Israel i Palestina: teniu vosaltres la solució màgica?

Cada cop s’ha anat fent més evident que l’enfrontament entre Israel i Palestina no es podia mantenir indefinidament  com un conflicte de baixa intensitat, amb esclats puntuals de violència extrema, com les crisis que es van produir durant la segona Intifada o a partir de la intervenció militar d’Israel a Gaza.

És aquest territori, la Franja, el nucli real del conflicte entre ambdues parts, ja des d’abans de la retirada israeliana l’any 2005. És en aquesta zona sota control d’una organització terrorista radical, en una terra estreta, pobra, superpoblada i sense recursos propis, on cal anar a buscar el focus on es concentren la misèria, la violència i la tensió que atien un enfrontament que sembla ja irresoluble. L’enfrontament a mort entre Israel-Goliat, l’estat poderós que davant l’amenaça constant a la seva seguretat ha iniciat una estratègia de fugida endavant sense aturador i un David, més feble objectivament, però que no té res a perdre, perquè en el seu imaginari islàmic radical, no només no té por que Goliat el mati, sinó que busca la mort i la desitja.

Des de fora, lluny d’Israel, de les ciutats frontereres amb Gaza o dels territoris de la Franja,  és relativament fàcil opinar sobre aquesta qüestió. Des de les posicions extremes, uns consideraran que l’única solució al conflicte és la desaparició de l’Estat d’Israel, nascut il·legítimament i, per tant, convertit en una mena de tumor mundial que s’hauria d’extirpar sense pèrdua de temps. És una solució expeditiva, és clar, però a hores d’ara, inimaginable, És cert que, mort el gos, morta la ràbia, però, després de 62 anys d’ençà de la constitució d’Israel, votada i legitimada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, aquesta discussió arriba tard i no té cap sentit. I encara que això que diré no agradi a tothom, la malaltia de la violència i l’odi no es genera només des d’una de les parts en conflicte, tot i que la retòrica de la víctima (la població palestina) i el victimari (Israel) sigui la més fàcil, la més còmoda i la que ara per ara és políticament més correcta. El mateix es podria dir sobre els qui demanen justament la mateixa solució, tot i que de signe contrari, és a dir, la intervenció militar contra els territoris palestins com a via de solució, perquè no resol el conflicte, reviu els odis ancestrals, es cobra víctimes innocents i condemna les dues poblacions a un futur incert. Així que sembla, per lògica meridiana, que la solució d’aquest conflicte etern ha de passar pel diàleg. Però, com he dit, des de fora, sempre és fàcil opinar. Potser el que hauríem de fer és intentar l’exercici de posar-nos en la pell dels qui viuen i pateixen el conflicte diàriament, palestins i israelians.

Si intentem l’experiència d’empatia amb les poblacions civils palestina i israeliana, potser arribarem a la terrible conclusió que, com l’experiència ens demostra, el diàleg directe és impossible. Les posicions extremistes de Hamas, han complicat durant aquests últims anys tots els intents de negociació. L’enduriment de la postura israeliana tampoc ha preparat un terreny propici per al diàleg. D’altra banda, els interessos de tercers, Egipte, Síria, Iran, no fan més que posar pals a les rodes, perquè el que els interessa no és precisament la situació de la població palestina, sinó imposar-s’hi políticament i ideològicament (Iran) o treure profit territorial del conflicte (Egipte i Síria). Probablement, si aconseguíssim aquesta hipotètica empatia amb els que viuen i pateixen l’odi i la violència, els atacs amb míssils, la destrucció de les seves cases, la misèria i la falta de treball, la incertesa i la por, hauríem d’arribar a la conclusió que, en l’actualitat, no hi ha una solució al conflicte, ni política ni militar, ni de cap tipus mentre que aquells que s’haurien d’asseure en una taula de negociació no deixin de practicar el perillós joc de suma zero (si jo existeixo, tu has de desaparèixer; si tu existeixes, desaparec jo).

Si fóssim israelians o palestins no opinaríem des de la comoditat que ens dóna ser a milers de quilòmetres del conflicte, no ens lliuraríem a l’exercici purament intel·lectual de buscar-ne les causes ni jugaríem a ser experts en geopolítica, sociòlegs o historiadors per trobar-ne les solucions, perquè estaríem atrapats enmig del foc creuat, el real i l’ideològic, patiríem el conflicte, l’actual i l’ancestral, i ens estaríem fent altres preguntes. De ben segur ens preguntaríem si aquesta guerra territorial, ideològica, política, es pot mantenir indefinidament, ens plantejaríem si el futur d’ambdues poblacions és anar fent, mentre es busca la forma de, ja que no es possible solucionar el conflicte, almenys atenuar-lo i fer que el seu impacte entre la població civil sigui suportable i permeti que la vida es desenvolupi dins d’una normalitat raonable. I sabríem, com ho sabem nosaltres, que això no és possible, perquè durant l’última dècada, les posicions d’una i altra part s’han anat fent cada cop més extremes, s’han radicalitzat des de tots els àmbits i les situacions violentes que havien estat esporàdiques durant anys han pres carta de normalitat.

Tornaríem, doncs, a la situació que plantejava abans. O juguem al joc de suma zero (una de les dues parts ha de desaparèixer perquè l’altra pugui sobreviure) o ens plantegem el diàleg com a única via possible de solució. I ara, la pregunta que ens tocaria fer-nos és: qui s’hauria de seure a dialogar? Hamas no és un grup unitari, perquè hi ha un lideratge polític, però també un braç armat, Az A Dim El Qassam, que té un funcionament més o menys autònom. Així, doncs, no hi ha una jerarquia clara ni una subordinació al poder polític que va ser elegit per la població, i dic això amb totes les reserves imaginables, perquè ningú ignora com es va produir la presa de poder de Hamas. Els seus líders també estan dividits: hi ha un grup, encapçalat per Ismail Haniya, és a dir, el que viu i actua directament a Gaza, i el que marca directrius des de Damasc, dirigit per Halel Mashal. Per complicar més la situació, a Gaza operen també nuclis de la Jihad Islàmica i altres grupuscles autòmoms que no subordinen les seves actuacions ni a Hamas ni a l’Autoritat Palestina. Tampoc no podem oblidar el que queda encara de Al Fatah, tot i que aquest grup ha estat perseguit durament per Hamas. Per tant, el primer problema seria amb qui hauria de negociar Israel amb les suficients garanties que a l’altra banda de la taula es troba representada la majoria de població palestina.

En segon lloc, seria necessari que les dues parts estiguessin d’acord en quin és el veritable caràcter de les successives crisis que les enfronten. Hamas presenta un escenari de crisi humanitària, ja que en operar entre la població civil palestina amb el llançament de míssils i d’obusos sobre la població israeliana ofereix en safata la coartada, per dir-ho d’alguna manera, a la resposta de l’adversari, que ja sabem que és una resposta militar i sovint poc selectiva. Operant entre la població, confonent-se entre ella, produeix víctimes civils innocents. Israel ho sap i ja hem vist que ho assumeix, és ben conscient que qualsevol operació militar contra les faccions armades de Hamas o de la Jihad islàmica és interpretada com una operació contra la població civil, que és qui en pateix les conseqüències. Aquesta és la realitat, encara que Israel insisteixi que les seves intencions són protegir la població israeliana contra els atacs des de la Franja i que les seves accions només pretenen atacar els membres destacats dels grups terroristes.

 

Els successius governs d’Israel s’han enfrontat amb un dilema que no sé com resoldríem nosaltres, tots nosaltres, que tant parlem i opinem al respecte. És permissible, per defensar la pròpia població, dur a terme operacions militars que tenen com a resultat un cost en vides palestines? En una situació que és el mes semblant al d’una guerra oberta, oblidem-nos del conflicte de baixa intensitat, es poden fer aquestes consideracions morals? I si pensem en termes més pragmàtics, més durs, aquest cost de vides humanes ajudarà a la seguretat d’uns i altres a llarg termini? El dilema no és fàcil de resoldre. Israel, com a govern, té l’obligació de defensar els seus ciutadans que són atacats diàriament des de Gaza amb míssils. No podem obviar aquesta realitat, encara que alguns, en el seu afany de criminalitzar Israel, tanquin els ulls davant d’aquest fet. Aquesta ha estat una de les preocupacions de l’Estat d’Israel en els últims anys, sobretot des de la seva sortida de Gaza. Ha pres mesures basades en el que seria la defensa civil: construcció de refugis i búnquers a les cases, les escoles, els llocs de treball, reforçant el sistema d’alertes i alarmes, millorant i augmentant els serveis mèdics i de rescat. També a través de successius cessaments de foc negociats, amb Egipte com a mitjancer. Ara bé, el problema s’agreuja després de la segona guerra del Líban l’any 2006. Hamas potser pensava que l’exèrcit israelià no havia après res després d’aquesta guerra i cau en l’error de seguir practicant el mateix estil de d’estratègia que havia posat en pràctica el Hezbol·lah al Líban, és a dir, considerar-se victoriós perquè no ha sofert una derrota absoluta, encara que sí ha patit pèrdues molt greus. Aquest model de Hezbol·lah, que en realitat és més retòric que real, afegit a la pèrdua de capacitat dissuasòria d’Israel, ha provocat que Hamas s’equivoqui en avaluar les intencions d’Israel. Per això, l’organització terrorista es va negar a continuar la treva i va intensificar els atacs sobre territori israelià. S’ha equivocat en pensar que Israel no seria capaç d’actuar militarment davant dels continuats atacs des dels territoris de la Franja, per debilitat, per no caure en el descrèdit internacional, o perquè ells, com abans el Hezbol·lah, podien resoldre la asimetria militar a través del llançament de míssils o d’una guerra de guerrilles urbanes on sempre, un exèrcit regular, en aquest cas l’israelià, perd la seva efectivitat. I l’exèrcit israelià, contràriament al que pensava Hamas, sí estava preparat per lliurar una guerra d’aquestes característiques de manera efectiva. Però la preparació militar israeliana, que demostra que la asimetria continua al seu favor, tampoc no resol el dilema de què parlàvem abans.

Continuem, doncs, amb el dilema humanitari. Les víctimes civils, les palestines, les israelianes, representen el cost que es paga en augmentar el nivell de violència i produir-se la intervenció militar d’Israel a Gaza. Les imatges televisives provoquen un impacte entre la població europea i de tot el món, de manera que les manifestacions anti-israelianes comencen a ser una constant. El fantasma de l’antisemitisme troba la coartada perfecta per sortir de les catacumbes neofeixistes europees i troba inesperats aliats entre la gent d’esquerres. L’Islam més radical atia el foc anti-israelià a través dels immigrants musulmans i l’ambient que es respira en relació als jueus del món és, molts cops, el més semblant a un pogrom. Israel continua declarant que té l’obligació de defensar la seva població. Hamas mostra al món les víctimes palestines com si no tingués art ni part en el conflicte. I es produeix una nova asimetria, que contràriament a la militar, ara no juga a favor d’Israel: la ideològica. Perquè a milers de quilòmetres del conflicte, tots prenem partit i fem el joc als qui han decidit que la pròpia supervivència passa per la destrucció de l’altre: o es defensa a ultrança els palestins, de manera que implícitament es defensa la política de Hamas i, no ens n’oblidéssim, la seva ideologia i el model de país que voldrien imposar i, que de fet, han imposat entre els habitants de la Franja de Gaza. Per tant, s’assumeix la seva intenció de destruir l’Estat d’Israel i tots els jueus del món i es dóna suport a la creació d’un estat palestí de tall teocràtic islàmic radical. O bé es defensa la legitimitat d’Israel com a estat i el dret a defensar la seva població que és el mateix que dir la seva supervivència, per tant, s’assumeix la política militarista d’Israel, les víctimes civils innocents i el cost en imatge israelià davant del món. Existeix un camí del mig, una solució que no passi per cap d’aquestes dues alternatives? Imagino que, a aquestes alçades, cadascú de nosaltres hauria arribat a la solució que el dilema sembla, realment, impossible de resoldre si el traslladem a la realitat del conflicte.

Sembla que Israel, almenys des d’un punt de vista declaratiu, pretén rebaixar els seus objectius a Gaza. No es tracta de d’acabar amb el règim de Hamas, sinó d’aconseguir que s’aturin els atacs contra Israel des de la Franja. Però aquestes declaracions són, evidentment, contradictòries amb la necessitat de combatre Hamas, la Jihad Islàmica i els altres grups que operen a Gaza. Com defensar-se d’aquests atacs i, a la vegada, disminuir el nombre de víctimes innocents, tant palestines com israelianes o el nombre de baixes entre els soldats israelians? El govern d’Israel ha d’actuar responsablement en aquests dos fronts, tant respecte la població civil palestina com la del seu propi país. M’agradaria saber qui té la solució màgica per aconseguir l’equilibri entre dos objectius legítims, però que s’aconsegueixen de manera contradictòria. Per això, els resultats no poden ser positius en cap d’aquests dos objectius. El dilema humanitari, doncs, continua obert.

Dilema humanitari i també dilema polític, això és el que se suposa que ha de resoldre Israel. I el que se li exigeix és que el resolgui sol i que acontenti tothom. Per això va demanar que la frontera amb Egipte quedés tancada per evitar el contraban d’armes i explosius que haurien permès que els extremistes de Gaza s’armessin. Per això demanava un alto el foc que suposés també un intercanvi de presoners, que hauria d’incloure Guilad Shalit, en mans de Hamas. Per això, perquè cap d’aquestes demandes ha estat atesa, Israel arriba al bloqueig. Queda ben clar que les negociacions directes entre les dues parts enfrontades són impossibles. La intervenció internacional està, actualment, molt condicionada pels darrers esdeveniments que han danyat la credibilitat d’Israel. Sembla que Hamas ha entrat en una dinàmica que controla perfectament el taló d’Aquil·les israelià en el món: sap mostrar-se com a víctima autoproclamada i autoeximida de tota responsabilitat en el conflicte, en base a la seva pretesa debilitat contra el gegant israelià, l’estat fort, l’agressor. Sembla no importar el que mostri un examen objectiu dels fets sobre qui agredeix qui i qui ataca civils sabent perfectament el que fa i qui utilitza la pròpia població com a escuts humans. L’asimetria sempre jugarà en tot cas a favor de Hamas.

Tant és que Israel arribi a un acord amb Hamas (amb quina facció de Hamas se suposa que hauria de negociar?). Sempre sortiran grups més extremistes que decidiran continuar llançant míssils. És possible la pacificació de la zona sense ajuda internacional en les negociacions? I aquesta intervenció internacional, s’ha mostrat efectiva en el passat? Com veieu, tampoc el dilema polític és facil de resoldre, tot i que de ben segur, des de casa, tots trobaríem alguna solució màgica.

Segurament l’única via passa pel retorn a canals de negociació que haurien de conduir a l’establiment d’un estat palestí. Però, quin hauria de ser el model segons el qual es crearia aquest estat? És obvi que Israel no acceptarà mai el model proposat per Hamas, que implica la destrucció d’Israel. Des de fora, tots pensem que hauria de ser un estat amb unes institucions democràtiques que li permetessin controlar els seus extremistes, canalitzar els desacords interns per la via política, acabar amb la corrupció endèmica i establir una relació normalitzada amb Israel. Tenint en compte que la tradició democràtica a penes es coneix a l’Orient Mitjà i que els referents de molts palestins són Iran, Síria o Egipte, caldria un suport continuat de la comunitat internacional per aconseguir aquest estat palestí. No es tracta de defensar la seva creació i després abandonar l’escenari. A més, i aquesta és una opinió personal, un estat palestí d’aquestes característiques seria possible només si la mentalitat de bona part de la població palestina i dels seus líders canviés, donés la volta com un mitjó. I sobre aquest particular, no hi tinc esperances.

No, no existeix la solució màgica. Només podem constatar realitats, com que els dilemes d’Israel, i els dels palestins, no poden resoldre’s des de la violència ni des de la intervenció militar. Ara mateix, en que la situació de violència extrema aboca ambdues parts a la fugida endavant, potser caldria treure del bagul les idees que, en un passat, podrien haver resolt pel camí de la política aquest conflicte. El compromís de trobar solucions efectives i reals, duradores, ha de ser assumit per uns i pels altres. I crec que ni uns ni altres, ara per ara, no van per feina.

I des de fora, des d’on no es viu directament el conflicte ni es pot oferir la solució màgica, potser s’hauria de començar a demostrar certa responsabilitat i comprensió de quines són les veritables coordenades del conflicte. Perquè amb actituds com les que s’estan mostrant al carrer, als mitjans de comunicació o als fòrums d’opinió, potser s’alleugereixen les males conciències tot oferint “solucions”, però no s’és conscient que, lluny de crear l’ambient propici per a l’enteniment i la pau, el que es fa és donar coartades a un bàndol i provocar el ressentiment de l’altre.

Pallywood

Primer va ser Hollywood, la meca del cinema, la fàbrica d’il·lusions durant dècades. Després vam conèixer el Bollywood de les cançons enganxoses i les coreografies impossibles. Ara ens diuen que existeix Pallywood.

L’historiador Richard Landes va produir un documental titulat Pallywood l’any 2005, en el qual es denunciava a través de les imatges com els periodistes palestins convertien els carrers en un veritable plató de cinema, on es representaven escenes fictícies amb la finalitat de desacreditar davant el món les actuacions d’Israel i atreure defensors per a la seva causa. Segons el documental, els actors serien els mateixos palestins, als quals podem veure, segons el documental de Landes, en diferents papers: un metge que mostra impactes de tanc en la façana d’un hospital que, en realitat, no ha rebut apenes danys; un activista palestí que sembla disparar enemics israelians quan, en realitat, dispara per un forat dins d’una habitació buida; un mort embolicat en un sudari que, de sobte, cau al terra, s’aixeca i torna a “morir-se”; ferits per impactes de bala sense presentar ni rastre de sang a les ferides; una dona que explica com va haver de donar a llum enmig d’una carretera ajudada pel seu marit perquè els israelians no la van deixar arribar a l’hospital, en el qual, posteriorment, i sense saber que està sent gravat, es veu el metge que la va atendre en aquell mateix hospital aleccionant la parella sobre el que havien de dir als periodistes.

La majoria d’imatges són del 2000, per tant, correspondrien al període de la segona intifada. Aquestes imatges, de les quals Landes en qüestiona la veracitat, van ser difoses en el seu moment pels mitjans de comunicació de tot el món per mostrar al món les massacres i arbitrarietats de l’exèrcit israelià.

Actualment, Pallywood no és només el nom d’aquest documental, sinó que també fa referència a l’acusació que moltes de les imatges dels esdeveniments que se’ns mostren en relació al conflicte d’Orient Mitjà són pensades i organitzdess per periodistes palestins i de mitjans àrabs, interpretades pels mateixos palestins i després distribuïdes als mitjans internacionals, que les faran arribar puntualment als diaris i televisions del món sencer.

Així, doncs, passeu i vegeu Pallywood. I després, per descomptat, que tothom en tregui les seves pròpies conclusions. Per la meva banda, si el documental recull només una part de veritat, penso que la població palestina, en realitat, està atrapada entre dos focs: un de ben real, l’israelià, i un altre ideològic, el del fanatisme cec de Hamas.

La Flotilla de la Llibertat o com provocar que Israel torni a caure en la trampa mediàtica

Pot ser que a molts els resulti incòmode que els trenquin el guió sobre el que va succeir durant l’assalt de soldats israelians al Marvi Màrmara, un dels vaixells que formaven la suposadament humanitària Freedom Flotilla. Hi haurà moltíssims ciutadans a Espanya que, sens dubte, preferirien creure, com els nens, que tot el que surt a la tele és cert o que tot el que s’escriu en diaris tan “objectius” i “imparcials” com El País, que darrerament és el més semblant a un fanzine neonazi, va a missa. És més còmode creure que posar-se a pensar, malauradament. Però a mi, les veritats absolutes m’espanten i les versions “oficials” sobre qualsevol fet em provoquen la inquietud, considerada en aquest país com a “malsana”, de remetre’m a altres versions, opinions o fonts. I en la qüestió del conflicte entre Israel i Palestina, sagnant i dolorós per a ambdues parts, pesi a qui pesi, amb més raó, ja que només és necessari tenir un mínim de curiositat intel·lectual i una mica d’esperit crític per ser conscient que el guió i les versions que arriben a l’opinió pública sempre són els mateixos, però no sempre responen a la realitat.

Mai em canso de repetir a qui vulgui escoltar-me (o llegir-me) que no es tracta de blindar l’Estat d’Israel contra les crítiques. Les accions d’un govern, de qualsevol govern en qualsevol estat sobirà i democràtic del món, poden ser criticades. També les d’Israel, d’això es tracta quan parlem de democràcia. Però el problema de fons és que encara avui, després de 62 anys des de la seva creació, se segueix discutint precisament el seu dret a existir i es continua deslegitimant-lo com a estat sobirà. Com, si no, es pot organitzar una flota de 6 vaixells, amb el vistiplau d’organitzacions que es denominen a elles mateixes “pacifistes”, que entri a les seves aigües jurisdiccionals i que intenti un assalt del seu territori per trencar un bloqueig legal (una altra cosa és que aquest bloqueig a cadascun li semble moralment lícit, necessari o innecessari), fet que seria impensable en qualsevol altre estat del món. I per descomptat, cap estat ho permetria. Per això, perquè el que es qüestiona és el dret o no d’Israel a existir, pot ser blanc de totes les crítiques, faci el que faci, sigui quina siguila política dels seus governs. Perquè, en realitat, el que es critica no és la seva política, sinó la seva pròpia existència. I no vull oblidar-me d’un detall tal vegada insignificant: els països musulmans, amb Iran al davant i amb la Veneçuela bolivariana de Chávez com a estrella invitada, que comparen Istael amb l’Alemanya nazi, no permeten aquesta crítica tan sana i tan democràtica entre els seus ciutadans. Però sí, que Israel sigui l’única democràcia de l’Orient Mitjà, és només un detall sense importància, pel que sembla.

Vull pensar que no totes les crítiques que es fan a l’Estat d’Israel tenen en la seva base un sentiment antisemita o judeòfob. En altres, en moltsíssimes d’elles, particularment en aquesta Espanya de l’Aliança de Civilitzacions sí existeis aquest sentiment, i s’instrumentalitza quan succeeixen fets lamentables com la mort de 9 persones (en alguns moment, vaig arribar a sentir o a llegir que eren 16 o 20, però tant és, penso que un mort val el mateix que 9 o que 99): automàticament es van col·locar les peces en el taulell per jugar la partida clàssica, amb els moviments arxiconeguts, es van posar en funcionament els mecanismes mediàtics, es van preparar les pancartes, les banderes iranís i les consignes a favor de Hamas per a les manifestacions “progressistes” i es va mostrar al món la imatge d’un grup d’”activistes pacífics”, l’objectiu dels quals era dur aliments i ajuda humanitària a la població de Gaza. Aquests pacifistes haurien estat assaltats, colpejats, segrestats i alguns d’ells assassinats per membres del “poderós i implacable exèrcit israelià”, sense més, sense les advertències prèvies que preveu la llei en cas de bloqueig marítim, essent com eren pacífics i no havent-se produït atac o agressió per part seva durant l’abordatge dels soldats que anaven a impedir el desembarcament del Marvi Màrmara i, per tant, el trencament del bloqueig. Davant d’un fet d’aquestes característiques i en les circumstàncies en què se’ns explicava que s’havia produït, se sigui o no jueu, sionista o propalestí, de dretes o d’esquerres, com a mínim era necessària una reflexió sobre el perquè i el com d’aquell incident, tant pel que respecta als tripulants del vaixell com per part de l’exèrcit israelià.

Per què i com fou el que em vaig plantejar en un primer moment. I la raó de fer-me aquestes preguntes i no acontentar-me amb el que m’estaven explicant era molt simple: desconfiança pura i simple respecte de la imparcialitat dels mitjans d’aquest país i de la veracitat absoluta de les seves informacions. Perquè no seria pas el primer cop ni l’últim, m’imagino, que em trobava amb informacions tergiversades, amb declaracions fora de context, amb imatges que s’ocultaven a l’opinió pública, que no es difonien o es manipulaven en fer-ho.  Desconfiança i prevenció perquè quan qualsevol periodista o analista polític pretén donar una opinió que s’allunya de les versions oficials, immediatament se’l titlla de “sionista” (i tot sigui dit, no crec que sigui un insult, com pretenen alguns, ningú que en sigui, de sionista, ho percep com quelcom pejoratiu, ben al contrari) i “projueu” (perquè ser projueu i no diguem ja jueu, per aquestes terres s’assimila a ser una cosa així com membre d’una secta satànica assassina).  Perquè necessitava saber el perquè i el com, m’he pres el meu temps abans d’escriure això. A més, volia saber qui era qui a la famosa flotilla. En definitiva, volia conèixer quines eren les motivacions dels seus components, d’on procedien, les seves vinculacions polítiques, els antecedents, què va succeir en les hores prèvies a l’abordatge i durant aquest, què va provocar que es produïssin 9 morts en un vaixell si simplement transportava ajuda humanitària a la població de Gaza, encara que això signifiqués trencar el bloqueig imposat per Israel. És això, senzillament, el que pretenc oferir amb el que escriuré. En un altre moment podre opinar sobre la legitimitat o no de l’Estat d’Israel, la política de Hamas a Gaza, la desproporció de les respostes israelianes als atacs amb míssils sobre el seu territori, sobre els fils que mouen Iran i Síria en aquest conflicte, sobre aquesta espiral de violència basada en la dinàmica d’acció-reacció-acció que no sembla que s’hagi de solucionar.

Si les informacions que arribaven a través dels mitjans eren certes, si tot havia succeït tal i com ens ho explicaven en les primeres hores després de l’incident, havia de situar-me en el lloc de qualsevol ciutadà del món que no tingués més informació sobre els fets, i plantejar-me què havia succeït, per què s’havien perdut vides humanes, de la mateixa manera que se n’han perdut tantes al llarg dels anys que dura aquest conflicte. Em preguntava si la reacció de l’exèrcit israelià podia justificar-se, entendre’s, tenint en compte que l’únic propòsit dels components de la Flotilla era fer arribar ajuda humanitària a Gaza. Fins i tot sabent que el motiu real era trencar el bloqueig, i això ho sap qualsevol que tingui uns mínims coneixements previs a l’entorn del tema (no és la primera vegada que s’intenta), se m’obrien molts interrogants, hi havia moltes qüestions que volia conèixer i entendre. La meva finalitat és reportar el que he anat llegint aquests dies en principals mitjans de comunicació. Però també pretenc mostrar i difondre altres opinions i punts de vista sobre el tema. A partir d’aquí, que cada qual tregui les seves pròpies conclusions. Jo, encara sóc en aquest procés, tot i que cada cop tinc les idees més clares.

ANTECEDENTS

L’anomenada “Flotilla de la Llibertat”, formada per 6 vaixells (en alguns mitjans es parlava de 9), salpa des de diferents ports del Mediterrani amb la intenció de trencar el bloqueig imposat per Israel i fer arribar, diuen, 10.000 tones d’ajuda humanitària (aliments, material de construcció, purificadores d’aigua, etc), fins a Gaza. Israel i el seu veí Egipte van tancar les fronteres amb Gaza després que els islamistes de Hamas, que rebutgen l’existència de l’Estat d’Israel, assumissin el control del territori en el 2007.  Israel manté el bloqueig en aquest territori per evitar que armes i altres materials puguin ésser utilitzats per a finalitats bèl·liques caiguin en mans de Hamas. Per tant, els ciutadans haurien de saber que el bloqueig no afecta els subministrament d’aliments o medecines, per exemple.

La Flotilla, liderada pel vaixell turc Marvi Màrmara, estaba organitzada, entre d’altres, per la fundació turca Insani Yardim Vakfi (IHH) (1), el moviment Free Gaza, aquestes dues amb conegudes vinculacions amb grups islàmics jihadistes, la “Campanya Europea Acabar amb el Setge de Gaza (ECESG) i la campanya sueca “Vaixell a Gaza”. En l’expedició viatjaven al voltant d’unes 700 persones de diferents nacionalitats, la meitat d’elles turques, procedents de l’àmbit cultural, periodìstic, polític, fins i tot una Premi Nóbel, la irlandesa Mairead Maguire, cofundadora de l’organització “Gent i Pau” (Peace People), que l’any 1976 va rebre el Nóbel de la Pau per la seva tasca per la pau i en defensa de la no violència per a la resolució del conflicte entre Israel i Palestina. En la Flota també hi viatjaven tres espanyols, Laura Arau i Manuel Tapial, membres de Cultura, Pau i Solidaritat, invitats per IHH, i el periodista David Segarra.

L’objectiu de la Flotilla era arribar a Gaza el 26 de malgrat les advertències prèvies d’Israel, a través de diferents portaveus, assegurant que impediria que els vaixells toquessin la costa de Gaza. Els participants en l’expedició, diuen que pacifista i l’objectiu dels quals era lliurar ajuda humanitària, van sol·lictar abans de marxar cobertura i seguiment a diferents països, en previsió de ser abordats per soldats israelians. Pel que fa a l’exèrcit, aquest va començar a preparar-se davant d’una eventual resistència que imagino que per a ells era segura. Analitzant de manera retrospectiva aquesta situació prèvia, el probable desenllaç de l’expedició era ben conegut per ambdues parts, ja que Israel estava duent a terme els passos que dicta la llei per advertir a la Flotilla i, a la vegada, els seus membres, la meta dels quals era arribar a Gaza, eren ben conscients del que podien esperar en el moment que entressin en les 200 milles navals que es consideren subjectes a bloqueig.

S’han difós vídeos i audios de l’ambient que regnava en el Marvi Màrmara durant la travessió, que semblen confirmar que les seves intencions no eren simplement lliurar ajuda humanitària, si de veritat això va estar algun cop entre els seus objectius prioritaris, sinó trencar el bloqueig i provocar un enfrontament amb l’exèrcit que els donés crèdit mediàtic i deteriorés les relacions entre Israel i Turquia (bastant “tocades” ja en aquells moments). L’actitud i les declaracions d’alguns dels tripulants del Marvi Màrmara no deixen lloc a dubtes.  No tinc la impressió que es tractés d’una iniciativa ni pacifista ni pacífica. Desconec si el Marvi Màrmara o un altre vaixell de la flota duia armes a bord a més dels ganivets, matxets, destrals, garrots, barres i cadenes de ferro o còctels molotov que es van trobar a la nau turca. Tampoc sé si els europeus que s’havien sumat a aquella iniciativa eren conscients que interpretaven el paper d’excusa/escut/propaganda del jihadisme. L’únic que tinc clar de moment és que ni es tractava d’un grup de vaixells amb una finalitat humanitària ni molts dels seus components estaven compromesos amb iniciatives de pau, sinó vinculats directament amb l’islamisme radical.

QUI ERA QUI A LA FLOTILLA  DE LA LLIBERTAT

Segons anaven passant les hores, es confirmava la presència a bord d’islamistes turcs que, segons declaracions pròpies, anaven directament a enfrontar-se amb els israelians, és a dir, a jugar el paper d’herois. En total, es calcula que hi havia uns quaranta o cinquanta dirigents islamistes a bord, que van ser els que van dur el pes dels enfrontaments amb els soldats israelians i van organitzar els altres. Tres dels nou morts havien declarat a les seves famílies –a la sortida en el port d’Istanbul-, la seva intenció d’anar a immolar-se camí de Gaza: Sabir Ceylan, Alí Haydar Bengi i Eli Ekber Yaratilmis buscaven el martiri a bord del vaixell lluitant contra els soldats. Però no eren els únics, ja que la idea mística del martiri havia corregut com la pólvora en els cercles de l’IHH turc en els dies previs.  Aquesta organització islamista està, des de mitjans dels anys noranta, a la llista negra de les forces de seguretat i serveis d’intel·ligència occidentals per la seva relació amb la jihad mundial.

Existeix, d’altra banda, una connexió europea en l’episodi, que correspondria al segon gran grup: a la Flota s’hi trobaven activistes professionals europeus i americans que sabien perfectament que aquella era una iniciativa obertament proislamista. A més dels turcs i dels musulmans residents en altres països, pertanyents a organitzacions islamistes radicals, el gruix de la presència occidental a bord el formaven membres d’organitzacions radicals antisistema i d’extrema esquerra, com és el cas dels dos espanyols Laura Arau i Manuel Tapial, que no són ni han estat mai cooperants, com s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, sinó membres d’una organització d’inspiració castrista, “Cultura, Pau i Solidaritat”, habituals en mobilitzacions i campanyes de fort contingut antisemita, però també comunista i antiglobalització. A més, hi havia un petit grup de personalitats, polítics de partits d’esquerres, escriptors, algun professor universitari i, fins i tot, com he dit abans, una Premi Nòbel. És cert que una minoria pertanyia a alguna organització de caràcter humanitari o era cooperant. Però la intenció de la majoria dels europeus embarcats no era dur ajuda a Gaza, sinó denunciar i trencar el bloqueig israelià. La marxa naval sobre Gaza era només l’acte final d’una operació més àmplia, coordinada pels islamistes de l’IHH i Free Gaza, en la qual s’emmarcaven la resta. Aquests grups d’activistes europeus són habituals de les manifestacions anti-Israel i duen a terme una sistemàtica política antisemita en els seus respectius països.  La seva tasca principal és afavorir la imatge de Hamas escudant-se en la situació del poble palestí en general, i en la dels habitants de la Franja, en particular, tot movent-se en cercles radicals, des de castristes fins a grups antiglobalització i antisistema.  Tot sembla indicar que aquests grups acaben de donar un salt qualitatiu en començar a participar en operacions violentes que posen en risc les seves pròpies vides. Tampoc em sorprèn, ja que és una estratègia coneguda de Hamas organitzar operacions en què, a ser possible, hi hagi el major nombre de víctimes civils per millorar la seva imatge i perjudicar la d’Israel. Però el que importa aquí és que determinades organitzacions europees “pacifistes” han passat de denunciar el conflicte a participar-hi colze amb colze amb islamistes aspirants al martiri. La resta, als que aplico el benefici del dubte i vull pensar que els movia alguna cosa propera a l’idealisme juvenil quan es van sumar a aquesta iniciativa, devien pensar que s’apuntaven a una mena de happening i quan van adonar-se dels companys de viatge que tenien, ja era massa tard.

L’ABORDATGE DEL MARVI MÀRMARA

En la matinada del 31 de maig, tal i com crec que tenia acuradament previst el grup turc que majoritàriament formava la tripulació del Marvi Màrmara i que va dirigir tot el que havia de succeir a bord, les autoritats israelianes adverteixen el capità del vaixell de l’existència del bloqueig, tal com mana la legalitat vigent en relació als bloquejos marítims.   Se’ls va instar a desembarcar en el port israelià d’Ashdod on l’ajuda humanitària que transportaven seria distribuïda a través dels canals legals i de les organitzacions autoritzades, com Creu Roja. Un petit detall que demostra la “humanitat” d’aquests suposats cooperants i pacifistes: el pare de Guilad Shalit, el jove soldat israelià retingut per Hamas des de 2006, va suplicar a l’organització IHH, principal promotora de la Flota, que portessin una carta al seu fill. A canvi, s’oferia com a mitjancer davant del govern israelià per tal que els vaixells poguessin desembarcar a Gaza les “tones i tones” d’ajuda humanitària que transportaven. La negativa de l’”organització pacifista turca” va ser rotunda. No tinc cap dubte que, per a ells, les vides israelianes valen menys que les palestines, i, a més, el seu objectiu no era humanitari, sinó clarament polític: l’enfrontament, el martiri si era necessari. No necessitaven mitjancers que els aplanessin el terreny. I això es va demostrar amb la resposta que es va donar des del Marvi Màrmara a les autoritats de la marina israeliana. La seva resposta, previsible, fou: “Negatiu, la nostra direcció és Gaza”. A més, van afegir uns comentaris altament pacifistes: “Torneu a Auschwitz” i “Recordeu-vos de l’11-S, tios”. 

Suposar que els 600, 700 o 800 civils (no hi ha encara xifres exactes) que formaven la missió pensaven que Israel no interceptaria el seu rumb cap a Gaza és una ingenuïtat. Potser imaginaven que se’ls permetria el pas cap a la Franja? És clar que no, però en la seva estratègia, no tenien res a perdre. Al contrari, sempre en sortirien beneficiats, passés el que passés. En el supòsit que la marina israeliana no hagués abordat el vaixell i, per tant, tampoc s’hagués vist obligada a utilitzar la força contra civils i la Flotilla hagués aconseguit arribar a Gaza, els seus integrants s’haguessin convertit en herois de la causa palestina i exhibirien la seva victòria d’haver atravessat el bloqueig. Haurien demostrat que Israel no és tant fort com sembla i s’establiria un precedent que estimularia a futurs intents del mateix estil. I si pel contrari Israel ataqués (suposo que devien estar creuant els dits perquè ho fes), es repetiria l’onada antiisraeliana mundial del mateix to que la que es va produir després de l’operació “Plom fos”. Tot estava perfectament orquestrat, com s’està demostrant. Els nazis assassins israelians tornaven a atacar civils innocents, desarmats, cooperants pacifistes, per a més dades, que només anaven a Gaza en missió humanitària.

Els soldats israelians havien estat advertits que no s’havien de deixar provocar en el moment de l’abordatge ni havien d’utilitzat la força si no era en cas de risc de les seves vides. No només hi havia el perill de pèrdua de vides humanes, sinó també, desenganyem-nos, la imatge d’Israel davant del món. Això ho sabia perfectament el grup turc que va atacar els soldats amb armes blanques (entre els ferits hi ha soldats, un d’ells apunyalat per l’esquena), barres de ferro i pals. Disposaven, a més, de bombes incendiàries. No sé si en algun moment van pensar que els soldats no respondrien a l’atac per no comprometre, precisament, la imatge del seu país. Alguns dels participants en la Flota han parlat d’atac indiscriminat dels soldats, que aquests van llançar cossos al mar i que els tripulants del Marvi Màrmara només es van defensar. L’únic que es pot demostrar, a hores d’ara, és que un soldat va ser llançat per la borda i que a dos els van prendre les armes. El que va succeir després, lamentablement, ja ho sabem, encara que potser no tots sàpiguen com va passar. Existeixen imatges i vídeos, és clar, però com diuen que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, no tinc gaires esperances que serveixen per, almenys, despertar el dubte sobre la veracitat de les primeres versions “oficials”  sobre els fets. Només cal llegir la premsa o veure la televisió en les primeres hores després de l’abordatge, quan el mecanisme antisemita més vergonyós ja s’havia posat en funcionament.

http://www.aurora-israel.co.il/articulos/israel/Conflicto/29668/ (aquests de Reuters no aprenen…)

Caricaturas antisemitae a El País al més pur estil del periódic nazi Der Stürmer

http://4.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDqxczOMI/AAAAAAAAAdw/iyLqiAiWByE/s1600-h/elpais-antisemita4.jpg

http://3.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDq-iu_jI/AAAAAAAAAdo/tEO7RLVqBww/s1600-h/elpaisantisemita3.jpg

http://3.bp.blogspot.com/_J0ritnf1cpQ/SieDqs8TDoI/AAAAAAAAAdg/lwYD3i06-Nw/s1600-h/elpaisantisemita2.jpg

El que no hauria de considerar-se periodisme

http://www.elpais.com/articulo/internacional/Turquia/habla/terrorismo/Estado/inhumano/exige/Israel/asuma/consecuencias/elpepuint/20100531elpepuint_4/Tes

Antisemitisme intel·lectual

http://www.josesaramago.org/detalle.php?id=819

 REFLEXIONS FINALS

-La Flotilla de la Llibertat era, en el millor dels casos, una iniciativa propagandística basada en la provocació. Tots els que coneixien la seva existència, que eren ben pocs, tot s’ha de dir, absolutament tots, els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra, ho sabien. Els seus organitzadors, promotors i un bon grup de participants havien preparat el guió al detall, eren conscients que l’exèrcit no permetria que els vaixells arribessin a Gaza i, com he dit abans, fos quin fos el desenllaç, ells guanyaven. Buscant la provocació, tenien molt clar que deixarien el govern de Netanyahu en una situació en què qualsevol explicació quedaria curta o, directament, com acostuma a passar per sistema, no seria creguda. Podem dir, a toro passat, que Israel ha tornat a caure en la trampa mediàtica, però tampoc no se m’acut quina altra cosa podia haver fet. Mirar cap a una altra banda i deixar que trenquessin el bloqueig? Un cop més, Israel s’ha vist empès a comprometre la seva imatge. Imagino que s’obriran investigacions, es depuraran responsabilitats i rodaran caps en el si de l’exèrcit, perquè Israel, a diferència dels seus veïns, és una democràcia, li pesi a qui li pesi. Però el mal ja està fet, així que a hores d’ara, els dirigents de Hamas estaran saltant d’alegria.

– El principal objectiu de la Flotilla de la Llibertat no era fer arribar ajut humanitari, sinó trencar el bloqueig. Aquest no és un inventi sionista, perquè els seus integrants ho havien proclamat i repetit en els dies anteriors als incidents. Quan se’ls va proposar descarregar aquesta ajuda a Ashdod, s’hi van negar. A través de la cadena Al-Jazeera van fer públiques les seves veritables intencions: més important que l’ajuda humanitària era aconseguir el martiri. La Flotilla la integraven moltíssimes persones, així que vull creure que algunes tenien un objectiu humanitari. Però va ser al Marvi Màrmara, amb una majoria d’activistes turcs i d’altres països musulmans pertanyents a organitzacions amb vinculacions jihadistes, com l’IHH, on va succeir tot. Els altres cinc vaixells van ser abordats pels soldats israelians i no va produir-se cap incident. La conclusió a la qual arribo és que els que es van amotinar contra la marina d’Israel no tenien res de pacifistes.

– Els tripulants del Marvi Màrmara atacaren els soldats, just quan baixaven al vaixell des dels helicòpters, com s’aprecia a les imatges anteriors, amb matxets, ganivets, serres, bats, pals, destrals i, fins i tot, llançagranades. No puc donar crèdit quan alguns diuen que no són armes. Que provin de ser atacats amb alguna d’aquestes “joguines”. Els soldats duien equips antidisturbis, però va ser 40 minuts després quan Israel va donar l’ordre d’utilitzar armes curtes que permetessin als soldats defensar-se.

– Hamas sempre ha posat en pràctica, sense cap tipus de mala consciència, l’estratègia d’utilitzar la seva població civil com a escuts humans, com si fossin simples sacs terrers. És per aquesta raó que sovint s’amaguen entre els civils, a la vora d’escoles i hospitals, en previsió que, com més morts es produeixin, més crèdit guanyaran entre l’opinió pública mundial. En el cas de la Flotilla, l’estratègia no és diferent: Hamas utilitzarà com a escuts els morts.

– La premsa internacional, com acostuma a succeir gairebé sempre que es tracta de parlar d’Israel, es va llançar a explicar els fets sense conèixer-los en la seva totalitat, sense analitzar-los ni contrastar-ne les fonts, sense tenir en compte les vinculacions del gruix d’integrants de la Flotilla. Ningú sembla haver-se plantejat que feien gairebé 700 tripulants en aquell vaixell si la seva finalitat només era repartir ajuda humanitària. Tampoc ningú sembla recordar que en virtut d’un acord entre Israel i l’ANP, les aigües jurisdiccionals de la Franja de Gaza estaran sota control israelià fins que se solucioni el conflicte. Per tant, el que es pretenia era provocar un incident, publicitar la interceptació i treure’n el corresponent partit mediàtic.

– Es pot estar d’acord o no amb la necessitat que hi hagi un bloqueig, però el que no es pot qüestionar és que aquest bloqueig és legal i està emparat pel Dret Internacional. Hamas ha repetit fins al cansament que nega el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, per tant, aquest estat considera necessari controlar tot el que entra en un territori controlat per una organirzació terrorista. Podem fer totes les consideracions morals que creguem necessàries, però la qüestió pura i dura és aquesta. Des dels territoris de la Franja s’estan llançant constantment míssils contra territori israelià. Alguns utilitzen l’eufemisme de “coets casolans” per descriure’ls. Però aquests “petards” o “coets casolans” maten. Com maten els explosius que els suïcides es lliguen a la cintura i fan esclatar en qualsevol autobús o cafeteria. Israel, amb el bloqueig, pretén protegir la seva població, que és més del que fa Hamas per la seva, quan l’exposa als atacs israelians camuflant-se entre ella. Defensar la seva població és obligació de qualsevol estat, encara que en el cas d’Israel, protegir la seva li suposi un altíssim cost en imatge.

– Una suposadament humanitària flotilla, que se suposa que només pretén portar aliments i medecines a la població civil, no es nega a ser revisada abans de la seva entrada en un territori dominat per un grup terrorista. Si només són subministraments humanitaris, què volen amagar? D’altra banda, des de fa un any i mig han arribat a Gaza un milió de tones d’ajuda (només cal veure l’aspecte dels mercats de la Franja) pels conductes habituals i amb la certesa que no s’entrarà també armament destinat a Hamas. És molt il·lustratiu l’informe de BICOM sobre l’arribada a Gaza d’aliments i altres béns. Egipte, un país que tampoc no té gaire interès per armar els terroristes, segueix els mateixos criteris. Només és escandalós això quan és Israel qui estableix aquests controls? Doncs sí, sembla que és intolerable per a aquells que creuen que un estat democràtic és equiparable a un règim terrorista i que, per tant, s’hauria de compensar el desequilibri armant aquest últim. Israel és una democràcia i, per descomptat, no tot el que faci el seu govern s’ha de defensar ni justificar per sistema. Però de cap manera és equiparable a una dictadura com la que ha establert Hamas a la Franja.

– En el Marvi Màrmara, malgrat en el diguin les fonts turques i palestines, viatjaven centenars d’activistes que, perfectament organitzats, van atacar els soldats tan aviat com aquests van posar un peu a la coberta. És obvi que això no va ser organitzat ni pensat pels europeus que, disfressats de cooperants, s’havien apuntat a l’aventura pensant, tal vegada, que anaven a participar en una mena de Festa de la Solidaritat.

– Les organitzacions musulmanes que lideraven l’expedició, sobretot IHH i Free Gaza, tenen vinculacions conegudes amb grups terroristes, als quals fins i tot financien. IHH va treballar activament en el passat per enviar guerrillers jihadistes a Bòsnia-Hercegovina i a d’altres zones “de combat”, com Txetxènia i Paquistan, on volen construir règims de caràcter fonamentalista i utilitzen la violència per aconseguir els seus objectius. L’organització que és darrere la Flotilla, la pretesa ONG turca IHH, té contactes amb bandes terroristes fonamentalistes islàmiques i els envia regularment fons econòmics.

– Manuel Tapial i Laura Arau, que han tornat a Barcelona pretenent ser rebuts en olor de multituds, no són ni han estat mai cooperants a Gaza.  Tapial és el president de “Cultura, Paz y Solidaridad”, una ONG d’extrema esquerra, d’inspiració procastrista. Com moltes ONG’s a les quals ningú coneix perquè no es té constància de quina és la seva activitat, “Cultura, Paz y Solidaridad” rep una subvenció pública anual de 33.000 euros que paguem tots els ciutadans. Per la seva banda, el periodista valencià David Segarra manté estrets vincles amb els bolivaristes de Chávez, al qual dóna suport obertament des que va viure a Veneçuela. Els pressumptes pacifistes han declarat que pensen dur el govern espanyol als tribunals per “deixar-los sols”. Senzillament vergonyós. En època de crisi, aquests individus munten una ONG, viuen del diner públic, s’emboliquen voluntàriament en una perillosa aventura, són repatriats a costa del país i, a sobre, pretenen treure profit econòmic de la seva detenció. I Tapial, amb un cinisme impressionant, explicava a qui el volia escoltar, que havia estat torturat pels israelians. Suposo que ningú amb tres dits de seny se l’ha cregut. Una cosa és que Israel hagi comès una relliscada mediàtica i una altra és que siguin idiotes. Només calia veure l’aspecte de Tapial a la seva arribada a l’aeroport del Prat, no feia pas cara d’haver estat torturat, precisament. I davant del cinisme més extrem, hi haurà qui tancarà els ulls i fingirà creure-s’ho si d’això se’n deriva una nova onada d’odi antiisraelià. Contra Israel, tot s’hi val.

– A Tapial, a Arau i a Segarra, a ells i als que pensen com ells, als que viuen en blanc i negre perquè  no saben res de matisos, que exploten el maniqueisme més pervers, als que volen treure profit d’aquest incident que seria francament ridícul i que no hauria cridat l’atenció més enllà de dos minuts en un telenotícies si no s’hagués cobrat la vida de 9 persones, m’agradaria fer algunes consideracions: haurien de mirar al seu voltant i ser conscients de la situació que es viu en el seu propi país. No fa faltar anar a Gaza per dur ajuda humanitària. Saben que a Catalunya, per exemple, hi ha un 20% de població que està en perill d’exclusió social? Saben que entre els col·lectius de mestres i professors catalans s’han encès totes les alarmes perquè, per primera vegada des de feia moltíssimes dècades, cada cop hi ha més nanos que arriben al col·legi al matí amb gana? I si consideren que la població que tenen més a prop no és digna de la seva atenció, poden provar de marxar una temporada a Darfur, allà sí que hi ha una situació d’emergència humanitària. Però si aquesta opció tampoc no els satisfà i consideren que realment és tan imprescindible fer arribar aquesta ajuda a la població de Gaza, que ho facin per les vies legals que garanteixin que aquesta ajuda arriba de veritat a les mans dels que la necessiten i que no caurà en mans de Hamas, com ha succeït més d’una vegada, i ha acabat en el mercat negre. Però sobretot, que no juguin ni posin en entredit, amb les seves fantotxades, la tasca de moltíssims homes i dones que fan una veritable tasca de cooperació de la manera més digna i transparent. I si, com diuen, tenen la intenció de tornar-se a embarcar en una aventura d’aquestes característiques, perquè com afirmava Segarra “els ho devem a la població de Gaza”, que busquin millors companys de viatge, perquè si no és així, quedarà clar que també ells buscaven l’enfrontament i eren còmplices de tota la trama. Espero de veritat que no aconsegueixin enganyar ningú, tret dels poc més de 1.500 participants a la manifestació anti-Israel de dissabte passat a Barcelona, la ciutat on viuen Arau i Segarra.

– Un darrer comentari per acabar. Les persones que volem veure la pel·lícula completa, sense talls ni censures, en versió original, a ser possible, sense manipulacions ni tergiversacions, som els sionistes nazis, assassins en potència, com tot el que faci olor de jueu o d’israelià.  Els que fan costat a Hamas, al Hezbollah, a l’Iran d’Ahmanideyad, a Síria, a l’islamisme radical jihadista i antioccidental, els que tanquen els ulls davant la discriminació a què sotmet aquest Islam les dones, a la persecució dels homosexuals i dissidents polítics, als que no volen veure com s’adoctrina els nens en l’odi i en el fanatisme i com se’ls utilitza com a escuts humans, a tots aquells que caminen colze amb colze amb aquells que justifiquen el matrimoni infantil, la lapidació, les execucions, la dictadura, que neguen l’Holocaust dels jueus i silencien perversament el genocidi armeni, els que clamen per la mort de TOTS els jueus del món i fomenten l’antisemitisme més fosc, propi dels pogroms medievals, ells sí, ells són els veritables pacifistes. Doncs observeu qui són els veritables nazis en una manifestació a favor de Palestina i contra Israel, com no, quan un home apareix amb una pancarta on hi ha escrit: QUE NO US ENGANYIN. ELS QUI VOTEN HAMAS I HEZBOLLAH NO VOLEN LA PAU. I en el revers de la pancarta s’hi llegeix ISRAEL SÍ VOL PAU. ATUREU LA MATANÇA. Jutgeu vosaltres mateixos el comportament dels “pacifistes” espanyols.

(1) Per a un informe sobre IHH per l’Institut Danès d’Estudis Internacionals, llegiu: http://www.diis.dk/graphics/Publications/WP2006/DIIS%20WP%202006-7.web.pdf

Com ens “desinformen” sobre Israel

Llegit a http://israeltodos.blogspot.com/. Penso que valia la pena difondre algunes de les “perles” informatives que s’hi recullen, perquè posen en evidència, sovint amb força humor, tot s’ha de dir, com ens deixem “desinformar” cada dia sobre Israel. Confesso que la meva reacció davant d’algun d’aquests “breus” ha estat la sorpresa barrejada sovint amb una rialla. Perquè el suport que es dóna des d’Occident en general, i des d’Espanya en particular, al “règim democràtic” implantat per Hamas i als seus acòlits siris i iranians, el beneplàcit amb que es rep individus com Ahmadineyad en fòrums internacionals que s’acaben convertint en plataforma d’atacs antiisraelians, un cop se’t passa la sorpresa i la indignació inicials, fan riure. Si és que tenim la premsa que ens mereixem…

Haaretz: Síria ha dotat Hizbullah de míssils M-600 amb un abast de 300 km.

Israel traspassarà la seguretat en pobles de Cisjordània a la policia armada palestina. Una altra mostra d’intransigència israeliana, és clar.

Egipte declara l’emergència en la frontera de Gaza davant la possible sortida massiva de palestins. S’ensorra el paradís de Hamas? 7:17 AM May 2nd via mobile web

Ahmadinejad diu tenir proves que EEUU està darrere el terrorisme. És clar, perquè al davant hi és ell.  2:06 AM May 2nd via mobile web

Egipte mata quatre palestins en un túnel a Gaza. Li llançarà Hamas coets “artesanals”? 12:54 AM Apr 29th via mobile web

Semblances raonables? El Parlament israeliá, per error, revela agents secrets. Estadistica a Espanya, per error, revela un 20% d’atur. 10:01 AM Apr 28th via web

Israel suspèn les seves construccions a Jerusalem Est. Abbas signa una llei-boicot a productes israelians de Cisjordània. Una reciprocitat ben maca.

A Milà, manifestants de “moviments socials” criden “feixistes” a supervivents de l’Holocaust. Memòria històrica?  12:51 AM Apr 26th via mobile web

Cauen dos katisuskhes davant d’Eliat disparats des del Sinaí. Són els coets que utilitza Hizbullah. La culpa és d’Israel, of course.

Avís als “bonistes”: “Qui ens demani reconèixer Israel quedarà decepcionat”, ha dit Hamas,

Sarcasme. Els palestins han commemorat el Dia del Presoner. I Gilad Shalit, què?

Sionisme tel·lúric. Israel ha fet esclatar un volcà a Islàndia per retenir 25.000 turistes en el seu territori. Naturalment. 11:29 AM Apr 18th via web

Grotesc: Ahmadinejah exigeix que s’expulsi EEUU de l’ OIEA 5:27 AM Apr 18th via mobile web

Hamas ha executat dos palestins acusats de col·laborar amb Israel. Silenci dels del mocador.

El Tribunal Suprem espanyol rebutja la petició del Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab perquè es jutgi alts càrrecs israelians.

Reuters: Ahmadineyad diu “tontos i retardats” als assistents a la cimera nuclear de Washington. Un tio elegant. 11:26 AM Apr 12th via web

El 2009 es duplicaren els atacs antisemites. I encara hi ha qui parla de la utilització política de la Shoah. 1:40 AM Apr 12th via mobile web

Netanyahu no anirà al fòrum nuclear de Washington. Lògic, des de Durban moltes reunions internacionals es converteixen en un aquelarre antiisraelià.  2:56 AM Apr 9th via web

Erdogan: “Israel és la principal amenaça per a la pau regional”. Doncs no, la història demostra que la principal amenaça és una Turquia islàmica.

Zapatero demana a Israel “que doni els passos necessaris per iniciar el diàleg” Deu ser que Israel es dispara a ell mateix des de Gaza. 7:38 AM Apr 8th via web

Obama ressalta el perill del “terrorisme nuclear”. Ha perdut una gran oportuniat de posar l’exemple perfecte: Iran.

“Deixin tot enregistrat perquè al llarg de la història algun cabró s’aixecarà i dirà que això no va succeir mai”. (Eisenhower dixit)

Amnistia Internacional demana a Hamas que suspengui diverses execucions a Gaza. I les rialles dels islamistes d’escolten a Londres.

@nytimes Apareix viu un palestí de 14 anys de la mort del qual s’acusava a Israel. Així s’escriu la història.

Islam tolerant. En plena Setmana Santa, un centenar de musulmans es posen a resar a la catedral de Còrdova i es cabregen quan els fan fora.

Davant la matança del terrorisme islamista a Moscou, els de sempre justifiquen l’injustificable.

El Suprem israelià dóna suport a l’anonimat a Internet. 69 folis justicant els comentaris antisemites a les webs. Perquè després diguin,

Erdogan a @ DerSPIEGEL “És una bogeris parlar de Jerusalem com a capital d’Israel” i  “No hi va haver genocidi armeni”. Qui és el boig? 

Euronews: Centenars de palestins celebren a Gaza la mort de dos israelians. Com sempre, celebrant la mort.

Mentre acusem Netanyahu de ser “Paco el Pocero” d’Orient Mitjà, Hamas anuncia noves execucions. I davant d’això, ni piu, escolti. 

Clinton: “la pressió a Israel està donant els seus fruits”. Si, augmenten els coets des de Gaza.

Lady Ashton va pressionar per visitar avui Gaza. Visitarà l’ israelià que acaba de matar un coet? 3:14 AM Mar 18th via mobile web

Lady Ashton exigeix a Israel “negociacions serioses”. D’acord. Israel hauria d’exigir a la UE una ministra d’Exteriors seriosa.  1:25 PM Mar 17th via web

Hamas proclama el dia de la ira. Cap canvi respecte als altres dies de l’any.1:48 AM Mar 16th via mobile web

Netanyahu anuncia que seguirà construint a Jerusalem. Pluja de crítiques. Hamas segueix disparant coets. Pluja de silencis. 

Peres a @elpais.com “Gaza és un organisme iranià“.

Ahmadinejad: “Israel és el país més odiat”. Ho diu el president més popular en el seu propi país.

Ambaixador palestí a Madrid: “Podem construir un estat laic, modern, democràtic i lliure, si ens en donen l’oportunitat”. Amb Hamas? 8:23 AM Mar 10th via web

La baronessa Ashton podrà passejar per Gaza. Ho farà coberta i tres passos per darrera de Baj KI Monn? 2:00 AM Mar 10th via web

RT @_factual: Un de cada tres periodistes empresonats en el món és a l’Iran.

Dia de la dona: el Consell d’Europa s’oposa a vetar el burka. En nom de la llibertat, permetem la submissió. 2:05 PM Mar 8th via web

El president panameny diu que Israel és el “guardià” de Jerusalem. El lobby palestí amenaça. I ell se’n retracta. Com és de dura la política.  

Hamas ha prohibit els homes entrar en les perruqueries femenines. Un altre pas cap a la llibertat a Gaza, sens dubte.9:28 AM Mar 7th via web

Ahmadinejad diu que l’11-S  fou un muntatge. Ell de muntatges en sap molt. Vegeu sino les últimes eleccions.  2:14 PM Mar 6th via mobile web

Moratinos diu que per assolir la pau només cal “bona voluntat política”. Marxant un Nobel per al campió.12:03 PM Mar 5th via web

Una parella cristiana paquistanesa condemnada a 25 anys per tocar l’Alcorà sense rentar-se. Neteja ètnica? 4:57 AM Mar 5th via mobile web

 

Els nens de Hamas: educar en l’odi

Mentre els palestins continuïn educant les futures generacions en l’odi, no em creuré que la manca de voluntat per trobar una solució al conflicte d’Orient Mitjà és patrimoni únic i absolut dels israelians, no em creuré el seu rol de víctimes completament indefenses.

Mentre els palestins no rebutgin les polítiques d’odi, els míssils Qassinim, celebrin les morts d’israelians tan innocents com qualsevol d’ells, triïn ser governats per una organització terrorista i manipulin i aleccionin els seus infants, no em parleu de bons i dolents en aquest conflicte, de víctimes i botxins, perquè, com sempre passa en un conflicte, les responsabilitats són compartides.

Això no ens ho ensenyen per la televisió i molt rarament se’n parla als diaris. Perquè Israel, el Gegant, segurament guanyarà totes les batalles menys una: la que l’enfronta amb la premsa mediàtica occidental antijueva.

Antisemitisme: el retorn

El vell fantasma de l’antisemitisme torna a campar a plaer per Occident. Malgrat tot, les formes sota les quals es presenta han canviat i el discurs que el justifica intenta marcar distàncies respecte a la judeofòbia més tradicional. Però, com si d’un virus es tractés, simplement ha experimentat una mutació. L’odi i el rebuig als jueus, en els darrers 30 anys, ha iniciat una nova etapa, la de l’antisemitisme “políticament correcte”, i s’ha infiltrat en les societats occidentals disfressat de progressista i d’antiracista, de defensor dels drets del poble palestí, però, en essència, continua alimentant-se dels mateixos prejudicis que la judeofòbia medieval. Com deia Hitler per justificar l’odi del nazisme als jueus: Si el jueu no existís, hauríem d’inventar-lo.

Les principals característiques del nou antisemitisme són: 1) pervivència dels antics prejudicis cristians sobre els jueus, que encara subsisteixen a Occident, molt especialment a Espanya, a Rússia i a les repúbliques exsoviètiques, com Ucraïna, i que han assumit sense problema en els països musulmans; 2) negació o justificació de l’Holocaust, com a formes d’antisemitisme; 3) l’hostilitat política i religiosa musulmana contra l’Estat d’Israel, l’origen de la qual rau en el conflicte amb el poble palestí i que està arribant a una dimensió molt preocupant, ja que està sent assumida per l’esquerra progressista europea sota la forma de l’antisionisme. L’antisemitisme definit com a “hostilitat contra els jueus” ha estat i continua essent –encara que transformat i transformant-se –una constant històrica i és l’exemple més antic, més ràpid i paradigmàtic  de discriminació religiosa i d’intolerància religiosa. Com ha afirmat Umberto Eco: Quan una actitud sobreviu durant 2.000 anys, fa olor de fe religiosa, de creences fonamentalistes, de fanatisme.

La Shoah, l’Holocaust, va atenuar les tradicionals formes d’odis a tot el que era jueu, probablement per no identificar-se amb els règims polítics d’extrema dreta. No obstant, el temps posa tothom en el seu lloc, i els antisemites occidentals han trobat un nou trencall en el seu camí secular per retornar al punt del qual no els hagués agradat moure’s mai. Actualment són pocs els països occidentals  o els individus que es declaren, almenys obertament, antisemites perquè han trobat una nova manera de justificar el seu odi al jueu: ara són antisionistes. L’ultradreta no necessita subtileses  ni fer puntes de coixí per descarregar l’odi tradicional cap al poble jueu. Però ara és també l’esquerra que, des d’un fals progressisme, atia el foc judeòfob i l’excusa en forma de crítica a l’Estat d’Israel. Els governs espanyols del PSOE i bona part de la premsa d’aquest país estan jugant a aquest joc perillosíssim, a la identificació entre jueu=Estat d’Israel, sense més matisos, a dimonitzar el jueu en general i a l’israelià en particular per les actuacions polítiques d’un estat. D’altra banda, no sé si són conscients que practicant aquesta política suposadament antiimperialista, de  bons i dolents absoluts, de rics i pobres, de víctimes i botxins, estan compartint espai ideològic amb els sectors més retrògrads i fanàtics, tant des del punt de vista polític com religiós: l’extrema dreta i el Cristianisme i l’Islam més donamentalistes i radicals. Seria bo que hi reflexionessin.

L’excusa de l’antisemitisme com a reacció contra la política d’Israel no se sosté. Mai ningú va odiar els russos que van viure sota el règim d’Stalin ni Occident es va convertir en germanòfob a causa dels crims nazis. Per tant, l’excusa antisionista no em serveix, perquè si hi aprofundim una mica, l’antisemitisme actual és l’antisemitisme de sempre, el més antic, irracional i fosc, el que es nodreix de prejudicis i estereotips. En els països musulmans es practica aquesta judeofòbia sense més complexos, mentre que a Europa es necessita passar-li una lleugera capa de correcció política.

Quan els grups antiglobalització, els militants d’esquerres, l’’elit intel·lectual d’un país surt al carrer per protestar contra la política de l’Estat d’Israel en relació al poble palestí, quan agiten banderes iranianes o profereixen crits de suport a Hamas, no ens enganyem, el que es posa en tela de judici no és una política determinada o l’acció d’una governants concrets, que seria absolutament legítim, d’altra banda. El que en realitat es qüestiona és l’existència mateixa d’aquest estat, l’únic estat jueu del món, i, a més, l’existència dels jueus com a poble. Així, doncs, el nou antisemitisme nega el dret a l’autodeterminació dels jueus com a poble, el seu dret a expressar-se col·lectivament o a existir com a estat, i es nega a reconèixer a l’Estat d’Israel els mateixos drets que a la resta d’estats del món, nega o erosiona la seva legitimitat. Els països europeus, després de segles d’existència dels jueus en les seves societats, d’assimilació, van demostrar fa 60 anys que els continuaven considerant com a estranys. Quan un règim polític assassí es va treure la careta i va decidir que l’única sortida al “problema jueu” era el seu extermini, van ser molt pocs els que van alçar la veu per defensar-los. La Solució Final no s’hagués pogut dur a terme sense la decidida col·laboració dels ciutadans francesos, ucraïnesos, polonesos, etc, amb els invasors nazis. Després que el món assistís al dantesc espectacle del descobriment dels crims nazis, dels camps d’extermini i de les cambres de gas, els europeus continuaven sense voler reconèixer com a seus els supervivents jueus de l’Holocaust, els volien ben lluny. I quan els jueus s’organitzen políticament, es cohesionen com a poble, s’organitzen, deixen de ser els jueus diaspòrics, febles, submisos i s’aferren al tros de terra que els atorga l’ONU, aleshores tampoc no els reconeixen el dret a viure-hi. Sembla força clar que el que Occident no acaba de veure clar és si el poble d’Israel té el dret a viure, a existir. Com va dir Jules Isaac, l’historiador jueu fundador de la Confraternitat Judeocristiana, Israel és el jueu dels estats.  L’escriptor israelià Amos Oz, en el seu llibre Una història d’amor i de foscor, recorda els seus anys infantils a Jerusalem, on després de l’Holocaust i de l’arribada dels jueus europeus desplaçats, apareixien pintades amb les paraules “Jueus, fora de Palestina”. Però el pare de l’escriptor, un intel·lectual rus natural d’Odessa i que havia passat la seva adolescència i joventut a Lituània, recordava quan a les parets de les ciutats europees dels anys 20, apareixien just les paraules contràries: “Jueus, marxeu a Palestina”. Amos Oz mostra clarament el missatge que s’adreçava als jueus: “No estigues aquí i no estigues allà. És a dir, no estigues, no existeixis.”.

L’antisionisme és, doncs, el nou antisemitisme del segle XXI. L’odi als jueus es presenta ara amb la forma de crítica política i ja no són només els ultradretans que el justifiquen i el practiquen. Aquest nou antisemitisme es defineix sempre en oposició a d’altres ideologies i grups: és antisionista, antiglobalització, antiamericà, antiisraelià, antiimperialista, antinacionalista,.. Però en el fons, aquest antisionisme representa la judeofòbia tradicional: darrere les crítiques a l’Estat d’Israel, continua havent-hi els tòpics i els judicis de valor ètnics, religiosos i culturals que han alimentat l’antisionisme des de sempre.

“L’antisemitisme deshonrat per Hitler era l’odi capa un poble acusat de ser presumit, materialista i cobdiciós, i de vulnerar els grans valors de les nacions. Era, sobretot, un antisemitisme “de competència”, ja que els jueus eren acusats sovint d’ocupar el lloc dels francesos, d’instal·lar-se a França com a paràsits. Aquest antisemitisme no ha estat rehabilitat, tan aviat treu el nas, és immediatament condemnat pel conjunt de la societat. Però el que sí detecto és el sorgiment d’un antisemitisme “de compassió”, compassió cap a aquelles víctimes que són els palestins. Aquest sentiment s’expressa molts cops sota la forma d’una judeïtzació dels palestins, percebuts com els jueus de l’actualitat. Avui els jueus són condemnats a l’ostracisme, no en tant que jueus, sinó en tant que nazis, no per ser considerats membres d’una raça inferior, sinó perquè són vistos com a racistes.” (1)

Així, doncs, l’estratègia antisemita actual és clara: els jueus han passat de ser les víctimes a ser botxins. Si ara són botxins, és necessari buscar-los una víctima: el poble palestí. Després de la Shoah, l’atac als jueus com a poble no podia partir dels vells estereotips, perquè apareixien com a víctimes de l’Occident cristià des de feia dos mil·lennis. Però si es produïa un desplaçament dels rols, l’antisemitisme podia tornar a renéixer entre la societat. Amb una visió maniqueista de la realitat, de bons i dolents, els jueus s’han convertit en victimaris i els palestins, en les víctimes per antonomàsia. Tant de bo Occident hagués percebut en algun moment d’aquests 2.000 anys els jueus de la mateixa manera com ara perceben la situació dels palestins.

Avui en dia no seria políticament correcte odiar el jueu com a individu pèrfid, especulador, traïdor, conspirador, immoral, covard o mesquí. Però si es produeix un desplaçament de l’odi individual antijueu a l’odi col·lectiu contra l’Estat d’Israel, aquest odi es converteix en progressista, és d’esquerres, és políticament correcte. Amb la qual cosa, s’obre la veda i es pot odiar sense complexos i sense mala consciència tots els ciutadans israelians i tots els jueus per extensió. S’ha traspassat la línia i l’antisemitisme s’ha infiltrat en els sectors progressistes i democràtics europeus. L’esquerra encara manté el seu imaginari ideològic de víctimes i botxins, promou la imatge del Gegant Israel, el nou Goliat, enfrontant-se contra, quina paradoxa, el David palestí que, com el rei bíblic, ataca amb pedres l’enemic. Així de simplista i sense més matisacions.

El que predica l’antisionisme com a nova forma d’antisemitisme és que Israel és un estat racista i nazi, que ha de ser destruït com a única forma d’acabar amb les massacres a l’Orient Mitjà. Amb la seva destrucció, el poble palestí aconseguirà el dret a la creació d’un estat independent en aquest territori, “net” de jueus. Com diu un dels lemes de Hamas: “Llançarem els jueus al Mar Roig”. En realitat, traient legitimitat a l’Estat d’Israel pel que fa al seu dret d’existir, el nou antisemitisme no es diferencia en absolut d’aquells que al llarg de 2.000 anys es qüestionaren el dret a viure, a existir, del poble jueu. Els antisemites actuals, com que no poden fer servir la teoria de la “conspiració jueva”, inventen la teoria del “lobby sionista” (tan burdament increïble com els Protocols dels Savis de Sió, que en el segle XIX defensava aquesta pretesa conspiració), recorren a les teories revisionistes o negacionistes de l’Holocaust, a la nazificació d’Israel, dels seus ciutadans i dels jueus del món, considerant-los genocides. I aquesta ideologia es pot subscriure tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, passant pels règims polítics democràtics, com l’espanyol.

“Algú, aquí, a Madrid, m’explica amb estupor (és real aquest estupor, jo només jugo a transcriure’l vanament, l’escriptura és sempre vana per donar ressonància del que importa): Fa ja alguns dies que la pintada era allà, al davant de la meva finestra: Mort als jueus! La firmava no sé quina facció extrema de Falange. M’havia habituat a veure-la com a part del paisatge. Ja, la veritat, ni la veia. Aquest matí vaig notar alguna cosa estranya. M’hi vaig fixar més. Algú havia ratllat la firma. L’havia substituïda per les sigles d’un grup d’esquerra radical. El text romania intacte.” (2)

Gràcies a les noves tecnologies, a Internet, la imatge negativa de l’Estat d’Israel, dels jueus i del judaisme es propaga a tot el món a gran velocitat. Els antisemites poden estendre la seva ideologia per tot el món sense haver d’invertir-hi diners ni gairebé temps. Estem assistint a la “globalització de l’antisemitisme”. El nou antisemitisme traspassa totes les fronteres, les nacionalitats, els sistemes polítics i socials. Israel és objecte del mateix odi i ressentiment que l’antic jueu, però ara en totes les latituds. Per a la majoria de l’esquerra occidental –des de la nova extrema esquerra “antiglobalització” fins a l’elit intel·lectual –com per a l’extrema dreta, Israel és un estat ocupant, repressor, genocida, nazi i, a més, el principal enemic de la pau al costat dels EEUU, per davant de països islàmics antioccidentals, com Iran.

L’antijudaisme tradicional és possible que només s’hagi mantingut en les ideologies d’extrema dreta. Malgrat això, se segueix mantenint la idea que els jueus són un “cos estrany”, inassimilable, com una mena de cinquena columna aliena al país en què viuen, independentment de les generacions, dels segles que el poble jueu porti instal·lat a Europa. Per aquest mateix caràcter de grup tancat i exclusiu, es perceben com una amenaça latent. Per a amplis sectors de la societat europea, els jueus són massa endogàmics, més lleials a Israel que als països on han nascut i on viuen, aferrats a la idea del retorn a la Terra Promesa ancestral.  És curiós que el que es comprendria en qualsevol individu (la solidaritat amb els que formen part de la seva mateixa comunitat nacional, religiosa o lingüística, o l’afecció per la seva terra, és percebut com a quelcom negatiu en el cas del poble jueu. Però és que, a més, fou precisament la idea contrària la que va fer que dels jueus europeus víctimes de l’Holocaust: la creença en la seva identitat alemanya, austríaca, francesa, polonesa, la seva assimilació a les societats receptores, el seu laïcisme, la seva lleialtat, no cap a Eretz Yisrael, la hipotètica Terra Promesa, sinó cap als països on portaven centenars d’anys vivint i pels quals havien treballat o havien defensat amb les armes.

Per a molts ciutadans europeus, en absolut sospitosos de practicar la judeofòbia tradicional, el nou antisemitisme es justifica a causa de l’actuació de l’Estat d’Israel, que esquitxa tots els jueus del món. Els mateixos jueus que no viuen a Israel es veuen obligats a explicar que la societat israeliana, globalment, no sempre està d’acord amb les actuacions dels seus governs. O que els jueus  que viuen fora d’Israel no han de subscriure, necessàriament, la política d’aquest país.

“Intel3lectuals i activistas de drets civils tracten d’explicar que els atacs a jueus i el terrorisme contra Israel són, de fer, culpa d’Israel. Les seves anàlisis combinen la deslegitimació de l’Estat d’Israel amb el tradicional antisemitisme i els seus estereotips. D’acord a qualsevol criteri objectiu, aquesta és una nova onada d’antijueus sense precedents des del final de la Segona Guerra Mundial, i fins al moment és difícil trobar qualsevol sentit de responsabilitat per això entre estadistes i intel·lectuals. L’efecte agregat de la violència contra els jueus, expressions d’odi –inclosos crits de “Mort als jueus” en els carrers i campus universitaris d’Europa i en altres parts del món –juntament amb el sorollós silenci o les confoses explicacions que culpen Israel pels fets, caracteritzen el que avui comença a anomenar-se “el nou antisemitisme”.” (3)

És a dir, “la culpa” de la judeofòbia, de l’antisemitisme, no és de l’individu que l’experimenta sinó de l’Estat d’Israel, de manera que la percepció positiva o negativa que es tingui sobre els jueus com a grup depèn directament de l’actuació d’un estat. No és inhabitual escoltar “Jo no sóc antisemita, sóc antiisraelià”, però queda clar que aquest sentiment d’odi cap a Israel es projecta com a sentiment antijueu. De tota manera, continuo pensant que es tracta només d’una estratègia justificatòria: l’antisemitisme, en la seva base, no té res a veure amb la percepció que es tingui de les accions de l’Estat d’Israel. Però és així com ho venen a les societats democràtiques del món, amb aquesta identificació promouen l’odi a una comunitat humana, a un poble sense que bona part dels que l’assumeixen en siguin conscients ni es percebin ells mateixos com a etnòfobs o racistes. El sentiment subjacent en bona part de la població europea és “Nosaltres no som antisemites ni odiem els jueus, però si aquest odi existeix, no és antisemitisme, és antisionisme, i està plenament justificat per les repudiables accions de l’Estat d’Israel”.

Evidentment, no es pot entendre qualsevol crítica a l’Estat d’Israel com una forma d’antisemitisme. Els diferents governs d’Israel han comès molts errors en relació al conflicte amb el poble palestí al llarg de la seva història i els segueixen cometent. La societat israeliana no és monolítica en les seves opinions o ideologies. Els mitjans de comunicació israelians són especialment crítics en matèria política. Israel, a desgrat del que pensen amplis sectors de la societat europea, és una democràcia. Però aquesta democràcia ha estat i és objecte de crítiques i condemnes que altres països, en circumstàncies molt similars, no reben. Israel és constantment objecte d’atacs terroristes i se li nega el dret a defensar els seus ciutadans, perquè aleshores, es considera una agressió genocida. Potser perquè un jueu defensant-se no és el que vol veure el món. Tal vegada perquè les víctimes palestines són visibles cada dia en els diaris i en la televisió, mentre que els israelians no treuen partit dels seus morts.  I no entenc la lògica de l’argument de l’agressió: el més fort no pot ser mai atacat pel més feble? No té dret a defensar-se? vEls llançaments de míssils palestins contra les ciutats frontereres de la Franja, són o no agressions? O només ho són les respostes israelianes?

En relació al conflicte àrab-israelià, els europeus, en general, s’identifiquen amb l’Autoritat Nacional Palestina. Els motius més o menys “sentimentals” també estan afavorint l’actitud antijueva de la població mundial i favorable als palestins, perquè és humà tancar files, empàticament, amb el bàndol que es percep com el més feble. No hi ha dubte que el poble palestí, objectivament, seria el contendent més vulnerable en aquest conflicte si només comptés amb els seus propis recursos i mitjans per enfrontar-se amb Israel. Però no oblidem que darrere dels seus dirigents estan grups com Hamas i Hezbollah, armats i rebent el suport de Síria i d’Iran, i subvencionats per l’ajuda internacional destinada a millorar les condicions de vida de la població palestina.  I en què gasta l’Autoritat Nacional Palestina aquestes aportacions econòmiques queda palès cada cop que es llancen míssils contra ciutats israelianes.

Segons Antisemitism Worldwide 2006 General Analysis. The Stephen Roth Institute for the Study of Contemporary Antisemitism and Racism, Lester and Sally Entin Faculty of Humanities, Tel Aviv University, (in cooperation with the World Jewish Congress), en Internet http://www.tau.ac.il/Anti-Semitism/asw2006/gen-analysis.pdf, durant els anys de vigència dels Acords d’Oslo entre Israel i l’ANP (1994-2000), hi ha haver un lleuger descens en el nombre d’atacs antijueus en el món, mentre que en el moment de l’esclat de la Segona Intifada, el nombre d’atacs creix i arriba al seu moment àlgid el 2006, quan es desenvolupa la Segona Guerra del Líban, la qual cosa evidencia l’estreta relació entre el conflicte d’Orient Mitjà i els atacs antijueus. Fins i tot més: la violència antijueva depèn de l’opinió pública que es té sobre l’Estat d’Israel, per tant, la identificació entre antisionisme i judeofòbia és altament rendible, un veritable filó per als antisemites. Vegem ara quina és l’opinió al respecte de dos intel·lectuals considerats progressistes, unes declaracions de l’escriptor José Saramago i  una entrevista feta al músic Mikis Theodorakis:

”Seria lògic que estiguessin aquí els Cascos Blaus. Però el govern israelià no ho permet. A mi el que m’indigna i no puc callar-me és la covardia de la comunitat internacional que es deixa silenciar. Ni tan sols parlo dels EEUU, del lobby jueu, de tot això que és més que conegut…” (4)

“- Els jueus, tenen les finances internacionals en les seves mans?

-Controlen una gran part de les finances del món.

-Així que el capitalisme globalitzat és controlat pels jueus?

-Ja que parlem francament, li explicaré una cosa. El poble jueu controla la majoria de les grans orquestres simfòniques del món. Quan vaig escriure l’himne nacional palestí, la Boston Symphony estava preparant una producció del meu treball. És controlada pels jueus. No van permetre que tingués lloc el concert. Des d’aleshores no puc treballar amb cap gran orquestra. Em rebutgen.

-Li succeeix el mateix amb altres orquestres?

-Allà on hi hagi jueus. Allà on hi ha orquestres controlades per jueus, boicotegen les meves obres.

-Vostè considera realment que els jueus controlen gran part del món musical?

-Sí.

-I el mateix val per a les finances del món?

-Als EEUU, la comunitat jueva és molt forta. Controla gran part de l’economia. Certament, també els mitjans de masses. Vull que m’entengui bé. Quan es va establir l’Estat d’Israel, vam estar de part d’Israel. Existia molta simpatia pel sionisme, per tot el que havien sofert a la guerra. Però la comunitat jueva internacional és també un fenomen negatiu. Els jueus semblen controlar els grans bancs. I sovint, els governs. Així que tot el dolent o negatiu que prové dels governs, la gent del carrer ho associï amb el poble jueu.

-Vostè creu que els jueus, la comunitat internacional controla els bancs, Wall Street, els mitjans de masses?

-Sí.

-I vostè diu que ara, a través de la seva influència sobre Bush, controlen els assumptes mundials?

-Sí.

-Quina és la influència jueva sobre la política de Bush?

-Crec que la Guerra a l’Iraq i l’actitud agressiva contra Iran són influenciades en gran part pels serveis secrets israelians.

-Tenen tant poder els jueus que poden dirigir la política de l’única superpotència del món?

-Existeix un grup de jueus que envolta Bush i que controla la política dels EEUU.

-Així que els jueus mouen els fils darrere de Bush?

-No. Són al davant.

-Així que EEUU, la gran superpotència, està realment controlada pels jueus en l’actualitat?  

-Sí” (5)

És evident com la intel·lectualitat d’esquerres s’ha bolcat en defensa de la causa palestina contra Israel com en el seu dia va donar suport a la Unió Soviètica o a Fidel Castro contra l’imperialisme nord-americà.

Pel que fa al món musulmà, s’institucionalitza una cultura d’odi contra els jueus, en la qual s’educa els nens i impregna totes les formes i mitjans de comunicació. La intensitat de la propaganda antiisraeliana i antijueva iguala o sobrepassa la de l’Alemanya nazi i és igual de grollera. Aquesta situació tampoc no és nova. La judeofòbia musulmana existia abans de la creació de l’Estat d’Israel i es remunta als temps de la revelació corànica.  Recordem l’aliança entre Haj Amin al-Husseini, el Gran Muftí de Jerusalem, i l’Alemanya nazi. En els països musulmans es difonen idees tan delirants com que els jueus són descendents dels burros (a l’Alemanya nazi se’ls consideraba no humans, comparables als polls i a les rates.  Hi circulen Els Protocols dels Savis de Sió i les velles teories de la conspiració jueva mundial. Els totpoderosos jueus són els culpables de tot els mals del món. Mahmud Ahmadineyad, president de l’Iran, nega públicament la realitat de l’Holocaust (i l’esquerra europea que surt al carrer per protestar contra la política d’Israel, agita banderes iranianes) o organitza un concurs de caricatures sobre l’Holocaust, en el qual hi participen dibuixants europeus en pugna pels 25.999 dòlars del primer premi.

No podem obviar el paper que la immigració musulmana en els països europeus i en els EEUU juga en el disseny d’aquest nou antisemitisme, ja que fomenta encara més les actituds antijueves de les societats que l’acull. La majoria dels atacs recents contra jueus, de profanació de cementiris i monuments commemoratius de la Shoah, de crides a l’odi, són dutes a terme per musulmans.  Des dels països del Golf fins a Indonèsia, passant per Iran i el Magreb, duen a terme una violenta campanya antiisraeliana i, afirmen, favorable a la causa palestina. Els musulmans del món es converteixen en abanderats dels palestins i el terrorisme islàmic antioccidental de Al-Qaeda instrumentalitza el conflicte del Pròxim Orient per justificar els seus atemptats. Des de les mesquites europees es predica l’odi, la negació de l’Holocaust i s’acaba, dia rere dia, amb qualsevol actitud que podria ser favorable a un procés de diàleg per aconseguir la pau entre els dos pobles. Els nens musulmans creixen creient que el terrorisme i la violència són justificables en nom d’una causa, la palestina, que si bé està en boca de tots els musulmans del món, no crec que els interessi en realitat. La doble moral en aquest assumpte és flagrant: els països musulmans armen els palestins, els utilitzen per justificar davant d’Occident les seves accions terroristes, però no mouen un dit per ajudar el poble palestí per millorar les seves condicions de vida. Els diners que es gasten per subvencionar la creació de mesquites a Occident des d’on predicar l’odi, potser haurien de destinar-los a aquest poble palestí que sembla preocupar-los tant. Sembla, doncs, que malgrat les seves diferències insalvables en altres terrenys, occidentals i musulmans coincideixen en el terreny de ñ’antisemitisme, on es reconeixen i s’agraden.

És evident, en resum, que a Europa està sorgint amb força un nou antisemitisme, en el qual, els prejudicis contra el jueu com a individu es traslladen cap al sionisme i cap a l’Estat d’Israel. Amb tot, conviu amb una judeofòbia tradicional, que no ha desaparegut mai del tot, creixent sobretot a Rússia i promoguda per l’Església ortodoxa, com en els temps dels pogroms salvatges que van forçar a la immigració a milers de jueus russos. Però aquest no és l’antisemitisme que s’ha infiltrat entre l’esquerra europea. Paradoxalment, els sectors més progressistes, l’extrema dreta filonazi i l’islamisme antioccidental més radical conflueixen en un espai comú d’odi al jueu. Cada facció d’aquesta perillosa i antinatural aliança viu la judeofòbia d’una forma particular, però tots continuen mantenint els prejudicis, els estereotips i els mites antijueus més tradicionals.

(1) Finkielkraut, Alain: El Nuevo Antisemitismo, Per Alejo Schapire per a La Nación – PARÍS, 2003

(2) Albiac, Gabriel Jugamos con serpientes, a El Mundo, 22 d’abril de 2002

(3) Benasher, Dob: El Nuevo Antisemitismo, publicat a Internet el 10 de agosto de 2002 http://webs.lawebcristiana.com/bart/web/israel/28.html

 (4) Saramago, José: D’una entrevista publicada ahttp://pangea.upc.es/pipermail/infomoc/Week-of-Mon-20020401/001291.html

(5) Theodorakis, Mikis. D’una entrevista publicada al diari israelià Haaretz, ahttp://www.haaretz.com/hasen/spages/469781.html;  reproduïda a http://www.lafogata.org/04oriente/oriente9/or_el.htm

La multiculturalitat de l’esquerra

Des de fa temps em sento profundament traïda per l’esquerra del meu país i per l’esquerra europea, en general. I aquest sentiment, que de vegades aconsegueixo relativitzar i justificar, s’ha intensificat arran de la polèmica sorgida entorn a la prohibició o no de l’ús de l’hijab o vel islàmic a les escoles. No vull ser políticament correcta, com dic sempre, allò que és políticament correcte no pot constituir una forma de censura. Seré políticament incorrecta i ho seré de manera deliberada com a persona d’esquerres, malgrat les seves múltiples traïcions i equivocacions.

Els homes i les dones de la meva generació no hem begut de la ideologia esquerrana que donava suport a les dictadures de l’antiga Unió Soviètica, Cuba o Cambodja. Sempre vam tenir clar que la URSS no era un paradís i que Castro no era el salvador de la pàtria, no vam viure aquells temps en què a la Universitat el Llibre vermell de Mao passava sota mà i es considerava el catecisme de tot bon adversari del franquisme. La meva generació va arribar a l’esquerra des de plantejaments democràtics, amb la idea que qualsevol dictadura, fos del signe que fos, era un desastre per al país que la patia, que els drets dels homes i de les dones eren irrenunciables, que la llibertat d’expressió era fonamental. Si lluitàvem contra les dictadures feixistes d’Amèrica Llatina, no podíem aplaudir o tolerar les de signe polític contrari.

Però torno a dir que em sento traïda per l’esquerra actual, per la seva doble moral o, tal vegada soni massa fort, per la seva immoralitat. No entenc els polítics, els artistes, cantants, actors que considerant-se d’esquerres, surten al carrer cridant “Tots som Hamas”, agiten banderes iranís, defensen el Hezbolah, criminalitzen l’Estat d’Israel i tot allò que és jueu, amb una falta de responsabilitat que ratlla la perversió. No sé si s’han pres el temps necessari per reflexionar, perquè el que defensen públicament són règims polítics totalitaris, que subvencionen el terrorisme, que amaguen i esclavitzen la meitat de la seva població, que neguen la llibertat i els drets humans que en aquest país hem trigat tant de temps a aconseguir. Règims polítics que persegueixen la dissidència, la crítica, que tapen la boca o executen tots aquells que s’atreveixen a pensar de manera diferent. Em pregunto si a aquests polítics, intel·lectuals o artistes d’esquerres els vindria de gust viure a l’Iran, a Síria o a l’Aràbia Saudita. M’agradaria preguntar a totes les dones, les anònimes i les famoses, que llegeixen manifestos mentre s’identifiquen amb Hamas (perquè se suposa que això significa el crit “Tots som Hamas”), com se sentirien caminant pel carrer embolicades amb un xador, veient el món a través de la reixeta d’un burka, si les obliguessin a casar-se en contra de la seva voluntat, si veiessin com els seus fills s’autoimmolen en qualsevol punt de control israelià o a bord d’un avió, si no tinguessin dret a l’educació o a decidir sobre el seu propi cos. No sóc antimusulmana, ni proamericana ni filoisraeliana, senzillament tinc ulls per veure i el suficient sentit comú per adonar-me que a Espanya, en aquest tema, anem en la direcció equivocada.

Tradicionalment, l’esquerra europea en general i l’espanyola en particular, ha estat filoàrab i contrària a l’Estat d’Israel. El període de la guerra freda va identificar la política nord-americana amb la del seu aliat per antonomàsia, Israel. En un món que l’esquerra dividia entre víctimes i botxins, entre rics i pobres, entre bons i dolents, estaba clar de quina banda havien de caure els pobles musulmans, amb els palestins a primera fila. Malgrat això, penso que des d’aleshores, els fets ens han d’haver ensenyat que aquesta visió maniqueísta i parcial dels conflictes polítics mundials és demagoga i manipuladora. Després de dècades de conflicte entre palestins i israelians, després de Camp David i dels Acords d’Oslo, passats els atemptats islamistes a Nova York, a Madrid, a Bali, a Bombay, amb l’arribada dels talibans a l’Afganistan, amb una organització terrorista governant l’Autoritat Palestina, l’esquerra encara s’entesta a demonitzar l’Estat d’Israel i a obviar el veritable significat de la ideologia defensada per Al-Qaeda i els seus múltiples grupuscles, tanca els ulls davant l’extensió de l’Islam més radical, incompatible amb qualsevol societat democràtica, i segueix predicant les bondats de la multiculturalitat i el respecte, quan aquest respecte es dóna només per una de les parts.

No estic atacant l’Islam, només els règims polítics que, utilitzant l’Islam com a bandera, neguen als ciutadans els seus drets com a tals. I això és el que l’esquerra sembla no voler comprendre en el seu afany per ser políticament correcta. I el que és pitjor, és la mateixa esquerra que amaga que Iran és un país que subvenciona diferents grups terroristes, que nega qualsevol tipus de llibertat individual; són els polítics d’esquerra els que no s’atreveixen a dir que Aràbia Saudita és estat oligarca que lapida les seves dones; que Síria arma Hamas o que el govern corrupte de l’Autoritat Palestina ha desviat durant anys les ajudes econòmiques rebudes de la Unió Europea per a la compra de míssils amb què disparar contra Israel, sense importar-los, en realitat, les condicions de vida de la seva gent. Ningú s’atreveix a preguntar en veu alta per què Aràbia Saudita subvenciona la construcció de mesquites a Europa i paga els imams que extendran entre els musulmans que viuen a les nostres societats la seva versió de l’Islam, el wahabisme, la més radical de totes. A aquests oligarques del petroli els interessa ben poc en quines condicions viuen els refugiats palestins, encara que facin d’ells la seva bandera. I a Europa, sobretot a Espanya, continuem tancant els ulls.

Hauríem d’haver-los obert quan fa 3 anys es va conèixer el primer cas d’un pare, a Girona, que contra el criteri de l’escola de la seva filla, va imposar que la nena no assistiria a classe si no se li permetés vestir l’hijab o vel islàmic. Les reaccions oposades suscitades davant d’aquest cas són paradigmàtiques de la divisió d’opinions que existeixen en el si de la nostra societat. Mentre que el Govern de la Generalitat defensava i continua defensant que per davant de tot estigui el dret a l’educació d’aquestes nenes, encara que reconeix les connotacions que té l’ús de l’hijab, cridava al respecte ia la tolerància per evitar situacions de tensió i de conflicte amb els col·lectius d’immigrants musulmans. La Conselleria d’Educació, amb Ernest Maragall al capdavant, ara, com fa 3 anys, segueix abdicant de les seves responsabilitats, no contempla elaborar una llei que reguli l’ús del mocador islàmic a les escoles i deixa la presa de decisions al respecte en mans de cada centre escolar. Malgrat això, Maragall va desmentir les seves pròpies paraules en no respectar la decisió de la direcció i dels docents del centre escolar de no admetre l’alumna si seguia cobrint-se amb l’hijab. Fa 3 anys que Maragall considerava que el dret a l’escolarització d’aquestes nenes era irrenunciable i que no era necessària una normativa que regulés l’ús de l’hijab a les aules, ja que amb respecte i tolerància era possible mantenir una convivència òptima.

Arran de tot això, em faig diverses preguntes: creu encara Ernest Maragall i els polítics que pensen com ell que no és necessària una normativa específica? I parlant de respecte: per què sempre és unidireccional? Qui no respecta a qui? ¿ui és el principal responsable a l’hora de vetllar per l’escolarització d’aquestes nenes musulmanes sino la família? No es va plantejar Educació, partint d’aquesta premissa, exigir als pares  que portessin la seva filla al col·legi en lloc de pressionar el centre per aconseguir la seva readmissió contravenint el seu reglament de règim intern? Com és possible que Imma Mayol, d’Iniciativa per Catalunya i aleshores segona tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, equiparés l’ús de l’hijab a dur una creu penjada del coll?  Sense comentaris.