Alimentador RSS

Tag Archives: Som una nació

Manifestació del 10-J: una setmana després

Posted on

 

Ahir va fer tot just una setmana de la manifestació que amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim” va convocar els catalans a sortir al carrer per expressar el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut aprovat en referèndum fa quatre anys. Assumeixo que he escrit una introducció neutra i objectiva, i ho he fet de manera totalment intencionada. Després d’una setmana, els comentaris, les reflexions i les crítiques ja han estès per la xarxa i pels mitjans de comunicació les seves dosis pertinents de política, sentiment nacionalista (espanyol i català), anàlisi històrica, manipulació informativa, ironia i mala llet.

Tot plegat, havia de pair-ho abans de posar-me a escriure, tot i que durant aquesta setmana sí que he deixat algun comentari a opinions i reflexions d’altres bloggers (alguns d’una lucidesa que m’ha impactat).

http://1mes1iguala3.wordpress.com/2010/07/14/no-els-espereu-no-hi-seran/ 

He procurat seguir el que se’n deia a la premsa o a la televisió. N’he parlat a casa, amb els amics i coneguts, he escoltat aquells que van ser a la manifestació i els que no hi van anar, n’he valorat els motius i els he contrastat amb els meus, els  que sí van fer-me decidir per ser enmig del Passeig de Gràcia un dissabte a la tarda a 36º de temperatura. He recordat les converses que vaig mantenir amb persones que no coneixia de res mentre esperàvem que la famosa capçalera de la manifestació es mogués (dues hores aturats entre Provença i Mallorca donen per molt). Per això, com si estigués fent una digestió lenta, m’he pres el meu temps abans de llançar-me a la piscina i dir-ne la meva.

 Els qui eren i els qui no hi eren

Durant els dies immediatament anteriors a la manifestació, es feia evident un sentiment de “dubte” sobre si respondre o no a la convocatòria.  Semblava que alguns tenien molt clars els motius per actuar en un sentit o en un altre, d’altres oscil·laven entre un sentiment “de traïció” a Catalunya si es quedaven a casa a mirar-s’ho per la tele, marxaven a la platja o preferien seure en una terrassa a fer unes cerveses, i el disgust per una crida que consideraven polititzada i amb una finalitat clarament electoralista que, deien, els manipulava i utilitzava. L’espectacle donat pels polítics arran del lema de la manifestació, de la posició que havien d’ocupar a la capçalera o darrera de quina bandera havien de caminar imagino que no els va ajudar gens a aclarir-se. Però començo a veure clar, després d’una setmana, que els qui rebutjaven la rendibilitat política de la manifestació eren els qui, de fet, en feien una claríssima lectura en clau política, abans i tot d’haver tingut lloc. Qui considerava Òmnium una sucursal de Convergència i Unió, calculava quants vots donaria la manifestació a Esquerra Republicana, imaginava el paper posterior que tindrien els polítics, és obvi que no, que no tenien clar per què s’havia de sortir al carrer. De tota manera, la postura dels qui van respondre a la convocatòria com la dels qui van decidir no fer-ho és totalment respectable i legítima, només cal tenir clar per què sí o per què no. I intentar no caure en demagògies fàcils.

Jo sí que hi vaig ser

Potser perquè em va poder més el cor que el cap. I me n’alegro, era una sensació que tenia una mica oblidada. Hi vaig ser malgrat els polítics o precisament per causa seva. Perquè no volia que fossin ells i els qui en són subsidiaris els qui representessin en exclusiva la veu d’un percentatge important de la ciutadania. Certament, aquests polítics que encapçalaven la manifestació no eren uns companys de viatge gaire desitjats, això si que era fàcil de copsar, no ho eren ni tan sols per als qui militen en un o un altre partit.

Penso que no m’equivoco si afirmo que la immensa majoria dels qui érem allà, aturats, sense avançar perquè la capçalera “política” no es movia, no ens hi sentíem representats, no era per ells que suportàvem aquella calor a peu dret quan podríem haver estat a la platja o al sofà de casa amb l’aire condicionat, fent càbales sobre les repercussions polítiques, les ulteriors aliances, els balls de xifres d’assistents, la reacció espanyola, tot allò que s’ha anat escrivint i al llarg d’una setmana sobretot per part de qui s’ho va mirar per televisió o, directament, ni ho va veure. Aquella imatge que ara em sembla plena de connotacions tan significatives, la dels polítics aturats i la gent esperant, però amb ganes d’avançar, d’anar endavant, d’arribar al final, la formàvem persones que no ens sentíem compromeses per una lleialtat política, militant o electoralista. A la majoria ens havia pogut el cor, un sentiment difícil d’explicar. Allà hi havia gent gran i gent jove, parelles amb nens, catalans fills de catalans i catalans fills d’immigrants, independentistes i gent que no acabava de veure clar allò d’IN-DE-INDEPENDÈNCIA, que es va sentir repetidament, gent que parla català a casa i gent que té el castellà com a llengua materna, els que llegeixen El País i els que llegeixen La Vanguàrdia, els que al dia següent seguirien la final del Mundial i animarien “la Roja” i els que no farien, els que havien tingut clar des del principi que havien de ser allà aquella tarda i els que havien tingut dubtes fins al darrer moment. Allà hi havia un milió llarg de persones, agradi o no, entomant una calor infernal, avançant tres o quatre passes en una hora, omplint el Passeig de Gràcia i els carrers adjacents, amb senyeres o estelades, però compartint un mateix sentiment i una mateixa finalitat: el rebuig a una sentència que ens deia que només som i existim en funció d’una categoria que és la superior, la dels espanyols, l’única real i legítima; que tot i haver-hi dues llengües oficials, només hi ha l’obligació de saber-ne una, el castellà; que ens nega qualsevol dret històric i ens diu que qualsevol dret que tenim deriva únicament d’una constitució votada fa 32 anys.

El sentiment va passar per sobre de la raó, en aquells moments, no hi ha dubte. El que s’evidenciava aquella tarda era que una Catalunya plural havia sortit de manera pacífica al carrer per expressar amb tota tranquil·litat la voluntat d’una gran part de la societat catalana que no es pot seguir ignorant.

Ball de xifres

Lamentable l’espectacle que s’ha donat jugant amb les xifres d’assistents a la manifestació amb l’únic objectiu de treure legitimitat a la veu dels qui hi érem. Durant la manifestació, quan vèiem els helicòpters sobrevolant el Passeig de Gràcia i que se suposava que estaven calculant la participació, fèiem bromes entre nosaltres sobre aquest tema, basant-nos en les dades que escoltàvem per la ràdio: “Cifras de participación: según la organización, 1.500.000; según la Guardia Urbana, 1.100.000; según el periódico El País, 800.000 manifestantes, según El Mundo, cuatro exaltados separatistas”.  Quan vam arribar a la Plaça Tetuan, gairebé a les nou de la nit, suats i derrotats i amb els peus que no ens els sentíem, vam seure en un bar per recuperar-nos. Va ser aleshores quan algú va dir: “Segons El Mundo, gairebé un milió de manifestants”. Bé, si El Mundo reconeixia aquella xifra, estava clar que s’havia superat, vam comentar. Aleshores, d’on surten els números que corren per Internet i pels mitjans de comunicació? I encara més, per què en les versions en línia de determinats diaris o en llocs web on es comparteixen notícies se centren només en el nombre de participants en la manifestació?

No interessa saber què es reivindicava, no van fer ni l’intent de recollir les opinions de la gent que omplia els carrers de Barcelona. Per a alguns, tot sembla haver quedat reduït a un infantil ball de xifres. Hi ha qui ens remeten a l’empresa Lince, que fa tot un seguit de càlculs, partint de les hectàrees que se suposa que ocupàvem els manifestants, multiplicat pel nombre de persones que, diuen, caben en un m2 i que donaria una xifra de 56.000 manifestants (permeteu-me un somriure displicent, això no s’ho creu ningú que hagi estat a la manifestació, que hagi vist les imatges per televisió); d’altres, traient-se una opinió de la màniga, considera impossible el nombre d’1 milió de persones, perquè a Barcelona “mai ha sortit un milió de persones a manifestar-se” (poca memòria deuen tenir o estan molt mal informats, si no recorden la manifestació del 1977 o la del NO a la guerra, per posar dos exemples). Jo aporto una altra dada: a Barcelona van arribar 900 autocars provinents de fora de la capital catalana. Si pensem que un vehicle d’aquest tipus té una capacitat per a 55 persones, estaríem parlant de xifres d’entre 45.000 i 50.000 persones que van arribar amb autocar. Si fem cas a Lince, les 6.000 restants serien ciutadans de Barcelona o de fora de la ciutat que van arribar-hi amb altres mitjans de transport. Qui s’ho creu, això? Però no paga la pena discutir sobre aquest tema, perquè almenys, si manipulem, fem-ho de manera una mica subtil, no tan barroerament.

Lamentable i afegeixo que botxornosa aquesta actitud, molt més quan s’adopta des de Catalunya, on sí s’han vist les imatges per televisió, les fotos, on sí se sap a quina hora es van fer els recomptes (gairebé a les 20.30h, quan la majoria dels manifestants duien més de 2 hores a peu dret i ja se sabia que la capçalera s’havia desfet davant de la impossibilitat d’arribar a Tetuan). Juguen a aquest joc els que han vist que els carrers adjacents eren plens de gom a gom, que per davant de la capçalera, la gentada col·lapsava la Gran Via i la Plaça Tetuan i per això mateix no es podia avançar.

Escriure és gratis i crear polèmica a través de la manipulació, un exercici molt practicat a la xarxa. Els qui han manipulat la informació saben que potser no érem un milió i mig, però tampoc quatre amics que no teníem res més a fer. Per això, de l’únic que es parlava als mitjans de comunicació estatal era de xifres. Per això, aquest robot parlant que es diu Alicia Sánchez Camacho, amb el seu to de cassette gravada, el primer que va fer quan li van prémer la tecla de Play va ser comparar xifres en relació als que van sortir a celebrar el triomf de la selecció en el Mundial.

Alguna cosa s’està movent a la societat catalana i tots en som conscients, encara que no acabem de tenir-ne clares les conseqüències. Per això ha calgut fer l’esforç de desviar l’atenció, de treure-li importància, de fingir que es mirava cap a una altra banda. Com va dir Joan Ridao: “Espanya no escolta i és sorda, però Catalunya no ha emmudit”.

Tractament informatiu

No sé què m’esperava diumenge quan vaig posar la televisió al migdia per veure que se’n deia als canals estatals sobre la manifestació. Era ben conscient que aquell mateix dia la selecció espanyola de futbol jugava per primer cop a la seva història una final d’un mundial. Desenganyem-nos, el país estava en plena eufòria, tant futbolística (lògic, d’altra banda), com patriòtica (no vaig poder evitar un somriure trist en sentir un home que, gairebé plorant, deia que ara sí que se sentia orgullós de ser espanyol, gràcies als èxits de “la Roja”…). Però tot i estar preparada, no podia creure’m el que vaig veure i sentir: la manifestació es tractava totalment “de passada” (l’informatiu de migdia que li va dedicar més temps va ser el de Cuatro, amb a penes dos minuts) i es començava la notícia amb l’incident de l’intent d’agressió a Montilla. Com si aquest hagués estat el to de la manifestació, l’enfrontament i la violència. Amb to neutre es parlava d’una manifestació a Barcelona per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut d’autonomia de Catalunya. I res més. Van dedicar més temps a parlar del pop Paul, que encertava els guanyadors dels partits del mundial i que havia predit la victòria espanyola.

Sembla que haurem de tornar a l’època dels nostres pares o avis, quan per saber què passava de veritat en el nostre país, s’havia de recórrer a la premsa estrangera. És trist, sens dubte. Trist i vergonyós el tractament que s’ha fet de la manifestació del 10 de juliol en els mitjans espanyols, amb pretesa indiferència i calculat menyspreu, si el comparem amb la informació que van donar The Washgington Post, Le Figaro, BBC World Service, CNN i, fins i tot, Al Jazeera. Probablement els turistes que des de les terrasses de La Pedrera fotografiaven la manifestació van estar millor informats que els ciutadans de l’Estat espanyol.

Què en pensen a Espanya, de tot plegat

Després de la ressaca mundialista, sembla que es comencen a donar per assabentats que alguna cosa va passar a Catalunya una tarda de dissabte del mes de juliol. Després d’haver-nos d’empassar una cobertura informativa exhaustiva de l’arribada de la selecció a la pàtria, de la recepció al Palau Reial, del recorregut amb autocar, de veure i escoltar celebracions i declaracions en els pobles natals de tots i cadascun dels jugadors, d’assabentar-nos que l’Aquari de Madrid ha ofert una bona picossada perquè el pop Paul visqui d’ara en endavant a les seves instal·lacions (la millor manera de gastar-se els calers en temps de crisi, evidentment), sembla que per fi toca moure fitxa. I tots ho estan fent de la manera més previsible, amb la qual cosa m’adono que, mal que ens pesi, tenim els polítics que ens mereixem.

Segurament, la gran majoria s’estarà trencant les vestidures davant aquesta febre “independentista” que creuen que ens ha entrat tot de sobte als catalans. Continuarem sent els enemics de la “indisoluble unidad de España”, res de nou, perquè ja som egoistes, insolidaris, afavoridors de la fractura social, separatistes, inventors de mites i mentides nacionalistes, etc, etc. Tot això mentre passegen orgullosament el seu nacionalisme espanyol, que paradoxalment sempre ha negat la seva condició, però que ara ha mostrat la seva cara més exacerbada arran de la recent exhibició patriòtica  conseqüència dels triomfs de “la Roja” (mal assumpte quan per l’única cosa que poden sentir-se orgullosos de ser espanyols és per les victòries de la selecció de futbol). Sentir-se espanyol i defensar-ho no és intrínsecament negatiu, com tampoc ho és sentir-se català i defensar-ho. Per què, aleshores, demonitzen un nacionalisme i n’exalten un altre? Per què és dolent que una societat plural hagi sortit al carrer a expressar el seu dret a voler ser el que vulgui, de manera cívica i tranquil·la, mentre que és digne d’aplaudiment que altres surtin a exhibir el seu orgull espanyolista? Qui pot dir-me què sóc i com m’he de sentir? Pretenen que retrocedim 30 anys, volen imposar-nos un sentiment de pertinença que no tots experimentem. I, a més, és probable que els que sí l’experimentin, no vulguin que se’ls marqui des de fora com ho han de fer. I jo no puc més que recordar aquella cançó de Lluís Llach que deia “I ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors pels secrets del cor”.

Per a d’altres, no tenim cap dret a qüestionar la decisió del Tribunal Constitucional, la seva interpretació de la llei. No ens escoltarien, però, si els diguéssim que és precisament això, la interpretació que n’han fet un seguit de magistrats d’un tribunal que està sota sospita, que funciona tot i les irregularitats que tots coneixem, i que s’ha convertit en l’instrument-titella d’un partir, el PP, que hi recorre cada cop amb més freqüència sempre que les coses no surten al seu gust.

També he sentit veus que deslegitimen l’Estatut votat el 2006 a causa del percentatge de població que va participar en el referèndum, 48,85% amb un resultat de 73,90% vots a favor del text. Per què no recordem xifres de participación en altres eleccions, com les del Parlament europeu? A les eleccions celebrades el 2004, el percentatge d’espanyols que hi van votar va ser del 45,14%. A les del 2009, d’un 44,9%. Hi ha hagut algú que s’hagi atrevit a qüestionar-ne la validesa?

Fora de Catalunya explotaran la idea “España se rompe”, d’una banda a l’altra del ventall polític. No sé per què aquí encara tenim la idea, evidentment equivocada, que les esquerres (PSOE, IU) seran més favorables a les aspiracions catalanes. No. Tots plegats vendran en públic la idea de la fragmentació de la “nación española” i en trauran la pertinent rendibilitat en nombre de vots. I tots i cadascun d’ells intentarà contribuir a aquest trencament per tal de poder-se presentar com a salvadors de l’últimament tan famosa “unidad”. I a Catalunya ja ens ha quedat clar que aquesta “unidad” no és res més que sinònim d’immobilisme.

Reflexions “a posteriori”

La capçalera de la manifestació defensava el dret a l’autodeterminació (“Som una nació, nosaltres decidim”) i veient el mar d’estelades i el que deien moltíssimes pancartes sembla que l’independentisme era l’opció política dominant entre els participants. Quan sembla que des de l’Estat espanyol es tanquen portes, es blinden competències, es posen límits que ells consideren inamovibles, es dóna per tancat el procés de l’estat de les autonomies, per a molts, aquesta és l’única sortida. Amb tot, no tothom, ni molt menys, era partidari de l’opció sobiranista. El que crec que és realment destacable és que els partits polítics, les organitzacions sindicals i empresarials, les entitats ciutadanes i cíviques, el conjunt de la societat fes una crida perquè la gent assístís en massa a la manifestació. Després, tothom tindrà les seves pròpies idees i una postura concreta envers l’independentisme. No es pot obviar, amb tot, que les xifres que donen les darreres enquestes (CIS , ICSP, UOC) oscil·len des d’un 35% fins a un 50% favorables a la independència. És una dada. Ara bé, arribarem a saber quin percentatge real tindria aquesta opció en nombre de vots? Si Espanya considera que Catalunya no vol un trencament amb l’estat espanyol, per què tenen tanta por de preguntar-nos-ho? Però el que realment cal reconèixer és que els catalans no volen aturar-se davant les portes tancades o els límits imposats.

L’independentisme, pel que es respira a Catalunya en els darrers temps, ja no és una opció de joves idealistes, de “maulets” exaltats o d’avis nostàlgics. S’ha instal·lat en la societat catalana com una opció política més, un percentatge considerable de la societat catalana entén l’existència d’un estat català com una solució, l’Adéu Espanya no era una frase tan simbòlica com alguns volen creure, això ho sabem els que ens movem pel carrer i parlem amb la gent. La separació de l’estat espanyol aconsegueix cada dia més adeptes entre grups socials que tenen un pes específic: periodistes, intel·lectuals, artistes, escriptors, i al darrere s’hi estan construint propostes, ja no és una qüestió indefinida i sentimental. L’opció independentista creix, i això és evident i no només a nivell sentimental: si la via estatutària no pot anar més enllà, la separació és inevitable? Veurem quina serà la traducció política d’aquest sentiment el dia que la població vagi a votar. Però aquelles pancartes de “N’estic fins als collons” o el famós “Adéu Espanya” mostraven que bona part de la ciutadania ha arribat a la conclusió que la relació amb Espanya ha arribat a un carreró sense sortida i que aquesta situació s’ha afavorit precisament pels que prediquen de manera incansable “la indisoluble unidad de la nación española”. Curiosament, prediquen la unitat però amb les seves paraules, fets i actituds, afavoreixen la fractura.

No sé si a Catalunya es produirà un divorci entre la ciutadania i la classe política. El sentiment d’estafa i d’humiliació s’atribuïa, també, a l’actuació tant dels polítics catalans com estatals. El que es demana a partir d’ara és una actuació seriosa i coherent dels polítics. Que prenguin la temperatura a la societat catalana i sàpiguen què es demana. I a partir d’aquí, que elaborin un projecte, amb uns objectius, que caldrà discutir per saber realment cap a on volem anar i quins obstacles ens podem trobar pel camí. El que han fet fins ara ha estat el procés contrari, primer han fet les lleis i després, s’han adonat dels problemes i els obstacles per portar-les a la pràctica. Per això, és normal, és lògic i esperable que els ciutadans els preguntin per què no es respecta el que van votar. Em temo que ens caldria una classe política d’un nivell infinitament superior al que tenim, per tant, i observant com han anat posicionant-se en aquests dies posteriors a la manifestació, no hi poso gens d’esperança en una actuació política seriosa i coherent, si és que han de venir dels polítics que diuen representar-nos actualment.

Esperava que a la manifestació se sentis de manera més palpable el rebuig contra els polítics: contra el PP, responsables d’haver-nos dut a aquesta situació, jugant brut com sempre contra Catalunya, portant al Constitucional l’estatut català mentre accepten sense problemes el valencià o l’andalús, amb moltíssimes similituds; contra el PSOE i el PSC, per fer creure als ciutadans que si l’estatut s’aprovava i el refrendaven les corts, no hi havia obstacles per al seu desplegament; contra CIU, per la seva indefinició tradicional, per fluctuar cap a una banda i cap a una altra, per no parlar clar ni definir-se, també com sempre. Contra Iniciativa, perquè vés a saber què hi feien, allà (més o menys com els del PSC). Contra ERC, perquè, com anar sempre i en tot moment a la contra és habitual en ells, defensaven un estatut pel qual havien demanat el NO a les urnes. En definitiva, torno a repetir, fou una manifestació desvinculada dels polítics, on potser sí que va prevaldre el sentiment sobre la raó. Però cal que els polítics comencin a prendre nota. Aquí i a fora, perquè el que es respirava aquell dissabte és que no estem davant d’una qüestió que afecti o interessi només “cuatro exaltados separatistas”.

No hem de deixar que aquesta situació fracturi la nostra societat, més enllà d’un divorci clar amb un sector social que no vol viure a Catalunya, perquè ni tan sols sap on viu. Aquells que en les perifèries de les nostres ciutats, no entenen que defensar els interessos catalans és defensar també els “seus” interessos, aquells qui després de la victòria espanyola de la selecció cridaven “catalufos de mierda”, “viva Franco” (i probablement no saben ni la data d’inici de la guerra civil espanyola) o “Cataluña es España”. D’aquests no es pot esperar res, farien el mateix paper a la societat aquí que a Soria o a Sevilla, malauradament. Representen un nacionalisme espanyol “de botijo”, però violent en potència, per ignorant. No sabem quin model de país volen, si és que ells mateixos ho saben, cosa que dubto. Però la resta, independentistes o no, nacionalistes o no, haurem de demanar als nostres representants polítics que tinguin la capacitat de crear eines, socials, educatives, econòmiques, empresarials i estructurals que ens defensin. No podem esperar que això ens arribi des de fora, no siguem ingenus.

Desitjaria, també, que aquesta coherència i seriositat que demanem als nostres polítics, la demostréssim tots i, sobretot, els mitjans de comunicació, que com sempre, estan fent un paper ben galdós. Que es deixi de tergiversar el llenguatge, perquè la comoditat o la covardia no significa seny, perquè nacionalisme no és sinònim de regionalisme ni ens poden fer creure que el federalisme no té res a veure amb l’espanyolisme. Com centenars de milers de ciutadans que van sortir al carrer dissabte passat (sí, centenars de milers, mal que li pesi a Lince o a qui sigui), ja estic tipa que a l’anticatalanisme se li digui pluralitat, cohesió social o unitat.

Amb qui se suposa que ens hem de sentir units? Amb aquells que ens tornen un estatut pitjor que el de 1979? Amb els qui, després d’enganyar els ciutadans de Catalunya,  callen, per tant, atorguen?  Som catalans, senyors meus, però no gilipolles. 

Anuncis