Estic fins al gorro de manifestos lingüístics

La invasió, la colonització i l’ocupació, així com d’altres casos de subordinació política, econòmico o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no,  la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística del parlant.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Un dels elements principals del nacionalisme polític espanyol és la seva visió de la cultura i de la llengua castellanes com les predominants en el territori de l’Estat i, per tant, un menyspreu més o menys velat, depenent de l’època o del color polític dels governants, de la resta de llengües i cultures que són pròpies de les altres nacionalitats històriques a Espanya.

A Catalunya estem acostumats als manifestos que en nom de la llibertat, reclamen una major presència del castellà a la societat, sobretot a l’ensenyament. Es presenta el castellà (o “espanyol”) com una llengua amb poca presència social, als castellanoparlants pràcticament com a víctimes i perseguits pels opressors catalans i l’ensenyament de la llengua castellana com de segona categoria. Reclamant el dret a expressar-se en castellà, que és legítim i constitucional, aquests manifestos amaguen o maquillen una consideració del català com a llengua no apta per a totes les funcions socials  i un desig que existeixi un ensenyament lingüístic monolingüe. Ens parlen de bilingüisme, pero no ens enganyem: el bilingüisme no afavoreix les llengües minoritàries, ben al contrari, les minoritza i les arracona.  Els que promouen i signen aquests manifestos coneixen a la perfecció com funciona qualsevol procés de substitució lingüística: quan una llengua amb un major nombre de parlants, representant d’una cultura majoritària i unida al poder polític competeix en un territori amb una altra llengua minoritària, encara que sigui la própia d’aquest territori, el resultat lògic és la substitució lingüística, la desaparició d’una llengua i, per tant, d’una cultura. Des de la introducció del llátí en els territoris de la Península Ibèrica i la desaparició de les llengües preromanes (excepte de l’euskera), fins a casos molt més propers, com l’agonia del bretó i de l’occità a França, o del gaèlic a Irlanda, el resultat final és el mateix. Ni tan sols fa falta que la llengua del poder s’imposi i la llengua minoritària s’imposi, es persegueixi, només és qüestió de tenir una mica de paciència, de reclamar un bilingüisme suposadament equitatiu i constitucional, i al tombant de dues o tres generacions, la substitució lingüística s’ha consumat.

Malgrat tots els agravis que aquests manifestos addueixen contra la política lingüística catalana, la realitat indiscutible és que l’aprenentatge del castellà està assegurat i ningú acaba 4t d’ESO sense parlar i escriure correctament el castellà, tot i les històries i els rumors que circulen fora de Catalunya. Curiosament, no podem dir el mateix en relació al coneixement i l’ús del català.  Una dada significativa: els resultats de Selectivitat de Llengua castellana sempre són millors que els de Llengua catalana.

 Els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals i independents de la consideració política o jurídica de llengües oficials, regionals o minoritàries.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

L’últim d’aquests manifestos reivindicatius és el Manifiesto por la lengua común. Els que el signen, encapçalats per Fernando Savater i Vargas Llosa, demanen que entre totes les llengües que es parlen a l’estat, es constati que el castellà és la llengua espanyola per autonomàsia. El manifest comença dient que el castellà és la llengua espanyola superior a la resta d’idiomes que es parlen a l’Estat espanyol, les considera de segona categoria i menys útils.  El castellà apareix com la llengua de l’alta cultura, de la comunicació, de la ciència.  Fins i tot insisteixen en la idea que el castellà té una sèrie de valors que no tenen les altres tres llengües (euskera, català i gallec). Res, que ja ho deia Diderot: Parle français au sage.

Aquest manifest amaga, intencionadament, uns fets que són irrefutables: les llengües, per elles mateixes, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, no són més importants unes que les altres. Quan una llengua guanya en parlants o va ocupant àmbits diversos, és per causes polítiques i de poder econòmic. Al llarg de la història, llengües com el castellà o el francès han jugat el rol que avui en dia té l’anglès, perquè els estats en què es parlaven dominaven el panorama polític o eren una potència econòmica.  El percentatge de persones en el món que avui saben parlar anglès és superior al de fa 25 o 30 anys i ho és per raons de prestigi lingüístic.  O potser l’anglès té uns “valors intrínsecs”  diferents i “superiors”  als del castellà, alemany, japonès o portuguès?  

 La majoria de les llengües amenaçades del món pertanyen a comunitats no sobiranes i un dels factors principals que impedeixen el desenvolupament d’aquestes llengües i acceleren el procés de substitució lingüística són la falta d’autogovern i la política dels Estats que imposen la seva estructura política i administrativa i la seva llengua.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

La gran majoria dels castellanoparlants de l’estat espanyol que no viuen en un territori amb una llengua pròpia diferent del castellà, perceben com a anòmala qualsevol situació lingüística que no respongui a la igualtat 1 estat = 1 sola llengua. Volen fer-nos creure que desconeixen que existeicen casos com el de Bèlgica, Suïssa o Canadà, on aquesta qüestió s’ha resolt de manera diferent a la decidida a Espanya a partir de 1978. Segur que preferirien que, com ha succeït a França, les llengües minoritàries del territori fossin considerades com a “curiositats” folclòriques, fins i tot, dialectes (“patois”, els anomenen allà, amb una càrrega despectiva evident), sense cap tipus de reconeixment oficial. Això precisament és el que es pretén des del nacionalisme espanyol centralista: partitnt d’arguments erronis, com el prestigi o el nombre de parlants, desprestigiar i minoritzar la resta de llengües de l’estat, perquè per a ells,  resulta normal que el castellà sigui “l’espanyol”, la llengua comuna i oficial de tot el territori. No són capaços de entendre que ho és per raons d’expansió política i territorial, perquè la història és la que és, però no perquè el castellà, com a llengua estrictament parlant, sigui millor que qualsevol altra. Està clar, no obstant, que en el moment de redactar la Constitució, immersos en una delicadíssima transició política que es podia tòrcer en qualsevol moment, s’hagueren de fer concessions (per les dues parts, evidentment), i des del centralisme castellanoparlant, no es van creure en cap moment això de la realitat plurilingüística i pluricultural de l’estat, però van haver d’empassar-s’ho, ateses les circumstàncies.

Podríem fer un exercici d’història-ficció: imaginem-nos que el Tercer Reich, aquell que havia de durar 1.000 anys, hagués acabat dominant Europa i imposant la seva llengua i pautes culturals als països envaïts. Imaginem-nos també que per motiu d’aquesta hipotètica invasió militar i política, l’Estat espanyol també hagués estat colonitzat lingüísticament i culturalment per Alemanya. Com a resultat, l’alemany s’imposa com a llengua, es fa obligatori, es persegueix el castellà, se l’arracona en tots els àmbits socials i culturals, la llengua dels vencedors s’imposa a les escoles, als mitjans de comunicació, a la literatura. Saber alemany resultaria indispensable. Hi ha, a més, un adoctrinament que insisteix en els “valors intrínsecs” de la llengua alemanya i que menysprea la llengua pròpia del territori conquerit. Tot i que la societat es resistiria a abadonar l’ús del castellà, al tombant de 200 o 300 anys la “germanització” seria efectiva. M’agradaria saber què defensarien els Savater i els Vargas Llosa de torn. Que l’alemany és la llengua superior de l’Estat espanyol i que el castellà és una llengua de segona categoria? Que aquells que han conservat la llengua pròpia se n’han d’oblidar perquè l’única llengua apta per a la cultura, la ciència, la premsa, etc, és l’alemany? Parlarien del castellà com a “llengua-pijama”, tal com ho fan del basc, del català o del gallec? Siguem sincers: cap comunitat lingüística accepta una llengua que no és la pròpia de manera voluntària, sinó per imposició, per motius polítics o perquè és la llengua del poder econòmic.

 Tota comunitat té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els nacionalistes espanyols s’esgarrifen quan se’ls donen arguments històrics, sembla que tenen fòbia a conèixer quina ha estat la realitat històrica d’aquest país (malauradament, aquest mal no només el pateixen en relació a les llengües). No volen ni sentir-ne parlar. Però els agradi o no, hi ha una realitat que no poden ignorar. A partir del segle XVI, la creació dels estats europeus demanava una unificació política, lingüística i fins i tot religiosa. El castellà és adoptat com la llengua de la monarquia hispana i si bé no es pot parlar d’una imposició per part de la dinastia dels Habsburg d’aquesta llengua en aquells territoris que tenien una llengua pròpia diferent durant els segles XVI i XVII,  tampoc no farà falta, perquè la castellanització avança lenta però implacable per raons de prestigi i de desig d’assimilació a la monarquia.  No serà fins al regnat de Felip V, amb el Decret de Nova Planta, quan es prohibeixi l’ús públic i oficial de la llengua catalana, quan la cultura no castellana és perseguida durament. I a partir d’aquí, excepte durant el brevíssim parèntesi de la Segona República, aquesta ha estat la realitat amb què han hagut d’enfrontar-se els territoris amb una llengua i una cultura pròpies diferents del castellà: persecució o, en els millor dels casos, minorització. I ens agradi o no, aquesta és la realitat històrica de la pretesa riquesa cultural i lingüística de l’Estat espanyol. I a Catalunya fem com que ens creiem que des de la majoria castellanoparlant se la creuen, tot i que sabem que el que s’amaga darrere d’aquest concepte tan democràtic és la voluntat d’uniformitzar culturalment i lingüísticament tot el territori, començant per voler imposar un equitatiu, democràtic i enganyós bilingüisme. O adduint arguments com la “inversió en capital lingüístic”, és a dir, barrejar la cultura amb l’economia. Per això, perquè és superflu invertir en llengües pijama, si volem comprar un DVD d’una pel·lícula, no sempre el tenim disponible en català. El mateix passa amb les estrenes de cinema i amb les joguines interactives o educatives. O si volem llegir en català l’últim best-seller, hem de pagar al voltant de 6 o 7 euros més que si comprem l’edició castellana.  Els nacionalistes espanyols s’enorgulleixen de l’augment de parlants del castellà, és clar, però és que no es té altra opció, ja se’n cuiden ells. Quan es fan esforços per normalitzar les cultures i les llengües pròpies de Catalunya, d’Euzkadi, de Galícia, aleshores apareixen periòdicament manifestos que denuncien una suposada persecució del castellà. A Catalunya això ens sembla tan surrealista que no sabem si emprenyar-nos o riure. I és que a sobre de cornuts, paguem el beure, perquè sembla que si parlem català ho amb ànim de molestar els castellanoparlants, per la qual cosa, per tenir una cultura o una llengua diferent, caldria que estiguéssim demanant-los disculpes cada dia. Però els que vivim a Catalunya, siguem o no catalans de naixement, i amb independència de quina sigui la nostra llengua pròpia, sense saber-ho, fem nostres les paraules de Popper quan escrivia Si es vol que continuï la puixança de la raó i que sobrevisqui la racionalitat humana, no haurem d’imniscuir-nos mai en la varietat dels individus i de les seves opinions, finalitats, o propòsits (tret dels casos extrems en què la llibertat política estigui en perill). Fins i tot les crides (que tant satisfan des del punt de vista emotiu) a una “tasca comuna”, malgrat que sigui del tot excel3lent, no son sino crides a l’abandonament de les diferents opinions ètiques, a l’abandonament a les crítiques mútues i dels debats que aquestes opinions generen. Al final, són crides que ens volen fer renunciar al pensament racional. Digueu-nos pragmàtics…

 L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques d’arreu del món.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els manifestos lingüístics no afecten gaire la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la llengua materna de les persones.  Com a molt, ens produeixen una mica de cansament, perquè sabem que la batalla contra la desinformació mediàtica està perduda. No serveix de res que expliquem que a Catalunya no es rebutja l’ús del castellà, que la gent parla una llengua o una altra sense problemes, fins i tot durant la mateixa conversa amb persones diferents. Que no ens surt urticària si algú ens pregunta una adreça en castellà ni deixem de servir a un client en una cafeteria per la llengua en què parli. Que podem llegir i escriure en les dues llengües i tant de bo poguéssim llegir i escriure en deu llengües més. Que la immensa majoria dels pares no s’oposa al fet que els seus fills siguin escolaritzats en català perquè al llarg de tots els anys d’educació, les hores de llengua catalana i de llengua castellana s’igualen (3h de català i 3h de castellà a l’ESO) i el coneixement del castellà està garantit. Que els nens a les classes, al pati, al carrer, parlen la llengua que els ve de gust i ningú els persegueix o els adoctrina. I aquells pares que signen manifestos en contra de la presència del català a l’escola, són els que acaben preferint matricular els seus fills al Liceu Francès, al Col·legi Suís a qualsevol escola privada americana, encara que sàpiguen que la llengua majoritària que escoltaran els seus fills durant les hores de classe serà el francès, l’alemany o l’anglès, no el castellà. Així que no enganyen ningú: la seva actitud no és favorable a l’escolarització en castellà, sinó contrària a la consideració del català com a llengua normalitzada en tots els àmbits.

Sempre he pensat que conèixer llengües diferents és obrir finestres al món, a diferents maneres d’entendre la realitat, ja que et posa a l’abast cultures ben diverses. Menysprear una llengua és menysprear una cultura. I com deia Ovidi Montllor, a qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi. I que ningú s’enganyi: el desenvolupament d’una llengua no es fa en funció dels “valors intrínsecs” de què parla el Manifiesto de la lengua común, sinó en funció de majories i d’imposició de criteris. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure: la situació lingüística actual de l’Estat espanyol és coneqüència d’atzars polítics, com a tot arreu, de lleis restrictives, resultat d’imposicions i de persecucions. Si després de tot això, la cultura i la llengua catalanes no han desaparegut davant de l’embranzida castellanitzadora, és de suposar que deuen tenir més valors “intrínsecs” dels que voldrien els que signen aquest manifest.

 L’universalisme ha de basar-se en una concepció de la diversitat lingüística i cultural que superi a la vegada les tendències homogeneïtzadores i les tendències a l’aïllament exclussivista.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Aquest nacionalisme lingüísic espanyol troba ressò no només entre la dreta, sinó també entre l’esquerra, en amplis sectors del PSOE i d’Izquierda Unida. Sembla que, independentment de quina sigui l’opció política, sembla natural que el castellà tingui una preeminència sobre la resta de llengües, que sigui vehicular a l’ensenyament i que si és necessari modificar la Constitució (que per altres qüestions sembla intocable) i els estatuts d’autonomia, es faci. A Catalunya, mentrestant, acostumats a aquests tipus de manifestos, es continua afirmant que la qüestió lingüística no és percebuda com un problema per la immensa majoria de la societat, sigui catalanoparlant o castellanoparlant (aquests s’emporten la pitjor part, perquè són considerats com a “renegats” cada cop que intenten explicar-ho). Però com és sabut, el conflicte s’atia sempre des de fora, per part dels que no han viscut mai a Catalunya ni coneixen la seva realitat lingüística. I se’ns continuen posant els ulls com a plats quan sentirm afirmacions del tipus: “Si entres en un bar o en una cafeteria, si no saps català, no t’atenen”, “La gent no et contesta si els preguntes una adreça en castellà” o “No t’entenen si truques a un organisme oficial i parles en castellà, et pengen el telèfon”. Fer aquests tipus d’afirmacions, a més de demostrar una perversitat d’intencions claríssima, demostra que no es coneix la realitat social a Catalunya, el percentatge de població castellanoparlant o bilingüe ni tampoc, el caràcter obert i cosmopolita de la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la seva llengua materna. Però això, malauradament, no els ho farem entendre. Així que serà millor que ens ho prenguem a conya…

Del Barça al nacionalisme espanyol

Aquests dies, voltant per la xarxa per veure què s’havia escrit sobre el partit Barça-Inter, vaig acabar llegint, sense voler-ho ni buscar-ho, tot un seguit de comentaris, escrits, imagino, per seguidors del Reial Madrid que estaven encara en fase d’èxtasi en saber que el Barça no jugaria la final de la Champions al Bernabeu. Se’ls notava alleujats pel fet que els seguidors barcelonistes no profanarien el temple del futbol madridista ni els carrers de la seva ciutat. Fins i tot, al dia següent al partit, havia vist per la televisió com grups de seguidors del Reial Madrid ho celebraven a Cibeles. Ja se sap com són les rivalitats futbolístiques i no em van sorprendre determinats comentaris, més enllà de la constatació que, de vegades, l’ésser humà gaudeix molt més del fracàs del rival que dels èxits propis, recordem allò d’el perfum més agradable és el del cadàver del nostre enemic. Probablement si hagués estat a la inversa, nombrosos barcelonistes haurien fet més o menys el mateix, aquí també tenim la nostra colla d’afeccionats que, si el Barça no guanya, es consolen amb les derrotes del Madrid. No sé si això deu passar entre totes les aficions d’equips amb rivalitats esportives similars a aquesta, és possible.

Però la qüestió que va cridar la meva atenció fou el to extremadament agressiu, groller, ressentit, amarat de menyspreu i prejudicis d’aquelles paraules, no només contra el F.C. Barcelona i la seva afició, sinó contra tot el que tingués relació amb Catalunya i els catalans. Aquests comentaris no celebraven una victòria del Reial Madrid, sinó una derrota del Barça, i no només això: el que en realitat els alegrava era el que entenien com una derrota dels catalans. Semblava com si, en realitat, s’hagués jugat la final d’una confrontació entre Espanya i “los putos catalanes de mierda”. No hi tenia cabuda el futbol, l’Inter no hi pintava res. Eren ells, els espanyols que havien guanyat no sé quina batalla contra Catalunya i els catalans. Això és el que em va sobtar, no perquè em sentís especialment ofesa com a seguidora del Barça o com a catalana (aquest estadi crec que per aquí el tenim més que superat per repetitiu), sinó perquè vaig copçar que no es tractava de provocacions orquestrades pels cervells extremistes i malaltissos de sempre, alimentats de tòpics seculars, com una epidèmia recurrent que apareix cada cert temps i que els catalans confiem que no s’estengui entre la població sana. Allò era fruit d’un estat d’opinió que ja no té res a veure amb el futbol i que, com la malaltia de què parlava, infecta cada cop sectors més amplis de la societat espanyola.  

No és res nou, ja ho sé. La identificació “Barça-Catalunya-nacionalisme” és antiga, com antics eren alguns dels tòpics i prejudicis anticatalans que estava llegint.  Com antiga és l’actitud flegmàtica que vaig adoptar, la que es fa servir majoritàriament a Catalunya: pensar que els prejudicis són fruit del desconeixement de la realitat catalana i de la falta de cultura. No sé si som ingenus o estoics, perquè sempre hem cregut que l’actitud anticatalana s’alimenta d’una barreja de tòpics i rumors que només persones ignorants i fanàtiques poden creure’s sense posar-se vermelles. Ara, després de pensar-hi amb més deteniment, penso que sí, que pequem d’ingenus. Perquè aquests tòpics són alguna cosa més que opinions sense fonament, i que expressen de la manera més visible, cridanera, exaltada i evidentment, més grollera, ell vell sentiment anticatalà, el de sempre, el de tota la vida i que no es un invent franquista, el que ens considera separatistes, insolidaris, egoistes, avars, antipàtics, tancats en nosaltres mateixos, interessats. És l’ anticatalanisme que ratlla extrems de vegades patològics,explotat sàviament no només per la dreta espanyola, que al cap i a la fi és que el podríem esperar, sinó des de tot l’espectre polític espanyol, de banda a banda. En aquell moment vaig prendre consciència que el que s’està estenent per la societat espanyola és, precisament, allò que si els preguntéssim jurarien rebutjar amb tota vehemència: el nacionalisme, un nacionalisme espanyol, molt més radical i excloent que la resta de nacionalismes “perifèrics” (basc i català, sobretot).

No entenc, si no, per què en un partit de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, els seguidors d’aquest equip agiten banderes espanyoles. Qui exclou a qui? Aquesta és la gran paradoxa: critiquen el suposat separatisme català, però, a la vegada, ells mateixos perceben els catalans com a diferents i no espanyols. Malgrat tot, penso que la gran majoria dels nacionalistes espanyols no tenen consciència de ser-ho o bé es neguen a admetre que ho són.

Manipulació, propaganda i exaltació, aquest és el perillós combinat que s’està servint per alimentar el nou nacionalisme espanyol, tant des de la dreta com des de l’esquerra. I observo que el missatge arrela, des de les més altes instàncies polítiques i culturals fins a la gent del carrer. S’ha de ser espanyol i s’ha d’estar orgullós de ser-ho. D’aquí la gran inversió mediàtica que s’està duent a terme per trobar elements cohesionadors de la societat espanyola i que constitueixin un motiu d’orgull, que acabin amb aquell sentiment d’inferioritat que s’arrossega des de fa segles, com per exemple, la selecció de futbol, “la Roja”, amb tot el desplegament de publicitat, espai il·limitat en les televisions, concentracions urbanoes, eslògans (Podemos, Vamos a desafiar al mundo, Disfruta de la Roja), etc, tot animat pels darrers èxits esportius. Imagino que l’objectiu últim no s’escapa a ningú mitjanament perspicaç.

Un altre element que ha de cohesionar tots els espanyols és la llengua, l’elemenet cultural identificatiu per excel·lència de tota comunitat humana. Els nacionalistes espanyols reconeixen en l’espanyol una superioritat i uns valors que el situen per sobre de la resta de llengües que es parlen a l’estat, que minusvaloren i no perceben com a part d’un patrimoni cultural comú.

I encara així, no hi ha una percepció general de l’existència d’aquest nacionalisme espanyol, la qual cosa és ben lògica, ja que el nacionalisme és la ideologia que demonitzen i rebutgen de pla. Perquè el seu nacionalisme no parteix d’una uniformitat ètnica ni d’una identitat històrica única, per això no acceptarien ser etiquetats com a nacionalistes. Al contrari, es presenten com a defensors de la democràcia i de la més estricta legalitat constitucional, la que no exclou ningú. Però defensant l’essència del que és “espanyol”, hi ha implícita  una exclusió de tot aquell que no pot o no vol ser considerat com a tal.

És un nacionalisme que diu valorar i protegir la “pluralitat cultural” espanyola, però que no se la creu, per a ells, la riquesa cultural espanyola és més aviat “folclòrica”, perquè “España es Una”, no ens equivoquem. Defensen la superioritat del que és espanyol i si no s’atreveixen a afirmar que el català o el gallec són dialectes (amb el basc ja no s’hi veuen amb cor), és perquè una asseveració d’aquesta categoria fa un tuf a franquisme ranci i ignorant, que és el que precisament volen obviar.

I jo, mentrestant, encara hi ha qüestions que no acabo d’entendre:

 – per què des d’Espanya es respecta i s’entén el per què dels nacionalismes en els països bàltics, a l’antiga Iugoslàvia, al Kurdistan o a les antigues repúbliques soviètiques. Però no es respecta el nacionalisme basc, català o gallec.

– per què són capaços de copçar la diferència entre nació i estat i el concepte de nació sense estat en els casos palestins o saharauis, però es tanquen en banda quan la qüestió la tenen a casa.

– per què volen vendre la idea d’Espanya com una nació, quan Espanya no té una unitat històrica, lingüística i cultural única, fins i tot els nacionalistes espanyols més radicals ho saben, una altra cosa és que ho vulguin admetre.

– per què no se’ls passaria pel cap minusvalorar llengües com l’islandès (uns 300.000 parlants, aproximadament), el danès (6 milions de parlants), el finlandès (5 milions de parlants), el noruec (5 milions de parlants), el lituà (4 milions de parlants), l’estoni (1 milió de parlants), el letó (1 milió i mig de parlants), l’albanès (6 milions de parlants)…. Però, en canvi, consideren que el català, amb 7 milions de parlants i 3 milions més que l’entenen, tot i que no el parlin habitualment, és una llengua pijama, una llengua d’estar per casa, que s’hauria de fer servir només en l’àmbit familiar i col·loquial.

– per què sembla que els nacionalistes espanyols s’avergonyeixen de ser-ho?. El discurs que utilitza tant la dreta com l’esquerra espanyola es basa en el caràcter no excloent de la nació espanyola, mentre que els nacionalismes entenen que ho són en essència. De moment, però, ja en queden exclosos tots aquells que s’atreveixen a discutir el concepte d’unitat nacional. I no és una opinió subjectiva perquè, com he dit abans, només cal observar les banderes espanyoles en els partits de futbol, les manifestacions, els comentaris insultants, els boicots als productes catalans, els manifestos a favor de l’ús del castellà a Catalunya, com si fos precisament aquesta llengua la que estigués amenaçada i necessités ser objecte de protecció. Tot això es fa contra un “enemic”, un adversari, contra aquells amb qui es tenen greuges no resolts, però mai contra els qui es creu que formen part del mateix grup o de la mateixa “nació”.

Quan l’any 1916 van preguntar a Rovira i Virgili, un dels més importants ideòlegs del catalanisme, què pensaven els catalans sobre els espanyols, va respondre: “Si vostè em pregunta si els catalans odien Espanya, li diré que no; si em pregunta si estimen Espanya, els diré que tampoc.”. Això no és ni bo ni dolent, és una postura molt catalana, tenint en compte els pocs motius que històricament s’han tingut a Catalunya per sentir-se “estimats” i valorats pels espanyols. Però ara, tenint en compte les circumstàncies presents, hauríem de fer un exercici de sinceritat i preguntar-nos: Qui exclou a qui? Qui odia a qui?