Alimentador RSS

Tag Archives: òpera

The Fairy Queen i el temps perdut

Posted on

Com m’agrada The Fairy Queen! Podria escoltar aquesta música durant hores, no l’associo a cap estat d’ànim en concret, no necessito unes condicions particulars per fer-ho. Senzillament, escolto, ni tan sols amb una concentració excessiva.

L’any 1692 s’estrena al London Queen’s Theatre la semiòpera barroca The Fairy Queen (La reina de les fades), obra del compositor anglès Henry Purcell, que va resultar ser un gran èxit. Un any després, Purcell va revisar la seva composició i va afegir fragments a la partitura original. L’obra és una adaptació bastant lliure del Somni d’una nit d’estiu, de Willian Shakespeare. I dic que es tracta d’una adaptació bastant lliure perquè el llibret no reprodueix cap fragment o frase literal de l’obra shakesperiana. Quan Purcell mor el 1696, el Teatre Reial perd les partitures i no serà fins a principis del segle XX quan va trobar-se’n una còpia a la Royal Academy of Musica, que contenia fragments de les versions de 1692 i 1693.

Purcell, que provenia d’una família de músics vinculats estretament a la corona, fou Cavaller de la Capella del Rei, com el seu pare i el seu oncle i, malgrat morir jove, fins  tot per a l’època, va tenir temps de composar música incidental per a teatre, música sacra, himnes, òperes i semiòperes. Probablement l’obra més coneguda de Purcell és l’òpera Dido i Enees (sublim la peça El lament de Dido, per no parar d’escoltar-la), encara que, personalment i en conjunt, prefereixo El rei Artur. Entre les seves múltiples composicions destaquen 17 peces que va escriure per als funerals de la reina Mary. Com a dada curiosa, la peça titulada Marxa fúnebre sona a la famosíssima pel·lícula A clockwork orange, d’Stanley Kubrick.

The Fairy Queen ha estat interpretada tant en versió concert com escenificada. A Barcelona, l’obra escenificada es va representar per primer cop l’any 2002 al Gran Teatre del Liceu. Es divideix en 4 actes, que comprenen 59 números, 36 dels quals són cantats pel cor o pels solistes, junts o per separat.

 

 

El primer cop que vaig escoltar un fragment d’aquesta obra va ser d’una manera poc ortodoxa: no fou en un CD, ni en directe en un teatre, ni en una retransmissió operística televisiva. No, vaig escoltar-lo en un tren de rodalies, de boca d’una companya de facultat, l’Alba, qui amb 18 anys tenia una veu més que correcta per al cant coral, tot i que el tabac i la tasca docent van espatllar-la amb els anys. Un migdia, de tornada cap a casa després de classe, l’Alba es va posar a cantar allò de Come, come, come, come, let us leave the town amb la mateixa naturalitat amb què hagués pogut entonar el Fast car de la Tracy Chapman, que recordo que ens encantava i que aleshores s’escoltava constantment.

En aquells moments, jo desconeixia completament la música de Purcell, la música barroca que havia escoltat es limitava a Bach, Häendel, Albinoni, Vivaldi i Pachelbel. I d’alguns d’aquests autors més aviat “em sonaven” algunes de les seves composicions, realment no puc afirmar que conegués la seva música. Amb el pas del temps, el Barroc s’ha convertit en el meu període musical preferit, lleugerament per davant del Renaixement. He pogut gaudir de les obres de Monteverdi, Telemann, Lully, Marin Marais, Couperain, Ruíz de Ribayaz, Duron… I molt, molt Purcell. L’eclecticisme és característic dels meus gustos musicals, literaris i cinematogràfics, però també ho és una mena de “lleiltat” cap als autors o obres que en algun moment m’han “arribat”, han tocat un estrany resort intern, no sé exactament com explicar-ho. Purcell i la seva The Fairy Queen van aconseguir tocar aquest resort un migdia de finals dels 80, en un tren de rodalies, i continuen formant part, després de tant de temps, de la banda sonora de la meva vida.

Come, come, come, let us leave the Town,
And in some lonely place,
Where Crowds and noise were never known,
Resolve to spend our days.

In pleasant Shades upon the Grass
At Nigh our selves we’ll lay;
Our Days in harmless Sport shall pass,
Thus Time shall away.

 Anem, anem, anem, deixem la ciutat,
I en algun lloc solitari,
on la multitud i el soroll no van ser coneguts,
decidim-nos a pasar els nostres dies.

En les ombres agradables sobre la gespa
jaurem de nit;
passarem els nostres dies en inofensiu joc,
i així passarà el temps.

L’exercici proustià de sucar la magdalena en la camamilla i recordar el temps passat (no sé si el temps perdut), no és el meu preferit, per descomptat. Però és inevitable fer-ho en escoltar aquesta música, ara sí de manera conscient,  i en aquest context. Quants matins d’agost passats a casa de l’Alba, batallant les dues amb Les Catilinàries de Ciceró i amb la Història dels dotze Cèsars de Suetoni. I de fons, Purcell, molt fluixet, per no distreure’ns. Jo havia decidit deixar-me el Llatí per al setembre quan vaig descobrir, i això va passar a mitjans del mes de febrer de 1r curs de Filologia, que el meu nivell en aquella assignatura no estava ni per casualitat proper al que demanava el meu professor. L’Alba, que va acabar estudiant Clàssiques, es va oferir a ajudar-me aquell estiu. Si no hagués estat per ella, ni en els meus somnis més optimistes hagués aconseguit aprovar. I el que són les coses, amb els anys, vaig haver de donar classes de Llatí i sempre em vaig sentir còmoda en aquella circumstància, tot i no ser la meva especialitat. Però aquell estiu, quan traduïa allò d’Anicetus, libertus Neroni, qui Agrippinam valde oderat, consillium callidum cepit, i maleïa el moment en què se’m va ocórrer matricular-me de Llatí, quedarà sempre unit a la música de Purcell, a les cartes que intercanviàvem amb els amics que havíem conegut en aquell primer any d’universitat (aleshores, encara que ens sembli impossible, no existien els emails…), als Frigodedos que sortíem a comprar en algun moment de descans, als intents de posar la nostra veu a les notes de The Fairy Queen, l’Alba amb la seva veu de mezzo, i jo, amb alguna cosa semblant a una contraalt asilvestrada. Cap de les dues sabíem, en aquells moments, per què l’amor, essent una dolça passió, pot turmentar…

If Love’s a Sweet Passion, why does it torment?
If a Bitter, oh tell me whence comes my content?
Since I suffer with pleasure, why should I complain,
Or grieve at my fate, when I know its in vain?

Yet so pleasing the Pain is, so soft is the Dart,
That at once it both wounds me, and tickles my Heart,

I press her Hands gently, look Languishing down,

And by Passionate Silence I make my Love known.

But oh! How I’m Blest when so kind she does prove,

By some willing mistake to discover her Love.
When in striving to hide, she reveals all her Flame,

And our Eyes tell each other, what neither dares Name.

Si l’Amor és una dolça passió, per què turmenta?

Si és amarg, oh digues-me, d’on ve la meva alegria?

Ja que sofreixo amb plaer, per què he de queixar-me

o afligir-me pel meu destí, quan sé que és en va?

Però el dolor és tant plaent, tan suau és el dard,

que al mateix temps que em fereix fa pessigolles al meu cor.

Jo premo les seves mans suaument i miro lànguidament cap avall.

I pel silenci apassionat dono a conèixer el meu amor.

Però, oh! Em sento beneït quan ella tendrament demostra

Algun error voluntari per descobrir el seu amor.

Quan esforçant-se per amagar-lo, mostra tota la seva flama.

I els nostres ulls ens diuen allò que cap s’atreveix a anomenar.

…  o per què una sola nit encantadora és més delitosa que cent dies afortunats.

One charming Night
Gives more delight,
Than a hundred lucky Days.
Night and I improve the taste,
Make the pleasure longer last,
A thousand several ways.

Una nit encantadora

és més plaent

que cent diez afortunats.

La nit i jo millorarem el sabor.

Farem durar el plaer,

de mil maneres diferents.

 

He mullat la magdalena en la camamilla, però tampoc és qüestió que s’estovi, acabi dins de la tassa i m’esquitxi en la seva caiguda. Qualsevol temps passat NO va ser millor, al menys, vull creure-m’ho. 

 

 

 

 

Anuncis