Ensenyar l’Holocaust als joves

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)

En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

Arguments “científics” que avalen la postura vaticana contra l’ús del preservatiu a l’Àfrica

Avui, navegant per Internet, arribo per casualitat, que és la manera de fer les millors troballes, a aquest vídeo que reprodueix un fragment d’un informatiu d’Intereconomia. En ell, es dóna suport, com no, a la postura vaticana arran de les declaracions de Ratzinger en contra de l’ús del preservatiu durant el seu viatge a Àfrica el 2009.

Tots sabem quin és el tipus d’informació que realitza aquest canal i tots els mitjans de “desinformació” que formen part del seu lobby, com TeleMadrid o Libertad digital i les seves ramificacions. Si no heu entrat mai a Libertad digital o al bloc de Fernando Díaz Villanueva, un dels cervells “brillants” i preclars entre els intel·lectualòides ultradretans que hi col·laboren, traieu-hi el cap, però aviso que té efectes secundaris greus, com l’engarrotament cerebral sobtat o el desprendiment ocular sever, entre d’altres.

http://www.diazvillanueva.com/2009/07/mejor-un-buen-d.html

Tenim molt assumit que practiquen amb total impunitat i sense tenir en compte cap tipus d’ètica periodística tot un seguit de campanyes d’intoxicació que abasten tots els àmbits. Són feixistes militants i sense complexos, xenòfobs i racistes. Ultraliberals i neoconservadors, defensen amb total descar el tipus de política econòmica que ha portat el món a aquesta crisi sense precedents.

En el cas de Catalunya, atien la catalanofòbia més grollera fonamentada en la mentida, l’insult i en un nacionalisme espanyol “de botijo”, cridaner, excloent i amb ínfules imperials. Per a ells, tots els que no compartim la seva manera de pensar som simplement “chusma”

http://www.libertaddigital.com/opinion/agapito-maestre/de-vuelta-a-la-aldea-55713/

El vídeo preparat per Intereconmia, a més, mostra el seu ultracatolicisme fanàtic i totalment allunyat del que viuen milions de catòlics honestos i propers a la realitat, la seva postura irresponsable i el seu menyspreu per la vida de milions d’homes, dones i nens africans.

Després de veure aquesta mostra de manipulació informativa, podem indignar-nos o enriure’ns-en. Però no perdem de vista que els diversos mitjans de comunicació que formen aquest lobby periodístic, polític i econòmic (les seves ramificacions empresarials són moltes) constitueixen el principal aliment informatiu (per anomenar-ho d’alguna manera) de milions de ciutadans de l’estat espanyol.

El que no acabo d’entendre és com, al final i com qui no vol la cosa, no han afegit que la culpa de l’extensió del sida a l’Àfrica és de Zapatero o dels catalans. Estan perdent facultats…

I com que ja sabem com les gasten els d’Intereconomía i acòlits (http://qkantton.wordpress.com/2010/07/23/la-gestapo-de-intereconomia/), si es produeix la “mort sobtada” del meu blog a mans de “trolls” feixistes i “xivatos”, ja sabeu qui ho ha fet, com i per què….

(1) Vaig descobrir les escombraries informatives d’aquest periodista (?) i historiador vocacional (!!!), la seva catalanofòbia malaltissa, la seva facilitat per l’insult i la mentida a través de la Lu i del seu bloc Say what you want (http://justsaywhatyouwant.wordpress.com/2010/07/19/economia-i-independencia/).

Mahoma i els seus problemes amb les dones (IV): la reclusió i l’ús de l’hijab

Les escenes familiars que es desenvolupaven en les estances al voltant de la mesquita on vivien Mahoma i les seves esposes, i que tan íntimament dibuixen els hadiths, penso que no tenen res a envejar al més enrevessat dels serials televisius dels nostres dies.

A Mahoma li va ser revelat que l’espai natural de la dona era la llar, d’on no havia de sortir si no era necessari. Si la dona es veia obligada a deixar l’àmbit privat i aventurar-se en l’espai públic, havia de fer-ho coberta amb un vel que impedís que fos vista per qualsevol home que no formés part del seu cercle familiar més proper.

La revelació de la reclusió de les esposes del profeta li va arribar a Mahoma durant la nit de noces amb Zeinab, l’esposa divorciada de l’esclau alliberat que havia criat com un fill. Diuen els hadiths que, conscient de les reaccions adverses que havia suscitat el seu casament (molts musulmans es plantejaren si el seu profeta, en casar-se amb Zeinab, no estava cometent incest, per haver estat ella esposa d’un fill adoptiu), Mahoma havia reunit molts convidats per celebrar l’enllaç. Com acostuma a passar en aquestes festes, els convidats, després de menjar, allargaren la seva estada a les dependències dels nous esposos, parlant i debatent, sense adonar-se que Mahoma estava impacient per quedar-se a soles amb la seva nova esposa. Mentre els convidats parlaven, Mahoma passejava nerviós per l’habitació i, finalment, va sortir al pati de la mesquita. Zeinab, mentrestant, estava muda i asseguda en un racó de l’habitació, esperant que els convidats marxessin. L’estat del profeta era tal, que la seva esposa Aixa el va anar a trobar i li va preguntar si havia succeït alguna cosa o si no li agradava la nova esposa. Mahoma li va confessar que encara no havia aconseguit gaudir de la seva companyia. I per fer temps, va anar a visitar la resta d’esposes a les seves habitacions privades. Però quan va tornar, va comprovar enfadat que els convidats continuaven de conversa i no semblava que tinguessin pressa per anar-se’n. Mahoma s’assegué amb Aixa fins que, al cap d’una estona, algú el va anar a avisar que els desconsiderats convidats havien tornat a les seves cases.

Anas Ibn Malik, un company del profeta que havia estat testimoni dels fets, va acompanyar Mahoma fins a l’habitació on l’esperava Zeinab. Estava a punt d’entrar-hi, hi tenia un peu a dins quan, de sobte, va deixar caure una cortina entre ell i el seu acompanyant i va començar a parlar amb la veu que usava per fer públiques les revelacions: “Oh, aquells que creieu! No entreu a les cases del Profeta si no se us ha donat permís per menjar! No entreu sense esperar abans l’hora! Però quan se us ha convidat, entreu-hi. Quan hàgiu menjat, marxeu sense lliurar-vos familiarment a la conversa. Això ofèn el Profeta, però Déu no s’avergonyeix de la veritat. Quan demaneu un objecte a les seves esposes, demaneu-los-el des de darrere d’una cortina (hijab). Això és més pur per als vostres cors i per als seus cors”.Això vol dir, ni més ni menys, que entre les dones del profeta i els homes de la comunitat musulmana hi hauria d’haver, en endavant, una cortina, un hijab, un element que les ocultés i les separés de l’espai públic.

Aquestes paraules avui es poden llegir contingudes a l’Alcorà i relacionades amb l’ús de l’hijab i amb la necessitat de reclusió de la dona musulmana. Òbviament, la seva lectura serà totalment diferent per a un seguidor de l’Islam que per a algú que no ho és. Particularment, em continua sorprenent que Déu es molesti a intervenir per solucionar al seu profeta els seus problemes familiars, encara que siguin, com en el cas esmentat, qüestions d’etiqueta que no haurien de tenir més importància. Però suposo que per als musulmans no deu ser res extraordinari el fet que a Mahoma se li solucionessin els conflictes per intervenció divina directa.

En els darrers anys de vida de Mahoma, a causa de la ràpida expansió de l’Islam, el profeta havia d’enfrontar-se cada dia a nous problemes, ja fossin grans o petits, col·lectius o privats. Les revelacions que Mahoma rep quan la comunitat ha de fugir de La Meca i instal·lar-se a Medina són molt més específiques i semblen adreçades a donar solució als creixents dilemes i problemàtiques amb què havia d’enfrontar-se la comunitat.

El que sorprèn és per què la norma de la reclusió i de l’ús de l’hijab, que semblava destinada únicament a les esposes del profeta, va acabar afectant totes les dones musulmanes. Però abans que això succeís i la norma es fes preceptiva per a qualsevol dona seguidora de l’Islam, sobretot a partir del califat d’Omar, profundament misogin i cruel amb les dones, les esposes del profeta van veure com les seves vides, a causa de la reclusió, canviaven radicalment. Aixa, que havia estat autoritzada per donar consells religiosos fins al punt que Mahoma havia recomanat a la comunitat de creients que “prenguessin la meitat de la seva religió d’aquella dona”, va haver de recloure’s a la seva habitació i no va poder barrejar-se lliurement amb els homes i dones que freqüentaven la mesquita. Algunes esposes de Mahoma, com ara Sawda, que feia artesania de pell, havien col·laborat amb la seva feina al sosteniment de l’economia familiar, però ara s’havien de quedar tancades a casa per ordre divina. Fins i tot aquelles que havien estat presents a les batalles al costat del seu marit, atenent els ferits, van haver d’obeir les paraules de la revelació que les recloïa darrere d’un hijab.

A partir d’aquell moment, Mahoma s’emportava una o dues esposes a les batalles, però simplement com a companyes sexuals i, equitatiu com sempre, sortejava a qui dona o dones els tocaria gaudir d’aquest privilegi. Fou precisament després d’una d’aquestes batalles quan Aixa va haver d’enfrontar-se a un dels moments més durs de la seva vida i que hauria de determinar la vida quotidiana de milions de dones musulmanes des del segle VII fins als nostres dies.

El campament de Mahoma i els seus seguidors s’aixecava en sortir el sol i Aixa, per respectar la norma de la reclusió, va sortir al desert caminant per poder orinar abans que els soldats musulmans es llevessin i poguessin veure-la. Quan tornava al campament, va adonar-se que havia perdut un collaret d’àgates i va desfer el camí per tal de buscar-lo. Però mentrestant, els soldats s’havien endut el camell amb una llitera encortinada que Aixa feia servir per traslladar-se, creient que ella ja era a dins. Sense impacientar-se, Aixa va asseure’s en una pedra esperant que algú la trobés a faltar i anessin a buscar-la. Al cap d’una estona, un jove soldat anomenat Safwan la va trobar allà tota sola i esperant, i la va dur de tornada a la ciutat en el seu camell. Veure-la arribar asseguda darrere d’aquell home va desfermar l’escàndol entre els fidels, escàndol que va ser aprofitat per Alí, el gendre de Mahoma i declarat enemic d’Aixa, per qüestionar la virtut i l’honradesa de la jove. Els comentaris van anar en augment i la pressió fou tan insuportable que Aixa va decidir abandonar la seva habitació de la mesquita i tornar a la casa dels seus pares, que tampoc semblaven disposats a creure en la seva innocència. Finalment, després d’un mes, Mahoma va tenir de nou una de les seves oportunes revelacions. El profeta va exclamar: “Bones notícies, oh, Aixa! Déu altíssim t’ha exculpat”. De manera que els pares d’Aixa li van dir que tornés amb el seu marit. Però Aixa no semblava disposada a tornar a la casa de Mahoma: “No tornaré mai ni li donaré les gràcies. Ni tampoc us agrairé res a vosaltres, que vau escoltar la calúmnia i no la vau negar. Només donaré gràcies a Déu.”.

Però, finalment, Aixa va tornar al costat de Mahoma i Déu va revelar al seu marit, com no, que a partir d’aquell moment, la llei a què haurien de sotmetre’s els creients obligava a presentar quatre testimonis per jutjar un cas d’adulteri. Aquest fet és presentat pels musulmans com un progrés islàmic a favor de la dona, ja que no permetia que un rumor o una calúmnia fossin utilitzats per acusar d’adulteri una dona. Potser en el seu moment va ser-ho, no ho poso pas en dubte. Però sempre he pensat que com havia estat possible que, que quan les dones musulmanes han estat condemnades a ser lapidades per adúlteres, quatre testimonis haguessin estat presents en el moment de consumar-se l’adulteri. I per altra banda, en una cultura i en una religió on la dona és dipositària de l’honor masculí i familiar, el més prudent va ser, per evitar precisament qualsevol ocasió que posés en entredit l’honestedat de la dona, tancar-la, segregar-as del món dels homes i, en el cas que fos imperatiu que sortís al món exterior, cobrir-la per romandre a l’empara de les mirades masculines.

La norma de la reclusió femenina i de l’ús de l’hijab ha estat interpretada de maneres diverses al llarg dels segles i segons els països. Probablement les més extremes que coneixem avui en dia siguin les que exporta l’Islam wahabita i salafista des d’Aràbia Saudita, on la majoria de les dones romanen pràcticament sempre recloses a casa i si han de sortir al carrer han de fer-ho totalment cobertes. Segons aquesta versió de l’Islam, una dona no té dret a conduir un vehicle, no pot viatjar si no va acompanyada d’un parent masculí, no pot freqüentar llocs on hi hagi homes, d’aquí que existeixin escoles i universitats segregades, fins i tot bancs per a dones. Qualsevol gestió o tràmit que vulguin fer ha de passar abans per les mans del marit, no pot parlar en públic perquè la seva veu és seductora i contaminaria les oïdes masculines i incitaria sexualment els homes. Fins i tot en les més modestes i íntimes reunions familiars, les dones i els homes s’estan en habitacions separades. No podem oblidar tampoc el cas dels talibans afganesos, que reclamant la tornada a la puresa islàmica, dictaminaren la reclusió de la dona, la qual cosa va suposar per a moltes d’elles la més absoluta misèria, ja que els negava el dret a sortir a treballar per mantenir la seva família.

 Aquestes dones ni tan sols podien utilitzar sabates perquè el soroll dels tacons és pecaminós. I és aquest Islam integrista el que està guanyant terreny, no només en els països de majoria musulmana, sinó entre els immigrants que viuen a Occident. Aquest és l’Islam que persegueix i colpeja les dones musulmanes que s’atreveixen a anar descobertes pel carrer, que segresta dones per lapidar-les acusant-les d’adulteri, que demana la separació dels nens i les nenes a les escoles, que reclama el dret a usar hijab dins les classes, que afavoreix que pels carrers europeus es comenci a veure dones cobertes amb burkes i abaies. Aquest Islam que demana una tornada a les normes socials i legislatives del segle VII és el que s’està ensenyant a moltíssimes mesquites i oratoris del nostre país i és el que aprendran els joves que ja constitueixen la segona generació d’immigrants musulmans.

La paraula hijab significa literalment “cortina” i en l’Alcorà s’utilitza com una instrucció que els creients han de seguir quan es veuen obligats a relacionar-se amb les dones del profeta. Recloses rere la cortina, rere l’hijab, se les posava a resguard de qualsevol escàndol. Les instruccions de l’Alcorà per a les dones que no pertanyien al cercle familiar del profeta no eren tan severes: “Digues a les dones creients que baixin la seva mirada i que siguin modestes, i que ensenyin dels seus ornaments només allò que han d’ensenyar; i que cobreixin els seus pits amb vels.” La sunna (totes aquelles coses que se suposa que Mahoma va dir, va fer o va permetre que es fessin en presència seva) estableix que els ornaments femenins que les dones han d’ensenyar són la cara i les mans. La resta (turmells, canells, coll) han d’amagar-se de tots els homes excepte del seu marit i d’una acurada llista de parents amb els quals l’Alcorà prohibeix el matrimoni, o sigui, el pare, germans, sogre, nebots, fills i fillastres. Les dones també poden romandre descobertes davant de nens prepúbers i d’”auxiliars masculins sense força”, en altres paraules, els eunucs.

Malgrat tot, aquesta interpretació de la sunna no és universal. Algunes dones musulmanes creuen que la norma de l’hijab només les obliga a a vestir-se dins dels límits límits que la modèstia recomanaria en els nostres temps, cobrint els seus cabells i portant roba ampla que no deixi entreveure les formes del cos femení.

Fins i tot moltes musulmanes joves usen actualment una versió força heterodoxa del que se suposa que hauria de ser el vestit islàmicament correcte, ja que combinen peces de roba modernes amb l’ús de mocadors amb els quals es cobreixen els cabells, que queden més o menys al descobert segons els gustos, sense renunciar, a més, als colors vius i al maquillatge. Però no acabo de tenir clar si aquest tipus d’hijab passaria els controls de qualitat dels islamistes més radicals.

 

Hi ha musulmanes que insisteixen a anar més enllà del que diu el mateix Alcorà (no sé si per imposició o per voluntat pròpia, imagino que hi haurà de tot), i s’enguanten les mans i es cobreixen la cara amb un vel, tot argumentant que la corrupció del món modern fa necessari que es prenguin mesures molt més extremes fins i tot que en  temps del profeta. És un tipus d’hijab que cada cop s’està fent més habitual, que no té res a veure amb la tradició de molts països de religió musulmana i que respon als nous aires que exporten països com Aràbia Saudita.

Les dones afganes vesteixen el burka, que els cobreix totalment el cos i només els deixa entreveure el món a través d’una reixeta a l’alçada dels ulls. Les iranianes, per la seva banda, van haver de tornar a usar obligatòriament el xador, una peça de roba negra de forma rectangular, que cobreix el cap, s’embolica al voltant del cos i se subjecta sota el coll. Encara que després de la mort de Jomeini semblava que s’havia relaxat una mica la rigidesa del vestit islàmic, amb Ahmadineyad s’ha demostrat que només va ser un miratge temporal, ja que novament s’està exigint les dones que abandonin els jijabs consistents en llargs abrics i mocadors de colors vius i que retornin al negre xador. El govern iranià ha exigit fins i tot que es controli l’ús del vestit islàmic de les nenes des de pàrvuls. Les dones de Dubai porten rígides màscares negres i daurades en forma d’ocell que cobreixen el nas, però deixen els ulls al descobert. Les palestines, abans que Hamas i els seus acòlits importessin l’hijab saudita, duien llargs abrics o túniques amb mocadors o fins i tot bonics caftans de brodats multicolors amb mocadors subjectats al cap amb diademes.

La forma com es vesteixen moltíssimes dones musulmanes ja no té res a veure amb les tradicions ni amb la cultura que els són pròpies. És per això que poso en quarantena l’afirmació justificatòria que l’ús de l’hijab és un element cultural. Les dones marroquines, les berbers, les kurdes, comencen a utilitzar un tipus d’hijab que respon als cànons que estableixen països com Aràbia Saudita o la República d’Iran. Les musulmanes dels Balcans, per exemple, sense a penes tradició religiosa des de la Segona Guerra Mundial, apareixen ara vestides d’una manera que els és totalment aliena. Però ningú desconeix com la reintroducció de l’Islam que s’està fent a Bòsnia o a Kosovo està subvencionat per l’Islam saudita. L’hijab que coneixem, com el del segle VII, en temps del profeta, no estava pensat per vestir o per adornar, sinó per amagar, per recloure i segregar, que és el que va instaurar Mahoma.

 

Mahoma i els seus problemes amb les dones (III): Aixa i el matrimoni infantil

Quan mor la seva primera dona, Jadija, fa nou anys que Mahoma ha rebut la primera d’una llarguíssima sèrie de revelacions que, a través de l’arcàngel Gabriel, li són transmeses per Al·là i que constituiran, amb el temps, les bases doctrimals, jurídiques i socials d’una nova religió, l’Islam, de la qual Mahoma s’havia convertit en profeta. Casat amb Jadija als vint-i-cinc anys, essent un jove de La Meca sense educació, orfe i pobre, Mahoma va mantenir una estricta monogàmia amb la seva primera muller, que li portava deu anys i que era una dona rica, emprenedora, ben relacionada socialment i una puixant empresària. Jadija, tot i ser considerada la primera conversa a l’Islam, mai es va cobrir per sortir de casa, no se la va obligar a romandre-hi reclosa, va tenir total llibertat per relacionar-se amb els homes i va prendre les seves pròpies decisions sense interferències ni imposicions masculines. És a dir, tot el contrari del que, revelació rere revelació, Mahoma, tot seguint els dictats divins, acabaria convertint en el prototip de dona musulmana.

Sawda i Aixa foren les dues primeres esposes del profeta després que aquest rebés la revelació que li permetia estar casat amb fins a quatre dones de manera simultània (no oblidem, tanmateix, que temps després, el mateix Al·là, per boca de l’arcàngel, va eximir-lo d’aquest límit numèric). Sawda era una vídua. Aixa, una nena de sis anys. A la petita, filla d’Abu Bakr, un dels millors amics del profeta i el seu lloctinent, en consideració a la seva curta edat, se li va permetre quedar-se a casa. La tradició islàmica diu que Aixa estava jugant en un gronxador el dia que Mahoma va decidir que ja era hora d’endur-se-la i consumar el matrimoni. La mare d’Aixa la va fer entrar a casa, li va netejar la cara i la col·locà sobre els genolls  d’un dels amics del seu pare. Aquest home era Mahoma, i la nena que seia sobre ell, l’esposa amb qui estava a punt de consumar el matrimoni tenia nou anys.

Com ja venia sent habitual, les indicacions que Déu anava donant al seu profeta estaven en estreta i oportuna consonància amb els fets i decisions de la seva vida personal. L’arcàngel encarregat de fer-li arribar els missatges divins li havia fet saber que una dona, a partir dels nou anys, podia ser considerada una esposa a tots els efectes. Mahoma, doncs, va limitar-se a complir allò que Al·là li demanava. Va casar-se amb la petita Aixa l’any 622 de l’era cristiana (primer any de l’Hègira o fugida a Medina, segons el còmput musulmà).

Si alguns dels matrimonis que va contraure Mahoma en els darrers deu anys de la seva vida responien a una política d’aliances matrimonials amb tribus veïnes o, segons expliquen els hadiths, a la seva bondat en fer-se càrrec de dones vídues o sense recursos, l’elecció d’Aixa com a esposa és obvi que no té res a veure amb aquests dos motius. Ni era una vídua de guerra ni estava sola en el món. Els musulmans no donen motius prou clars pel que fa a la tria d’Aixa com a esposa, però sí que sabem que ella va ser la muller predilecta del profeta, que va exercir una gran influència en la primera comunitat musulmana, que fou estimada i lloada per uns i odiada per altres, i que Mahoma va morir en els seus braços quan Aixa tenia només dinou anys.

Per a Fàtima, l’única filla supervivent de Jadija, la primera muller de Mahoma, no devia haver estat fàcil acceptar que el seu pare arribés a casa amb una esposa de nou anys. Mahoma, a més, va concertar el matrimoni de Fàtima amb Alí, el seu nebot, tot just va portar Aixa a les estances que envoltaven la mesquita i que en els anys següents haurien d’allotjar les seves successives esposes. Des del mateix moment en què Aixa es converteix en l’esposa del profeta, la rivalitat i l’odi entre les dues nenes (Fàtima tenia només alguns anys més que Aixa) va ser evident, així com la diferència entre els seus temperaments, que no podien ser més oposats: Fàtima era tranquil·la, submisa, devota, mentre que Aixa era xerraire, divertida, sensual i alegre. A més, el fet que Alí, el marit de Fàtima, i Abu Bakr, el pare d’Aixa, mantinguessin posicions enfrontades sobre com havia de ser la successió en el califat o direcció de la comunitat islàmica, va provocar que es formessin dos partits al voltant de les dues dones, que amb el temps donarien lloc al cisma entre musulmans shiítes (branca minoritària de l’Islam, partidaris d’Alí i Fàtima, defensors d’una successió per via familiar) i musulmans sunnites (que constitueixen la majoria dels musulmans del món, partidaris d’Abu Bakr i d’Aixa, que pensaven que qui havia de succeir Mahoma en la direcció espiritual i militar de la comunitat islàmica no havia de ser necessàriament un descendent directe del profeta, sinó el més capaç i preparat entre els musulmans).

Si en l’actualitat preguntéssim a un musulmà sunní qui era Aixa, ens respondria que fou l’esposa més estimada de Mahoma, el seu gran amor, una mestra de l’Islam i una dona valent que va donar mostres d’heroisme en les batalles que sovint enfrontaven els musulmans amb els seus veïns “infidels”. Però si aquesta mateixa pregunta la formulem a un shií, ens la pintarà amb tints totalment diferents: ens dirà que va ser una intrigant i una espia, una dona gelosa i sensual en excés, que va dominar el profeta i el va enfrontar amb la seva família, i que va provocar una lluita fraticida que va acabar dividint la gran nació musulmana en dues faccions. Aixa significa Vida en àrab, i és un dels noms femenins que s’imposen amb més freqüència a les nenes musulmanes sunnites. Però entre els shiítes, és una paraula que s’utilitza com un insult. El que és fàcil de percebre, al cap i a la fi, és que en aquell harem de vuit o nou esposes, amb les seves històries de vegades més pròpies d’un serial televisiu d’amor, gelos, intrigues i lluites pel poder, Aixa va ser sempre l’estrella indiscutible.

Les vides de les mullers del profeta no degueren ser fàcils. La majoria de les revelacions sobre les dones arriben a Mahoma immediatament després que a la seva pròpia casa s’hagués produït qualsevol incident que posés en perill la pau familiar. Però no ens ha d’estranyar que es produïssin aquests problemes, quan aquestes dones vivien en una llar polígama, amb els gelos i picabaralles que això ocasionava, sotmeses a una tensió constant derivada de la guerra, subsistint entre privacions i, més tard, sotmeses per designi diví a la reclusió i a l’ús de l’hijab. Però el motiu pel qual Aixa va gaudir d’una absoluta preeminència entre la resta d’esposes, fins i tot per davant d’Umm Salamah, per qui Mahoma sentia una incontrolable passió física, o de Maria, la cristiana que li va donar un fill mascle, continua essent un misteri… O no.

Mahoma, seguint l’ordre divina de ser equitatiu en el tracte amb les seves esposes, les visitava per torns rigorosos. Cada dia rebia el nom de l’esposa amb qui havia de passar la nit: així, hi havia el “dia d’Umm Salamah”, el “dia de Zeinab” o el “dia d’Aixa”. Però l’esposa predilecta del profeta no estava d’acord amb aquesta mesura. Segons un hadith, va preguntar-li un dia al seu marit: Digues, si tu acabes de comprar dos camells, un que ja ha pasturat i l’altre no, a quin d’ells alimentaries primer? Mahoma va respondre que, per suposat, a aquell que encara no havia pasturat. Doncs jo no sóc com la resta de les teves esposes, va replicar-li Aixa. Totes elles han estat casades abans, però jo no. D’altra banda, si Mahoma volia passar la nit amb una de les seves esposes a la qual no li corresponia ser visitada segons el que s’havia establert, podia demanar a aquella a qui corresponia el torn el seu permís per alterar l’ordre de les visites. Segons els hadiths, Aixa mai va cedir el seu dia a cap de les altres esposes, i molt menys a Umm Salamah, envers la qual experimentava una terrible gelosia. Sawla, que ja era una dona madura, sembla ser que va acabar cedint permanentment el seu torn a Aixa, sensible, diuen,  a les necessitats de la jove.

Els musulmans que arribaven a la casa del profeta per fer-li alguna petició, sabien que era millor anar-hi en el “dia d’Aixa”, ja que era quan ell es trobava més relaxat i de millor humor. Tots eren conscients de l’ascendent d’Aixa sobre el seu marit: els fidels, les altres esposes i la seva filla Fàtima. Umm Salamah, que coneixia l’aversió de Fàtima per l’adolescent esposa del seu pare, va cercar en ella una aliada i Fàtima va prometre que parlaria amb el profeta sobre aquell favoritisme que contravenia l’ordre divina de tractar totes les esposes per igual. Però Mahoma li va respondre: Filla estimada, no estimes qui jo estimo? I veient que Fàtima volia continuar insistint sobre el tema, la va tallar: Aixa és la més estimada del teu pare.

El nombre creixent d’esposes i concubines que Mahoma incorporava al seu harem dispersava la seva atenció i sovint Aixa se sentia desatesa. A més, a causa de la complexitat de la seva vida familiar, les revelacions que anava rebent el fundador de l’Islam semblaven cada cop més adreçades a solucionar els seus conflictes personals que no pas a constituir les bases d’una nova religió. La mateixa Aixa va comentar-li un dia: Em sembla que el teu Déu s’apressa a satisfer tots els teus desitjos. Les normes sobre la reclusió de la dona musulmana i sobre l’ús de l’hijab, per exemple, són resultat directe d’incidents domèstics que van provocar les seves esposes.

Aixa, que no havia estat casada amb anterioritat, mai va tenir fills. Això significava que no podia utilitzat la kunya, o distinció que reben les dones musulmanes quan són mares d’un fill mascle, i que consisteix a canviar el seu nom per adoptar el d’Umm… seguit del nom del seu fills. Així, Umm Iassin seria la kunya d’una dona el primer fill mascle de la qual es digués així, de manera que la dona no torna a ser mai anomenada pel seu nom. Mahoma, conscient de la pena i la vergonya que suportava la seva jove esposa per la falta de fills, va assignar-li la kunya d’Umm Abdulah, pel fill de la seva germana, al qual Aixa estimava com un fill.

Quan Mahoma va emmalaltir, conscients que estava vivint els seus darrers moments, totes les esposes van cedir els seus torns a Aixa, ja que sabien que era amb ella amb qui l’espòs volia passar el temps que li quedava de vida. Mahoma va morir en els braços d’Aixa i fou enterrat a l’habitació de la noia. Quan el seu espòs mor, Aixa només té dinou anys i ha d’enfrontar un futur en soledat, sense fills i sense la possibilitat de tornar-se a casar, ja que a les dones del profeta se’ls prohibia aquesta opció. L’únic que li quedava era el seu ascendent entre un sector força nombrós de la comunitat de creients, i va saber utilitzar-lo. Tot i que, en principi, Aixa havia quedat en la més absoluta misèria ja que Mahoma havia donat tots els seus béns a la caritat, els musulmans van atorgar-li una més que generosa suma en concepte de drets de visita de la tomba del profeta, que es trobava a l’habitació privada de la noia.

La mort de Mahoma va provocar l’esclat, ja de manera oberta, de la guerra entre Alí, el seu gendre, i Abu Bakr, el pare d’Aixa. Fàtima, la filla del profeta, va defensar els interessos del seu marit i dels seus fills, perquè estava convençuda que el seu pare havia cedit el lideratge de l’Islam a la seva família. Els Shiat Alí (els futurs shiítes) van tancar files entorn de Fàtima per donar-li suport. Però la majoria de la comunitat pensava que el califat havia de recaure en un dels companys més significats del profeta, Abu Bakr. S’inicia així la separació entre musulmans shiítes i sunnites. Aixa va intervenir en qüestions polítiques i va utilitzar la seva influència per fer costat a Omar, el pare de Hafsa, quan va arribar el moment de succeir Abu Bakr, tot i que sabia que Omar era un home cruel i misogin, que va dictar un seguit de lleis que van fer més invisibles, si això era possible, les dones musulmanes. Finalment, Aixa es va reconciliar amb Alí (Fàtima feia anys que ja era morta) i va esperar la mort retirada totalment de la vida pública.

La història de Mahoma i Aixa, que podria constituir la base del guió d’un serial televisiu islàmic, no amaga, per molt romanticisme amb què s’adorni, una dura realitat: Mahoma va contraure matrimoni amb una nena de sis anys i va consumar-lo quan ella en tenia nou. Per bé que el matrimoni infantil estava força estès per Aràbia abans de l’arribada de l’Islam, és amb aquesta religió que la seva pràctica es converteix en jurídicament “halal” (permesa), fins i tot “mubtala” (recomanable), ja que l’home i la dona que contrauen un matrimoni d’aquestes característiques no fan res més que seguir el model del profeta de l’Islam i de la seva estimada Aixa.

Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.

Actualment, el matrimoni infantil és freqüent a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia. Però l’impuls de l’Islam més radical ha portat aquesta pràctica fins a zones on semblava que s’havia fet poc usual, com Paquistan, Iran, Bangladesh i altres països que anys enrere s’havien adherit a protocols i convencions de protecció dels drets del menor.

Quan el 1979, després del triomf de la Revolució Islàmica, Jomeini torna a l’Iran, el primer que fa és abolir la Llei de Protecció familiar promulgada pel sha el 1975, que havia prohibit els matrimonis infantils i la poligàmica. Avui en dia, a Iran, una nena pot contraure matrimoni legal a partir dels nou anys. El mateix Jomeini es va casar l’any 1931 amb Jadiya Saqafi, quan ella tenia quinze anys i ell ja havia arribat a la trentena. Ruholà Jomeini, un legalista estricte, considerava que si l’Alcorà deia que una nena podia convertir-se en esposa a partir dels nou anys, no hi havia possibilitat de discussió: el matrimoni s’havia de permetre a partir d’aquesta edat. Pensava que el matrimoni amb una nena que encara no havia tingut la primera menstruació era una “benedicció divina” i aconsellava als creients: “Fes tot el possible per assegurar-te que les teves filles no vegin la seva primera sang a casa teva”, és a dir, que troba positiu el matrimoni de nenes que encara no han arribat a la pubertat. A l’Iran, l’edat mínima per tal que una nena pugui contraure matrimoni és de nou anys, mentre que per a un nen és de catorze. L’any 2000, el parlament iranià va votar una llei per elevar l’edat mínima per a les nenes a catorze anys, però l’any següent, un grup de clergues tradicionals van dur a terme una revisió legislativa i van vetar la mesura. Al Iemen es va poder frenar l’intent dels islamistes radicals d’eliminar l’edat mínima de les nenes per casar-se, que en aquest país és de quinze anys. De tota manera, aquest límit rarament s’esgrimeix a l’hora de concertar un matrimoni infantil en aquest país i darrerament han sortit a la llum casos de nenes iemenites casades als deu o als dotze anys, maltractades i abandonades pels seus esposos adults.

A ningú li poden passar per alt els gravíssims riscos psicològics i físics que corre una nena que mantingui relacions sexuals amb un adult, quan encara no ha arribat a la seva maduresa emocional i fisiològica. Com apunta l’informe que UNICEF va publicar el 2000 sobre els matrimonis infantils, aquests no són altra cosa que una forma d’abús sexual i d’esclavitud per a les nenes. En unes societats on el marit té el control sobre la vida de l’esposa, pot castigar-la físicament i sotmetre-la a qualsevol tipus de violència psicològica, els matrimonis infantils es converteixen per a les nenes en veritables inferns. Se les separa de les seves famílies, del seu entorn i amics, se les sotmet a la custòdia de la família del marit, han s’assumir dures tasques domèstiques, se les priva de l’oportunitat de continuar la seva educació i se les posa en risc de mort afrontant embarassos i parts per als quals els seus cossos encara no estan preparats.

Moltes de les famílies que pacten un matrimoni per a les seves filles quan encara són nenes, ho fan per raons econòmiques: si la filla es casa, hi ha una boca menys per mantenir. Però també poden apel·lar a raons morals, com assegurar-se l’obediència de les nenes a la casa de l’espòs o evitar un embaràs no desitjat i fora del matrimoni legal. Sigui com sigui, aquesta pràctica troba suport legal en la sharia i el fiqh islàmics. Els estudiosos de l’Islam justifiquen el matrimoni infantil possiblement per justificar el seu profeta, que és el model de vida a seguir per a tots els creients.

Com sempre que es tracta de discutir qüestions relacionades amb la llei islàmica, les diferents escoles tenen les seves pròpies opinions al respecte. Fins i tot, cada expert en la matèria pot donar-ne la seva visió particular. En general, s’accepta que el matrimoni infantil és perfectament legal qual la núvia ha fet els nou anys i que l’esposa és responsable de totes les obligacions que comporta la seva nova condició. Això és el que prescriu l’Alcorà i aquesta és la llei. A part, existeixen opinions i interpretacions diverses que admeten que un matrimoni pot ser pactat fins i tot amb una nena d’un o dos anys, això sí, sense que hi hagi sexe. Davant d’aquesta opinió, suposo que tots respirem alleujats i el fet que s’obligui una nena de nou anys a mantenir relacions sexuals amb un home adult ens hauria de semblar un mal menor. Però no és estrany escoltar ulemes i imams explicar que, si bé la penetració no està permesa abans de l’edat fixada per l’Alcorà, si són admissibles altres formes de sexe amb aquestes nenes.

D’altra banda, davant les crítiques que els plouen sobre la permissibilitat islàmica del matrimoni infantil, molts musulmans intenten qüestionar la validesa de la transmissió dels hadiths  que sostenen que Aixa tenia nou anys en el moment del seu matrimoni amb Mahoma. Expliquen al món que aquests hadiths només estan validats per un transmissor i que, per tant, podria posar-se en dubte la seva autenticitat. O justifiquen l’elecció que va fer Mahoma d’una nena per convertir-la en la seva esposa adduint que aquesta era una pràctica comuna i acceptada a l’Aràbia preislàmica del segle VII. Davant d’això, només puc dir que les seves explicacions em resulten ridícules i cíniques, de la mateixa manera que m’ho semblen quan tracten d’eximir-se de tota responsabilitat en el tema de l’ablació del clítoris dient que es tracta d’una pràctica preislàmica. D’acord, però llavors, per què l’Islam no només tolera sinó que atorga categoria de norma jurídica al matrimoni infantil? No crec que sigui important si Aixa es va casar amb Mahoma als nou o als dinou anys o si els hadiths que tracten el tema són fiables o no. L’única realitat és que els musulmans creuen que Aixa tenia nou anys en el moment de la consumació del seu matrimoni i que si el seu profeta ho va acceptar, això és correcte i és legal. La resta són discussions bizantines per tapar la boca als crítics, operacions per rentar la seva imatge quan es fa evident que l’Islam i els drets més irrenunciables de l’ésser humà entren sempre en contradicció. L’Alcorà deixa ben clar que un home té dret a triar una nena com a esposa, hi haurà musulmans que ho facin i molts altres, espero, que no. Però és legal i, segons alguns experts, recomanable. I quan des d’Occident es denuncia aquesta pràctica, s’intenta excusar o, directament, es percep com una intromissió més en la seva cultura i la seva manera de pensar. El mateix he de dir en relació als diferents tipus de mutilació sexual que pateixen milers de dones cada any: no és una pràctica avalada per l’Alcorà, però la immensa majoria de nenes que les han de patir viuen en països de majoria musulmana. Així que en comptes d’intentar justificar l’injustificable, els musulmans farien bé d’abandonar el seu silenci culpable.

La pregunta final que em faig és si l’Islam, donant suport al matrimoni infantil, avalant una pràctica en la qual es compromet la salut física i mental de les nenes, està justificant una cultura de la pedofília entre els seus seguidors. Si no és així, m’agradaria que algun expert en jurisprudència islàmica m’expliqués quins avantatges poden obtenir els musulmans adults en casar-se amb nenes que ni tan sols estan madures fisiològicament. Garantir la seva obediència absoluta, perquè només es tracta d’una nena sola i atemorida? No córrer riscos en relació a la virginitat de la núvia, tan valorada, això sí, només en les dones? Senzillament, no ho entenc.

 

 

 

 

 

 

Mahoma i els seus problemes amb les dones (II): la poligàmia

Existeix una relació inqüestionable entre la vida familiar del profeta de l’Islam, a mesura que el nombre de les seves esposes anava creixent, i les revelacions que rebia a través de l’arcàngel Gabriel de part d’Al·là, Déu, en relació a les dones i a quin havia de ser el seu estatus dins la nova religió. Les parts de l’Alcorà que es refereixen a revelacions rebudes a Medina, quan el profeta es troba immers en la seva política d’aliances matrimonials i de benefactor de vídues indefenses, són molt més pràctiques i estan destinades a regular una vida familiar que devia ser francament complexa. Enrere quedaven els missatges poètics i místics del període de La Meca, quan Jadija, la primera i única esposa de Mahoma durant vint-i-quatre anys encara vivia.

Per justificar la poligàmia practicada pel seu profeta, els musulmans sempre han argumentat que molts dels matrimonis de Mahoma en els darrers deu anys de la seva vida mostren com la ràpida expansió de l’Islam feia necessàries les aliances amb clans diversos, i aquests pactes o aliances es realitzaven la major part de vegades a través de matrimonis. D’altra banda, i tenint en compte que les dones són més nombroses que els homes en les societats en guerra, alguns matrimonis del profeta mostrarien la seva compassió per les vídues de guerra. És millor per a una dona, diuen, compartir un espòs que no pas no tenir cap  home en la seva vida. Així doncs, Mahoma es convertia en un exemple a seguir quan prenia al seu càrrec aquestes pobres vídues desvalgudes i necessitades de companyia masculina. Els crítics de l’Islam, tanmateix, creuen que Mahoma era un home sensual, aficionat en excés a les dones i que va aprofitar la situació per satisfer els seus desitjos sexuals un cop es va veure lliure dels llaços que el lligaven a Jadija,  que era la seva dona, però no ho oblidem, era qui tenia els diners, les relacions socials i els negocis. Probablement aquesta és una opinió massa extrema, però tampoc no és gaire plausible aquesta imatge de Mahoma com a benefactor de vídues. Precisament un hadith ensenya que, en realitat, Mahoma era conscient que la poligàmia no era bona per a les dones. Quan el seu gendre Alí, l’espòs de la seva estimada filla Fàtima, es planteja prendre una segona muller, seguint, al cap i a la fi, l’exemple del sogre que, al seu torn, no feia altra cosa, deia, que seguir els mandats divins, Mahoma es preocupa per com se sentiria Fàtima si havia de compartir el seu espòs amb una altra, i sentencia: “Allò que a ella li faci mal, em fa mal a mi”. Amb la qual cosa, Alí va haver de descartar un segon matrimoni.

Quan Jadija va morir el 619, després de vint-i-quatre anys de matrimoni monògam, sembla ser que el profeta, que tenia 49 anys, va quedar desfet. Les dones de la primera comunitat musulmana, que tenien cura de les seves necessitats domèstiques, van pensar que una nova esposa l’ajudaria a suportar la pena per la pèrdua de Jadija., Va ser aleshores quan Mahoma va consultar amb Jawla, la seva tia, sobre quina seria la dona adequada per convertir-la en la seva muller. Jawla li va contestar que si volia una verge, podia casar-se amb Aixa, la filla del seu millor amic, Abu Bakr. Però si desitjava una dona que no fos verge, podia prendre al seu càrrec Sawda, una vídua ja madura, molt devota i que havia estat una de les primeres dones que s’havia convertit a l’Islam. Mahoma va indicar a la seva tia que aparaulés el matrimoni amb les dues. S’iniciava així la vida polígama del profeta de l’Islam.

Quan Mahoma es va casar amb Aixa, aquesta només tenia sis anys, per la qual cosa el matrimoni no es va poder consumar i la nena va romandre encara un temps vivint amb la seva família. En concret, fins als nou anys, quan Mahoma se la va endur després de rebre una altra revelació en la qual se li indicava que una nena podia convertir-se en esposa a tots els efectes a partir d’aquella edat.  Els hadiths sobre la vida de Mahoma i Aixa ens volen mostrar imatges tendres de la petita Aixa jugant encara amb les seves nines al costat de la mesquita i com el seu marit, de vegades, s’unia als seus jocs. Commovedor.

Sawda i Aixa tenien habitacions separades on eren visitades per torns pel seu marit. Vivien en unes construccions fetes de fang, amb sostres de palma, molt senzilles, que s’afegiren a la mesquita. Amb cada nova esposa o concubina que s’afegia a l’harem del profeta, es construïa una nova habitació.

Al cap d’un any de l’arribada d’Aixa a la casa de Mahoma, aquest va casar-se amb tres dones més: Hafsah, una jove de vint anys, filla del seu amic Omar; una vídua anomenada Zeinab, generosa i abnegada fins al punt de rebre el nom de “Mare dels Pobres” i que va morir només vuit mesos després de la seva arribada a l’harem, i Umm Salamah, una dona de bellesa extraordinària, que va provocar en Aixa, la favorita de Mahoma, un intens sentiment de gelosia.

Mahoma intentava complir amb les seves esposes el manament diví que li havia estat revelat en relació al tracte equitatiu que l’espòs havia de donar a les seves dones. Cada tarda tenia una entrevista privada amb cadascuna d’elles. Després, per estricte ordre rotatiu, sopava i se n’anava al llit només amb una de les seves dones. Alguns hadiths afirmen que quan Mahoma volia passar la nit amb una esposa “fora de torn”, havia de demanar a la dona amb qui li corresponia compartir la nit que li cedís el torn a l’escollida. Podia ser que ella acceptés ser substituïda per l’altra, o no. Si no ho acceptava, Mahoma s’havia de conformar i respectar l’ordre i el torn establerts.

Malgrat que els musulmans insisteixen en la bondat de les intencions de Mahoma a l’hora d’anar augmentant el nombre no només d’esposes, sinó també de concubines, sembla clar que no sempre es va casar amb vídues madures i desvalgudes o amb joves que, a causa de les guerres, tenien dificultats per trobar un marit. El seu matrimoni amb Umm Salamah va ser degut a la intensa atracció física que sentia per ella. Pel que fa al seu matrimoni amb Aixa, que només tenia nou anys en el moment de consumar-se la unió… No sé quins motius creïbles podrien donar els musulmans per justificar aquesta relació, si no és que Mahoma experimentava un tipus de patologia sexual que, avui en dia, a més, constitueix un gravíssim delicte.  Però com els fets de la vida de Mahoma són un exemple per als seguidors de l’Islam, segons la sharia, el matrimoni amb una nena a partir dels nou anys és perfectament lícit i es practica encara avui.

Mahoma va casar-se amb una altra dona que, com una de les seves esposes anteriors, es deia també Zeinab i era la muller de Zaïd, un esclau alliberat que Mahoma havia criat com a un fill. Mahoma va decidir convertir-la en la seva dona després d’haver-la vist semidespullada (la qual cosa contradiu que tots els seus matrimonis eren més obres de caritat que una altra cosa), fet que va obligar l’antic esclau a divorciar-se de Zeinab i que donaria peu a la legislació islàmica sobre les adopcions, com veurem més endavant.

Després de casar-se amb Zeinab, Mahoma es va unir a cinc noves mullers, entre elles, dues jueves i una cristiana copta, Maria, la qual va donar-li un fill mascle, encara que aquest no va sobreviure a la primera infantesa. Sembla ser que la resta de dones veien en Maria i el seu fill una amenaça, sobretot Aixa que, tot i ser la preferida del profeta, mai va tenir fills. Els hadith no es posen d’acord sobre si les tres van ser les seves esposes legals o eren només concubines, o bé si una d’elles va ser esposa i les altres dues només amants, extrem aquest que em torna a fer dubtar sobre les aparentment caritatives intencions de Mahoma a l’hora d’anar sumant esposes.

L’únic país musulmà on la poligàmia està prohibida per llei es Tunísia. A la resta de països on l’Islam és la religió majoritària, la poligàmia s’accepta més o menys obertament, si se segueix el que prescriu la sharia. Molts musulmans, encara que admeten que la poligàmia és legal segons les paraules del profeta, pensen que hi ha una referència implícita a la monogàmia quan Déu li va dir a Mahoma que si no podia satisfer-les totes de manera equitativa, si no podia comportar-se amb totes elles de la mateixa manera, només s’havia de casar amb una. Per tant, tot i la llei islàmica, s’accepta que és impossible que un home sigui totalment imparcial i equitatiu amb les seves esposes, que no senti més inclinació per unes que per les altres. El mateix Mahoma demanava perdó a Déu pel favoritisme que sentia per Aixa, la qual cosa no li impedia, tot i ser conscient que no seguia el manament diví, d’augmentar el seu harem.

Les dones musulmanes poden, en alguns països com Marroc, imposar com a condició prèvia a la signatura del contracte matrimonial, una clàusula de monogàmia, és a dir, poden exigir que el seu espòs no els imposi una altra dona i, de ser així, tenen dret a divorciar-se sense més preàmbuls.

Els homes musulmans que en l’actualitat practiquen la poligàmia ho fan, afirmen, seguint l’exemple del profeta i essent fidels a la revelació divina que aquest va rebre per mitjà de l’arcàngel. Però els seus motius no són, per suposat, els mateixos que podrien haver mogut Mahoma a l’hora de contraure alguns dels seus matrimonis, sinó que les seves raons són gairebé sempre de caràcter molt més personal, des de la necessitat ecomòmica que pot per pal·liada amb l’arribada d’un dot que aportaria la nova esposa, fins al desig d’engendrar fills mascles que la primera muller no li hauria proporcionat, passant pel més humà dels desitjos masculins: tenir al seu costat  una dona més jove i atractiva sexualment.

Les diferents escoles d’interpretació corànica tenen les seves pròpies raons per justificar la poligàmia, que no veuen com un element negatiu per a la dona. Es justifiquen dient que en els països on els homes no tenen segones, terceres i fins a quartes esposes, tenen amants, fixes o esporàdiques (la qual cosa no és del tot incert, tot sigui dit), de manera que a Occident existiria una poligàmia il·legal. Les principals causes, segons l’Islam, que permeten que un home prengui una nova esposa serien (1):

– insatisfacció sexual amb la primera esposa. En comptes de satisfer els impulsos sexuals il·legalment, desobeint els mandats de Déu i corrompent la societat, és preferible que un home es casi amb una altra, tot garantint al mateix temps, els drets complets de la primera esposa (de tota manera, aquest argument contradiu l’ensenyament musulmà sobre el matrimoni quan afirma que no pot ser construït sobre l’única base del desig sexual).

– malaltia crònica de l’esposa o invalidesa permanent, ja que a la llar es necessita la presència d’una mare i l’espòs ha de satisfer les seves relacions matrimonials. Per tant, és millor que es casi amb una altra, sense que per això deixi la primera abandonada.

– esterilitat de l’esposa en el cas que l’espòs vulgui tenir fills i no suporti el fet de no tenir-ne. Segons l’Islam, és millor que es casi amb una altra dona , sense abandonar la primera i no es vegi abocat, per satisfer el seu desig de ser pare, a tenir fills il·legals.

-per protegir la puresa de la societat i la felicitat dels seus membres. Per exemple, quan el nombre de dones supera al dels homes.

– per obeir el mandat de Déu de multiplicar la descendència.

El que ensenya l’Islam a milions de dones que segueixen aquesta religió és que la poligàmica no és en absolut negativa per a elles, sempre i quan es donin aquestes condicions:

• Completa justícia entre les esposes (fa referència al dret a la manutenció, assistència i atenció amorosa a totes per igual).
• Mitjans econòmics per mantenir-les a totes en les mateixes condicions. (2)
• No tenir més de quatre esposes, ja que massa dones vivint juntes seran, amb tota seguretat, font de problemes i preocupacions per a l’espòs. (3)

I no va ser precisament això el que va succeir-li a Mahoma? De fet, sí. Per això, bona part de la legislació islàmica sobre les dones es deriva de la necessitat del profeta de resoldre els problemes que li ocasionaven aquestes dones que van compartir els darrers anys de la seva vida.

(1) www.nurelislam.com

(2) Si se segueix estrictament aquesta norma, només els musulmans rics poden mantenir, en principi, matrimonis polígams. El fet de tenir més d’una esposa és privatiu avui, la majoria de vegades, d’individus amb recursos econòmics considerables.

(3) Malgrat els problemes i maldecaps que li produïen les seves esposes, Mahoma es va eximir ell mateix del límit de quatre dones vivint juntes simultàniament amb un mateix marit.

Per a una informació més completa sobre qüestions jurídiques relacionades amb el matrimoni islàmic, podeu consultar aquest enllaç: 

http://noticias.juridicas.com/articulos/45-Derecho%20Civil/200105-estatuto_de_la_mujer.html 

 

Mahoma i els seus problemes amb les dones (I)

Les ensenyances islàmiques no es basen només en el que es diu que l’arcàngel Gabriel va revelar a un àrab anomenat Muhammad (Mahoma en la tradició occidental), que va viure en el segle VII a La Meca i que acabaria convertint-se en el fundador i profeta d’una nova religió, l’Islam, que literalment significa “submissió”. Encara que el conjunt d’aquestes revelacions es recullen en el llibre sant dels musulmans, l’Alcorà, existeix una segona font islàmica d’instruccions religioses, els hadith o tradicions anecdòtiques sobre la vida i les paraules de Mahoma, recopilades durant els dos segles posteriors a la mort del profeta pels primers musulmans. Aquests creuen que l’emulació del comportament de Mahoma, fins en el més petit detall, els converteix en musulmans perfectes. Per tant, l’Alcorà i també el conjunt de hadiths, les paraules i els fets de Mahoma, les seves idees, els seus comentaris, les anècdotes al voltant de la seva persona, serveixen per legitimar un seguit de lleis i normes que han regulat la vida dels milions de seguidors de l’Islam des dels inicis fins a l’actualitat.

Un dels aspectes més controvertits per a la mentalitat occidental és , sens dubte, el paper de la dona en l’Islam, que obliga aquelles que professen aquesta religió a acceptar un codi legal que valora el seu testimoni com la meitat del d’un home, un sistema d’herència que els atorga la meitat dels béns que al seu germà mascle, que les condemna a una vida familiar en la qual el marit pot sometre-les a càstig físic si el desobeeixen, poden haver de resignar-se a compartir-lo amb tres dones més, es poden divorciar d’elles sense pràcticament cap tràmit i sense el seu consentiment i pendre’ls la custòdia legal dels fills. La sharia o llei islàmica, en vigència encara avui en molts països musulmans, obliga la dona a cobrir-se el cabell i a amagar el seu cos quan surt al carrer, prescriu la lapidació per adulteri, permet el matrimoni de les nenes a partir dels nou anys, manté la dona en una eterna minoria d’edat mental, ja que sempre depèn d’una figura masculina, ja sigui el pare, el marit o el fill. En alguns països islàmics, com Aràbia Saudita, les dones no poden conduir, tenen prohibit prendre una habitació en un hotel o viatjar sense la companyia d’un parent masculí. Els matrimonis arranjats o imposats encara són pràctica més o menys corrent en el món islàmic.

I tot això, probablement, perquè fa mil sis-cents anys, aquell home de La Meca anomenat Mahoma, tenia problemes amb les dones.

Gràcies als hadiths sabem que, sens dubte, al profeta de l’Islam li agradaven força les dones. Es va casar als vint-i-cinc anys, essent un home pobre, orfe i amb una cultura limitada, amb Jadija, una dona vídua de La Meca, deu anys més gran que ell, rica i que dirigia els seus propis negocis. Conscient que amb Jadija adquiriria prestigi social i diners, Mahoma difícilment podia negar-se a la proposició de la vídua. Amb Jadija va tenir quatre filles, encara que només una, Fàtima, va arribar a l’edat adulta. El primer cop que Mahoma va sentir l veu de Déu, va ser en Jadija en qui es va refugiar creient que s’havia tornat boig. Però ella el va animar perquè perseverés i cregués en aquella visió, de tal manera que es va convertir en la primera dona seguidora de l’Islam. Jadija va ser l’única esposa de Mahoma durant vint-i-quatre anys i va morir nou anys després que el seu marit tingués la primera visió divina.

I és precisament a partir de la mort de Jadija que Mahoma comença a rebre revelacions de Déu sobre quina havia de ser la posició de la dona en l’Islam. Jadija, doncs, tot i ser la primera dona musulmana, mai va haver-se de cobrir amb un vel, estar reclosa o compartir el seu espòs amb altres dones. Jadija mai va haver d’escoltar la revelació d’Al·là, Déu, al seu marit: “Els homes tenen les dones al seu càrrec, perquè Déu ha fet uns per avantatjar les altres, i perquè ells gasten les seves propietats per mantenir-les”. Òbviament, aquesta “revelació” no podria haver estat escoltada per Mahoma si Jadija hagués continuat viva i subvencionant les seves despeses.

Sis anys després de la mort de la seva esposa, i després de mantenir una batalla amb la tribu dominant de La Meca, que va deixar nombroses vídues de guerra entre els seguidors del profeta, Mahoma va tenir una oportuna revelació que li permetia prendre fins a quatre dones. “Casa’t amb les dones que vulguis: dues, tres o quatre; i si creus que no pots satisfer-les totes, aleshores pren-ne només una”.

Com que, a més, Mahoma necessitaba establir aliances amb les comunitats a les quals els musulmans vencien durant els primers anys d’expansió islàmica, les duia a terme a través de matrimonis. Per això no és estrany que tornés a tenir una revelació en la qual Al·là l’eximia del límit de quatre esposes. Cada cop que una nova dona arribava com a esposa del profeta, s’afegia una habitació més a les estances de Mahoma, que es trobaven al costat de la primera mesquita de l’Islam. Aquestes habitacions arribarien a allotjar vuit o nou dones a la vegada.

Amb un nombre creixent d’esposes que havien de conviure diàriament, compartir les tasques domèstiques, les responsabilitats familiars i el marit, és lògic que ben aviat sorgissin els gelos, les baralles, les intromissions dels parents de les esposes en la vida del profeta i, per extensió, dels primers musulmans. Els incidents domèstics derivats de la poligàmia van provocar una altra revelació del missatger de Déu: Mahoma havia de recloure les seves esposes, aquestes només podrien parlar amb els visitants a través d’una cortina (literalment, hijab) i, en el cas indispensable d’haver de sortir de la seva habitació, ho farien totalment cobertes. Torno a insistir en l’oportunitat dels missatges que rebia Mahoma cada cop que la seva vida domèstica i familiar es complicava. I gradualment, les normes que en un principi només regien per a les esposes del profeta, s’anaren extenent a totes les dones musulmanes. Analitzarem, doncs, com, a través d’oportunísimes revelacions divines, que tenien una indubtable relació amb la seva vida personal i familiar, Mahoma va establir la poligàmia, la reclusió de la dona, les normes sobre l’adopció, el matrimoni infantil, l’ús del vel i el sexe.

El celibat obligatori a l’Església Catòlica o com pretendre posar tanques fictícies al que és natural

Encara que els casos d’abusos sexuals a menors per part de sacerdots catòlics no són nous, des de fa uns mesos, l’aparició de casos de pedofília han cobrat les dimensions d’escàndol. Les denúncies, que augmenten dia a dia en països com Irlanda, EEUU, Alemanya, Portugal o Àustria, entre d’altres, estan esquitxant a la jerarquia vaticana, fins i tot al mateix papa Ratzinger,  acusat de conèixer i silenciar casos d’abusos a menors en la seva diòcesi quan era arquebisbe de Munich. Tot i que en alguns països l’Església s’ha apressar a demanar disculpes i a oferir la seva col·laboració per investigar aquests successos, tots sabem que l’única solució és que l’Església abandoni la seva estratègia tradicional, que sempre ha estat ocultar els fets, silenciar les víctimes i les seves famílies i, com a molt, traslladar els sacerdots pedòfils a d’altres parròquies.

Arran d’aquests fets, no són poques les veus que posen en dubte la legitimitat de la mateixa Església, ja que les seves actuacions traeixen el propi discurs en matèria de moral sexual. Els culpables no són només els sacerdots que van cometre els abusos, els que avui en dia encara els cometen, sens dubte, sinó que també ho és la institució que els ha ocultat i que, per tant, s’ha convertit en còmplice.

Els abusos sexuals a menors per part de sacerdots han tornat a posar d’actualitat el debat sobre la conveniència del celibat obligatori. Hi hauria menys sacerdots pedòfils si el celibat no fos una imposició? A aquest respecte, penso que caldria fer dues consideracions:

– Els casos de pederàstia no només afecten els sacerdots, sinó que, malauradament, els protagonitzen individus de qualsevol extracció social, formació acadèmcia, nivell econòmic o orientació sexual.

– No és arriscat de pensar, malgrat tot, que la repressió i la sublimació d’una manifestació de la naturalesa humana, com és la sexualitat, adobi el terreny per a la neurosi i, en conseqüència, doni lloc a conductes sexuals patològiques.

Per què l’Església Catòlica segueix mantenint el celibat obligatori per als seus sacerdots? Sembla clar que els objectius podrien resumir-se en dos:

– A través d’una malinterpretació intencionada del Nou Testament, l’Església ha aconseguit imposar la seva voluntat de manera absoluta sobre el clergat i, per extensió i a través d’ells, sobre els fidels. S’assumeix com a realitat un fet que històricament no pot ser demostrat, el celibat de Jesús, i que si es coneix una mica el Judaisme del Segon Temple, resulta poc versemblant. Qualsevol jueu que a l’edat de 30 anys, que és la que els Evangelis ens diuen que tenia Jesús quan va començar el seu ministeri públic, no tingués una dona i una família, hauria estat rebutjat i hagués patit l’aïllament de la seva comunitat.

– Amb la llei del celibat obligatori, l’Església duu a terme un abús de poder i de control econòmic.

Quan a un sacerdot catòlic se li pregunta per què han de sotmetre’s al celibat obligatori, si la seva resposta és “oficialista”, ens respondrà probablement que per assemblar-se a Jesucrist, que fou cèlibe. A més, el fet de no tenir parella ni família pròpia, permet que el sacerdot es dediqui a la seva tasca pastoral sense interferències externes. Si aquesta és la doctrina que s’imparteix en els seminaris, està clar que l’Església Catòlica obliga aquests homes al celibat confonent greument el que és la vocació humana de molts d’ells de servir Déu amb el que seria un “do diví”, l’abstinència, reservat, pel que podem veure, a poquíssimes persones. Recordem les paraules de Pau en la Primera Epístola als Corintis, 7:1-9:

“Pel que fa a les coses que em vau escriure, fóra bo per a l’home no tocar dona; però a causa de les fornicacions, que cadascú tingui la seva pròpia muller, i cada una que tingui el seu propi marit. El marit compleixi amb la muller el deure comjugal, i de la mateixa manera, la muller amb el marit… No us negueu l’un a l’altre, si no és per un temps i amb consentiment mutu, per ocupar-vos assossegadament en l’oració; i torneu a ajuntar-vos en un, perquè no us tempti Satanàs a causa de la vostra incontinència. Voldria més aviat que tots els homes fossin com jo; però cadascú té el seu propi do de Déu, un d’una manera, i l’altre, d’una altra. Dic, doncs, als solters i a les vídues, que els fóra bo quedar-se com jo; però si no tenen do de continència, que es casin, ja que és millor casar-se que cremar-se.”

La moral sexual que defensa l’Església Catòlica neix d’una visió perversa i gens humana del sexe. La idea de la pràctica sexual sense una finalitat reproductiva és cert que no es patrimoni del Catolicisme, ja que és l Judaisme, origen indubtable del Cristianisme en tants aspectes, la religió que entén que qualsevol activitat sexual fora del matrimoni, entenent el matrimoni com la relació humana òptima per dur a terme aquesta funció reproductiva, és contrària a la moral. La semblança entre Judaisme i Cristianisme en aquest terreny no va més enllà, ja que mentre al Talmud són múltiples els fragments en els que es diu a l’ome i a la dona jueus la necessitat de viure una sexualitat plena i rica, precisament per aconseguir una bona harmonia matrimonial, el Cristianisme dóna un gir i acaba presentant l’ascetisme i el celibat com les millors opcions de vida per a aquells que vulguin sentir-se “en gràcia”, és a dir, més propers a la divinitat. Ascetisme i celibat que repugnen l’essència mateixa del Judaisme. Allò que mai va prendre el Cristianisme del Judaisme és aquella necessitat de sublimar els impulsos sexuals que són tan absolutament humans. Posant un exemple bíblic: no és realment perversa aquella interpretació tan catòlica, tan falsejant, del Càntic dels càntics de l’Antic Testament, com si fos un poema purament místic, quan el que s’exalta en aquest llibre és l’amor integral i humà, sense més?

És cert que les religions, almenys les monoteistes, rebutgen qualsevol pràctica sexual no encaminada a perpetuar l’espècie, probablement per la necessitat original de les societats en què neixen d’aconseguir la pròpia supervivència en condicions adverses. Només cal recordar l’episodi bíblic d’Onan. O la desesperació de les esposes dels patriarques hebreus davant l’esterilitat. Però en cap de les altres dues religions monoteistes s’ha insistit tant com en el Cristianisme, en concret, en el Catolicisme, per aconseguir el que avui anomenaríem una autèntica sublimació freudiana de les pulsions sexuals.  L’Església Catòlica parla d’”humanitzar” l’activitat sexual humana i no puc evitar preguntar-me com és possible que es faci una afirmació tan perillosa quan l’Església, almenys en la seva jerarquia, porten segles rebutjant un fet que és completament natural en els éssers humans. Ja deia Kant que la santedat no és d’aquest món.

El veritable problema és que la moral catòlica oficialista ha caigut sempre en l’error de voler imposar les seves normes, que semblen prescrites per una mena d’”escollits” a la resta de la “miserable” i “pecadora” humanitat. És una moral feta per “escollits” i per a “escollits”, perfectament respectable, per suposat, però és particular, privativa només dels qui voluntàriament l’acceptin. L’Església prescriu uns manaments universals i absoluts: “no matar” i “no robar”, per exemple, però també altres relatius a opcions vitals singulars, com “no fornicar”, “no cometre adulteri” o “no desitjar la dona del proïsme”. I un altre error propi de qualsevol religió és creure que la seva veritat no és només la seva, sinó la veritat amb majúscules. I no oblidem tampoc com la docència catòlica ha estès una doctrina aquesta doctrina mral entre milions de persones. Però està clar que no és vàlida per a tothom. Almenys, no en la mateixa mesura. Mentre que als sacerdots catòlics se’ls exigeix quelcom tan inhumà com que siguin cèlibes a perpetuïtat, a la resta se’ls demana que practiquin una castedat absolutament angèlica: que el sexe no sigui una font de plaer, sinó simplement el mitjà insubstituïble, mentre els avenços científics no han decidit una altra cosa, per a la procreació. Però en realitat, se segueix considerant com una cosa bruta, instintiva i animal, impròpia dels éssers humans, fets a imatge i semblança de Déu.

Aquesta moral, que no podem oblidar que fou revitalitzada per Joan Pau II malgrat els clars esforços que el Concili Vaticà II havia fet per modernitzar i “humanitzar” la visió de l’Església sobre aquest tema, mai ha aconseguit que els homes i les dones canviem les nostres inclinacions o tendències sexuals, sinó que ha afectat, en major o menor mesura, tots aquells que d’una manera o una altra, es consideren catòlics. Fins i tot els que no es defineixen com a tals. I està clar que ha aconseguit l’efecte contrari.

Deixant de banda la postura “oficial”de l’Església per justificar la imposició del celibat obligatori, crec que també hi ha motius econòmics i fins i tot més “emocionals” per mantenir el celibat encara avui entre els sacerdots i religiosos catòlics. D’una banda, imagino que deu ser un excel·lent mitjà de control que ha permès a la jerarquia exercir un poder complet sobre els clergues, ja que, aïllant-los emocionalment de la resta dels homes i de les dones, l’Església s’assegura que mantinguin una fidelitat i una dependència completes. Una cosa semblant al que els succeeix als membres de les sectes: dependència emocional a causa de l’aïllament, i dependència econòmica. A més, cap empresa pot comptar amb un grup de “treballadors” a temps complet i amb sous tan baixos (em refereixo a aquells religiosos i religioses que treballen als hospitals, escoles, a les missions, etc¨) com l’Església Catòlica. Podria afegir que l’Església, negant als sacerdots que es casin i que tinguin fills, sembla posar en pràctica una estratègia economicista que li permet abaratir costos de manteniment dels seus membres consagrats. I possiblement, obligant-los al celibat, la institució catòlica ha anat incrementant el seu patrimoni.

1967 diu que el motiu d’imposar el celibat obligatori als sacedots i religiosos és que mantinguin una relació més íntima amb Crist i amb l’Església, en benefici de la humanitat, fa la sensació que l’única beneficiada d’aquesta “relació més íntima” és la mateixa Església com a institució.

Seguint amb els avantatges econòmics que la llei del celibat obligatori reporta a l’Església Catòlica, s’hauria de tenir en compte també la impossibilitat d’heretar els béns d’un sacerdot per part dels possibles fills que aquest pogués tenir, així com les donacions patrimonials dels feligresos rics, com fou de pràctica comuna al llarg dels segles. No existint família que pogués heretar, l’única beneficiària d’aquest patrimoni seria l’Església. Resulta més plausible pensar que aquest és un dels motius reals, i no tant les consideracions morals, pels quals l’Església Catòlica va prendre la decisió de declarar il·legítims els fills dels sacerdots, ja que d’aquesta manera els tancaven les portes a la possibilitat d’heretar els possibles béns del pare.

En successius concilis es va legislar en contra que els sacerdots fessin testament a favor dels seus fills o de les seves dones. I està clar que quan es legisla en contra o a favor d’una realitat, és que aquesta realitat existeix. Per tant, els clergues tenien amistançades i fills. I existia el perill que les seves propietats passessin a mans d’aquests i no a les arques de l’Església.

No crec que a ningú se li escapin els motius pels quals, mentre el Concili Vaticà II va acceptar el sacerdoci d’homes casats catòlics de ritus oriental, el ritus llatí insisteix a negar aquesta possibilitat, que crec que hauria de ser opcional, i es prefereix guardar les formes hipòcritament, ja que és impossible creure que es pugui mantenir un celibat estricte per part de la major part de clergues i de religiosos. Ningú pot posar barreres fictícies al que és natural. El celibat, imposat en nom d’aquest misticisme que els apropa a Déu, atempta des de qualsevol punt de vista, contra els principis fonamentals de la naturalesa.

El Judaisme, l’Islam, les esglésies cristianes reformades, el catolicisme de ritus oriental, defensen que els rabís, els imams, els pastors i els sacerdots siguin homes casats, amb una família, que visquin immersos en la realitat quotidiana, perquè això és beneficiós per a la seva tasca pastoral, perquè poden entendre els problemes de les comunitats en què ofereixen serveis religiosos. Això impedeix, a més, que es considerin com a part d’una mena de “casta” privilegiada, especial i diferent a la resta dels mortals. Curiosament, l’Església Catòlica exposa motius diametralment oposats per aconseguir aquesta eficàcia pastoral. La comunió espiritual, única i exclusiva amb Déu, l’absència de “càrregues terrenals”, beneficia la tasca del sacerdot. D’aquí la repressió de les pulsions sexuals que han de dur a terme els membres del clergat catòlic, la sublimació de la seva sexualitat, com a preu per poder posar-se totalment a disposició de Déu, per servir més i millor l’Església.

No m’atreveixo a afirmar si l’opcionalitat del celibat entre els sacerdots disminuiria els casos de pedofília. Però el que sí que tinc clar és que donant-los la possibilitat de gaudir d’una sexualitat plena i madura, sense ocultacions ni mentides, sense dolorosos i inhumans ascetismes, farien de moltissims sacerdots persones més equilibrades i properes als fidels als quals han de servir de guia espiritual.

Dones “perla” i dones “pedra”

Arran de la polèmica sobre l’ús de l’hijab a les escoles, he recordat l’experiència que vaig viure fa uns 13 o 14 anys, no ho recordo amb exactitud, quan el meu camí pel món de la docència em va portar durant un breu temps a l’ensenyament d’adults. És una de les etapes de la meva vida que m’ha reportat més satisfaccions des del punt de vista professional i personal i els records que en conservo són entranyables.

Feia classes en un municipi del Vallès Oriental ja aleshores amb una taxa força considerable d’immigrants. Entre les persones que es matriculaven als cursos inicials, organitzats i subvencionats de manera consorciada per l’ajuntament i la Generalitat, hi havia alguns homes i dones magrebins, força joves tots ells, que assistien a classe amb motivacions diverses. Ells, per tenir més facilitats a l’hora d’accedir al mercat laboral, n’hi havia que tenien carreres universitàries als seus països d’origen. Elles, en general, per tractar d’integrar-se en la comunitat que els havia acollit, per poder comunicar-se si havien d’anar al metge, per saber moure’s per la ciutat, per poder mantenir una conversa amb els veïns, per ser capaces d’agafar el transport públic, per entendre la televisió i els rètols del carrer i de les botigues. També, deien, per ajudar els seus fills amb els deures de l’escola o per entendre les cançons que aprenien els petits a l’escola bressol. Fos quina fos la motivació que els havia mogut a donar aquest pas, el desig d’integració hi era ben palès. Per a algunes d’aquelles dones, els dos dies de classe setmanals significaven tota una aventura: sortir de casa, arreglar-se, parlar amb persones que no pertanyien al seu entorn familiar, desconnectar de les obligacions i d’una vida que, a milers de quilòmetres del seu país, continuava sent dura i incerta. Totes les dones amb les quals jo vaig tenir l’oportunitat de parlar, de conèixer-les més enllà de la relació docent, assistien a classe amb el suport dels marits (ino ho haurien fet si ells no les haguessin autorizades) i cap d’elles portava hijab, tot i que  vestien amb moltíssima discreció.

El meu últim curs en l’ensenyament d’adults va coincidir amb l’arribada d’un imam al municipi. Fins aleshores, els musulmans només tenien un petit oratori i no hi havia ningú en concret assignat a dirigir les pregàries. En començar a produir-se reagrupaments familiars i també per l’efecte “crida” que havia significat l’arribada de parents i amics de les famílies que ja vivien des de feia algun temps en el poble, la comunitat musulmana va decidir que els calia tenir un imam per dirigir la seva vida espiritual i començaven a planejar de trobar un local per instal·lar-hi una mesquita. Per pagar el sou a l’imam comptaven amb un ajut del govern marroquí i la resta s’aconseguia per mitjà de col·lectes. Em resultava estrany que aquestes famílies, que amb prou feines guanyaven per cobrir les necessitats mínimes, destinessin part dels seus ingressos per mantenir un imam o per tenir una mesquita, però potser aleshores jo era molt més políticament correcta que ara i mai vaig fer-los cap comentari al respecte, tot i que sospitava que en molts casos, les aportacions econòmiques no eren tan “voluntàries” com ens volien fer creure.

No havien passat ni dues setmanes des de l’arribada de l’imam quan algunes de les dones van aparèixer a classe amb mocador al cap i vestint gel·labes. Fou un veritable xoc veure-les així, tant per a les professores com per als companys i companyes no musulmans, tot i que de seguida vam lligar caps: no era difícil establir una relació directa entre l’arribada de l’imam i el canvi que s’havia esdevingut en aquelles dones.  Les més decidides van reunir la força suficient per explicar-nos que l’imam s’havia enfrontat amb les dones que no duien hijab, i no només amb elles, sinó amb els seus marits per consentir-ho. L’arribada de parents i amics havia fet la resta, ja que les mares, sogres, tietes o veïnes pressionaven també les joves per adoptar el vel que havien abandonat en arribar aquí.

Però el pitjor encara no havia arribat. Pocs dies després es van produir algunes desercions per part de les dones magrebines: l’imam estava convencent els seus marits que assistir a classe no els era necessari, ja que el seu lloc era la casa i la seva preocupació única i fonamental, el benestar de la família. A més, sortint de casa i compartint l’espai amb no musulmans i amb homes, posaven en perill l’honor del marit i contravenien les lleis islàmiques en relació a la dona. No sé si de manera voluntària o a causa de la pressió del seu entorn, alguns marits havien demanat a les seves dones que no continuessin el curs. En nom de l’Islam es negava a la dona el dret de saber, d’aprendre, de superar-se i d’aspirar a millorar. Nosaltres, professores i companys, valoràvem la fortalesa i la valentia d’aquelles que continuaven resistint, que continuaven venint a classe malgrat els obstacles i l’oposició de qui s’havia convertit en l’autoritat religiosa islàmica en aquell poble. No es queixaven de la seva situació ni qüestionaven les opinions de l’imam, la seva resistència era muda però tenaç, seguien venint a classe i això era la mostra més clara de la seva rebel·lió i la dels seus marits.

Un dia, des de l’ajuntament se’ns va comunicar que s’havia arribat a un acord intermig amb l’imam i les famílies que es negaven a abandonar les classes i que se’ns comunicaria en una reunió. Les coses no pintaven bé, ja que l’imam havia demanat un interlocutor masculí i no sé si s’hagués cedit en aquesta qüestió, però totes les persones amb qui podia parlar, tant del professorat com de les admnistracions implicades érem dones. Imagino que no li faria cap il·lusió haver de discutir les seves decisions, que pel que sembla mai havien trobat oposició, i molt menys fer-ho amb les dones, que ell evidentment menyspreava. L’únic home present en aquella reunió, a banda de l’imam, era el marit d’una de les alumnes, que va fer de traductor. Jo no vaig ser present en aquella reunió i me’n vaog alegrar perquè no sé quina hauria estat la meva reacció en escoltar la proposta que ens havia de fer: crear una classe segregada per a les dones musulmanes, apartar-les dels homes i de les dones que no compartien la seva religió.  La resposta negativa per part de les respresentants municipals i de la Generalitat va ser immediata i rotunda. Accedir a separar aquestes dones era discriminatori i contrari als principis de llibertat i d’igualtat en què crèiem fermament. No us nego que després d’això, vam tenir els nostres moments de dubte sobre si s’havia actuat de manera encertada, perquè oposant-nos a la creació d’una aula segregada, tancàvem les portes a l’educació d’aquelles dones. El mateix debat, ni més ni menys, que el que s’està plantejant arreu d’Europa entorn a l’ús de l’hijab a les escoles. Què hem de posar per davant, el dret a l’educació o els drets i les llibertats que ens ha costat segles aconseguir? Què hauria passat si haguéssim claudicat? Quines altres exigències haurien seguit? El compromís que mai tindrien un professor? Fer les classes en un espai on aquelles dones no poguessin tenir contacte amb persones de sexe masculí? Exigir que les professores es cobrissin? No ho sabíem i, al final, malgrat la tristesa i el sentiment d’incomprensió i de derrota que experimentàvem, vam saber que havíem estat coherents amb les nostres conviccions. I potser les d’aquell guardià de la puresa espiritual islàmica eren igualment irrenunciables, és possible, però com a dones i com a professionals no podíem fer una altra cosa diferent.

Segons em van explicar, l’imam va tancar la discussió de manera sentenciosa, escopint a la cara d’aquelles dues dones el seu menyspreu més profund per ser el que eren, dones i occidentals: “Hi ha dues classes de dones, les perles i les pedres. Les perles són delicades i admirades per tothom, també cobejades. Per això estan tancades dins d’un estoig, que és la casa, perquè estiguin segures, i cobertes amb un ric drap de vellut, l’hijab, que les protegeix de tota agressió externa. Les nostres dones són perles, i per això les guardem i les protegim com el tresor més preuat. Però també hi ha les dones pedra, les que van rodant pels camins, plenes de pols, brutes d’immundícia. Els homes els donen cops de peu amb les sabates i s’hi orinen a sobre. Vosaltres, i les dones que pensen com vosaltres, sou pedres.”

Davant d’aquesta afirmació, no hi havia més a discutir.

Què amaga l’hijab?

El respecte i la tolerància de què parlava Ernest Maragall fa 3 anys semblen no haver estat suficients per resoldre el conflicte sobre l’ús  de l’hijab a les escoles. La polèmica ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris i als informatius de la televisió. A la localitat madrilenya de Pozuelo de Alarcón, la Najwra, una nena marroquina, se li ha negat l’assistència a classe en un institut públic per voler  fer-ho coberta amb el mocador islàmic. A diferència del que va passar a Girona fa 3 anys, el centre no s’ha fet enrere en la seva decisió de prohibir-li l’entrada i la família ha hagut de matricular-la en un altre institut que no té una normativa específica al respecte. La polèmica està servida, ha arribat al carrer, tothom hi diu la seva i les opinions que escolto de vegades em fan por. Però sembla que els nostres dirigents polítics han tornat a tancar els ulls, a passar el problema als centres educatius, sense ser conscients del polvorí en què es pot convertir la nostra societat.

Mentrestant, som molts els que ens esforcem dia a dia per aconseguir que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, que els nois i les noies que viuen al nostre país gaudeixin de les mateixes oportunitats educacionals i professionals. Tenim fins i tot un Ministeri d’Igualtat que vetlla per aquestes qüestions i penso que som una societat especialment sensibilitzada pel que fa al tema de la violència de gènere.  La situació actual no és la ideal, és obvi, però hem arribat a un punt en què no tenen sentit les postures intermitges i que la tolerància cap a normes religioses o culturals que atemptin contra els drets de les dones ha de ser zero. És bizantí discutir si l’ús de l’hijab respon a un precepte religiós o si és una qüestió cultural, el que per a mi resulta indiscutible és que no podem cedir davant de postures i exigències que marginin i segreguin les nenes i joves musulmanes que viuen entre nosaltres. Aquesta és una postura més democràtica, penso, que aquella que, en nom de la multiculturalitat, de la tolerància i del respecte, permet que aquestes noies no puguin gaudir dels mateixos drets que les seves companyes no musulmanes.

No sé on es pretén posar els límits. Ja existeixen precedents de pares musulmans que han intentat que les seves filles quedessin dispensades de les classes d’educació física o de música. Alguns col·lectius musulmans han demanat que els nois i les noies d’aquesta confessió rebin classes d’Islam a les escoles públiques. El debat de l’hijab és només un primer estadi, en el nostre país tot just estem veient la superfície del problema. Els nostres veïns europeus s’enfronten ja amb altres problemes, com la qüestió de la poligàmia dels musulmans que viuen a Europa. A diferència de la postura del nostre govern, que no es mulla, que titubeja i que d’una banda crea un Ministeri d’Igualtat i per l’altra tolera que un element discriminatori com l’hijab sigui usat en les aules dels col·legis públics, Sarkozy, per exemple, sembla tenir-ho molt clar: una cosa és respectar qualsevol creença religiosa i una altra de ben diferent, deixar que en nom de la religió es retallin els drets de les dones musulmanes que viuen a França. Però és que a França, a Bèlgica, a Holanda, els intents de  convivència i tolerància amb l’Islam més radical han resultat un fracàs. Aquí, mentrestant, la mateixa esquerra que demana la retirada dels crucifixos de les parets de les escoles públiques (demanda totalment lògica, d’altra banda), tolera l’ús d’elements amb una connotació religiosa i, a més, sexista i discriminatòria. Després de 30, de 40 anys, l’extrema dreta està escalant llocs en el panorama polític de països europeus amb una tradició democràtica molt més consolidada que la nostra. El que pugui passar aquí m’espanta, perquè no caldrà que els feixistes, els racistes o els xenòfobs facin campanya en contra dels immigrants, la nostra esquerra políticament correcta ja els està fent la feina. Els nostres dirigents es mouen entre la ignorància i la por, s’inhibeixen de prendre decisions, des d’un un fals progressisme permeten que en el nostre país prenguin posicions les postures més reaccionàries, tot en nom de la tolerància.

No em serveix que algunes dones musulmanes justifiquin l’ús de l’hijab com a signe d’identitat cultural o que vulguin convèncer-nos que el seu ús és una opció personal. ¿De veritat és una tria personal en el cas de nenes d’11, 12 o 13 anys? Quan una nena es posa el vel islàmic, està assumint la seva inferioritat, la seva marginació, la seva manca de llibertat, la invisibilitat personal i social, en definitiva.  Però als nostres polítics sembla no importar-los que aquestes nenes hagin d’acceptar un seguit de normes, algunes d’elles pròpies de l’Edat Mitjana. L’ús del vel islàmic és només un símbol extern, visible, però al darrere el que hi ha és la dependència d’uns homes, el pare i el marit, que actuen com els seus propietaris. Aquestes nenes, educades en els sistemes públics de països democràtics, perpetuaran la situació de marginació i segregació que han patit les seves mares i les seves àvies. Però el que és realment tràgic es que això succeeixi amb la complicitat dels nostres governants d’esquerres, que continuen dividint el món entre bons i dolents i amb una ingenuïtat que m’esgarrifa, donen la coartada legal a una lectura perversa de la religió.

L’hijab, en les seves múltiples variants, no només amaga el rostre, el cabell o el cos femenins, en realitat, el que hi ha a sota és un menyspreu profund per la condició humana de la dona, una condemna a la meitat de la població simplement pel fet d’haver nascut dona. El vel és una metàfora d’aquest menyspreu, d’aquesta opressió, d’aquest ostracisme personal i social. I això és el que permeten els nostres polítics d’esquerres quan s’inhibeixen irresponsablement del destí d’aquestes noies musulmanes, moltes d’elles ja nascudes en el nostre país. I a ningú sembla importar-los que aquestes nenes deixaran l’escola en el moment en que tinguin la primera regla i se les enduran als països d’origen de les seves famílies per casar-les, la majoria dels cops en contra de la seva voluntat. I si es queden aquí, la pressió social  i familiar els impedirà reivindicar els seus drets fonamentals com a éssers humans. Aquestes dones, que fins i tot en els seus països no vestien l’hijab estricte, ara ho fan sota la influència dels imams de la majoria de mesquites del nostre país, subvencionats per règims totalitaris. El problema és que aquest Islam utilitza els mecanismes de la democràcia per imposar el seu extremisme. No puc deixar de preguntar-me per què davant de les exigències antidemocràtiques d’alguns sectors islàmics el nostre govern és incapaç de reaccionar i defensar les llibertats que tant ens ha costat aconseguir.

Em dol profundament haver de fer aquestes consideracions, perquè les faig, ja ho he dit en un altre moment, des d’una ideologia d’esquerres. I em dol també perquè és evident que milers de musulmans viuen la seva fe i la seva cultura des del respecte a les societats que els han acollit. I entenc que això no ha de ser fàcil. Però no podem silenciar una realitat que els nostres veïns europeus coneixen perfectament i que a Espanya tot just ara comencem a albirar: que molts altres milers de musulmans viuen un Islam antidemocràtic, antioccidental, extrem, contaminat pels ideòlegs del  wahabisme i subvencionats econòmicament per Aràbia Saudita. La nostra societat cal que aprengui a distingir entre tot allò que té de positiu la barreja de cultures i, a la vegada, no ignorar, no callar, no tenir por de ser políticament incorrecta si denuncia aquest Islam que, utilitzant el nom d’Al·là, pretén destruir els principis de llibertat i igualtat.