RSS Feed

Tag Archives: Solidaritat catalana

28 de novembre: les eleccions de l’abstenció?

Posted on

Queda una setmana per a les eleccions autonòmiques i encara estic donant-li voltes al cap sobre quin serà el contingut de la papereta que hauria de dipositar a l’urna el proper diumenge 28. I el que és pitjor: per primer cop m’estic plantejant seriosament l’abstenció, opció que sempre he rebutjat i he combatut, encara que només sigui per l’obligació moral que entenc que tinc amb tots aquells que van lluitar per fer possible que poguéssim expressar la nostra voluntat en el marc d’un sistema democràtic. Perquè aquest sentiment el tinc molt present i perquè sé que Catalunya es juga molt en aquestes eleccions, continuo fent-me aquestes reflexions: sé que hauria d’anar a votar, però l’abstenció em tempta. I no és per desinterès o per irresponsabilitat, ja ho podeu suposar, sinó perquè estic confosa. I decebuda. I cabrejada. I no dec ser l’única. No sé si la resta dels que són cridats a les urnes el 28 de novembre han votat mai en aquestes condicions. Per a mi, almenys, és una novetat

Aquestes eleccions haurien de servir per estampar als nassos dels polítics, els de dins i els de fora, el cabreig, la decepció i el malestar dels catalans, sentiments que no només estan provocats pels quatre darrers anys de govern del Tripartit, sinó per l’actuació política envers Catalunya dels partits estatals, dels que governen i dels que voldrien fer-ho. La crisi econòmica, les seves repercussions i la manera com s’estan gestionant també seran determinants en la decisió dels votants i, per tant, jugaran un paper important en els resultats que surtin d’aquests comicis. En aquest sentit, estic convençuda que el que expressem els catalans a les urnes servirà, en bona part, com a precedent del que pot succeir en les properes eleccions generals. Anar a votar en un país que viu la pitjor crisi econòmica que hem conegut la majoria no és el millor dels escenaris. D’això, i també de la qüestió de la immigració trauran vots barats i populistes partits com Plataforma per Catalunya i el mateix Partit Popular. Els partits que defensen postulats xenòfobs i racistes, que fins ara estaven més o menys camuflats, ja aixequen la veu i quedaran totalment al descobert després d’aquestes eleccions, si tenen raó  les enquestes que els atorguen representació parlamentària. No em sorprèn, perquè aquesta és també la sintonia que està sonant a d’altres països europeus. Què en penso al respecte? No estic d’acord amb allò que va dir la candidata del PP a Catalunya, l’Alicia Sánchez-Camacho, en el sentit que “A Catalunya no hi cabem tots. Però tampoc no dono suport a l’actitud política amb què s’ha gestionat la qüestió de la immigració des de fa una dècada, amb despreocupació, sense cap previsió, considerant els immigrants com a peces d’un escaquer econòmic que servien mentre hi tenien una funció i que després ens traiem de sobre quan no serveixen. Com en tot, també en aquest cas s’ha governat i s’ha legislat sense cap tipus de previsió, sense preveure’n els costos econòmics i socials i sense aprendre de la realitat dels nostres veïns europeus. I això pot comportar que hàgim de veure individus d’extrema dreta asseguts en escons del nostre parlament, una imatge que jo voldria reservada només per als malsons.

Una altra qüestió que tindrà un pes evident en aquestes eleccions, penso que hauria de ser una de les més determinants, és el model de relació que els catalans volem tenir amb l’Estat espanyol. Ras i curt, com es repartirà el vot independentista en un moment en què aquesta opció comença a sortir de l’àmbit més o menys emocional i es converteix en una opció que una part important dels catalans considerem com a viable, després de constatar, perquè ens ho han deixat ben clar, que no tenim cabuda en el projecte autonòmic espanyol, que d’altra banda està tancat i superat. El vot independentista, que des de sempre havia estat representat per Esquerra Republicana de Catalunya, responia sempre a qüestions identitàries amb les quals no s’hi sentien representats bona part dels qui viuen i treballen a Catalunya (aquesta és la definició de “català” que un dia va donar Jordi Pujol. Però és obvi que amplis sectors de la societat catalana han estès que aquell “Adéu Espanya” que es va veure i sentir en la manifestació del 10 de juliol va més enllà i respon a qüestions no només d’identitat. L’opció independentista crec que ara mateix és molt més plural perquè, per sort o per desgràcia, les raons que els catalans podem tenir per desitjar formar part d’un nou estat són moltes. I malgrat que Montilla parli de la “desafecció” dels catalans cap a Espanya, jo diria que és més aviat al contrari. Si deixem de banda qüestions tan importants com són el dret dels pobles a decidir i gestionar el seu futur, la situació d’agonia cultural i lingüística en què ens trobem o els greuges històrics no resolts (d’això, a Espanya no en volen sentir ni parlar, perquè diuen que sempre fem el ploricó i que ja n’hi ha prou), hi ha moltíssimes raons per les quals qualsevol persona que visqui a Catalunya, sigui nascuda o no aquí, pot voler viure en un país millor. Però als espanyolistes, als que ja els sembla bé el model de relació amb l’estat que tenim actualment, són els que, precisament, utilitzen només qüestions identitàries per defensar la seva postura. Perquè se senten molt espanyols, centralistes i monolingües, perquè el castellà és per a ells l’única llengua amb valors superiors  (com deien els firmants del darrer Manifiesto por la Lengua, el Nobel Vargas Llosa entre ells, per cert), perquè mola molt passejar-se amb la samarreta de La Roja,  accepten que l’Estat espanyol sotmeti Catalunya a un espoli fiscal descarat i immoral. Les xifres canten, tot i que ells vulguin mirar cap a una altra banda. No volen saber res del dèficit fiscal o de la manca d’inversions en infraestructures. Segur que se senten molt bé quan, després de pagar unes autopistes que estan més que pagades, s’alça la barrera dels peatges i no es recorden de les fantàstiques autovies gratuïtes de què gaudeixen altres comunitats. Potser només remugaran perquè els rètols d’aquesta mateixa autopista estan en català i en castellà: per què no només en castellà si som a Espanya? No tenen ni idea, ni crec que els importi, de quin és el futur que es dibuixa per als seus fills, de quina és la política estatal pel que fa a la concessió de beques (els estudiants catalans reben només el 5% del total, mentre que els estudiants madrilenys s’enduen el 57%). Si deixessin de banda si se senten més espanyols que catalans o només espanyols, haurien de saber que si tinguéssim una seguretat social pròpia la nostra renda per càpita anual, també la seva, augmentaria en gairebé uns 3.000€ anuals. No sé si per qüestions purament identitàries es pot admetre que el 70% dels trens considerats obsolets circulen per Catalunya. O que es construeixi un aeroport com el de Ciudad Real, on no hi passa ni Déu, mentre que les inversions a l’aeroport del Prat són de només 12,7 milions d’euros enfront dels 300 invertits a Barajas. Si una persona viu i treballa a Catalunya, paga aquí els seus impostos, no a Albacete, a Mérida o a Jaén, no pot acceptar greuges com el que es va cometre amb l’AVE, per posar un exemple. Si jo hagués d’anar a viure a les Quimbambes, per molt catalana que em pugui sentir, el que voldria és que la vida a les Quimbambes fos el millor possible, sense perjudicar ni menystenir ningú, però treballaria i lluitaria per fer del país Quimbambil el millor lloc per viure. I això no treu que pogués entrar en èxtasi si escoltés “Els Segadors” (que us ben asseguro que no seria el cas, no he estat mai persona de veleïtats folclòriques) o que pengés al balcó una estelada cada festa de guardar.  Si això no s’entén, qualsevol argument que es presenti serà inútil. Però per als partits espanyolistes, per a la darrerament anomenada “caverna mediàtica”, que no és nova, sinó la de sempre, tot això és fer el ploricó i la víctima. Potser caldrà explicar de manera ben clara aquestes xifres a aquells que vivint a Catalunya, treballant-hi, pagant els seus impostos, continuen exhibint un nacionalisme espanyol incomprensible. Es veu que els agrada ser cornuts i pagar el beure, i mai millor dit. Però hi ha un important sector de la ciutadania catalana que sense haver combregat del tot amb l’independentisme fins ara, entenen aquest discurs economicista, que tristament, en temps de crisi, és el que més preocupa. Sobren els estirabots com el de Puigcercós dient que Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga impostos ni Déu. La primera part de la afirmació sembla tenir força fonament, veient com Ruiz Gallardón ha hagut d’anar amb la cua entre cames a demanar-li a Rodríguez Zapatero una refinançament del deute de l’Ajuntament madrileny. Pel que fa als andalusos, és clar que paguen impostos, és obvi. Però el que reben a canvi dels seus impostos és infinitament superior que el que es rep aquí, on la quantitat que paguem és també infinitament superior. Però, és veritat! Dir això és ser insolidaris. Doncs jo diria que admetre que això succeeixi en nom del patriotisme espanyolista és de ser imbècils. Ja n’hi ha prou de demonitzar el nacionalisme que des del centre anomenen “perifèric” quan els espanyols practiquen el nacionalisme més ranci i excloent. Prou d’identificar-lo amb el feixisme i de comparar els partits independentistes amb la Lliga Nord italiana, quan des del nacionalisme s’ha lluitat sempre pel progrés i la democràcia. Les raons per optar pel vot independentista són moltes: les identitàries (ofegament cultural i lingüístic, dret a l’autodeterminació) i les econòmiques i socials. Podem triar les que vulguem. A mi m’afecten totes. S’ha d’estar cec per no veure el que interessa a Espanya de Catalunya. S’omplen la boca parlant d’Espanya com d’una “gran família”, però pel que es veu, hi ha fills de primera i fills de segona. Qui voldria formar part d’una família on se sent menyspreat? Crec que el temps en què Catalunya ha fet de motor d’Espanya s’ha d’acabar. Que arrenquin d’una vegada, però sense els meus diners.

Després de la manifestació del 10 de juliol semblava que alguna cosa es movia a Catalunya, que la voluntat de reafirmació i de plantar cara era ferma. Per primer cop em plantejava donar el meu vot a un partit independentista. Ara ja no n’estic tan segura, no perquè les meves idees hagin canviat, sinó perquè no acabo de sentir-me còmoda amb cap dels tres partits que representen aquesta opció. ERC ha estat al Tripartit durant dues legislatures i només ens ha demostrat que, com sempre, s’acaba traint a ella mateixa, que ja és l’últim. I els dos nous grups que fan seva de manera clara i oberta l’opció per la independència, Reagrupament i Solidaritat Catalana, molt en temo que contribuiran a fragmentar el vot que esculli aquesta alternativa. Decepcionant, tot plegat.

Artur Mas, al capdavant de CIU, s’apunta ara al discurs més o menys independentista. És sospitós, com a mínim, quan CIU, no ha parlat mai clar al respecte. I per això no me’l crec. Ens agradi o no, tenim tots els números per veure Artur Mas instal·lat al Palau de la Generalitat. Els primers que ho tenen clar són els del PSC, que s’han dedicat a enriure-se’n sistemàticament i a utilitzar mitjans molt poc elegants per desqualificar el candidat convergent, començant per l’eslogan “Artur Mas de lo mismo” i continuant amb el vídeo en què, al ritme de la cançó “Despeinado”, d’un tal Palito Ortega, fan un recorregut per la trajectòria política de Mas a través de diferents estils de pentinats. Lleig i poc seriós, si se’m permet dir-ho. L’enginy que gasten el podrien aplicar a explicar-nos com pensen solucionar el merder econòmic i social en què ens han ficat en aquests darrers quatre anys. O a intentar justificar la seva absoluta submissió als dictats del PSOE, traint les seves pròpies decisions, allò que han votat en el Parlament de Catalunya, que han acabat convertint en un Parlament de joguina. Quin nivell… I no, no defenso Mas, perquè em sembla que no representa cap opció de canvi. Torno a dir-ho: no me’l crec en gairebé cap de les seves propostes electorals. I tots sabem, a més, que si no arriba a la majoria absoluta, entrarem un altre cop en la política de pactes. Els pactes de CIU amb el PP ja els coneixem. I un pacte CIU-PSC, que és força més plausible del que molts creuen, acabaria fent el país ingovernable. Però sembla que les alternatives de govern estan totalment atomitzades entre Montilla i Mas, que serien els únics amb possibilitats reals d’arribar a la Generalitat.

Ni em plantejo donar el meu vot al PSC, tinc tants motius per no fer-ho que us avorriria, però us en donaré unes quantes. Perquè en contra del que hauria d’haver fet, no ha sabut defensar els interessos de les classes mitjanes i treballadores. Perquè és totalment subsidiari dels dictats del PSOE i ha traït a gran part de les seves bases a Catalunya. Perquè ha permès que ens convertim en una colònia i a sobre, n’hem d’estar satisfets. Perquè si de veritat és un partit d’esquerres i que treballa per als menys afavorits, hauria d’adonar-se que el model de relació amb l’Estat espanyol que defensen perjudica precisament les classes populars, els treballadors, els petits empresaris autònoms, els professionals liberals, els funcionaris, tots aquells que no arriben a final de mes i que han de subvencionar un estat que fa fallida. Perquè el seu discurs covard i pseudocatalanista ja no enganya ningú. Perquè han fet la pitjor gestió de la crisi econòmica que es podria imaginar i perquè pretén comprar vots amb projectes com el de la subvenció als nini’s que em sembla immoral. I perquè, off the record, alguns dels polítics més destacats del partit, els que representen el sector tradicionalment més catalanista, els més maragallians, per dir-ho d’alguna manera, critiquen de manera clara la gestió política d’aquest home que ha arribat a president de la Generalitat sense cap més aval que haver estat sempre el gos fidel del seu amo, del que ha tocat en cada moment.

Els partits com el de l’expopular Montserrat Nebrera, l’ engendre anomenat “Ciutadans” (les enquestes els atorguen un escó més que en 2006, i això fa feredat) o l’espanyolista UPyD de la Rosa Díez (que acabarem veient apoltronada a les files del PP fent-li la competència en caspositat a l’Esperanza Aguirre si el seu projecte no li acaba de funcionar, i si no, al temps) és obvi que trauran vots d’aquest sector que posa per davant les qüestions identitàries al seu benestar econòmic i social. Són aquells que juren i perjuren que els castellanoparlants són perseguits, que el castellà no es parla a Catalunya, que estem duent a terme una mena de neteja ètnica simbòlica, que se senten feliços amb la samarreta de La Roja i el “torito” al cotxe “tuneao”, que menteixen com a bergants i ho saben, que fomenten la discòrdia, el malestar, l’enfrontament i els estereotips. Encara que això els costi 60 milions d’euros diaris. Aquests partits trauran vots “populatxeros” (no sé si existeix aquest adjectiu, però seria el que més s’escauria), en el mateix sentit que Plataforma per Catalunya ho pot fer explotant el tema de la immigració.

Davant de tot això, no sé si a algú li pot sorprendre que l’abstenció sigui l’alternativa escollida per, diuen, entre un 40% i un 55% de l’electorat. La tendència abstencionista diuen que afavoreix Mas i els partits independentistes, ja que si la participació fos baixa, Solidaritat podria tenir representació parlamentària. No em refio gaire de les enquestes, però com que la voluntat abstencionista acostuma a estar oculta, és probable que el percentatge pugui ser més alt del previst. I estic segura que el gruix d’aquesta abstenció la nodriran persones que han estat tradicionalment votants del PSC. Perquè estan fins als pebrots, perquè “passen”, en definitiva. Les mateixes enquestes diuen també que encara hi ha entre un 35% i un 40% d’indecisos, de potencials electors que encara no han decidit el seu vot. Entre ells, jo mateixa.

M’agradaria poder “passar”, abstenir-me, però continua semblant-me irresponsable. Voldria tenir les idees més clares, ser una mica més crèdula, no sentir-me avergonyida per la campanya que estan duent a terme alguns partits per als quals sembla que més que electors siguem simplement “audiència”, espectadors d’un lamentable “Gran Hermano”. Em sembla lamentable l’orgasme que diuen que ens provocarà votar Montilla, les desqualificacions gruixudes i poc elegants, veure a la colla de Ciutadans en pilotes, el videojoc pepero on es dispara contra immigrants. No s’està fent campanya política, sinó publicitat pura i dura.

Enteneu per què em tempta l’abstenció?

 

 

 

 

 

 

Espanya és un mal negoci per a Catalunya?

Posted on

Per tenir-ho en compte quan se’ns digui que no és viable l’existència d’un estat català independent.

SOM TAN DEPENDENTS DE L’ESTAT ESPANYOL COM ENS VOLEN FER CREURE?

http://blogs.publico.es/dominiopublico/53/dependencia-o-independencia-de-catalunya/

LA INDEPENDÈNCIA ÉS VIABLE? / SOBRE ELS MEMBRES I EL FUNCIONAMENT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

http://www.radiocable.com/alacarta0052.html

REPRESENTARIA LA INDEPENDÈNCIA LA MORT ECONÒMICA DE CATALUNYA?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/196699-lestat-ja-no-sera-el-principal-mercat-de-catalunya-el-2015.html

http://www.cronica.cat/noticia/Un_Premi_Nobel_diu_que_la_Catalunya_independent_seria_mes_solvent_que_Espanya

PER QUINES RAONS ACCEPTARIEN ELS ESPANYOLS LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

http://www.cronica.cat/noticia/Els_motius_que_farien_mes_acceptable_la_independencia_de_Catalunya_pels_espanyols

XIFRES QUE ENS HAURIEN DE FER PENSAR… I DECIDIR-NOS

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres

PER QUÈ HEM “D’ACATAR”?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/192797-governants-autoritaris.html

ELS TRIPIJOCS POLÍTICS I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

http://paper.avui.cat/article/dialeg/192116/males/besties.html

COPS DE TISORA PRESSUPOSTÀRIA

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/198713-nou-clatellot-de-zp-contra-catalunya.html

http://www.racocatala.cat/noticia/23636/protestes-contra-retallada-ministeri-espanyol-foment

DE VERITAT PAGUEM MÉS PERQUÈ GUANYEM MÉS?

http://www.racocatala.cat/noticia/3254/cornuts-pagar-beure-perque-catalans-paguem-mes

ENS ESTAN EXPOLIANT DES D’ESPANYA?

ELS CATALANS SOM ELS QUE HEM DE DECIDIR QUÈ VOLEM SER

http//:www.cronica.cat/noticia/El_82_dels_catalans_estan_a_favor_del_dret_de_Catalunya_de_decidir_el_seu_futur_politic

Alguns d’aquests enllaços ens mostren fets demostrables i d’altres, són opinions, que segur que farien de bon discutir. Amb tot, reflexionem-hi, que de moment, és de franc. Podem plantejar-nos el tema des de posicions independentistes o no, tant si demanem un estat català com un major autogovern, però pensem-hi. Aleshores, crec que ja no serà necessari preguntar-nos per què seria millor la independència, sinó per què alguns ens volen fer creure que és millor la dependència.

 

Però, a què co…. esteu jugant a Madrid?

Posted on

És la pregunta que li he fet aquesta setmana a un càrrec municipal del PSC després d’assistir incrèdula al vergonyós espectacle que han protagonitzat els diputats d’aquest partit al Congrés dels Diputats. Si el PSC tenia encara algun crèdit polític, si mantenia un bocí de credibilitat, l’acaba de perdre per la seva actuació covarda i electoralista: quins altres adjectius es mereixen els qui voten a Madrid en contra d’una resolució que els diputats del seu mateix partit havien aprovat al Parlament de Catalunya?

Reconec que les meves expectatives envers quina seria la posició del PSC quan hagués de fer una traducció política de la resposta que els ciutadans catalans havíem donat el 10 de juliol a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no eren altes. Contemplava amb escepticisme, també, si els partits catalans serien capaços de mantenir la unitat que es jutjava tan necessària per mantenir íntegre el text de l’Estatut. Tanmateix, un sector cada cop més ampli de la ciutadania considerava superada la via estatutària, perquè si l’estat de les autonomies no podia anar més enllà, s’havien de buscar les alternatives que fessin viable l’existència de Catalunya com a nació i tot allò que, inevitablement, se’n derivés. Els catalans esperàvem, més amb recel que no pas amb expectació, el que serien capaços de lligar, cosir o sargir els polítics, tot i que, ja ho he dit, les mirades de milers d’homes i dones estaven posades més enllà d’un estat claustrofòbic i d’una constitució estreta on ja ens havien advertit que no hi teníem cabuda fora de la seva interpretació del que érem i havíem de ser en el futur.

Semblava que els partits, PSC, ERC, ICV-EUiA i CIU, superant les seves diferències i per mantenir una coherència amb el que havien defensat, van aconseguir arribar a un acord de mínims per aprovar una resolució presentada per Montilla, que  ratificava el preàmbul de l’Estatut, sí, el famós preàmbul que el Tribunal Constitucional havia deixat sense cap validesa política i que defineix Catalunya com una nació. L’acord es va aconseguir amb 115 vots a favor i els previsibles 18 en contra de PP i Ciutadans. CIU i ERC van deixar clar que votaven la resolució per coherència i per salvar la imatge unitària de la classe política catalana.  Puigcercós veia la resolució presentada per Montilla com a “insuficient”, però Esquerra Republicana, en una línia a què no ens tenen gaire acostumats, va justificar el vot favorable del seu partit per no obstaculitzar la unitat. Artur Mas també feia servir la “coherència” amb el compromís que el seu partit havia adquirit i va donar suport al text presentat pel president de la Generalitat. La lectura que vam poder fer, en definitiva, era que els polítics catalans preferien donar suport a una resolució que no agradava a tots, però que tots signaven, abans que no donar cap resposta.

Serien capaços els partits de, superant les diferències, treballar per a aquest objectiu comú?  Si algú ens hagués fet aquesta pregunta a tots els catalans i catalanes alhora, suposo que s’hagués estès pel país una riallada irònica i incrèdula. Però, ves, la resolució de Montilla no era pas per llançar-hi coets, tots els grups que la signaven, excepte  el PSC, suposo, haurien donat més passos endavant en tractar el tema de l’autogovern, però serviria per, des d’una postura impecablement democràtica, desautoritzar el TC, no renunciar al que considerem irrenunciable, la nostra condició com a nació, i, per l’altra, deixar sol el PPC, aïllar-lo, de la mateixa manera que es va fer l’any 1978 amb Alianza Popular quan s’havia de pactar la Constitució. Per cert, les intrigues, els pactes, les punyalades, el consens tan lloat i també la falta de consens tan oblidada, en definitiva, el procés per aprovar el text constitucional, aquest que ara sembla intocable, inamovible, gairebé d’inspiració divina (no hi ha més Déu que la Constitució i el PP i el TC són els seus profetes), mereixeria un comentari a part, m’he de recordar d’escriure’l algun dia, perquè n’hi ha per llogar-hi cadires).

PPC i Ciutadans, és clar, es van desmarcar d’aquesta resolució. Dolors Montserrat, la portaveu parlamentària dels populars, va afirmar que “només el PPC defensa la Constitució a Catalunya” , a la vegada que acusava Montilla “d’excloure’ls” i de “mobilitzar-se contra l’Estat de dret”. O sigui, el discurs de sempre, ells són els vigies de la legalitat constitucional i de la “indisoluble unidad de la nación espanyola”. Albert Rivera, el president d’aquest engendre anomenat Ciudadanos-Ciutadans, que m’aposto el que vulgueu que va néixer una nit en què els “prestigiosos intel·lectuals catalans” Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i Arcadi Espada se’ls devia anar la mà amb el Jack Daniels, va declarar que la resolució presentada per Montilla incloïa el preàmbul íntegre de l’Estatut que el TC havia deslegitimat judicialment.

Alguna cosa nova? No? S’estava fent política en la línia de sempre? És clar. Però haver arribat a un acord unitari entre els partits catalans ja era un pas, deien uns. Altres, s’arronsaven d’espatlles. Però l’escepticisme planava sobre la ment de tots els catalans i catalanes, perquè les coses, quan s’agafen amb imperdibles o es sargeixen, s’acaben trencant. Aquesta unitat agafada amb pinces es va trencar quan el passat 19 de juliol els diputats del PSC al Congrés van rebutjar aquesta resolució que els seus col·legues havien aprovat al Parlament de Catalunya. Kafkià, no us sembla? Aquests diputats en què molts confiàvem que farien gestos i donarien passos per fer sentir, almenys, la veu dels votants del PSC compromesos amb un canvi de relacions amb l’estat espanyol (ja ho sabem, que no sou independentistes, que no éreu dels que dissabte 10 de juliol cridàveu IN-INDE-INDEPENDÈNCIA, però éreu allà, ara no intenteu justificar l’injustificable) es van baixar els pantalons (no sé si literalment) i van cedir a les previsibles pressions del seu amo, el PSOE. La pretesa unitat dels partits catalans com a resposta a la sentència de l’estatut s’havia fet miques en el Congrés. El grup del PSC al Congrés va rebutjar les tres propostes de CIU, ERC i ICV, que afegien el text literal de la declaració aprovada en el Parlament. Però el que és més gros, el que no s’entén es miri per on es miri, és que el PSC va presentar la seva pròpia proposició, pactada amb el PSOE, que no incloïa el text que havien aprovat els seus diputats a Catalunya. És a dir, ras i curt, que van votar en contra de la resolució que Montilla havia presentat dies abans.  Si algú tenia esperances en el paper que el PSC podia jugar en un escenari polític diferent per a Catalunya, estava ben equivocat. La submissió al PSOE per no deixar anar la seva mamella electoralista corresponent s’ha fet tan evident que no comprenc com poden, encara, anar pel món amb el cap alt.

Segons paraules del diputat Eduardo Madina, els socialistes han presentat un text que reconeix la plena legitimitat del TC per emetre sentència sobre els recursos que es van presentar contra l’estatut (sí? Aquest TC que tenim té legitimitat per a alguna cosa?) i ens recorda l’obligació d’acatar la seva resolució, tot i que admet que els catalans tenim dret a opinar-ne. Gràcies, home,  només faltaria. Ens voleu organitzar la casa i a sobre no podem ni donar-hi la nostra opinió. Resumint, teniu dret a la pataleta, ens han dit, però no creien que en traureu res. I això ho han votat els diputats del partit que governa Catalunya des de la Generalitat i a moltíssims ajuntaments. O potser no són ells, en realitat, qui governen? Potser això serà propi del joc polític, brut, la majoria de vegades. Per a un ciutadà del carrer, és tenir barra, ni més ni menys.

Josep Sánchez Llibre, en nom de CIU, es reitera en la voluntat del seu partit de defensar el contingut de l’estatut i considera que cap tribunal pot decidir sobre les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Sí, molt emotiu, tot plegat. Per la seva banda, Joan Tardà, portaveu d’Esquerra Republicana va declarar que com que Catalunya sembla no tenir cabuda en la seva interpretació de la Constitució, per no haver-la de canviar, pretenen canviar Catalunya. Joan Herrera, d’ICV, demanava compromisos i dates, un calendari per desenvolupar l’estatut i l’autogovern. I jo em pregunto: quin estatut? El que ens han tornat? I, quin autogovern? No ens han deixat ben clara la “indisoluble unidad”, etc, etc?

Des del PSC sembla que s’aixequen veus “crítiques” que, diuen, defensarien un canvi de lideratge i del tipus de relació establert amb el PSOE. Els noms de dos consellers, Joan Castells i Montserrat Tura sonen insistentment com a capdavanters d’aquest corrent crític. Però, de moment, el que es mostra als ciutadans és que ningú qüestiona res, no hi ha gestos públics, sinó política soterrada i estratègies internes. Esperen les eleccions autonòmiques de la tardor i una previsible davallada del PSC en nombre de vots i, com que “rodaran caps”, aquell serà el moment idoni per posar sobre la taula alternatives. Continuo dient que no és una política honesta ni transparent.

D’altra banda, el PSOE pot ser que ni es plantegi que la política feta pels socialistes catalans li resti vots. Saben que un sector dels seus votants a Catalunya són aliens a la qüestió de l’estatut. I que si perden vots, no serà perquè el seu electorat se senti decebut per la seva política en aquesta qüestió concreta. Són conscients que molts votants del PSC voten aquest partit perquè no poden votar PSOE, voten Montilla perquè no han pogut votar directament Zapatero, com fa anys no podien votar Felipe. Si aquests votants se’ls posen de cul serà com a conseqüència de la crisi econòmica i de les xifres galopants d’atur. Res més.

Mentre el PP s’autoerigeix en el conductor que ha de portar els espanyols per un camí comú (cada cop més estret i més humiliant per als catalans) i el PSOE, malgrat els gestos “a posteriori”, ja va deixar clar que les coses li anaven bé tal com estaven, l’horitzó que es dibuixa a Catalunya sembla cada cop més nítid: el camí per on ens volen portar no és el nostre i no es duu enlloc. Els polítics fan gestos, però no es mullen, no es defineixen, tenen els ulls posats en les eleccions i creuen els dits perquè les vacances apaivaguin els ànims. Potser tenen raó els qui creuen fermament en la superació dels límits que ens han imposat, haurem de buscar noves veus que representin les nostres aspiracions legítimes i, com a ciutadans, haurem d’acostumar-nos a un nou tipus de política, aquella en què tinguem una participació més directa i activa, com el projecte realment engrescador de Solidaritat Catalana per la Independència (1), amb veus tan lúcides com la d’Alfons López-Tena. Però això, imagino, seria objecte d’un altre debat.

Aquest debat, al final, s’haurà de resoldre a les urnes la propera tardor.I caldrà que meditem molt bé a qui li estem donant les regnes de la situació quan decidim el nostre vot.  Perquè les nostres decisions passades són les que han portat al convenciment als espanyols que Catalunya no ha de d’aspirar a res que ultrapassi els límits d’una administració política estatal formada per comunitats autònomes amb un desenvolupament més o menys uniforme. Si no entenen per què això ens resulta insuficient és perquè vam donar la representativitat a partits que defensen que aquest és l’únic escenari institucional possible i l’han defensat de manera reiterada a banda i banda de l’espectre ideològic.  Per què ens sorprèn ara que les institucions espanyoles facin prevaldre la seva legalitat jurídica per retallar de l’estatut tot allò que no estigui previst en el marc legislatiu?

Si anem a votar o decidim no fer-ho, i el que votem és la nostra responsabilitat. Imaginem-nos l’escenari, l’horitzó de què parlava més amunt i reflexionem sobre quines opcions polítiques creuen en el que una part importantíssima dels catalans creiem i, a més, ho defensaran més enllà dels gestos emotius. I, els que no hi estiguin d’acord, és clar, també actuaran en conseqüència. Però si no som conscients del moment històric i polític que estem vivint i de la responsabilitat que suposarà ficar una papereta a l’urna en les properes eleccions autonòmiques, l’únic que tornarem a tenir és el dret a la rabequeria i a omplir, si volem, les parets de Catalunya sencera de senyeres o estelades. Però tornarem a estar ficats en el camí pedregós i estret de “l’Espanya unida y indisoluble” davant dels ulls de qui consideren que tenim l’obligació d’acceptar amb més o menys resignació (allà cadascú amb la seva capacitat de sacrifici i de paciència) els límits que amb tanta prepotència ens han marcat.

La qüestió és ben senzilla: si no trobem sortida a la situació a què ens han conduït des de l’estat espanyol i hem reivindicat el que som i el que volem, segurament des de postures diverses, comencen a oblidar-nos dels sargits i dels pegats que ens volen fer, a posteriori, els que ens han dut a aquesta situació, interpretant la sentència, o als que havien donat per finiquitat l’assumpte i que just ara reaccionen en notar “el profund malestar de la societat catalana” (quants volts calculen que podrien perdre?).  Així, doncs, les nostres decisions futures hauran d’anar en consonància amb les nostres reivindicacions presents i haurem de saber triar els companys de viatge més adients.

(1) http://solidaritatcatalana.cat/