Arguments “científics” que avalen la postura vaticana contra l’ús del preservatiu a l’Àfrica

Avui, navegant per Internet, arribo per casualitat, que és la manera de fer les millors troballes, a aquest vídeo que reprodueix un fragment d’un informatiu d’Intereconomia. En ell, es dóna suport, com no, a la postura vaticana arran de les declaracions de Ratzinger en contra de l’ús del preservatiu durant el seu viatge a Àfrica el 2009.

Tots sabem quin és el tipus d’informació que realitza aquest canal i tots els mitjans de “desinformació” que formen part del seu lobby, com TeleMadrid o Libertad digital i les seves ramificacions. Si no heu entrat mai a Libertad digital o al bloc de Fernando Díaz Villanueva, un dels cervells “brillants” i preclars entre els intel·lectualòides ultradretans que hi col·laboren, traieu-hi el cap, però aviso que té efectes secundaris greus, com l’engarrotament cerebral sobtat o el desprendiment ocular sever, entre d’altres.

http://www.diazvillanueva.com/2009/07/mejor-un-buen-d.html

Tenim molt assumit que practiquen amb total impunitat i sense tenir en compte cap tipus d’ètica periodística tot un seguit de campanyes d’intoxicació que abasten tots els àmbits. Són feixistes militants i sense complexos, xenòfobs i racistes. Ultraliberals i neoconservadors, defensen amb total descar el tipus de política econòmica que ha portat el món a aquesta crisi sense precedents.

En el cas de Catalunya, atien la catalanofòbia més grollera fonamentada en la mentida, l’insult i en un nacionalisme espanyol “de botijo”, cridaner, excloent i amb ínfules imperials. Per a ells, tots els que no compartim la seva manera de pensar som simplement “chusma”

http://www.libertaddigital.com/opinion/agapito-maestre/de-vuelta-a-la-aldea-55713/

El vídeo preparat per Intereconmia, a més, mostra el seu ultracatolicisme fanàtic i totalment allunyat del que viuen milions de catòlics honestos i propers a la realitat, la seva postura irresponsable i el seu menyspreu per la vida de milions d’homes, dones i nens africans.

Després de veure aquesta mostra de manipulació informativa, podem indignar-nos o enriure’ns-en. Però no perdem de vista que els diversos mitjans de comunicació que formen aquest lobby periodístic, polític i econòmic (les seves ramificacions empresarials són moltes) constitueixen el principal aliment informatiu (per anomenar-ho d’alguna manera) de milions de ciutadans de l’estat espanyol.

El que no acabo d’entendre és com, al final i com qui no vol la cosa, no han afegit que la culpa de l’extensió del sida a l’Àfrica és de Zapatero o dels catalans. Estan perdent facultats…

I com que ja sabem com les gasten els d’Intereconomía i acòlits (http://qkantton.wordpress.com/2010/07/23/la-gestapo-de-intereconomia/), si es produeix la “mort sobtada” del meu blog a mans de “trolls” feixistes i “xivatos”, ja sabeu qui ho ha fet, com i per què….

(1) Vaig descobrir les escombraries informatives d’aquest periodista (?) i historiador vocacional (!!!), la seva catalanofòbia malaltissa, la seva facilitat per l’insult i la mentida a través de la Lu i del seu bloc Say what you want (http://justsaywhatyouwant.wordpress.com/2010/07/19/economia-i-independencia/).

Estada a Praga, itineraris i recomanacions (I): qüestions pràctiques

El Pont de Carles i el riu Vltava

Estic enamorada de Praga des de la primera vegada que vaig trepitjar els seus carrers amb llambordes i vaig veure com s’amagava el sol des dels molls del riu Vltava. Mai me n’he amagat: és un amor que no ha disminuït amb els anys, ans al contrari, cada cop que hi he tornat he sabut trobar motius nous per continuar estimant-la. Praga ha canviat amb els anys, com canviaven les persones que estimem. Però el temps que ha passat des del dia que la vaig conèixer ha servit per consolidar aquest amor , tal vegada no tan cec i enlluernat com el del primer dia, i l’ha transformat en admiració i fidelitat per haver estat capaç de superar les adversitats, des de les grisors del comunisme fins a l’arribada del capitalisme més brutal i les seves allaus de turistes. Praga ha sabut reinventar-se i, a la vegada, mantenir l’atmosfera màgica del traçat medieval de la Ciutat Vella, on encara podem intuir les passes dels alquimistes o dels rabins jueus; l’opulència barroca de la Malá Strana o del Htadčany, i l’elegància art nouveau dels edificis i cafès de la Ciutat Nova, on artistes i intel·lectuals, com Franz Kafka, Max Brod, Alfons Mucha o Jan Neruda prenien el pols a la ciutat.

Cafè de l’Obecní Dům (Ciutat Vella)

No és el primer cop que comparteixo aquest amor per la capital de la República Txeca: amics i familiars sovint m’han demanat que els ajudés a preparar la seva estada a Praga, que els suggerís algun itinerari fora dels circuits més turístics o que els recomanés allò que no es podien perdre. M’animo ara a fer el mateix per als hipotètics visitants del bloc que llegeixin això que escric, per als que hi arribin buscant informació per a un futur viatge a Praga o per als que, com em succeeix a mi mateixa, els agradi conèixer països i ciutats encara que no estigui en els seus plans més immediats viatjar-hi.

Com he fet sempre que he ajudat a algú a preparar un viatge a Praga, aviso que parteixo de la meva experiència i dels meus gustos particulars. Per tant, això no pretén ser una mena de guia “canònica” del que hauria de ser una estada a Praga. Si és això el que necessiteu, aconseguiu un bon plànol (el d’Eurocity és altament fiable i està actualitzat) i una guia de viatge (la Guia Visual de Praga d’El País-Aguilar és molt completa) i segur que no tindreu cap problema per moure-us per la ciutat i visitar allò que es considera imprescindible de veure a Praga. Si, tanmateix, us animeu a seguir llegint, espero poder aportar alguna cosa més del que es troba en una guia.

ABANS D’ARRIBAR: INFORMACIONS PRÀCTIQUES QUE CAL SABER

Per començar, la part més prosaica del viatge, però també la imprescindible per no tenir problemes durant la vostra estada.

Moneda

La moneda en curs de la República Txeca és la corona txeca (čzk). 1 euro equival, aproximadament, a 26 corones txeques. Els bancs espanyols estan en condiciones de canviar euros per corones abans que comenceu el viatge. A Praga, es poden canviar euros als bancs, oficines de canvi o als hotels. Sempre és més recomanable fer-ho en un banc, ja que us donaran el canvi oficial “real”. El Banc Central de Praga (Centralní Banka Prahy) és al carrer Hybernská, al costar de la Plaça de la República (Náměsti Republiky) y molt a la vora de la Plaça de la Ciutat Vella (Staroměstské náměstí), és a dir, en una zona absolutament turística. Us recomano que si heu de canviar, ho feu aquí, ja que estan acostumats als turistes i no els posen excessiva mala cara.

A diferència del que passava només fa 10 anys, es poden obtenir corones dels caixers automàtics amb les targes de crèdit més corrents a Espanya: Visa, Eurocard/Mastercard o American Express. També és possible pagar amb tarja a molts restaurants, hotels i botigues.

Viure a la República Txeca resulta encara una mica més econòmic que fer-ho a casa nostra. Però no oblidem que Praga és una de les principals destinacions turístiques europees, així que ja han quedat enrere els dies en què Praga era una típica ciutat de l’est i, per tant, barata. No crec que trobeu gaire diferència en els preus respecte dels de ciutats com Barcelona, Madrid, València, etc. El que gasteu dependrà, sobretot, d’on aneu a dinar i a sopar o si sou molt afeccionats a les compres. El que sí és més econòmic són les entrades a museus, exposicions o concerts (tot i que molts encara són gratuïts o tenen un preu simbòlic si es fan en esglésies, cosa molt habitual a Praga). Hi ha una excepció: l’entrada als monuments del Barri Jueu és bastant més cara que la de la resta de monuments o museus praguencs, ja que no reben cap ajut municipal o estatal i el seu manteniment depèn de donacions i de la recaptació per entrades.

Si voleu comprar vidre de Bohèmia de bona qualitat i de tallatge tradicional tampoc no espereu trobar cap ganga. Fan pagar el que val.

Pivovar U Vejvodu

Pel que fa als preus dels restaurants, depenen molt de la zona i de la categoria, és clar. En un restaurant de categoria mitjana en una zona turística poden us poden cobrar entre 400 i 500 corones (entre 15 i 20 euros) per àpat, consistent en un suculent plat combinat (tingueu en compte que no tenen res a veure amb els que coneixem aquí, que sempre són a base de croquetes, patates fregides i ous ferrats), una cervesa i un cafè. Si hi afegiu les postres, els preus es disparen, com a tot arreu. A les tavernes (hospůdka) i cerveseries (pivovar) freqüentades majoritàriament per txecs se solen servir dinars i sopars a preus bastant més econòmics, tot i que l’oferta del menú també és més reduïda. A més, en els últims anys, aquests establiments s’han anat renovant i adaptant a la nova clientela, majoritàriament turística i, conseqüentment, també han adaptat els seus preus. Avui en dia, per trobar una pivovar on cobrin preus “txecs”, cal anar a buscar-la pràcticament a l’extraradi de Praga.

Plat típic txec, amb els imprescindibles "knedliky" de pa

Tot depèn del pressupost i dels capricis de cadascú, evidentment, però per fer-vos una idea, dues persones, dinant i sopant en restaurants de preu mòdic, pagant el transport i fent les visites pertinents, poden gastar al voltant de 100 euros diaris, comptant algun extra (una cervesa, un cafè o un gelat, i poca cosa més).

Transport

Taxi

La Praga històrica i, per tant, turística, és pràcticament per a vianants. Per tant, no té molt de sentit agafar taxis. D’altra banda, el taxi no és el millor mitjà de transport a Praga, ja que és car i un turista mai estarà segur que usen el taxímetre de forma correcta. Si heu d’agafar un taxi per necessitat, per exemple en algun desplaçament de nit si no acabeu de veure clar anar en tramvia o bus nocturns, assegureu-vos que no són taxis lliures, sinó que pertanyen a una empresa, ja que podríeu trobar-vos que us cobrin el que els vingui de gust. Atenció sempre amb el taxímetre. Afortunadament, el costum de regatejar el preu del trajecte abans de pujar al vehicle ha caigut en desús, així que no permeteu que cap taxista us vulgui imposar aquest vell costum abusiu.

Tramvia i metro

Són els millors mitjans de transport per desplaçar-se per Praga. Són ràpids, puntuals, barats i us duran per tota la ciutat. D’altra banda, utilitzar el metro i el tramvia a Praga és fàcil per a un turista (una mica més difícil és aclarir-se amb els autobusos, que no recomano, excepte per a trajectes molt concrets).

Torno a insistir que bona part dels recorreguts més turístics per Praga poden fer-se a peu, de manera que agafar metro o tramvia té sentit si el vostre allotjament és lluny del centre històric o, puntualment, per desplaçar-se a llocs molt concrets.

Normes de cortesia en el transport públic

En tots els transports públics hi ha seients reservats per a ancians i minusvàlids. I els respecten al peu de la lletra! Si hi seieu, vigileu si algú els necessita al llarg del trajecte, ja que podríeu trobar-vos amb algun avi malhumorat que brandi enèrgicament la seva tarja de jubilat i us exigeixi a crits i sense més preàmbuls que us aixequeu. Acostuma a ser una situació molt violenta. Els txecs tenen molt de respecte pels avis i és una pràctica corrent cedir-los el lloc en el transport públic (pràctica que en el nostre país, pel que observo, s’està perdent, malauradament). Si ho feu, aleshores us premiaran amb un somriure i un děkuji (gràcies). Mostrareu ser el súmmum de l’encant si els responeu prosím, que tant pot significar “si us plau”, com “de res”.

Un altre aspecte a tenir en compte per moure’ns en transport públic: els txecs se senten molt incòmodes amb la proximitat física (qüestió cultural, imagino), i ja no us dic res amb el contacte físic directe. Aquest és inevitable en les hores punta d’un dia laborable o en tramvies i metros de recorregut molt turístic. Si heu “d’empènyer lleument” per entrar, sortir o acomodar-vos, no oblideu dir prosím (aquí amb l’accepció “si us plau”) si toqueu una persona. És una norma de cortesia molt arrelada.

Bitllets

Existeixen dos tipus de bitllets de transport públic:

Màquina per validar bitllets en un tramvia de Praga

Bitllet senzill: es el més recomanable si hem de fer recorreguts curts. Podem utilitzar-lo fins a un límit de 20 minuts després d’haver estat validat a les màquines interiors dels tramvies o autobusos o en les de les estacions de metro. Aquests bitllets només es poden usar un sol cop i en un únic transport, és a dir, si usem el tramvia, encara que no hagin passat 20 minuts des que vam validar el bitllet, no podríem fer-lo servir per anar amb autobús, per exemple. Com succeeix a Espanya, sí que podem utilitzar-lo si efectuem un transbord de metro, o sigui, si canviem de línia sense sortir a l’exterior. En aquest cas, el bitllet és vàlid fins a 30 minuts. Els bitllets senzills no serveixen per als tramvies o autobusos nocturns. El seu preu és de 18 corones (fa un parell d’anys costaven 15!) per als adults. Els nens fins a 6 anys no paguen i els joves fins a 15 anys paguen una mica menys.

Bitllet combinat: es recomana per a trajectes llargs. Es pot utilitzar en qualsevol transport públic i permet els transbords de tramvia a tramvia o de línia de metro a línia de metro, però a més, d’un tipus de transport a un altre (de metro a tramvia, per exemple). Té una validesa d’una hora i quart i el seu preu és de 26 corones, és a dir, 1 euro, per als adults.

Els dos tipus de bitllets es poden comprar a les màquines expenedores que hi ha a algunes estacions de metro, tot i que cal recordar que només accepten monedes. Es venen també en els estancs (tábak), en molts quioscos al carrer o a les oficines de turisme. Alguns hotels també els venen als seus clients.

A part, existeixen les diferents modalitats de “passis” depenent del temps de validesa, tot i que a un turista a Praga només li poden interessar els de 24 hores, 3 dies o 5 dies. Aquests passis, com succeeix a Espanya, poden utilitzar-se en qualsevol transport públic el temps durant el qual tenen validesa. Els passis turístics (1-3-5 dies) es venen a les taquilles d’algunes estacions de metro (les més cèntriques o turístiques, com Můstek, Florenc, Hradčanská, Malostranská, Hlavní nádraží, Nádraží Holešovice, Náměstí Míru, Muzeum o Dejvická.

Malgrat que adquirir un passi pot semblar còmode (no cal estar pensant a trobar on comprar els bitllets), no crec que a un turista li pagui la pena comprar-ne, ja que, com he dit abans, es pot arribar a la major part de la ciutat històrica a peu. Com a molt, si sou poc caminadors, compreu-ne un de 24 hores, però no s’amortitzen, excepte potser el dia que pugeu al Castell o si sortiu del centre per anar a Vyšehrad, per exemple.

Tramvia

Tramvia de Praga

El tramvia (tramvadje en txec) és el meu mitjà de transport preferit per moure’m per Praga. M’agrada viatjar en la superfície (una mania personal, ho reconec) i poder assistir a l’espectacle de la ciutat viva, dels seus carrers i edificis, seguir el moviment de la seva gent. Viatjar en tramvia és interessant sobretot si teniu l’allotjament més enllà del districte de Karlin (Praha 7), en hotels a Invalidovna o a Opatov, per exemple. Un viatge fins al centre permet, aleshores, contemplar la Praga real, on viuen, treballen o compren els seus habitants. Amb tot, el metro és una mica més ràpid, és clar. La flota de tramvies s’ha anat modernitzant i els vehicles més antics estan essent substituïts per d’altres moderns i més veloços, sobretot a les línies més turístiques. Tot i els avantatges d’aquests tramvies moderns, segueixo preferint els de sempre, els de seients de fusta i moviment brusc, aquells en què, de vegades, el conductor baixava a canviar manualment les agulles de les vies. Qüestió sentimental. Els tramvies “normals” funcionen des de les 4 de la matinada fins a la mitjanit, i la seva freqüència és d’uns 10 minuts, aproximadament. Els tramvies nocturns funcionen des de les 0.30h fins a les 4.30h i la seva freqüència és d’entre 30 i 40 minuts.

Les parades de tramvia les reconeixereu fàcilment. Són una mena de pals de color vermell col·locades a banda i banda del carrer, per a les dues direccions. Hi pengen uns cartellets amb el número del tramvia que passa per aquell lloc. Al costat d’alguns d’aquests números, n’hi ha uns altres de color blau fosc: són els números del tramvia nocturn. Al costat del número habitual, hi ha el seu número corresponent durant la nit. Si penseu agafar un tramvia concret a la nit, assegureu-vos que té correspondència en horari nocturn, ja que no tots en tenen. El tramvia nocturn de Praga és, en general, segur. O ho era fa pocs anys. A sota dels números dels tramvies, hi ha la llista amb les parades. Per tenir en compte: el tramvia que us durà pràcticament per tot Praga és el número 22, que fa la circumval·lació de la ciutat i puja fins al Castell.

Parada de tramvia de Praga

Quan viatgeu amb tramvia, abans d’arribar a la parada, escoltareu per megafonia: Přiští zaztávka i, a continuació, el nom de la parada a què s’està arribant: per exemple, Přiští zaztávka… Bila Lábut. Si en la parada de tramvia també hi ha metro, després de l’anunci de la propera parada, s’afegeix Přestup na metro.

Podeu arribar a les principals zones turístiques de Praga amb els següents tramvies:

CIUTAT VELLA (Staré Město)

La Ciutat Vella des del Pont de Carles

Náměstí Republiky: 8, 14, 16

Staroměstská: 17, 18

BARRI JUEU (JOSEFOV)

Sinagoga Vella-Nova

Právnická facultá: 17

CIUTAT NOVA (Nové Město)

El Teatre Nacional (Narodní divadlo)

Václavské náměstí: 3, 9, 14, 24

Narodní třida: 6,7,9,10,14,16,17,18,21,22.

MALÁ STRANA

Plaça de la Malá Strana (Malostranské náměstí)

Malostranské náměstí: 12,17,18,20,22.

DISTRICTE DEL CASTELL I CATEDRAL DE ST. VITUS

El Castell i la Catedral vistos des de la Ciutat Vella

Prazšky Hrad: 1.8.15.18.20.22.26

Metro

El metro de Praga funciona com en qualsevol ciutat europea. A les andanes teniu els panells amb les parades, correspondències, etc. Només és necessari que tingueu clar en quina parada voleu baixar i, sobre tot, quina és la direcció cap a on aneu.

Parada de metro Mustek

El metro de Praga té tres línies: A (color verd), B (color groc) i C (color vermell). Amb la línia A podeu arribar a la Ciutat Nova (Nové  Město), a les estacions  Náměstí Mirů (en el cor del districte de Vinohrady, la Praga del XIX per excel·lència), Můstek i Muzeum (les dues últimes situades a ambdós extremes de la famosíssima i sempre concorreguda Plaça Wenceslau. (Václavské náměstí en txec). La línia A o verda també us portarà al cor de la Ciutat Vella (estació Staroměstská). Aquesta línia de metro creua el riu i arriba fins a la Malá Strana (estació Malonstranská) i puja fins al Castell de Praga o Hradčany (estació Hradčanská).

Amb la línia B (groc) també és possible arribar als principals punts de la Praga turística. Per arribar a la Ciutat Vella amb la línia B, haureu de baixar a l’estació Náměstí Republiky.  Des d’aquesta parada també podreu arribar còmodament a peu fins a la Plaça Wenceslau. La línea groga continua fins al cor de la Ciutat Nova: l’estació Můstek, al final de la Plaça Wenceslau, permet arribar caminant tant a la Plaça de la Ciutat Vella com als molls del riu Vltava. El mateix succeeix si baixeu a l’estació Narodní třida (Avinguda Nacional), des d’on podeu accedir també a la zona dels molls, al Teatre Nacional (Narodní divadlo), al conegut Cafè Slavia (davant del riu, a la vorera oposada al Teatre Nacional) i, fins i tot, caminant una mica més, fins a l’arxifamós Pont de Carles (Karluv Most). La línia B segueis endinsant-se a la Ciutat Nova i arriba fins a l’estació Karlovo náměstí (Plaça de Carles), situada a la bellíssima plaça del mateix nom.

La línia C o vermella arriba també a la Ciutat Nova, en concret a l’estació Můstek. Si baixeu a l’estació I.P. Pavlova sereu a un pas de les famoses cerveseries U Fleku i U Kalicha. Amb la línia vermella arribeu també fins a Vyšehrad, una de les excursions de mig dia més recomanables per fer fora del centre de Praga.

Les tres estacions en el centre de la ciutat on és possible fer transbords són:

Můstek, entre les línies A i B.

Muzeum, entre les línies A i C.

Florenc, entre les línies B i C. A Florenc es troba també la principal estació d’autobusos de Praga.

Com succeeix als tramvies, les successives estacions s’anuncien per megafonia: Příští stanice… i el nom de l’estació corresponent. Per exemple, Příští stanice… I.P. Pavlova. Si hi ha correspondència amb una altra línia, escoltareu Přestup na linku… i la lletra de la línia corresponent, A, B o C. La megafonia anuncia també quan les portes del metro es tanquen i ja no es pot pujar o baixar dels vagons: Ukončete prosím výstup a nástup, dveře se zavírají (Si us plau, no pugin i baixin del tren, les portes s’estan tancant).

Una curiositat sobre el metro de Praga: com tots els d’influència soviètica, està construït a moltíssima més profunditat que els metros espanyols, així que quan anem baixant a l’interior de les estacions cap a les andanes, el trajecte en les escales mecàniques és llarg i ens fa la sensació de fer un “viatge al centre de la Terra”. A més, la velocitat a què es pugen o baixen les escales es vertiginosa. Fins que no t’hi acostumes, no les tens totes!

Escales mecàniques del metro de Praga

TARGETES TURÍSTIQUES

L’única targeta que conec es Prague City Card (res a veure amb l’Open Card que utilitzen els txecs i que inclou transport, recàrrega de mòbils, compra d’entrades, etc). La Prague City Card permet l’entrada a diversos museus i monuments, tot i que realment no surt a compte: molts dels llocs que suposadament ofereix són d’entrada lliure. D’altres, no tenen el més mínim interès per a un turista que passarà quatre o cinc dies a Praga.  A més, no inclou visites indispensables, com el Barri Jueu, ni tan sols un descompte en el preu de l’entrada. De tota manera, enllaço el web de la Prague City Card:

http://www.praguecitycard.com/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1&lang=es

MENJAR I BEURE

Un dels plats tradicionals de la cuina txeca

Una mostra molt incompleta, evidentment, de llocs al centre de Praga on es pot menjar o sopar a uns preus més o menys raonables.

Una de les millors cerveses txeques, l'Staropramen

Ciutall Vella (Staré Město) i Barri Jueu (Josefov)

U Zlateho Tygra, al carrer Husova. L’oferta del menú és, majoritàriament, basada en menjar txec tradicional i suculent. Les raccions són abundants i serveixen una Pilsen de 12º fantàstica. És una de les cerveseries de Praga que encara conserva l’ambient tradicional (amb tots els seus avantatges, menjar abundant i consistent, i els seus desavantatges, servei lent i una mica esquerp).

Rugantino al carrer Dušní, en el Barri Jueu, a la vora de la Sinagoga Espanyola. Fan bones pizzes i amanides.

Hogo Fogo, al Barri Jueu, al carrer Salvatorská, davant de l’església de l’Esperit Sant (a la vora de la Sinagoga Espanyola). És un lloc poc conegut, no hi solen entrar turistes i la primera impressió és que és una mica “cutre”. Abans s’hi podien menjar bons plats de pasta a preus realment econòmics, tot i que pel quem’han comentat, en els últims temps, l’adjectiu “cutre” no només es limita a la decoració o a l’ambient, sinó també al menjar.

Obecní Dům (restaurant del soterrani). A la Plaça de la República (Náměsti Republiky), al costat de la Torre de la Pólvora (Prašna brana). No us deixeu intimidar per la majestuositat de l’edifici de la Casa Municipal (això és el que significa Obecní Dům). El restaurant que hi ha a nivell de carrer és car, heu de baixar fins al soterrani. A l’hora de sopar, si teniu sort, podreu escoltar música en viu. El menjar és correcte i els preus no escandalitzen, tenint en compte la zona i el lloc.

U Golema, al carrer Maiselova. al Barri Jueu. Abans era un restaurant “kosher”, és a dir, que el menjar que se servia no incloïa els aliments prohibits per les lleis dietètiques jueves (kashrut), però ja fa temps que en el seu menú inclouen plats que contenen porc o marisc. Serveixen especialitats vegetarianes. No és econòmic (dinar pot sertir per unes 600 corones) i de vegades se’ls nota massa que viuen de cara al turismo (exploten tota la llegenda del Golem), però és una de les opcions si l’hora de dinar us arriba en el Barri Jueu.

Mikulka’s Pizzeria, al carrer Beneditská, molt a la vora de la Plaça de la Ciutat Vella. A més de pizzes (estil txec, és clar), serveixen pasta i amanides.

Ciutat Nova (Nové Město)

U Medviků, a Na Perstyne, davant del Teatre Nacional i de l’edifici de la Lanterna Magika. La primera taverna U Medviku es va obrir a mitjans segle XV. És una “sala de cervesa” (lloc on només es va a assaborir aquesta beguda) a més de restaurant. Plats tradicionals txecs. Demaneu els plats a base de pollastre i les boles de patata cuita (bramboré) o de massa de pa (knedliky, la meva debilitat). Serveixen cervesa Gambrinus o Budweisser-Budvar si no és que demaneu expressament alguna altra de les marques txeques més usuals (Staropramen o Pilsner Urquel).

U Pinkasů, a Jungmannovo náměsti, entre la Plaça Wenceslau i l’Avinguda Nacional (Narodní Třida). Queda una mica amagat, en un carreró lateral (si us situeu mirant el riu i l’Avinguda Nacional, queda a la vostra esquerra). Menjar senzill i consistent, sense pretensions, i bona cervesa Pilsner Urquel. Tradicionalment ha estat un lloc tranquil i poc freqüentat per turistes, tot i que ara, dir “poc freqüentat per turistes” és impossible. Sempre ha estat el meu LLOC PREFERIT per dinar o sopar a Praga, per l’ambient i la relació qualitat-preu.

U Fleků, la CERVESERIA DE PRAGA PER EXCEL·LÈNCIA. Al carrer Kremencova, relativament a la vora dels molls del Vltava. Tingueu en compte que viuen per i per al turisme, però no es pot haver estat a Praga i no anar-hi. Serveixen una fantàstica cervesa negra artesana, la “flekovna” des del segle XV, i que no té res a veure amb la negra que coneixem, és molt suau i diürètica. A l’estiu es pot menjar al pati on acostuma a haver-hi música en viu i les llargues taules estan ocupades per turistes sorollosos. Si voleu més tranquil·litat, podeu entrar a les sales interiors de decoració gòtica. El menjar és car, així que el millor és demanar un entrepà (el típic entrepà txec de salsitxa) o el formatge de cervesa (pivní sýr). Si voleu menjar un plat, el que surt més econòmic és el típic estofat amb massa de pa i nata (goulash a houskové knédliky). Atenció amb les begudes: com passa encara a les tavernes i cerveseries tradicionals txeques, d’entrada, si no diueu el contrari, ja us porten l’enorme gerra de cervesa. Totes les que aneu bevent, les compten fent unes ratlles al paper que deixen a sobre de la taula mentre esteu consumint. Per tant, vigileu “les ratlles”, no sigui cas que en sobri alguna.

Kavárna Velryba, a la mateixa zona d’U Fleků, al carrer Opatovická, que queda perpendicular per sobre del carrer Kremencova. És una mena de cafè on també se serveixen entrepans de pollastre, hamburgueses i amanides. El menjar és bo i el preu més o menys econòmic.

Kmotra, al carrer V Jirchařich, És una pizzería on es menja bé, a preus raonables.

U Suteru, molt a la vora del riu, entre Palackeho náměsti i Rašinovo nábřeři. Serveixen especialitats txeques i eslovaques. Sempre molt ple perquè els preus són econòmics. Ambient txec (amb tot el que això implica)

Universal, a V Jircharich (darrere del Teatre Nacional). Per menjar ràpid i a preus econòmics. Aquí trobareu una àmplia selecció d’amanides, un plat no gaire present als restaurants praguencs.

U Kalicha (“El Calze”), al carrer Na bojišti, molt a la vora del metro I.P. Pavlova.

la segona cerveseria MÉS EMBLEMÀTICA de Praga, tot i que una mica “matxacada” pel turisme. A banda de ser famosa per la seva cervesa, U Kalicha es va donar a conèixer fora de la República Txeca, perquè l’escriptor Jaroslav Hasek, a la seva obra Les aventures del bon soldat Schveij, fa que el protagonista de la novel·la freqüenti la cerveseria. L’establiment s’ha convertit en una mena de museu o “lloc de culte” del “bon soldat Sveij”. Les parers són plenes de cites de la novel·la, signatures de famosos, els cambrers van vestits com soldats de l’Imperi Austrohongarès en la Primera Guerra Mundial… En fi, per passar una vetllada pintoresca (millor a la nit). No és un restaurant econòmic, però tampoc és cap ruïna i el menjar és bo.

Malá Strana

U svatého Tomáše (“La de Sant Tomàs”, al carrer Letenská, al costat dde la Plaça de la Malá Strana (Malostranské Náměstí). Aquest carrer és el que duu des de la Plaça fins als Jardins Wallestein. És una de les cerveseries més antigues de Praga (segle XIV).  Des de l’exterior, sembla que l’edifici sigui vell i rònec, però entreu en una mena de pati interior i baixeu les escales que queden a la vostra dreta. Aleshores entrareu en una de les millors cerveseries de la ciutat. S’hi menja molt bé per preus acceptables.

U Sschnellů, al carrer Tomásšká (entrant pel carrer Letenská, des de la Plaça de la Malá Strana, a la dreta). Un lloc MOLT AGRADABLE. Bon menjar i preus aceptables, potser una mica més económica que U svatého Tomáše.

U Mecenáse (“El Mecenae”), a la Plaça de la Malá Strana. UN CAPRICI DE RESTAURANT. És un dels millors restaurants a Praga, tant per la qualitat del mejar com pel tracte i l’ambient. A l’estiu és necessari reservar, així que els turistes acostumen a passar-hi al migdia per reservar taula per sopar. És car, però si aneu en parella i us voleu donar un gust, és dels més recomables.

Districte del Castell (Hradčany)

Tots els restaurants i cerveseries d’aquesta zona són cars, perquè saben positivament que la gent que visita el recinte del Castell ha de passar-hi el dia complet, per tant, no té sentit tornar a baixar fins a la Malá Strana i tornar a pujar. Per això se n’aprofiten, perquè els turistes estan cansats al migdia i volen trobar un lloc on dinar el més a la vora possible. Per això, quan visiteu la zona del Castell mentalitzeu-vos que gastareu en el dinar més del que és habitual. El que us recomano és que aneu caminant per Loretenská i us fixeu en els llocs i en el preu dels menús. Cadascú sabrà quin és el seu pressupost.

Vikárka, al costat de la catedral, dins el recinte del Castell. No és econòmic, però es menja bé i el lloc i les vistes són ideals. A més, serveixen encara cerveza Staropramen, que darrerament està essent substituïda per la Pilsner Urquel a la majoria d’establiments.

Espanya és un mal negoci per a Catalunya?

Per tenir-ho en compte quan se’ns digui que no és viable l’existència d’un estat català independent.

SOM TAN DEPENDENTS DE L’ESTAT ESPANYOL COM ENS VOLEN FER CREURE?

http://blogs.publico.es/dominiopublico/53/dependencia-o-independencia-de-catalunya/

LA INDEPENDÈNCIA ÉS VIABLE? / SOBRE ELS MEMBRES I EL FUNCIONAMENT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

http://www.radiocable.com/alacarta0052.html

REPRESENTARIA LA INDEPENDÈNCIA LA MORT ECONÒMICA DE CATALUNYA?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/196699-lestat-ja-no-sera-el-principal-mercat-de-catalunya-el-2015.html

http://www.cronica.cat/noticia/Un_Premi_Nobel_diu_que_la_Catalunya_independent_seria_mes_solvent_que_Espanya

PER QUINES RAONS ACCEPTARIEN ELS ESPANYOLS LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

http://www.cronica.cat/noticia/Els_motius_que_farien_mes_acceptable_la_independencia_de_Catalunya_pels_espanyols

XIFRES QUE ENS HAURIEN DE FER PENSAR… I DECIDIR-NOS

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres

PER QUÈ HEM “D’ACATAR”?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/192797-governants-autoritaris.html

ELS TRIPIJOCS POLÍTICS I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

http://paper.avui.cat/article/dialeg/192116/males/besties.html

COPS DE TISORA PRESSUPOSTÀRIA

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/198713-nou-clatellot-de-zp-contra-catalunya.html

http://www.racocatala.cat/noticia/23636/protestes-contra-retallada-ministeri-espanyol-foment

DE VERITAT PAGUEM MÉS PERQUÈ GUANYEM MÉS?

http://www.racocatala.cat/noticia/3254/cornuts-pagar-beure-perque-catalans-paguem-mes

ENS ESTAN EXPOLIANT DES D’ESPANYA?

ELS CATALANS SOM ELS QUE HEM DE DECIDIR QUÈ VOLEM SER

http//:www.cronica.cat/noticia/El_82_dels_catalans_estan_a_favor_del_dret_de_Catalunya_de_decidir_el_seu_futur_politic

Alguns d’aquests enllaços ens mostren fets demostrables i d’altres, són opinions, que segur que farien de bon discutir. Amb tot, reflexionem-hi, que de moment, és de franc. Podem plantejar-nos el tema des de posicions independentistes o no, tant si demanem un estat català com un major autogovern, però pensem-hi. Aleshores, crec que ja no serà necessari preguntar-nos per què seria millor la independència, sinó per què alguns ens volen fer creure que és millor la dependència.

 

Però, a què co…. esteu jugant a Madrid?

És la pregunta que li he fet aquesta setmana a un càrrec municipal del PSC després d’assistir incrèdula al vergonyós espectacle que han protagonitzat els diputats d’aquest partit al Congrés dels Diputats. Si el PSC tenia encara algun crèdit polític, si mantenia un bocí de credibilitat, l’acaba de perdre per la seva actuació covarda i electoralista: quins altres adjectius es mereixen els qui voten a Madrid en contra d’una resolució que els diputats del seu mateix partit havien aprovat al Parlament de Catalunya?

Reconec que les meves expectatives envers quina seria la posició del PSC quan hagués de fer una traducció política de la resposta que els ciutadans catalans havíem donat el 10 de juliol a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no eren altes. Contemplava amb escepticisme, també, si els partits catalans serien capaços de mantenir la unitat que es jutjava tan necessària per mantenir íntegre el text de l’Estatut. Tanmateix, un sector cada cop més ampli de la ciutadania considerava superada la via estatutària, perquè si l’estat de les autonomies no podia anar més enllà, s’havien de buscar les alternatives que fessin viable l’existència de Catalunya com a nació i tot allò que, inevitablement, se’n derivés. Els catalans esperàvem, més amb recel que no pas amb expectació, el que serien capaços de lligar, cosir o sargir els polítics, tot i que, ja ho he dit, les mirades de milers d’homes i dones estaven posades més enllà d’un estat claustrofòbic i d’una constitució estreta on ja ens havien advertit que no hi teníem cabuda fora de la seva interpretació del que érem i havíem de ser en el futur.

Semblava que els partits, PSC, ERC, ICV-EUiA i CIU, superant les seves diferències i per mantenir una coherència amb el que havien defensat, van aconseguir arribar a un acord de mínims per aprovar una resolució presentada per Montilla, que  ratificava el preàmbul de l’Estatut, sí, el famós preàmbul que el Tribunal Constitucional havia deixat sense cap validesa política i que defineix Catalunya com una nació. L’acord es va aconseguir amb 115 vots a favor i els previsibles 18 en contra de PP i Ciutadans. CIU i ERC van deixar clar que votaven la resolució per coherència i per salvar la imatge unitària de la classe política catalana.  Puigcercós veia la resolució presentada per Montilla com a “insuficient”, però Esquerra Republicana, en una línia a què no ens tenen gaire acostumats, va justificar el vot favorable del seu partit per no obstaculitzar la unitat. Artur Mas també feia servir la “coherència” amb el compromís que el seu partit havia adquirit i va donar suport al text presentat pel president de la Generalitat. La lectura que vam poder fer, en definitiva, era que els polítics catalans preferien donar suport a una resolució que no agradava a tots, però que tots signaven, abans que no donar cap resposta.

Serien capaços els partits de, superant les diferències, treballar per a aquest objectiu comú?  Si algú ens hagués fet aquesta pregunta a tots els catalans i catalanes alhora, suposo que s’hagués estès pel país una riallada irònica i incrèdula. Però, ves, la resolució de Montilla no era pas per llançar-hi coets, tots els grups que la signaven, excepte  el PSC, suposo, haurien donat més passos endavant en tractar el tema de l’autogovern, però serviria per, des d’una postura impecablement democràtica, desautoritzar el TC, no renunciar al que considerem irrenunciable, la nostra condició com a nació, i, per l’altra, deixar sol el PPC, aïllar-lo, de la mateixa manera que es va fer l’any 1978 amb Alianza Popular quan s’havia de pactar la Constitució. Per cert, les intrigues, els pactes, les punyalades, el consens tan lloat i també la falta de consens tan oblidada, en definitiva, el procés per aprovar el text constitucional, aquest que ara sembla intocable, inamovible, gairebé d’inspiració divina (no hi ha més Déu que la Constitució i el PP i el TC són els seus profetes), mereixeria un comentari a part, m’he de recordar d’escriure’l algun dia, perquè n’hi ha per llogar-hi cadires).

PPC i Ciutadans, és clar, es van desmarcar d’aquesta resolució. Dolors Montserrat, la portaveu parlamentària dels populars, va afirmar que “només el PPC defensa la Constitució a Catalunya” , a la vegada que acusava Montilla “d’excloure’ls” i de “mobilitzar-se contra l’Estat de dret”. O sigui, el discurs de sempre, ells són els vigies de la legalitat constitucional i de la “indisoluble unidad de la nación espanyola”. Albert Rivera, el president d’aquest engendre anomenat Ciudadanos-Ciutadans, que m’aposto el que vulgueu que va néixer una nit en què els “prestigiosos intel·lectuals catalans” Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i Arcadi Espada se’ls devia anar la mà amb el Jack Daniels, va declarar que la resolució presentada per Montilla incloïa el preàmbul íntegre de l’Estatut que el TC havia deslegitimat judicialment.

Alguna cosa nova? No? S’estava fent política en la línia de sempre? És clar. Però haver arribat a un acord unitari entre els partits catalans ja era un pas, deien uns. Altres, s’arronsaven d’espatlles. Però l’escepticisme planava sobre la ment de tots els catalans i catalanes, perquè les coses, quan s’agafen amb imperdibles o es sargeixen, s’acaben trencant. Aquesta unitat agafada amb pinces es va trencar quan el passat 19 de juliol els diputats del PSC al Congrés van rebutjar aquesta resolució que els seus col·legues havien aprovat al Parlament de Catalunya. Kafkià, no us sembla? Aquests diputats en què molts confiàvem que farien gestos i donarien passos per fer sentir, almenys, la veu dels votants del PSC compromesos amb un canvi de relacions amb l’estat espanyol (ja ho sabem, que no sou independentistes, que no éreu dels que dissabte 10 de juliol cridàveu IN-INDE-INDEPENDÈNCIA, però éreu allà, ara no intenteu justificar l’injustificable) es van baixar els pantalons (no sé si literalment) i van cedir a les previsibles pressions del seu amo, el PSOE. La pretesa unitat dels partits catalans com a resposta a la sentència de l’estatut s’havia fet miques en el Congrés. El grup del PSC al Congrés va rebutjar les tres propostes de CIU, ERC i ICV, que afegien el text literal de la declaració aprovada en el Parlament. Però el que és més gros, el que no s’entén es miri per on es miri, és que el PSC va presentar la seva pròpia proposició, pactada amb el PSOE, que no incloïa el text que havien aprovat els seus diputats a Catalunya. És a dir, ras i curt, que van votar en contra de la resolució que Montilla havia presentat dies abans.  Si algú tenia esperances en el paper que el PSC podia jugar en un escenari polític diferent per a Catalunya, estava ben equivocat. La submissió al PSOE per no deixar anar la seva mamella electoralista corresponent s’ha fet tan evident que no comprenc com poden, encara, anar pel món amb el cap alt.

Segons paraules del diputat Eduardo Madina, els socialistes han presentat un text que reconeix la plena legitimitat del TC per emetre sentència sobre els recursos que es van presentar contra l’estatut (sí? Aquest TC que tenim té legitimitat per a alguna cosa?) i ens recorda l’obligació d’acatar la seva resolució, tot i que admet que els catalans tenim dret a opinar-ne. Gràcies, home,  només faltaria. Ens voleu organitzar la casa i a sobre no podem ni donar-hi la nostra opinió. Resumint, teniu dret a la pataleta, ens han dit, però no creien que en traureu res. I això ho han votat els diputats del partit que governa Catalunya des de la Generalitat i a moltíssims ajuntaments. O potser no són ells, en realitat, qui governen? Potser això serà propi del joc polític, brut, la majoria de vegades. Per a un ciutadà del carrer, és tenir barra, ni més ni menys.

Josep Sánchez Llibre, en nom de CIU, es reitera en la voluntat del seu partit de defensar el contingut de l’estatut i considera que cap tribunal pot decidir sobre les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Sí, molt emotiu, tot plegat. Per la seva banda, Joan Tardà, portaveu d’Esquerra Republicana va declarar que com que Catalunya sembla no tenir cabuda en la seva interpretació de la Constitució, per no haver-la de canviar, pretenen canviar Catalunya. Joan Herrera, d’ICV, demanava compromisos i dates, un calendari per desenvolupar l’estatut i l’autogovern. I jo em pregunto: quin estatut? El que ens han tornat? I, quin autogovern? No ens han deixat ben clara la “indisoluble unidad”, etc, etc?

Des del PSC sembla que s’aixequen veus “crítiques” que, diuen, defensarien un canvi de lideratge i del tipus de relació establert amb el PSOE. Els noms de dos consellers, Joan Castells i Montserrat Tura sonen insistentment com a capdavanters d’aquest corrent crític. Però, de moment, el que es mostra als ciutadans és que ningú qüestiona res, no hi ha gestos públics, sinó política soterrada i estratègies internes. Esperen les eleccions autonòmiques de la tardor i una previsible davallada del PSC en nombre de vots i, com que “rodaran caps”, aquell serà el moment idoni per posar sobre la taula alternatives. Continuo dient que no és una política honesta ni transparent.

D’altra banda, el PSOE pot ser que ni es plantegi que la política feta pels socialistes catalans li resti vots. Saben que un sector dels seus votants a Catalunya són aliens a la qüestió de l’estatut. I que si perden vots, no serà perquè el seu electorat se senti decebut per la seva política en aquesta qüestió concreta. Són conscients que molts votants del PSC voten aquest partit perquè no poden votar PSOE, voten Montilla perquè no han pogut votar directament Zapatero, com fa anys no podien votar Felipe. Si aquests votants se’ls posen de cul serà com a conseqüència de la crisi econòmica i de les xifres galopants d’atur. Res més.

Mentre el PP s’autoerigeix en el conductor que ha de portar els espanyols per un camí comú (cada cop més estret i més humiliant per als catalans) i el PSOE, malgrat els gestos “a posteriori”, ja va deixar clar que les coses li anaven bé tal com estaven, l’horitzó que es dibuixa a Catalunya sembla cada cop més nítid: el camí per on ens volen portar no és el nostre i no es duu enlloc. Els polítics fan gestos, però no es mullen, no es defineixen, tenen els ulls posats en les eleccions i creuen els dits perquè les vacances apaivaguin els ànims. Potser tenen raó els qui creuen fermament en la superació dels límits que ens han imposat, haurem de buscar noves veus que representin les nostres aspiracions legítimes i, com a ciutadans, haurem d’acostumar-nos a un nou tipus de política, aquella en què tinguem una participació més directa i activa, com el projecte realment engrescador de Solidaritat Catalana per la Independència (1), amb veus tan lúcides com la d’Alfons López-Tena. Però això, imagino, seria objecte d’un altre debat.

Aquest debat, al final, s’haurà de resoldre a les urnes la propera tardor.I caldrà que meditem molt bé a qui li estem donant les regnes de la situació quan decidim el nostre vot.  Perquè les nostres decisions passades són les que han portat al convenciment als espanyols que Catalunya no ha de d’aspirar a res que ultrapassi els límits d’una administració política estatal formada per comunitats autònomes amb un desenvolupament més o menys uniforme. Si no entenen per què això ens resulta insuficient és perquè vam donar la representativitat a partits que defensen que aquest és l’únic escenari institucional possible i l’han defensat de manera reiterada a banda i banda de l’espectre ideològic.  Per què ens sorprèn ara que les institucions espanyoles facin prevaldre la seva legalitat jurídica per retallar de l’estatut tot allò que no estigui previst en el marc legislatiu?

Si anem a votar o decidim no fer-ho, i el que votem és la nostra responsabilitat. Imaginem-nos l’escenari, l’horitzó de què parlava més amunt i reflexionem sobre quines opcions polítiques creuen en el que una part importantíssima dels catalans creiem i, a més, ho defensaran més enllà dels gestos emotius. I, els que no hi estiguin d’acord, és clar, també actuaran en conseqüència. Però si no som conscients del moment històric i polític que estem vivint i de la responsabilitat que suposarà ficar una papereta a l’urna en les properes eleccions autonòmiques, l’únic que tornarem a tenir és el dret a la rabequeria i a omplir, si volem, les parets de Catalunya sencera de senyeres o estelades. Però tornarem a estar ficats en el camí pedregós i estret de “l’Espanya unida y indisoluble” davant dels ulls de qui consideren que tenim l’obligació d’acceptar amb més o menys resignació (allà cadascú amb la seva capacitat de sacrifici i de paciència) els límits que amb tanta prepotència ens han marcat.

La qüestió és ben senzilla: si no trobem sortida a la situació a què ens han conduït des de l’estat espanyol i hem reivindicat el que som i el que volem, segurament des de postures diverses, comencen a oblidar-nos dels sargits i dels pegats que ens volen fer, a posteriori, els que ens han dut a aquesta situació, interpretant la sentència, o als que havien donat per finiquitat l’assumpte i que just ara reaccionen en notar “el profund malestar de la societat catalana” (quants volts calculen que podrien perdre?).  Així, doncs, les nostres decisions futures hauran d’anar en consonància amb les nostres reivindicacions presents i haurem de saber triar els companys de viatge més adients.

(1) http://solidaritatcatalana.cat/

Les musulmanes espanyoles diuen que se senten lliures (afortunades elles, que no viuen a l’Afganistan, a Iran o a Indonèsia)

La idea que cada persona té de la llibertat, del que significa ser lliure, no és universal, tots ho sabem sense necessitat de grans reflexions. Però, a més, m’ho ha confirmat amb les seves paraules una dona que imagino que és musulmana, espanyola i presumeixo que jove, per la manera d’expressar-se i per com ha estat de breu, visceral i superficial la seva resposta a un comentari meu en un blog.

Si alguna cosa estic aprenent des que llegeixo el que s’escriu en els blocs, és que als humans, en general, ens costa acceptar les crítiques, fins i tot quan són expressades amb educació i de la manera més raonada possible. No sé si això és producte de la societat en què vivim, on l’egocentrisme i mirar-se el melic sembla que han esdevingut esports nacionals, o potser molts escriuen per alliçonar els altres, per adoctrinar i aleccionar, no per compartir opinions i punts de vista. Ens costa admetre que existeixin persones que pensin de manera diferent i que les seves aportacions poden ser positives si es fan des del respecte. El que observo que és habitual en aquests casos és que es vegi qualsevol que discrepi de la nostra opinió com a enemic i es recorri a la desqualificació, a l’insult o a l’atac personal. A aquest país se li nota la manca de tradició democràtica fins i tot en el simple intercanvi de punts de vista.

Tot això ho comento com a pròleg a l’experiència que vaig tenir fa uns dies en deixar un comentari en un bloc on s’incloïa un article d’El País (que ja sabem de quin peu calça i que darrerament està rebent crítiques contínues per la seva poca objectivitat en abordar determinats temes), en què es parlava de l’existència d’una “superioritat racial” a Israel. En què consisteix aquesta pretesa “superioritat racial”? Doncs en el fet que els jueus israelians ultraortodoxos “d’origen europeu” (matisava el text) es mostraven contraris a una decisió judicial que obligava les seves filles a compartir escola amb nenes jueves “d’origen àrab”. Segons la font, “desenes de milers de jueus ultraortodoxos” s’havien llençat al carrer per protestar contra la decisió judicial de barrejar les nenes, ja que fins aleshores estudiaven en aules separades i jugaven a l’hora del pati en zones diferents dividides per un mur. Però la mateixa notícia apareixia en un altre mitjà i ja no es parlava de nenes jueves “d’origen àrab”, sinó de nenes jueves “sefardites”, és a dir, pertanyents a la comunitat de jueus d’origen espanyol (els sefardites són els descendents dels jueus que van ser expulsats d’Espanya, Sepharad, pels Reis Catòlics l’any 1492).

No fa falta que expliqui que el bloc on es recollia la notícia apareguda a El País és de clara inspiració islàmica, tant en el vessant religiós com en l’ideològic, on a més, i sense amagar-se’n es fomenten idees com la de la recuperació d’Al-Andalus per a l’Islam i es defensa la cultura d’una comunitat autònoma espanyola com clarament islàmica, com si cap altre poble o civilització hi hagués deixat la seva empremta i el seu llegat. A més, es permeten vincular personatges històrics d’aquesta comunitat amb l’Islam, sense cap matís i basant-se en arguments molt particulars. No sé, seria com si a Catalunya ens donés per sentir-nos, tot d’un plegat, descendents directes dels comtes carolingis, penséssim que cal recuperar la Marca Hispànica, perquè representa la nostra essència cultural, retrocedíssim al segle IX i defenséssim que alguns dels nostres escriptors, artistes o polítics més significatius són descendents directes de Carlemany.

Faig aquesta precisió per tal que es pugui entendre que en aquell bloc es defensa un Islam expansionista i essencialista i que, òbviament, les notícies referents als jueus  i al que succeeix a Israel no tenen, precisament, un to amable, per dir-ho d’alguna manera. Per aquesta raó, trien la notícia on es parla de “nenes jueves d’origen europeu” i de “nenes jueves d’origen àrab”, confonent “sefardita” amb àrab. El bloc, en el seu afany per apropiar-se per a l’Islam de tot i de tots, ho fa fins i tot d’una part del col·lectiu jueu, la qual cosa no em negareu que és filar ben prim.

Però fins aquí, res per objectar, considero que estem en el dret de defensar els nostres punts de vista sempre i quan no ofenguem l’altre. Crec que sóc extremadament cauta en el que ara escric i ho vaig ser quan vaig contestar amb el meu comentari, ja que no vaig fer cap referència sobre les opinions antisemites que es donen en el bloc, vaig limitar-me a donar la meva opinió sobre la notícia apareguda a El País, amb infinitament més educació i correcció que les persones que havien comentat abans que jo, fins i tot una d’elles amb l’apel·latiu “Hitler”, que havia deixat anar perles de l’estil “jueus genocides”, “assassins”, “raça inferior”… Ningú en el bloc, ni els que hi escriuen ni els que l’administren, consideraren que aquells comentaris fossin ofensius per a algunes persones, perquè queda clar que per a ells, com per a molts al llarg dels segles, els jueus ni són persones ni tenen cap dret a ofendre’s.  Es permetien parlar de “superioritat racial” per atacar els jueus, però ells permeten opinions racistes en el seu bloc. Hi inclouen un enllaç a un Observatori de la Islamofòbia i ells permeten la judeofòbia més grollera. En aquell bloc ningú s’atrevirà a parlar del genocidi dels turcs contra els armenis, que l’Islam i els seus seguidors i simpatitzants semblen haver oblidat. No voldran saber res quan els parlem del Gran Muftí de Jerusalem, els seus SS bosnis i les seves aliances amb Hitler. O miraran cap a una altra banda si algú fa cap referència als musulmans de Sarajevo, que abans de ser massacrats ells mateixos pels serbis durant la guerra de Bòsnia, havien col·laborat activament amb els ústaixes croats, aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial, en la persecució i extermini de la població jueva. Tampoc permetran que ningú els recordi, parlant de racisme, que l’Islam és profundament racista amb els africans subsaharians o que a l’Aràbia Saudita l’esclavitud no fou declarada il·legal fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. No ens permetrien tot això perquè l’Islam no tolera ningú que no segueixi els seus dictats o que tingui independència de pensament. O estàs amb ells o estàs contra ells.

Per això, per la meva actitud en escriure, que em sembla que va ser summament respectuosa, i pel contingut del comentari, en absolut ofensiu (simplement pretenia matisar algunes qüestions referents a les relacions entre jueus ashkenazies i jueus sefardites), em va resultar xocant que aquella dona de qui he parlat al principi, se’m llancés a la jugular després de llegir el meu comentari. En ell, només feia les precisions següents:

– Els jueus ultraortodoxos no es barregen ni amb els jueus laics, i per això viuen a zones separades, com el barri de Mea Sharim a Jerusalem. Per tant, no només no volen compartir col·legis amb jueus d’origen àrab (llegiu sefardites), és que no volen compartir-lo amb ningú que no formi part de la seva particular i endogàmica visió del judaisme. Un apunt: acostumem a considerar ultraortodoxos els jueus hassídics, provinents de l’Europa oriental, però també hi ha ultraortodoxos sefardites.

– Les postures “ultres” i radicals es donen en totes les religions. Algú podria rebatre’m aquesta afirmació? Ni tan sols vaig escriure “també es donen dins l’Islam”, i està clar que és el primer que se’m podria haver passat pel cap. I, en definitiva, perquè també trobem postures fanàtiques en sectors del Cristianisme. O no?

– Entenent en tot moment que quan parlaven de “nenes jueves d’origen àrab” es referien a “sefardites”, cal dir que a Israel, afortunadament, els jueus d’origen àrab, en la seva majoria sefardites, però no tots, ja no tenen dificultats per relacionar-se amb tota normalitat amb la població originària del centre i de l’est d’Europa, encara que sí que hi ha hagut moments en què els sefardites foren percebuts com “massa arabitzats”, per provenir en la seva majoria del nord d’Africa o dels territoris de l’antic Imperi Otomà (Turquia, Grècia, els Balcans…)

– Aquesta situació es va donar sobretot després de l’arribada dels supervivents de l’Holocaust, la majoria ashkenazis (centreeuropeus) perquè, malauradament, les seculars comunitats jueves sefardites van ser pràcticament exterminades pels nazis (Salònica, Rodes, Corfú…) Per tant, la superioritat numèrica es va convertir en superioritat social, que per a alguns també es podria haver traduït en superioritat racial.

– La cultura sefardita d’origen àrab no està tan menystinguda a Israel com ens volen fer creure. Per exemple, quan es va decidir que l’hebreu es convertiria en la llengua del nou estat, es va prendre com a base la pronúncia sefardita. Molts polítics israelians que han jugat un paper decisiu en la història del país són d’origen sefardita, com Shimon Péres. I des de fa anys, els matrimonis mixtos entre ashkenazies i sefardites no són estranys.

– Tots els jueus d’origen àrab no són sefardites, ni tots els sefardites provenen de països àrabs: els jueus de Sepharad (que és el nom que rep Espanya dins de la tradició judaica), van arribar a Israel provinents també d’Europa, de França, Itàlia o els Països Baixos, on existien importants comunitats sefardites. D’altra banda, a Israel hi ha una comunitat important de jueus d’origen àrab, els iemenites, que no són sefardites.

Està clar que l’article confonia els termes, ja que no eren capaços de distingir qui és qui dins del judaisme. En el seu afany per atacar l’Estat d’Israel, a més, presenten, de manera apressada aquesta notícia, com si TOTS els jueus d’origen europeu segreguessin les nenes jueves que consideren “de nissaga sospitosa”. I, a més, els sefardites, com a descendents de jueus espanyols, SÓN D’ORIGEN EUROPEU. I després d’abandonar Espanya, un alt percentatge, van continuar VIVINT A EUROPA. Equivocació? Tergiversació interessada?

El meu comentari a l’entrada en què es recollia la notícia acabava amb aquestes paraules: “Entiendo que la orientación de vuestro bloc haga una determinada lectura de ciertas noticias, pero creo que es mucho más objetivo y honesto contrastar opiniones y conocer la realidad de lo que se comenta“

I això va ser tot. Ni una sola referència a l’Islam, ni al seu bloc, perquè aquest no era el tema. Només es tractava d’un comentari amb algunes precisions sobre l’entrada i una referència final a la necessitat de contrastar allò que incloïen en el seu bloc. Doncs bé, la resposta d’aquella dona va ser la següent:

 “salam!
me dejas aluciná con tu bloc, la mejor defensa siempre es el ataque, deja de darnos clases de moral y defiende tu libertad que la mia la defiendo yo, gracias.”

Era d’esperar, no podia ser d’una altra manera. No responia al meu comentari, sinó que atacava el contingut del meu bloc que, sens dubte, si professa la religió islàmica amb la radicalitat que ha mostrat, li devia semblar d’allò més menyspreable. Ara bé, no entenc què és el que l’ha deixat “aluciná”. Seria que en el meu comentari feia referència a l’Holocaust que, com és ben sabut, els musulmans neguen que hagi existit i el denominen “el gran muntatge jueu”? Potser hi ha en el meu bloc alguna referència històrica, religiosa o social referent a l’Islam en què m’hagi equivocat? M’he inventat les referències a l’Alcorà o als hadiths? Hi incloc dades que no s’ajusten a la realitat? Si era així, crec que el més normal és que hagués fet algun comentari al respecte, perquè com he dit al principi, no pretenc parlar ex cathedra i el que realment considero enriquidor és rebre feedback sobre els temes que m’interessen o em preocupen. Però no va ser així perquè, obviant absolutament el meu comentari, i iniciant la seva resposta amb aquell salam que potser imagina que em posaria els pèls de punta (ben al contrari, a qui no li agrada que li desitgin “pau”, tot i provenir d’algú que se li veu el llautó i que el que busca és l’enfrontament), es va llançar a l’atac directe. Sense cap argument de pes, a més. Parlant de llibertat quan la seva religió significa, literalment, “submissió”. Parlant de la “seva llibertat” des de la seguretat de viure en un estat democràtic que li garanteix tots els drets que no tindria si visqués en un país on s’apliqués la llei islàmica. Però tampoc vaig respondre a aquesta provocació, sinó crec que vaig contestar, un altre cop, amb una actitud totalment conciliadora i fins i tot vaig convidar-la a comentar aquelles qüestions que li poguessin semblar susceptibles de rectificació en el meu bloc.

Totalmente legítima tu respuesta. Nadie pretende que estés de acuerdo con mis opiniones y desde luego, no pretendo ni podría darte clases de moral ni de absolutamente nada. Sólo he querido hacer una precisión a la entrada, ni defiendo a los ortodoxos ni los dejo de defender. Allá ellos y su endogámico mundo. Si me hubieras contestado a lo que he comentado en lugar de hacerlo en función de lo que te deja alucinada en mi bloc, además de parecerme legítima tu respuesta me parecería también respetable. Si hay algo incorrecto o que te alucine en mi comentario, eso es lo que tienes que incluir en tu respuesta. Lo que no te parezca bien de mi bloc, si crees que tu opinión o tu punto de vista puede aportar algo positivo, dilo. Pero me has respondido basándote en prejuicios, no en el contenido de mis palabras. Nada más. Lamento haberte molestado.

La seva resposta, que mostra inequívocament quin és el seu nivell cultural (això també deu ser part d’aquesta “identitat”), a banda de la seva absoluta manca d’educació cap a una persona que s’està disculpant per haver-la molestat (tot i saber que no tenia per què fer-ho), ha estat la següent:

Allâhu Akbar!

Lamentable, es miri per on es miri. És aquesta la tònica que segueixen els musulmans que viuen en aquest país? És aquest l’Islam que es permet convocar concursos de caricatures antisemites però que amenaça de mort aquells qui gosen dibuixar el seu profeta? Hem de conviure amb una cultura que no permet crítiques, que no coneix el diàleg, perquè considera tots aquells que no pensen com ells “infidels” i “porcs” i “monos” (epítets aquests últims predilectes per als musulmans quan parlen dels jueus). Es defensa l’Islam a l’estat espanyol en un bloc on s’incloen notícies esbiaixades i manipulades, referències antisemites, crides a la recuperació d’Al-Andalus, però no toleren que s’exposin passatges de l’Alcorà o dels hadiths, que milions de musulmans creuen i segueixen, perquè dóna una visió ben galdosa de la seva manera de viure? Escriuen sobre l’Església catòlica i de com estan de podrits els seus fonaments, però ataquen qualsevol que s’atreveixi a qüestionar els fonaments de la seva religió?

Encara no sé quin ha estat el meu error: potser sigui incert que l’Islam defensa i fins i tot recomana el matrimoni infantil? No es va casar Mahoma amb una nena de sis anys i va consumar aquest matrimoni quan ella en tenia nou? O potser Mahoma no era polígam i m’ho he inventat? O sóc una perversa infidel si lligo caps i m’adono que les seves revelacions divines coincidien oportunament amb les seves preocupacions familiars o desitjos personals? M’he equivocat en comentar els hadiths que expliquen el perquè de la reclusió i de l’ús del vel? Serà tal vegada que la paraula hijab no significa en àrab “cortina”, “element de separació” i que no hagi d’interpretar que el vestit islàmic per a la dona és una manera de separar-la (ells en dirien “protegir-la”) del món exterior? Què és, exactament, el que t’ha deixat aluciná, noia?

Doncs sí, Allahu Akbar, Al·là deu ser gran, però creu-me, tot teu. Per a ella i per als qui pensen com ella. Si diu sentir-se lliure i que no necessita que ningú la defensi, no seré jo precisament qui ho faci. I encara que no li agradi, em reitero en el que he comentat en el meu bloc. I podria encara afegir que espero que se senti lliure en una religió on es diu que la dona és com un camp de conreu al qual l’home hi pot anar i disposar-ne com vulgui; que a la dona que no sigui submissa amb el seu marit, primer cal renyar-la, després fer-la fora del llit i, finalment, si no rectifica, colpejar-la. I no m’invento res: TOTS sabem que en el nostre país un imam fou jutjat per escriure recomanacions als marits musulmans sobre com pegar les seves dones sense que en quedessin marques. És clar, en un país musulmà, que quedin marques del maltractament físic no té la més mínima importància, però aquí sí importa, perquè és un delicte. Podria continuar dient que me’n ric d’una llibertat que fa responsable una dona de la seva pròpia violació, perquè quan una musulmana és violada, se la considera “fornicadora” i ha d’assumir el càstig corresponent (la pena de mort en països on s’aplica la sharia). Per això, una musulmana rarament denunciarà una agressió sexual. Podria recomanar a aquesta “musulmana lliure” que llegís l’informe d’UNICEF sobre el matrimoni infantil, recomanat pel seu profeta, així com les notícies de nenes obligades a casar-se al Paquistan o al Iemen, que moren com a conseqüència d’haver de mantenir relacions sexuals amb homes adults perquè els seus cossos no han madurat, que afronten el perill d’embarassos i parts que signifiquen la mort d’elles i dels seus fills. Aquestes notícies no les inclouran mai en el seu bloc.

Aquesta dona diu sentir-se lliure i no necessita que jo defensi la seva llibertat. Per suposat que no ho necessita. Afortunadament, viu en un país democràtic, en un estat de dret que no basa les seves lleis en les que existien a Aràbia en el segle VII o en revelacions divines. No serà necessari que jo la defensi perquè aquí existeixen jutges, advocats, polítics, metges, policia, assistents socials, tota una xarxa jurídica i assistencial que ho faria. Perquè és molt fàcil parlar així quan es viu en un país en què la dona no val la meitat que l’home, on si el marit la castiga físicament o psicològicament, es considera un delicte, no una recomanació religiosa. On ningú pot obligar una dona a casar-se amb un desconegut, on les persones tenen dret a l’educació independentment de quin sigui el seu sexe. On les dones poden parlar en públic sense que ningú consideri la seva veu pecaminosa.

Afortunades vosaltres, dones musulmanes espanyoles, musulmanes que viviu a Occident. No sé si pensaríeu el mateix si visquéssiu a Teheran, a Karatxi, Damasc o Kabul. Si passegéssiu pels carrers de Rijad i els mutawin us colpejessin amb els seus bastons perquè no dueu el niqab correctament subjecte al vostre rostre. Defenseu la vostra llibertat perquè els mecanismes de la democràcia per la qual han lluitat homes i dones durant tantíssims anys us ho permet. Una democràcia que l’Islam que vosaltres prediqueu no només com a religió, sinó com a forma de vida, desmantellaria a la primera oportunitat. Recordo quan, a principis dels 90, el govern d’Argèlia van convocar eleccions sabent que el FIS, el Front Islàmic de Salvació, guanyaria les eleccions i acabaria amb qualsevol rastre de democràcia i de llibertat al país. Mentre, els islamistes se’n reien i corejaven “Un home, un vot, una sola vegada”. Sí, una sola vegada, perquè la llei islàmica, la sharia, no permet discrepàncies i, per tant, és diametralment oposada al joc democràtic. Per això, després d’aquelles eleccions en què el FIS va resultar guanyador, va venir la implantació de la llei islàmica a Argèlia i els anys de terror i mort que va patir el país. Exactament el mateix que va succeir amb el nazisme a Alemanya.

Així que ja ho sabeu, les dones musulmanes són lliures i es defensen soles. Tingueu-ho en compte, recordeu-ho quan tingueu temptacions de treballar a favor de la seva igualtat d’oportunitats, del seu progrés igualitari en relació als homes, de la millora de les seves condicions de vida o contra la política discriminatòria que l’Islam ha portat a determinats països. No feu campanya contra l’ablació del clítoris ni contra la imfibulació, sí, aquestes pràctiques inhumanes que, si bé s’insisteix a dir que no les prescriu l’Islam, no poden negar que la majoria de les dones que les pateixen són musulmanes. Elles són lliures, es defensen soles.

Suposo que si pogués, aquella a la que he deixat aluciná amb les meves paraules, llançaria contra mi una fatwa al més pur estil Jomeini contra Salman Rushdie o em perseguiria per atrevir-me a ser crítica amb l’Islam, com van fer amb Taslima Nasrim. Però hauria de fer una volta pel món dels blocs, buscar en l’etiqueta “Islam” i llavors sí que quedaria aluciná del que s’escriu i es comenta. I segur que el contingut del meu bloc li semblaria un model de bones maneres, equanimitat i transparència.

Manifestació del 10-J: una setmana després

 

Ahir va fer tot just una setmana de la manifestació que amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim” va convocar els catalans a sortir al carrer per expressar el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut aprovat en referèndum fa quatre anys. Assumeixo que he escrit una introducció neutra i objectiva, i ho he fet de manera totalment intencionada. Després d’una setmana, els comentaris, les reflexions i les crítiques ja han estès per la xarxa i pels mitjans de comunicació les seves dosis pertinents de política, sentiment nacionalista (espanyol i català), anàlisi històrica, manipulació informativa, ironia i mala llet.

Tot plegat, havia de pair-ho abans de posar-me a escriure, tot i que durant aquesta setmana sí que he deixat algun comentari a opinions i reflexions d’altres bloggers (alguns d’una lucidesa que m’ha impactat).

http://1mes1iguala3.wordpress.com/2010/07/14/no-els-espereu-no-hi-seran/ 

He procurat seguir el que se’n deia a la premsa o a la televisió. N’he parlat a casa, amb els amics i coneguts, he escoltat aquells que van ser a la manifestació i els que no hi van anar, n’he valorat els motius i els he contrastat amb els meus, els  que sí van fer-me decidir per ser enmig del Passeig de Gràcia un dissabte a la tarda a 36º de temperatura. He recordat les converses que vaig mantenir amb persones que no coneixia de res mentre esperàvem que la famosa capçalera de la manifestació es mogués (dues hores aturats entre Provença i Mallorca donen per molt). Per això, com si estigués fent una digestió lenta, m’he pres el meu temps abans de llançar-me a la piscina i dir-ne la meva.

 Els qui eren i els qui no hi eren

Durant els dies immediatament anteriors a la manifestació, es feia evident un sentiment de “dubte” sobre si respondre o no a la convocatòria.  Semblava que alguns tenien molt clars els motius per actuar en un sentit o en un altre, d’altres oscil·laven entre un sentiment “de traïció” a Catalunya si es quedaven a casa a mirar-s’ho per la tele, marxaven a la platja o preferien seure en una terrassa a fer unes cerveses, i el disgust per una crida que consideraven polititzada i amb una finalitat clarament electoralista que, deien, els manipulava i utilitzava. L’espectacle donat pels polítics arran del lema de la manifestació, de la posició que havien d’ocupar a la capçalera o darrera de quina bandera havien de caminar imagino que no els va ajudar gens a aclarir-se. Però començo a veure clar, després d’una setmana, que els qui rebutjaven la rendibilitat política de la manifestació eren els qui, de fet, en feien una claríssima lectura en clau política, abans i tot d’haver tingut lloc. Qui considerava Òmnium una sucursal de Convergència i Unió, calculava quants vots donaria la manifestació a Esquerra Republicana, imaginava el paper posterior que tindrien els polítics, és obvi que no, que no tenien clar per què s’havia de sortir al carrer. De tota manera, la postura dels qui van respondre a la convocatòria com la dels qui van decidir no fer-ho és totalment respectable i legítima, només cal tenir clar per què sí o per què no. I intentar no caure en demagògies fàcils.

Jo sí que hi vaig ser

Potser perquè em va poder més el cor que el cap. I me n’alegro, era una sensació que tenia una mica oblidada. Hi vaig ser malgrat els polítics o precisament per causa seva. Perquè no volia que fossin ells i els qui en són subsidiaris els qui representessin en exclusiva la veu d’un percentatge important de la ciutadania. Certament, aquests polítics que encapçalaven la manifestació no eren uns companys de viatge gaire desitjats, això si que era fàcil de copsar, no ho eren ni tan sols per als qui militen en un o un altre partit.

Penso que no m’equivoco si afirmo que la immensa majoria dels qui érem allà, aturats, sense avançar perquè la capçalera “política” no es movia, no ens hi sentíem representats, no era per ells que suportàvem aquella calor a peu dret quan podríem haver estat a la platja o al sofà de casa amb l’aire condicionat, fent càbales sobre les repercussions polítiques, les ulteriors aliances, els balls de xifres d’assistents, la reacció espanyola, tot allò que s’ha anat escrivint i al llarg d’una setmana sobretot per part de qui s’ho va mirar per televisió o, directament, ni ho va veure. Aquella imatge que ara em sembla plena de connotacions tan significatives, la dels polítics aturats i la gent esperant, però amb ganes d’avançar, d’anar endavant, d’arribar al final, la formàvem persones que no ens sentíem compromeses per una lleialtat política, militant o electoralista. A la majoria ens havia pogut el cor, un sentiment difícil d’explicar. Allà hi havia gent gran i gent jove, parelles amb nens, catalans fills de catalans i catalans fills d’immigrants, independentistes i gent que no acabava de veure clar allò d’IN-DE-INDEPENDÈNCIA, que es va sentir repetidament, gent que parla català a casa i gent que té el castellà com a llengua materna, els que llegeixen El País i els que llegeixen La Vanguàrdia, els que al dia següent seguirien la final del Mundial i animarien “la Roja” i els que no farien, els que havien tingut clar des del principi que havien de ser allà aquella tarda i els que havien tingut dubtes fins al darrer moment. Allà hi havia un milió llarg de persones, agradi o no, entomant una calor infernal, avançant tres o quatre passes en una hora, omplint el Passeig de Gràcia i els carrers adjacents, amb senyeres o estelades, però compartint un mateix sentiment i una mateixa finalitat: el rebuig a una sentència que ens deia que només som i existim en funció d’una categoria que és la superior, la dels espanyols, l’única real i legítima; que tot i haver-hi dues llengües oficials, només hi ha l’obligació de saber-ne una, el castellà; que ens nega qualsevol dret històric i ens diu que qualsevol dret que tenim deriva únicament d’una constitució votada fa 32 anys.

El sentiment va passar per sobre de la raó, en aquells moments, no hi ha dubte. El que s’evidenciava aquella tarda era que una Catalunya plural havia sortit de manera pacífica al carrer per expressar amb tota tranquil·litat la voluntat d’una gran part de la societat catalana que no es pot seguir ignorant.

Ball de xifres

Lamentable l’espectacle que s’ha donat jugant amb les xifres d’assistents a la manifestació amb l’únic objectiu de treure legitimitat a la veu dels qui hi érem. Durant la manifestació, quan vèiem els helicòpters sobrevolant el Passeig de Gràcia i que se suposava que estaven calculant la participació, fèiem bromes entre nosaltres sobre aquest tema, basant-nos en les dades que escoltàvem per la ràdio: “Cifras de participación: según la organización, 1.500.000; según la Guardia Urbana, 1.100.000; según el periódico El País, 800.000 manifestantes, según El Mundo, cuatro exaltados separatistas”.  Quan vam arribar a la Plaça Tetuan, gairebé a les nou de la nit, suats i derrotats i amb els peus que no ens els sentíem, vam seure en un bar per recuperar-nos. Va ser aleshores quan algú va dir: “Segons El Mundo, gairebé un milió de manifestants”. Bé, si El Mundo reconeixia aquella xifra, estava clar que s’havia superat, vam comentar. Aleshores, d’on surten els números que corren per Internet i pels mitjans de comunicació? I encara més, per què en les versions en línia de determinats diaris o en llocs web on es comparteixen notícies se centren només en el nombre de participants en la manifestació?

No interessa saber què es reivindicava, no van fer ni l’intent de recollir les opinions de la gent que omplia els carrers de Barcelona. Per a alguns, tot sembla haver quedat reduït a un infantil ball de xifres. Hi ha qui ens remeten a l’empresa Lince, que fa tot un seguit de càlculs, partint de les hectàrees que se suposa que ocupàvem els manifestants, multiplicat pel nombre de persones que, diuen, caben en un m² i que donaria una xifra de 56.000 manifestants (permeteu-me un somriure displicent, això no s’ho creu ningú que hagi estat a la manifestació, que hagi vist les imatges per televisió); d’altres, traient-se una opinió de la màniga, considera impossible el nombre d’1 milió de persones, perquè a Barcelona “mai ha sortit un milió de persones a manifestar-se” (poca memòria deuen tenir o estan molt mal informats, si no recorden la manifestació del 1977 o la del NO a la guerra, per posar dos exemples). Jo aporto una altra dada: a Barcelona van arribar 900 autocars provinents de fora de la capital catalana. Si pensem que un vehicle d’aquest tipus té una capacitat per a 55 persones, estaríem parlant de xifres d’entre 45.000 i 50.000 persones que van arribar amb autocar. Si fem cas a Lince, les 6.000 restants serien ciutadans de Barcelona o de fora de la ciutat que van arribar-hi amb altres mitjans de transport. Qui s’ho creu, això? Però no paga la pena discutir sobre aquest tema, perquè almenys, si manipulem, fem-ho de manera una mica subtil, no tan barroerament.

Lamentable i afegeixo que botxornosa aquesta actitud, molt més quan s’adopta des de Catalunya, on sí s’han vist les imatges per televisió, les fotos, on sí se sap a quina hora es van fer els recomptes (gairebé a les 20.30h, quan la majoria dels manifestants duien més de 2 hores a peu dret i ja se sabia que la capçalera s’havia desfet davant de la impossibilitat d’arribar a Tetuan). Juguen a aquest joc els que han vist que els carrers adjacents eren plens de gom a gom, que per davant de la capçalera, la gentada col·lapsava la Gran Via i la Plaça Tetuan i per això mateix no es podia avançar.

Escriure és gratis i crear polèmica a través de la manipulació, un exercici molt practicat a la xarxa. Els qui han manipulat la informació saben que potser no érem un milió i mig, però tampoc quatre amics que no teníem res més a fer. Per això, de l’únic que es parlava als mitjans de comunicació estatal era de xifres. Per això, aquest robot parlant que es diu Alicia Sánchez Camacho, amb el seu to de cassette gravada, el primer que va fer quan li van prémer la tecla de Play va ser comparar xifres en relació als que van sortir a celebrar el triomf de la selecció en el Mundial.

Alguna cosa s’està movent a la societat catalana i tots en som conscients, encara que no acabem de tenir-ne clares les conseqüències. Per això ha calgut fer l’esforç de desviar l’atenció, de treure-li importància, de fingir que es mirava cap a una altra banda. Com va dir Joan Ridao: “Espanya no escolta i és sorda, però Catalunya no ha emmudit”.

Tractament informatiu

No sé què m’esperava diumenge quan vaig posar la televisió al migdia per veure que se’n deia als canals estatals sobre la manifestació. Era ben conscient que aquell mateix dia la selecció espanyola de futbol jugava per primer cop a la seva història una final d’un mundial. Desenganyem-nos, el país estava en plena eufòria, tant futbolística (lògic, d’altra banda), com patriòtica (no vaig poder evitar un somriure trist en sentir un home que, gairebé plorant, deia que ara sí que se sentia orgullós de ser espanyol, gràcies als èxits de “la Roja”…). Però tot i estar preparada, no podia creure’m el que vaig veure i sentir: la manifestació es tractava totalment “de passada” (l’informatiu de migdia que li va dedicar més temps va ser el de Cuatro, amb a penes dos minuts) i es començava la notícia amb l’incident de l’intent d’agressió a Montilla. Com si aquest hagués estat el to de la manifestació, l’enfrontament i la violència. Amb to neutre es parlava d’una manifestació a Barcelona per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut d’autonomia de Catalunya. I res més. Van dedicar més temps a parlar del pop Paul, que encertava els guanyadors dels partits del mundial i que havia predit la victòria espanyola.

Sembla que haurem de tornar a l’època dels nostres pares o avis, quan per saber què passava de veritat en el nostre país, s’havia de recórrer a la premsa estrangera. És trist, sens dubte. Trist i vergonyós el tractament que s’ha fet de la manifestació del 10 de juliol en els mitjans espanyols, amb pretesa indiferència i calculat menyspreu, si el comparem amb la informació que van donar The Washgington Post, Le Figaro, BBC World Service, CNN i, fins i tot, Al Jazeera. Probablement els turistes que des de les terrasses de La Pedrera fotografiaven la manifestació van estar millor informats que els ciutadans de l’Estat espanyol.

Què en pensen a Espanya, de tot plegat

Després de la ressaca mundialista, sembla que es comencen a donar per assabentats que alguna cosa va passar a Catalunya una tarda de dissabte del mes de juliol. Després d’haver-nos d’empassar una cobertura informativa exhaustiva de l’arribada de la selecció a la pàtria, de la recepció al Palau Reial, del recorregut amb autocar, de veure i escoltar celebracions i declaracions en els pobles natals de tots i cadascun dels jugadors, d’assabentar-nos que l’Aquari de Madrid ha ofert una bona picossada perquè el pop Paul visqui d’ara en endavant a les seves instal·lacions (la millor manera de gastar-se els calers en temps de crisi, evidentment), sembla que per fi toca moure fitxa. I tots ho estan fent de la manera més previsible, amb la qual cosa m’adono que, mal que ens pesi, tenim els polítics que ens mereixem.

Segurament, la gran majoria s’estarà trencant les vestidures davant aquesta febre “independentista” que creuen que ens ha entrat tot de sobte als catalans. Continuarem sent els enemics de la “indisoluble unidad de España”, res de nou, perquè ja som egoistes, insolidaris, afavoridors de la fractura social, separatistes, inventors de mites i mentides nacionalistes, etc, etc. Tot això mentre passegen orgullosament el seu nacionalisme espanyol, que paradoxalment sempre ha negat la seva condició, però que ara ha mostrat la seva cara més exacerbada arran de la recent exhibició patriòtica  conseqüència dels triomfs de “la Roja” (mal assumpte quan per l’única cosa que poden sentir-se orgullosos de ser espanyols és per les victòries de la selecció de futbol). Sentir-se espanyol i defensar-ho no és intrínsecament negatiu, com tampoc ho és sentir-se català i defensar-ho. Per què, aleshores, demonitzen un nacionalisme i n’exalten un altre? Per què és dolent que una societat plural hagi sortit al carrer a expressar el seu dret a voler ser el que vulgui, de manera cívica i tranquil·la, mentre que és digne d’aplaudiment que altres surtin a exhibir el seu orgull espanyolista? Qui pot dir-me què sóc i com m’he de sentir? Pretenen que retrocedim 30 anys, volen imposar-nos un sentiment de pertinença que no tots experimentem. I, a més, és probable que els que sí l’experimentin, no vulguin que se’ls marqui des de fora com ho han de fer. I jo no puc més que recordar aquella cançó de Lluís Llach que deia “I ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors pels secrets del cor”.

Per a d’altres, no tenim cap dret a qüestionar la decisió del Tribunal Constitucional, la seva interpretació de la llei. No ens escoltarien, però, si els diguéssim que és precisament això, la interpretació que n’han fet un seguit de magistrats d’un tribunal que està sota sospita, que funciona tot i les irregularitats que tots coneixem, i que s’ha convertit en l’instrument-titella d’un partir, el PP, que hi recorre cada cop amb més freqüència sempre que les coses no surten al seu gust.

També he sentit veus que deslegitimen l’Estatut votat el 2006 a causa del percentatge de població que va participar en el referèndum, 48,85% amb un resultat de 73,90% vots a favor del text. Per què no recordem xifres de participación en altres eleccions, com les del Parlament europeu? A les eleccions celebrades el 2004, el percentatge d’espanyols que hi van votar va ser del 45,14%. A les del 2009, d’un 44,9%. Hi ha hagut algú que s’hagi atrevit a qüestionar-ne la validesa?

Fora de Catalunya explotaran la idea “España se rompe”, d’una banda a l’altra del ventall polític. No sé per què aquí encara tenim la idea, evidentment equivocada, que les esquerres (PSOE, IU) seran més favorables a les aspiracions catalanes. No. Tots plegats vendran en públic la idea de la fragmentació de la “nación española” i en trauran la pertinent rendibilitat en nombre de vots. I tots i cadascun d’ells intentarà contribuir a aquest trencament per tal de poder-se presentar com a salvadors de l’últimament tan famosa “unidad”. I a Catalunya ja ens ha quedat clar que aquesta “unidad” no és res més que sinònim d’immobilisme.

Reflexions “a posteriori”

La capçalera de la manifestació defensava el dret a l’autodeterminació (“Som una nació, nosaltres decidim”) i veient el mar d’estelades i el que deien moltíssimes pancartes sembla que l’independentisme era l’opció política dominant entre els participants. Quan sembla que des de l’Estat espanyol es tanquen portes, es blinden competències, es posen límits que ells consideren inamovibles, es dóna per tancat el procés de l’estat de les autonomies, per a molts, aquesta és l’única sortida. Amb tot, no tothom, ni molt menys, era partidari de l’opció sobiranista. El que crec que és realment destacable és que els partits polítics, les organitzacions sindicals i empresarials, les entitats ciutadanes i cíviques, el conjunt de la societat fes una crida perquè la gent assístís en massa a la manifestació. Després, tothom tindrà les seves pròpies idees i una postura concreta envers l’independentisme. No es pot obviar, amb tot, que les xifres que donen les darreres enquestes (CIS , ICSP, UOC) oscil·len des d’un 35% fins a un 50% favorables a la independència. És una dada. Ara bé, arribarem a saber quin percentatge real tindria aquesta opció en nombre de vots? Si Espanya considera que Catalunya no vol un trencament amb l’estat espanyol, per què tenen tanta por de preguntar-nos-ho? Però el que realment cal reconèixer és que els catalans no volen aturar-se davant les portes tancades o els límits imposats.

L’independentisme, pel que es respira a Catalunya en els darrers temps, ja no és una opció de joves idealistes, de “maulets” exaltats o d’avis nostàlgics. S’ha instal·lat en la societat catalana com una opció política més, un percentatge considerable de la societat catalana entén l’existència d’un estat català com una solució, l’Adéu Espanya no era una frase tan simbòlica com alguns volen creure, això ho sabem els que ens movem pel carrer i parlem amb la gent. La separació de l’estat espanyol aconsegueix cada dia més adeptes entre grups socials que tenen un pes específic: periodistes, intel·lectuals, artistes, escriptors, i al darrere s’hi estan construint propostes, ja no és una qüestió indefinida i sentimental. L’opció independentista creix, i això és evident i no només a nivell sentimental: si la via estatutària no pot anar més enllà, la separació és inevitable? Veurem quina serà la traducció política d’aquest sentiment el dia que la població vagi a votar. Però aquelles pancartes de “N’estic fins als collons” o el famós “Adéu Espanya” mostraven que bona part de la ciutadania ha arribat a la conclusió que la relació amb Espanya ha arribat a un carreró sense sortida i que aquesta situació s’ha afavorit precisament pels que prediquen de manera incansable “la indisoluble unidad de la nación española”. Curiosament, prediquen la unitat però amb les seves paraules, fets i actituds, afavoreixen la fractura.

No sé si a Catalunya es produirà un divorci entre la ciutadania i la classe política. El sentiment d’estafa i d’humiliació s’atribuïa, també, a l’actuació tant dels polítics catalans com estatals. El que es demana a partir d’ara és una actuació seriosa i coherent dels polítics. Que prenguin la temperatura a la societat catalana i sàpiguen què es demana. I a partir d’aquí, que elaborin un projecte, amb uns objectius, que caldrà discutir per saber realment cap a on volem anar i quins obstacles ens podem trobar pel camí. El que han fet fins ara ha estat el procés contrari, primer han fet les lleis i després, s’han adonat dels problemes i els obstacles per portar-les a la pràctica. Per això, és normal, és lògic i esperable que els ciutadans els preguntin per què no es respecta el que van votar. Em temo que ens caldria una classe política d’un nivell infinitament superior al que tenim, per tant, i observant com han anat posicionant-se en aquests dies posteriors a la manifestació, no hi poso gens d’esperança en una actuació política seriosa i coherent, si és que han de venir dels polítics que diuen representar-nos actualment.

Esperava que a la manifestació se sentis de manera més palpable el rebuig contra els polítics: contra el PP, responsables d’haver-nos dut a aquesta situació, jugant brut com sempre contra Catalunya, portant al Constitucional l’estatut català mentre accepten sense problemes el valencià o l’andalús, amb moltíssimes similituds; contra el PSOE i el PSC, per fer creure als ciutadans que si l’estatut s’aprovava i el refrendaven les corts, no hi havia obstacles per al seu desplegament; contra CIU, per la seva indefinició tradicional, per fluctuar cap a una banda i cap a una altra, per no parlar clar ni definir-se, també com sempre. Contra Iniciativa, perquè vés a saber què hi feien, allà (més o menys com els del PSC). Contra ERC, perquè, com anar sempre i en tot moment a la contra és habitual en ells, defensaven un estatut pel qual havien demanat el NO a les urnes. En definitiva, torno a repetir, fou una manifestació desvinculada dels polítics, on potser sí que va prevaldre el sentiment sobre la raó. Però cal que els polítics comencin a prendre nota. Aquí i a fora, perquè el que es respirava aquell dissabte és que no estem davant d’una qüestió que afecti o interessi només “cuatro exaltados separatistas”.

No hem de deixar que aquesta situació fracturi la nostra societat, més enllà d’un divorci clar amb un sector social que no vol viure a Catalunya, perquè ni tan sols sap on viu. Aquells que en les perifèries de les nostres ciutats, no entenen que defensar els interessos catalans és defensar també els “seus” interessos, aquells qui després de la victòria espanyola de la selecció cridaven “catalufos de mierda”, “viva Franco” (i probablement no saben ni la data d’inici de la guerra civil espanyola) o “Cataluña es España”. D’aquests no es pot esperar res, farien el mateix paper a la societat aquí que a Soria o a Sevilla, malauradament. Representen un nacionalisme espanyol “de botijo”, però violent en potència, per ignorant. No sabem quin model de país volen, si és que ells mateixos ho saben, cosa que dubto. Però la resta, independentistes o no, nacionalistes o no, haurem de demanar als nostres representants polítics que tinguin la capacitat de crear eines, socials, educatives, econòmiques, empresarials i estructurals que ens defensin. No podem esperar que això ens arribi des de fora, no siguem ingenus.

Desitjaria, també, que aquesta coherència i seriositat que demanem als nostres polítics, la demostréssim tots i, sobretot, els mitjans de comunicació, que com sempre, estan fent un paper ben galdós. Que es deixi de tergiversar el llenguatge, perquè la comoditat o la covardia no significa seny, perquè nacionalisme no és sinònim de regionalisme ni ens poden fer creure que el federalisme no té res a veure amb l’espanyolisme. Com centenars de milers de ciutadans que van sortir al carrer dissabte passat (sí, centenars de milers, mal que li pesi a Lince o a qui sigui), ja estic tipa que a l’anticatalanisme se li digui pluralitat, cohesió social o unitat.

Amb qui se suposa que ens hem de sentir units? Amb aquells que ens tornen un estatut pitjor que el de 1979? Amb els qui, després d’enganyar els ciutadans de Catalunya,  callen, per tant, atorguen?  Som catalans, senyors meus, però no gilipolles. 

Mahoma i els seus problemes amb les dones (IV): la reclusió i l’ús de l’hijab

Les escenes familiars que es desenvolupaven en les estances al voltant de la mesquita on vivien Mahoma i les seves esposes, i que tan íntimament dibuixen els hadiths, penso que no tenen res a envejar al més enrevessat dels serials televisius dels nostres dies.

A Mahoma li va ser revelat que l’espai natural de la dona era la llar, d’on no havia de sortir si no era necessari. Si la dona es veia obligada a deixar l’àmbit privat i aventurar-se en l’espai públic, havia de fer-ho coberta amb un vel que impedís que fos vista per qualsevol home que no formés part del seu cercle familiar més proper.

La revelació de la reclusió de les esposes del profeta li va arribar a Mahoma durant la nit de noces amb Zeinab, l’esposa divorciada de l’esclau alliberat que havia criat com un fill. Diuen els hadiths que, conscient de les reaccions adverses que havia suscitat el seu casament (molts musulmans es plantejaren si el seu profeta, en casar-se amb Zeinab, no estava cometent incest, per haver estat ella esposa d’un fill adoptiu), Mahoma havia reunit molts convidats per celebrar l’enllaç. Com acostuma a passar en aquestes festes, els convidats, després de menjar, allargaren la seva estada a les dependències dels nous esposos, parlant i debatent, sense adonar-se que Mahoma estava impacient per quedar-se a soles amb la seva nova esposa. Mentre els convidats parlaven, Mahoma passejava nerviós per l’habitació i, finalment, va sortir al pati de la mesquita. Zeinab, mentrestant, estava muda i asseguda en un racó de l’habitació, esperant que els convidats marxessin. L’estat del profeta era tal, que la seva esposa Aixa el va anar a trobar i li va preguntar si havia succeït alguna cosa o si no li agradava la nova esposa. Mahoma li va confessar que encara no havia aconseguit gaudir de la seva companyia. I per fer temps, va anar a visitar la resta d’esposes a les seves habitacions privades. Però quan va tornar, va comprovar enfadat que els convidats continuaven de conversa i no semblava que tinguessin pressa per anar-se’n. Mahoma s’assegué amb Aixa fins que, al cap d’una estona, algú el va anar a avisar que els desconsiderats convidats havien tornat a les seves cases.

Anas Ibn Malik, un company del profeta que havia estat testimoni dels fets, va acompanyar Mahoma fins a l’habitació on l’esperava Zeinab. Estava a punt d’entrar-hi, hi tenia un peu a dins quan, de sobte, va deixar caure una cortina entre ell i el seu acompanyant i va començar a parlar amb la veu que usava per fer públiques les revelacions: “Oh, aquells que creieu! No entreu a les cases del Profeta si no se us ha donat permís per menjar! No entreu sense esperar abans l’hora! Però quan se us ha convidat, entreu-hi. Quan hàgiu menjat, marxeu sense lliurar-vos familiarment a la conversa. Això ofèn el Profeta, però Déu no s’avergonyeix de la veritat. Quan demaneu un objecte a les seves esposes, demaneu-los-el des de darrere d’una cortina (hijab). Això és més pur per als vostres cors i per als seus cors”.Això vol dir, ni més ni menys, que entre les dones del profeta i els homes de la comunitat musulmana hi hauria d’haver, en endavant, una cortina, un hijab, un element que les ocultés i les separés de l’espai públic.

Aquestes paraules avui es poden llegir contingudes a l’Alcorà i relacionades amb l’ús de l’hijab i amb la necessitat de reclusió de la dona musulmana. Òbviament, la seva lectura serà totalment diferent per a un seguidor de l’Islam que per a algú que no ho és. Particularment, em continua sorprenent que Déu es molesti a intervenir per solucionar al seu profeta els seus problemes familiars, encara que siguin, com en el cas esmentat, qüestions d’etiqueta que no haurien de tenir més importància. Però suposo que per als musulmans no deu ser res extraordinari el fet que a Mahoma se li solucionessin els conflictes per intervenció divina directa.

En els darrers anys de vida de Mahoma, a causa de la ràpida expansió de l’Islam, el profeta havia d’enfrontar-se cada dia a nous problemes, ja fossin grans o petits, col·lectius o privats. Les revelacions que Mahoma rep quan la comunitat ha de fugir de La Meca i instal·lar-se a Medina són molt més específiques i semblen adreçades a donar solució als creixents dilemes i problemàtiques amb què havia d’enfrontar-se la comunitat.

El que sorprèn és per què la norma de la reclusió i de l’ús de l’hijab, que semblava destinada únicament a les esposes del profeta, va acabar afectant totes les dones musulmanes. Però abans que això succeís i la norma es fes preceptiva per a qualsevol dona seguidora de l’Islam, sobretot a partir del califat d’Omar, profundament misogin i cruel amb les dones, les esposes del profeta van veure com les seves vides, a causa de la reclusió, canviaven radicalment. Aixa, que havia estat autoritzada per donar consells religiosos fins al punt que Mahoma havia recomanat a la comunitat de creients que “prenguessin la meitat de la seva religió d’aquella dona”, va haver de recloure’s a la seva habitació i no va poder barrejar-se lliurement amb els homes i dones que freqüentaven la mesquita. Algunes esposes de Mahoma, com ara Sawda, que feia artesania de pell, havien col·laborat amb la seva feina al sosteniment de l’economia familiar, però ara s’havien de quedar tancades a casa per ordre divina. Fins i tot aquelles que havien estat presents a les batalles al costat del seu marit, atenent els ferits, van haver d’obeir les paraules de la revelació que les recloïa darrere d’un hijab.

A partir d’aquell moment, Mahoma s’emportava una o dues esposes a les batalles, però simplement com a companyes sexuals i, equitatiu com sempre, sortejava a qui dona o dones els tocaria gaudir d’aquest privilegi. Fou precisament després d’una d’aquestes batalles quan Aixa va haver d’enfrontar-se a un dels moments més durs de la seva vida i que hauria de determinar la vida quotidiana de milions de dones musulmanes des del segle VII fins als nostres dies.

El campament de Mahoma i els seus seguidors s’aixecava en sortir el sol i Aixa, per respectar la norma de la reclusió, va sortir al desert caminant per poder orinar abans que els soldats musulmans es llevessin i poguessin veure-la. Quan tornava al campament, va adonar-se que havia perdut un collaret d’àgates i va desfer el camí per tal de buscar-lo. Però mentrestant, els soldats s’havien endut el camell amb una llitera encortinada que Aixa feia servir per traslladar-se, creient que ella ja era a dins. Sense impacientar-se, Aixa va asseure’s en una pedra esperant que algú la trobés a faltar i anessin a buscar-la. Al cap d’una estona, un jove soldat anomenat Safwan la va trobar allà tota sola i esperant, i la va dur de tornada a la ciutat en el seu camell. Veure-la arribar asseguda darrere d’aquell home va desfermar l’escàndol entre els fidels, escàndol que va ser aprofitat per Alí, el gendre de Mahoma i declarat enemic d’Aixa, per qüestionar la virtut i l’honradesa de la jove. Els comentaris van anar en augment i la pressió fou tan insuportable que Aixa va decidir abandonar la seva habitació de la mesquita i tornar a la casa dels seus pares, que tampoc semblaven disposats a creure en la seva innocència. Finalment, després d’un mes, Mahoma va tenir de nou una de les seves oportunes revelacions. El profeta va exclamar: “Bones notícies, oh, Aixa! Déu altíssim t’ha exculpat”. De manera que els pares d’Aixa li van dir que tornés amb el seu marit. Però Aixa no semblava disposada a tornar a la casa de Mahoma: “No tornaré mai ni li donaré les gràcies. Ni tampoc us agrairé res a vosaltres, que vau escoltar la calúmnia i no la vau negar. Només donaré gràcies a Déu.”.

Però, finalment, Aixa va tornar al costat de Mahoma i Déu va revelar al seu marit, com no, que a partir d’aquell moment, la llei a què haurien de sotmetre’s els creients obligava a presentar quatre testimonis per jutjar un cas d’adulteri. Aquest fet és presentat pels musulmans com un progrés islàmic a favor de la dona, ja que no permetia que un rumor o una calúmnia fossin utilitzats per acusar d’adulteri una dona. Potser en el seu moment va ser-ho, no ho poso pas en dubte. Però sempre he pensat que com havia estat possible que, que quan les dones musulmanes han estat condemnades a ser lapidades per adúlteres, quatre testimonis haguessin estat presents en el moment de consumar-se l’adulteri. I per altra banda, en una cultura i en una religió on la dona és dipositària de l’honor masculí i familiar, el més prudent va ser, per evitar precisament qualsevol ocasió que posés en entredit l’honestedat de la dona, tancar-la, segregar-as del món dels homes i, en el cas que fos imperatiu que sortís al món exterior, cobrir-la per romandre a l’empara de les mirades masculines.

La norma de la reclusió femenina i de l’ús de l’hijab ha estat interpretada de maneres diverses al llarg dels segles i segons els països. Probablement les més extremes que coneixem avui en dia siguin les que exporta l’Islam wahabita i salafista des d’Aràbia Saudita, on la majoria de les dones romanen pràcticament sempre recloses a casa i si han de sortir al carrer han de fer-ho totalment cobertes. Segons aquesta versió de l’Islam, una dona no té dret a conduir un vehicle, no pot viatjar si no va acompanyada d’un parent masculí, no pot freqüentar llocs on hi hagi homes, d’aquí que existeixin escoles i universitats segregades, fins i tot bancs per a dones. Qualsevol gestió o tràmit que vulguin fer ha de passar abans per les mans del marit, no pot parlar en públic perquè la seva veu és seductora i contaminaria les oïdes masculines i incitaria sexualment els homes. Fins i tot en les més modestes i íntimes reunions familiars, les dones i els homes s’estan en habitacions separades. No podem oblidar tampoc el cas dels talibans afganesos, que reclamant la tornada a la puresa islàmica, dictaminaren la reclusió de la dona, la qual cosa va suposar per a moltes d’elles la més absoluta misèria, ja que els negava el dret a sortir a treballar per mantenir la seva família.

 Aquestes dones ni tan sols podien utilitzar sabates perquè el soroll dels tacons és pecaminós. I és aquest Islam integrista el que està guanyant terreny, no només en els països de majoria musulmana, sinó entre els immigrants que viuen a Occident. Aquest és l’Islam que persegueix i colpeja les dones musulmanes que s’atreveixen a anar descobertes pel carrer, que segresta dones per lapidar-les acusant-les d’adulteri, que demana la separació dels nens i les nenes a les escoles, que reclama el dret a usar hijab dins les classes, que afavoreix que pels carrers europeus es comenci a veure dones cobertes amb burkes i abaies. Aquest Islam que demana una tornada a les normes socials i legislatives del segle VII és el que s’està ensenyant a moltíssimes mesquites i oratoris del nostre país i és el que aprendran els joves que ja constitueixen la segona generació d’immigrants musulmans.

La paraula hijab significa literalment “cortina” i en l’Alcorà s’utilitza com una instrucció que els creients han de seguir quan es veuen obligats a relacionar-se amb les dones del profeta. Recloses rere la cortina, rere l’hijab, se les posava a resguard de qualsevol escàndol. Les instruccions de l’Alcorà per a les dones que no pertanyien al cercle familiar del profeta no eren tan severes: “Digues a les dones creients que baixin la seva mirada i que siguin modestes, i que ensenyin dels seus ornaments només allò que han d’ensenyar; i que cobreixin els seus pits amb vels.” La sunna (totes aquelles coses que se suposa que Mahoma va dir, va fer o va permetre que es fessin en presència seva) estableix que els ornaments femenins que les dones han d’ensenyar són la cara i les mans. La resta (turmells, canells, coll) han d’amagar-se de tots els homes excepte del seu marit i d’una acurada llista de parents amb els quals l’Alcorà prohibeix el matrimoni, o sigui, el pare, germans, sogre, nebots, fills i fillastres. Les dones també poden romandre descobertes davant de nens prepúbers i d’”auxiliars masculins sense força”, en altres paraules, els eunucs.

Malgrat tot, aquesta interpretació de la sunna no és universal. Algunes dones musulmanes creuen que la norma de l’hijab només les obliga a a vestir-se dins dels límits límits que la modèstia recomanaria en els nostres temps, cobrint els seus cabells i portant roba ampla que no deixi entreveure les formes del cos femení.

Fins i tot moltes musulmanes joves usen actualment una versió força heterodoxa del que se suposa que hauria de ser el vestit islàmicament correcte, ja que combinen peces de roba modernes amb l’ús de mocadors amb els quals es cobreixen els cabells, que queden més o menys al descobert segons els gustos, sense renunciar, a més, als colors vius i al maquillatge. Però no acabo de tenir clar si aquest tipus d’hijab passaria els controls de qualitat dels islamistes més radicals.

 

Hi ha musulmanes que insisteixen a anar més enllà del que diu el mateix Alcorà (no sé si per imposició o per voluntat pròpia, imagino que hi haurà de tot), i s’enguanten les mans i es cobreixen la cara amb un vel, tot argumentant que la corrupció del món modern fa necessari que es prenguin mesures molt més extremes fins i tot que en  temps del profeta. És un tipus d’hijab que cada cop s’està fent més habitual, que no té res a veure amb la tradició de molts països de religió musulmana i que respon als nous aires que exporten països com Aràbia Saudita.

Les dones afganes vesteixen el burka, que els cobreix totalment el cos i només els deixa entreveure el món a través d’una reixeta a l’alçada dels ulls. Les iranianes, per la seva banda, van haver de tornar a usar obligatòriament el xador, una peça de roba negra de forma rectangular, que cobreix el cap, s’embolica al voltant del cos i se subjecta sota el coll. Encara que després de la mort de Jomeini semblava que s’havia relaxat una mica la rigidesa del vestit islàmic, amb Ahmadineyad s’ha demostrat que només va ser un miratge temporal, ja que novament s’està exigint les dones que abandonin els jijabs consistents en llargs abrics i mocadors de colors vius i que retornin al negre xador. El govern iranià ha exigit fins i tot que es controli l’ús del vestit islàmic de les nenes des de pàrvuls. Les dones de Dubai porten rígides màscares negres i daurades en forma d’ocell que cobreixen el nas, però deixen els ulls al descobert. Les palestines, abans que Hamas i els seus acòlits importessin l’hijab saudita, duien llargs abrics o túniques amb mocadors o fins i tot bonics caftans de brodats multicolors amb mocadors subjectats al cap amb diademes.

La forma com es vesteixen moltíssimes dones musulmanes ja no té res a veure amb les tradicions ni amb la cultura que els són pròpies. És per això que poso en quarantena l’afirmació justificatòria que l’ús de l’hijab és un element cultural. Les dones marroquines, les berbers, les kurdes, comencen a utilitzar un tipus d’hijab que respon als cànons que estableixen països com Aràbia Saudita o la República d’Iran. Les musulmanes dels Balcans, per exemple, sense a penes tradició religiosa des de la Segona Guerra Mundial, apareixen ara vestides d’una manera que els és totalment aliena. Però ningú desconeix com la reintroducció de l’Islam que s’està fent a Bòsnia o a Kosovo està subvencionat per l’Islam saudita. L’hijab que coneixem, com el del segle VII, en temps del profeta, no estava pensat per vestir o per adornar, sinó per amagar, per recloure i segregar, que és el que va instaurar Mahoma.