Ensenyar l’Holocaust als joves

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)

En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

28 de novembre: les eleccions de l’abstenció?

Queda una setmana per a les eleccions autonòmiques i encara estic donant-li voltes al cap sobre quin serà el contingut de la papereta que hauria de dipositar a l’urna el proper diumenge 28. I el que és pitjor: per primer cop m’estic plantejant seriosament l’abstenció, opció que sempre he rebutjat i he combatut, encara que només sigui per l’obligació moral que entenc que tinc amb tots aquells que van lluitar per fer possible que poguéssim expressar la nostra voluntat en el marc d’un sistema democràtic. Perquè aquest sentiment el tinc molt present i perquè sé que Catalunya es juga molt en aquestes eleccions, continuo fent-me aquestes reflexions: sé que hauria d’anar a votar, però l’abstenció em tempta. I no és per desinterès o per irresponsabilitat, ja ho podeu suposar, sinó perquè estic confosa. I decebuda. I cabrejada. I no dec ser l’única. No sé si la resta dels que són cridats a les urnes el 28 de novembre han votat mai en aquestes condicions. Per a mi, almenys, és una novetat

Aquestes eleccions haurien de servir per estampar als nassos dels polítics, els de dins i els de fora, el cabreig, la decepció i el malestar dels catalans, sentiments que no només estan provocats pels quatre darrers anys de govern del Tripartit, sinó per l’actuació política envers Catalunya dels partits estatals, dels que governen i dels que voldrien fer-ho. La crisi econòmica, les seves repercussions i la manera com s’estan gestionant també seran determinants en la decisió dels votants i, per tant, jugaran un paper important en els resultats que surtin d’aquests comicis. En aquest sentit, estic convençuda que el que expressem els catalans a les urnes servirà, en bona part, com a precedent del que pot succeir en les properes eleccions generals. Anar a votar en un país que viu la pitjor crisi econòmica que hem conegut la majoria no és el millor dels escenaris. D’això, i també de la qüestió de la immigració trauran vots barats i populistes partits com Plataforma per Catalunya i el mateix Partit Popular. Els partits que defensen postulats xenòfobs i racistes, que fins ara estaven més o menys camuflats, ja aixequen la veu i quedaran totalment al descobert després d’aquestes eleccions, si tenen raó  les enquestes que els atorguen representació parlamentària. No em sorprèn, perquè aquesta és també la sintonia que està sonant a d’altres països europeus. Què en penso al respecte? No estic d’acord amb allò que va dir la candidata del PP a Catalunya, l’Alicia Sánchez-Camacho, en el sentit que “A Catalunya no hi cabem tots. Però tampoc no dono suport a l’actitud política amb què s’ha gestionat la qüestió de la immigració des de fa una dècada, amb despreocupació, sense cap previsió, considerant els immigrants com a peces d’un escaquer econòmic que servien mentre hi tenien una funció i que després ens traiem de sobre quan no serveixen. Com en tot, també en aquest cas s’ha governat i s’ha legislat sense cap tipus de previsió, sense preveure’n els costos econòmics i socials i sense aprendre de la realitat dels nostres veïns europeus. I això pot comportar que hàgim de veure individus d’extrema dreta asseguts en escons del nostre parlament, una imatge que jo voldria reservada només per als malsons.

Una altra qüestió que tindrà un pes evident en aquestes eleccions, penso que hauria de ser una de les més determinants, és el model de relació que els catalans volem tenir amb l’Estat espanyol. Ras i curt, com es repartirà el vot independentista en un moment en què aquesta opció comença a sortir de l’àmbit més o menys emocional i es converteix en una opció que una part important dels catalans considerem com a viable, després de constatar, perquè ens ho han deixat ben clar, que no tenim cabuda en el projecte autonòmic espanyol, que d’altra banda està tancat i superat. El vot independentista, que des de sempre havia estat representat per Esquerra Republicana de Catalunya, responia sempre a qüestions identitàries amb les quals no s’hi sentien representats bona part dels qui viuen i treballen a Catalunya (aquesta és la definició de “català” que un dia va donar Jordi Pujol. Però és obvi que amplis sectors de la societat catalana han estès que aquell “Adéu Espanya” que es va veure i sentir en la manifestació del 10 de juliol va més enllà i respon a qüestions no només d’identitat. L’opció independentista crec que ara mateix és molt més plural perquè, per sort o per desgràcia, les raons que els catalans podem tenir per desitjar formar part d’un nou estat són moltes. I malgrat que Montilla parli de la “desafecció” dels catalans cap a Espanya, jo diria que és més aviat al contrari. Si deixem de banda qüestions tan importants com són el dret dels pobles a decidir i gestionar el seu futur, la situació d’agonia cultural i lingüística en què ens trobem o els greuges històrics no resolts (d’això, a Espanya no en volen sentir ni parlar, perquè diuen que sempre fem el ploricó i que ja n’hi ha prou), hi ha moltíssimes raons per les quals qualsevol persona que visqui a Catalunya, sigui nascuda o no aquí, pot voler viure en un país millor. Però als espanyolistes, als que ja els sembla bé el model de relació amb l’estat que tenim actualment, són els que, precisament, utilitzen només qüestions identitàries per defensar la seva postura. Perquè se senten molt espanyols, centralistes i monolingües, perquè el castellà és per a ells l’única llengua amb valors superiors  (com deien els firmants del darrer Manifiesto por la Lengua, el Nobel Vargas Llosa entre ells, per cert), perquè mola molt passejar-se amb la samarreta de La Roja,  accepten que l’Estat espanyol sotmeti Catalunya a un espoli fiscal descarat i immoral. Les xifres canten, tot i que ells vulguin mirar cap a una altra banda. No volen saber res del dèficit fiscal o de la manca d’inversions en infraestructures. Segur que se senten molt bé quan, després de pagar unes autopistes que estan més que pagades, s’alça la barrera dels peatges i no es recorden de les fantàstiques autovies gratuïtes de què gaudeixen altres comunitats. Potser només remugaran perquè els rètols d’aquesta mateixa autopista estan en català i en castellà: per què no només en castellà si som a Espanya? No tenen ni idea, ni crec que els importi, de quin és el futur que es dibuixa per als seus fills, de quina és la política estatal pel que fa a la concessió de beques (els estudiants catalans reben només el 5% del total, mentre que els estudiants madrilenys s’enduen el 57%). Si deixessin de banda si se senten més espanyols que catalans o només espanyols, haurien de saber que si tinguéssim una seguretat social pròpia la nostra renda per càpita anual, també la seva, augmentaria en gairebé uns 3.000€ anuals. No sé si per qüestions purament identitàries es pot admetre que el 70% dels trens considerats obsolets circulen per Catalunya. O que es construeixi un aeroport com el de Ciudad Real, on no hi passa ni Déu, mentre que les inversions a l’aeroport del Prat són de només 12,7 milions d’euros enfront dels 300 invertits a Barajas. Si una persona viu i treballa a Catalunya, paga aquí els seus impostos, no a Albacete, a Mérida o a Jaén, no pot acceptar greuges com el que es va cometre amb l’AVE, per posar un exemple. Si jo hagués d’anar a viure a les Quimbambes, per molt catalana que em pugui sentir, el que voldria és que la vida a les Quimbambes fos el millor possible, sense perjudicar ni menystenir ningú, però treballaria i lluitaria per fer del país Quimbambil el millor lloc per viure. I això no treu que pogués entrar en èxtasi si escoltés “Els Segadors” (que us ben asseguro que no seria el cas, no he estat mai persona de veleïtats folclòriques) o que pengés al balcó una estelada cada festa de guardar.  Si això no s’entén, qualsevol argument que es presenti serà inútil. Però per als partits espanyolistes, per a la darrerament anomenada “caverna mediàtica”, que no és nova, sinó la de sempre, tot això és fer el ploricó i la víctima. Potser caldrà explicar de manera ben clara aquestes xifres a aquells que vivint a Catalunya, treballant-hi, pagant els seus impostos, continuen exhibint un nacionalisme espanyol incomprensible. Es veu que els agrada ser cornuts i pagar el beure, i mai millor dit. Però hi ha un important sector de la ciutadania catalana que sense haver combregat del tot amb l’independentisme fins ara, entenen aquest discurs economicista, que tristament, en temps de crisi, és el que més preocupa. Sobren els estirabots com el de Puigcercós dient que Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga impostos ni Déu. La primera part de la afirmació sembla tenir força fonament, veient com Ruiz Gallardón ha hagut d’anar amb la cua entre cames a demanar-li a Rodríguez Zapatero una refinançament del deute de l’Ajuntament madrileny. Pel que fa als andalusos, és clar que paguen impostos, és obvi. Però el que reben a canvi dels seus impostos és infinitament superior que el que es rep aquí, on la quantitat que paguem és també infinitament superior. Però, és veritat! Dir això és ser insolidaris. Doncs jo diria que admetre que això succeeixi en nom del patriotisme espanyolista és de ser imbècils. Ja n’hi ha prou de demonitzar el nacionalisme que des del centre anomenen “perifèric” quan els espanyols practiquen el nacionalisme més ranci i excloent. Prou d’identificar-lo amb el feixisme i de comparar els partits independentistes amb la Lliga Nord italiana, quan des del nacionalisme s’ha lluitat sempre pel progrés i la democràcia. Les raons per optar pel vot independentista són moltes: les identitàries (ofegament cultural i lingüístic, dret a l’autodeterminació) i les econòmiques i socials. Podem triar les que vulguem. A mi m’afecten totes. S’ha d’estar cec per no veure el que interessa a Espanya de Catalunya. S’omplen la boca parlant d’Espanya com d’una “gran família”, però pel que es veu, hi ha fills de primera i fills de segona. Qui voldria formar part d’una família on se sent menyspreat? Crec que el temps en què Catalunya ha fet de motor d’Espanya s’ha d’acabar. Que arrenquin d’una vegada, però sense els meus diners.

Després de la manifestació del 10 de juliol semblava que alguna cosa es movia a Catalunya, que la voluntat de reafirmació i de plantar cara era ferma. Per primer cop em plantejava donar el meu vot a un partit independentista. Ara ja no n’estic tan segura, no perquè les meves idees hagin canviat, sinó perquè no acabo de sentir-me còmoda amb cap dels tres partits que representen aquesta opció. ERC ha estat al Tripartit durant dues legislatures i només ens ha demostrat que, com sempre, s’acaba traint a ella mateixa, que ja és l’últim. I els dos nous grups que fan seva de manera clara i oberta l’opció per la independència, Reagrupament i Solidaritat Catalana, molt en temo que contribuiran a fragmentar el vot que esculli aquesta alternativa. Decepcionant, tot plegat.

Artur Mas, al capdavant de CIU, s’apunta ara al discurs més o menys independentista. És sospitós, com a mínim, quan CIU, no ha parlat mai clar al respecte. I per això no me’l crec. Ens agradi o no, tenim tots els números per veure Artur Mas instal·lat al Palau de la Generalitat. Els primers que ho tenen clar són els del PSC, que s’han dedicat a enriure-se’n sistemàticament i a utilitzar mitjans molt poc elegants per desqualificar el candidat convergent, començant per l’eslogan “Artur Mas de lo mismo” i continuant amb el vídeo en què, al ritme de la cançó “Despeinado”, d’un tal Palito Ortega, fan un recorregut per la trajectòria política de Mas a través de diferents estils de pentinats. Lleig i poc seriós, si se’m permet dir-ho. L’enginy que gasten el podrien aplicar a explicar-nos com pensen solucionar el merder econòmic i social en què ens han ficat en aquests darrers quatre anys. O a intentar justificar la seva absoluta submissió als dictats del PSOE, traint les seves pròpies decisions, allò que han votat en el Parlament de Catalunya, que han acabat convertint en un Parlament de joguina. Quin nivell… I no, no defenso Mas, perquè em sembla que no representa cap opció de canvi. Torno a dir-ho: no me’l crec en gairebé cap de les seves propostes electorals. I tots sabem, a més, que si no arriba a la majoria absoluta, entrarem un altre cop en la política de pactes. Els pactes de CIU amb el PP ja els coneixem. I un pacte CIU-PSC, que és força més plausible del que molts creuen, acabaria fent el país ingovernable. Però sembla que les alternatives de govern estan totalment atomitzades entre Montilla i Mas, que serien els únics amb possibilitats reals d’arribar a la Generalitat.

Ni em plantejo donar el meu vot al PSC, tinc tants motius per no fer-ho que us avorriria, però us en donaré unes quantes. Perquè en contra del que hauria d’haver fet, no ha sabut defensar els interessos de les classes mitjanes i treballadores. Perquè és totalment subsidiari dels dictats del PSOE i ha traït a gran part de les seves bases a Catalunya. Perquè ha permès que ens convertim en una colònia i a sobre, n’hem d’estar satisfets. Perquè si de veritat és un partit d’esquerres i que treballa per als menys afavorits, hauria d’adonar-se que el model de relació amb l’Estat espanyol que defensen perjudica precisament les classes populars, els treballadors, els petits empresaris autònoms, els professionals liberals, els funcionaris, tots aquells que no arriben a final de mes i que han de subvencionar un estat que fa fallida. Perquè el seu discurs covard i pseudocatalanista ja no enganya ningú. Perquè han fet la pitjor gestió de la crisi econòmica que es podria imaginar i perquè pretén comprar vots amb projectes com el de la subvenció als nini’s que em sembla immoral. I perquè, off the record, alguns dels polítics més destacats del partit, els que representen el sector tradicionalment més catalanista, els més maragallians, per dir-ho d’alguna manera, critiquen de manera clara la gestió política d’aquest home que ha arribat a president de la Generalitat sense cap més aval que haver estat sempre el gos fidel del seu amo, del que ha tocat en cada moment.

Els partits com el de l’expopular Montserrat Nebrera, l’ engendre anomenat “Ciutadans” (les enquestes els atorguen un escó més que en 2006, i això fa feredat) o l’espanyolista UPyD de la Rosa Díez (que acabarem veient apoltronada a les files del PP fent-li la competència en caspositat a l’Esperanza Aguirre si el seu projecte no li acaba de funcionar, i si no, al temps) és obvi que trauran vots d’aquest sector que posa per davant les qüestions identitàries al seu benestar econòmic i social. Són aquells que juren i perjuren que els castellanoparlants són perseguits, que el castellà no es parla a Catalunya, que estem duent a terme una mena de neteja ètnica simbòlica, que se senten feliços amb la samarreta de La Roja i el “torito” al cotxe “tuneao”, que menteixen com a bergants i ho saben, que fomenten la discòrdia, el malestar, l’enfrontament i els estereotips. Encara que això els costi 60 milions d’euros diaris. Aquests partits trauran vots “populatxeros” (no sé si existeix aquest adjectiu, però seria el que més s’escauria), en el mateix sentit que Plataforma per Catalunya ho pot fer explotant el tema de la immigració.

Davant de tot això, no sé si a algú li pot sorprendre que l’abstenció sigui l’alternativa escollida per, diuen, entre un 40% i un 55% de l’electorat. La tendència abstencionista diuen que afavoreix Mas i els partits independentistes, ja que si la participació fos baixa, Solidaritat podria tenir representació parlamentària. No em refio gaire de les enquestes, però com que la voluntat abstencionista acostuma a estar oculta, és probable que el percentatge pugui ser més alt del previst. I estic segura que el gruix d’aquesta abstenció la nodriran persones que han estat tradicionalment votants del PSC. Perquè estan fins als pebrots, perquè “passen”, en definitiva. Les mateixes enquestes diuen també que encara hi ha entre un 35% i un 40% d’indecisos, de potencials electors que encara no han decidit el seu vot. Entre ells, jo mateixa.

M’agradaria poder “passar”, abstenir-me, però continua semblant-me irresponsable. Voldria tenir les idees més clares, ser una mica més crèdula, no sentir-me avergonyida per la campanya que estan duent a terme alguns partits per als quals sembla que més que electors siguem simplement “audiència”, espectadors d’un lamentable “Gran Hermano”. Em sembla lamentable l’orgasme que diuen que ens provocarà votar Montilla, les desqualificacions gruixudes i poc elegants, veure a la colla de Ciutadans en pilotes, el videojoc pepero on es dispara contra immigrants. No s’està fent campanya política, sinó publicitat pura i dura.

Enteneu per què em tempta l’abstenció?

 

 

 

 

 

 

Però, a què co…. esteu jugant a Madrid?

És la pregunta que li he fet aquesta setmana a un càrrec municipal del PSC després d’assistir incrèdula al vergonyós espectacle que han protagonitzat els diputats d’aquest partit al Congrés dels Diputats. Si el PSC tenia encara algun crèdit polític, si mantenia un bocí de credibilitat, l’acaba de perdre per la seva actuació covarda i electoralista: quins altres adjectius es mereixen els qui voten a Madrid en contra d’una resolució que els diputats del seu mateix partit havien aprovat al Parlament de Catalunya?

Reconec que les meves expectatives envers quina seria la posició del PSC quan hagués de fer una traducció política de la resposta que els ciutadans catalans havíem donat el 10 de juliol a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no eren altes. Contemplava amb escepticisme, també, si els partits catalans serien capaços de mantenir la unitat que es jutjava tan necessària per mantenir íntegre el text de l’Estatut. Tanmateix, un sector cada cop més ampli de la ciutadania considerava superada la via estatutària, perquè si l’estat de les autonomies no podia anar més enllà, s’havien de buscar les alternatives que fessin viable l’existència de Catalunya com a nació i tot allò que, inevitablement, se’n derivés. Els catalans esperàvem, més amb recel que no pas amb expectació, el que serien capaços de lligar, cosir o sargir els polítics, tot i que, ja ho he dit, les mirades de milers d’homes i dones estaven posades més enllà d’un estat claustrofòbic i d’una constitució estreta on ja ens havien advertit que no hi teníem cabuda fora de la seva interpretació del que érem i havíem de ser en el futur.

Semblava que els partits, PSC, ERC, ICV-EUiA i CIU, superant les seves diferències i per mantenir una coherència amb el que havien defensat, van aconseguir arribar a un acord de mínims per aprovar una resolució presentada per Montilla, que  ratificava el preàmbul de l’Estatut, sí, el famós preàmbul que el Tribunal Constitucional havia deixat sense cap validesa política i que defineix Catalunya com una nació. L’acord es va aconseguir amb 115 vots a favor i els previsibles 18 en contra de PP i Ciutadans. CIU i ERC van deixar clar que votaven la resolució per coherència i per salvar la imatge unitària de la classe política catalana.  Puigcercós veia la resolució presentada per Montilla com a “insuficient”, però Esquerra Republicana, en una línia a què no ens tenen gaire acostumats, va justificar el vot favorable del seu partit per no obstaculitzar la unitat. Artur Mas també feia servir la “coherència” amb el compromís que el seu partit havia adquirit i va donar suport al text presentat pel president de la Generalitat. La lectura que vam poder fer, en definitiva, era que els polítics catalans preferien donar suport a una resolució que no agradava a tots, però que tots signaven, abans que no donar cap resposta.

Serien capaços els partits de, superant les diferències, treballar per a aquest objectiu comú?  Si algú ens hagués fet aquesta pregunta a tots els catalans i catalanes alhora, suposo que s’hagués estès pel país una riallada irònica i incrèdula. Però, ves, la resolució de Montilla no era pas per llançar-hi coets, tots els grups que la signaven, excepte  el PSC, suposo, haurien donat més passos endavant en tractar el tema de l’autogovern, però serviria per, des d’una postura impecablement democràtica, desautoritzar el TC, no renunciar al que considerem irrenunciable, la nostra condició com a nació, i, per l’altra, deixar sol el PPC, aïllar-lo, de la mateixa manera que es va fer l’any 1978 amb Alianza Popular quan s’havia de pactar la Constitució. Per cert, les intrigues, els pactes, les punyalades, el consens tan lloat i també la falta de consens tan oblidada, en definitiva, el procés per aprovar el text constitucional, aquest que ara sembla intocable, inamovible, gairebé d’inspiració divina (no hi ha més Déu que la Constitució i el PP i el TC són els seus profetes), mereixeria un comentari a part, m’he de recordar d’escriure’l algun dia, perquè n’hi ha per llogar-hi cadires).

PPC i Ciutadans, és clar, es van desmarcar d’aquesta resolució. Dolors Montserrat, la portaveu parlamentària dels populars, va afirmar que “només el PPC defensa la Constitució a Catalunya” , a la vegada que acusava Montilla “d’excloure’ls” i de “mobilitzar-se contra l’Estat de dret”. O sigui, el discurs de sempre, ells són els vigies de la legalitat constitucional i de la “indisoluble unidad de la nación espanyola”. Albert Rivera, el president d’aquest engendre anomenat Ciudadanos-Ciutadans, que m’aposto el que vulgueu que va néixer una nit en què els “prestigiosos intel·lectuals catalans” Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i Arcadi Espada se’ls devia anar la mà amb el Jack Daniels, va declarar que la resolució presentada per Montilla incloïa el preàmbul íntegre de l’Estatut que el TC havia deslegitimat judicialment.

Alguna cosa nova? No? S’estava fent política en la línia de sempre? És clar. Però haver arribat a un acord unitari entre els partits catalans ja era un pas, deien uns. Altres, s’arronsaven d’espatlles. Però l’escepticisme planava sobre la ment de tots els catalans i catalanes, perquè les coses, quan s’agafen amb imperdibles o es sargeixen, s’acaben trencant. Aquesta unitat agafada amb pinces es va trencar quan el passat 19 de juliol els diputats del PSC al Congrés van rebutjar aquesta resolució que els seus col·legues havien aprovat al Parlament de Catalunya. Kafkià, no us sembla? Aquests diputats en què molts confiàvem que farien gestos i donarien passos per fer sentir, almenys, la veu dels votants del PSC compromesos amb un canvi de relacions amb l’estat espanyol (ja ho sabem, que no sou independentistes, que no éreu dels que dissabte 10 de juliol cridàveu IN-INDE-INDEPENDÈNCIA, però éreu allà, ara no intenteu justificar l’injustificable) es van baixar els pantalons (no sé si literalment) i van cedir a les previsibles pressions del seu amo, el PSOE. La pretesa unitat dels partits catalans com a resposta a la sentència de l’estatut s’havia fet miques en el Congrés. El grup del PSC al Congrés va rebutjar les tres propostes de CIU, ERC i ICV, que afegien el text literal de la declaració aprovada en el Parlament. Però el que és més gros, el que no s’entén es miri per on es miri, és que el PSC va presentar la seva pròpia proposició, pactada amb el PSOE, que no incloïa el text que havien aprovat els seus diputats a Catalunya. És a dir, ras i curt, que van votar en contra de la resolució que Montilla havia presentat dies abans.  Si algú tenia esperances en el paper que el PSC podia jugar en un escenari polític diferent per a Catalunya, estava ben equivocat. La submissió al PSOE per no deixar anar la seva mamella electoralista corresponent s’ha fet tan evident que no comprenc com poden, encara, anar pel món amb el cap alt.

Segons paraules del diputat Eduardo Madina, els socialistes han presentat un text que reconeix la plena legitimitat del TC per emetre sentència sobre els recursos que es van presentar contra l’estatut (sí? Aquest TC que tenim té legitimitat per a alguna cosa?) i ens recorda l’obligació d’acatar la seva resolució, tot i que admet que els catalans tenim dret a opinar-ne. Gràcies, home,  només faltaria. Ens voleu organitzar la casa i a sobre no podem ni donar-hi la nostra opinió. Resumint, teniu dret a la pataleta, ens han dit, però no creien que en traureu res. I això ho han votat els diputats del partit que governa Catalunya des de la Generalitat i a moltíssims ajuntaments. O potser no són ells, en realitat, qui governen? Potser això serà propi del joc polític, brut, la majoria de vegades. Per a un ciutadà del carrer, és tenir barra, ni més ni menys.

Josep Sánchez Llibre, en nom de CIU, es reitera en la voluntat del seu partit de defensar el contingut de l’estatut i considera que cap tribunal pot decidir sobre les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Sí, molt emotiu, tot plegat. Per la seva banda, Joan Tardà, portaveu d’Esquerra Republicana va declarar que com que Catalunya sembla no tenir cabuda en la seva interpretació de la Constitució, per no haver-la de canviar, pretenen canviar Catalunya. Joan Herrera, d’ICV, demanava compromisos i dates, un calendari per desenvolupar l’estatut i l’autogovern. I jo em pregunto: quin estatut? El que ens han tornat? I, quin autogovern? No ens han deixat ben clara la “indisoluble unidad”, etc, etc?

Des del PSC sembla que s’aixequen veus “crítiques” que, diuen, defensarien un canvi de lideratge i del tipus de relació establert amb el PSOE. Els noms de dos consellers, Joan Castells i Montserrat Tura sonen insistentment com a capdavanters d’aquest corrent crític. Però, de moment, el que es mostra als ciutadans és que ningú qüestiona res, no hi ha gestos públics, sinó política soterrada i estratègies internes. Esperen les eleccions autonòmiques de la tardor i una previsible davallada del PSC en nombre de vots i, com que “rodaran caps”, aquell serà el moment idoni per posar sobre la taula alternatives. Continuo dient que no és una política honesta ni transparent.

D’altra banda, el PSOE pot ser que ni es plantegi que la política feta pels socialistes catalans li resti vots. Saben que un sector dels seus votants a Catalunya són aliens a la qüestió de l’estatut. I que si perden vots, no serà perquè el seu electorat se senti decebut per la seva política en aquesta qüestió concreta. Són conscients que molts votants del PSC voten aquest partit perquè no poden votar PSOE, voten Montilla perquè no han pogut votar directament Zapatero, com fa anys no podien votar Felipe. Si aquests votants se’ls posen de cul serà com a conseqüència de la crisi econòmica i de les xifres galopants d’atur. Res més.

Mentre el PP s’autoerigeix en el conductor que ha de portar els espanyols per un camí comú (cada cop més estret i més humiliant per als catalans) i el PSOE, malgrat els gestos “a posteriori”, ja va deixar clar que les coses li anaven bé tal com estaven, l’horitzó que es dibuixa a Catalunya sembla cada cop més nítid: el camí per on ens volen portar no és el nostre i no es duu enlloc. Els polítics fan gestos, però no es mullen, no es defineixen, tenen els ulls posats en les eleccions i creuen els dits perquè les vacances apaivaguin els ànims. Potser tenen raó els qui creuen fermament en la superació dels límits que ens han imposat, haurem de buscar noves veus que representin les nostres aspiracions legítimes i, com a ciutadans, haurem d’acostumar-nos a un nou tipus de política, aquella en què tinguem una participació més directa i activa, com el projecte realment engrescador de Solidaritat Catalana per la Independència (1), amb veus tan lúcides com la d’Alfons López-Tena. Però això, imagino, seria objecte d’un altre debat.

Aquest debat, al final, s’haurà de resoldre a les urnes la propera tardor.I caldrà que meditem molt bé a qui li estem donant les regnes de la situació quan decidim el nostre vot.  Perquè les nostres decisions passades són les que han portat al convenciment als espanyols que Catalunya no ha de d’aspirar a res que ultrapassi els límits d’una administració política estatal formada per comunitats autònomes amb un desenvolupament més o menys uniforme. Si no entenen per què això ens resulta insuficient és perquè vam donar la representativitat a partits que defensen que aquest és l’únic escenari institucional possible i l’han defensat de manera reiterada a banda i banda de l’espectre ideològic.  Per què ens sorprèn ara que les institucions espanyoles facin prevaldre la seva legalitat jurídica per retallar de l’estatut tot allò que no estigui previst en el marc legislatiu?

Si anem a votar o decidim no fer-ho, i el que votem és la nostra responsabilitat. Imaginem-nos l’escenari, l’horitzó de què parlava més amunt i reflexionem sobre quines opcions polítiques creuen en el que una part importantíssima dels catalans creiem i, a més, ho defensaran més enllà dels gestos emotius. I, els que no hi estiguin d’acord, és clar, també actuaran en conseqüència. Però si no som conscients del moment històric i polític que estem vivint i de la responsabilitat que suposarà ficar una papereta a l’urna en les properes eleccions autonòmiques, l’únic que tornarem a tenir és el dret a la rabequeria i a omplir, si volem, les parets de Catalunya sencera de senyeres o estelades. Però tornarem a estar ficats en el camí pedregós i estret de “l’Espanya unida y indisoluble” davant dels ulls de qui consideren que tenim l’obligació d’acceptar amb més o menys resignació (allà cadascú amb la seva capacitat de sacrifici i de paciència) els límits que amb tanta prepotència ens han marcat.

La qüestió és ben senzilla: si no trobem sortida a la situació a què ens han conduït des de l’estat espanyol i hem reivindicat el que som i el que volem, segurament des de postures diverses, comencen a oblidar-nos dels sargits i dels pegats que ens volen fer, a posteriori, els que ens han dut a aquesta situació, interpretant la sentència, o als que havien donat per finiquitat l’assumpte i que just ara reaccionen en notar “el profund malestar de la societat catalana” (quants volts calculen que podrien perdre?).  Així, doncs, les nostres decisions futures hauran d’anar en consonància amb les nostres reivindicacions presents i haurem de saber triar els companys de viatge més adients.

(1) http://solidaritatcatalana.cat/