Alimentador RSS

Tag Archives: niqab

Mahoma i els seus problemes amb les dones (IV): la reclusió i l’ús de l’hijab

Posted on

Les escenes familiars que es desenvolupaven en les estances al voltant de la mesquita on vivien Mahoma i les seves esposes, i que tan íntimament dibuixen els hadiths, penso que no tenen res a envejar al més enrevessat dels serials televisius dels nostres dies.

A Mahoma li va ser revelat que l’espai natural de la dona era la llar, d’on no havia de sortir si no era necessari. Si la dona es veia obligada a deixar l’àmbit privat i aventurar-se en l’espai públic, havia de fer-ho coberta amb un vel que impedís que fos vista per qualsevol home que no formés part del seu cercle familiar més proper.

La revelació de la reclusió de les esposes del profeta li va arribar a Mahoma durant la nit de noces amb Zeinab, l’esposa divorciada de l’esclau alliberat que havia criat com un fill. Diuen els hadiths que, conscient de les reaccions adverses que havia suscitat el seu casament (molts musulmans es plantejaren si el seu profeta, en casar-se amb Zeinab, no estava cometent incest, per haver estat ella esposa d’un fill adoptiu), Mahoma havia reunit molts convidats per celebrar l’enllaç. Com acostuma a passar en aquestes festes, els convidats, després de menjar, allargaren la seva estada a les dependències dels nous esposos, parlant i debatent, sense adonar-se que Mahoma estava impacient per quedar-se a soles amb la seva nova esposa. Mentre els convidats parlaven, Mahoma passejava nerviós per l’habitació i, finalment, va sortir al pati de la mesquita. Zeinab, mentrestant, estava muda i asseguda en un racó de l’habitació, esperant que els convidats marxessin. L’estat del profeta era tal, que la seva esposa Aixa el va anar a trobar i li va preguntar si havia succeït alguna cosa o si no li agradava la nova esposa. Mahoma li va confessar que encara no havia aconseguit gaudir de la seva companyia. I per fer temps, va anar a visitar la resta d’esposes a les seves habitacions privades. Però quan va tornar, va comprovar enfadat que els convidats continuaven de conversa i no semblava que tinguessin pressa per anar-se’n. Mahoma s’assegué amb Aixa fins que, al cap d’una estona, algú el va anar a avisar que els desconsiderats convidats havien tornat a les seves cases.

Anas Ibn Malik, un company del profeta que havia estat testimoni dels fets, va acompanyar Mahoma fins a l’habitació on l’esperava Zeinab. Estava a punt d’entrar-hi, hi tenia un peu a dins quan, de sobte, va deixar caure una cortina entre ell i el seu acompanyant i va començar a parlar amb la veu que usava per fer públiques les revelacions: “Oh, aquells que creieu! No entreu a les cases del Profeta si no se us ha donat permís per menjar! No entreu sense esperar abans l’hora! Però quan se us ha convidat, entreu-hi. Quan hàgiu menjat, marxeu sense lliurar-vos familiarment a la conversa. Això ofèn el Profeta, però Déu no s’avergonyeix de la veritat. Quan demaneu un objecte a les seves esposes, demaneu-los-el des de darrere d’una cortina (hijab). Això és més pur per als vostres cors i per als seus cors”.Això vol dir, ni més ni menys, que entre les dones del profeta i els homes de la comunitat musulmana hi hauria d’haver, en endavant, una cortina, un hijab, un element que les ocultés i les separés de l’espai públic.

Aquestes paraules avui es poden llegir contingudes a l’Alcorà i relacionades amb l’ús de l’hijab i amb la necessitat de reclusió de la dona musulmana. Òbviament, la seva lectura serà totalment diferent per a un seguidor de l’Islam que per a algú que no ho és. Particularment, em continua sorprenent que Déu es molesti a intervenir per solucionar al seu profeta els seus problemes familiars, encara que siguin, com en el cas esmentat, qüestions d’etiqueta que no haurien de tenir més importància. Però suposo que per als musulmans no deu ser res extraordinari el fet que a Mahoma se li solucionessin els conflictes per intervenció divina directa.

En els darrers anys de vida de Mahoma, a causa de la ràpida expansió de l’Islam, el profeta havia d’enfrontar-se cada dia a nous problemes, ja fossin grans o petits, col·lectius o privats. Les revelacions que Mahoma rep quan la comunitat ha de fugir de La Meca i instal·lar-se a Medina són molt més específiques i semblen adreçades a donar solució als creixents dilemes i problemàtiques amb què havia d’enfrontar-se la comunitat.

El que sorprèn és per què la norma de la reclusió i de l’ús de l’hijab, que semblava destinada únicament a les esposes del profeta, va acabar afectant totes les dones musulmanes. Però abans que això succeís i la norma es fes preceptiva per a qualsevol dona seguidora de l’Islam, sobretot a partir del califat d’Omar, profundament misogin i cruel amb les dones, les esposes del profeta van veure com les seves vides, a causa de la reclusió, canviaven radicalment. Aixa, que havia estat autoritzada per donar consells religiosos fins al punt que Mahoma havia recomanat a la comunitat de creients que “prenguessin la meitat de la seva religió d’aquella dona”, va haver de recloure’s a la seva habitació i no va poder barrejar-se lliurement amb els homes i dones que freqüentaven la mesquita. Algunes esposes de Mahoma, com ara Sawda, que feia artesania de pell, havien col·laborat amb la seva feina al sosteniment de l’economia familiar, però ara s’havien de quedar tancades a casa per ordre divina. Fins i tot aquelles que havien estat presents a les batalles al costat del seu marit, atenent els ferits, van haver d’obeir les paraules de la revelació que les recloïa darrere d’un hijab.

A partir d’aquell moment, Mahoma s’emportava una o dues esposes a les batalles, però simplement com a companyes sexuals i, equitatiu com sempre, sortejava a qui dona o dones els tocaria gaudir d’aquest privilegi. Fou precisament després d’una d’aquestes batalles quan Aixa va haver d’enfrontar-se a un dels moments més durs de la seva vida i que hauria de determinar la vida quotidiana de milions de dones musulmanes des del segle VII fins als nostres dies.

El campament de Mahoma i els seus seguidors s’aixecava en sortir el sol i Aixa, per respectar la norma de la reclusió, va sortir al desert caminant per poder orinar abans que els soldats musulmans es llevessin i poguessin veure-la. Quan tornava al campament, va adonar-se que havia perdut un collaret d’àgates i va desfer el camí per tal de buscar-lo. Però mentrestant, els soldats s’havien endut el camell amb una llitera encortinada que Aixa feia servir per traslladar-se, creient que ella ja era a dins. Sense impacientar-se, Aixa va asseure’s en una pedra esperant que algú la trobés a faltar i anessin a buscar-la. Al cap d’una estona, un jove soldat anomenat Safwan la va trobar allà tota sola i esperant, i la va dur de tornada a la ciutat en el seu camell. Veure-la arribar asseguda darrere d’aquell home va desfermar l’escàndol entre els fidels, escàndol que va ser aprofitat per Alí, el gendre de Mahoma i declarat enemic d’Aixa, per qüestionar la virtut i l’honradesa de la jove. Els comentaris van anar en augment i la pressió fou tan insuportable que Aixa va decidir abandonar la seva habitació de la mesquita i tornar a la casa dels seus pares, que tampoc semblaven disposats a creure en la seva innocència. Finalment, després d’un mes, Mahoma va tenir de nou una de les seves oportunes revelacions. El profeta va exclamar: “Bones notícies, oh, Aixa! Déu altíssim t’ha exculpat”. De manera que els pares d’Aixa li van dir que tornés amb el seu marit. Però Aixa no semblava disposada a tornar a la casa de Mahoma: “No tornaré mai ni li donaré les gràcies. Ni tampoc us agrairé res a vosaltres, que vau escoltar la calúmnia i no la vau negar. Només donaré gràcies a Déu.”.

Però, finalment, Aixa va tornar al costat de Mahoma i Déu va revelar al seu marit, com no, que a partir d’aquell moment, la llei a què haurien de sotmetre’s els creients obligava a presentar quatre testimonis per jutjar un cas d’adulteri. Aquest fet és presentat pels musulmans com un progrés islàmic a favor de la dona, ja que no permetia que un rumor o una calúmnia fossin utilitzats per acusar d’adulteri una dona. Potser en el seu moment va ser-ho, no ho poso pas en dubte. Però sempre he pensat que com havia estat possible que, que quan les dones musulmanes han estat condemnades a ser lapidades per adúlteres, quatre testimonis haguessin estat presents en el moment de consumar-se l’adulteri. I per altra banda, en una cultura i en una religió on la dona és dipositària de l’honor masculí i familiar, el més prudent va ser, per evitar precisament qualsevol ocasió que posés en entredit l’honestedat de la dona, tancar-la, segregar-as del món dels homes i, en el cas que fos imperatiu que sortís al món exterior, cobrir-la per romandre a l’empara de les mirades masculines.

La norma de la reclusió femenina i de l’ús de l’hijab ha estat interpretada de maneres diverses al llarg dels segles i segons els països. Probablement les més extremes que coneixem avui en dia siguin les que exporta l’Islam wahabita i salafista des d’Aràbia Saudita, on la majoria de les dones romanen pràcticament sempre recloses a casa i si han de sortir al carrer han de fer-ho totalment cobertes. Segons aquesta versió de l’Islam, una dona no té dret a conduir un vehicle, no pot viatjar si no va acompanyada d’un parent masculí, no pot freqüentar llocs on hi hagi homes, d’aquí que existeixin escoles i universitats segregades, fins i tot bancs per a dones. Qualsevol gestió o tràmit que vulguin fer ha de passar abans per les mans del marit, no pot parlar en públic perquè la seva veu és seductora i contaminaria les oïdes masculines i incitaria sexualment els homes. Fins i tot en les més modestes i íntimes reunions familiars, les dones i els homes s’estan en habitacions separades. No podem oblidar tampoc el cas dels talibans afganesos, que reclamant la tornada a la puresa islàmica, dictaminaren la reclusió de la dona, la qual cosa va suposar per a moltes d’elles la més absoluta misèria, ja que els negava el dret a sortir a treballar per mantenir la seva família.

 Aquestes dones ni tan sols podien utilitzar sabates perquè el soroll dels tacons és pecaminós. I és aquest Islam integrista el que està guanyant terreny, no només en els països de majoria musulmana, sinó entre els immigrants que viuen a Occident. Aquest és l’Islam que persegueix i colpeja les dones musulmanes que s’atreveixen a anar descobertes pel carrer, que segresta dones per lapidar-les acusant-les d’adulteri, que demana la separació dels nens i les nenes a les escoles, que reclama el dret a usar hijab dins les classes, que afavoreix que pels carrers europeus es comenci a veure dones cobertes amb burkes i abaies. Aquest Islam que demana una tornada a les normes socials i legislatives del segle VII és el que s’està ensenyant a moltíssimes mesquites i oratoris del nostre país i és el que aprendran els joves que ja constitueixen la segona generació d’immigrants musulmans.

La paraula hijab significa literalment “cortina” i en l’Alcorà s’utilitza com una instrucció que els creients han de seguir quan es veuen obligats a relacionar-se amb les dones del profeta. Recloses rere la cortina, rere l’hijab, se les posava a resguard de qualsevol escàndol. Les instruccions de l’Alcorà per a les dones que no pertanyien al cercle familiar del profeta no eren tan severes: “Digues a les dones creients que baixin la seva mirada i que siguin modestes, i que ensenyin dels seus ornaments només allò que han d’ensenyar; i que cobreixin els seus pits amb vels.” La sunna (totes aquelles coses que se suposa que Mahoma va dir, va fer o va permetre que es fessin en presència seva) estableix que els ornaments femenins que les dones han d’ensenyar són la cara i les mans. La resta (turmells, canells, coll) han d’amagar-se de tots els homes excepte del seu marit i d’una acurada llista de parents amb els quals l’Alcorà prohibeix el matrimoni, o sigui, el pare, germans, sogre, nebots, fills i fillastres. Les dones també poden romandre descobertes davant de nens prepúbers i d’”auxiliars masculins sense força”, en altres paraules, els eunucs.

Malgrat tot, aquesta interpretació de la sunna no és universal. Algunes dones musulmanes creuen que la norma de l’hijab només les obliga a a vestir-se dins dels límits límits que la modèstia recomanaria en els nostres temps, cobrint els seus cabells i portant roba ampla que no deixi entreveure les formes del cos femení.

Fins i tot moltes musulmanes joves usen actualment una versió força heterodoxa del que se suposa que hauria de ser el vestit islàmicament correcte, ja que combinen peces de roba modernes amb l’ús de mocadors amb els quals es cobreixen els cabells, que queden més o menys al descobert segons els gustos, sense renunciar, a més, als colors vius i al maquillatge. Però no acabo de tenir clar si aquest tipus d’hijab passaria els controls de qualitat dels islamistes més radicals.

 

Hi ha musulmanes que insisteixen a anar més enllà del que diu el mateix Alcorà (no sé si per imposició o per voluntat pròpia, imagino que hi haurà de tot), i s’enguanten les mans i es cobreixen la cara amb un vel, tot argumentant que la corrupció del món modern fa necessari que es prenguin mesures molt més extremes fins i tot que en  temps del profeta. És un tipus d’hijab que cada cop s’està fent més habitual, que no té res a veure amb la tradició de molts països de religió musulmana i que respon als nous aires que exporten països com Aràbia Saudita.

Les dones afganes vesteixen el burka, que els cobreix totalment el cos i només els deixa entreveure el món a través d’una reixeta a l’alçada dels ulls. Les iranianes, per la seva banda, van haver de tornar a usar obligatòriament el xador, una peça de roba negra de forma rectangular, que cobreix el cap, s’embolica al voltant del cos i se subjecta sota el coll. Encara que després de la mort de Jomeini semblava que s’havia relaxat una mica la rigidesa del vestit islàmic, amb Ahmadineyad s’ha demostrat que només va ser un miratge temporal, ja que novament s’està exigint les dones que abandonin els jijabs consistents en llargs abrics i mocadors de colors vius i que retornin al negre xador. El govern iranià ha exigit fins i tot que es controli l’ús del vestit islàmic de les nenes des de pàrvuls. Les dones de Dubai porten rígides màscares negres i daurades en forma d’ocell que cobreixen el nas, però deixen els ulls al descobert. Les palestines, abans que Hamas i els seus acòlits importessin l’hijab saudita, duien llargs abrics o túniques amb mocadors o fins i tot bonics caftans de brodats multicolors amb mocadors subjectats al cap amb diademes.

La forma com es vesteixen moltíssimes dones musulmanes ja no té res a veure amb les tradicions ni amb la cultura que els són pròpies. És per això que poso en quarantena l’afirmació justificatòria que l’ús de l’hijab és un element cultural. Les dones marroquines, les berbers, les kurdes, comencen a utilitzar un tipus d’hijab que respon als cànons que estableixen països com Aràbia Saudita o la República d’Iran. Les musulmanes dels Balcans, per exemple, sense a penes tradició religiosa des de la Segona Guerra Mundial, apareixen ara vestides d’una manera que els és totalment aliena. Però ningú desconeix com la reintroducció de l’Islam que s’està fent a Bòsnia o a Kosovo està subvencionat per l’Islam saudita. L’hijab que coneixem, com el del segle VII, en temps del profeta, no estava pensat per vestir o per adornar, sinó per amagar, per recloure i segregar, que és el que va instaurar Mahoma.

 

Anuncis