Des de fa temps em sento profundament traïda per l’esquerra del meu país i per l’esquerra europea, en general. I aquest sentiment, que de vegades aconsegueixo relativitzar i justificar, s’ha intensificat arran de la polèmica sorgida entorn a la prohibició o no de l’ús de l’hijab o vel islàmic a les escoles. No vull ser políticament correcta, com dic sempre, allò que és políticament correcte no pot constituir una forma de censura. Seré políticament incorrecta i ho seré de manera deliberada com a persona d’esquerres, malgrat les seves múltiples traïcions i equivocacions.
Els homes i les dones de la meva generació no hem begut de la ideologia esquerrana que donava suport a les dictadures de l’antiga Unió Soviètica, Cuba o Cambodja. Sempre vam tenir clar que la URSS no era un paradís i que Castro no era el salvador de la pàtria, no vam viure aquells temps en què a la Universitat el Llibre vermell de Mao passava sota mà i es considerava el catecisme de tot bon adversari del franquisme. La meva generació va arribar a l’esquerra des de plantejaments democràtics, amb la idea que qualsevol dictadura, fos del signe que fos, era un desastre per al país que la patia, que els drets dels homes i de les dones eren irrenunciables, que la llibertat d’expressió era fonamental. Si lluitàvem contra les dictadures feixistes d’Amèrica Llatina, no podíem aplaudir o tolerar les de signe polític contrari.
Però torno a dir que em sento traïda per l’esquerra actual, per la seva doble moral o, tal vegada soni massa fort, per la seva immoralitat. No entenc els polítics, els artistes, cantants, actors que considerant-se d’esquerres, surten al carrer cridant “Tots som Hamas”, agiten banderes iranís, defensen el Hezbolah, criminalitzen l’Estat d’Israel i tot allò que és jueu, amb una falta de responsabilitat que ratlla la perversió. No sé si s’han pres el temps necessari per reflexionar, perquè el que defensen públicament són règims polítics totalitaris, que subvencionen el terrorisme, que amaguen i esclavitzen la meitat de la seva població, que neguen la llibertat i els drets humans que en aquest país hem trigat tant de temps a aconseguir. Règims polítics que persegueixen la dissidència, la crítica, que tapen la boca o executen tots aquells que s’atreveixen a pensar de manera diferent. Em pregunto si a aquests polítics, intel·lectuals o artistes d’esquerres els vindria de gust viure a l’Iran, a Síria o a l’Aràbia Saudita. M’agradaria preguntar a totes les dones, les anònimes i les famoses, que llegeixen manifestos mentre s’identifiquen amb Hamas (perquè se suposa que això significa el crit “Tots som Hamas”), com se sentirien caminant pel carrer embolicades amb un xador, veient el món a través de la reixeta d’un burka, si les obliguessin a casar-se en contra de la seva voluntat, si veiessin com els seus fills s’autoimmolen en qualsevol punt de control israelià o a bord d’un avió, si no tinguessin dret a l’educació o a decidir sobre el seu propi cos. No sóc antimusulmana, ni proamericana ni filoisraeliana, senzillament tinc ulls per veure i el suficient sentit comú per adonar-me que a Espanya, en aquest tema, anem en la direcció equivocada.
Tradicionalment, l’esquerra europea en general i l’espanyola en particular, ha estat filoàrab i contrària a l’Estat d’Israel. El període de la guerra freda va identificar la política nord-americana amb la del seu aliat per antonomàsia, Israel. En un món que l’esquerra dividia entre víctimes i botxins, entre rics i pobres, entre bons i dolents, estaba clar de quina banda havien de caure els pobles musulmans, amb els palestins a primera fila. Malgrat això, penso que des d’aleshores, els fets ens han d’haver ensenyat que aquesta visió maniqueísta i parcial dels conflictes polítics mundials és demagoga i manipuladora. Després de dècades de conflicte entre palestins i israelians, després de Camp David i dels Acords d’Oslo, passats els atemptats islamistes a Nova York, a Madrid, a Bali, a Bombay, amb l’arribada dels talibans a l’Afganistan, amb una organització terrorista governant l’Autoritat Palestina, l’esquerra encara s’entesta a demonitzar l’Estat d’Israel i a obviar el veritable significat de la ideologia defensada per Al-Qaeda i els seus múltiples grupuscles, tanca els ulls davant l’extensió de l’Islam més radical, incompatible amb qualsevol societat democràtica, i segueix predicant les bondats de la multiculturalitat i el respecte, quan aquest respecte es dóna només per una de les parts.
No estic atacant l’Islam, només els règims polítics que, utilitzant l’Islam com a bandera, neguen als ciutadans els seus drets com a tals. I això és el que l’esquerra sembla no voler comprendre en el seu afany per ser políticament correcta. I el que és pitjor, és la mateixa esquerra que amaga que Iran és un país que subvenciona diferents grups terroristes, que nega qualsevol tipus de llibertat individual; són els polítics d’esquerra els que no s’atreveixen a dir que Aràbia Saudita és estat oligarca que lapida les seves dones; que Síria arma Hamas o que el govern corrupte de l’Autoritat Palestina ha desviat durant anys les ajudes econòmiques rebudes de la Unió Europea per a la compra de míssils amb què disparar contra Israel, sense importar-los, en realitat, les condicions de vida de la seva gent. Ningú s’atreveix a preguntar en veu alta per què Aràbia Saudita subvenciona la construcció de mesquites a Europa i paga els imams que extendran entre els musulmans que viuen a les nostres societats la seva versió de l’Islam, el wahabisme, la més radical de totes. A aquests oligarques del petroli els interessa ben poc en quines condicions viuen els refugiats palestins, encara que facin d’ells la seva bandera. I a Europa, sobretot a Espanya, continuem tancant els ulls.
Hauríem d’haver-los obert quan fa 3 anys es va conèixer el primer cas d’un pare, a Girona, que contra el criteri de l’escola de la seva filla, va imposar que la nena no assistiria a classe si no se li permetés vestir l’hijab o vel islàmic. Les reaccions oposades suscitades davant d’aquest cas són paradigmàtiques de la divisió d’opinions que existeixen en el si de la nostra societat. Mentre que el Govern de la Generalitat defensava i continua defensant que per davant de tot estigui el dret a l’educació d’aquestes nenes, encara que reconeix les connotacions que té l’ús de l’hijab, cridava al respecte ia la tolerància per evitar situacions de tensió i de conflicte amb els col·lectius d’immigrants musulmans. La Conselleria d’Educació, amb Ernest Maragall al capdavant, ara, com fa 3 anys, segueix abdicant de les seves responsabilitats, no contempla elaborar una llei que reguli l’ús del mocador islàmic a les escoles i deixa la presa de decisions al respecte en mans de cada centre escolar. Malgrat això, Maragall va desmentir les seves pròpies paraules en no respectar la decisió de la direcció i dels docents del centre escolar de no admetre l’alumna si seguia cobrint-se amb l’hijab. Fa 3 anys que Maragall considerava que el dret a l’escolarització d’aquestes nenes era irrenunciable i que no era necessària una normativa que regulés l’ús de l’hijab a les aules, ja que amb respecte i tolerància era possible mantenir una convivència òptima.
Arran de tot això, em faig diverses preguntes: creu encara Ernest Maragall i els polítics que pensen com ell que no és necessària una normativa específica? I parlant de respecte: per què sempre és unidireccional? Qui no respecta a qui? ¿ui és el principal responsable a l’hora de vetllar per l’escolarització d’aquestes nenes musulmanes sino la família? No es va plantejar Educació, partint d’aquesta premissa, exigir als pares que portessin la seva filla al col·legi en lloc de pressionar el centre per aconseguir la seva readmissió contravenint el seu reglament de règim intern? Com és possible que Imma Mayol, d’Iniciativa per Catalunya i aleshores segona tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, equiparés l’ús de l’hijab a dur una creu penjada del coll? Sense comentaris.
UniversCat 