RSS Feed

Tag Archives: nazisme

Ensenyar l’Holocaust als joves

Posted on

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)


En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

Antisemitisme: el retorn

Posted on

El vell fantasma de l’antisemitisme torna a campar a plaer per Occident. Malgrat tot, les formes sota les quals es presenta han canviat i el discurs que el justifica intenta marcar distàncies respecte a la judeofòbia més tradicional. Però, com si d’un virus es tractés, simplement ha experimentat una mutació. L’odi i el rebuig als jueus, en els darrers 30 anys, ha iniciat una nova etapa, la de l’antisemitisme “políticament correcte”, i s’ha infiltrat en les societats occidentals disfressat de progressista i d’antiracista, de defensor dels drets del poble palestí, però, en essència, continua alimentant-se dels mateixos prejudicis que la judeofòbia medieval. Com deia Hitler per justificar l’odi del nazisme als jueus: Si el jueu no existís, hauríem d’inventar-lo.

Les principals característiques del nou antisemitisme són: 1) pervivència dels antics prejudicis cristians sobre els jueus, que encara subsisteixen a Occident, molt especialment a Espanya, a Rússia i a les repúbliques exsoviètiques, com Ucraïna, i que han assumit sense problema en els països musulmans; 2) negació o justificació de l’Holocaust, com a formes d’antisemitisme; 3) l’hostilitat política i religiosa musulmana contra l’Estat d’Israel, l’origen de la qual rau en el conflicte amb el poble palestí i que està arribant a una dimensió molt preocupant, ja que està sent assumida per l’esquerra progressista europea sota la forma de l’antisionisme. L’antisemitisme definit com a “hostilitat contra els jueus” ha estat i continua essent –encara que transformat i transformant-se –una constant històrica i és l’exemple més antic, més ràpid i paradigmàtic  de discriminació religiosa i d’intolerància religiosa. Com ha afirmat Umberto Eco: Quan una actitud sobreviu durant 2.000 anys, fa olor de fe religiosa, de creences fonamentalistes, de fanatisme.

La Shoah, l’Holocaust, va atenuar les tradicionals formes d’odis a tot el que era jueu, probablement per no identificar-se amb els règims polítics d’extrema dreta. No obstant, el temps posa tothom en el seu lloc, i els antisemites occidentals han trobat un nou trencall en el seu camí secular per retornar al punt del qual no els hagués agradat moure’s mai. Actualment són pocs els països occidentals  o els individus que es declaren, almenys obertament, antisemites perquè han trobat una nova manera de justificar el seu odi al jueu: ara són antisionistes. L’ultradreta no necessita subtileses  ni fer puntes de coixí per descarregar l’odi tradicional cap al poble jueu. Però ara és també l’esquerra que, des d’un fals progressisme, atia el foc judeòfob i l’excusa en forma de crítica a l’Estat d’Israel. Els governs espanyols del PSOE i bona part de la premsa d’aquest país estan jugant a aquest joc perillosíssim, a la identificació entre jueu=Estat d’Israel, sense més matisos, a dimonitzar el jueu en general i a l’israelià en particular per les actuacions polítiques d’un estat. D’altra banda, no sé si són conscients que practicant aquesta política suposadament antiimperialista, de  bons i dolents absoluts, de rics i pobres, de víctimes i botxins, estan compartint espai ideològic amb els sectors més retrògrads i fanàtics, tant des del punt de vista polític com religiós: l’extrema dreta i el Cristianisme i l’Islam més donamentalistes i radicals. Seria bo que hi reflexionessin.

L’excusa de l’antisemitisme com a reacció contra la política d’Israel no se sosté. Mai ningú va odiar els russos que van viure sota el règim d’Stalin ni Occident es va convertir en germanòfob a causa dels crims nazis. Per tant, l’excusa antisionista no em serveix, perquè si hi aprofundim una mica, l’antisemitisme actual és l’antisemitisme de sempre, el més antic, irracional i fosc, el que es nodreix de prejudicis i estereotips. En els països musulmans es practica aquesta judeofòbia sense més complexos, mentre que a Europa es necessita passar-li una lleugera capa de correcció política.

Quan els grups antiglobalització, els militants d’esquerres, l’’elit intel·lectual d’un país surt al carrer per protestar contra la política de l’Estat d’Israel en relació al poble palestí, quan agiten banderes iranianes o profereixen crits de suport a Hamas, no ens enganyem, el que es posa en tela de judici no és una política determinada o l’acció d’una governants concrets, que seria absolutament legítim, d’altra banda. El que en realitat es qüestiona és l’existència mateixa d’aquest estat, l’únic estat jueu del món, i, a més, l’existència dels jueus com a poble. Així, doncs, el nou antisemitisme nega el dret a l’autodeterminació dels jueus com a poble, el seu dret a expressar-se col·lectivament o a existir com a estat, i es nega a reconèixer a l’Estat d’Israel els mateixos drets que a la resta d’estats del món, nega o erosiona la seva legitimitat. Els països europeus, després de segles d’existència dels jueus en les seves societats, d’assimilació, van demostrar fa 60 anys que els continuaven considerant com a estranys. Quan un règim polític assassí es va treure la careta i va decidir que l’única sortida al “problema jueu” era el seu extermini, van ser molt pocs els que van alçar la veu per defensar-los. La Solució Final no s’hagués pogut dur a terme sense la decidida col·laboració dels ciutadans francesos, ucraïnesos, polonesos, etc, amb els invasors nazis. Després que el món assistís al dantesc espectacle del descobriment dels crims nazis, dels camps d’extermini i de les cambres de gas, els europeus continuaven sense voler reconèixer com a seus els supervivents jueus de l’Holocaust, els volien ben lluny. I quan els jueus s’organitzen políticament, es cohesionen com a poble, s’organitzen, deixen de ser els jueus diaspòrics, febles, submisos i s’aferren al tros de terra que els atorga l’ONU, aleshores tampoc no els reconeixen el dret a viure-hi. Sembla força clar que el que Occident no acaba de veure clar és si el poble d’Israel té el dret a viure, a existir. Com va dir Jules Isaac, l’historiador jueu fundador de la Confraternitat Judeocristiana, Israel és el jueu dels estats.  L’escriptor israelià Amos Oz, en el seu llibre Una història d’amor i de foscor, recorda els seus anys infantils a Jerusalem, on després de l’Holocaust i de l’arribada dels jueus europeus desplaçats, apareixien pintades amb les paraules “Jueus, fora de Palestina”. Però el pare de l’escriptor, un intel·lectual rus natural d’Odessa i que havia passat la seva adolescència i joventut a Lituània, recordava quan a les parets de les ciutats europees dels anys 20, apareixien just les paraules contràries: “Jueus, marxeu a Palestina”. Amos Oz mostra clarament el missatge que s’adreçava als jueus: “No estigues aquí i no estigues allà. És a dir, no estigues, no existeixis.”.

L’antisionisme és, doncs, el nou antisemitisme del segle XXI. L’odi als jueus es presenta ara amb la forma de crítica política i ja no són només els ultradretans que el justifiquen i el practiquen. Aquest nou antisemitisme es defineix sempre en oposició a d’altres ideologies i grups: és antisionista, antiglobalització, antiamericà, antiisraelià, antiimperialista, antinacionalista,.. Però en el fons, aquest antisionisme representa la judeofòbia tradicional: darrere les crítiques a l’Estat d’Israel, continua havent-hi els tòpics i els judicis de valor ètnics, religiosos i culturals que han alimentat l’antisionisme des de sempre.

L’antisemitisme deshonrat per Hitler era l’odi capa un poble acusat de ser presumit, materialista i cobdiciós, i de vulnerar els grans valors de les nacions. Era, sobretot, un antisemitisme “de competència”, ja que els jueus eren acusats sovint d’ocupar el lloc dels francesos, d’instal·lar-se a França com a paràsits. Aquest antisemitisme no ha estat rehabilitat, tan aviat treu el nas, és immediatament condemnat pel conjunt de la societat. Però el que sí detecto és el sorgiment d’un antisemitisme “de compassió”, compassió cap a aquelles víctimes que són els palestins. Aquest sentiment s’expressa molts cops sota la forma d’una judeïtzació dels palestins, percebuts com els jueus de l’actualitat. Avui els jueus són condemnats a l’ostracisme, no en tant que jueus, sinó en tant que nazis, no per ser considerats membres d’una raça inferior, sinó perquè són vistos com a racistes.” (1)

Així, doncs, l’estratègia antisemita actual és clara: els jueus han passat de ser les víctimes a ser botxins. Si ara són botxins, és necessari buscar-los una víctima: el poble palestí. Després de la Shoah, l’atac als jueus com a poble no podia partir dels vells estereotips, perquè apareixien com a víctimes de l’Occident cristià des de feia dos mil·lennis. Però si es produïa un desplaçament dels rols, l’antisemitisme podia tornar a renéixer entre la societat. Amb una visió maniqueista de la realitat, de bons i dolents, els jueus s’han convertit en victimaris i els palestins, en les víctimes per antonomàsia. Tant de bo Occident hagués percebut en algun moment d’aquests 2.000 anys els jueus de la mateixa manera com ara perceben la situació dels palestins.

Avui en dia no seria políticament correcte odiar el jueu com a individu pèrfid, especulador, traïdor, conspirador, immoral, covard o mesquí. Però si es produeix un desplaçament de l’odi individual antijueu a l’odi col·lectiu contra l’Estat d’Israel, aquest odi es converteix en progressista, és d’esquerres, és políticament correcte. Amb la qual cosa, s’obre la veda i es pot odiar sense complexos i sense mala consciència tots els ciutadans israelians i tots els jueus per extensió. S’ha traspassat la línia i l’antisemitisme s’ha infiltrat en els sectors progressistes i democràtics europeus. L’esquerra encara manté el seu imaginari ideològic de víctimes i botxins, promou la imatge del Gegant Israel, el nou Goliat, enfrontant-se contra, quina paradoxa, el David palestí que, com el rei bíblic, ataca amb pedres l’enemic. Així de simplista i sense més matisacions.

El que predica l’antisionisme com a nova forma d’antisemitisme és que Israel és un estat racista i nazi, que ha de ser destruït com a única forma d’acabar amb les massacres a l’Orient Mitjà. Amb la seva destrucció, el poble palestí aconseguirà el dret a la creació d’un estat independent en aquest territori, “net” de jueus. Com diu un dels lemes de Hamas: “Llançarem els jueus al Mar Roig”. En realitat, traient legitimitat a l’Estat d’Israel pel que fa al seu dret d’existir, el nou antisemitisme no es diferencia en absolut d’aquells que al llarg de 2.000 anys es qüestionaren el dret a viure, a existir, del poble jueu. Els antisemites actuals, com que no poden fer servir la teoria de la “conspiració jueva”, inventen la teoria del “lobby sionista” (tan burdament increïble com els Protocols dels Savis de Sió, que en el segle XIX defensava aquesta pretesa conspiració), recorren a les teories revisionistes o negacionistes de l’Holocaust, a la nazificació d’Israel, dels seus ciutadans i dels jueus del món, considerant-los genocides. I aquesta ideologia es pot subscriure tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, passant pels règims polítics democràtics, com l’espanyol.

Algú, aquí, a Madrid, m’explica amb estupor (és real aquest estupor, jo només jugo a transcriure’l vanament, l’escriptura és sempre vana per donar ressonància del que importa): Fa ja alguns dies que la pintada era allà, al davant de la meva finestra: Mort als jueus! La firmava no sé quina facció extrema de Falange. M’havia habituat a veure-la com a part del paisatge. Ja, la veritat, ni la veia. Aquest matí vaig notar alguna cosa estranya. M’hi vaig fixar més. Algú havia ratllat la firma. L’havia substituïda per les sigles d’un grup d’esquerra radical. El text romania intacte.” (2)

Gràcies a les noves tecnologies, a Internet, la imatge negativa de l’Estat d’Israel, dels jueus i del judaisme es propaga a tot el món a gran velocitat. Els antisemites poden estendre la seva ideologia per tot el món sense haver d’invertir-hi diners ni gairebé temps. Estem assistint a la “globalització de l’antisemitisme”. El nou antisemitisme traspassa totes les fronteres, les nacionalitats, els sistemes polítics i socials. Israel és objecte del mateix odi i ressentiment que l’antic jueu, però ara en totes les latituds. Per a la majoria de l’esquerra occidental –des de la nova extrema esquerra “antiglobalització” fins a l’elit intel·lectual –com per a l’extrema dreta, Israel és un estat ocupant, repressor, genocida, nazi i, a més, el principal enemic de la pau al costat dels EEUU, per davant de països islàmics antioccidentals, com Iran.

L’antijudaisme tradicional és possible que només s’hagi mantingut en les ideologies d’extrema dreta. Malgrat això, se segueix mantenint la idea que els jueus són un “cos estrany”, inassimilable, com una mena de cinquena columna aliena al país en què viuen, independentment de les generacions, dels segles que el poble jueu porti instal·lat a Europa. Per aquest mateix caràcter de grup tancat i exclusiu, es perceben com una amenaça latent. Per a amplis sectors de la societat europea, els jueus són massa endogàmics, més lleials a Israel que als països on han nascut i on viuen, aferrats a la idea del retorn a la Terra Promesa ancestral.  És curiós que el que es comprendria en qualsevol individu (la solidaritat amb els que formen part de la seva mateixa comunitat nacional, religiosa o lingüística, o l’afecció per la seva terra, és percebut com a quelcom negatiu en el cas del poble jueu. Però és que, a més, fou precisament la idea contrària la que va fer que dels jueus europeus víctimes de l’Holocaust: la creença en la seva identitat alemanya, austríaca, francesa, polonesa, la seva assimilació a les societats receptores, el seu laïcisme, la seva lleialtat, no cap a Eretz Yisrael, la hipotètica Terra Promesa, sinó cap als països on portaven centenars d’anys vivint i pels quals havien treballat o havien defensat amb les armes.

Per a molts ciutadans europeus, en absolut sospitosos de practicar la judeofòbia tradicional, el nou antisemitisme es justifica a causa de l’actuació de l’Estat d’Israel, que esquitxa tots els jueus del món. Els mateixos jueus que no viuen a Israel es veuen obligats a explicar que la societat israeliana, globalment, no sempre està d’acord amb les actuacions dels seus governs. O que els jueus  que viuen fora d’Israel no han de subscriure, necessàriament, la política d’aquest país.

Intel3lectuals i activistas de drets civils tracten d’explicar que els atacs a jueus i el terrorisme contra Israel són, de fer, culpa d’Israel. Les seves anàlisis combinen la deslegitimació de l’Estat d’Israel amb el tradicional antisemitisme i els seus estereotips. D’acord a qualsevol criteri objectiu, aquesta és una nova onada d’antijueus sense precedents des del final de la Segona Guerra Mundial, i fins al moment és difícil trobar qualsevol sentit de responsabilitat per això entre estadistes i intel·lectuals. L’efecte agregat de la violència contra els jueus, expressions d’odi –inclosos crits de “Mort als jueus” en els carrers i campus universitaris d’Europa i en altres parts del món –juntament amb el sorollós silenci o les confoses explicacions que culpen Israel pels fets, caracteritzen el que avui comença a anomenar-se “el nou antisemitisme”.” (3)

És a dir, “la culpa” de la judeofòbia, de l’antisemitisme, no és de l’individu que l’experimenta sinó de l’Estat d’Israel, de manera que la percepció positiva o negativa que es tingui sobre els jueus com a grup depèn directament de l’actuació d’un estat. No és inhabitual escoltar “Jo no sóc antisemita, sóc antiisraelià”, però queda clar que aquest sentiment d’odi cap a Israel es projecta com a sentiment antijueu. De tota manera, continuo pensant que es tracta només d’una estratègia justificatòria: l’antisemitisme, en la seva base, no té res a veure amb la percepció que es tingui de les accions de l’Estat d’Israel. Però és així com ho venen a les societats democràtiques del món, amb aquesta identificació promouen l’odi a una comunitat humana, a un poble sense que bona part dels que l’assumeixen en siguin conscients ni es percebin ells mateixos com a etnòfobs o racistes. El sentiment subjacent en bona part de la població europea és “Nosaltres no som antisemites ni odiem els jueus, però si aquest odi existeix, no és antisemitisme, és antisionisme, i està plenament justificat per les repudiables accions de l’Estat d’Israel”.

Evidentment, no es pot entendre qualsevol crítica a l’Estat d’Israel com una forma d’antisemitisme. Els diferents governs d’Israel han comès molts errors en relació al conflicte amb el poble palestí al llarg de la seva història i els segueixen cometent. La societat israeliana no és monolítica en les seves opinions o ideologies. Els mitjans de comunicació israelians són especialment crítics en matèria política. Israel, a desgrat del que pensen amplis sectors de la societat europea, és una democràcia. Però aquesta democràcia ha estat i és objecte de crítiques i condemnes que altres països, en circumstàncies molt similars, no reben. Israel és constantment objecte d’atacs terroristes i se li nega el dret a defensar els seus ciutadans, perquè aleshores, es considera una agressió genocida. Potser perquè un jueu defensant-se no és el que vol veure el món. Tal vegada perquè les víctimes palestines són visibles cada dia en els diaris i en la televisió, mentre que els israelians no treuen partit dels seus morts.  I no entenc la lògica de l’argument de l’agressió: el més fort no pot ser mai atacat pel més feble? No té dret a defensar-se? vEls llançaments de míssils palestins contra les ciutats frontereres de la Franja, són o no agressions? O només ho són les respostes israelianes?

En relació al conflicte àrab-israelià, els europeus, en general, s’identifiquen amb l’Autoritat Nacional Palestina. Els motius més o menys “sentimentals” també estan afavorint l’actitud antijueva de la població mundial i favorable als palestins, perquè és humà tancar files, empàticament, amb el bàndol que es percep com el més feble. No hi ha dubte que el poble palestí, objectivament, seria el contendent més vulnerable en aquest conflicte si només comptés amb els seus propis recursos i mitjans per enfrontar-se amb Israel. Però no oblidem que darrere dels seus dirigents estan grups com Hamas i Hezbollah, armats i rebent el suport de Síria i d’Iran, i subvencionats per l’ajuda internacional destinada a millorar les condicions de vida de la població palestina.  I en què gasta l’Autoritat Nacional Palestina aquestes aportacions econòmiques queda palès cada cop que es llancen míssils contra ciutats israelianes.

Segons Antisemitism Worldwide 2006 General Analysis. The Stephen Roth Institute for the Study of Contemporary Antisemitism and Racism, Lester and Sally Entin Faculty of Humanities, Tel Aviv University, (in cooperation with the World Jewish Congress), en Internet http://www.tau.ac.il/Anti-Semitism/asw2006/gen-analysis.pdf, durant els anys de vigència dels Acords d’Oslo entre Israel i l’ANP (1994-2000), hi ha haver un lleuger descens en el nombre d’atacs antijueus en el món, mentre que en el moment de l’esclat de la Segona Intifada, el nombre d’atacs creix i arriba al seu moment àlgid el 2006, quan es desenvolupa la Segona Guerra del Líban, la qual cosa evidencia l’estreta relació entre el conflicte d’Orient Mitjà i els atacs antijueus. Fins i tot més: la violència antijueva depèn de l’opinió pública que es té sobre l’Estat d’Israel, per tant, la identificació entre antisionisme i judeofòbia és altament rendible, un veritable filó per als antisemites. Vegem ara quina és l’opinió al respecte de dos intel·lectuals considerats progressistes, unes declaracions de l’escriptor José Saramago i  una entrevista feta al músic Mikis Theodorakis:

Seria lògic que estiguessin aquí els Cascos Blaus. Però el govern israelià no ho permet. A mi el que m’indigna i no puc callar-me és la covardia de la comunitat internacional que es deixa silenciar. Ni tan sols parlo dels EEUU, del lobby jueu, de tot això que és més que conegut…” (4)

“- Els jueus, tenen les finances internacionals en les seves mans?

-Controlen una gran part de les finances del món.

-Així que el capitalisme globalitzat és controlat pels jueus?

-Ja que parlem francament, li explicaré una cosa. El poble jueu controla la majoria de les grans orquestres simfòniques del món. Quan vaig escriure l’himne nacional palestí, la Boston Symphony estava preparant una producció del meu treball. És controlada pels jueus. No van permetre que tingués lloc el concert. Des d’aleshores no puc treballar amb cap gran orquestra. Em rebutgen.

-Li succeeix el mateix amb altres orquestres?

-Allà on hi hagi jueus. Allà on hi ha orquestres controlades per jueus, boicotegen les meves obres.

-Vostè considera realment que els jueus controlen gran part del món musical?

-Sí.

-I el mateix val per a les finances del món?

-Als EEUU, la comunitat jueva és molt forta. Controla gran part de l’economia. Certament, també els mitjans de masses. Vull que m’entengui bé. Quan es va establir l’Estat d’Israel, vam estar de part d’Israel. Existia molta simpatia pel sionisme, per tot el que havien sofert a la guerra. Però la comunitat jueva internacional és també un fenomen negatiu. Els jueus semblen controlar els grans bancs. I sovint, els governs. Així que tot el dolent o negatiu que prové dels governs, la gent del carrer ho associï amb el poble jueu.

-Vostè creu que els jueus, la comunitat internacional controla els bancs, Wall Street, els mitjans de masses?

-Sí.

-I vostè diu que ara, a través de la seva influència sobre Bush, controlen els assumptes mundials?

-Sí.

-Quina és la influència jueva sobre la política de Bush?

-Crec que la Guerra a l’Iraq i l’actitud agressiva contra Iran són influenciades en gran part pels serveis secrets israelians.

-Tenen tant poder els jueus que poden dirigir la política de l’única superpotència del món?

-Existeix un grup de jueus que envolta Bush i que controla la política dels EEUU.

-Així que els jueus mouen els fils darrere de Bush?

-No. Són al davant.

-Així que EEUU, la gran superpotència, està realment controlada pels jueus en l’actualitat?  

-Sí” (5)

És evident com la intel·lectualitat d’esquerres s’ha bolcat en defensa de la causa palestina contra Israel com en el seu dia va donar suport a la Unió Soviètica o a Fidel Castro contra l’imperialisme nord-americà.

Pel que fa al món musulmà, s’institucionalitza una cultura d’odi contra els jueus, en la qual s’educa els nens i impregna totes les formes i mitjans de comunicació. La intensitat de la propaganda antiisraeliana i antijueva iguala o sobrepassa la de l’Alemanya nazi i és igual de grollera. Aquesta situació tampoc no és nova. La judeofòbia musulmana existia abans de la creació de l’Estat d’Israel i es remunta als temps de la revelació corànica.  Recordem l’aliança entre Haj Amin al-Husseini, el Gran Muftí de Jerusalem, i l’Alemanya nazi. En els països musulmans es difonen idees tan delirants com que els jueus són descendents dels burros (a l’Alemanya nazi se’ls consideraba no humans, comparables als polls i a les rates.  Hi circulen Els Protocols dels Savis de Sió i les velles teories de la conspiració jueva mundial. Els totpoderosos jueus són els culpables de tot els mals del món. Mahmud Ahmadineyad, president de l’Iran, nega públicament la realitat de l’Holocaust (i l’esquerra europea que surt al carrer per protestar contra la política d’Israel, agita banderes iranianes) o organitza un concurs de caricatures sobre l’Holocaust, en el qual hi participen dibuixants europeus en pugna pels 25.999 dòlars del primer premi.

No podem obviar el paper que la immigració musulmana en els països europeus i en els EEUU juga en el disseny d’aquest nou antisemitisme, ja que fomenta encara més les actituds antijueves de les societats que l’acull. La majoria dels atacs recents contra jueus, de profanació de cementiris i monuments commemoratius de la Shoah, de crides a l’odi, són dutes a terme per musulmans.  Des dels països del Golf fins a Indonèsia, passant per Iran i el Magreb, duen a terme una violenta campanya antiisraeliana i, afirmen, favorable a la causa palestina. Els musulmans del món es converteixen en abanderats dels palestins i el terrorisme islàmic antioccidental de Al-Qaeda instrumentalitza el conflicte del Pròxim Orient per justificar els seus atemptats. Des de les mesquites europees es predica l’odi, la negació de l’Holocaust i s’acaba, dia rere dia, amb qualsevol actitud que podria ser favorable a un procés de diàleg per aconseguir la pau entre els dos pobles. Els nens musulmans creixen creient que el terrorisme i la violència són justificables en nom d’una causa, la palestina, que si bé està en boca de tots els musulmans del món, no crec que els interessi en realitat. La doble moral en aquest assumpte és flagrant: els països musulmans armen els palestins, els utilitzen per justificar davant d’Occident les seves accions terroristes, però no mouen un dit per ajudar el poble palestí per millorar les seves condicions de vida. Els diners que es gasten per subvencionar la creació de mesquites a Occident des d’on predicar l’odi, potser haurien de destinar-los a aquest poble palestí que sembla preocupar-los tant. Sembla, doncs, que malgrat les seves diferències insalvables en altres terrenys, occidentals i musulmans coincideixen en el terreny de ñ’antisemitisme, on es reconeixen i s’agraden.

És evident, en resum, que a Europa està sorgint amb força un nou antisemitisme, en el qual, els prejudicis contra el jueu com a individu es traslladen cap al sionisme i cap a l’Estat d’Israel. Amb tot, conviu amb una judeofòbia tradicional, que no ha desaparegut mai del tot, creixent sobretot a Rússia i promoguda per l’Església ortodoxa, com en els temps dels pogroms salvatges que van forçar a la immigració a milers de jueus russos. Però aquest no és l’antisemitisme que s’ha infiltrat entre l’esquerra europea. Paradoxalment, els sectors més progressistes, l’extrema dreta filonazi i l’islamisme antioccidental més radical conflueixen en un espai comú d’odi al jueu. Cada facció d’aquesta perillosa i antinatural aliança viu la judeofòbia d’una forma particular, però tots continuen mantenint els prejudicis, els estereotips i els mites antijueus més tradicionals.

(1) Finkielkraut, Alain: El Nuevo Antisemitismo, Per Alejo Schapire per a La Nación – PARÍS, 2003

(2) Albiac, Gabriel Jugamos con serpientes, a El Mundo, 22 d’abril de 2002

(3) Benasher, Dob: El Nuevo Antisemitismo, publicat a Internet el 10 de agosto de 2002 http://webs.lawebcristiana.com/bart/web/israel/28.html

 (4) Saramago, José: D’una entrevista publicada ahttp://pangea.upc.es/pipermail/infomoc/Week-of-Mon-20020401/001291.html

(5) Theodorakis, Mikis. D’una entrevista publicada al diari israelià Haaretz, ahttp://www.haaretz.com/hasen/spages/469781.html;  reproduïda a http://www.lafogata.org/04oriente/oriente9/or_el.htm

Les benignes de Jonathan Littell i la banalitat del mal

Posted on

Quan l’any 2007 arriba a Espanya la novel·la Les benignes ( Les Bienveillantes en la seva versió original francesa, publicada el 2006, Las benévolas en la seva traducció castellana) del nord-americà Jonathan Littell, ho fa precedida pel prestigi adquirit gràcies a la concessió del Premi Goncourt i del Grand Prix de l’Académie Française. Escriptors com Mario Vargas Llosa o Jorge Semprún van remarcar en el seu moment l’esdeveniment literari que suposava la seva publicació, la qual, d’alguna manera, pretenia oferir al públic un punt de vista original entre les moltíssimes novel·les que han tractat el tema de l’Holocaust.

Maximilian Aue, el protagonista, un antic oficial de les SS, passats trenta anys des del final de la Segona Guerra Mundial, segur per l’anonimat que li proporciona haver eludit els judicis, les condemnes i la desnazificació d’Alemanya, és un home casat i amb fills que porta una existència discreta i anodina a França. Com milers d’homes i dones, va tenir l’oportunitat de refer la seva vida i oblidar la seva participació com una peça més de l’horrible engranatge que va posar en marxa i va consumar el genocidi de milions de jueus europeus. Malgrat això, en un moment determinat d’aquesta vida tranquil·la i sense ensurts, decideix recordar el seu passat i inicia, en primera persona, un llarguíssim diàleg amb el lector, a través del qual narra les seves experiències des del moment en què, essent un jove llicenciat en dret, ingressa com a funcionari de la seguretat del règim nazi, fins que acaba convertit en oficial de les SS.

Einsatzgruppen

El doctor Aue viu la guerra des dels seus escenaris més significatius: és testimoni dels pogroms contra els jueus a les ciutats bàltiques; va formar part d’un dels Einsatzgruppen (unitats mòbils de matança) que operaven durant la invasió de la Unió Soviètica amb la finalitat de “netejar” de jueus les zones conquerides per la Wehrmacht l’any 1941 i que, per mitjà d’afusellaments massius, van ser responsables de l’assessinat de milers d’homes, dones i nens; intervé en la batalla d’Stalingrad; coneix després la cruesa i la misèria de la ciutat ocupada de Lublin, a Polònia; és destinat a Auschwitz com a supervisor en visita d’inspecció, on presencia les seleccions i els mètodes d’extermini en les cambres de gas; viu els paorosos bombardejos el 1944 a la ciutat de Berlín; i, finalment, espera l’arribada de l’Exèrcit Roig en el búnquer de la Cancelleria, d’on aconsegueix escapar cap a aquella vida anònima.

Jonathan Litell ens mostra el seu personatge relacionant-se i interactuant amb personatges reals: Eichmann, Heydrich, Blobel, Frank, Globocnik, els metges d’Auschwitz i, fins i tot, amb el mateix Hitler. I tot això mostrant una confiança absoluta en la grandesa de la seva Nació, del seu Volk, canviant la seva fe en Déu per una fe en el líder i, com a molt, ofegant en alcohol els seus remordiments i la compassió que es nega a experimentar quan compleix amb el que ell creu que és la seva obligació, remordiments que només es materialitzen en uns vòmits certament empipadors i molestos cada cop que ha d’enfrontar-se a la “penosa” tasca d’assessinar als que considera enemics de la pàtria, els jueus, el cos que “infecta” i es nodreix de l’energia i de la salut de la societat ària.

Jueus hongaresos esperant la selecció a Auschwitz

Quina seria, doncs, aquesta visió original sobre l’Holocaust que se suposa que aporta Les benignes? Contràriament al que succeeix amb la resta d’obres sobre l’Holocaust, literàries o no, la novel·la de Littell aborda el tema, no des del punt de vista de les víctines, sinó del botxí. Un botxí que explica la seva història de manera desapassionada, sense sentiment de culpa, com a molt, amb una lleugeríssima compassió en moments molt concrets. Algú que hauria dut a terme totes i cadascuna d’aquestes tasques que se li van encomanar amb la mateixa fredor i eficàcia d’haver-se tractat de brocràtics assumptes jurídics. Però diria que aquí s’acaba la pretesa originalitat de l’autor, precisament en l’opció per la veu narrativa representada per un SS i no per una víctima, per un supervivient.

Des de la primera pàgina ens adonem que, en realitat, Les benignes és una obra dual: en primer lloc, narra la història de Maximilian Aue lligada estretament als esdeveniments polítics i bèl·lics del període que comprèn el període entre 1941 i 1944. Aquesta seria la part més històrica i menys literària de la novel·la, en realitat. En ella, Littell mostra que coneix a la perfecció la documentació i la bibliografia existent sobre el tema i que la fa servir amb precisió: Se serveix d’obres com Reserve Police Battalion 101 and the Final Solution in Poland de Christopher Browning, publicat en castellà amb el títol Aquellos hombres grises: el Batallón 101 y la Solución Final en Polonia; Hitler’s Willing Executioners: Ordinary Germans and The Holocaust de Daniel Jonah Goldhagen (en castellà, Los verdugos voluntarios de Hitler: los alemanes corrientes y el Holocausto); Vida i destí, de Vassili Grossman, German trauma, que en castellà s’ha publicat amb el títol El trauma alemán, testimonios cruciales de la ascendencia y la caída del nazismo de Gitta Sereny, o Germany, Jekyll & Hyde, de Sebastian Haffner. I és evident que ha vist i escoltat els testimonis recollits en centenars de documentals, com Shoah de Claude Lanzmann. A més, va utilitzar estudis filològics i antropològics per construir alguns dels, al meu entendre, millors passatges de la seva novel·la, els que transcorren a Crimea i que tenen com a protagonista el poble dels Bergjuden.

Però, sobretot, la novel·la té un deute inqüestionable amb Hannah Arendt, politòloga i filosofa alemanya jueva, autora de la teoria sobre la “banalitat del mal”, que va desenvolupar arran de la seva assistència com a periodista del The New Yorker al judici contra Adolf Eichmann, celebrat a Jerusalem l’any 1961. El doctor Max Aue, com Eichmann, seria, segons la teoria de Hannah Arendt, un tipus de criminal desconegut fins al moment en què es produeix l’ascensió i desenvolupament del nazisme, que hauria actuat en unes circumstàncies que li impedien saber que estava actuant malament. No és capaç de reflexionar sobre el seu comportament perquè assumeix que està complint ordres. Segons Arendt, no deixaria de ser culpable dels crims comesos, però no podria ser jutjat com es jutja un assassí a l’ús. Aue, també com Eichmann, complia ordres i les complia de la millor manera que sabia, a consciència, de la mateixa que ho hauria fet si en lloc de supervisar l’organització d’un camp d’extermini li haguessin encarregat controlar la producció en una granja o en una fàbrica. Sempre segons això, Aue no seria un antisemita convençut o un fanàtic, ni hauria tingut sentiments reals i concrets en contra dels jueus, cosa que Eichmann va utilitzar com a defensa en el seu judici. I malgrat això, cap dels dos, ni Eichmann ni Aue haurien estat capaços d’experimentar un veritable sentiment de culpa, perquè en aquells moments, el mal sofreix un procés de banalització de tal manera que res és reprobable si es fa per complir el sagrat deure amb la pàtria.

En segon lloc, tenim la ficció pròpiament dita, la història de Max Aue que, particularment, em sembla moltíssim menys interessant. A la pròpia construcció del personatge, en el qual Jonathan Litell ha combinat totes les característiques que imaginaríem en un nazi arquetípic, li mancaria versemblança: homosexual, incestuós, odia la mare i idealitza la figura del pare, interessat per la cultura clàssica (el títol de la novel·la fa referència a les Eumènides, les deesses de la venjança que apareixen a l’Orestiada d’Èsquil i que persegueixen Orestes per venjar la mort de Clitemnestra, la seva mare) i per la filosofia, apassionat per la música (les quasi 1.000 pàgines del llibre es divideixen en 7 llargues seccions, totes elles, excepte la primera, que reben el nom de danses pròpies dels segles XVI i XVII). No hi ha dubte que aquesta història vital és només un fil conductor que serveix per fer-nos recórrer els escenaris que van configurar la terrible experiència de l’Holocaust.

En resum, Les benignes podria ser considerada una novel·la històrica excel·lentment documentada que, més enllà del seu interès literari, discutible en qualsevol cas, sembla voler convèncer-nos que tots nosaltres, en circumstàncies excepcionals, podríem ser susceptibles d’acabar cometent les més grans infàmies i atrocitats, sense ser-ne conscients, sense experimentar el més mínim sentiment de culpa, com a producte d’aquesta aterridora “banalitat del mal”.