Alimentador RSS

Tag Archives: matrimoni infantil

Les musulmanes espanyoles diuen que se senten lliures (afortunades elles, que no viuen a l’Afganistan, a Iran o a Indonèsia)

Posted on

La idea que cada persona té de la llibertat, del que significa ser lliure, no és universal, tots ho sabem sense necessitat de grans reflexions. Però, a més, m’ho ha confirmat amb les seves paraules una dona que imagino que és musulmana, espanyola i presumeixo que jove, per la manera d’expressar-se i per com ha estat de breu, visceral i superficial la seva resposta a un comentari meu en un blog.

Si alguna cosa estic aprenent des que llegeixo el que s’escriu en els blocs, és que als humans, en general, ens costa acceptar les crítiques, fins i tot quan són expressades amb educació i de la manera més raonada possible. No sé si això és producte de la societat en què vivim, on l’egocentrisme i mirar-se el melic sembla que han esdevingut esports nacionals, o potser molts escriuen per alliçonar els altres, per adoctrinar i aleccionar, no per compartir opinions i punts de vista. Ens costa admetre que existeixin persones que pensin de manera diferent i que les seves aportacions poden ser positives si es fan des del respecte. El que observo que és habitual en aquests casos és que es vegi qualsevol que discrepi de la nostra opinió com a enemic i es recorri a la desqualificació, a l’insult o a l’atac personal. A aquest país se li nota la manca de tradició democràtica fins i tot en el simple intercanvi de punts de vista.

Tot això ho comento com a pròleg a l’experiència que vaig tenir fa uns dies en deixar un comentari en un bloc on s’incloïa un article d’El País (que ja sabem de quin peu calça i que darrerament està rebent crítiques contínues per la seva poca objectivitat en abordar determinats temes), en què es parlava de l’existència d’una “superioritat racial” a Israel. En què consisteix aquesta pretesa “superioritat racial”? Doncs en el fet que els jueus israelians ultraortodoxos “d’origen europeu” (matisava el text) es mostraven contraris a una decisió judicial que obligava les seves filles a compartir escola amb nenes jueves “d’origen àrab”. Segons la font, “desenes de milers de jueus ultraortodoxos” s’havien llençat al carrer per protestar contra la decisió judicial de barrejar les nenes, ja que fins aleshores estudiaven en aules separades i jugaven a l’hora del pati en zones diferents dividides per un mur. Però la mateixa notícia apareixia en un altre mitjà i ja no es parlava de nenes jueves “d’origen àrab”, sinó de nenes jueves “sefardites”, és a dir, pertanyents a la comunitat de jueus d’origen espanyol (els sefardites són els descendents dels jueus que van ser expulsats d’Espanya, Sepharad, pels Reis Catòlics l’any 1492).

No fa falta que expliqui que el bloc on es recollia la notícia apareguda a El País és de clara inspiració islàmica, tant en el vessant religiós com en l’ideològic, on a més, i sense amagar-se’n es fomenten idees com la de la recuperació d’Al-Andalus per a l’Islam i es defensa la cultura d’una comunitat autònoma espanyola com clarament islàmica, com si cap altre poble o civilització hi hagués deixat la seva empremta i el seu llegat. A més, es permeten vincular personatges històrics d’aquesta comunitat amb l’Islam, sense cap matís i basant-se en arguments molt particulars. No sé, seria com si a Catalunya ens donés per sentir-nos, tot d’un plegat, descendents directes dels comtes carolingis, penséssim que cal recuperar la Marca Hispànica, perquè representa la nostra essència cultural, retrocedíssim al segle IX i defenséssim que alguns dels nostres escriptors, artistes o polítics més significatius són descendents directes de Carlemany.

Faig aquesta precisió per tal que es pugui entendre que en aquell bloc es defensa un Islam expansionista i essencialista i que, òbviament, les notícies referents als jueus  i al que succeeix a Israel no tenen, precisament, un to amable, per dir-ho d’alguna manera. Per aquesta raó, trien la notícia on es parla de “nenes jueves d’origen europeu” i de “nenes jueves d’origen àrab”, confonent “sefardita” amb àrab. El bloc, en el seu afany per apropiar-se per a l’Islam de tot i de tots, ho fa fins i tot d’una part del col·lectiu jueu, la qual cosa no em negareu que és filar ben prim.

Però fins aquí, res per objectar, considero que estem en el dret de defensar els nostres punts de vista sempre i quan no ofenguem l’altre. Crec que sóc extremadament cauta en el que ara escric i ho vaig ser quan vaig contestar amb el meu comentari, ja que no vaig fer cap referència sobre les opinions antisemites que es donen en el bloc, vaig limitar-me a donar la meva opinió sobre la notícia apareguda a El País, amb infinitament més educació i correcció que les persones que havien comentat abans que jo, fins i tot una d’elles amb l’apel·latiu “Hitler”, que havia deixat anar perles de l’estil “jueus genocides”, “assassins”, “raça inferior”… Ningú en el bloc, ni els que hi escriuen ni els que l’administren, consideraren que aquells comentaris fossin ofensius per a algunes persones, perquè queda clar que per a ells, com per a molts al llarg dels segles, els jueus ni són persones ni tenen cap dret a ofendre’s.  Es permetien parlar de “superioritat racial” per atacar els jueus, però ells permeten opinions racistes en el seu bloc. Hi inclouen un enllaç a un Observatori de la Islamofòbia i ells permeten la judeofòbia més grollera. En aquell bloc ningú s’atrevirà a parlar del genocidi dels turcs contra els armenis, que l’Islam i els seus seguidors i simpatitzants semblen haver oblidat. No voldran saber res quan els parlem del Gran Muftí de Jerusalem, els seus SS bosnis i les seves aliances amb Hitler. O miraran cap a una altra banda si algú fa cap referència als musulmans de Sarajevo, que abans de ser massacrats ells mateixos pels serbis durant la guerra de Bòsnia, havien col·laborat activament amb els ústaixes croats, aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial, en la persecució i extermini de la població jueva. Tampoc permetran que ningú els recordi, parlant de racisme, que l’Islam és profundament racista amb els africans subsaharians o que a l’Aràbia Saudita l’esclavitud no fou declarada il·legal fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. No ens permetrien tot això perquè l’Islam no tolera ningú que no segueixi els seus dictats o que tingui independència de pensament. O estàs amb ells o estàs contra ells.

Per això, per la meva actitud en escriure, que em sembla que va ser summament respectuosa, i pel contingut del comentari, en absolut ofensiu (simplement pretenia matisar algunes qüestions referents a les relacions entre jueus ashkenazies i jueus sefardites), em va resultar xocant que aquella dona de qui he parlat al principi, se’m llancés a la jugular després de llegir el meu comentari. En ell, només feia les precisions següents:

– Els jueus ultraortodoxos no es barregen ni amb els jueus laics, i per això viuen a zones separades, com el barri de Mea Sharim a Jerusalem. Per tant, no només no volen compartir col·legis amb jueus d’origen àrab (llegiu sefardites), és que no volen compartir-lo amb ningú que no formi part de la seva particular i endogàmica visió del judaisme. Un apunt: acostumem a considerar ultraortodoxos els jueus hassídics, provinents de l’Europa oriental, però també hi ha ultraortodoxos sefardites.

– Les postures “ultres” i radicals es donen en totes les religions. Algú podria rebatre’m aquesta afirmació? Ni tan sols vaig escriure “també es donen dins l’Islam”, i està clar que és el primer que se’m podria haver passat pel cap. I, en definitiva, perquè també trobem postures fanàtiques en sectors del Cristianisme. O no?

– Entenent en tot moment que quan parlaven de “nenes jueves d’origen àrab” es referien a “sefardites”, cal dir que a Israel, afortunadament, els jueus d’origen àrab, en la seva majoria sefardites, però no tots, ja no tenen dificultats per relacionar-se amb tota normalitat amb la població originària del centre i de l’est d’Europa, encara que sí que hi ha hagut moments en què els sefardites foren percebuts com “massa arabitzats”, per provenir en la seva majoria del nord d’Africa o dels territoris de l’antic Imperi Otomà (Turquia, Grècia, els Balcans…)

– Aquesta situació es va donar sobretot després de l’arribada dels supervivents de l’Holocaust, la majoria ashkenazis (centreeuropeus) perquè, malauradament, les seculars comunitats jueves sefardites van ser pràcticament exterminades pels nazis (Salònica, Rodes, Corfú…) Per tant, la superioritat numèrica es va convertir en superioritat social, que per a alguns també es podria haver traduït en superioritat racial.

– La cultura sefardita d’origen àrab no està tan menystinguda a Israel com ens volen fer creure. Per exemple, quan es va decidir que l’hebreu es convertiria en la llengua del nou estat, es va prendre com a base la pronúncia sefardita. Molts polítics israelians que han jugat un paper decisiu en la història del país són d’origen sefardita, com Shimon Péres. I des de fa anys, els matrimonis mixtos entre ashkenazies i sefardites no són estranys.

– Tots els jueus d’origen àrab no són sefardites, ni tots els sefardites provenen de països àrabs: els jueus de Sepharad (que és el nom que rep Espanya dins de la tradició judaica), van arribar a Israel provinents també d’Europa, de França, Itàlia o els Països Baixos, on existien importants comunitats sefardites. D’altra banda, a Israel hi ha una comunitat important de jueus d’origen àrab, els iemenites, que no són sefardites.

Està clar que l’article confonia els termes, ja que no eren capaços de distingir qui és qui dins del judaisme. En el seu afany per atacar l’Estat d’Israel, a més, presenten, de manera apressada aquesta notícia, com si TOTS els jueus d’origen europeu segreguessin les nenes jueves que consideren “de nissaga sospitosa”. I, a més, els sefardites, com a descendents de jueus espanyols, SÓN D’ORIGEN EUROPEU. I després d’abandonar Espanya, un alt percentatge, van continuar VIVINT A EUROPA. Equivocació? Tergiversació interessada?

El meu comentari a l’entrada en què es recollia la notícia acabava amb aquestes paraules: “Entiendo que la orientación de vuestro bloc haga una determinada lectura de ciertas noticias, pero creo que es mucho más objetivo y honesto contrastar opiniones y conocer la realidad de lo que se comenta

I això va ser tot. Ni una sola referència a l’Islam, ni al seu bloc, perquè aquest no era el tema. Només es tractava d’un comentari amb algunes precisions sobre l’entrada i una referència final a la necessitat de contrastar allò que incloïen en el seu bloc. Doncs bé, la resposta d’aquella dona va ser la següent:

 “salam!
me dejas aluciná con tu bloc, la mejor defensa siempre es el ataque, deja de darnos clases de moral y defiende tu libertad que la mia la defiendo yo, gracias.”

Era d’esperar, no podia ser d’una altra manera. No responia al meu comentari, sinó que atacava el contingut del meu bloc que, sens dubte, si professa la religió islàmica amb la radicalitat que ha mostrat, li devia semblar d’allò més menyspreable. Ara bé, no entenc què és el que l’ha deixat “aluciná”. Seria que en el meu comentari feia referència a l’Holocaust que, com és ben sabut, els musulmans neguen que hagi existit i el denominen “el gran muntatge jueu”? Potser hi ha en el meu bloc alguna referència històrica, religiosa o social referent a l’Islam en què m’hagi equivocat? M’he inventat les referències a l’Alcorà o als hadiths? Hi incloc dades que no s’ajusten a la realitat? Si era així, crec que el més normal és que hagués fet algun comentari al respecte, perquè com he dit al principi, no pretenc parlar ex cathedra i el que realment considero enriquidor és rebre feedback sobre els temes que m’interessen o em preocupen. Però no va ser així perquè, obviant absolutament el meu comentari, i iniciant la seva resposta amb aquell salam que potser imagina que em posaria els pèls de punta (ben al contrari, a qui no li agrada que li desitgin “pau”, tot i provenir d’algú que se li veu el llautó i que el que busca és l’enfrontament), es va llançar a l’atac directe. Sense cap argument de pes, a més. Parlant de llibertat quan la seva religió significa, literalment, “submissió”. Parlant de la “seva llibertat” des de la seguretat de viure en un estat democràtic que li garanteix tots els drets que no tindria si visqués en un país on s’apliqués la llei islàmica. Però tampoc vaig respondre a aquesta provocació, sinó crec que vaig contestar, un altre cop, amb una actitud totalment conciliadora i fins i tot vaig convidar-la a comentar aquelles qüestions que li poguessin semblar susceptibles de rectificació en el meu bloc.

Totalmente legítima tu respuesta. Nadie pretende que estés de acuerdo con mis opiniones y desde luego, no pretendo ni podría darte clases de moral ni de absolutamente nada. Sólo he querido hacer una precisión a la entrada, ni defiendo a los ortodoxos ni los dejo de defender. Allá ellos y su endogámico mundo. Si me hubieras contestado a lo que he comentado en lugar de hacerlo en función de lo que te deja alucinada en mi bloc, además de parecerme legítima tu respuesta me parecería también respetable. Si hay algo incorrecto o que te alucine en mi comentario, eso es lo que tienes que incluir en tu respuesta. Lo que no te parezca bien de mi bloc, si crees que tu opinión o tu punto de vista puede aportar algo positivo, dilo. Pero me has respondido basándote en prejuicios, no en el contenido de mis palabras. Nada más. Lamento haberte molestado.

La seva resposta, que mostra inequívocament quin és el seu nivell cultural (això també deu ser part d’aquesta “identitat”), a banda de la seva absoluta manca d’educació cap a una persona que s’està disculpant per haver-la molestat (tot i saber que no tenia per què fer-ho), ha estat la següent:

Allâhu Akbar!

Lamentable, es miri per on es miri. És aquesta la tònica que segueixen els musulmans que viuen en aquest país? És aquest l’Islam que es permet convocar concursos de caricatures antisemites però que amenaça de mort aquells qui gosen dibuixar el seu profeta? Hem de conviure amb una cultura que no permet crítiques, que no coneix el diàleg, perquè considera tots aquells que no pensen com ells “infidels” i “porcs” i “monos” (epítets aquests últims predilectes per als musulmans quan parlen dels jueus). Es defensa l’Islam a l’estat espanyol en un bloc on s’incloen notícies esbiaixades i manipulades, referències antisemites, crides a la recuperació d’Al-Andalus, però no toleren que s’exposin passatges de l’Alcorà o dels hadiths, que milions de musulmans creuen i segueixen, perquè dóna una visió ben galdosa de la seva manera de viure? Escriuen sobre l’Església catòlica i de com estan de podrits els seus fonaments, però ataquen qualsevol que s’atreveixi a qüestionar els fonaments de la seva religió?

Encara no sé quin ha estat el meu error: potser sigui incert que l’Islam defensa i fins i tot recomana el matrimoni infantil? No es va casar Mahoma amb una nena de sis anys i va consumar aquest matrimoni quan ella en tenia nou? O potser Mahoma no era polígam i m’ho he inventat? O sóc una perversa infidel si lligo caps i m’adono que les seves revelacions divines coincidien oportunament amb les seves preocupacions familiars o desitjos personals? M’he equivocat en comentar els hadiths que expliquen el perquè de la reclusió i de l’ús del vel? Serà tal vegada que la paraula hijab no significa en àrab “cortina”, “element de separació” i que no hagi d’interpretar que el vestit islàmic per a la dona és una manera de separar-la (ells en dirien “protegir-la”) del món exterior? Què és, exactament, el que t’ha deixat aluciná, noia?

Doncs sí, Allahu Akbar, Al·là deu ser gran, però creu-me, tot teu. Per a ella i per als qui pensen com ella. Si diu sentir-se lliure i que no necessita que ningú la defensi, no seré jo precisament qui ho faci. I encara que no li agradi, em reitero en el que he comentat en el meu bloc. I podria encara afegir que espero que se senti lliure en una religió on es diu que la dona és com un camp de conreu al qual l’home hi pot anar i disposar-ne com vulgui; que a la dona que no sigui submissa amb el seu marit, primer cal renyar-la, després fer-la fora del llit i, finalment, si no rectifica, colpejar-la. I no m’invento res: TOTS sabem que en el nostre país un imam fou jutjat per escriure recomanacions als marits musulmans sobre com pegar les seves dones sense que en quedessin marques. És clar, en un país musulmà, que quedin marques del maltractament físic no té la més mínima importància, però aquí sí importa, perquè és un delicte. Podria continuar dient que me’n ric d’una llibertat que fa responsable una dona de la seva pròpia violació, perquè quan una musulmana és violada, se la considera “fornicadora” i ha d’assumir el càstig corresponent (la pena de mort en països on s’aplica la sharia). Per això, una musulmana rarament denunciarà una agressió sexual. Podria recomanar a aquesta “musulmana lliure” que llegís l’informe d’UNICEF sobre el matrimoni infantil, recomanat pel seu profeta, així com les notícies de nenes obligades a casar-se al Paquistan o al Iemen, que moren com a conseqüència d’haver de mantenir relacions sexuals amb homes adults perquè els seus cossos no han madurat, que afronten el perill d’embarassos i parts que signifiquen la mort d’elles i dels seus fills. Aquestes notícies no les inclouran mai en el seu bloc.

Aquesta dona diu sentir-se lliure i no necessita que jo defensi la seva llibertat. Per suposat que no ho necessita. Afortunadament, viu en un país democràtic, en un estat de dret que no basa les seves lleis en les que existien a Aràbia en el segle VII o en revelacions divines. No serà necessari que jo la defensi perquè aquí existeixen jutges, advocats, polítics, metges, policia, assistents socials, tota una xarxa jurídica i assistencial que ho faria. Perquè és molt fàcil parlar així quan es viu en un país en què la dona no val la meitat que l’home, on si el marit la castiga físicament o psicològicament, es considera un delicte, no una recomanació religiosa. On ningú pot obligar una dona a casar-se amb un desconegut, on les persones tenen dret a l’educació independentment de quin sigui el seu sexe. On les dones poden parlar en públic sense que ningú consideri la seva veu pecaminosa.

Afortunades vosaltres, dones musulmanes espanyoles, musulmanes que viviu a Occident. No sé si pensaríeu el mateix si visquéssiu a Teheran, a Karatxi, Damasc o Kabul. Si passegéssiu pels carrers de Rijad i els mutawin us colpejessin amb els seus bastons perquè no dueu el niqab correctament subjecte al vostre rostre. Defenseu la vostra llibertat perquè els mecanismes de la democràcia per la qual han lluitat homes i dones durant tantíssims anys us ho permet. Una democràcia que l’Islam que vosaltres prediqueu no només com a religió, sinó com a forma de vida, desmantellaria a la primera oportunitat. Recordo quan, a principis dels 90, el govern d’Argèlia van convocar eleccions sabent que el FIS, el Front Islàmic de Salvació, guanyaria les eleccions i acabaria amb qualsevol rastre de democràcia i de llibertat al país. Mentre, els islamistes se’n reien i corejaven “Un home, un vot, una sola vegada”. Sí, una sola vegada, perquè la llei islàmica, la sharia, no permet discrepàncies i, per tant, és diametralment oposada al joc democràtic. Per això, després d’aquelles eleccions en què el FIS va resultar guanyador, va venir la implantació de la llei islàmica a Argèlia i els anys de terror i mort que va patir el país. Exactament el mateix que va succeir amb el nazisme a Alemanya.

Així que ja ho sabeu, les dones musulmanes són lliures i es defensen soles. Tingueu-ho en compte, recordeu-ho quan tingueu temptacions de treballar a favor de la seva igualtat d’oportunitats, del seu progrés igualitari en relació als homes, de la millora de les seves condicions de vida o contra la política discriminatòria que l’Islam ha portat a determinats països. No feu campanya contra l’ablació del clítoris ni contra la imfibulació, sí, aquestes pràctiques inhumanes que, si bé s’insisteix a dir que no les prescriu l’Islam, no poden negar que la majoria de les dones que les pateixen són musulmanes. Elles són lliures, es defensen soles.

Suposo que si pogués, aquella a la que he deixat aluciná amb les meves paraules, llançaria contra mi una fatwa al més pur estil Jomeini contra Salman Rushdie o em perseguiria per atrevir-me a ser crítica amb l’Islam, com van fer amb Taslima Nasrim. Però hauria de fer una volta pel món dels blocs, buscar en l’etiqueta “Islam” i llavors sí que quedaria aluciná del que s’escriu i es comenta. I segur que el contingut del meu bloc li semblaria un model de bones maneres, equanimitat i transparència.

Anuncis

Mahoma i els seus problemes amb les dones (III): Aixa i el matrimoni infantil

Posted on

Quan mor la seva primera dona, Jadija, fa nou anys que Mahoma ha rebut la primera d’una llarguíssima sèrie de revelacions que, a través de l’arcàngel Gabriel, li són transmeses per Al·là i que constituiran, amb el temps, les bases doctrimals, jurídiques i socials d’una nova religió, l’Islam, de la qual Mahoma s’havia convertit en profeta. Casat amb Jadija als vint-i-cinc anys, essent un jove de La Meca sense educació, orfe i pobre, Mahoma va mantenir una estricta monogàmia amb la seva primera muller, que li portava deu anys i que era una dona rica, emprenedora, ben relacionada socialment i una puixant empresària. Jadija, tot i ser considerada la primera conversa a l’Islam, mai es va cobrir per sortir de casa, no se la va obligar a romandre-hi reclosa, va tenir total llibertat per relacionar-se amb els homes i va prendre les seves pròpies decisions sense interferències ni imposicions masculines. És a dir, tot el contrari del que, revelació rere revelació, Mahoma, tot seguint els dictats divins, acabaria convertint en el prototip de dona musulmana.

Sawda i Aixa foren les dues primeres esposes del profeta després que aquest rebés la revelació que li permetia estar casat amb fins a quatre dones de manera simultània (no oblidem, tanmateix, que temps després, el mateix Al·là, per boca de l’arcàngel, va eximir-lo d’aquest límit numèric). Sawda era una vídua. Aixa, una nena de sis anys. A la petita, filla d’Abu Bakr, un dels millors amics del profeta i el seu lloctinent, en consideració a la seva curta edat, se li va permetre quedar-se a casa. La tradició islàmica diu que Aixa estava jugant en un gronxador el dia que Mahoma va decidir que ja era hora d’endur-se-la i consumar el matrimoni. La mare d’Aixa la va fer entrar a casa, li va netejar la cara i la col·locà sobre els genolls  d’un dels amics del seu pare. Aquest home era Mahoma, i la nena que seia sobre ell, l’esposa amb qui estava a punt de consumar el matrimoni tenia nou anys.

Com ja venia sent habitual, les indicacions que Déu anava donant al seu profeta estaven en estreta i oportuna consonància amb els fets i decisions de la seva vida personal. L’arcàngel encarregat de fer-li arribar els missatges divins li havia fet saber que una dona, a partir dels nou anys, podia ser considerada una esposa a tots els efectes. Mahoma, doncs, va limitar-se a complir allò que Al·là li demanava. Va casar-se amb la petita Aixa l’any 622 de l’era cristiana (primer any de l’Hègira o fugida a Medina, segons el còmput musulmà).

Si alguns dels matrimonis que va contraure Mahoma en els darrers deu anys de la seva vida responien a una política d’aliances matrimonials amb tribus veïnes o, segons expliquen els hadiths, a la seva bondat en fer-se càrrec de dones vídues o sense recursos, l’elecció d’Aixa com a esposa és obvi que no té res a veure amb aquests dos motius. Ni era una vídua de guerra ni estava sola en el món. Els musulmans no donen motius prou clars pel que fa a la tria d’Aixa com a esposa, però sí que sabem que ella va ser la muller predilecta del profeta, que va exercir una gran influència en la primera comunitat musulmana, que fou estimada i lloada per uns i odiada per altres, i que Mahoma va morir en els seus braços quan Aixa tenia només dinou anys.

Per a Fàtima, l’única filla supervivent de Jadija, la primera muller de Mahoma, no devia haver estat fàcil acceptar que el seu pare arribés a casa amb una esposa de nou anys. Mahoma, a més, va concertar el matrimoni de Fàtima amb Alí, el seu nebot, tot just va portar Aixa a les estances que envoltaven la mesquita i que en els anys següents haurien d’allotjar les seves successives esposes. Des del mateix moment en què Aixa es converteix en l’esposa del profeta, la rivalitat i l’odi entre les dues nenes (Fàtima tenia només alguns anys més que Aixa) va ser evident, així com la diferència entre els seus temperaments, que no podien ser més oposats: Fàtima era tranquil·la, submisa, devota, mentre que Aixa era xerraire, divertida, sensual i alegre. A més, el fet que Alí, el marit de Fàtima, i Abu Bakr, el pare d’Aixa, mantinguessin posicions enfrontades sobre com havia de ser la successió en el califat o direcció de la comunitat islàmica, va provocar que es formessin dos partits al voltant de les dues dones, que amb el temps donarien lloc al cisma entre musulmans shiítes (branca minoritària de l’Islam, partidaris d’Alí i Fàtima, defensors d’una successió per via familiar) i musulmans sunnites (que constitueixen la majoria dels musulmans del món, partidaris d’Abu Bakr i d’Aixa, que pensaven que qui havia de succeir Mahoma en la direcció espiritual i militar de la comunitat islàmica no havia de ser necessàriament un descendent directe del profeta, sinó el més capaç i preparat entre els musulmans).

Si en l’actualitat preguntéssim a un musulmà sunní qui era Aixa, ens respondria que fou l’esposa més estimada de Mahoma, el seu gran amor, una mestra de l’Islam i una dona valent que va donar mostres d’heroisme en les batalles que sovint enfrontaven els musulmans amb els seus veïns “infidels”. Però si aquesta mateixa pregunta la formulem a un shií, ens la pintarà amb tints totalment diferents: ens dirà que va ser una intrigant i una espia, una dona gelosa i sensual en excés, que va dominar el profeta i el va enfrontar amb la seva família, i que va provocar una lluita fraticida que va acabar dividint la gran nació musulmana en dues faccions. Aixa significa Vida en àrab, i és un dels noms femenins que s’imposen amb més freqüència a les nenes musulmanes sunnites. Però entre els shiítes, és una paraula que s’utilitza com un insult. El que és fàcil de percebre, al cap i a la fi, és que en aquell harem de vuit o nou esposes, amb les seves històries de vegades més pròpies d’un serial televisiu d’amor, gelos, intrigues i lluites pel poder, Aixa va ser sempre l’estrella indiscutible.

Les vides de les mullers del profeta no degueren ser fàcils. La majoria de les revelacions sobre les dones arriben a Mahoma immediatament després que a la seva pròpia casa s’hagués produït qualsevol incident que posés en perill la pau familiar. Però no ens ha d’estranyar que es produïssin aquests problemes, quan aquestes dones vivien en una llar polígama, amb els gelos i picabaralles que això ocasionava, sotmeses a una tensió constant derivada de la guerra, subsistint entre privacions i, més tard, sotmeses per designi diví a la reclusió i a l’ús de l’hijab. Però el motiu pel qual Aixa va gaudir d’una absoluta preeminència entre la resta d’esposes, fins i tot per davant d’Umm Salamah, per qui Mahoma sentia una incontrolable passió física, o de Maria, la cristiana que li va donar un fill mascle, continua essent un misteri… O no.

Mahoma, seguint l’ordre divina de ser equitatiu en el tracte amb les seves esposes, les visitava per torns rigorosos. Cada dia rebia el nom de l’esposa amb qui havia de passar la nit: així, hi havia el “dia d’Umm Salamah”, el “dia de Zeinab” o el “dia d’Aixa”. Però l’esposa predilecta del profeta no estava d’acord amb aquesta mesura. Segons un hadith, va preguntar-li un dia al seu marit: Digues, si tu acabes de comprar dos camells, un que ja ha pasturat i l’altre no, a quin d’ells alimentaries primer? Mahoma va respondre que, per suposat, a aquell que encara no havia pasturat. Doncs jo no sóc com la resta de les teves esposes, va replicar-li Aixa. Totes elles han estat casades abans, però jo no. D’altra banda, si Mahoma volia passar la nit amb una de les seves esposes a la qual no li corresponia ser visitada segons el que s’havia establert, podia demanar a aquella a qui corresponia el torn el seu permís per alterar l’ordre de les visites. Segons els hadiths, Aixa mai va cedir el seu dia a cap de les altres esposes, i molt menys a Umm Salamah, envers la qual experimentava una terrible gelosia. Sawla, que ja era una dona madura, sembla ser que va acabar cedint permanentment el seu torn a Aixa, sensible, diuen,  a les necessitats de la jove.

Els musulmans que arribaven a la casa del profeta per fer-li alguna petició, sabien que era millor anar-hi en el “dia d’Aixa”, ja que era quan ell es trobava més relaxat i de millor humor. Tots eren conscients de l’ascendent d’Aixa sobre el seu marit: els fidels, les altres esposes i la seva filla Fàtima. Umm Salamah, que coneixia l’aversió de Fàtima per l’adolescent esposa del seu pare, va cercar en ella una aliada i Fàtima va prometre que parlaria amb el profeta sobre aquell favoritisme que contravenia l’ordre divina de tractar totes les esposes per igual. Però Mahoma li va respondre: Filla estimada, no estimes qui jo estimo? I veient que Fàtima volia continuar insistint sobre el tema, la va tallar: Aixa és la més estimada del teu pare.

El nombre creixent d’esposes i concubines que Mahoma incorporava al seu harem dispersava la seva atenció i sovint Aixa se sentia desatesa. A més, a causa de la complexitat de la seva vida familiar, les revelacions que anava rebent el fundador de l’Islam semblaven cada cop més adreçades a solucionar els seus conflictes personals que no pas a constituir les bases d’una nova religió. La mateixa Aixa va comentar-li un dia: Em sembla que el teu Déu s’apressa a satisfer tots els teus desitjos. Les normes sobre la reclusió de la dona musulmana i sobre l’ús de l’hijab, per exemple, són resultat directe d’incidents domèstics que van provocar les seves esposes.

Aixa, que no havia estat casada amb anterioritat, mai va tenir fills. Això significava que no podia utilitzat la kunya, o distinció que reben les dones musulmanes quan són mares d’un fill mascle, i que consisteix a canviar el seu nom per adoptar el d’Umm… seguit del nom del seu fills. Així, Umm Iassin seria la kunya d’una dona el primer fill mascle de la qual es digués així, de manera que la dona no torna a ser mai anomenada pel seu nom. Mahoma, conscient de la pena i la vergonya que suportava la seva jove esposa per la falta de fills, va assignar-li la kunya d’Umm Abdulah, pel fill de la seva germana, al qual Aixa estimava com un fill.

Quan Mahoma va emmalaltir, conscients que estava vivint els seus darrers moments, totes les esposes van cedir els seus torns a Aixa, ja que sabien que era amb ella amb qui l’espòs volia passar el temps que li quedava de vida. Mahoma va morir en els braços d’Aixa i fou enterrat a l’habitació de la noia. Quan el seu espòs mor, Aixa només té dinou anys i ha d’enfrontar un futur en soledat, sense fills i sense la possibilitat de tornar-se a casar, ja que a les dones del profeta se’ls prohibia aquesta opció. L’únic que li quedava era el seu ascendent entre un sector força nombrós de la comunitat de creients, i va saber utilitzar-lo. Tot i que, en principi, Aixa havia quedat en la més absoluta misèria ja que Mahoma havia donat tots els seus béns a la caritat, els musulmans van atorgar-li una més que generosa suma en concepte de drets de visita de la tomba del profeta, que es trobava a l’habitació privada de la noia.

La mort de Mahoma va provocar l’esclat, ja de manera oberta, de la guerra entre Alí, el seu gendre, i Abu Bakr, el pare d’Aixa. Fàtima, la filla del profeta, va defensar els interessos del seu marit i dels seus fills, perquè estava convençuda que el seu pare havia cedit el lideratge de l’Islam a la seva família. Els Shiat Alí (els futurs shiítes) van tancar files entorn de Fàtima per donar-li suport. Però la majoria de la comunitat pensava que el califat havia de recaure en un dels companys més significats del profeta, Abu Bakr. S’inicia així la separació entre musulmans shiítes i sunnites. Aixa va intervenir en qüestions polítiques i va utilitzar la seva influència per fer costat a Omar, el pare de Hafsa, quan va arribar el moment de succeir Abu Bakr, tot i que sabia que Omar era un home cruel i misogin, que va dictar un seguit de lleis que van fer més invisibles, si això era possible, les dones musulmanes. Finalment, Aixa es va reconciliar amb Alí (Fàtima feia anys que ja era morta) i va esperar la mort retirada totalment de la vida pública.

La història de Mahoma i Aixa, que podria constituir la base del guió d’un serial televisiu islàmic, no amaga, per molt romanticisme amb què s’adorni, una dura realitat: Mahoma va contraure matrimoni amb una nena de sis anys i va consumar-lo quan ella en tenia nou. Per bé que el matrimoni infantil estava força estès per Aràbia abans de l’arribada de l’Islam, és amb aquesta religió que la seva pràctica es converteix en jurídicament “halal” (permesa), fins i tot “mubtala” (recomanable), ja que l’home i la dona que contrauen un matrimoni d’aquestes característiques no fan res més que seguir el model del profeta de l’Islam i de la seva estimada Aixa.

Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.

Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.

Quan el 1979, després del triomf de la Revolució Islàmica, Jomeini torna a l’Iran, el primer que fa és abolir la Llei de Protecció familiar promulgada pel sha el 1975, que havia prohibit els matrimonis infantils i la poligàmica. Avui en dia, a Iran, una nena pot contraure matrimoni legal a partir dels nou anys. El mateix Jomeini es va casar l’any 1931 amb Jadiya Saqafi, quan ella tenia quinze anys i ell ja havia arribat a la trentena. Ruholà Jomeini, un legalista estricte, considerava que si l’Alcorà deia que una nena podia convertir-se en esposa a partir dels nou anys, no hi havia possibilitat de discussió: el matrimoni s’havia de permetre a partir d’aquesta edat. Pensava que el matrimoni amb una nena que encara no havia tingut la primera menstruació era una “benedicció divina” i aconsellava als creients: “Fes tot el possible per assegurar-te que les teves filles no vegin la seva primera sang a casa teva”, és a dir, que troba positiu el matrimoni de nenes que encara no han arribat a la pubertat. A l’Iran, l’edat mínima per tal que una nena pugui contraure matrimoni és de nou anys, mentre que per a un nen és de catorze. L’any 2000, el parlament iranià va votar una llei per elevar l’edat mínima per a les nenes a catorze anys, però l’any següent, un grup de clergues tradicionals van dur a terme una revisió legislativa i van vetar la mesura. Al Iemen es va poder frenar l’intent dels islamistes radicals d’eliminar l’edat mínima de les nenes per casar-se, que en aquest país és de quinze anys. De tota manera, aquest límit rarament s’esgrimeix a l’hora de concertar un matrimoni infantil en aquest país i darrerament han sortit a la llum casos de nenes iemenites casades als deu o als dotze anys, maltractades i abandonades pels seus esposos adults.

A ningú li poden passar per alt els gravíssims riscos psicològics i físics que corre una nena que mantingui relacions sexuals amb un adult, quan encara no ha arribat a la seva maduresa emocional i fisiològica. Com apunta l’informe que UNICEF va publicar el 2000 sobre els matrimonis infantils, aquests no són altra cosa que una forma d’abús sexual i d’esclavitud per a les nenes. En unes societats on el marit té el control sobre la vida de l’esposa, pot castigar-la físicament i sotmetre-la a qualsevol tipus de violència psicològica, els matrimonis infantils es converteixen per a les nenes en veritables inferns. Se les separa de les seves famílies, del seu entorn i amics, se les sotmet a la custòdia de la família del marit, han s’assumir dures tasques domèstiques, se les priva de l’oportunitat de continuar la seva educació i se les posa en risc de mort afrontant embarassos i parts per als quals els seus cossos encara no estan preparats.

Moltes de les famílies que pacten un matrimoni per a les seves filles quan encara són nenes, ho fan per raons econòmiques: si la filla es casa, hi ha una boca menys per mantenir. Però també poden apel·lar a raons morals, com assegurar-se l’obediència de les nenes a la casa de l’espòs o evitar un embaràs no desitjat i fora del matrimoni legal. Sigui com sigui, aquesta pràctica troba suport legal en la sharia i el fiqh islàmics. Els estudiosos de l’Islam justifiquen el matrimoni infantil possiblement per justificar el seu profeta, que és el model de vida a seguir per a tots els creients.

Com sempre que es tracta de discutir qüestions relacionades amb la llei islàmica, les diferents escoles tenen les seves pròpies opinions al respecte. Fins i tot, cada expert en la matèria pot donar-ne la seva visió particular. En general, s’accepta que el matrimoni infantil és perfectament legal qual la núvia ha fet els nou anys i que l’esposa és responsable de totes les obligacions que comporta la seva nova condició. Això és el que prescriu l’Alcorà i aquesta és la llei. A part, existeixen opinions i interpretacions diverses que admeten que un matrimoni pot ser pactat fins i tot amb una nena d’un o dos anys, això sí, sense que hi hagi sexe. Davant d’aquesta opinió, suposo que tots respirem alleujats i el fet que s’obligui una nena de nou anys a mantenir relacions sexuals amb un home adult ens hauria de semblar un mal menor. Però no és estrany escoltar ulemes i imams explicar que, si bé la penetració no està permesa abans de l’edat fixada per l’Alcorà, si són admissibles altres formes de sexe amb aquestes nenes.

D’altra banda, davant les crítiques que els plouen sobre la permissibilitat islàmica del matrimoni infantil, molts musulmans intenten qüestionar la validesa de la transmissió dels hadiths  que sostenen que Aixa tenia nou anys en el moment del seu matrimoni amb Mahoma. Expliquen al món que aquests hadiths només estan validats per un transmissor i que, per tant, podria posar-se en dubte la seva autenticitat. O justifiquen l’elecció que va fer Mahoma d’una nena per convertir-la en la seva esposa adduint que aquesta era una pràctica comuna i acceptada a l’Aràbia preislàmica del segle VII. Davant d’això, només puc dir que les seves explicacions em resulten ridícules i cíniques, de la mateixa manera que m’ho semblen quan tracten d’eximir-se de tota responsabilitat en el tema de l’ablació del clítoris dient que es tracta d’una pràctica preislàmica. D’acord, però llavors, per què l’Islam no només tolera sinó que atorga categoria de norma jurídica al matrimoni infantil? No crec que sigui important si Aixa es va casar amb Mahoma als nou o als dinou anys o si els hadiths que tracten el tema són fiables o no. L’única realitat és que els musulmans creuen que Aixa tenia nou anys en el moment de la consumació del seu matrimoni i que si el seu profeta ho va acceptar, això és correcte i és legal. La resta són discussions bizantines per tapar la boca als crítics, operacions per rentar la seva imatge quan es fa evident que l’Islam i els drets més irrenunciables de l’ésser humà entren sempre en contradicció. L’Alcorà deixa ben clar que un home té dret a triar una nena com a esposa, hi haurà musulmans que ho facin i molts altres, espero, que no. Però és legal i, segons alguns experts, recomanable. I quan des d’Occident es denuncia aquesta pràctica, s’intenta excusar o, directament, es percep com una intromissió més en la seva cultura i la seva manera de pensar. El mateix he de dir en relació als diferents tipus de mutilació sexual que pateixen milers de dones cada any: no és una pràctica avalada per l’Alcorà, però la immensa majoria de nenes que les han de patir viuen en països de majoria musulmana. Així que en comptes d’intentar justificar l’injustificable, els musulmans farien bé d’abandonar el seu silenci culpable.

La pregunta final que em faig és si l’Islam, donant suport al matrimoni infantil, avalant una pràctica en la qual es compromet la salut física i mental de les nenes, està justificant una cultura de la pedofília entre els seus seguidors. Si no és així, m’agradaria que algun expert en jurisprudència islàmica m’expliqués quins avantatges poden obtenir els musulmans adults en casar-se amb nenes que ni tan sols estan madures fisiològicament. Garantir la seva obediència absoluta, perquè només es tracta d’una nena sola i atemorida? No córrer riscos en relació a la virginitat de la núvia, tan valorada, això sí, només en les dones? Senzillament, no ho entenc.

 

 

 

 

 

 

Mahoma i els seus problemes amb les dones (II): la poligàmia

Posted on

Existeix una relació inqüestionable entre la vida familiar del profeta de l’Islam, a mesura que el nombre de les seves esposes anava creixent, i les revelacions que rebia a través de l’arcàngel Gabriel de part d’Al·là, Déu, en relació a les dones i a quin havia de ser el seu estatus dins la nova religió. Les parts de l’Alcorà que es refereixen a revelacions rebudes a Medina, quan el profeta es troba immers en la seva política d’aliances matrimonials i de benefactor de vídues indefenses, són molt més pràctiques i estan destinades a regular una vida familiar que devia ser francament complexa. Enrere quedaven els missatges poètics i místics del període de La Meca, quan Jadija, la primera i única esposa de Mahoma durant vint-i-quatre anys encara vivia.

Per justificar la poligàmia practicada pel seu profeta, els musulmans sempre han argumentat que molts dels matrimonis de Mahoma en els darrers deu anys de la seva vida mostren com la ràpida expansió de l’Islam feia necessàries les aliances amb clans diversos, i aquests pactes o aliances es realitzaven la major part de vegades a través de matrimonis. D’altra banda, i tenint en compte que les dones són més nombroses que els homes en les societats en guerra, alguns matrimonis del profeta mostrarien la seva compassió per les vídues de guerra. És millor per a una dona, diuen, compartir un espòs que no pas no tenir cap  home en la seva vida. Així doncs, Mahoma es convertia en un exemple a seguir quan prenia al seu càrrec aquestes pobres vídues desvalgudes i necessitades de companyia masculina. Els crítics de l’Islam, tanmateix, creuen que Mahoma era un home sensual, aficionat en excés a les dones i que va aprofitar la situació per satisfer els seus desitjos sexuals un cop es va veure lliure dels llaços que el lligaven a Jadija,  que era la seva dona, però no ho oblidem, era qui tenia els diners, les relacions socials i els negocis. Probablement aquesta és una opinió massa extrema, però tampoc no és gaire plausible aquesta imatge de Mahoma com a benefactor de vídues. Precisament un hadith ensenya que, en realitat, Mahoma era conscient que la poligàmia no era bona per a les dones. Quan el seu gendre Alí, l’espòs de la seva estimada filla Fàtima, es planteja prendre una segona muller, seguint, al cap i a la fi, l’exemple del sogre que, al seu torn, no feia altra cosa, deia, que seguir els mandats divins, Mahoma es preocupa per com se sentiria Fàtima si havia de compartir el seu espòs amb una altra, i sentencia: “Allò que a ella li faci mal, em fa mal a mi”. Amb la qual cosa, Alí va haver de descartar un segon matrimoni.

Quan Jadija va morir el 619, després de vint-i-quatre anys de matrimoni monògam, sembla ser que el profeta, que tenia 49 anys, va quedar desfet. Les dones de la primera comunitat musulmana, que tenien cura de les seves necessitats domèstiques, van pensar que una nova esposa l’ajudaria a suportar la pena per la pèrdua de Jadija., Va ser aleshores quan Mahoma va consultar amb Jawla, la seva tia, sobre quina seria la dona adequada per convertir-la en la seva muller. Jawla li va contestar que si volia una verge, podia casar-se amb Aixa, la filla del seu millor amic, Abu Bakr. Però si desitjava una dona que no fos verge, podia prendre al seu càrrec Sawda, una vídua ja madura, molt devota i que havia estat una de les primeres dones que s’havia convertit a l’Islam. Mahoma va indicar a la seva tia que aparaulés el matrimoni amb les dues. S’iniciava així la vida polígama del profeta de l’Islam.

Quan Mahoma es va casar amb Aixa, aquesta només tenia sis anys, per la qual cosa el matrimoni no es va poder consumar i la nena va romandre encara un temps vivint amb la seva família. En concret, fins als nou anys, quan Mahoma se la va endur després de rebre una altra revelació en la qual se li indicava que una nena podia convertir-se en esposa a tots els efectes a partir d’aquella edat.  Els hadiths sobre la vida de Mahoma i Aixa ens volen mostrar imatges tendres de la petita Aixa jugant encara amb les seves nines al costat de la mesquita i com el seu marit, de vegades, s’unia als seus jocs. Commovedor.

Sawda i Aixa tenien habitacions separades on eren visitades per torns pel seu marit. Vivien en unes construccions fetes de fang, amb sostres de palma, molt senzilles, que s’afegiren a la mesquita. Amb cada nova esposa o concubina que s’afegia a l’harem del profeta, es construïa una nova habitació.

Al cap d’un any de l’arribada d’Aixa a la casa de Mahoma, aquest va casar-se amb tres dones més: Hafsah, una jove de vint anys, filla del seu amic Omar; una vídua anomenada Zeinab, generosa i abnegada fins al punt de rebre el nom de “Mare dels Pobres” i que va morir només vuit mesos després de la seva arribada a l’harem, i Umm Salamah, una dona de bellesa extraordinària, que va provocar en Aixa, la favorita de Mahoma, un intens sentiment de gelosia.

Mahoma intentava complir amb les seves esposes el manament diví que li havia estat revelat en relació al tracte equitatiu que l’espòs havia de donar a les seves dones. Cada tarda tenia una entrevista privada amb cadascuna d’elles. Després, per estricte ordre rotatiu, sopava i se n’anava al llit només amb una de les seves dones. Alguns hadiths afirmen que quan Mahoma volia passar la nit amb una esposa “fora de torn”, havia de demanar a la dona amb qui li corresponia compartir la nit que li cedís el torn a l’escollida. Podia ser que ella acceptés ser substituïda per l’altra, o no. Si no ho acceptava, Mahoma s’havia de conformar i respectar l’ordre i el torn establerts.

Malgrat que els musulmans insisteixen en la bondat de les intencions de Mahoma a l’hora d’anar augmentant el nombre no només d’esposes, sinó també de concubines, sembla clar que no sempre es va casar amb vídues madures i desvalgudes o amb joves que, a causa de les guerres, tenien dificultats per trobar un marit. El seu matrimoni amb Umm Salamah va ser degut a la intensa atracció física que sentia per ella. Pel que fa al seu matrimoni amb Aixa, que només tenia nou anys en el moment de consumar-se la unió… No sé quins motius creïbles podrien donar els musulmans per justificar aquesta relació, si no és que Mahoma experimentava un tipus de patologia sexual que, avui en dia, a més, constitueix un gravíssim delicte.  Però com els fets de la vida de Mahoma són un exemple per als seguidors de l’Islam, segons la sharia, el matrimoni amb una nena a partir dels nou anys és perfectament lícit i es practica encara avui.

Mahoma va casar-se amb una altra dona que, com una de les seves esposes anteriors, es deia també Zeinab i era la muller de Zaïd, un esclau alliberat que Mahoma havia criat com a un fill. Mahoma va decidir convertir-la en la seva dona després d’haver-la vist semidespullada (la qual cosa contradiu que tots els seus matrimonis eren més obres de caritat que una altra cosa), fet que va obligar l’antic esclau a divorciar-se de Zeinab i que donaria peu a la legislació islàmica sobre les adopcions, com veurem més endavant.

Després de casar-se amb Zeinab, Mahoma es va unir a cinc noves mullers, entre elles, dues jueves i una cristiana copta, Maria, la qual va donar-li un fill mascle, encara que aquest no va sobreviure a la primera infantesa. Sembla ser que la resta de dones veien en Maria i el seu fill una amenaça, sobretot Aixa que, tot i ser la preferida del profeta, mai va tenir fills. Els hadith no es posen d’acord sobre si les tres van ser les seves esposes legals o eren només concubines, o bé si una d’elles va ser esposa i les altres dues només amants, extrem aquest que em torna a fer dubtar sobre les aparentment caritatives intencions de Mahoma a l’hora d’anar sumant esposes.

L’únic país musulmà on la poligàmia està prohibida per llei es Tunísia. A la resta de països on l’Islam és la religió majoritària, la poligàmia s’accepta més o menys obertament, si se segueix el que prescriu la sharia. Molts musulmans, encara que admeten que la poligàmia és legal segons les paraules del profeta, pensen que hi ha una referència implícita a la monogàmia quan Déu li va dir a Mahoma que si no podia satisfer-les totes de manera equitativa, si no podia comportar-se amb totes elles de la mateixa manera, només s’havia de casar amb una. Per tant, tot i la llei islàmica, s’accepta que és impossible que un home sigui totalment imparcial i equitatiu amb les seves esposes, que no senti més inclinació per unes que per les altres. El mateix Mahoma demanava perdó a Déu pel favoritisme que sentia per Aixa, la qual cosa no li impedia, tot i ser conscient que no seguia el manament diví, d’augmentar el seu harem.

Les dones musulmanes poden, en alguns països com Marroc, imposar com a condició prèvia a la signatura del contracte matrimonial, una clàusula de monogàmia, és a dir, poden exigir que el seu espòs no els imposi una altra dona i, de ser així, tenen dret a divorciar-se sense més preàmbuls.

Els homes musulmans que en l’actualitat practiquen la poligàmia ho fan, afirmen, seguint l’exemple del profeta i essent fidels a la revelació divina que aquest va rebre per mitjà de l’arcàngel. Però els seus motius no són, per suposat, els mateixos que podrien haver mogut Mahoma a l’hora de contraure alguns dels seus matrimonis, sinó que les seves raons són gairebé sempre de caràcter molt més personal, des de la necessitat ecomòmica que pot per pal·liada amb l’arribada d’un dot que aportaria la nova esposa, fins al desig d’engendrar fills mascles que la primera muller no li hauria proporcionat, passant pel més humà dels desitjos masculins: tenir al seu costat  una dona més jove i atractiva sexualment.

Les diferents escoles d’interpretació corànica tenen les seves pròpies raons per justificar la poligàmia, que no veuen com un element negatiu per a la dona. Es justifiquen dient que en els països on els homes no tenen segones, terceres i fins a quartes esposes, tenen amants, fixes o esporàdiques (la qual cosa no és del tot incert, tot sigui dit), de manera que a Occident existiria una poligàmia il·legal. Les principals causes, segons l’Islam, que permeten que un home prengui una nova esposa serien (1):

– insatisfacció sexual amb la primera esposa. En comptes de satisfer els impulsos sexuals il·legalment, desobeint els mandats de Déu i corrompent la societat, és preferible que un home es casi amb una altra, tot garantint al mateix temps, els drets complets de la primera esposa (de tota manera, aquest argument contradiu l’ensenyament musulmà sobre el matrimoni quan afirma que no pot ser construït sobre l’única base del desig sexual).

– malaltia crònica de l’esposa o invalidesa permanent, ja que a la llar es necessita la presència d’una mare i l’espòs ha de satisfer les seves relacions matrimonials. Per tant, és millor que es casi amb una altra, sense que per això deixi la primera abandonada.

– esterilitat de l’esposa en el cas que l’espòs vulgui tenir fills i no suporti el fet de no tenir-ne. Segons l’Islam, és millor que es casi amb una altra dona , sense abandonar la primera i no es vegi abocat, per satisfer el seu desig de ser pare, a tenir fills il·legals.

-per protegir la puresa de la societat i la felicitat dels seus membres. Per exemple, quan el nombre de dones supera al dels homes.

– per obeir el mandat de Déu de multiplicar la descendència.

El que ensenya l’Islam a milions de dones que segueixen aquesta religió és que la poligàmica no és en absolut negativa per a elles, sempre i quan es donin aquestes condicions:

  • Completa justícia entre les esposes (fa referència al dret a la manutenció, assistència i atenció amorosa a totes per igual).
  • Mitjans econòmics per mantenir-les a totes en les mateixes condicions. (2)
  • No tenir més de quatre esposes, ja que massa dones vivint juntes seran, amb tota seguretat, font de problemes i preocupacions per a l’espòs. (3)

I no va ser precisament això el que va succeir-li a Mahoma? De fet, sí. Per això, bona part de la legislació islàmica sobre les dones es deriva de la necessitat del profeta de resoldre els problemes que li ocasionaven aquestes dones que van compartir els darrers anys de la seva vida.

(1) www.nurelislam.com

(2) Si se segueix estrictament aquesta norma, només els musulmans rics poden mantenir, en principi, matrimonis polígams. El fet de tenir més d’una esposa és privatiu avui, la majoria de vegades, d’individus amb recursos econòmics considerables.

(3) Malgrat els problemes i maldecaps que li produïen les seves esposes, Mahoma es va eximir ell mateix del límit de quatre dones vivint juntes simultàniament amb un mateix marit.

Per a una informació més completa sobre qüestions jurídiques relacionades amb el matrimoni islàmic, podeu consultar aquest enllaç: 

http://noticias.juridicas.com/articulos/45-Derecho%20Civil/200105-estatuto_de_la_mujer.html 

 

Mahoma i els seus problemes amb les dones (I)

Posted on

Les ensenyances islàmiques no es basen només en el que es diu que l’arcàngel Gabriel va revelar a un àrab anomenat Muhammad (Mahoma en la tradició occidental), que va viure en el segle VII a La Meca i que acabaria convertint-se en el fundador i profeta d’una nova religió, l’Islam, que literalment significa “submissió”. Encara que el conjunt d’aquestes revelacions es recullen en el llibre sant dels musulmans, l’Alcorà, existeix una segona font islàmica d’instruccions religioses, els hadith o tradicions anecdòtiques sobre la vida i les paraules de Mahoma, recopilades durant els dos segles posteriors a la mort del profeta pels primers musulmans. Aquests creuen que l’emulació del comportament de Mahoma, fins en el més petit detall, els converteix en musulmans perfectes. Per tant, l’Alcorà i també el conjunt de hadiths, les paraules i els fets de Mahoma, les seves idees, els seus comentaris, les anècdotes al voltant de la seva persona, serveixen per legitimar un seguit de lleis i normes que han regulat la vida dels milions de seguidors de l’Islam des dels inicis fins a l’actualitat.

Un dels aspectes més controvertits per a la mentalitat occidental és , sens dubte, el paper de la dona en l’Islam, que obliga aquelles que professen aquesta religió a acceptar un codi legal que valora el seu testimoni com la meitat del d’un home, un sistema d’herència que els atorga la meitat dels béns que al seu germà mascle, que les condemna a una vida familiar en la qual el marit pot sometre-les a càstig físic si el desobeeixen, poden haver de resignar-se a compartir-lo amb tres dones més, es poden divorciar d’elles sense pràcticament cap tràmit i sense el seu consentiment i pendre’ls la custòdia legal dels fills. La sharia o llei islàmica, en vigència encara avui en molts països musulmans, obliga la dona a cobrir-se el cabell i a amagar el seu cos quan surt al carrer, prescriu la lapidació per adulteri, permet el matrimoni de les nenes a partir dels nou anys, manté la dona en una eterna minoria d’edat mental, ja que sempre depèn d’una figura masculina, ja sigui el pare, el marit o el fill. En alguns països islàmics, com Aràbia Saudita, les dones no poden conduir, tenen prohibit prendre una habitació en un hotel o viatjar sense la companyia d’un parent masculí. Els matrimonis arranjats o imposats encara són pràctica més o menys corrent en el món islàmic.

I tot això, probablement, perquè fa mil sis-cents anys, aquell home de La Meca anomenat Mahoma, tenia problemes amb les dones.

Gràcies als hadiths sabem que, sens dubte, al profeta de l’Islam li agradaven força les dones. Es va casar als vint-i-cinc anys, essent un home pobre, orfe i amb una cultura limitada, amb Jadija, una dona vídua de La Meca, deu anys més gran que ell, rica i que dirigia els seus propis negocis. Conscient que amb Jadija adquiriria prestigi social i diners, Mahoma difícilment podia negar-se a la proposició de la vídua. Amb Jadija va tenir quatre filles, encara que només una, Fàtima, va arribar a l’edat adulta. El primer cop que Mahoma va sentir l veu de Déu, va ser en Jadija en qui es va refugiar creient que s’havia tornat boig. Però ella el va animar perquè perseverés i cregués en aquella visió, de tal manera que es va convertir en la primera dona seguidora de l’Islam. Jadija va ser l’única esposa de Mahoma durant vint-i-quatre anys i va morir nou anys després que el seu marit tingués la primera visió divina.

I és precisament a partir de la mort de Jadija que Mahoma comença a rebre revelacions de Déu sobre quina havia de ser la posició de la dona en l’Islam. Jadija, doncs, tot i ser la primera dona musulmana, mai va haver-se de cobrir amb un vel, estar reclosa o compartir el seu espòs amb altres dones. Jadija mai va haver d’escoltar la revelació d’Al·là, Déu, al seu marit: “Els homes tenen les dones al seu càrrec, perquè Déu ha fet uns per avantatjar les altres, i perquè ells gasten les seves propietats per mantenir-les”. Òbviament, aquesta “revelació” no podria haver estat escoltada per Mahoma si Jadija hagués continuat viva i subvencionant les seves despeses.

Sis anys després de la mort de la seva esposa, i després de mantenir una batalla amb la tribu dominant de La Meca, que va deixar nombroses vídues de guerra entre els seguidors del profeta, Mahoma va tenir una oportuna revelació que li permetia prendre fins a quatre dones. “Casa’t amb les dones que vulguis: dues, tres o quatre; i si creus que no pots satisfer-les totes, aleshores pren-ne només una”.

Com que, a més, Mahoma necessitaba establir aliances amb les comunitats a les quals els musulmans vencien durant els primers anys d’expansió islàmica, les duia a terme a través de matrimonis. Per això no és estrany que tornés a tenir una revelació en la qual Al·là l’eximia del límit de quatre esposes. Cada cop que una nova dona arribava com a esposa del profeta, s’afegia una habitació més a les estances de Mahoma, que es trobaven al costat de la primera mesquita de l’Islam. Aquestes habitacions arribarien a allotjar vuit o nou dones a la vegada.

Amb un nombre creixent d’esposes que havien de conviure diàriament, compartir les tasques domèstiques, les responsabilitats familiars i el marit, és lògic que ben aviat sorgissin els gelos, les baralles, les intromissions dels parents de les esposes en la vida del profeta i, per extensió, dels primers musulmans. Els incidents domèstics derivats de la poligàmia van provocar una altra revelació del missatger de Déu: Mahoma havia de recloure les seves esposes, aquestes només podrien parlar amb els visitants a través d’una cortina (literalment, hijab) i, en el cas indispensable d’haver de sortir de la seva habitació, ho farien totalment cobertes. Torno a insistir en l’oportunitat dels missatges que rebia Mahoma cada cop que la seva vida domèstica i familiar es complicava. I gradualment, les normes que en un principi només regien per a les esposes del profeta, s’anaren extenent a totes les dones musulmanes. Analitzarem, doncs, com, a través d’oportunísimes revelacions divines, que tenien una indubtable relació amb la seva vida personal i familiar, Mahoma va establir la poligàmia, la reclusió de la dona, les normes sobre l’adopció, el matrimoni infantil, l’ús del vel i el sexe.