l’antiga Unió Soviètica, Cuba o Cambodja. Sempre vam tenir clar que la URSS no era un paradís i que Castro no era el salvador de la pàtria, no vam viure aquells temps en què a la Universitat el Llibre vermell de Mao passava sota mà i es considerava el catecisme de tot bon adversari del franquisme. La meva generació va arribar a l’esquerra des de plantejaments democràtics, amb la idea que qualsevol dictadura, fos del signe que fos, era un desastre per al país que la patia, que els drets dels homes i de les dones eren irrenunciables, que la llibertat d’expressió era fonamental. Si lluitàvem contra les dictadures feixistes d’Amèrica Llatina, no podíem aplaudir o tolerar les de signe polític contrari.

Però torno a dir que em sento traïda per l’esquerra actual, per la seva doble moral o, tal vegada soni massa fort, per la seva immoralitat. No entenc els polítics, els artistes, cantants, actors que considerant-se d’esquerres, surten al carrer cridant “Tots som Hamas”, agiten banderes iranís, defensen el Hezbolah, criminalitzen l’Estat d’Israel i tot allò que és jueu, amb una falta de responsabilitat que ratlla la perversió. No sé si s’han pres el temps necessari per reflexionar, perquè el que defensen públicament són règims polítics totalitaris, que subvencionen el terrorisme, que amaguen i esclavitzen la meitat de la seva població, que neguen la llibertat i els drets humans que en aquest país hem trigat tant de temps a aconseguir. Règims polítics que persegueixen la dissidència, la crítica, que tapen la boca o executen tots aquells que s’atreveixen a pensar de manera diferent. Em pregunto si a aquests polítics, intel·lectuals o artistes d’esquerres els vindria de gust viure a l’Iran, a Síria o a l’Aràbia Saudita. M’agradaria preguntar a totes les dones, les anònimes i les famoses, que llegeixen manifestos mentre s’identifiquen amb Hamas (perquè se suposa que això significa el crit “Tots som Hamas”), com se sentirien caminant pel carrer embolicades amb un xador, veient el món a través de la reixeta d’un burka, si les obliguessin a casar-se en contra de la seva voluntat, si veiessin com els seus fills s’autoimmolen en qualsevol punt de control israelià o a bord d’un avió, si no tinguessin dret a l’educació o a decidir sobre el seu propi cos. No sóc antimusulmana, ni proamericana ni filoisraeliana, senzillament tinc ulls per veure i el suficient sentit comú per adonar-me que a Espanya, en aquest tema, anem en la direcció equivocada.

Tradicionalment, l’esquerra europea en general i l’espanyola en particular, ha estat filoàrab i contrària a l’Estat d’Israel. El període de la guerra freda va identificar la política nord-americana amb la del seu aliat per antonomàsia, Israel. En un món que l’esquerra dividia entre víctimes i botxins, entre rics i pobres, entre bons i dolents, estaba clar de quina banda havien de caure els pobles musulmans, amb els palestins a primera fila. Malgrat això, penso que des d’aleshores, els fets ens han d’haver ensenyat que aquesta visió maniqueísta i parcial dels conflictes polítics mundials és demagoga i manipuladora. Després de dècades de conflicte entre palestins i israelians, després de Camp David i dels Acords d’Oslo, passats els atemptats islamistes a Nova York, a Madrid, a Bali, a Bombay, amb l’arribada dels talibans a l’Afganistan, amb una organització terrorista governant l’Autoritat Palestina, l’esquerra encara s’entesta a demonitzar l’Estat d’Israel i a obviar el veritable significat de la ideologia defensada per Al-Qaeda i els seus múltiples grupuscles, tanca els ulls davant l’extensió de l’Islam més radical, incompatible amb qualsevol societat democràtica, i segueix predicant les bondats de la multiculturalitat i el respecte, quan aquest respecte es dóna només per una de les parts.

No estic atacant l’Islam, només els règims polítics que, utilitzant l’Islam com a bandera, neguen als ciutadans els seus drets com a tals. I això és el que l’esquerra sembla no voler comprendre en el seu afany per ser políticament correcta. I el que és pitjor, és la mateixa esquerra que amaga que Iran és un país que subvenciona diferents grups terroristes, que nega qualsevol tipus de llibertat individual; són els polítics d’esquerra els que no s’atreveixen a dir que Aràbia Saudita és estat oligarca que lapida les seves dones; que Síria arma Hamas o que el govern corrupte de l’Autoritat Palestina ha desviat durant anys les ajudes econòmiques rebudes de la Unió Europea per a la compra de míssils amb què disparar contra Israel, sense importar-los, en realitat, les condicions de vida de la seva gent. Ningú s’atreveix a preguntar en veu alta per què Aràbia Saudita subvenciona la construcció de mesquites a Europa i paga els imams que extendran entre els musulmans que viuen a les nostres societats la seva versió de l’Islam, el wahabisme, la més radical de totes. A aquests oligarques del petroli els interessa ben poc en quines condicions viuen els refugiats palestins, encara que facin d’ells la seva bandera. I a Europa, sobretot a Espanya, continuem tancant els ulls.

Hauríem d’haver-los obert quan fa 3 anys es va conèixer el primer cas d’un pare, a Girona, que contra el criteri de l’escola de la seva filla, va imposar que la nena no assistiria a classe si no se li permetés vestir l’hijab o vel islàmic. Les reaccions oposades suscitades davant d’aquest cas són paradigmàtiques de la divisió d’opinions que existeixen en el si de la nostra societat. Mentre que el Govern de la Generalitat defensava i continua defensant que per davant de tot estigui el dret a l’educació d’aquestes nenes, encara que reconeix les connotacions que té l’ús de l’hijab, cridava al respecte ia la tolerància per evitar situacions de tensió i de conflicte amb els col·lectius d’immigrants musulmans. La Conselleria d’Educació, amb Ernest Maragall al capdavant, ara, com fa 3 anys, segueix abdicant de les seves responsabilitats, no contempla elaborar una llei que reguli l’ús del mocador islàmic a les escoles i deixa la presa de decisions al respecte en mans de cada centre escolar. Malgrat això, Maragall va desmentir les seves pròpies paraules en no respectar la decisió de la direcció i dels docents del centre escolar de no admetre l’alumna si seguia cobrint-se amb l’hijab. Fa 3 anys que Maragall considerava que el dret a l’escolarització d’aquestes nenes era irrenunciable i que no era necessària una normativa que regulés l’ús de l’hijab a les aules, ja que amb respecte i tolerància era possible mantenir una convivència òptima.

Arran de tot això, em faig diverses preguntes: creu encara Ernest Maragall i els polítics que pensen com ell que no és necessària una normativa específica? I parlant de respecte: per què sempre és unidireccional? Qui no respecta a qui? ¿ui és el principal responsable a l’hora de vetllar per l’escolarització d’aquestes nenes musulmanes sino la família? No es va plantejar Educació, partint d’aquesta premissa, exigir als pares  que portessin la seva filla al col·legi en lloc de pressionar el centre per aconseguir la seva readmissió contravenint el seu reglament de règim intern? Com és possible que Imma Mayol, d’Iniciativa per Catalunya i aleshores segona tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, equiparés l’ús de l’hijab a dur una creu penjada del coll?  Sense comentaris.