Alimentador RSS

Tag Archives: religió

Dones “perla” i dones “pedra”

Posted on

Arran de la polèmica sobre l’ús de l’hijab a les escoles, he recordat l’experiència que vaig viure fa uns 13 o 14 anys, no ho recordo amb exactitud, quan el meu camí pel món de la docència em va portar durant un breu temps a l’ensenyament d’adults. És una de les etapes de la meva vida que m’ha reportat més satisfaccions des del punt de vista professional i personal i els records que en conservo són entranyables.

Feia classes en un municipi del Vallès Oriental ja aleshores amb una taxa força considerable d’immigrants. Entre les persones que es matriculaven als cursos inicials, organitzats i subvencionats de manera consorciada per l’ajuntament i la Generalitat, hi havia alguns homes i dones magrebins, força joves tots ells, que assistien a classe amb motivacions diverses. Ells, per tenir més facilitats a l’hora d’accedir al mercat laboral, n’hi havia que tenien carreres universitàries als seus països d’origen. Elles, en general, per tractar d’integrar-se en la comunitat que els havia acollit, per poder comunicar-se si havien d’anar al metge, per saber moure’s per la ciutat, per poder mantenir una conversa amb els veïns, per ser capaces d’agafar el transport públic, per entendre la televisió i els rètols del carrer i de les botigues. També, deien, per ajudar els seus fills amb els deures de l’escola o per entendre les cançons que aprenien els petits a l’escola bressol. Fos quina fos la motivació que els havia mogut a donar aquest pas, el desig d’integració hi era ben palès. Per a algunes d’aquelles dones, els dos dies de classe setmanals significaven tota una aventura: sortir de casa, arreglar-se, parlar amb persones que no pertanyien al seu entorn familiar, desconnectar de les obligacions i d’una vida que, a milers de quilòmetres del seu país, continuava sent dura i incerta. Totes les dones amb les quals jo vaig tenir l’oportunitat de parlar, de conèixer-les més enllà de la relació docent, assistien a classe amb el suport dels marits (ino ho haurien fet si ells no les haguessin autorizades) i cap d’elles portava hijab, tot i que  vestien amb moltíssima discreció.

El meu últim curs en l’ensenyament d’adults va coincidir amb l’arribada d’un imam al municipi. Fins aleshores, els musulmans només tenien un petit oratori i no hi havia ningú en concret assignat a dirigir les pregàries. En començar a produir-se reagrupaments familiars i també per l’efecte “crida” que havia significat l’arribada de parents i amics de les famílies que ja vivien des de feia algun temps en el poble, la comunitat musulmana va decidir que els calia tenir un imam per dirigir la seva vida espiritual i començaven a planejar de trobar un local per instal·lar-hi una mesquita. Per pagar el sou a l’imam comptaven amb un ajut del govern marroquí i la resta s’aconseguia per mitjà de col·lectes. Em resultava estrany que aquestes famílies, que amb prou feines guanyaven per cobrir les necessitats mínimes, destinessin part dels seus ingressos per mantenir un imam o per tenir una mesquita, però potser aleshores jo era molt més políticament correcta que ara i mai vaig fer-los cap comentari al respecte, tot i que sospitava que en molts casos, les aportacions econòmiques no eren tan “voluntàries” com ens volien fer creure.

No havien passat ni dues setmanes des de l’arribada de l’imam quan algunes de les dones van aparèixer a classe amb mocador al cap i vestint gel·labes. Fou un veritable xoc veure-les així, tant per a les professores com per als companys i companyes no musulmans, tot i que de seguida vam lligar caps: no era difícil establir una relació directa entre l’arribada de l’imam i el canvi que s’havia esdevingut en aquelles dones.  Les més decidides van reunir la força suficient per explicar-nos que l’imam s’havia enfrontat amb les dones que no duien hijab, i no només amb elles, sinó amb els seus marits per consentir-ho. L’arribada de parents i amics havia fet la resta, ja que les mares, sogres, tietes o veïnes pressionaven també les joves per adoptar el vel que havien abandonat en arribar aquí.

Però el pitjor encara no havia arribat. Pocs dies després es van produir algunes desercions per part de les dones magrebines: l’imam estava convencent els seus marits que assistir a classe no els era necessari, ja que el seu lloc era la casa i la seva preocupació única i fonamental, el benestar de la família. A més, sortint de casa i compartint l’espai amb no musulmans i amb homes, posaven en perill l’honor del marit i contravenien les lleis islàmiques en relació a la dona. No sé si de manera voluntària o a causa de la pressió del seu entorn, alguns marits havien demanat a les seves dones que no continuessin el curs. En nom de l’Islam es negava a la dona el dret de saber, d’aprendre, de superar-se i d’aspirar a millorar. Nosaltres, professores i companys, valoràvem la fortalesa i la valentia d’aquelles que continuaven resistint, que continuaven venint a classe malgrat els obstacles i l’oposició de qui s’havia convertit en l’autoritat religiosa islàmica en aquell poble. No es queixaven de la seva situació ni qüestionaven les opinions de l’imam, la seva resistència era muda però tenaç, seguien venint a classe i això era la mostra més clara de la seva rebel·lió i la dels seus marits.

Un dia, des de l’ajuntament se’ns va comunicar que s’havia arribat a un acord intermig amb l’imam i les famílies que es negaven a abandonar les classes i que se’ns comunicaria en una reunió. Les coses no pintaven bé, ja que l’imam havia demanat un interlocutor masculí i no sé si s’hagués cedit en aquesta qüestió, però totes les persones amb qui podia parlar, tant del professorat com de les admnistracions implicades érem dones. Imagino que no li faria cap il·lusió haver de discutir les seves decisions, que pel que sembla mai havien trobat oposició, i molt menys fer-ho amb les dones, que ell evidentment menyspreava. L’únic home present en aquella reunió, a banda de l’imam, era el marit d’una de les alumnes, que va fer de traductor. Jo no vaig ser present en aquella reunió i me’n vaog alegrar perquè no sé quina hauria estat la meva reacció en escoltar la proposta que ens havia de fer: crear una classe segregada per a les dones musulmanes, apartar-les dels homes i de les dones que no compartien la seva religió.  La resposta negativa per part de les respresentants municipals i de la Generalitat va ser immediata i rotunda. Accedir a separar aquestes dones era discriminatori i contrari als principis de llibertat i d’igualtat en què crèiem fermament. No us nego que després d’això, vam tenir els nostres moments de dubte sobre si s’havia actuat de manera encertada, perquè oposant-nos a la creació d’una aula segregada, tancàvem les portes a l’educació d’aquelles dones. El mateix debat, ni més ni menys, que el que s’està plantejant arreu d’Europa entorn a l’ús de l’hijab a les escoles. Què hem de posar per davant, el dret a l’educació o els drets i les llibertats que ens ha costat segles aconseguir? Què hauria passat si haguéssim claudicat? Quines altres exigències haurien seguit? El compromís que mai tindrien un professor? Fer les classes en un espai on aquelles dones no poguessin tenir contacte amb persones de sexe masculí? Exigir que les professores es cobrissin? No ho sabíem i, al final, malgrat la tristesa i el sentiment d’incomprensió i de derrota que experimentàvem, vam saber que havíem estat coherents amb les nostres conviccions. I potser les d’aquell guardià de la puresa espiritual islàmica eren igualment irrenunciables, és possible, però com a dones i com a professionals no podíem fer una altra cosa diferent.

Segons em van explicar, l’imam va tancar la discussió de manera sentenciosa, escopint a la cara d’aquelles dues dones el seu menyspreu més profund per ser el que eren, dones i occidentals: “Hi ha dues classes de dones, les perles i les pedres. Les perles són delicades i admirades per tothom, també cobejades. Per això estan tancades dins d’un estoig, que és la casa, perquè estiguin segures, i cobertes amb un ric drap de vellut, l’hijab, que les protegeix de tota agressió externa. Les nostres dones són perles, i per això les guardem i les protegim com el tresor més preuat. Però també hi ha les dones pedra, les que van rodant pels camins, plenes de pols, brutes d’immundícia. Els homes els donen cops de peu amb les sabates i s’hi orinen a sobre. Vosaltres, i les dones que pensen com vosaltres, sou pedres.”

Davant d’aquesta afirmació, no hi havia més a discutir.

Anuncis

Què amaga l’hijab?

Posted on

El respecte i la tolerància de què parlava Ernest Maragall fa 3 anys semblen no haver estat suficients per resoldre el conflicte sobre l’ús  de l’hijab a les escoles. La polèmica ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris i als informatius de la televisió. A la localitat madrilenya de Pozuelo de Alarcón, la Najwra, una nena marroquina, se li ha negat l’assistència a classe en un institut públic per voler  fer-ho coberta amb el mocador islàmic. A diferència del que va passar a Girona fa 3 anys, el centre no s’ha fet enrere en la seva decisió de prohibir-li l’entrada i la família ha hagut de matricular-la en un altre institut que no té una normativa específica al respecte. La polèmica està servida, ha arribat al carrer, tothom hi diu la seva i les opinions que escolto de vegades em fan por. Però sembla que els nostres dirigents polítics han tornat a tancar els ulls, a passar el problema als centres educatius, sense ser conscients del polvorí en què es pot convertir la nostra societat.

Mentrestant, som molts els que ens esforcem dia a dia per aconseguir que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, que els nois i les noies que viuen al nostre país gaudeixin de les mateixes oportunitats educacionals i professionals. Tenim fins i tot un Ministeri d’Igualtat que vetlla per aquestes qüestions i penso que som una societat especialment sensibilitzada pel que fa al tema de la violència de gènere.  La situació actual no és la ideal, és obvi, però hem arribat a un punt en què no tenen sentit les postures intermitges i que la tolerància cap a normes religioses o culturals que atemptin contra els drets de les dones ha de ser zero. És bizantí discutir si l’ús de l’hijab respon a un precepte religiós o si és una qüestió cultural, el que per a mi resulta indiscutible és que no podem cedir davant de postures i exigències que marginin i segreguin les nenes i joves musulmanes que viuen entre nosaltres. Aquesta és una postura més democràtica, penso, que aquella que, en nom de la multiculturalitat, de la tolerància i del respecte, permet que aquestes noies no puguin gaudir dels mateixos drets que les seves companyes no musulmanes.

No sé on es pretén posar els límits. Ja existeixen precedents de pares musulmans que han intentat que les seves filles quedessin dispensades de les classes d’educació física o de música. Alguns col·lectius musulmans han demanat que els nois i les noies d’aquesta confessió rebin classes d’Islam a les escoles públiques. El debat de l’hijab és només un primer estadi, en el nostre país tot just estem veient la superfície del problema. Els nostres veïns europeus s’enfronten ja amb altres problemes, com la qüestió de la poligàmia dels musulmans que viuen a Europa. A diferència de la postura del nostre govern, que no es mulla, que titubeja i que d’una banda crea un Ministeri d’Igualtat i per l’altra tolera que un element discriminatori com l’hijab sigui usat en les aules dels col·legis públics, Sarkozy, per exemple, sembla tenir-ho molt clar: una cosa és respectar qualsevol creença religiosa i una altra de ben diferent, deixar que en nom de la religió es retallin els drets de les dones musulmanes que viuen a França. Però és que a França, a Bèlgica, a Holanda, els intents de  convivència i tolerància amb l’Islam més radical han resultat un fracàs. Aquí, mentrestant, la mateixa esquerra que demana la retirada dels crucifixos de les parets de les escoles públiques (demanda totalment lògica, d’altra banda), tolera l’ús d’elements amb una connotació religiosa i, a més, sexista i discriminatòria. Després de 30, de 40 anys, l’extrema dreta està escalant llocs en el panorama polític de països europeus amb una tradició democràtica molt més consolidada que la nostra. El que pugui passar aquí m’espanta, perquè no caldrà que els feixistes, els racistes o els xenòfobs facin campanya en contra dels immigrants, la nostra esquerra políticament correcta ja els està fent la feina. Els nostres dirigents es mouen entre la ignorància i la por, s’inhibeixen de prendre decisions, des d’un un fals progressisme permeten que en el nostre país prenguin posicions les postures més reaccionàries, tot en nom de la tolerància.

No em serveix que algunes dones musulmanes justifiquin l’ús de l’hijab com a signe d’identitat cultural o que vulguin convèncer-nos que el seu ús és una opció personal. ¿De veritat és una tria personal en el cas de nenes d’11, 12 o 13 anys? Quan una nena es posa el vel islàmic, està assumint la seva inferioritat, la seva marginació, la seva manca de llibertat, la invisibilitat personal i social, en definitiva.  Però als nostres polítics sembla no importar-los que aquestes nenes hagin d’acceptar un seguit de normes, algunes d’elles pròpies de l’Edat Mitjana. L’ús del vel islàmic és només un símbol extern, visible, però al darrere el que hi ha és la dependència d’uns homes, el pare i el marit, que actuen com els seus propietaris. Aquestes nenes, educades en els sistemes públics de països democràtics, perpetuaran la situació de marginació i segregació que han patit les seves mares i les seves àvies. Però el que és realment tràgic es que això succeeixi amb la complicitat dels nostres governants d’esquerres, que continuen dividint el món entre bons i dolents i amb una ingenuïtat que m’esgarrifa, donen la coartada legal a una lectura perversa de la religió.

L’hijab, en les seves múltiples variants, no només amaga el rostre, el cabell o el cos femenins, en realitat, el que hi ha a sota és un menyspreu profund per la condició humana de la dona, una condemna a la meitat de la població simplement pel fet d’haver nascut dona. El vel és una metàfora d’aquest menyspreu, d’aquesta opressió, d’aquest ostracisme personal i social. I això és el que permeten els nostres polítics d’esquerres quan s’inhibeixen irresponsablement del destí d’aquestes noies musulmanes, moltes d’elles ja nascudes en el nostre país. I a ningú sembla importar-los que aquestes nenes deixaran l’escola en el moment en que tinguin la primera regla i se les enduran als països d’origen de les seves famílies per casar-les, la majoria dels cops en contra de la seva voluntat. I si es queden aquí, la pressió social  i familiar els impedirà reivindicar els seus drets fonamentals com a éssers humans. Aquestes dones, que fins i tot en els seus països no vestien l’hijab estricte, ara ho fan sota la influència dels imams de la majoria de mesquites del nostre país, subvencionats per règims totalitaris. El problema és que aquest Islam utilitza els mecanismes de la democràcia per imposar el seu extremisme. No puc deixar de preguntar-me per què davant de les exigències antidemocràtiques d’alguns sectors islàmics el nostre govern és incapaç de reaccionar i defensar les llibertats que tant ens ha costat aconseguir.

Em dol profundament haver de fer aquestes consideracions, perquè les faig, ja ho he dit en un altre moment, des d’una ideologia d’esquerres. I em dol també perquè és evident que milers de musulmans viuen la seva fe i la seva cultura des del respecte a les societats que els han acollit. I entenc que això no ha de ser fàcil. Però no podem silenciar una realitat que els nostres veïns europeus coneixen perfectament i que a Espanya tot just ara comencem a albirar: que molts altres milers de musulmans viuen un Islam antidemocràtic, antioccidental, extrem, contaminat pels ideòlegs del  wahabisme i subvencionats econòmicament per Aràbia Saudita. La nostra societat cal que aprengui a distingir entre tot allò que té de positiu la barreja de cultures i, a la vegada, no ignorar, no callar, no tenir por de ser políticament incorrecta si denuncia aquest Islam que, utilitzant el nom d’Al·là, pretén destruir els principis de llibertat i igualtat.