El vell fantasma de l’antisemitisme torna a campar a plaer per Occident. Malgrat tot, les formes sota les quals es presenta han canviat i el discurs que el justifica intenta marcar distàncies respecte a la judeofòbia més tradicional. Però, com si d’un virus es tractés, simplement ha experimentat una mutació. L’odi i el rebuig als jueus, en els darrers 30 anys, ha iniciat una nova etapa, la de l’antisemitisme “políticament correcte”, i s’ha infiltrat en les societats occidentals disfressat de progressista i d’antiracista, de defensor dels drets del poble palestí, però, en essència, continua alimentant-se dels mateixos prejudicis que la judeofòbia medieval. Com deia Hitler per justificar l’odi del nazisme als jueus: Si el jueu no existís, hauríem d’inventar-lo.
Les principals característiques del nou antisemitisme són: 1) pervivència dels antics prejudicis cristians sobre els jueus, que encara subsisteixen a Occident, molt especialment a Espanya, a Rússia i a les repúbliques exsoviètiques, com Ucraïna, i que han assumit sense problema en els països musulmans; 2) negació o justificació de l’Holocaust, com a formes d’antisemitisme; 3) l’hostilitat política i religiosa musulmana contra l’Estat d’Israel, l’origen de la qual rau en el conflicte amb el poble palestí i que està arribant a una dimensió molt preocupant, ja que està sent assumida per l’esquerra progressista europea sota la forma de l’antisionisme. L’antisemitisme definit com a “hostilitat contra els jueus” ha estat i continua essent –encara que transformat i transformant-se –una constant històrica i és l’exemple més antic, més ràpid i paradigmàtic de discriminació religiosa i d’intolerància religiosa. Com ha afirmat Umberto Eco: Quan una actitud sobreviu durant 2.000 anys, fa olor de fe religiosa, de creences fonamentalistes, de fanatisme.
La Shoah, l’Holocaust, va atenuar les tradicionals formes d’odis a tot el que era jueu, probablement per no identificar-se amb els règims polítics d’extrema dreta. No obstant, el temps posa tothom en el seu lloc, i els antisemites occidentals han trobat un nou trencall en el seu camí secular per retornar al punt del qual no els hagués agradat moure’s mai. Actualment són pocs els països occidentals o els individus que es declaren, almenys obertament, antisemites perquè han trobat una nova manera de justificar el seu odi al jueu: ara són antisionistes. L’ultradreta no necessita subtileses ni fer puntes de coixí per descarregar l’odi tradicional cap al poble jueu. Però ara és també l’esquerra que, des d’un fals progressisme, atia el foc judeòfob i l’excusa en forma de crítica a l’Estat d’Israel. Els governs espanyols del PSOE i bona part de la premsa d’aquest país estan jugant a aquest joc perillosíssim, a la identificació entre jueu=Estat d’Israel, sense més matisos, a dimonitzar el jueu en general i a l’israelià en particular per les actuacions polítiques d’un estat. D’altra banda, no sé si són conscients que practicant aquesta política suposadament antiimperialista, de bons i dolents absoluts, de rics i pobres, de víctimes i botxins, estan compartint espai ideològic amb els sectors més retrògrads i fanàtics, tant des del punt de vista polític com religiós: l’extrema dreta i el Cristianisme i l’Islam més donamentalistes i radicals. Seria bo que hi reflexionessin.
L’excusa de l’antisemitisme com a reacció contra la política d’Israel no se sosté. Mai ningú va odiar els russos que van viure sota el règim d’Stalin ni Occident es va convertir en germanòfob a causa dels crims nazis. Per tant, l’excusa antisionista no em serveix, perquè si hi aprofundim una mica, l’antisemitisme actual és l’antisemitisme de sempre, el més antic, irracional i fosc, el que es nodreix de prejudicis i estereotips. En els països musulmans es practica aquesta judeofòbia sense més complexos, mentre que a Europa es necessita passar-li una lleugera capa de correcció política.
Quan els grups antiglobalització, els militants d’esquerres, l’’elit intel·lectual d’un país surt al carrer per protestar contra la política de l’Estat d’Israel en relació al poble palestí, quan agiten banderes iranianes o profereixen crits de suport a Hamas, no ens enganyem, el que es posa en tela de judici no és una política determinada o l’acció d’una governants concrets, que seria absolutament legítim, d’altra banda. El que en realitat es qüestiona és l’existència mateixa d’aquest estat, l’únic estat jueu del món, i, a més, l’existència dels jueus com a poble. Així, doncs, el nou antisemitisme nega el dret a l’autodeterminació dels jueus com a poble, el seu dret a expressar-se col·lectivament o a existir com a estat, i es nega a reconèixer a l’Estat d’Israel els mateixos drets que a la resta d’estats del món, nega o erosiona la seva legitimitat. Els països europeus, després de segles d’existència dels jueus en les seves societats, d’assimilació, van demostrar fa 60 anys que els continuaven considerant com a estranys. Quan un règim polític assassí es va treure la careta i va decidir que l’única sortida al “problema jueu” era el seu extermini, van ser molt pocs els que van alçar la veu per defensar-los. La Solució Final no s’hagués pogut dur a terme sense la decidida col·laboració dels ciutadans francesos, ucraïnesos, polonesos, etc, amb els invasors nazis. Després que el món assistís al dantesc espectacle del descobriment dels crims nazis, dels camps d’extermini i de les cambres de gas, els europeus continuaven sense voler reconèixer com a seus els supervivents jueus de l’Holocaust, els volien ben lluny. I quan els jueus s’organitzen políticament, es cohesionen com a poble, s’organitzen, deixen de ser els jueus diaspòrics, febles, submisos i s’aferren al tros de terra que els atorga l’ONU, aleshores tampoc no els reconeixen el dret a viure-hi. Sembla força clar que el que Occident no acaba de veure clar és si el poble d’Israel té el dret a viure, a existir. Com va dir Jules Isaac, l’historiador jueu fundador de la Confraternitat Judeocristiana, Israel és el jueu dels estats. L’escriptor israelià Amos Oz, en el seu llibre Una història d’amor i de foscor, recorda els seus anys infantils a Jerusalem, on després de l’Holocaust i de l’arribada dels jueus europeus desplaçats, apareixien pintades amb les paraules “Jueus, fora de Palestina”. Però el pare de l’escriptor, un intel·lectual rus natural d’Odessa i que havia passat la seva adolescència i joventut a Lituània, recordava quan a les parets de les ciutats europees dels anys 20, apareixien just les paraules contràries: “Jueus, marxeu a Palestina”. Amos Oz mostra clarament el missatge que s’adreçava als jueus: “No estigues aquí i no estigues allà. És a dir, no estigues, no existeixis.”.
L’antisionisme és, doncs, el nou antisemitisme del segle XXI. L’odi als jueus es presenta ara amb la forma de crítica política i ja no són només els ultradretans que el justifiquen i el practiquen. Aquest nou antisemitisme es defineix sempre en oposició a d’altres ideologies i grups: és antisionista, antiglobalització, antiamericà, antiisraelià, antiimperialista, antinacionalista,.. Però en el fons, aquest antisionisme representa la judeofòbia tradicional: darrere les crítiques a l’Estat d’Israel, continua havent-hi els tòpics i els judicis de valor ètnics, religiosos i culturals que han alimentat l’antisionisme des de sempre.
“L’antisemitisme deshonrat per Hitler era l’odi capa un poble acusat de ser presumit, materialista i cobdiciós, i de vulnerar els grans valors de les nacions. Era, sobretot, un antisemitisme “de competència”, ja que els jueus eren acusats sovint d’ocupar el lloc dels francesos, d’instal·lar-se a França com a paràsits. Aquest antisemitisme no ha estat rehabilitat, tan aviat treu el nas, és immediatament condemnat pel conjunt de la societat. Però el que sí detecto és el sorgiment d’un antisemitisme “de compassió”, compassió cap a aquelles víctimes que són els palestins. Aquest sentiment s’expressa molts cops sota la forma d’una judeïtzació dels palestins, percebuts com els jueus de l’actualitat. Avui els jueus són condemnats a l’ostracisme, no en tant que jueus, sinó en tant que nazis, no per ser considerats membres d’una raça inferior, sinó perquè són vistos com a racistes.” (1)
Així, doncs, l’estratègia antisemita actual és clara: els jueus han passat de ser les víctimes a ser botxins. Si ara són botxins, és necessari buscar-los una víctima: el poble palestí. Després de la Shoah, l’atac als jueus com a poble no podia partir dels vells estereotips, perquè apareixien com a víctimes de l’Occident cristià des de feia dos mil·lennis. Però si es produïa un desplaçament dels rols, l’antisemitisme podia tornar a renéixer entre la societat. Amb una visió maniqueista de la realitat, de bons i dolents, els jueus s’han convertit en victimaris i els palestins, en les víctimes per antonomàsia. Tant de bo Occident hagués percebut en algun moment d’aquests 2.000 anys els jueus de la mateixa manera com ara perceben la situació dels palestins.
Avui en dia no seria políticament correcte odiar el jueu com a individu pèrfid, especulador, traïdor, conspirador, immoral, covard o mesquí. Però si es produeix un desplaçament de l’odi individual antijueu a l’odi col·lectiu contra l’Estat d’Israel, aquest odi es converteix en progressista, és d’esquerres, és políticament correcte. Amb la qual cosa, s’obre la veda i es pot odiar sense complexos i sense mala consciència tots els ciutadans israelians i tots els jueus per extensió. S’ha traspassat la línia i l’antisemitisme s’ha infiltrat en els sectors progressistes i democràtics europeus. L’esquerra encara manté el seu imaginari ideològic de víctimes i botxins, promou la imatge del Gegant Israel, el nou Goliat, enfrontant-se contra, quina paradoxa, el David palestí que, com el rei bíblic, ataca amb pedres l’enemic. Així de simplista i sense més matisacions.
El que predica l’antisionisme com a nova forma d’antisemitisme és que Israel és un estat racista i nazi, que ha de ser destruït com a única forma d’acabar amb les massacres a l’Orient Mitjà. Amb la seva destrucció, el poble palestí aconseguirà el dret a la creació d’un estat independent en aquest territori, “net” de jueus. Com diu un dels lemes de Hamas: “Llançarem els jueus al Mar Roig”. En realitat, traient legitimitat a l’Estat d’Israel pel que fa al seu dret d’existir, el nou antisemitisme no es diferencia en absolut d’aquells que al llarg de 2.000 anys es qüestionaren el dret a viure, a existir, del poble jueu. Els antisemites actuals, com que no poden fer servir la teoria de la “conspiració jueva”, inventen la teoria del “lobby sionista” (tan burdament increïble com els Protocols dels Savis de Sió, que en el segle XIX defensava aquesta pretesa conspiració), recorren a les teories revisionistes o negacionistes de l’Holocaust, a la nazificació d’Israel, dels seus ciutadans i dels jueus del món, considerant-los genocides. I aquesta ideologia es pot subscriure tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, passant pels règims polítics democràtics, com l’espanyol.
“Algú, aquí, a Madrid, m’explica amb estupor (és real aquest estupor, jo només jugo a transcriure’l vanament, l’escriptura és sempre vana per donar ressonància del que importa): Fa ja alguns dies que la pintada era allà, al davant de la meva finestra: Mort als jueus! La firmava no sé quina facció extrema de Falange. M’havia habituat a veure-la com a part del paisatge. Ja, la veritat, ni la veia. Aquest matí vaig notar alguna cosa estranya. M’hi vaig fixar més. Algú havia ratllat la firma. L’havia substituïda per les sigles d’un grup d’esquerra radical. El text romania intacte.” (2)
Gràcies a les noves tecnologies, a Internet, la imatge negativa de l’Estat d’Israel, dels jueus i del judaisme es propaga a tot el món a gran velocitat. Els antisemites poden estendre la seva ideologia per tot el món sense haver d’invertir-hi diners ni gairebé temps. Estem assistint a la “globalització de l’antisemitisme”. El nou antisemitisme traspassa totes les fronteres, les nacionalitats, els sistemes polítics i socials. Israel és objecte del mateix odi i ressentiment que l’antic jueu, però ara en totes les latituds. Per a la majoria de l’esquerra occidental –des de la nova extrema esquerra “antiglobalització” fins a l’elit intel·lectual –com per a l’extrema dreta, Israel és un estat ocupant, repressor, genocida, nazi i, a més, el principal enemic de la pau al costat dels EEUU, per davant de països islàmics antioccidentals, com Iran.
L’antijudaisme tradicional és possible que només s’hagi mantingut en les ideologies d’extrema dreta. Malgrat això, se segueix mantenint la idea que els jueus són un “cos estrany”, inassimilable, com una mena de cinquena columna aliena al país en què viuen, independentment de les generacions, dels segles que el poble jueu porti instal·lat a Europa. Per aquest mateix caràcter de grup tancat i exclusiu, es perceben com una amenaça latent. Per a amplis sectors de la societat europea, els jueus són massa endogàmics, més lleials a Israel que als països on han nascut i on viuen, aferrats a la idea del retorn a la Terra Promesa ancestral. És curiós que el que es comprendria en qualsevol individu (la solidaritat amb els que formen part de la seva mateixa comunitat nacional, religiosa o lingüística, o l’afecció per la seva terra, és percebut com a quelcom negatiu en el cas del poble jueu. Però és que, a més, fou precisament la idea contrària la que va fer que dels jueus europeus víctimes de l’Holocaust: la creença en la seva identitat alemanya, austríaca, francesa, polonesa, la seva assimilació a les societats receptores, el seu laïcisme, la seva lleialtat, no cap a Eretz Yisrael, la hipotètica Terra Promesa, sinó cap als països on portaven centenars d’anys vivint i pels quals havien treballat o havien defensat amb les armes.
Per a molts ciutadans europeus, en absolut sospitosos de practicar la judeofòbia tradicional, el nou antisemitisme es justifica a causa de l’actuació de l’Estat d’Israel, que esquitxa tots els jueus del món. Els mateixos jueus que no viuen a Israel es veuen obligats a explicar que la societat israeliana, globalment, no sempre està d’acord amb les actuacions dels seus governs. O que els jueus que viuen fora d’Israel no han de subscriure, necessàriament, la política d’aquest país.
“Intel3lectuals i activistas de drets civils tracten d’explicar que els atacs a jueus i el terrorisme contra Israel són, de fer, culpa d’Israel. Les seves anàlisis combinen la deslegitimació de l’Estat d’Israel amb el tradicional antisemitisme i els seus estereotips. D’acord a qualsevol criteri objectiu, aquesta és una nova onada d’antijueus sense precedents des del final de la Segona Guerra Mundial, i fins al moment és difícil trobar qualsevol sentit de responsabilitat per això entre estadistes i intel·lectuals. L’efecte agregat de la violència contra els jueus, expressions d’odi –inclosos crits de “Mort als jueus” en els carrers i campus universitaris d’Europa i en altres parts del món –juntament amb el sorollós silenci o les confoses explicacions que culpen Israel pels fets, caracteritzen el que avui comença a anomenar-se “el nou antisemitisme”.” (3)
És a dir, “la culpa” de la judeofòbia, de l’antisemitisme, no és de l’individu que l’experimenta sinó de l’Estat d’Israel, de manera que la percepció positiva o negativa que es tingui sobre els jueus com a grup depèn directament de l’actuació d’un estat. No és inhabitual escoltar “Jo no sóc antisemita, sóc antiisraelià”, però queda clar que aquest sentiment d’odi cap a Israel es projecta com a sentiment antijueu. De tota manera, continuo pensant que es tracta només d’una estratègia justificatòria: l’antisemitisme, en la seva base, no té res a veure amb la percepció que es tingui de les accions de l’Estat d’Israel. Però és així com ho venen a les societats democràtiques del món, amb aquesta identificació promouen l’odi a una comunitat humana, a un poble sense que bona part dels que l’assumeixen en siguin conscients ni es percebin ells mateixos com a etnòfobs o racistes. El sentiment subjacent en bona part de la població europea és “Nosaltres no som antisemites ni odiem els jueus, però si aquest odi existeix, no és antisemitisme, és antisionisme, i està plenament justificat per les repudiables accions de l’Estat d’Israel”.
Evidentment, no es pot entendre qualsevol crítica a l’Estat d’Israel com una forma d’antisemitisme. Els diferents governs d’Israel han comès molts errors en relació al conflicte amb el poble palestí al llarg de la seva història i els segueixen cometent. La societat israeliana no és monolítica en les seves opinions o ideologies. Els mitjans de comunicació israelians són especialment crítics en matèria política. Israel, a desgrat del que pensen amplis sectors de la societat europea, és una democràcia. Però aquesta democràcia ha estat i és objecte de crítiques i condemnes que altres països, en circumstàncies molt similars, no reben. Israel és constantment objecte d’atacs terroristes i se li nega el dret a defensar els seus ciutadans, perquè aleshores, es considera una agressió genocida. Potser perquè un jueu defensant-se no és el que vol veure el món. Tal vegada perquè les víctimes palestines són visibles cada dia en els diaris i en la televisió, mentre que els israelians no treuen partit dels seus morts. I no entenc la lògica de l’argument de l’agressió: el més fort no pot ser mai atacat pel més feble? No té dret a defensar-se? vEls llançaments de míssils palestins contra les ciutats frontereres de la Franja, són o no agressions? O només ho són les respostes israelianes?
En relació al conflicte àrab-israelià, els europeus, en general, s’identifiquen amb l’Autoritat Nacional Palestina. Els motius més o menys “sentimentals” també estan afavorint l’actitud antijueva de la població mundial i favorable als palestins, perquè és humà tancar files, empàticament, amb el bàndol que es percep com el més feble. No hi ha dubte que el poble palestí, objectivament, seria el contendent més vulnerable en aquest conflicte si només comptés amb els seus propis recursos i mitjans per enfrontar-se amb Israel. Però no oblidem que darrere dels seus dirigents estan grups com Hamas i Hezbollah, armats i rebent el suport de Síria i d’Iran, i subvencionats per l’ajuda internacional destinada a millorar les condicions de vida de la població palestina. I en què gasta l’Autoritat Nacional Palestina aquestes aportacions econòmiques queda palès cada cop que es llancen míssils contra ciutats israelianes.
Segons Antisemitism Worldwide 2006 General Analysis. The Stephen Roth Institute for the Study of Contemporary Antisemitism and Racism, Lester and Sally Entin Faculty of Humanities, Tel Aviv University, (in cooperation with the World Jewish Congress), en Internet http://www.tau.ac.il/Anti-Semitism/asw2006/gen-analysis.pdf, durant els anys de vigència dels Acords d’Oslo entre Israel i l’ANP (1994-2000), hi ha haver un lleuger descens en el nombre d’atacs antijueus en el món, mentre que en el moment de l’esclat de la Segona Intifada, el nombre d’atacs creix i arriba al seu moment àlgid el 2006, quan es desenvolupa la Segona Guerra del Líban, la qual cosa evidencia l’estreta relació entre el conflicte d’Orient Mitjà i els atacs antijueus. Fins i tot més: la violència antijueva depèn de l’opinió pública que es té sobre l’Estat d’Israel, per tant, la identificació entre antisionisme i judeofòbia és altament rendible, un veritable filó per als antisemites. Vegem ara quina és l’opinió al respecte de dos intel·lectuals considerats progressistes, unes declaracions de l’escriptor José Saramago i una entrevista feta al músic Mikis Theodorakis:
”Seria lògic que estiguessin aquí els Cascos Blaus. Però el govern israelià no ho permet. A mi el que m’indigna i no puc callar-me és la covardia de la comunitat internacional que es deixa silenciar. Ni tan sols parlo dels EEUU, del lobby jueu, de tot això que és més que conegut…” (4)
“- Els jueus, tenen les finances internacionals en les seves mans?
-Controlen una gran part de les finances del món.
-Així que el capitalisme globalitzat és controlat pels jueus?
-Ja que parlem francament, li explicaré una cosa. El poble jueu controla la majoria de les grans orquestres simfòniques del món. Quan vaig escriure l’himne nacional palestí, la Boston Symphony estava preparant una producció del meu treball. És controlada pels jueus. No van permetre que tingués lloc el concert. Des d’aleshores no puc treballar amb cap gran orquestra. Em rebutgen.
-Li succeeix el mateix amb altres orquestres?
-Allà on hi hagi jueus. Allà on hi ha orquestres controlades per jueus, boicotegen les meves obres.
-Vostè considera realment que els jueus controlen gran part del món musical?
-Sí.
-I el mateix val per a les finances del món?
-Als EEUU, la comunitat jueva és molt forta. Controla gran part de l’economia. Certament, també els mitjans de masses. Vull que m’entengui bé. Quan es va establir l’Estat d’Israel, vam estar de part d’Israel. Existia molta simpatia pel sionisme, per tot el que havien sofert a la guerra. Però la comunitat jueva internacional és també un fenomen negatiu. Els jueus semblen controlar els grans bancs. I sovint, els governs. Així que tot el dolent o negatiu que prové dels governs, la gent del carrer ho associï amb el poble jueu.
-Vostè creu que els jueus, la comunitat internacional controla els bancs, Wall Street, els mitjans de masses?
-Sí.
-I vostè diu que ara, a través de la seva influència sobre Bush, controlen els assumptes mundials?
-Sí.
-Quina és la influència jueva sobre la política de Bush?
-Crec que la Guerra a l’Iraq i l’actitud agressiva contra Iran són influenciades en gran part pels serveis secrets israelians.
-Tenen tant poder els jueus que poden dirigir la política de l’única superpotència del món?
-Existeix un grup de jueus que envolta Bush i que controla la política dels EEUU.
-Així que els jueus mouen els fils darrere de Bush?
-No. Són al davant.
-Així que EEUU, la gran superpotència, està realment controlada pels jueus en l’actualitat?
-Sí” (5)
És evident com la intel·lectualitat d’esquerres s’ha bolcat en defensa de la causa palestina contra Israel com en el seu dia va donar suport a la Unió Soviètica o a Fidel Castro contra l’imperialisme nord-americà.
Pel que fa al món musulmà, s’institucionalitza una cultura d’odi contra els jueus, en la qual s’educa els nens i impregna totes les formes i mitjans de comunicació. La intensitat de la propaganda antiisraeliana i antijueva iguala o sobrepassa la de l’Alemanya nazi i és igual de grollera. Aquesta situació tampoc no és nova. La judeofòbia musulmana existia abans de la creació de l’Estat d’Israel i es remunta als temps de la revelació corànica. Recordem l’aliança entre Haj Amin al-Husseini, el Gran Muftí de Jerusalem, i l’Alemanya nazi. En els països musulmans es difonen idees tan delirants com que els jueus són descendents dels burros (a l’Alemanya nazi se’ls consideraba no humans, comparables als polls i a les rates. Hi circulen Els Protocols dels Savis de Sió i les velles teories de la conspiració jueva mundial. Els totpoderosos jueus són els culpables de tot els mals del món. Mahmud Ahmadineyad, president de l’Iran, nega públicament la realitat de l’Holocaust (i l’esquerra europea que surt al carrer per protestar contra la política d’Israel, agita banderes iranianes) o organitza un concurs de caricatures sobre l’Holocaust, en el qual hi participen dibuixants europeus en pugna pels 25.999 dòlars del primer premi.
No podem obviar el paper que la immigració musulmana en els països europeus i en els EEUU juga en el disseny d’aquest nou antisemitisme, ja que fomenta encara més les actituds antijueves de les societats que l’acull. La majoria dels atacs recents contra jueus, de profanació de cementiris i monuments commemoratius de la Shoah, de crides a l’odi, són dutes a terme per musulmans. Des dels països del Golf fins a Indonèsia, passant per Iran i el Magreb, duen a terme una violenta campanya antiisraeliana i, afirmen, favorable a la causa palestina. Els musulmans del món es converteixen en abanderats dels palestins i el terrorisme islàmic antioccidental de Al-Qaeda instrumentalitza el conflicte del Pròxim Orient per justificar els seus atemptats. Des de les mesquites europees es predica l’odi, la negació de l’Holocaust i s’acaba, dia rere dia, amb qualsevol actitud que podria ser favorable a un procés de diàleg per aconseguir la pau entre els dos pobles. Els nens musulmans creixen creient que el terrorisme i la violència són justificables en nom d’una causa, la palestina, que si bé està en boca de tots els musulmans del món, no crec que els interessi en realitat. La doble moral en aquest assumpte és flagrant: els països musulmans armen els palestins, els utilitzen per justificar davant d’Occident les seves accions terroristes, però no mouen un dit per ajudar el poble palestí per millorar les seves condicions de vida. Els diners que es gasten per subvencionar la creació de mesquites a Occident des d’on predicar l’odi, potser haurien de destinar-los a aquest poble palestí que sembla preocupar-los tant. Sembla, doncs, que malgrat les seves diferències insalvables en altres terrenys, occidentals i musulmans coincideixen en el terreny de ñ’antisemitisme, on es reconeixen i s’agraden.
És evident, en resum, que a Europa està sorgint amb força un nou antisemitisme, en el qual, els prejudicis contra el jueu com a individu es traslladen cap al sionisme i cap a l’Estat d’Israel. Amb tot, conviu amb una judeofòbia tradicional, que no ha desaparegut mai del tot, creixent sobretot a Rússia i promoguda per l’Església ortodoxa, com en els temps dels pogroms salvatges que van forçar a la immigració a milers de jueus russos. Però aquest no és l’antisemitisme que s’ha infiltrat entre l’esquerra europea. Paradoxalment, els sectors més progressistes, l’extrema dreta filonazi i l’islamisme antioccidental més radical conflueixen en un espai comú d’odi al jueu. Cada facció d’aquesta perillosa i antinatural aliança viu la judeofòbia d’una forma particular, però tots continuen mantenint els prejudicis, els estereotips i els mites antijueus més tradicionals.
(1) Finkielkraut, Alain: El Nuevo Antisemitismo, Per Alejo Schapire per a La Nación – PARÍS, 2003
(2) Albiac, Gabriel Jugamos con serpientes, a El Mundo, 22 d’abril de 2002
(3) Benasher, Dob: El Nuevo Antisemitismo, publicat a Internet el 10 de agosto de 2002 http://webs.lawebcristiana.com/bart/web/israel/28.html
(4) Saramago, José: D’una entrevista publicada ahttp://pangea.upc.es/pipermail/infomoc/Week-of-Mon-20020401/001291.html
(5) Theodorakis, Mikis. D’una entrevista publicada al diari israelià Haaretz, ahttp://www.haaretz.com/hasen/spages/469781.html; reproduïda a http://www.lafogata.org/04oriente/oriente9/or_el.htm
El personatge del vampir, que ja havia patit una primera reelaboració per part d’Anne Rice a Entrevista amb el vampir, gràcies a les novel·les d’Stephanie Meyer va arribar a un punt d’humanització tan considerable que evitava consumir sang humana i era capaç d’enamorar-se. No tots els vampirs passaven per aquesta transformació, és clar, però sí alguns, els bons vampirs “vegetarians”, espectacularment atractius com només ho pot ser un vampir, i romàntics fins al sacrifici. Si Stoker aixequés el cap… Però no ens oblidem que les novel·les de la saga Crepuscle van ser pensades en un principi per a un públic adolescent. Charlaine Harris, en canvi, partia de la mateixa idea, però adreçada als lectors adults. Els seus vampirs havien sortit de la cripta i s’havien fet presents entre els humans gràcies al descobriment d’un nou producte, la sang artificial, comercialitzada amb el nom de “True Blood” (Sang fresca), que podien consumir sense veure’s obligats a buscar cada nit noves víctimes amb què alimentar-se. Aquest fet provocarà enfrontaments entre les comunitats de vampirs de tot el món, ja que existeixen els partidaris d’integrar-se en la societat humana i, per tant, de reivindicar els seus drets com a ciutadans, i els que es neguen a renegar de la seva condició i només aparentment conviuen en harmonia amb els mortals, als quals no dubten a seduir (i sembla que a molts els encanta ser seduïts per un vampir) i clavar-los els ullals a la jugular a la primera ocasió. Entre els humans també hi ha divisió d’opinions: alguns, pocs en realitat, accepten públicament els vampirs i pensen que consumint “True Blood” poden dur una vida gairebé normal; altres senten aversió per aquestes criatures i les eviten, marginen o, en el pitjor dels casos, s’organitzen per destruir-les.
El grup de vampirs protagonistes està encapçalat per Bill Compton, un soldat confederat de la Guerra de Secessió que, 160 anys abans, en tornar a casa seva després de la derrota del Sud, va ser convertit per una aparentment desvalguda vídua de guerra. S’agraeix que aquest vampir enamorat d’una humana no sigui un personatge tan almivarat i arravatadorament romàntic com el protagonista de Crepuscle, té els seus cops de genii treu els ullals quan és necessari, ja sigui contra els humans o contra els seus germans d’espècie. L’antagonista de Bill Compton és Eric Northman, un vampir de 1.000 anys, estraordinàriament poderós, excèptic pel que fa a la “integració” i que no té la “True Blood” com a base de la seva dieta (qui, podent gaudir de tant en tant dels seus plats preferits, s’acontentaria a viure a base de barretes dietètiques?). Dins del món jerarquitzat dels vampirs, Eric, que en la seva vida humana fou un guerrer germànic, és el “sheriff” de la zona, controla tots aquells que cauen sota la seva jurisdicció i només obeeix el vampir Goldric, el seu creador, amb qui l’uneix una profunda lleialtat. Aquest vampir fred i arrogant, a més, és copropietari del bar de vampirs “Fangtasia”, on van també humans que volen gaudir de sensacions “extremes”. D’un atractiu irresistible, Eric estableix un vincle amb Sookie Stackhouse, que en la segona temporada anirà derivant cap a una atracció mútua, però no sé per què em fa l’efecte que no arribarà a quallar, i no precisament perquè Sookie sigui immune als encants del noi dolent però amb sentiments (encara que siguin sentiments de vampir) ), sinó perquè Soockie no serà capaç de trencar la seva lleialtat cap a Bill. I perquè tot i experimentar emocions contradictòries envers Eric, aquest no deixa de ser un vampir dels de tota la vida, amb totes les conseqüències.
Manipulació, propaganda i exaltació, aquest és el perillós combinat que s’està servint per alimentar el nou nacionalisme espanyol, tant des de la dreta com des de l’esquerra. I observo que el missatge arrela, des de les més altes instàncies polítiques i culturals fins a la gent del carrer. S’ha de ser espanyol i s’ha d’estar orgullós de ser-ho. D’aquí la gran inversió mediàtica que s’està duent a terme per trobar elements cohesionadors de la societat espanyola i que constitueixin un motiu d’orgull, que acabin amb aquell sentiment d’inferioritat que s’arrossega des de fa segles, com per exemple, la selecció de futbol, “la Roja”, amb tot el desplegament de publicitat, espai il·limitat en les televisions, concentracions urbanoes, eslògans (Podemos, Vamos a desafiar al mundo, Disfruta de la Roja), etc, tot animat pels darrers èxits esportius. Imagino que l’objectiu últim no s’escapa a ningú mitjanament perspicaç.
UniversCat 