Alimentador RSS

Tag Archives: nacionalisme

Espanya és un mal negoci per a Catalunya?

Posted on

Per tenir-ho en compte quan se’ns digui que no és viable l’existència d’un estat català independent.

SOM TAN DEPENDENTS DE L’ESTAT ESPANYOL COM ENS VOLEN FER CREURE?

http://blogs.publico.es/dominiopublico/53/dependencia-o-independencia-de-catalunya/

LA INDEPENDÈNCIA ÉS VIABLE? / SOBRE ELS MEMBRES I EL FUNCIONAMENT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

http://www.radiocable.com/alacarta0052.html

REPRESENTARIA LA INDEPENDÈNCIA LA MORT ECONÒMICA DE CATALUNYA?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/196699-lestat-ja-no-sera-el-principal-mercat-de-catalunya-el-2015.html

http://www.cronica.cat/noticia/Un_Premi_Nobel_diu_que_la_Catalunya_independent_seria_mes_solvent_que_Espanya

PER QUINES RAONS ACCEPTARIEN ELS ESPANYOLS LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

http://www.cronica.cat/noticia/Els_motius_que_farien_mes_acceptable_la_independencia_de_Catalunya_pels_espanyols

XIFRES QUE ENS HAURIEN DE FER PENSAR… I DECIDIR-NOS

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres

PER QUÈ HEM “D’ACATAR”?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/192797-governants-autoritaris.html

ELS TRIPIJOCS POLÍTICS I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

http://paper.avui.cat/article/dialeg/192116/males/besties.html

COPS DE TISORA PRESSUPOSTÀRIA

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/198713-nou-clatellot-de-zp-contra-catalunya.html

http://www.racocatala.cat/noticia/23636/protestes-contra-retallada-ministeri-espanyol-foment

DE VERITAT PAGUEM MÉS PERQUÈ GUANYEM MÉS?

http://www.racocatala.cat/noticia/3254/cornuts-pagar-beure-perque-catalans-paguem-mes

ENS ESTAN EXPOLIANT DES D’ESPANYA?

ELS CATALANS SOM ELS QUE HEM DE DECIDIR QUÈ VOLEM SER

http//:www.cronica.cat/noticia/El_82_dels_catalans_estan_a_favor_del_dret_de_Catalunya_de_decidir_el_seu_futur_politic

Alguns d’aquests enllaços ens mostren fets demostrables i d’altres, són opinions, que segur que farien de bon discutir. Amb tot, reflexionem-hi, que de moment, és de franc. Podem plantejar-nos el tema des de posicions independentistes o no, tant si demanem un estat català com un major autogovern, però pensem-hi. Aleshores, crec que ja no serà necessari preguntar-nos per què seria millor la independència, sinó per què alguns ens volen fer creure que és millor la dependència.

 

Anuncis

Però, a què co…. esteu jugant a Madrid?

Posted on

És la pregunta que li he fet aquesta setmana a un càrrec municipal del PSC després d’assistir incrèdula al vergonyós espectacle que han protagonitzat els diputats d’aquest partit al Congrés dels Diputats. Si el PSC tenia encara algun crèdit polític, si mantenia un bocí de credibilitat, l’acaba de perdre per la seva actuació covarda i electoralista: quins altres adjectius es mereixen els qui voten a Madrid en contra d’una resolució que els diputats del seu mateix partit havien aprovat al Parlament de Catalunya?

Reconec que les meves expectatives envers quina seria la posició del PSC quan hagués de fer una traducció política de la resposta que els ciutadans catalans havíem donat el 10 de juliol a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no eren altes. Contemplava amb escepticisme, també, si els partits catalans serien capaços de mantenir la unitat que es jutjava tan necessària per mantenir íntegre el text de l’Estatut. Tanmateix, un sector cada cop més ampli de la ciutadania considerava superada la via estatutària, perquè si l’estat de les autonomies no podia anar més enllà, s’havien de buscar les alternatives que fessin viable l’existència de Catalunya com a nació i tot allò que, inevitablement, se’n derivés. Els catalans esperàvem, més amb recel que no pas amb expectació, el que serien capaços de lligar, cosir o sargir els polítics, tot i que, ja ho he dit, les mirades de milers d’homes i dones estaven posades més enllà d’un estat claustrofòbic i d’una constitució estreta on ja ens havien advertit que no hi teníem cabuda fora de la seva interpretació del que érem i havíem de ser en el futur.

Semblava que els partits, PSC, ERC, ICV-EUiA i CIU, superant les seves diferències i per mantenir una coherència amb el que havien defensat, van aconseguir arribar a un acord de mínims per aprovar una resolució presentada per Montilla, que  ratificava el preàmbul de l’Estatut, sí, el famós preàmbul que el Tribunal Constitucional havia deixat sense cap validesa política i que defineix Catalunya com una nació. L’acord es va aconseguir amb 115 vots a favor i els previsibles 18 en contra de PP i Ciutadans. CIU i ERC van deixar clar que votaven la resolució per coherència i per salvar la imatge unitària de la classe política catalana.  Puigcercós veia la resolució presentada per Montilla com a “insuficient”, però Esquerra Republicana, en una línia a què no ens tenen gaire acostumats, va justificar el vot favorable del seu partit per no obstaculitzar la unitat. Artur Mas també feia servir la “coherència” amb el compromís que el seu partit havia adquirit i va donar suport al text presentat pel president de la Generalitat. La lectura que vam poder fer, en definitiva, era que els polítics catalans preferien donar suport a una resolució que no agradava a tots, però que tots signaven, abans que no donar cap resposta.

Serien capaços els partits de, superant les diferències, treballar per a aquest objectiu comú?  Si algú ens hagués fet aquesta pregunta a tots els catalans i catalanes alhora, suposo que s’hagués estès pel país una riallada irònica i incrèdula. Però, ves, la resolució de Montilla no era pas per llançar-hi coets, tots els grups que la signaven, excepte  el PSC, suposo, haurien donat més passos endavant en tractar el tema de l’autogovern, però serviria per, des d’una postura impecablement democràtica, desautoritzar el TC, no renunciar al que considerem irrenunciable, la nostra condició com a nació, i, per l’altra, deixar sol el PPC, aïllar-lo, de la mateixa manera que es va fer l’any 1978 amb Alianza Popular quan s’havia de pactar la Constitució. Per cert, les intrigues, els pactes, les punyalades, el consens tan lloat i també la falta de consens tan oblidada, en definitiva, el procés per aprovar el text constitucional, aquest que ara sembla intocable, inamovible, gairebé d’inspiració divina (no hi ha més Déu que la Constitució i el PP i el TC són els seus profetes), mereixeria un comentari a part, m’he de recordar d’escriure’l algun dia, perquè n’hi ha per llogar-hi cadires).

PPC i Ciutadans, és clar, es van desmarcar d’aquesta resolució. Dolors Montserrat, la portaveu parlamentària dels populars, va afirmar que “només el PPC defensa la Constitució a Catalunya” , a la vegada que acusava Montilla “d’excloure’ls” i de “mobilitzar-se contra l’Estat de dret”. O sigui, el discurs de sempre, ells són els vigies de la legalitat constitucional i de la “indisoluble unidad de la nación espanyola”. Albert Rivera, el president d’aquest engendre anomenat Ciudadanos-Ciutadans, que m’aposto el que vulgueu que va néixer una nit en què els “prestigiosos intel·lectuals catalans” Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i Arcadi Espada se’ls devia anar la mà amb el Jack Daniels, va declarar que la resolució presentada per Montilla incloïa el preàmbul íntegre de l’Estatut que el TC havia deslegitimat judicialment.

Alguna cosa nova? No? S’estava fent política en la línia de sempre? És clar. Però haver arribat a un acord unitari entre els partits catalans ja era un pas, deien uns. Altres, s’arronsaven d’espatlles. Però l’escepticisme planava sobre la ment de tots els catalans i catalanes, perquè les coses, quan s’agafen amb imperdibles o es sargeixen, s’acaben trencant. Aquesta unitat agafada amb pinces es va trencar quan el passat 19 de juliol els diputats del PSC al Congrés van rebutjar aquesta resolució que els seus col·legues havien aprovat al Parlament de Catalunya. Kafkià, no us sembla? Aquests diputats en què molts confiàvem que farien gestos i donarien passos per fer sentir, almenys, la veu dels votants del PSC compromesos amb un canvi de relacions amb l’estat espanyol (ja ho sabem, que no sou independentistes, que no éreu dels que dissabte 10 de juliol cridàveu IN-INDE-INDEPENDÈNCIA, però éreu allà, ara no intenteu justificar l’injustificable) es van baixar els pantalons (no sé si literalment) i van cedir a les previsibles pressions del seu amo, el PSOE. La pretesa unitat dels partits catalans com a resposta a la sentència de l’estatut s’havia fet miques en el Congrés. El grup del PSC al Congrés va rebutjar les tres propostes de CIU, ERC i ICV, que afegien el text literal de la declaració aprovada en el Parlament. Però el que és més gros, el que no s’entén es miri per on es miri, és que el PSC va presentar la seva pròpia proposició, pactada amb el PSOE, que no incloïa el text que havien aprovat els seus diputats a Catalunya. És a dir, ras i curt, que van votar en contra de la resolució que Montilla havia presentat dies abans.  Si algú tenia esperances en el paper que el PSC podia jugar en un escenari polític diferent per a Catalunya, estava ben equivocat. La submissió al PSOE per no deixar anar la seva mamella electoralista corresponent s’ha fet tan evident que no comprenc com poden, encara, anar pel món amb el cap alt.

Segons paraules del diputat Eduardo Madina, els socialistes han presentat un text que reconeix la plena legitimitat del TC per emetre sentència sobre els recursos que es van presentar contra l’estatut (sí? Aquest TC que tenim té legitimitat per a alguna cosa?) i ens recorda l’obligació d’acatar la seva resolució, tot i que admet que els catalans tenim dret a opinar-ne. Gràcies, home,  només faltaria. Ens voleu organitzar la casa i a sobre no podem ni donar-hi la nostra opinió. Resumint, teniu dret a la pataleta, ens han dit, però no creien que en traureu res. I això ho han votat els diputats del partit que governa Catalunya des de la Generalitat i a moltíssims ajuntaments. O potser no són ells, en realitat, qui governen? Potser això serà propi del joc polític, brut, la majoria de vegades. Per a un ciutadà del carrer, és tenir barra, ni més ni menys.

Josep Sánchez Llibre, en nom de CIU, es reitera en la voluntat del seu partit de defensar el contingut de l’estatut i considera que cap tribunal pot decidir sobre les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Sí, molt emotiu, tot plegat. Per la seva banda, Joan Tardà, portaveu d’Esquerra Republicana va declarar que com que Catalunya sembla no tenir cabuda en la seva interpretació de la Constitució, per no haver-la de canviar, pretenen canviar Catalunya. Joan Herrera, d’ICV, demanava compromisos i dates, un calendari per desenvolupar l’estatut i l’autogovern. I jo em pregunto: quin estatut? El que ens han tornat? I, quin autogovern? No ens han deixat ben clara la “indisoluble unidad”, etc, etc?

Des del PSC sembla que s’aixequen veus “crítiques” que, diuen, defensarien un canvi de lideratge i del tipus de relació establert amb el PSOE. Els noms de dos consellers, Joan Castells i Montserrat Tura sonen insistentment com a capdavanters d’aquest corrent crític. Però, de moment, el que es mostra als ciutadans és que ningú qüestiona res, no hi ha gestos públics, sinó política soterrada i estratègies internes. Esperen les eleccions autonòmiques de la tardor i una previsible davallada del PSC en nombre de vots i, com que “rodaran caps”, aquell serà el moment idoni per posar sobre la taula alternatives. Continuo dient que no és una política honesta ni transparent.

D’altra banda, el PSOE pot ser que ni es plantegi que la política feta pels socialistes catalans li resti vots. Saben que un sector dels seus votants a Catalunya són aliens a la qüestió de l’estatut. I que si perden vots, no serà perquè el seu electorat se senti decebut per la seva política en aquesta qüestió concreta. Són conscients que molts votants del PSC voten aquest partit perquè no poden votar PSOE, voten Montilla perquè no han pogut votar directament Zapatero, com fa anys no podien votar Felipe. Si aquests votants se’ls posen de cul serà com a conseqüència de la crisi econòmica i de les xifres galopants d’atur. Res més.

Mentre el PP s’autoerigeix en el conductor que ha de portar els espanyols per un camí comú (cada cop més estret i més humiliant per als catalans) i el PSOE, malgrat els gestos “a posteriori”, ja va deixar clar que les coses li anaven bé tal com estaven, l’horitzó que es dibuixa a Catalunya sembla cada cop més nítid: el camí per on ens volen portar no és el nostre i no es duu enlloc. Els polítics fan gestos, però no es mullen, no es defineixen, tenen els ulls posats en les eleccions i creuen els dits perquè les vacances apaivaguin els ànims. Potser tenen raó els qui creuen fermament en la superació dels límits que ens han imposat, haurem de buscar noves veus que representin les nostres aspiracions legítimes i, com a ciutadans, haurem d’acostumar-nos a un nou tipus de política, aquella en què tinguem una participació més directa i activa, com el projecte realment engrescador de Solidaritat Catalana per la Independència (1), amb veus tan lúcides com la d’Alfons López-Tena. Però això, imagino, seria objecte d’un altre debat.

Aquest debat, al final, s’haurà de resoldre a les urnes la propera tardor.I caldrà que meditem molt bé a qui li estem donant les regnes de la situació quan decidim el nostre vot.  Perquè les nostres decisions passades són les que han portat al convenciment als espanyols que Catalunya no ha de d’aspirar a res que ultrapassi els límits d’una administració política estatal formada per comunitats autònomes amb un desenvolupament més o menys uniforme. Si no entenen per què això ens resulta insuficient és perquè vam donar la representativitat a partits que defensen que aquest és l’únic escenari institucional possible i l’han defensat de manera reiterada a banda i banda de l’espectre ideològic.  Per què ens sorprèn ara que les institucions espanyoles facin prevaldre la seva legalitat jurídica per retallar de l’estatut tot allò que no estigui previst en el marc legislatiu?

Si anem a votar o decidim no fer-ho, i el que votem és la nostra responsabilitat. Imaginem-nos l’escenari, l’horitzó de què parlava més amunt i reflexionem sobre quines opcions polítiques creuen en el que una part importantíssima dels catalans creiem i, a més, ho defensaran més enllà dels gestos emotius. I, els que no hi estiguin d’acord, és clar, també actuaran en conseqüència. Però si no som conscients del moment històric i polític que estem vivint i de la responsabilitat que suposarà ficar una papereta a l’urna en les properes eleccions autonòmiques, l’únic que tornarem a tenir és el dret a la rabequeria i a omplir, si volem, les parets de Catalunya sencera de senyeres o estelades. Però tornarem a estar ficats en el camí pedregós i estret de “l’Espanya unida y indisoluble” davant dels ulls de qui consideren que tenim l’obligació d’acceptar amb més o menys resignació (allà cadascú amb la seva capacitat de sacrifici i de paciència) els límits que amb tanta prepotència ens han marcat.

La qüestió és ben senzilla: si no trobem sortida a la situació a què ens han conduït des de l’estat espanyol i hem reivindicat el que som i el que volem, segurament des de postures diverses, comencen a oblidar-nos dels sargits i dels pegats que ens volen fer, a posteriori, els que ens han dut a aquesta situació, interpretant la sentència, o als que havien donat per finiquitat l’assumpte i que just ara reaccionen en notar “el profund malestar de la societat catalana” (quants volts calculen que podrien perdre?).  Així, doncs, les nostres decisions futures hauran d’anar en consonància amb les nostres reivindicacions presents i haurem de saber triar els companys de viatge més adients.

(1) http://solidaritatcatalana.cat/

Manifestació del 10-J: una setmana després

Posted on

 

Ahir va fer tot just una setmana de la manifestació que amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim” va convocar els catalans a sortir al carrer per expressar el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut aprovat en referèndum fa quatre anys. Assumeixo que he escrit una introducció neutra i objectiva, i ho he fet de manera totalment intencionada. Després d’una setmana, els comentaris, les reflexions i les crítiques ja han estès per la xarxa i pels mitjans de comunicació les seves dosis pertinents de política, sentiment nacionalista (espanyol i català), anàlisi històrica, manipulació informativa, ironia i mala llet.

Tot plegat, havia de pair-ho abans de posar-me a escriure, tot i que durant aquesta setmana sí que he deixat algun comentari a opinions i reflexions d’altres bloggers (alguns d’una lucidesa que m’ha impactat).

http://1mes1iguala3.wordpress.com/2010/07/14/no-els-espereu-no-hi-seran/ 

He procurat seguir el que se’n deia a la premsa o a la televisió. N’he parlat a casa, amb els amics i coneguts, he escoltat aquells que van ser a la manifestació i els que no hi van anar, n’he valorat els motius i els he contrastat amb els meus, els  que sí van fer-me decidir per ser enmig del Passeig de Gràcia un dissabte a la tarda a 36º de temperatura. He recordat les converses que vaig mantenir amb persones que no coneixia de res mentre esperàvem que la famosa capçalera de la manifestació es mogués (dues hores aturats entre Provença i Mallorca donen per molt). Per això, com si estigués fent una digestió lenta, m’he pres el meu temps abans de llançar-me a la piscina i dir-ne la meva.

 Els qui eren i els qui no hi eren

Durant els dies immediatament anteriors a la manifestació, es feia evident un sentiment de “dubte” sobre si respondre o no a la convocatòria.  Semblava que alguns tenien molt clars els motius per actuar en un sentit o en un altre, d’altres oscil·laven entre un sentiment “de traïció” a Catalunya si es quedaven a casa a mirar-s’ho per la tele, marxaven a la platja o preferien seure en una terrassa a fer unes cerveses, i el disgust per una crida que consideraven polititzada i amb una finalitat clarament electoralista que, deien, els manipulava i utilitzava. L’espectacle donat pels polítics arran del lema de la manifestació, de la posició que havien d’ocupar a la capçalera o darrera de quina bandera havien de caminar imagino que no els va ajudar gens a aclarir-se. Però començo a veure clar, després d’una setmana, que els qui rebutjaven la rendibilitat política de la manifestació eren els qui, de fet, en feien una claríssima lectura en clau política, abans i tot d’haver tingut lloc. Qui considerava Òmnium una sucursal de Convergència i Unió, calculava quants vots donaria la manifestació a Esquerra Republicana, imaginava el paper posterior que tindrien els polítics, és obvi que no, que no tenien clar per què s’havia de sortir al carrer. De tota manera, la postura dels qui van respondre a la convocatòria com la dels qui van decidir no fer-ho és totalment respectable i legítima, només cal tenir clar per què sí o per què no. I intentar no caure en demagògies fàcils.

Jo sí que hi vaig ser

Potser perquè em va poder més el cor que el cap. I me n’alegro, era una sensació que tenia una mica oblidada. Hi vaig ser malgrat els polítics o precisament per causa seva. Perquè no volia que fossin ells i els qui en són subsidiaris els qui representessin en exclusiva la veu d’un percentatge important de la ciutadania. Certament, aquests polítics que encapçalaven la manifestació no eren uns companys de viatge gaire desitjats, això si que era fàcil de copsar, no ho eren ni tan sols per als qui militen en un o un altre partit.

Penso que no m’equivoco si afirmo que la immensa majoria dels qui érem allà, aturats, sense avançar perquè la capçalera “política” no es movia, no ens hi sentíem representats, no era per ells que suportàvem aquella calor a peu dret quan podríem haver estat a la platja o al sofà de casa amb l’aire condicionat, fent càbales sobre les repercussions polítiques, les ulteriors aliances, els balls de xifres d’assistents, la reacció espanyola, tot allò que s’ha anat escrivint i al llarg d’una setmana sobretot per part de qui s’ho va mirar per televisió o, directament, ni ho va veure. Aquella imatge que ara em sembla plena de connotacions tan significatives, la dels polítics aturats i la gent esperant, però amb ganes d’avançar, d’anar endavant, d’arribar al final, la formàvem persones que no ens sentíem compromeses per una lleialtat política, militant o electoralista. A la majoria ens havia pogut el cor, un sentiment difícil d’explicar. Allà hi havia gent gran i gent jove, parelles amb nens, catalans fills de catalans i catalans fills d’immigrants, independentistes i gent que no acabava de veure clar allò d’IN-DE-INDEPENDÈNCIA, que es va sentir repetidament, gent que parla català a casa i gent que té el castellà com a llengua materna, els que llegeixen El País i els que llegeixen La Vanguàrdia, els que al dia següent seguirien la final del Mundial i animarien “la Roja” i els que no farien, els que havien tingut clar des del principi que havien de ser allà aquella tarda i els que havien tingut dubtes fins al darrer moment. Allà hi havia un milió llarg de persones, agradi o no, entomant una calor infernal, avançant tres o quatre passes en una hora, omplint el Passeig de Gràcia i els carrers adjacents, amb senyeres o estelades, però compartint un mateix sentiment i una mateixa finalitat: el rebuig a una sentència que ens deia que només som i existim en funció d’una categoria que és la superior, la dels espanyols, l’única real i legítima; que tot i haver-hi dues llengües oficials, només hi ha l’obligació de saber-ne una, el castellà; que ens nega qualsevol dret històric i ens diu que qualsevol dret que tenim deriva únicament d’una constitució votada fa 32 anys.

El sentiment va passar per sobre de la raó, en aquells moments, no hi ha dubte. El que s’evidenciava aquella tarda era que una Catalunya plural havia sortit de manera pacífica al carrer per expressar amb tota tranquil·litat la voluntat d’una gran part de la societat catalana que no es pot seguir ignorant.

Ball de xifres

Lamentable l’espectacle que s’ha donat jugant amb les xifres d’assistents a la manifestació amb l’únic objectiu de treure legitimitat a la veu dels qui hi érem. Durant la manifestació, quan vèiem els helicòpters sobrevolant el Passeig de Gràcia i que se suposava que estaven calculant la participació, fèiem bromes entre nosaltres sobre aquest tema, basant-nos en les dades que escoltàvem per la ràdio: “Cifras de participación: según la organización, 1.500.000; según la Guardia Urbana, 1.100.000; según el periódico El País, 800.000 manifestantes, según El Mundo, cuatro exaltados separatistas”.  Quan vam arribar a la Plaça Tetuan, gairebé a les nou de la nit, suats i derrotats i amb els peus que no ens els sentíem, vam seure en un bar per recuperar-nos. Va ser aleshores quan algú va dir: “Segons El Mundo, gairebé un milió de manifestants”. Bé, si El Mundo reconeixia aquella xifra, estava clar que s’havia superat, vam comentar. Aleshores, d’on surten els números que corren per Internet i pels mitjans de comunicació? I encara més, per què en les versions en línia de determinats diaris o en llocs web on es comparteixen notícies se centren només en el nombre de participants en la manifestació?

No interessa saber què es reivindicava, no van fer ni l’intent de recollir les opinions de la gent que omplia els carrers de Barcelona. Per a alguns, tot sembla haver quedat reduït a un infantil ball de xifres. Hi ha qui ens remeten a l’empresa Lince, que fa tot un seguit de càlculs, partint de les hectàrees que se suposa que ocupàvem els manifestants, multiplicat pel nombre de persones que, diuen, caben en un m2 i que donaria una xifra de 56.000 manifestants (permeteu-me un somriure displicent, això no s’ho creu ningú que hagi estat a la manifestació, que hagi vist les imatges per televisió); d’altres, traient-se una opinió de la màniga, considera impossible el nombre d’1 milió de persones, perquè a Barcelona “mai ha sortit un milió de persones a manifestar-se” (poca memòria deuen tenir o estan molt mal informats, si no recorden la manifestació del 1977 o la del NO a la guerra, per posar dos exemples). Jo aporto una altra dada: a Barcelona van arribar 900 autocars provinents de fora de la capital catalana. Si pensem que un vehicle d’aquest tipus té una capacitat per a 55 persones, estaríem parlant de xifres d’entre 45.000 i 50.000 persones que van arribar amb autocar. Si fem cas a Lince, les 6.000 restants serien ciutadans de Barcelona o de fora de la ciutat que van arribar-hi amb altres mitjans de transport. Qui s’ho creu, això? Però no paga la pena discutir sobre aquest tema, perquè almenys, si manipulem, fem-ho de manera una mica subtil, no tan barroerament.

Lamentable i afegeixo que botxornosa aquesta actitud, molt més quan s’adopta des de Catalunya, on sí s’han vist les imatges per televisió, les fotos, on sí se sap a quina hora es van fer els recomptes (gairebé a les 20.30h, quan la majoria dels manifestants duien més de 2 hores a peu dret i ja se sabia que la capçalera s’havia desfet davant de la impossibilitat d’arribar a Tetuan). Juguen a aquest joc els que han vist que els carrers adjacents eren plens de gom a gom, que per davant de la capçalera, la gentada col·lapsava la Gran Via i la Plaça Tetuan i per això mateix no es podia avançar.

Escriure és gratis i crear polèmica a través de la manipulació, un exercici molt practicat a la xarxa. Els qui han manipulat la informació saben que potser no érem un milió i mig, però tampoc quatre amics que no teníem res més a fer. Per això, de l’únic que es parlava als mitjans de comunicació estatal era de xifres. Per això, aquest robot parlant que es diu Alicia Sánchez Camacho, amb el seu to de cassette gravada, el primer que va fer quan li van prémer la tecla de Play va ser comparar xifres en relació als que van sortir a celebrar el triomf de la selecció en el Mundial.

Alguna cosa s’està movent a la societat catalana i tots en som conscients, encara que no acabem de tenir-ne clares les conseqüències. Per això ha calgut fer l’esforç de desviar l’atenció, de treure-li importància, de fingir que es mirava cap a una altra banda. Com va dir Joan Ridao: “Espanya no escolta i és sorda, però Catalunya no ha emmudit”.

Tractament informatiu

No sé què m’esperava diumenge quan vaig posar la televisió al migdia per veure que se’n deia als canals estatals sobre la manifestació. Era ben conscient que aquell mateix dia la selecció espanyola de futbol jugava per primer cop a la seva història una final d’un mundial. Desenganyem-nos, el país estava en plena eufòria, tant futbolística (lògic, d’altra banda), com patriòtica (no vaig poder evitar un somriure trist en sentir un home que, gairebé plorant, deia que ara sí que se sentia orgullós de ser espanyol, gràcies als èxits de “la Roja”…). Però tot i estar preparada, no podia creure’m el que vaig veure i sentir: la manifestació es tractava totalment “de passada” (l’informatiu de migdia que li va dedicar més temps va ser el de Cuatro, amb a penes dos minuts) i es començava la notícia amb l’incident de l’intent d’agressió a Montilla. Com si aquest hagués estat el to de la manifestació, l’enfrontament i la violència. Amb to neutre es parlava d’una manifestació a Barcelona per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut d’autonomia de Catalunya. I res més. Van dedicar més temps a parlar del pop Paul, que encertava els guanyadors dels partits del mundial i que havia predit la victòria espanyola.

Sembla que haurem de tornar a l’època dels nostres pares o avis, quan per saber què passava de veritat en el nostre país, s’havia de recórrer a la premsa estrangera. És trist, sens dubte. Trist i vergonyós el tractament que s’ha fet de la manifestació del 10 de juliol en els mitjans espanyols, amb pretesa indiferència i calculat menyspreu, si el comparem amb la informació que van donar The Washgington Post, Le Figaro, BBC World Service, CNN i, fins i tot, Al Jazeera. Probablement els turistes que des de les terrasses de La Pedrera fotografiaven la manifestació van estar millor informats que els ciutadans de l’Estat espanyol.

Què en pensen a Espanya, de tot plegat

Després de la ressaca mundialista, sembla que es comencen a donar per assabentats que alguna cosa va passar a Catalunya una tarda de dissabte del mes de juliol. Després d’haver-nos d’empassar una cobertura informativa exhaustiva de l’arribada de la selecció a la pàtria, de la recepció al Palau Reial, del recorregut amb autocar, de veure i escoltar celebracions i declaracions en els pobles natals de tots i cadascun dels jugadors, d’assabentar-nos que l’Aquari de Madrid ha ofert una bona picossada perquè el pop Paul visqui d’ara en endavant a les seves instal·lacions (la millor manera de gastar-se els calers en temps de crisi, evidentment), sembla que per fi toca moure fitxa. I tots ho estan fent de la manera més previsible, amb la qual cosa m’adono que, mal que ens pesi, tenim els polítics que ens mereixem.

Segurament, la gran majoria s’estarà trencant les vestidures davant aquesta febre “independentista” que creuen que ens ha entrat tot de sobte als catalans. Continuarem sent els enemics de la “indisoluble unidad de España”, res de nou, perquè ja som egoistes, insolidaris, afavoridors de la fractura social, separatistes, inventors de mites i mentides nacionalistes, etc, etc. Tot això mentre passegen orgullosament el seu nacionalisme espanyol, que paradoxalment sempre ha negat la seva condició, però que ara ha mostrat la seva cara més exacerbada arran de la recent exhibició patriòtica  conseqüència dels triomfs de “la Roja” (mal assumpte quan per l’única cosa que poden sentir-se orgullosos de ser espanyols és per les victòries de la selecció de futbol). Sentir-se espanyol i defensar-ho no és intrínsecament negatiu, com tampoc ho és sentir-se català i defensar-ho. Per què, aleshores, demonitzen un nacionalisme i n’exalten un altre? Per què és dolent que una societat plural hagi sortit al carrer a expressar el seu dret a voler ser el que vulgui, de manera cívica i tranquil·la, mentre que és digne d’aplaudiment que altres surtin a exhibir el seu orgull espanyolista? Qui pot dir-me què sóc i com m’he de sentir? Pretenen que retrocedim 30 anys, volen imposar-nos un sentiment de pertinença que no tots experimentem. I, a més, és probable que els que sí l’experimentin, no vulguin que se’ls marqui des de fora com ho han de fer. I jo no puc més que recordar aquella cançó de Lluís Llach que deia “I ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors pels secrets del cor”.

Per a d’altres, no tenim cap dret a qüestionar la decisió del Tribunal Constitucional, la seva interpretació de la llei. No ens escoltarien, però, si els diguéssim que és precisament això, la interpretació que n’han fet un seguit de magistrats d’un tribunal que està sota sospita, que funciona tot i les irregularitats que tots coneixem, i que s’ha convertit en l’instrument-titella d’un partir, el PP, que hi recorre cada cop amb més freqüència sempre que les coses no surten al seu gust.

També he sentit veus que deslegitimen l’Estatut votat el 2006 a causa del percentatge de població que va participar en el referèndum, 48,85% amb un resultat de 73,90% vots a favor del text. Per què no recordem xifres de participación en altres eleccions, com les del Parlament europeu? A les eleccions celebrades el 2004, el percentatge d’espanyols que hi van votar va ser del 45,14%. A les del 2009, d’un 44,9%. Hi ha hagut algú que s’hagi atrevit a qüestionar-ne la validesa?

Fora de Catalunya explotaran la idea “España se rompe”, d’una banda a l’altra del ventall polític. No sé per què aquí encara tenim la idea, evidentment equivocada, que les esquerres (PSOE, IU) seran més favorables a les aspiracions catalanes. No. Tots plegats vendran en públic la idea de la fragmentació de la “nación española” i en trauran la pertinent rendibilitat en nombre de vots. I tots i cadascun d’ells intentarà contribuir a aquest trencament per tal de poder-se presentar com a salvadors de l’últimament tan famosa “unidad”. I a Catalunya ja ens ha quedat clar que aquesta “unidad” no és res més que sinònim d’immobilisme.

Reflexions “a posteriori”

La capçalera de la manifestació defensava el dret a l’autodeterminació (“Som una nació, nosaltres decidim”) i veient el mar d’estelades i el que deien moltíssimes pancartes sembla que l’independentisme era l’opció política dominant entre els participants. Quan sembla que des de l’Estat espanyol es tanquen portes, es blinden competències, es posen límits que ells consideren inamovibles, es dóna per tancat el procés de l’estat de les autonomies, per a molts, aquesta és l’única sortida. Amb tot, no tothom, ni molt menys, era partidari de l’opció sobiranista. El que crec que és realment destacable és que els partits polítics, les organitzacions sindicals i empresarials, les entitats ciutadanes i cíviques, el conjunt de la societat fes una crida perquè la gent assístís en massa a la manifestació. Després, tothom tindrà les seves pròpies idees i una postura concreta envers l’independentisme. No es pot obviar, amb tot, que les xifres que donen les darreres enquestes (CIS , ICSP, UOC) oscil·len des d’un 35% fins a un 50% favorables a la independència. És una dada. Ara bé, arribarem a saber quin percentatge real tindria aquesta opció en nombre de vots? Si Espanya considera que Catalunya no vol un trencament amb l’estat espanyol, per què tenen tanta por de preguntar-nos-ho? Però el que realment cal reconèixer és que els catalans no volen aturar-se davant les portes tancades o els límits imposats.

L’independentisme, pel que es respira a Catalunya en els darrers temps, ja no és una opció de joves idealistes, de “maulets” exaltats o d’avis nostàlgics. S’ha instal·lat en la societat catalana com una opció política més, un percentatge considerable de la societat catalana entén l’existència d’un estat català com una solució, l’Adéu Espanya no era una frase tan simbòlica com alguns volen creure, això ho sabem els que ens movem pel carrer i parlem amb la gent. La separació de l’estat espanyol aconsegueix cada dia més adeptes entre grups socials que tenen un pes específic: periodistes, intel·lectuals, artistes, escriptors, i al darrere s’hi estan construint propostes, ja no és una qüestió indefinida i sentimental. L’opció independentista creix, i això és evident i no només a nivell sentimental: si la via estatutària no pot anar més enllà, la separació és inevitable? Veurem quina serà la traducció política d’aquest sentiment el dia que la població vagi a votar. Però aquelles pancartes de “N’estic fins als collons” o el famós “Adéu Espanya” mostraven que bona part de la ciutadania ha arribat a la conclusió que la relació amb Espanya ha arribat a un carreró sense sortida i que aquesta situació s’ha afavorit precisament pels que prediquen de manera incansable “la indisoluble unidad de la nación española”. Curiosament, prediquen la unitat però amb les seves paraules, fets i actituds, afavoreixen la fractura.

No sé si a Catalunya es produirà un divorci entre la ciutadania i la classe política. El sentiment d’estafa i d’humiliació s’atribuïa, també, a l’actuació tant dels polítics catalans com estatals. El que es demana a partir d’ara és una actuació seriosa i coherent dels polítics. Que prenguin la temperatura a la societat catalana i sàpiguen què es demana. I a partir d’aquí, que elaborin un projecte, amb uns objectius, que caldrà discutir per saber realment cap a on volem anar i quins obstacles ens podem trobar pel camí. El que han fet fins ara ha estat el procés contrari, primer han fet les lleis i després, s’han adonat dels problemes i els obstacles per portar-les a la pràctica. Per això, és normal, és lògic i esperable que els ciutadans els preguntin per què no es respecta el que van votar. Em temo que ens caldria una classe política d’un nivell infinitament superior al que tenim, per tant, i observant com han anat posicionant-se en aquests dies posteriors a la manifestació, no hi poso gens d’esperança en una actuació política seriosa i coherent, si és que han de venir dels polítics que diuen representar-nos actualment.

Esperava que a la manifestació se sentis de manera més palpable el rebuig contra els polítics: contra el PP, responsables d’haver-nos dut a aquesta situació, jugant brut com sempre contra Catalunya, portant al Constitucional l’estatut català mentre accepten sense problemes el valencià o l’andalús, amb moltíssimes similituds; contra el PSOE i el PSC, per fer creure als ciutadans que si l’estatut s’aprovava i el refrendaven les corts, no hi havia obstacles per al seu desplegament; contra CIU, per la seva indefinició tradicional, per fluctuar cap a una banda i cap a una altra, per no parlar clar ni definir-se, també com sempre. Contra Iniciativa, perquè vés a saber què hi feien, allà (més o menys com els del PSC). Contra ERC, perquè, com anar sempre i en tot moment a la contra és habitual en ells, defensaven un estatut pel qual havien demanat el NO a les urnes. En definitiva, torno a repetir, fou una manifestació desvinculada dels polítics, on potser sí que va prevaldre el sentiment sobre la raó. Però cal que els polítics comencin a prendre nota. Aquí i a fora, perquè el que es respirava aquell dissabte és que no estem davant d’una qüestió que afecti o interessi només “cuatro exaltados separatistas”.

No hem de deixar que aquesta situació fracturi la nostra societat, més enllà d’un divorci clar amb un sector social que no vol viure a Catalunya, perquè ni tan sols sap on viu. Aquells que en les perifèries de les nostres ciutats, no entenen que defensar els interessos catalans és defensar també els “seus” interessos, aquells qui després de la victòria espanyola de la selecció cridaven “catalufos de mierda”, “viva Franco” (i probablement no saben ni la data d’inici de la guerra civil espanyola) o “Cataluña es España”. D’aquests no es pot esperar res, farien el mateix paper a la societat aquí que a Soria o a Sevilla, malauradament. Representen un nacionalisme espanyol “de botijo”, però violent en potència, per ignorant. No sabem quin model de país volen, si és que ells mateixos ho saben, cosa que dubto. Però la resta, independentistes o no, nacionalistes o no, haurem de demanar als nostres representants polítics que tinguin la capacitat de crear eines, socials, educatives, econòmiques, empresarials i estructurals que ens defensin. No podem esperar que això ens arribi des de fora, no siguem ingenus.

Desitjaria, també, que aquesta coherència i seriositat que demanem als nostres polítics, la demostréssim tots i, sobretot, els mitjans de comunicació, que com sempre, estan fent un paper ben galdós. Que es deixi de tergiversar el llenguatge, perquè la comoditat o la covardia no significa seny, perquè nacionalisme no és sinònim de regionalisme ni ens poden fer creure que el federalisme no té res a veure amb l’espanyolisme. Com centenars de milers de ciutadans que van sortir al carrer dissabte passat (sí, centenars de milers, mal que li pesi a Lince o a qui sigui), ja estic tipa que a l’anticatalanisme se li digui pluralitat, cohesió social o unitat.

Amb qui se suposa que ens hem de sentir units? Amb aquells que ens tornen un estatut pitjor que el de 1979? Amb els qui, després d’enganyar els ciutadans de Catalunya,  callen, per tant, atorguen?  Som catalans, senyors meus, però no gilipolles. 

Estic fins al gorro de manifestos lingüístics

Posted on

La invasió, la colonització i l’ocupació, així com d’altres casos de subordinació política, econòmico o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no,  la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística del parlant.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Un dels elements principals del nacionalisme polític espanyol és la seva visió de la cultura i de la llengua castellanes com les predominants en el territori de l’Estat i, per tant, un menyspreu més o menys velat, depenent de l’època o del color polític dels governants, de la resta de llengües i cultures que són pròpies de les altres nacionalitats històriques a Espanya.

A Catalunya estem acostumats als manifestos que en nom de la llibertat, reclamen una major presència del castellà a la societat, sobretot a l’ensenyament. Es presenta el castellà (o “espanyol”) com una llengua amb poca presència social, als castellanoparlants pràcticament com a víctimes i perseguits pels opressors catalans i l’ensenyament de la llengua castellana com de segona categoria. Reclamant el dret a expressar-se en castellà, que és legítim i constitucional, aquests manifestos amaguen o maquillen una consideració del català com a llengua no apta per a totes les funcions socials  i un desig que existeixi un ensenyament lingüístic monolingüe. Ens parlen de bilingüisme, pero no ens enganyem: el bilingüisme no afavoreix les llengües minoritàries, ben al contrari, les minoritza i les arracona.  Els que promouen i signen aquests manifestos coneixen a la perfecció com funciona qualsevol procés de substitució lingüística: quan una llengua amb un major nombre de parlants, representant d’una cultura majoritària i unida al poder polític competeix en un territori amb una altra llengua minoritària, encara que sigui la própia d’aquest territori, el resultat lògic és la substitució lingüística, la desaparició d’una llengua i, per tant, d’una cultura. Des de la introducció del llátí en els territoris de la Península Ibèrica i la desaparició de les llengües preromanes (excepte de l’euskera), fins a casos molt més propers, com l’agonia del bretó i de l’occità a França, o del gaèlic a Irlanda, el resultat final és el mateix. Ni tan sols fa falta que la llengua del poder s’imposi i la llengua minoritària s’imposi, es persegueixi, només és qüestió de tenir una mica de paciència, de reclamar un bilingüisme suposadament equitatiu i constitucional, i al tombant de dues o tres generacions, la substitució lingüística s’ha consumat.

Malgrat tots els agravis que aquests manifestos addueixen contra la política lingüística catalana, la realitat indiscutible és que l’aprenentatge del castellà està assegurat i ningú acaba 4t d’ESO sense parlar i escriure correctament el castellà, tot i les històries i els rumors que circulen fora de Catalunya. Curiosament, no podem dir el mateix en relació al coneixement i l’ús del català.  Una dada significativa: els resultats de Selectivitat de Llengua castellana sempre són millors que els de Llengua catalana.

 Els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals i independents de la consideració política o jurídica de llengües oficials, regionals o minoritàries.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

L’últim d’aquests manifestos reivindicatius és el Manifiesto por la lengua común. Els que el signen, encapçalats per Fernando Savater i Vargas Llosa, demanen que entre totes les llengües que es parlen a l’estat, es constati que el castellà és la llengua espanyola per autonomàsia. El manifest comença dient que el castellà és la llengua espanyola superior a la resta d’idiomes que es parlen a l’Estat espanyol, les considera de segona categoria i menys útils.  El castellà apareix com la llengua de l’alta cultura, de la comunicació, de la ciència.  Fins i tot insisteixen en la idea que el castellà té una sèrie de valors que no tenen les altres tres llengües (euskera, català i gallec). Res, que ja ho deia Diderot: Parle français au sage.

Aquest manifest amaga, intencionadament, uns fets que són irrefutables: les llengües, per elles mateixes, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, no són més importants unes que les altres. Quan una llengua guanya en parlants o va ocupant àmbits diversos, és per causes polítiques i de poder econòmic. Al llarg de la història, llengües com el castellà o el francès han jugat el rol que avui en dia té l’anglès, perquè els estats en què es parlaven dominaven el panorama polític o eren una potència econòmica.  El percentatge de persones en el món que avui saben parlar anglès és superior al de fa 25 o 30 anys i ho és per raons de prestigi lingüístic.  O potser l’anglès té uns “valors intrínsecs”  diferents i “superiors”  als del castellà, alemany, japonès o portuguès?  

 La majoria de les llengües amenaçades del món pertanyen a comunitats no sobiranes i un dels factors principals que impedeixen el desenvolupament d’aquestes llengües i acceleren el procés de substitució lingüística són la falta d’autogovern i la política dels Estats que imposen la seva estructura política i administrativa i la seva llengua.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

La gran majoria dels castellanoparlants de l’estat espanyol que no viuen en un territori amb una llengua pròpia diferent del castellà, perceben com a anòmala qualsevol situació lingüística que no respongui a la igualtat 1 estat = 1 sola llengua. Volen fer-nos creure que desconeixen que existeicen casos com el de Bèlgica, Suïssa o Canadà, on aquesta qüestió s’ha resolt de manera diferent a la decidida a Espanya a partir de 1978. Segur que preferirien que, com ha succeït a França, les llengües minoritàries del territori fossin considerades com a “curiositats” folclòriques, fins i tot, dialectes (“patois”, els anomenen allà, amb una càrrega despectiva evident), sense cap tipus de reconeixment oficial. Això precisament és el que es pretén des del nacionalisme espanyol centralista: partitnt d’arguments erronis, com el prestigi o el nombre de parlants, desprestigiar i minoritzar la resta de llengües de l’estat, perquè per a ells,  resulta normal que el castellà sigui “l’espanyol”, la llengua comuna i oficial de tot el territori. No són capaços de entendre que ho és per raons d’expansió política i territorial, perquè la història és la que és, però no perquè el castellà, com a llengua estrictament parlant, sigui millor que qualsevol altra. Està clar, no obstant, que en el moment de redactar la Constitució, immersos en una delicadíssima transició política que es podia tòrcer en qualsevol moment, s’hagueren de fer concessions (per les dues parts, evidentment), i des del centralisme castellanoparlant, no es van creure en cap moment això de la realitat plurilingüística i pluricultural de l’estat, però van haver d’empassar-s’ho, ateses les circumstàncies.

Podríem fer un exercici d’història-ficció: imaginem-nos que el Tercer Reich, aquell que havia de durar 1.000 anys, hagués acabat dominant Europa i imposant la seva llengua i pautes culturals als països envaïts. Imaginem-nos també que per motiu d’aquesta hipotètica invasió militar i política, l’Estat espanyol també hagués estat colonitzat lingüísticament i culturalment per Alemanya. Com a resultat, l’alemany s’imposa com a llengua, es fa obligatori, es persegueix el castellà, se l’arracona en tots els àmbits socials i culturals, la llengua dels vencedors s’imposa a les escoles, als mitjans de comunicació, a la literatura. Saber alemany resultaria indispensable. Hi ha, a més, un adoctrinament que insisteix en els “valors intrínsecs” de la llengua alemanya i que menysprea la llengua pròpia del territori conquerit. Tot i que la societat es resistiria a abadonar l’ús del castellà, al tombant de 200 o 300 anys la “germanització” seria efectiva. M’agradaria saber què defensarien els Savater i els Vargas Llosa de torn. Que l’alemany és la llengua superior de l’Estat espanyol i que el castellà és una llengua de segona categoria? Que aquells que han conservat la llengua pròpia se n’han d’oblidar perquè l’única llengua apta per a la cultura, la ciència, la premsa, etc, és l’alemany? Parlarien del castellà com a “llengua-pijama”, tal com ho fan del basc, del català o del gallec? Siguem sincers: cap comunitat lingüística accepta una llengua que no és la pròpia de manera voluntària, sinó per imposició, per motius polítics o perquè és la llengua del poder econòmic.

 Tota comunitat té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els nacionalistes espanyols s’esgarrifen quan se’ls donen arguments històrics, sembla que tenen fòbia a conèixer quina ha estat la realitat històrica d’aquest país (malauradament, aquest mal no només el pateixen en relació a les llengües). No volen ni sentir-ne parlar. Però els agradi o no, hi ha una realitat que no poden ignorar. A partir del segle XVI, la creació dels estats europeus demanava una unificació política, lingüística i fins i tot religiosa. El castellà és adoptat com la llengua de la monarquia hispana i si bé no es pot parlar d’una imposició per part de la dinastia dels Habsburg d’aquesta llengua en aquells territoris que tenien una llengua pròpia diferent durant els segles XVI i XVII,  tampoc no farà falta, perquè la castellanització avança lenta però implacable per raons de prestigi i de desig d’assimilació a la monarquia.  No serà fins al regnat de Felip V, amb el Decret de Nova Planta, quan es prohibeixi l’ús públic i oficial de la llengua catalana, quan la cultura no castellana és perseguida durament. I a partir d’aquí, excepte durant el brevíssim parèntesi de la Segona República, aquesta ha estat la realitat amb què han hagut d’enfrontar-se els territoris amb una llengua i una cultura pròpies diferents del castellà: persecució o, en els millor dels casos, minorització. I ens agradi o no, aquesta és la realitat històrica de la pretesa riquesa cultural i lingüística de l’Estat espanyol. I a Catalunya fem com que ens creiem que des de la majoria castellanoparlant se la creuen, tot i que sabem que el que s’amaga darrere d’aquest concepte tan democràtic és la voluntat d’uniformitzar culturalment i lingüísticament tot el territori, començant per voler imposar un equitatiu, democràtic i enganyós bilingüisme. O adduint arguments com la “inversió en capital lingüístic”, és a dir, barrejar la cultura amb l’economia. Per això, perquè és superflu invertir en llengües pijama, si volem comprar un DVD d’una pel·lícula, no sempre el tenim disponible en català. El mateix passa amb les estrenes de cinema i amb les joguines interactives o educatives. O si volem llegir en català l’últim best-seller, hem de pagar al voltant de 6 o 7 euros més que si comprem l’edició castellana.  Els nacionalistes espanyols s’enorgulleixen de l’augment de parlants del castellà, és clar, però és que no es té altra opció, ja se’n cuiden ells. Quan es fan esforços per normalitzar les cultures i les llengües pròpies de Catalunya, d’Euzkadi, de Galícia, aleshores apareixen periòdicament manifestos que denuncien una suposada persecució del castellà. A Catalunya això ens sembla tan surrealista que no sabem si emprenyar-nos o riure. I és que a sobre de cornuts, paguem el beure, perquè sembla que si parlem català ho amb ànim de molestar els castellanoparlants, per la qual cosa, per tenir una cultura o una llengua diferent, caldria que estiguéssim demanant-los disculpes cada dia. Però els que vivim a Catalunya, siguem o no catalans de naixement, i amb independència de quina sigui la nostra llengua pròpia, sense saber-ho, fem nostres les paraules de Popper quan escrivia Si es vol que continuï la puixança de la raó i que sobrevisqui la racionalitat humana, no haurem d’imniscuir-nos mai en la varietat dels individus i de les seves opinions, finalitats, o propòsits (tret dels casos extrems en què la llibertat política estigui en perill). Fins i tot les crides (que tant satisfan des del punt de vista emotiu) a una “tasca comuna”, malgrat que sigui del tot excel3lent, no son sino crides a l’abandonament de les diferents opinions ètiques, a l’abandonament a les crítiques mútues i dels debats que aquestes opinions generen. Al final, són crides que ens volen fer renunciar al pensament racional. Digueu-nos pragmàtics…

 L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques d’arreu del món.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els manifestos lingüístics no afecten gaire la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la llengua materna de les persones.  Com a molt, ens produeixen una mica de cansament, perquè sabem que la batalla contra la desinformació mediàtica està perduda. No serveix de res que expliquem que a Catalunya no es rebutja l’ús del castellà, que la gent parla una llengua o una altra sense problemes, fins i tot durant la mateixa conversa amb persones diferents. Que no ens surt urticària si algú ens pregunta una adreça en castellà ni deixem de servir a un client en una cafeteria per la llengua en què parli. Que podem llegir i escriure en les dues llengües i tant de bo poguéssim llegir i escriure en deu llengües més. Que la immensa majoria dels pares no s’oposa al fet que els seus fills siguin escolaritzats en català perquè al llarg de tots els anys d’educació, les hores de llengua catalana i de llengua castellana s’igualen (3h de català i 3h de castellà a l’ESO) i el coneixement del castellà està garantit. Que els nens a les classes, al pati, al carrer, parlen la llengua que els ve de gust i ningú els persegueix o els adoctrina. I aquells pares que signen manifestos en contra de la presència del català a l’escola, són els que acaben preferint matricular els seus fills al Liceu Francès, al Col·legi Suís a qualsevol escola privada americana, encara que sàpiguen que la llengua majoritària que escoltaran els seus fills durant les hores de classe serà el francès, l’alemany o l’anglès, no el castellà. Així que no enganyen ningú: la seva actitud no és favorable a l’escolarització en castellà, sinó contrària a la consideració del català com a llengua normalitzada en tots els àmbits.

Sempre he pensat que conèixer llengües diferents és obrir finestres al món, a diferents maneres d’entendre la realitat, ja que et posa a l’abast cultures ben diverses. Menysprear una llengua és menysprear una cultura. I com deia Ovidi Montllor, a qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi. I que ningú s’enganyi: el desenvolupament d’una llengua no es fa en funció dels “valors intrínsecs” de què parla el Manifiesto de la lengua común, sinó en funció de majories i d’imposició de criteris. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure: la situació lingüística actual de l’Estat espanyol és coneqüència d’atzars polítics, com a tot arreu, de lleis restrictives, resultat d’imposicions i de persecucions. Si després de tot això, la cultura i la llengua catalanes no han desaparegut davant de l’embranzida castellanitzadora, és de suposar que deuen tenir més valors “intrínsecs” dels que voldrien els que signen aquest manifest.

 L’universalisme ha de basar-se en una concepció de la diversitat lingüística i cultural que superi a la vegada les tendències homogeneïtzadores i les tendències a l’aïllament exclussivista.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Aquest nacionalisme lingüísic espanyol troba ressò no només entre la dreta, sinó també entre l’esquerra, en amplis sectors del PSOE i d’Izquierda Unida. Sembla que, independentment de quina sigui l’opció política, sembla natural que el castellà tingui una preeminència sobre la resta de llengües, que sigui vehicular a l’ensenyament i que si és necessari modificar la Constitució (que per altres qüestions sembla intocable) i els estatuts d’autonomia, es faci. A Catalunya, mentrestant, acostumats a aquests tipus de manifestos, es continua afirmant que la qüestió lingüística no és percebuda com un problema per la immensa majoria de la societat, sigui catalanoparlant o castellanoparlant (aquests s’emporten la pitjor part, perquè són considerats com a “renegats” cada cop que intenten explicar-ho). Però com és sabut, el conflicte s’atia sempre des de fora, per part dels que no han viscut mai a Catalunya ni coneixen la seva realitat lingüística. I se’ns continuen posant els ulls com a plats quan sentirm afirmacions del tipus: “Si entres en un bar o en una cafeteria, si no saps català, no t’atenen”, “La gent no et contesta si els preguntes una adreça en castellà” o “No t’entenen si truques a un organisme oficial i parles en castellà, et pengen el telèfon”. Fer aquests tipus d’afirmacions, a més de demostrar una perversitat d’intencions claríssima, demostra que no es coneix la realitat social a Catalunya, el percentatge de població castellanoparlant o bilingüe ni tampoc, el caràcter obert i cosmopolita de la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la seva llengua materna. Però això, malauradament, no els ho farem entendre. Així que serà millor que ens ho prenguem a conya…

Del Barça al nacionalisme espanyol

Posted on

Aquests dies, voltant per la xarxa per veure què s’havia escrit sobre el partit Barça-Inter, vaig acabar llegint, sense voler-ho ni buscar-ho, tot un seguit de comentaris, escrits, imagino, per seguidors del Reial Madrid que estaven encara en fase d’èxtasi en saber que el Barça no jugaria la final de la Champions al Bernabeu. Se’ls notava alleujats pel fet que els seguidors barcelonistes no profanarien el temple del futbol madridista ni els carrers de la seva ciutat. Fins i tot, al dia següent al partit, havia vist per la televisió com grups de seguidors del Reial Madrid ho celebraven a Cibeles. Ja se sap com són les rivalitats futbolístiques i no em van sorprendre determinats comentaris, més enllà de la constatació que, de vegades, l’ésser humà gaudeix molt més del fracàs del rival que dels èxits propis, recordem allò d’el perfum més agradable és el del cadàver del nostre enemic. Probablement si hagués estat a la inversa, nombrosos barcelonistes haurien fet més o menys el mateix, aquí també tenim la nostra colla d’afeccionats que, si el Barça no guanya, es consolen amb les derrotes del Madrid. No sé si això deu passar entre totes les aficions d’equips amb rivalitats esportives similars a aquesta, és possible.

Però la qüestió que va cridar la meva atenció fou el to extremadament agressiu, groller, ressentit, amarat de menyspreu i prejudicis d’aquelles paraules, no només contra el F.C. Barcelona i la seva afició, sinó contra tot el que tingués relació amb Catalunya i els catalans. Aquests comentaris no celebraven una victòria del Reial Madrid, sinó una derrota del Barça, i no només això: el que en realitat els alegrava era el que entenien com una derrota dels catalans. Semblava com si, en realitat, s’hagués jugat la final d’una confrontació entre Espanya i “los putos catalanes de mierda”. No hi tenia cabuda el futbol, l’Inter no hi pintava res. Eren ells, els espanyols que havien guanyat no sé quina batalla contra Catalunya i els catalans. Això és el que em va sobtar, no perquè em sentís especialment ofesa com a seguidora del Barça o com a catalana (aquest estadi crec que per aquí el tenim més que superat per repetitiu), sinó perquè vaig copçar que no es tractava de provocacions orquestrades pels cervells extremistes i malaltissos de sempre, alimentats de tòpics seculars, com una epidèmia recurrent que apareix cada cert temps i que els catalans confiem que no s’estengui entre la població sana. Allò era fruit d’un estat d’opinió que ja no té res a veure amb el futbol i que, com la malaltia de què parlava, infecta cada cop sectors més amplis de la societat espanyola.  

No és res nou, ja ho sé. La identificació “Barça-Catalunya-nacionalisme” és antiga, com antics eren alguns dels tòpics i prejudicis anticatalans que estava llegint.  Com antiga és l’actitud flegmàtica que vaig adoptar, la que es fa servir majoritàriament a Catalunya: pensar que els prejudicis són fruit del desconeixement de la realitat catalana i de la falta de cultura. No sé si som ingenus o estoics, perquè sempre hem cregut que l’actitud anticatalana s’alimenta d’una barreja de tòpics i rumors que només persones ignorants i fanàtiques poden creure’s sense posar-se vermelles. Ara, després de pensar-hi amb més deteniment, penso que sí, que pequem d’ingenus. Perquè aquests tòpics són alguna cosa més que opinions sense fonament, i que expressen de la manera més visible, cridanera, exaltada i evidentment, més grollera, ell vell sentiment anticatalà, el de sempre, el de tota la vida i que no es un invent franquista, el que ens considera separatistes, insolidaris, egoistes, avars, antipàtics, tancats en nosaltres mateixos, interessats. És l’ anticatalanisme que ratlla extrems de vegades patològics,explotat sàviament no només per la dreta espanyola, que al cap i a la fi és que el podríem esperar, sinó des de tot l’espectre polític espanyol, de banda a banda. En aquell moment vaig prendre consciència que el que s’està estenent per la societat espanyola és, precisament, allò que si els preguntéssim jurarien rebutjar amb tota vehemència: el nacionalisme, un nacionalisme espanyol, molt més radical i excloent que la resta de nacionalismes “perifèrics” (basc i català, sobretot).

No entenc, si no, per què en un partit de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, els seguidors d’aquest equip agiten banderes espanyoles. Qui exclou a qui? Aquesta és la gran paradoxa: critiquen el suposat separatisme català, però, a la vegada, ells mateixos perceben els catalans com a diferents i no espanyols. Malgrat tot, penso que la gran majoria dels nacionalistes espanyols no tenen consciència de ser-ho o bé es neguen a admetre que ho són.

Manipulació, propaganda i exaltació, aquest és el perillós combinat que s’està servint per alimentar el nou nacionalisme espanyol, tant des de la dreta com des de l’esquerra. I observo que el missatge arrela, des de les més altes instàncies polítiques i culturals fins a la gent del carrer. S’ha de ser espanyol i s’ha d’estar orgullós de ser-ho. D’aquí la gran inversió mediàtica que s’està duent a terme per trobar elements cohesionadors de la societat espanyola i que constitueixin un motiu d’orgull, que acabin amb aquell sentiment d’inferioritat que s’arrossega des de fa segles, com per exemple, la selecció de futbol, “la Roja”, amb tot el desplegament de publicitat, espai il·limitat en les televisions, concentracions urbanoes, eslògans (Podemos, Vamos a desafiar al mundo, Disfruta de la Roja), etc, tot animat pels darrers èxits esportius. Imagino que l’objectiu últim no s’escapa a ningú mitjanament perspicaç.

Un altre element que ha de cohesionar tots els espanyols és la llengua, l’elemenet cultural identificatiu per excel·lència de tota comunitat humana. Els nacionalistes espanyols reconeixen en l’espanyol una superioritat i uns valors que el situen per sobre de la resta de llengües que es parlen a l’estat, que minusvaloren i no perceben com a part d’un patrimoni cultural comú.

I encara així, no hi ha una percepció general de l’existència d’aquest nacionalisme espanyol, la qual cosa és ben lògica, ja que el nacionalisme és la ideologia que demonitzen i rebutgen de pla. Perquè el seu nacionalisme no parteix d’una uniformitat ètnica ni d’una identitat històrica única, per això no acceptarien ser etiquetats com a nacionalistes. Al contrari, es presenten com a defensors de la democràcia i de la més estricta legalitat constitucional, la que no exclou ningú. Però defensant l’essència del que és “espanyol”, hi ha implícita  una exclusió de tot aquell que no pot o no vol ser considerat com a tal.

És un nacionalisme que diu valorar i protegir la “pluralitat cultural” espanyola, però que no se la creu, per a ells, la riquesa cultural espanyola és més aviat “folclòrica”, perquè “España es Una”, no ens equivoquem. Defensen la superioritat del que és espanyol i si no s’atreveixen a afirmar que el català o el gallec són dialectes (amb el basc ja no s’hi veuen amb cor), és perquè una asseveració d’aquesta categoria fa un tuf a franquisme ranci i ignorant, que és el que precisament volen obviar.

I jo, mentrestant, encara hi ha qüestions que no acabo d’entendre:

 – per què des d’Espanya es respecta i s’entén el per què dels nacionalismes en els països bàltics, a l’antiga Iugoslàvia, al Kurdistan o a les antigues repúbliques soviètiques. Però no es respecta el nacionalisme basc, català o gallec.

– per què són capaços de copçar la diferència entre nació i estat i el concepte de nació sense estat en els casos palestins o saharauis, però es tanquen en banda quan la qüestió la tenen a casa.

– per què volen vendre la idea d’Espanya com una nació, quan Espanya no té una unitat històrica, lingüística i cultural única, fins i tot els nacionalistes espanyols més radicals ho saben, una altra cosa és que ho vulguin admetre.

– per què no se’ls passaria pel cap minusvalorar llengües com l’islandès (uns 300.000 parlants, aproximadament), el danès (6 milions de parlants), el finlandès (5 milions de parlants), el noruec (5 milions de parlants), el lituà (4 milions de parlants), l’estoni (1 milió de parlants), el letó (1 milió i mig de parlants), l’albanès (6 milions de parlants)…. Però, en canvi, consideren que el català, amb 7 milions de parlants i 3 milions més que l’entenen, tot i que no el parlin habitualment, és una llengua pijama, una llengua d’estar per casa, que s’hauria de fer servir només en l’àmbit familiar i col·loquial.

– per què sembla que els nacionalistes espanyols s’avergonyeixen de ser-ho?. El discurs que utilitza tant la dreta com l’esquerra espanyola es basa en el caràcter no excloent de la nació espanyola, mentre que els nacionalismes entenen que ho són en essència. De moment, però, ja en queden exclosos tots aquells que s’atreveixen a discutir el concepte d’unitat nacional. I no és una opinió subjectiva perquè, com he dit abans, només cal observar les banderes espanyoles en els partits de futbol, les manifestacions, els comentaris insultants, els boicots als productes catalans, els manifestos a favor de l’ús del castellà a Catalunya, com si fos precisament aquesta llengua la que estigués amenaçada i necessités ser objecte de protecció. Tot això es fa contra un “enemic”, un adversari, contra aquells amb qui es tenen greuges no resolts, però mai contra els qui es creu que formen part del mateix grup o de la mateixa “nació”.

Quan l’any 1916 van preguntar a Rovira i Virgili, un dels més importants ideòlegs del catalanisme, què pensaven els catalans sobre els espanyols, va respondre: “Si vostè em pregunta si els catalans odien Espanya, li diré que no; si em pregunta si estimen Espanya, els diré que tampoc.”. Això no és ni bo ni dolent, és una postura molt catalana, tenint en compte els pocs motius que històricament s’han tingut a Catalunya per sentir-se “estimats” i valorats pels espanyols. Però ara, tenint en compte les circumstàncies presents, hauríem de fer un exercici de sinceritat i preguntar-nos: Qui exclou a qui? Qui odia a qui?