Alimentador RSS

Monthly Archives: Mai 2010

Com ens “desinformen” sobre Israel

Posted on

Llegit a http://israeltodos.blogspot.com/. Penso que valia la pena difondre algunes de les “perles” informatives que s’hi recullen, perquè posen en evidència, sovint amb força humor, tot s’ha de dir, com ens deixem “desinformar” cada dia sobre Israel. Confesso que la meva reacció davant d’algun d’aquests “breus” ha estat la sorpresa barrejada sovint amb una rialla. Perquè el suport que es dóna des d’Occident en general, i des d’Espanya en particular, al “règim democràtic” implantat per Hamas i als seus acòlits siris i iranians, el beneplàcit amb que es rep individus com Ahmadineyad en fòrums internacionals que s’acaben convertint en plataforma d’atacs antiisraelians, un cop se’t passa la sorpresa i la indignació inicials, fan riure. Si és que tenim la premsa que ens mereixem…

Haaretz: Síria ha dotat Hizbullah de míssils M-600 amb un abast de 300 km.

Israel traspassarà la seguretat en pobles de Cisjordània a la policia armada palestina. Una altra mostra d’intransigència israeliana, és clar.

Egipte declara l’emergència en la frontera de Gaza davant la possible sortida massiva de palestins. S’ensorra el paradís de Hamas? 7:17 AM May 2nd via mobile web

Ahmadinejad diu tenir proves que EEUU està darrere el terrorisme. És clar, perquè al davant hi és ell.  2:06 AM May 2nd via mobile web

Egipte mata quatre palestins en un túnel a Gaza. Li llançarà Hamas coets “artesanals”? 12:54 AM Apr 29th via mobile web

Semblances raonables? El Parlament israeliá, per error, revela agents secrets. Estadistica a Espanya, per error, revela un 20% d’atur. 10:01 AM Apr 28th via web

Israel suspèn les seves construccions a Jerusalem Est. Abbas signa una llei-boicot a productes israelians de Cisjordània. Una reciprocitat ben maca.

A Milà, manifestants de “moviments socials” criden “feixistes” a supervivents de l’Holocaust. Memòria històrica?  12:51 AM Apr 26th via mobile web

Cauen dos katisuskhes davant d’Eliat disparats des del Sinaí. Són els coets que utilitza Hizbullah. La culpa és d’Israel, of course.

Avís als “bonistes”: “Qui ens demani reconèixer Israel quedarà decepcionat”, ha dit Hamas,

Sarcasme. Els palestins han commemorat el Dia del Presoner. I Gilad Shalit, què?

Sionisme tel·lúric. Israel ha fet esclatar un volcà a Islàndia per retenir 25.000 turistes en el seu territori. Naturalment. 11:29 AM Apr 18th via web

Grotesc: Ahmadinejah exigeix que s’expulsi EEUU de l’ OIEA 5:27 AM Apr 18th via mobile web

Hamas ha executat dos palestins acusats de col·laborar amb Israel. Silenci dels del mocador.

El Tribunal Suprem espanyol rebutja la petició del Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab perquè es jutgi alts càrrecs israelians.

Reuters: Ahmadineyad diu “tontos i retardats” als assistents a la cimera nuclear de Washington. Un tio elegant. 11:26 AM Apr 12th via web

El 2009 es duplicaren els atacs antisemites. I encara hi ha qui parla de la utilització política de la Shoah. 1:40 AM Apr 12th via mobile web

Netanyahu no anirà al fòrum nuclear de Washington. Lògic, des de Durban moltes reunions internacionals es converteixen en un aquelarre antiisraelià.  2:56 AM Apr 9th via web

Erdogan: “Israel és la principal amenaça per a la pau regional”. Doncs no, la història demostra que la principal amenaça és una Turquia islàmica.

Zapatero demana a Israel “que doni els passos necessaris per iniciar el diàleg” Deu ser que Israel es dispara a ell mateix des de Gaza. 7:38 AM Apr 8th via web

Obama ressalta el perill del “terrorisme nuclear”. Ha perdut una gran oportuniat de posar l’exemple perfecte: Iran.

“Deixin tot enregistrat perquè al llarg de la història algun cabró s’aixecarà i dirà que això no va succeir mai”. (Eisenhower dixit)

Amnistia Internacional demana a Hamas que suspengui diverses execucions a Gaza. I les rialles dels islamistes d’escolten a Londres.

@nytimes Apareix viu un palestí de 14 anys de la mort del qual s’acusava a Israel. Així s’escriu la història.

Islam tolerant. En plena Setmana Santa, un centenar de musulmans es posen a resar a la catedral de Còrdova i es cabregen quan els fan fora.

Davant la matança del terrorisme islamista a Moscou, els de sempre justifiquen l’injustificable.

El Suprem israelià dóna suport a l’anonimat a Internet. 69 folis justicant els comentaris antisemites a les webs. Perquè després diguin,

Erdogan a @ DerSPIEGEL “És una bogeris parlar de Jerusalem com a capital d’Israel” i  “No hi va haver genocidi armeni”. Qui és el boig? 

Euronews: Centenars de palestins celebren a Gaza la mort de dos israelians. Com sempre, celebrant la mort.

Mentre acusem Netanyahu de ser “Paco el Pocerod’Orient Mitjà, Hamas anuncia noves execucions. I davant d’això, ni piu, escolti. 

Clinton: “la pressió a Israel està donant els seus fruits”. Si, augmenten els coets des de Gaza.

Lady Ashton va pressionar per visitar avui Gaza. Visitarà l’ israelià que acaba de matar un coet? 3:14 AM Mar 18th via mobile web

Lady Ashton exigeix a Israel “negociacions serioses”. D’acord. Israel hauria d’exigir a la UE una ministra d’Exteriors seriosa.  1:25 PM Mar 17th via web

Hamas proclama el dia de la ira. Cap canvi respecte als altres dies de l’any.1:48 AM Mar 16th via mobile web

Netanyahu anuncia que seguirà construint a Jerusalem. Pluja de crítiques. Hamas segueix disparant coets. Pluja de silencis. 

Peres a @elpais.com “Gaza és un organisme iranià“.

Ahmadinejad: “Israel és el país més odiat”. Ho diu el president més popular en el seu propi país.

Ambaixador palestí a Madrid: “Podem construir un estat laic, modern, democràtic i lliure, si ens en donen l’oportunitat”. Amb Hamas? 8:23 AM Mar 10th via web

La baronessa Ashton podrà passejar per Gaza. Ho farà coberta i tres passos per darrera de Baj KI Monn? 2:00 AM Mar 10th via web

RT @_factual: Un de cada tres periodistes empresonats en el món és a l’Iran.

Dia de la dona: el Consell d’Europa s’oposa a vetar el burka. En nom de la llibertat, permetem la submissió. 2:05 PM Mar 8th via web

El president panameny diu que Israel és el “guardià” de Jerusalem. El lobby palestí amenaça. I ell se’n retracta. Com és de dura la política.  

Hamas ha prohibit els homes entrar en les perruqueries femenines. Un altre pas cap a la llibertat a Gaza, sens dubte.9:28 AM Mar 7th via web

Ahmadinejad diu que l’11-S  fou un muntatge. Ell de muntatges en sap molt. Vegeu sino les últimes eleccions.  2:14 PM Mar 6th via mobile web

Moratinos diu que per assolir la pau només cal “bona voluntat política”. Marxant un Nobel per al campió.12:03 PM Mar 5th via web

Una parella cristiana paquistanesa condemnada a 25 anys per tocar l’Alcorà sense rentar-se. Neteja ètnica? 4:57 AM Mar 5th via mobile web

 

Anuncis

Els nens de Hamas: educar en l’odi

Posted on

Mentre els palestins continuïn educant les futures generacions en l’odi, no em creuré que la manca de voluntat per trobar una solució al conflicte d’Orient Mitjà és patrimoni únic i absolut dels israelians, no em creuré el seu rol de víctimes completament indefenses.

Mentre els palestins no rebutgin les polítiques d’odi, els míssils Qassinim, celebrin les morts d’israelians tan innocents com qualsevol d’ells, triïn ser governats per una organització terrorista i manipulin i aleccionin els seus infants, no em parleu de bons i dolents en aquest conflicte, de víctimes i botxins, perquè, com sempre passa en un conflicte, les responsabilitats són compartides.

Això no ens ho ensenyen per la televisió i molt rarament se’n parla als diaris. Perquè Israel, el Gegant, segurament guanyarà totes les batalles menys una: la que l’enfronta amb la premsa mediàtica occidental antijueva.

El celibat obligatori a l’Església Catòlica o com pretendre posar tanques fictícies al que és natural

Posted on

Encara que els casos d’abusos sexuals a menors per part de sacerdots catòlics no són nous, des de fa uns mesos, l’aparició de casos de pedofília han cobrat les dimensions d’escàndol. Les denúncies, que augmenten dia a dia en països com Irlanda, EEUU, Alemanya, Portugal o Àustria, entre d’altres, estan esquitxant a la jerarquia vaticana, fins i tot al mateix papa Ratzinger,  acusat de conèixer i silenciar casos d’abusos a menors en la seva diòcesi quan era arquebisbe de Munich. Tot i que en alguns països l’Església s’ha apressar a demanar disculpes i a oferir la seva col·laboració per investigar aquests successos, tots sabem que l’única solució és que l’Església abandoni la seva estratègia tradicional, que sempre ha estat ocultar els fets, silenciar les víctimes i les seves famílies i, com a molt, traslladar els sacerdots pedòfils a d’altres parròquies.

Arran d’aquests fets, no són poques les veus que posen en dubte la legitimitat de la mateixa Església, ja que les seves actuacions traeixen el propi discurs en matèria de moral sexual. Els culpables no són només els sacerdots que van cometre els abusos, els que avui en dia encara els cometen, sens dubte, sinó que també ho és la institució que els ha ocultat i que, per tant, s’ha convertit en còmplice.

Els abusos sexuals a menors per part de sacerdots han tornat a posar d’actualitat el debat sobre la conveniència del celibat obligatori. Hi hauria menys sacerdots pedòfils si el celibat no fos una imposició? A aquest respecte, penso que caldria fer dues consideracions:

– Els casos de pederàstia no només afecten els sacerdots, sinó que, malauradament, els protagonitzen individus de qualsevol extracció social, formació acadèmcia, nivell econòmic o orientació sexual.

– No és arriscat de pensar, malgrat tot, que la repressió i la sublimació d’una manifestació de la naturalesa humana, com és la sexualitat, adobi el terreny per a la neurosi i, en conseqüència, doni lloc a conductes sexuals patològiques.

Per què l’Església Catòlica segueix mantenint el celibat obligatori per als seus sacerdots? Sembla clar que els objectius podrien resumir-se en dos:

– A través d’una malinterpretació intencionada del Nou Testament, l’Església ha aconseguit imposar la seva voluntat de manera absoluta sobre el clergat i, per extensió i a través d’ells, sobre els fidels. S’assumeix com a realitat un fet que històricament no pot ser demostrat, el celibat de Jesús, i que si es coneix una mica el Judaisme del Segon Temple, resulta poc versemblant. Qualsevol jueu que a l’edat de 30 anys, que és la que els Evangelis ens diuen que tenia Jesús quan va començar el seu ministeri públic, no tingués una dona i una família, hauria estat rebutjat i hagués patit l’aïllament de la seva comunitat.

– Amb la llei del celibat obligatori, l’Església duu a terme un abús de poder i de control econòmic.

Quan a un sacerdot catòlic se li pregunta per què han de sotmetre’s al celibat obligatori, si la seva resposta és “oficialista”, ens respondrà probablement que per assemblar-se a Jesucrist, que fou cèlibe. A més, el fet de no tenir parella ni família pròpia, permet que el sacerdot es dediqui a la seva tasca pastoral sense interferències externes. Si aquesta és la doctrina que s’imparteix en els seminaris, està clar que l’Església Catòlica obliga aquests homes al celibat confonent greument el que és la vocació humana de molts d’ells de servir Déu amb el que seria un “do diví”, l’abstinència, reservat, pel que podem veure, a poquíssimes persones. Recordem les paraules de Pau en la Primera Epístola als Corintis, 7:1-9:

Pel que fa a les coses que em vau escriure, fóra bo per a l’home no tocar dona; però a causa de les fornicacions, que cadascú tingui la seva pròpia muller, i cada una que tingui el seu propi marit. El marit compleixi amb la muller el deure comjugal, i de la mateixa manera, la muller amb el marit… No us negueu l’un a l’altre, si no és per un temps i amb consentiment mutu, per ocupar-vos assossegadament en l’oració; i torneu a ajuntar-vos en un, perquè no us tempti Satanàs a causa de la vostra incontinència. Voldria més aviat que tots els homes fossin com jo; però cadascú té el seu propi do de Déu, un d’una manera, i l’altre, d’una altra. Dic, doncs, als solters i a les vídues, que els fóra bo quedar-se com jo; però si no tenen do de continència, que es casin, ja que és millor casar-se que cremar-se.”

La moral sexual que defensa l’Església Catòlica neix d’una visió perversa i gens humana del sexe. La idea de la pràctica sexual sense una finalitat reproductiva és cert que no es patrimoni del Catolicisme, ja que és l Judaisme, origen indubtable del Cristianisme en tants aspectes, la religió que entén que qualsevol activitat sexual fora del matrimoni, entenent el matrimoni com la relació humana òptima per dur a terme aquesta funció reproductiva, és contrària a la moral. La semblança entre Judaisme i Cristianisme en aquest terreny no va més enllà, ja que mentre al Talmud són múltiples els fragments en els que es diu a l’ome i a la dona jueus la necessitat de viure una sexualitat plena i rica, precisament per aconseguir una bona harmonia matrimonial, el Cristianisme dóna un gir i acaba presentant l’ascetisme i el celibat com les millors opcions de vida per a aquells que vulguin sentir-se “en gràcia”, és a dir, més propers a la divinitat. Ascetisme i celibat que repugnen l’essència mateixa del Judaisme. Allò que mai va prendre el Cristianisme del Judaisme és aquella necessitat de sublimar els impulsos sexuals que són tan absolutament humans. Posant un exemple bíblic: no és realment perversa aquella interpretació tan catòlica, tan falsejant, del Càntic dels càntics de l’Antic Testament, com si fos un poema purament místic, quan el que s’exalta en aquest llibre és l’amor integral i humà, sense més?

És cert que les religions, almenys les monoteistes, rebutgen qualsevol pràctica sexual no encaminada a perpetuar l’espècie, probablement per la necessitat original de les societats en què neixen d’aconseguir la pròpia supervivència en condicions adverses. Només cal recordar l’episodi bíblic d’Onan. O la desesperació de les esposes dels patriarques hebreus davant l’esterilitat. Però en cap de les altres dues religions monoteistes s’ha insistit tant com en el Cristianisme, en concret, en el Catolicisme, per aconseguir el que avui anomenaríem una autèntica sublimació freudiana de les pulsions sexuals.  L’Església Catòlica parla d’”humanitzar” l’activitat sexual humana i no puc evitar preguntar-me com és possible que es faci una afirmació tan perillosa quan l’Església, almenys en la seva jerarquia, porten segles rebutjant un fet que és completament natural en els éssers humans. Ja deia Kant que la santedat no és d’aquest món.

El veritable problema és que la moral catòlica oficialista ha caigut sempre en l’error de voler imposar les seves normes, que semblen prescrites per una mena d’”escollits” a la resta de la “miserable” i “pecadora” humanitat. És una moral feta per “escollits” i per a “escollits”, perfectament respectable, per suposat, però és particular, privativa només dels qui voluntàriament l’acceptin. L’Església prescriu uns manaments universals i absoluts: “no matar” i “no robar”, per exemple, però també altres relatius a opcions vitals singulars, com “no fornicar”, “no cometre adulteri” o “no desitjar la dona del proïsme”. I un altre error propi de qualsevol religió és creure que la seva veritat no és només la seva, sinó la veritat amb majúscules. I no oblidem tampoc com la docència catòlica ha estès una doctrina aquesta doctrina mral entre milions de persones. Però està clar que no és vàlida per a tothom. Almenys, no en la mateixa mesura. Mentre que als sacerdots catòlics se’ls exigeix quelcom tan inhumà com que siguin cèlibes a perpetuïtat, a la resta se’ls demana que practiquin una castedat absolutament angèlica: que el sexe no sigui una font de plaer, sinó simplement el mitjà insubstituïble, mentre els avenços científics no han decidit una altra cosa, per a la procreació. Però en realitat, se segueix considerant com una cosa bruta, instintiva i animal, impròpia dels éssers humans, fets a imatge i semblança de Déu.

Aquesta moral, que no podem oblidar que fou revitalitzada per Joan Pau II malgrat els clars esforços que el Concili Vaticà II havia fet per modernitzar i “humanitzar” la visió de l’Església sobre aquest tema, mai ha aconseguit que els homes i les dones canviem les nostres inclinacions o tendències sexuals, sinó que ha afectat, en major o menor mesura, tots aquells que d’una manera o una altra, es consideren catòlics. Fins i tot els que no es defineixen com a tals. I està clar que ha aconseguit l’efecte contrari.

Deixant de banda la postura “oficial”de l’Església per justificar la imposició del celibat obligatori, crec que també hi ha motius econòmics i fins i tot més “emocionals” per mantenir el celibat encara avui entre els sacerdots i religiosos catòlics. D’una banda, imagino que deu ser un excel·lent mitjà de control que ha permès a la jerarquia exercir un poder complet sobre els clergues, ja que, aïllant-los emocionalment de la resta dels homes i de les dones, l’Església s’assegura que mantinguin una fidelitat i una dependència completes. Una cosa semblant al que els succeeix als membres de les sectes: dependència emocional a causa de l’aïllament, i dependència econòmica. A més, cap empresa pot comptar amb un grup de “treballadors” a temps complet i amb sous tan baixos (em refereixo a aquells religiosos i religioses que treballen als hospitals, escoles, a les missions, etc¨) com l’Església Catòlica. Podria afegir que l’Església, negant als sacerdots que es casin i que tinguin fills, sembla posar en pràctica una estratègia economicista que li permet abaratir costos de manteniment dels seus membres consagrats. I possiblement, obligant-los al celibat, la institució catòlica ha anat incrementant el seu patrimoni.

1967 diu que el motiu d’imposar el celibat obligatori als sacedots i religiosos és que mantinguin una relació més íntima amb Crist i amb l’Església, en benefici de la humanitat, fa la sensació que l’única beneficiada d’aquesta “relació més íntima” és la mateixa Església com a institució.

Seguint amb els avantatges econòmics que la llei del celibat obligatori reporta a l’Església Catòlica, s’hauria de tenir en compte també la impossibilitat d’heretar els béns d’un sacerdot per part dels possibles fills que aquest pogués tenir, així com les donacions patrimonials dels feligresos rics, com fou de pràctica comuna al llarg dels segles. No existint família que pogués heretar, l’única beneficiària d’aquest patrimoni seria l’Església. Resulta més plausible pensar que aquest és un dels motius reals, i no tant les consideracions morals, pels quals l’Església Catòlica va prendre la decisió de declarar il·legítims els fills dels sacerdots, ja que d’aquesta manera els tancaven les portes a la possibilitat d’heretar els possibles béns del pare.

En successius concilis es va legislar en contra que els sacerdots fessin testament a favor dels seus fills o de les seves dones. I està clar que quan es legisla en contra o a favor d’una realitat, és que aquesta realitat existeix. Per tant, els clergues tenien amistançades i fills. I existia el perill que les seves propietats passessin a mans d’aquests i no a les arques de l’Església.

No crec que a ningú se li escapin els motius pels quals, mentre el Concili Vaticà II va acceptar el sacerdoci d’homes casats catòlics de ritus oriental, el ritus llatí insisteix a negar aquesta possibilitat, que crec que hauria de ser opcional, i es prefereix guardar les formes hipòcritament, ja que és impossible creure que es pugui mantenir un celibat estricte per part de la major part de clergues i de religiosos. Ningú pot posar barreres fictícies al que és natural. El celibat, imposat en nom d’aquest misticisme que els apropa a Déu, atempta des de qualsevol punt de vista, contra els principis fonamentals de la naturalesa.

El Judaisme, l’Islam, les esglésies cristianes reformades, el catolicisme de ritus oriental, defensen que els rabís, els imams, els pastors i els sacerdots siguin homes casats, amb una família, que visquin immersos en la realitat quotidiana, perquè això és beneficiós per a la seva tasca pastoral, perquè poden entendre els problemes de les comunitats en què ofereixen serveis religiosos. Això impedeix, a més, que es considerin com a part d’una mena de “casta” privilegiada, especial i diferent a la resta dels mortals. Curiosament, l’Església Catòlica exposa motius diametralment oposats per aconseguir aquesta eficàcia pastoral. La comunió espiritual, única i exclusiva amb Déu, l’absència de “càrregues terrenals”, beneficia la tasca del sacerdot. D’aquí la repressió de les pulsions sexuals que han de dur a terme els membres del clergat catòlic, la sublimació de la seva sexualitat, com a preu per poder posar-se totalment a disposició de Déu, per servir més i millor l’Església.

No m’atreveixo a afirmar si l’opcionalitat del celibat entre els sacerdots disminuiria els casos de pedofília. Però el que sí que tinc clar és que donant-los la possibilitat de gaudir d’una sexualitat plena i madura, sense ocultacions ni mentides, sense dolorosos i inhumans ascetismes, farien de moltissims sacerdots persones més equilibrades i properes als fidels als quals han de servir de guia espiritual.

Antisemitisme: el retorn

Posted on

El vell fantasma de l’antisemitisme torna a campar a plaer per Occident. Malgrat tot, les formes sota les quals es presenta han canviat i el discurs que el justifica intenta marcar distàncies respecte a la judeofòbia més tradicional. Però, com si d’un virus es tractés, simplement ha experimentat una mutació. L’odi i el rebuig als jueus, en els darrers 30 anys, ha iniciat una nova etapa, la de l’antisemitisme “políticament correcte”, i s’ha infiltrat en les societats occidentals disfressat de progressista i d’antiracista, de defensor dels drets del poble palestí, però, en essència, continua alimentant-se dels mateixos prejudicis que la judeofòbia medieval. Com deia Hitler per justificar l’odi del nazisme als jueus: Si el jueu no existís, hauríem d’inventar-lo.

Les principals característiques del nou antisemitisme són: 1) pervivència dels antics prejudicis cristians sobre els jueus, que encara subsisteixen a Occident, molt especialment a Espanya, a Rússia i a les repúbliques exsoviètiques, com Ucraïna, i que han assumit sense problema en els països musulmans; 2) negació o justificació de l’Holocaust, com a formes d’antisemitisme; 3) l’hostilitat política i religiosa musulmana contra l’Estat d’Israel, l’origen de la qual rau en el conflicte amb el poble palestí i que està arribant a una dimensió molt preocupant, ja que està sent assumida per l’esquerra progressista europea sota la forma de l’antisionisme. L’antisemitisme definit com a “hostilitat contra els jueus” ha estat i continua essent –encara que transformat i transformant-se –una constant històrica i és l’exemple més antic, més ràpid i paradigmàtic  de discriminació religiosa i d’intolerància religiosa. Com ha afirmat Umberto Eco: Quan una actitud sobreviu durant 2.000 anys, fa olor de fe religiosa, de creences fonamentalistes, de fanatisme.

La Shoah, l’Holocaust, va atenuar les tradicionals formes d’odis a tot el que era jueu, probablement per no identificar-se amb els règims polítics d’extrema dreta. No obstant, el temps posa tothom en el seu lloc, i els antisemites occidentals han trobat un nou trencall en el seu camí secular per retornar al punt del qual no els hagués agradat moure’s mai. Actualment són pocs els països occidentals  o els individus que es declaren, almenys obertament, antisemites perquè han trobat una nova manera de justificar el seu odi al jueu: ara són antisionistes. L’ultradreta no necessita subtileses  ni fer puntes de coixí per descarregar l’odi tradicional cap al poble jueu. Però ara és també l’esquerra que, des d’un fals progressisme, atia el foc judeòfob i l’excusa en forma de crítica a l’Estat d’Israel. Els governs espanyols del PSOE i bona part de la premsa d’aquest país estan jugant a aquest joc perillosíssim, a la identificació entre jueu=Estat d’Israel, sense més matisos, a dimonitzar el jueu en general i a l’israelià en particular per les actuacions polítiques d’un estat. D’altra banda, no sé si són conscients que practicant aquesta política suposadament antiimperialista, de  bons i dolents absoluts, de rics i pobres, de víctimes i botxins, estan compartint espai ideològic amb els sectors més retrògrads i fanàtics, tant des del punt de vista polític com religiós: l’extrema dreta i el Cristianisme i l’Islam més donamentalistes i radicals. Seria bo que hi reflexionessin.

L’excusa de l’antisemitisme com a reacció contra la política d’Israel no se sosté. Mai ningú va odiar els russos que van viure sota el règim d’Stalin ni Occident es va convertir en germanòfob a causa dels crims nazis. Per tant, l’excusa antisionista no em serveix, perquè si hi aprofundim una mica, l’antisemitisme actual és l’antisemitisme de sempre, el més antic, irracional i fosc, el que es nodreix de prejudicis i estereotips. En els països musulmans es practica aquesta judeofòbia sense més complexos, mentre que a Europa es necessita passar-li una lleugera capa de correcció política.

Quan els grups antiglobalització, els militants d’esquerres, l’’elit intel·lectual d’un país surt al carrer per protestar contra la política de l’Estat d’Israel en relació al poble palestí, quan agiten banderes iranianes o profereixen crits de suport a Hamas, no ens enganyem, el que es posa en tela de judici no és una política determinada o l’acció d’una governants concrets, que seria absolutament legítim, d’altra banda. El que en realitat es qüestiona és l’existència mateixa d’aquest estat, l’únic estat jueu del món, i, a més, l’existència dels jueus com a poble. Així, doncs, el nou antisemitisme nega el dret a l’autodeterminació dels jueus com a poble, el seu dret a expressar-se col·lectivament o a existir com a estat, i es nega a reconèixer a l’Estat d’Israel els mateixos drets que a la resta d’estats del món, nega o erosiona la seva legitimitat. Els països europeus, després de segles d’existència dels jueus en les seves societats, d’assimilació, van demostrar fa 60 anys que els continuaven considerant com a estranys. Quan un règim polític assassí es va treure la careta i va decidir que l’única sortida al “problema jueu” era el seu extermini, van ser molt pocs els que van alçar la veu per defensar-los. La Solució Final no s’hagués pogut dur a terme sense la decidida col·laboració dels ciutadans francesos, ucraïnesos, polonesos, etc, amb els invasors nazis. Després que el món assistís al dantesc espectacle del descobriment dels crims nazis, dels camps d’extermini i de les cambres de gas, els europeus continuaven sense voler reconèixer com a seus els supervivents jueus de l’Holocaust, els volien ben lluny. I quan els jueus s’organitzen políticament, es cohesionen com a poble, s’organitzen, deixen de ser els jueus diaspòrics, febles, submisos i s’aferren al tros de terra que els atorga l’ONU, aleshores tampoc no els reconeixen el dret a viure-hi. Sembla força clar que el que Occident no acaba de veure clar és si el poble d’Israel té el dret a viure, a existir. Com va dir Jules Isaac, l’historiador jueu fundador de la Confraternitat Judeocristiana, Israel és el jueu dels estats.  L’escriptor israelià Amos Oz, en el seu llibre Una història d’amor i de foscor, recorda els seus anys infantils a Jerusalem, on després de l’Holocaust i de l’arribada dels jueus europeus desplaçats, apareixien pintades amb les paraules “Jueus, fora de Palestina”. Però el pare de l’escriptor, un intel·lectual rus natural d’Odessa i que havia passat la seva adolescència i joventut a Lituània, recordava quan a les parets de les ciutats europees dels anys 20, apareixien just les paraules contràries: “Jueus, marxeu a Palestina”. Amos Oz mostra clarament el missatge que s’adreçava als jueus: “No estigues aquí i no estigues allà. És a dir, no estigues, no existeixis.”.

L’antisionisme és, doncs, el nou antisemitisme del segle XXI. L’odi als jueus es presenta ara amb la forma de crítica política i ja no són només els ultradretans que el justifiquen i el practiquen. Aquest nou antisemitisme es defineix sempre en oposició a d’altres ideologies i grups: és antisionista, antiglobalització, antiamericà, antiisraelià, antiimperialista, antinacionalista,.. Però en el fons, aquest antisionisme representa la judeofòbia tradicional: darrere les crítiques a l’Estat d’Israel, continua havent-hi els tòpics i els judicis de valor ètnics, religiosos i culturals que han alimentat l’antisionisme des de sempre.

L’antisemitisme deshonrat per Hitler era l’odi capa un poble acusat de ser presumit, materialista i cobdiciós, i de vulnerar els grans valors de les nacions. Era, sobretot, un antisemitisme “de competència”, ja que els jueus eren acusats sovint d’ocupar el lloc dels francesos, d’instal·lar-se a França com a paràsits. Aquest antisemitisme no ha estat rehabilitat, tan aviat treu el nas, és immediatament condemnat pel conjunt de la societat. Però el que sí detecto és el sorgiment d’un antisemitisme “de compassió”, compassió cap a aquelles víctimes que són els palestins. Aquest sentiment s’expressa molts cops sota la forma d’una judeïtzació dels palestins, percebuts com els jueus de l’actualitat. Avui els jueus són condemnats a l’ostracisme, no en tant que jueus, sinó en tant que nazis, no per ser considerats membres d’una raça inferior, sinó perquè són vistos com a racistes.” (1)

Així, doncs, l’estratègia antisemita actual és clara: els jueus han passat de ser les víctimes a ser botxins. Si ara són botxins, és necessari buscar-los una víctima: el poble palestí. Després de la Shoah, l’atac als jueus com a poble no podia partir dels vells estereotips, perquè apareixien com a víctimes de l’Occident cristià des de feia dos mil·lennis. Però si es produïa un desplaçament dels rols, l’antisemitisme podia tornar a renéixer entre la societat. Amb una visió maniqueista de la realitat, de bons i dolents, els jueus s’han convertit en victimaris i els palestins, en les víctimes per antonomàsia. Tant de bo Occident hagués percebut en algun moment d’aquests 2.000 anys els jueus de la mateixa manera com ara perceben la situació dels palestins.

Avui en dia no seria políticament correcte odiar el jueu com a individu pèrfid, especulador, traïdor, conspirador, immoral, covard o mesquí. Però si es produeix un desplaçament de l’odi individual antijueu a l’odi col·lectiu contra l’Estat d’Israel, aquest odi es converteix en progressista, és d’esquerres, és políticament correcte. Amb la qual cosa, s’obre la veda i es pot odiar sense complexos i sense mala consciència tots els ciutadans israelians i tots els jueus per extensió. S’ha traspassat la línia i l’antisemitisme s’ha infiltrat en els sectors progressistes i democràtics europeus. L’esquerra encara manté el seu imaginari ideològic de víctimes i botxins, promou la imatge del Gegant Israel, el nou Goliat, enfrontant-se contra, quina paradoxa, el David palestí que, com el rei bíblic, ataca amb pedres l’enemic. Així de simplista i sense més matisacions.

El que predica l’antisionisme com a nova forma d’antisemitisme és que Israel és un estat racista i nazi, que ha de ser destruït com a única forma d’acabar amb les massacres a l’Orient Mitjà. Amb la seva destrucció, el poble palestí aconseguirà el dret a la creació d’un estat independent en aquest territori, “net” de jueus. Com diu un dels lemes de Hamas: “Llançarem els jueus al Mar Roig”. En realitat, traient legitimitat a l’Estat d’Israel pel que fa al seu dret d’existir, el nou antisemitisme no es diferencia en absolut d’aquells que al llarg de 2.000 anys es qüestionaren el dret a viure, a existir, del poble jueu. Els antisemites actuals, com que no poden fer servir la teoria de la “conspiració jueva”, inventen la teoria del “lobby sionista” (tan burdament increïble com els Protocols dels Savis de Sió, que en el segle XIX defensava aquesta pretesa conspiració), recorren a les teories revisionistes o negacionistes de l’Holocaust, a la nazificació d’Israel, dels seus ciutadans i dels jueus del món, considerant-los genocides. I aquesta ideologia es pot subscriure tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, passant pels règims polítics democràtics, com l’espanyol.

Algú, aquí, a Madrid, m’explica amb estupor (és real aquest estupor, jo només jugo a transcriure’l vanament, l’escriptura és sempre vana per donar ressonància del que importa): Fa ja alguns dies que la pintada era allà, al davant de la meva finestra: Mort als jueus! La firmava no sé quina facció extrema de Falange. M’havia habituat a veure-la com a part del paisatge. Ja, la veritat, ni la veia. Aquest matí vaig notar alguna cosa estranya. M’hi vaig fixar més. Algú havia ratllat la firma. L’havia substituïda per les sigles d’un grup d’esquerra radical. El text romania intacte.” (2)

Gràcies a les noves tecnologies, a Internet, la imatge negativa de l’Estat d’Israel, dels jueus i del judaisme es propaga a tot el món a gran velocitat. Els antisemites poden estendre la seva ideologia per tot el món sense haver d’invertir-hi diners ni gairebé temps. Estem assistint a la “globalització de l’antisemitisme”. El nou antisemitisme traspassa totes les fronteres, les nacionalitats, els sistemes polítics i socials. Israel és objecte del mateix odi i ressentiment que l’antic jueu, però ara en totes les latituds. Per a la majoria de l’esquerra occidental –des de la nova extrema esquerra “antiglobalització” fins a l’elit intel·lectual –com per a l’extrema dreta, Israel és un estat ocupant, repressor, genocida, nazi i, a més, el principal enemic de la pau al costat dels EEUU, per davant de països islàmics antioccidentals, com Iran.

L’antijudaisme tradicional és possible que només s’hagi mantingut en les ideologies d’extrema dreta. Malgrat això, se segueix mantenint la idea que els jueus són un “cos estrany”, inassimilable, com una mena de cinquena columna aliena al país en què viuen, independentment de les generacions, dels segles que el poble jueu porti instal·lat a Europa. Per aquest mateix caràcter de grup tancat i exclusiu, es perceben com una amenaça latent. Per a amplis sectors de la societat europea, els jueus són massa endogàmics, més lleials a Israel que als països on han nascut i on viuen, aferrats a la idea del retorn a la Terra Promesa ancestral.  És curiós que el que es comprendria en qualsevol individu (la solidaritat amb els que formen part de la seva mateixa comunitat nacional, religiosa o lingüística, o l’afecció per la seva terra, és percebut com a quelcom negatiu en el cas del poble jueu. Però és que, a més, fou precisament la idea contrària la que va fer que dels jueus europeus víctimes de l’Holocaust: la creença en la seva identitat alemanya, austríaca, francesa, polonesa, la seva assimilació a les societats receptores, el seu laïcisme, la seva lleialtat, no cap a Eretz Yisrael, la hipotètica Terra Promesa, sinó cap als països on portaven centenars d’anys vivint i pels quals havien treballat o havien defensat amb les armes.

Per a molts ciutadans europeus, en absolut sospitosos de practicar la judeofòbia tradicional, el nou antisemitisme es justifica a causa de l’actuació de l’Estat d’Israel, que esquitxa tots els jueus del món. Els mateixos jueus que no viuen a Israel es veuen obligats a explicar que la societat israeliana, globalment, no sempre està d’acord amb les actuacions dels seus governs. O que els jueus  que viuen fora d’Israel no han de subscriure, necessàriament, la política d’aquest país.

Intel3lectuals i activistas de drets civils tracten d’explicar que els atacs a jueus i el terrorisme contra Israel són, de fer, culpa d’Israel. Les seves anàlisis combinen la deslegitimació de l’Estat d’Israel amb el tradicional antisemitisme i els seus estereotips. D’acord a qualsevol criteri objectiu, aquesta és una nova onada d’antijueus sense precedents des del final de la Segona Guerra Mundial, i fins al moment és difícil trobar qualsevol sentit de responsabilitat per això entre estadistes i intel·lectuals. L’efecte agregat de la violència contra els jueus, expressions d’odi –inclosos crits de “Mort als jueus” en els carrers i campus universitaris d’Europa i en altres parts del món –juntament amb el sorollós silenci o les confoses explicacions que culpen Israel pels fets, caracteritzen el que avui comença a anomenar-se “el nou antisemitisme”.” (3)

És a dir, “la culpa” de la judeofòbia, de l’antisemitisme, no és de l’individu que l’experimenta sinó de l’Estat d’Israel, de manera que la percepció positiva o negativa que es tingui sobre els jueus com a grup depèn directament de l’actuació d’un estat. No és inhabitual escoltar “Jo no sóc antisemita, sóc antiisraelià”, però queda clar que aquest sentiment d’odi cap a Israel es projecta com a sentiment antijueu. De tota manera, continuo pensant que es tracta només d’una estratègia justificatòria: l’antisemitisme, en la seva base, no té res a veure amb la percepció que es tingui de les accions de l’Estat d’Israel. Però és així com ho venen a les societats democràtiques del món, amb aquesta identificació promouen l’odi a una comunitat humana, a un poble sense que bona part dels que l’assumeixen en siguin conscients ni es percebin ells mateixos com a etnòfobs o racistes. El sentiment subjacent en bona part de la població europea és “Nosaltres no som antisemites ni odiem els jueus, però si aquest odi existeix, no és antisemitisme, és antisionisme, i està plenament justificat per les repudiables accions de l’Estat d’Israel”.

Evidentment, no es pot entendre qualsevol crítica a l’Estat d’Israel com una forma d’antisemitisme. Els diferents governs d’Israel han comès molts errors en relació al conflicte amb el poble palestí al llarg de la seva història i els segueixen cometent. La societat israeliana no és monolítica en les seves opinions o ideologies. Els mitjans de comunicació israelians són especialment crítics en matèria política. Israel, a desgrat del que pensen amplis sectors de la societat europea, és una democràcia. Però aquesta democràcia ha estat i és objecte de crítiques i condemnes que altres països, en circumstàncies molt similars, no reben. Israel és constantment objecte d’atacs terroristes i se li nega el dret a defensar els seus ciutadans, perquè aleshores, es considera una agressió genocida. Potser perquè un jueu defensant-se no és el que vol veure el món. Tal vegada perquè les víctimes palestines són visibles cada dia en els diaris i en la televisió, mentre que els israelians no treuen partit dels seus morts.  I no entenc la lògica de l’argument de l’agressió: el més fort no pot ser mai atacat pel més feble? No té dret a defensar-se? vEls llançaments de míssils palestins contra les ciutats frontereres de la Franja, són o no agressions? O només ho són les respostes israelianes?

En relació al conflicte àrab-israelià, els europeus, en general, s’identifiquen amb l’Autoritat Nacional Palestina. Els motius més o menys “sentimentals” també estan afavorint l’actitud antijueva de la població mundial i favorable als palestins, perquè és humà tancar files, empàticament, amb el bàndol que es percep com el més feble. No hi ha dubte que el poble palestí, objectivament, seria el contendent més vulnerable en aquest conflicte si només comptés amb els seus propis recursos i mitjans per enfrontar-se amb Israel. Però no oblidem que darrere dels seus dirigents estan grups com Hamas i Hezbollah, armats i rebent el suport de Síria i d’Iran, i subvencionats per l’ajuda internacional destinada a millorar les condicions de vida de la població palestina.  I en què gasta l’Autoritat Nacional Palestina aquestes aportacions econòmiques queda palès cada cop que es llancen míssils contra ciutats israelianes.

Segons Antisemitism Worldwide 2006 General Analysis. The Stephen Roth Institute for the Study of Contemporary Antisemitism and Racism, Lester and Sally Entin Faculty of Humanities, Tel Aviv University, (in cooperation with the World Jewish Congress), en Internet http://www.tau.ac.il/Anti-Semitism/asw2006/gen-analysis.pdf, durant els anys de vigència dels Acords d’Oslo entre Israel i l’ANP (1994-2000), hi ha haver un lleuger descens en el nombre d’atacs antijueus en el món, mentre que en el moment de l’esclat de la Segona Intifada, el nombre d’atacs creix i arriba al seu moment àlgid el 2006, quan es desenvolupa la Segona Guerra del Líban, la qual cosa evidencia l’estreta relació entre el conflicte d’Orient Mitjà i els atacs antijueus. Fins i tot més: la violència antijueva depèn de l’opinió pública que es té sobre l’Estat d’Israel, per tant, la identificació entre antisionisme i judeofòbia és altament rendible, un veritable filó per als antisemites. Vegem ara quina és l’opinió al respecte de dos intel·lectuals considerats progressistes, unes declaracions de l’escriptor José Saramago i  una entrevista feta al músic Mikis Theodorakis:

Seria lògic que estiguessin aquí els Cascos Blaus. Però el govern israelià no ho permet. A mi el que m’indigna i no puc callar-me és la covardia de la comunitat internacional que es deixa silenciar. Ni tan sols parlo dels EEUU, del lobby jueu, de tot això que és més que conegut…” (4)

“- Els jueus, tenen les finances internacionals en les seves mans?

-Controlen una gran part de les finances del món.

-Així que el capitalisme globalitzat és controlat pels jueus?

-Ja que parlem francament, li explicaré una cosa. El poble jueu controla la majoria de les grans orquestres simfòniques del món. Quan vaig escriure l’himne nacional palestí, la Boston Symphony estava preparant una producció del meu treball. És controlada pels jueus. No van permetre que tingués lloc el concert. Des d’aleshores no puc treballar amb cap gran orquestra. Em rebutgen.

-Li succeeix el mateix amb altres orquestres?

-Allà on hi hagi jueus. Allà on hi ha orquestres controlades per jueus, boicotegen les meves obres.

-Vostè considera realment que els jueus controlen gran part del món musical?

-Sí.

-I el mateix val per a les finances del món?

-Als EEUU, la comunitat jueva és molt forta. Controla gran part de l’economia. Certament, també els mitjans de masses. Vull que m’entengui bé. Quan es va establir l’Estat d’Israel, vam estar de part d’Israel. Existia molta simpatia pel sionisme, per tot el que havien sofert a la guerra. Però la comunitat jueva internacional és també un fenomen negatiu. Els jueus semblen controlar els grans bancs. I sovint, els governs. Així que tot el dolent o negatiu que prové dels governs, la gent del carrer ho associï amb el poble jueu.

-Vostè creu que els jueus, la comunitat internacional controla els bancs, Wall Street, els mitjans de masses?

-Sí.

-I vostè diu que ara, a través de la seva influència sobre Bush, controlen els assumptes mundials?

-Sí.

-Quina és la influència jueva sobre la política de Bush?

-Crec que la Guerra a l’Iraq i l’actitud agressiva contra Iran són influenciades en gran part pels serveis secrets israelians.

-Tenen tant poder els jueus que poden dirigir la política de l’única superpotència del món?

-Existeix un grup de jueus que envolta Bush i que controla la política dels EEUU.

-Així que els jueus mouen els fils darrere de Bush?

-No. Són al davant.

-Així que EEUU, la gran superpotència, està realment controlada pels jueus en l’actualitat?  

-Sí” (5)

És evident com la intel·lectualitat d’esquerres s’ha bolcat en defensa de la causa palestina contra Israel com en el seu dia va donar suport a la Unió Soviètica o a Fidel Castro contra l’imperialisme nord-americà.

Pel que fa al món musulmà, s’institucionalitza una cultura d’odi contra els jueus, en la qual s’educa els nens i impregna totes les formes i mitjans de comunicació. La intensitat de la propaganda antiisraeliana i antijueva iguala o sobrepassa la de l’Alemanya nazi i és igual de grollera. Aquesta situació tampoc no és nova. La judeofòbia musulmana existia abans de la creació de l’Estat d’Israel i es remunta als temps de la revelació corànica.  Recordem l’aliança entre Haj Amin al-Husseini, el Gran Muftí de Jerusalem, i l’Alemanya nazi. En els països musulmans es difonen idees tan delirants com que els jueus són descendents dels burros (a l’Alemanya nazi se’ls consideraba no humans, comparables als polls i a les rates.  Hi circulen Els Protocols dels Savis de Sió i les velles teories de la conspiració jueva mundial. Els totpoderosos jueus són els culpables de tot els mals del món. Mahmud Ahmadineyad, president de l’Iran, nega públicament la realitat de l’Holocaust (i l’esquerra europea que surt al carrer per protestar contra la política d’Israel, agita banderes iranianes) o organitza un concurs de caricatures sobre l’Holocaust, en el qual hi participen dibuixants europeus en pugna pels 25.999 dòlars del primer premi.

No podem obviar el paper que la immigració musulmana en els països europeus i en els EEUU juga en el disseny d’aquest nou antisemitisme, ja que fomenta encara més les actituds antijueves de les societats que l’acull. La majoria dels atacs recents contra jueus, de profanació de cementiris i monuments commemoratius de la Shoah, de crides a l’odi, són dutes a terme per musulmans.  Des dels països del Golf fins a Indonèsia, passant per Iran i el Magreb, duen a terme una violenta campanya antiisraeliana i, afirmen, favorable a la causa palestina. Els musulmans del món es converteixen en abanderats dels palestins i el terrorisme islàmic antioccidental de Al-Qaeda instrumentalitza el conflicte del Pròxim Orient per justificar els seus atemptats. Des de les mesquites europees es predica l’odi, la negació de l’Holocaust i s’acaba, dia rere dia, amb qualsevol actitud que podria ser favorable a un procés de diàleg per aconseguir la pau entre els dos pobles. Els nens musulmans creixen creient que el terrorisme i la violència són justificables en nom d’una causa, la palestina, que si bé està en boca de tots els musulmans del món, no crec que els interessi en realitat. La doble moral en aquest assumpte és flagrant: els països musulmans armen els palestins, els utilitzen per justificar davant d’Occident les seves accions terroristes, però no mouen un dit per ajudar el poble palestí per millorar les seves condicions de vida. Els diners que es gasten per subvencionar la creació de mesquites a Occident des d’on predicar l’odi, potser haurien de destinar-los a aquest poble palestí que sembla preocupar-los tant. Sembla, doncs, que malgrat les seves diferències insalvables en altres terrenys, occidentals i musulmans coincideixen en el terreny de ñ’antisemitisme, on es reconeixen i s’agraden.

És evident, en resum, que a Europa està sorgint amb força un nou antisemitisme, en el qual, els prejudicis contra el jueu com a individu es traslladen cap al sionisme i cap a l’Estat d’Israel. Amb tot, conviu amb una judeofòbia tradicional, que no ha desaparegut mai del tot, creixent sobretot a Rússia i promoguda per l’Església ortodoxa, com en els temps dels pogroms salvatges que van forçar a la immigració a milers de jueus russos. Però aquest no és l’antisemitisme que s’ha infiltrat entre l’esquerra europea. Paradoxalment, els sectors més progressistes, l’extrema dreta filonazi i l’islamisme antioccidental més radical conflueixen en un espai comú d’odi al jueu. Cada facció d’aquesta perillosa i antinatural aliança viu la judeofòbia d’una forma particular, però tots continuen mantenint els prejudicis, els estereotips i els mites antijueus més tradicionals.

(1) Finkielkraut, Alain: El Nuevo Antisemitismo, Per Alejo Schapire per a La Nación – PARÍS, 2003

(2) Albiac, Gabriel Jugamos con serpientes, a El Mundo, 22 d’abril de 2002

(3) Benasher, Dob: El Nuevo Antisemitismo, publicat a Internet el 10 de agosto de 2002 http://webs.lawebcristiana.com/bart/web/israel/28.html

 (4) Saramago, José: D’una entrevista publicada ahttp://pangea.upc.es/pipermail/infomoc/Week-of-Mon-20020401/001291.html

(5) Theodorakis, Mikis. D’una entrevista publicada al diari israelià Haaretz, ahttp://www.haaretz.com/hasen/spages/469781.html;  reproduïda a http://www.lafogata.org/04oriente/oriente9/or_el.htm

Sang fresca (True Blood)

Posted on

Després de l’èxit que ha aconseguit el resorgiment del mite del vampir en la literatura en els darrers anys, sobretot en l’àmbit de la literatura juvenil, la televisió no podia mantenir-se al marge d’aquest fenomen. Si milions de joves i de no tan joves s’havien “enganxat” a les peripècies dels vampirs d’Stephanie Meyer en la saga Crepuscle, era d’esperar que una sèrie televisiva que contingués el mateix ingredient bàsic (vampirs que viuen entre els humans i es relacionen amb ells)  tindria el mateix èxit. Això devia pensar Alan Ball, guionista de la famosa sèrie Six feet under (A dos metres sota terra) i que es va endur l’Òscar al millor guió per American Beauty, quan va caure a les seves mans la novel·la Dead until Dark, de Charlaine Harris, primer lliurament de la saga The Southern Vampire Mysteries. Ball, que ja havia treballat per a la cadena HBO amb el seu Six feet under, va firmar un nou contracte per crear una sèrie televisiva amb la qual esperava repetir l’èxit de l’anterior i que s’acabaria convertint en True Blood (Sang fresca), seguida per milions d’espectadors d’arreu del món.

El personatge del vampir, que ja havia patit una primera reelaboració per part d’Anne Rice a Entrevista amb el vampir, gràcies a les novel·les d’Stephanie Meyer va arribar a un punt d’humanització tan considerable que evitava consumir sang humana i era capaç d’enamorar-se. No tots els vampirs passaven per aquesta transformació, és clar, però sí alguns, els bons vampirs “vegetarians”, espectacularment atractius com només ho pot ser un vampir, i romàntics fins al sacrifici.  Si Stoker aixequés el cap…  Però no ens oblidem que les novel·les de la saga Crepuscle van ser pensades en un principi per a un públic adolescent. Charlaine Harris, en canvi, partia de la mateixa idea, però adreçada als lectors adults. Els seus vampirs havien sortit de la cripta i s’havien fet presents entre els humans gràcies al descobriment d’un nou producte, la sang artificial, comercialitzada amb el nom de “True Blood” (Sang fresca), que podien consumir sense veure’s obligats a buscar cada nit noves víctimes amb què alimentar-se.  Aquest fet provocarà enfrontaments entre les comunitats de vampirs de tot el món, ja que existeixen els partidaris d’integrar-se en la societat humana i, per tant, de reivindicar els seus drets com a ciutadans, i els que es neguen a renegar de la seva condició i només aparentment conviuen en harmonia amb els mortals, als quals no dubten a seduir (i sembla que a molts els encanta ser seduïts per un vampir) i clavar-los els ullals a la jugular a la primera ocasió. Entre els humans també hi ha divisió d’opinions: alguns, pocs en realitat, accepten públicament els vampirs i pensen que consumint “True Blood” poden dur una vida gairebé normal; altres senten aversió per aquestes criatures i les eviten, marginen o, en el pitjor dels casos, s’organitzen per destruir-les.

Fins aquí, no sembla que la història ofereixi massa novetats respecte dels relats de vampirs que han proliferat en els darrers anys. Però sí hi ha algunes diferències i penso que, definitivament, és per això que “True Blood” resulta atractiva per a l’espectador. En primer lloc, l’acció de les novel·les, i de la sèrie televisiva, està ambientada al sud dels EEUU, en un petit poble imaginari anomenat Bon Temps, Luisiana, una petita comunitat conservadora on encara s’arrosseguen problemes de convivència social i intercultural i en la qual continuen bategant els valors de l’antic “deep South”. En aquest context, els vampirs que intenten dur una existència més o menys normal, dins de les seves possibilitats (les recaigudes de vegades són inevitables), seran tractats com els nous “negres”, se’ls situa per sota d’ells en l’escala social (i això, en aquest sud racista i classista, déu n’hi do!), i no ens passa per alt que darrere l’enfrontament entre vampirs i humans s’amaga l’antic drama de l’acceptació o el rebuig de qui és diferent perquè no pertany a la raça o a la cultura dominants, tant és que parlem de negres o de vampirs.

La capçalera de la sèrie, que és una veritable joia, mostra a tothom que tingui ulls per veure-ho, el rerafons que hi trobarem: racisme i rebuig a les minories, les curioses i controvertides (segons es miri) costums religioses del sud americà, entre les quals no hi pot faltar el vudú portat pels antics esclaus, referències continuades a la sang, una manera de viure encara força lligada a les forces de la natura i sexe, molt més sexe i més explícit del que estem acostumats a veure en les produccions americanes. Aquest és, amb tota probabilitat, un dels ingredients que han assegurat l’èxit de la sèrie, sexe entre vampirs i humans, sense els problemes físics i morals plantejats per Stephanie Meyer a les seves novel·les, sexe entre vampirs, sexe entre humans, en totes les seves variants.  I tot això, emmarcat en una comunitat hipòcrita en els seus costums i amb un evident pes de la religió, no deixa de tenir el seu morbo.

La protagonista de True Blood és Sookie Stackhouse (Anna Paquin), una jove cambrera dotada de telepatia, que coneixerà Bill Compton (Stephen Moyer), un dels vampirs socialitzats i consumidors de sang artificial.  Com era d’esperar, acabaran enamorant-se i enfrontant-se a tots aquells que desaproven les relacions entre humans i vampirs, o el que és el mateix, entre dues “races” diferents (a què em sona?). El germà de Sookie, Jason, és un dels més reacis a acceptar que aquests éssers immortals entrin en el seu bar preferit, s’asseguin a la taula del costat i, molt menys, se’n vagin al llit amb la seva germana (no us sona, també?). De fet, la primera temporada de True Blood gira a l’entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar les dones massa aficionades a les proeses amatòries dels vampirs.

 

Juntament amb Sookie, els principals personatges humans són Tara, l’amiga negra de la protagonista, d’extracció social molt humil, filla d’una alcohòlica, incapaç de conservar la feina i que fracassa en totes les seves relacions amoroses perquè s’entesta a enamorar-se sempre de l’home equivocat… En fi, tot allò que s’espera que sigui una noia negra del sud; Sam, l’amo del Merlotte’s, el bar on treballa la Sookie, un personatge que poc a poc va mostrant que no és el que sembla, una mica reaci a acceptar la possibilitat d’”integració” dels vampirs, i que sent animadversió per Bill, no perquè sigui un vampir, sinó per gelos purs i durs; Lafayette, el cosí gai de Tara, cuiner del Merlotte’s i, en les seves estones lliures, traficant de V, que no és altra cosa que sang de vampir, una potent droga il·legal que s’aconsegueix quan alguns humans desaprensius es dediquen a drenar els immortals despistats; i Jason, el germà de Sookie, un caragirada simpàtic, faldiller, addicte a l’V, que es veu embolicat com a sospitós pels assassinats de dues dones. A la segona temporada de la sèrie es converteix en adepte d’una església sectària antivampírica, amb el seu predicador corrupte i tot.

El grup de vampirs protagonistes està encapçalat per Bill Compton, un soldat confederat de la Guerra de Secessió que, 160 anys abans, en tornar a casa seva després de la derrota del Sud, va ser convertit per una aparentment desvalguda vídua de guerra. S’agraeix que aquest vampir enamorat d’una humana no sigui un personatge tan almivarat i arravatadorament romàntic com el protagonista de Crepuscle, té els seus cops de genii treu els ullals quan és necessari, ja sigui contra els humans o contra els seus germans d’espècie. L’antagonista de Bill Compton és Eric Northman, un vampir de 1.000 anys, estraordinàriament poderós, excèptic pel que fa a la “integració” i que no té la “True Blood” com a base de la seva dieta (qui, podent gaudir de tant en tant dels seus plats preferits, s’acontentaria a viure a base de barretes dietètiques?). Dins del món jerarquitzat dels vampirs, Eric, que en la seva vida humana fou un guerrer germànic, és el “sheriff” de la zona, controla tots aquells que cauen sota la seva jurisdicció i només obeeix el vampir Goldric, el seu creador, amb qui l’uneix una profunda lleialtat. Aquest vampir fred i arrogant, a més, és copropietari del bar de vampirs “Fangtasia”, on van també humans que volen gaudir de sensacions “extremes”. D’un atractiu irresistible, Eric estableix un vincle amb Sookie Stackhouse, que en la segona temporada anirà derivant cap a una atracció mútua, però no sé per què em fa l’efecte que no arribarà a quallar, i no precisament perquè Sookie sigui immune als encants del noi dolent però amb sentiments (encara que siguin sentiments de vampir) ), sinó perquè Soockie no serà capaç de trencar la seva lleialtat cap a Bill. I perquè tot i experimentar emocions contradictòries envers Eric, aquest no deixa de ser un vampir dels de tota la vida, amb totes les conseqüències.

Com a molt, almenys en la segona temporada, Sookie s’acontenta a fer-lo protagonista dels seus somnis eròtics. Em consta que molts dels seguidors de la sèrie lamenten profundament que la cambrera tekepàtica no vagi més enllà del seu desig oníric per Eric, perquè la química entre els dos personatges és indubtable, i un dels ingredients que ha mantingut l’atenció dels telespectadors de la segona temporada a Espanya ha estat saber com es resolia aquesta tensió sexual entre Sookie Stackhouse i Eric Northman.

 

Mentre que la primera part de la sèrie es caracteritza per primar la trama de misteri i detectivesca, la segona temporada és molt més “sobrenatural” i més extrema en tots els aspectes apuntats en l’anterior. Es coneixen els orígens dels protagonistes vampirs, qui és qui i per què. Els papers principals no es limiten a Bill i Sookie, sinó que prenen moltíssima més importància els personatges de Jason, Sam, Tara i Lafayette. A més, apareix a Bon Temps un estrany personatge femení, un llop amb pell de xai disfressat de treballadora social disposada a ajudar la inadaptada Tara amb un propòsit gens altruista. Aquesta dona, tan poc humana com els vampirs, acabarà convertint el poble en una mena de bacanal continuada sota els efectes d’un sortilegi contra el qual no podran actuar ni els poderosos no-morts.

Som davant d’una sèrie d’èxit estudiat i pensat, que aprofita l’interès vampíric del moment? Sens dubte, però és evident que no es tracta de Buffy la caçavampirs. Darrere de tot això hi ha molt més, com demostren els premis i nominacions que han aconseguit els seus guionistes i actors. I encara que no tinguéssim en compte aquests reconeixements, que tampoc no és definitiu, bona part del seu èxit, insisteixo, té a veure amb determinats missatges, molt subliminals, de vegades, fins i tot a nivell visual d’aquesta sèrie, com al debat a l’emtorn de la legalització del matrimoni entre vampirs i humans (em segueix sonant) o les aparicions televisives de la representant del partit favorable als drets dels vampirs, una referència claríssima als arguments que als anys 50 i 60 reivindicaven els drets civils de la població negra.

Per acabar, el vídeo dels crèdits d’inici de la sèrie, esplèndid tan visualment com pel tema Bad things, interpretat per Jace Everett.

Estic fins al gorro de manifestos lingüístics

Posted on

La invasió, la colonització i l’ocupació, així com d’altres casos de subordinació política, econòmico o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no,  la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística del parlant.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Un dels elements principals del nacionalisme polític espanyol és la seva visió de la cultura i de la llengua castellanes com les predominants en el territori de l’Estat i, per tant, un menyspreu més o menys velat, depenent de l’època o del color polític dels governants, de la resta de llengües i cultures que són pròpies de les altres nacionalitats històriques a Espanya.

A Catalunya estem acostumats als manifestos que en nom de la llibertat, reclamen una major presència del castellà a la societat, sobretot a l’ensenyament. Es presenta el castellà (o “espanyol”) com una llengua amb poca presència social, als castellanoparlants pràcticament com a víctimes i perseguits pels opressors catalans i l’ensenyament de la llengua castellana com de segona categoria. Reclamant el dret a expressar-se en castellà, que és legítim i constitucional, aquests manifestos amaguen o maquillen una consideració del català com a llengua no apta per a totes les funcions socials  i un desig que existeixi un ensenyament lingüístic monolingüe. Ens parlen de bilingüisme, pero no ens enganyem: el bilingüisme no afavoreix les llengües minoritàries, ben al contrari, les minoritza i les arracona.  Els que promouen i signen aquests manifestos coneixen a la perfecció com funciona qualsevol procés de substitució lingüística: quan una llengua amb un major nombre de parlants, representant d’una cultura majoritària i unida al poder polític competeix en un territori amb una altra llengua minoritària, encara que sigui la própia d’aquest territori, el resultat lògic és la substitució lingüística, la desaparició d’una llengua i, per tant, d’una cultura. Des de la introducció del llátí en els territoris de la Península Ibèrica i la desaparició de les llengües preromanes (excepte de l’euskera), fins a casos molt més propers, com l’agonia del bretó i de l’occità a França, o del gaèlic a Irlanda, el resultat final és el mateix. Ni tan sols fa falta que la llengua del poder s’imposi i la llengua minoritària s’imposi, es persegueixi, només és qüestió de tenir una mica de paciència, de reclamar un bilingüisme suposadament equitatiu i constitucional, i al tombant de dues o tres generacions, la substitució lingüística s’ha consumat.

Malgrat tots els agravis que aquests manifestos addueixen contra la política lingüística catalana, la realitat indiscutible és que l’aprenentatge del castellà està assegurat i ningú acaba 4t d’ESO sense parlar i escriure correctament el castellà, tot i les històries i els rumors que circulen fora de Catalunya. Curiosament, no podem dir el mateix en relació al coneixement i l’ús del català.  Una dada significativa: els resultats de Selectivitat de Llengua castellana sempre són millors que els de Llengua catalana.

 Els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals i independents de la consideració política o jurídica de llengües oficials, regionals o minoritàries.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

L’últim d’aquests manifestos reivindicatius és el Manifiesto por la lengua común. Els que el signen, encapçalats per Fernando Savater i Vargas Llosa, demanen que entre totes les llengües que es parlen a l’estat, es constati que el castellà és la llengua espanyola per autonomàsia. El manifest comença dient que el castellà és la llengua espanyola superior a la resta d’idiomes que es parlen a l’Estat espanyol, les considera de segona categoria i menys útils.  El castellà apareix com la llengua de l’alta cultura, de la comunicació, de la ciència.  Fins i tot insisteixen en la idea que el castellà té una sèrie de valors que no tenen les altres tres llengües (euskera, català i gallec). Res, que ja ho deia Diderot: Parle français au sage.

Aquest manifest amaga, intencionadament, uns fets que són irrefutables: les llengües, per elles mateixes, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, no són més importants unes que les altres. Quan una llengua guanya en parlants o va ocupant àmbits diversos, és per causes polítiques i de poder econòmic. Al llarg de la història, llengües com el castellà o el francès han jugat el rol que avui en dia té l’anglès, perquè els estats en què es parlaven dominaven el panorama polític o eren una potència econòmica.  El percentatge de persones en el món que avui saben parlar anglès és superior al de fa 25 o 30 anys i ho és per raons de prestigi lingüístic.  O potser l’anglès té uns “valors intrínsecs”  diferents i “superiors”  als del castellà, alemany, japonès o portuguès?  

 La majoria de les llengües amenaçades del món pertanyen a comunitats no sobiranes i un dels factors principals que impedeixen el desenvolupament d’aquestes llengües i acceleren el procés de substitució lingüística són la falta d’autogovern i la política dels Estats que imposen la seva estructura política i administrativa i la seva llengua.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

La gran majoria dels castellanoparlants de l’estat espanyol que no viuen en un territori amb una llengua pròpia diferent del castellà, perceben com a anòmala qualsevol situació lingüística que no respongui a la igualtat 1 estat = 1 sola llengua. Volen fer-nos creure que desconeixen que existeicen casos com el de Bèlgica, Suïssa o Canadà, on aquesta qüestió s’ha resolt de manera diferent a la decidida a Espanya a partir de 1978. Segur que preferirien que, com ha succeït a França, les llengües minoritàries del territori fossin considerades com a “curiositats” folclòriques, fins i tot, dialectes (“patois”, els anomenen allà, amb una càrrega despectiva evident), sense cap tipus de reconeixment oficial. Això precisament és el que es pretén des del nacionalisme espanyol centralista: partitnt d’arguments erronis, com el prestigi o el nombre de parlants, desprestigiar i minoritzar la resta de llengües de l’estat, perquè per a ells,  resulta normal que el castellà sigui “l’espanyol”, la llengua comuna i oficial de tot el territori. No són capaços de entendre que ho és per raons d’expansió política i territorial, perquè la història és la que és, però no perquè el castellà, com a llengua estrictament parlant, sigui millor que qualsevol altra. Està clar, no obstant, que en el moment de redactar la Constitució, immersos en una delicadíssima transició política que es podia tòrcer en qualsevol moment, s’hagueren de fer concessions (per les dues parts, evidentment), i des del centralisme castellanoparlant, no es van creure en cap moment això de la realitat plurilingüística i pluricultural de l’estat, però van haver d’empassar-s’ho, ateses les circumstàncies.

Podríem fer un exercici d’història-ficció: imaginem-nos que el Tercer Reich, aquell que havia de durar 1.000 anys, hagués acabat dominant Europa i imposant la seva llengua i pautes culturals als països envaïts. Imaginem-nos també que per motiu d’aquesta hipotètica invasió militar i política, l’Estat espanyol també hagués estat colonitzat lingüísticament i culturalment per Alemanya. Com a resultat, l’alemany s’imposa com a llengua, es fa obligatori, es persegueix el castellà, se l’arracona en tots els àmbits socials i culturals, la llengua dels vencedors s’imposa a les escoles, als mitjans de comunicació, a la literatura. Saber alemany resultaria indispensable. Hi ha, a més, un adoctrinament que insisteix en els “valors intrínsecs” de la llengua alemanya i que menysprea la llengua pròpia del territori conquerit. Tot i que la societat es resistiria a abadonar l’ús del castellà, al tombant de 200 o 300 anys la “germanització” seria efectiva. M’agradaria saber què defensarien els Savater i els Vargas Llosa de torn. Que l’alemany és la llengua superior de l’Estat espanyol i que el castellà és una llengua de segona categoria? Que aquells que han conservat la llengua pròpia se n’han d’oblidar perquè l’única llengua apta per a la cultura, la ciència, la premsa, etc, és l’alemany? Parlarien del castellà com a “llengua-pijama”, tal com ho fan del basc, del català o del gallec? Siguem sincers: cap comunitat lingüística accepta una llengua que no és la pròpia de manera voluntària, sinó per imposició, per motius polítics o perquè és la llengua del poder econòmic.

 Tota comunitat té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els nacionalistes espanyols s’esgarrifen quan se’ls donen arguments històrics, sembla que tenen fòbia a conèixer quina ha estat la realitat històrica d’aquest país (malauradament, aquest mal no només el pateixen en relació a les llengües). No volen ni sentir-ne parlar. Però els agradi o no, hi ha una realitat que no poden ignorar. A partir del segle XVI, la creació dels estats europeus demanava una unificació política, lingüística i fins i tot religiosa. El castellà és adoptat com la llengua de la monarquia hispana i si bé no es pot parlar d’una imposició per part de la dinastia dels Habsburg d’aquesta llengua en aquells territoris que tenien una llengua pròpia diferent durant els segles XVI i XVII,  tampoc no farà falta, perquè la castellanització avança lenta però implacable per raons de prestigi i de desig d’assimilació a la monarquia.  No serà fins al regnat de Felip V, amb el Decret de Nova Planta, quan es prohibeixi l’ús públic i oficial de la llengua catalana, quan la cultura no castellana és perseguida durament. I a partir d’aquí, excepte durant el brevíssim parèntesi de la Segona República, aquesta ha estat la realitat amb què han hagut d’enfrontar-se els territoris amb una llengua i una cultura pròpies diferents del castellà: persecució o, en els millor dels casos, minorització. I ens agradi o no, aquesta és la realitat històrica de la pretesa riquesa cultural i lingüística de l’Estat espanyol. I a Catalunya fem com que ens creiem que des de la majoria castellanoparlant se la creuen, tot i que sabem que el que s’amaga darrere d’aquest concepte tan democràtic és la voluntat d’uniformitzar culturalment i lingüísticament tot el territori, començant per voler imposar un equitatiu, democràtic i enganyós bilingüisme. O adduint arguments com la “inversió en capital lingüístic”, és a dir, barrejar la cultura amb l’economia. Per això, perquè és superflu invertir en llengües pijama, si volem comprar un DVD d’una pel·lícula, no sempre el tenim disponible en català. El mateix passa amb les estrenes de cinema i amb les joguines interactives o educatives. O si volem llegir en català l’últim best-seller, hem de pagar al voltant de 6 o 7 euros més que si comprem l’edició castellana.  Els nacionalistes espanyols s’enorgulleixen de l’augment de parlants del castellà, és clar, però és que no es té altra opció, ja se’n cuiden ells. Quan es fan esforços per normalitzar les cultures i les llengües pròpies de Catalunya, d’Euzkadi, de Galícia, aleshores apareixen periòdicament manifestos que denuncien una suposada persecució del castellà. A Catalunya això ens sembla tan surrealista que no sabem si emprenyar-nos o riure. I és que a sobre de cornuts, paguem el beure, perquè sembla que si parlem català ho amb ànim de molestar els castellanoparlants, per la qual cosa, per tenir una cultura o una llengua diferent, caldria que estiguéssim demanant-los disculpes cada dia. Però els que vivim a Catalunya, siguem o no catalans de naixement, i amb independència de quina sigui la nostra llengua pròpia, sense saber-ho, fem nostres les paraules de Popper quan escrivia Si es vol que continuï la puixança de la raó i que sobrevisqui la racionalitat humana, no haurem d’imniscuir-nos mai en la varietat dels individus i de les seves opinions, finalitats, o propòsits (tret dels casos extrems en què la llibertat política estigui en perill). Fins i tot les crides (que tant satisfan des del punt de vista emotiu) a una “tasca comuna”, malgrat que sigui del tot excel3lent, no son sino crides a l’abandonament de les diferents opinions ètiques, a l’abandonament a les crítiques mútues i dels debats que aquestes opinions generen. Al final, són crides que ens volen fer renunciar al pensament racional. Digueu-nos pragmàtics…

 L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques d’arreu del món.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Els manifestos lingüístics no afecten gaire la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la llengua materna de les persones.  Com a molt, ens produeixen una mica de cansament, perquè sabem que la batalla contra la desinformació mediàtica està perduda. No serveix de res que expliquem que a Catalunya no es rebutja l’ús del castellà, que la gent parla una llengua o una altra sense problemes, fins i tot durant la mateixa conversa amb persones diferents. Que no ens surt urticària si algú ens pregunta una adreça en castellà ni deixem de servir a un client en una cafeteria per la llengua en què parli. Que podem llegir i escriure en les dues llengües i tant de bo poguéssim llegir i escriure en deu llengües més. Que la immensa majoria dels pares no s’oposa al fet que els seus fills siguin escolaritzats en català perquè al llarg de tots els anys d’educació, les hores de llengua catalana i de llengua castellana s’igualen (3h de català i 3h de castellà a l’ESO) i el coneixement del castellà està garantit. Que els nens a les classes, al pati, al carrer, parlen la llengua que els ve de gust i ningú els persegueix o els adoctrina. I aquells pares que signen manifestos en contra de la presència del català a l’escola, són els que acaben preferint matricular els seus fills al Liceu Francès, al Col·legi Suís a qualsevol escola privada americana, encara que sàpiguen que la llengua majoritària que escoltaran els seus fills durant les hores de classe serà el francès, l’alemany o l’anglès, no el castellà. Així que no enganyen ningú: la seva actitud no és favorable a l’escolarització en castellà, sinó contrària a la consideració del català com a llengua normalitzada en tots els àmbits.

Sempre he pensat que conèixer llengües diferents és obrir finestres al món, a diferents maneres d’entendre la realitat, ja que et posa a l’abast cultures ben diverses. Menysprear una llengua és menysprear una cultura. I com deia Ovidi Montllor, a qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi. I que ningú s’enganyi: el desenvolupament d’una llengua no es fa en funció dels “valors intrínsecs” de què parla el Manifiesto de la lengua común, sinó en funció de majories i d’imposició de criteris. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure: la situació lingüística actual de l’Estat espanyol és coneqüència d’atzars polítics, com a tot arreu, de lleis restrictives, resultat d’imposicions i de persecucions. Si després de tot això, la cultura i la llengua catalanes no han desaparegut davant de l’embranzida castellanitzadora, és de suposar que deuen tenir més valors “intrínsecs” dels que voldrien els que signen aquest manifest.

 L’universalisme ha de basar-se en una concepció de la diversitat lingüística i cultural que superi a la vegada les tendències homogeneïtzadores i les tendències a l’aïllament exclussivista.

Declaració Universal de Drets Lingüístics

Aquest nacionalisme lingüísic espanyol troba ressò no només entre la dreta, sinó també entre l’esquerra, en amplis sectors del PSOE i d’Izquierda Unida. Sembla que, independentment de quina sigui l’opció política, sembla natural que el castellà tingui una preeminència sobre la resta de llengües, que sigui vehicular a l’ensenyament i que si és necessari modificar la Constitució (que per altres qüestions sembla intocable) i els estatuts d’autonomia, es faci. A Catalunya, mentrestant, acostumats a aquests tipus de manifestos, es continua afirmant que la qüestió lingüística no és percebuda com un problema per la immensa majoria de la societat, sigui catalanoparlant o castellanoparlant (aquests s’emporten la pitjor part, perquè són considerats com a “renegats” cada cop que intenten explicar-ho). Però com és sabut, el conflicte s’atia sempre des de fora, per part dels que no han viscut mai a Catalunya ni coneixen la seva realitat lingüística. I se’ns continuen posant els ulls com a plats quan sentirm afirmacions del tipus: “Si entres en un bar o en una cafeteria, si no saps català, no t’atenen”, “La gent no et contesta si els preguntes una adreça en castellà” o “No t’entenen si truques a un organisme oficial i parles en castellà, et pengen el telèfon”. Fer aquests tipus d’afirmacions, a més de demostrar una perversitat d’intencions claríssima, demostra que no es coneix la realitat social a Catalunya, el percentatge de població castellanoparlant o bilingüe ni tampoc, el caràcter obert i cosmopolita de la immensa majoria de la societat catalana, sigui quina sigui la seva llengua materna. Però això, malauradament, no els ho farem entendre. Així que serà millor que ens ho prenguem a conya…

Del Barça al nacionalisme espanyol

Posted on

Aquests dies, voltant per la xarxa per veure què s’havia escrit sobre el partit Barça-Inter, vaig acabar llegint, sense voler-ho ni buscar-ho, tot un seguit de comentaris, escrits, imagino, per seguidors del Reial Madrid que estaven encara en fase d’èxtasi en saber que el Barça no jugaria la final de la Champions al Bernabeu. Se’ls notava alleujats pel fet que els seguidors barcelonistes no profanarien el temple del futbol madridista ni els carrers de la seva ciutat. Fins i tot, al dia següent al partit, havia vist per la televisió com grups de seguidors del Reial Madrid ho celebraven a Cibeles. Ja se sap com són les rivalitats futbolístiques i no em van sorprendre determinats comentaris, més enllà de la constatació que, de vegades, l’ésser humà gaudeix molt més del fracàs del rival que dels èxits propis, recordem allò d’el perfum més agradable és el del cadàver del nostre enemic. Probablement si hagués estat a la inversa, nombrosos barcelonistes haurien fet més o menys el mateix, aquí també tenim la nostra colla d’afeccionats que, si el Barça no guanya, es consolen amb les derrotes del Madrid. No sé si això deu passar entre totes les aficions d’equips amb rivalitats esportives similars a aquesta, és possible.

Però la qüestió que va cridar la meva atenció fou el to extremadament agressiu, groller, ressentit, amarat de menyspreu i prejudicis d’aquelles paraules, no només contra el F.C. Barcelona i la seva afició, sinó contra tot el que tingués relació amb Catalunya i els catalans. Aquests comentaris no celebraven una victòria del Reial Madrid, sinó una derrota del Barça, i no només això: el que en realitat els alegrava era el que entenien com una derrota dels catalans. Semblava com si, en realitat, s’hagués jugat la final d’una confrontació entre Espanya i “los putos catalanes de mierda”. No hi tenia cabuda el futbol, l’Inter no hi pintava res. Eren ells, els espanyols que havien guanyat no sé quina batalla contra Catalunya i els catalans. Això és el que em va sobtar, no perquè em sentís especialment ofesa com a seguidora del Barça o com a catalana (aquest estadi crec que per aquí el tenim més que superat per repetitiu), sinó perquè vaig copçar que no es tractava de provocacions orquestrades pels cervells extremistes i malaltissos de sempre, alimentats de tòpics seculars, com una epidèmia recurrent que apareix cada cert temps i que els catalans confiem que no s’estengui entre la població sana. Allò era fruit d’un estat d’opinió que ja no té res a veure amb el futbol i que, com la malaltia de què parlava, infecta cada cop sectors més amplis de la societat espanyola.  

No és res nou, ja ho sé. La identificació “Barça-Catalunya-nacionalisme” és antiga, com antics eren alguns dels tòpics i prejudicis anticatalans que estava llegint.  Com antiga és l’actitud flegmàtica que vaig adoptar, la que es fa servir majoritàriament a Catalunya: pensar que els prejudicis són fruit del desconeixement de la realitat catalana i de la falta de cultura. No sé si som ingenus o estoics, perquè sempre hem cregut que l’actitud anticatalana s’alimenta d’una barreja de tòpics i rumors que només persones ignorants i fanàtiques poden creure’s sense posar-se vermelles. Ara, després de pensar-hi amb més deteniment, penso que sí, que pequem d’ingenus. Perquè aquests tòpics són alguna cosa més que opinions sense fonament, i que expressen de la manera més visible, cridanera, exaltada i evidentment, més grollera, ell vell sentiment anticatalà, el de sempre, el de tota la vida i que no es un invent franquista, el que ens considera separatistes, insolidaris, egoistes, avars, antipàtics, tancats en nosaltres mateixos, interessats. És l’ anticatalanisme que ratlla extrems de vegades patològics,explotat sàviament no només per la dreta espanyola, que al cap i a la fi és que el podríem esperar, sinó des de tot l’espectre polític espanyol, de banda a banda. En aquell moment vaig prendre consciència que el que s’està estenent per la societat espanyola és, precisament, allò que si els preguntéssim jurarien rebutjar amb tota vehemència: el nacionalisme, un nacionalisme espanyol, molt més radical i excloent que la resta de nacionalismes “perifèrics” (basc i català, sobretot).

No entenc, si no, per què en un partit de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, els seguidors d’aquest equip agiten banderes espanyoles. Qui exclou a qui? Aquesta és la gran paradoxa: critiquen el suposat separatisme català, però, a la vegada, ells mateixos perceben els catalans com a diferents i no espanyols. Malgrat tot, penso que la gran majoria dels nacionalistes espanyols no tenen consciència de ser-ho o bé es neguen a admetre que ho són.

Manipulació, propaganda i exaltació, aquest és el perillós combinat que s’està servint per alimentar el nou nacionalisme espanyol, tant des de la dreta com des de l’esquerra. I observo que el missatge arrela, des de les més altes instàncies polítiques i culturals fins a la gent del carrer. S’ha de ser espanyol i s’ha d’estar orgullós de ser-ho. D’aquí la gran inversió mediàtica que s’està duent a terme per trobar elements cohesionadors de la societat espanyola i que constitueixin un motiu d’orgull, que acabin amb aquell sentiment d’inferioritat que s’arrossega des de fa segles, com per exemple, la selecció de futbol, “la Roja”, amb tot el desplegament de publicitat, espai il·limitat en les televisions, concentracions urbanoes, eslògans (Podemos, Vamos a desafiar al mundo, Disfruta de la Roja), etc, tot animat pels darrers èxits esportius. Imagino que l’objectiu últim no s’escapa a ningú mitjanament perspicaç.

Un altre element que ha de cohesionar tots els espanyols és la llengua, l’elemenet cultural identificatiu per excel·lència de tota comunitat humana. Els nacionalistes espanyols reconeixen en l’espanyol una superioritat i uns valors que el situen per sobre de la resta de llengües que es parlen a l’estat, que minusvaloren i no perceben com a part d’un patrimoni cultural comú.

I encara així, no hi ha una percepció general de l’existència d’aquest nacionalisme espanyol, la qual cosa és ben lògica, ja que el nacionalisme és la ideologia que demonitzen i rebutgen de pla. Perquè el seu nacionalisme no parteix d’una uniformitat ètnica ni d’una identitat històrica única, per això no acceptarien ser etiquetats com a nacionalistes. Al contrari, es presenten com a defensors de la democràcia i de la més estricta legalitat constitucional, la que no exclou ningú. Però defensant l’essència del que és “espanyol”, hi ha implícita  una exclusió de tot aquell que no pot o no vol ser considerat com a tal.

És un nacionalisme que diu valorar i protegir la “pluralitat cultural” espanyola, però que no se la creu, per a ells, la riquesa cultural espanyola és més aviat “folclòrica”, perquè “España es Una”, no ens equivoquem. Defensen la superioritat del que és espanyol i si no s’atreveixen a afirmar que el català o el gallec són dialectes (amb el basc ja no s’hi veuen amb cor), és perquè una asseveració d’aquesta categoria fa un tuf a franquisme ranci i ignorant, que és el que precisament volen obviar.

I jo, mentrestant, encara hi ha qüestions que no acabo d’entendre:

 – per què des d’Espanya es respecta i s’entén el per què dels nacionalismes en els països bàltics, a l’antiga Iugoslàvia, al Kurdistan o a les antigues repúbliques soviètiques. Però no es respecta el nacionalisme basc, català o gallec.

– per què són capaços de copçar la diferència entre nació i estat i el concepte de nació sense estat en els casos palestins o saharauis, però es tanquen en banda quan la qüestió la tenen a casa.

– per què volen vendre la idea d’Espanya com una nació, quan Espanya no té una unitat històrica, lingüística i cultural única, fins i tot els nacionalistes espanyols més radicals ho saben, una altra cosa és que ho vulguin admetre.

– per què no se’ls passaria pel cap minusvalorar llengües com l’islandès (uns 300.000 parlants, aproximadament), el danès (6 milions de parlants), el finlandès (5 milions de parlants), el noruec (5 milions de parlants), el lituà (4 milions de parlants), l’estoni (1 milió de parlants), el letó (1 milió i mig de parlants), l’albanès (6 milions de parlants)…. Però, en canvi, consideren que el català, amb 7 milions de parlants i 3 milions més que l’entenen, tot i que no el parlin habitualment, és una llengua pijama, una llengua d’estar per casa, que s’hauria de fer servir només en l’àmbit familiar i col·loquial.

– per què sembla que els nacionalistes espanyols s’avergonyeixen de ser-ho?. El discurs que utilitza tant la dreta com l’esquerra espanyola es basa en el caràcter no excloent de la nació espanyola, mentre que els nacionalismes entenen que ho són en essència. De moment, però, ja en queden exclosos tots aquells que s’atreveixen a discutir el concepte d’unitat nacional. I no és una opinió subjectiva perquè, com he dit abans, només cal observar les banderes espanyoles en els partits de futbol, les manifestacions, els comentaris insultants, els boicots als productes catalans, els manifestos a favor de l’ús del castellà a Catalunya, com si fos precisament aquesta llengua la que estigués amenaçada i necessités ser objecte de protecció. Tot això es fa contra un “enemic”, un adversari, contra aquells amb qui es tenen greuges no resolts, però mai contra els qui es creu que formen part del mateix grup o de la mateixa “nació”.

Quan l’any 1916 van preguntar a Rovira i Virgili, un dels més importants ideòlegs del catalanisme, què pensaven els catalans sobre els espanyols, va respondre: “Si vostè em pregunta si els catalans odien Espanya, li diré que no; si em pregunta si estimen Espanya, els diré que tampoc.”. Això no és ni bo ni dolent, és una postura molt catalana, tenint en compte els pocs motius que històricament s’han tingut a Catalunya per sentir-se “estimats” i valorats pels espanyols. Però ara, tenint en compte les circumstàncies presents, hauríem de fer un exercici de sinceritat i preguntar-nos: Qui exclou a qui? Qui odia a qui?