La idea que cada persona té de la llibertat, del que significa ser lliure, no és universal, tots ho sabem sense necessitat de grans reflexions. Però, a més, m’ho ha confirmat amb les seves paraules una dona que imagino que és musulmana, espanyola i presumeixo que jove, per la manera d’expressar-se i per com ha estat de breu, visceral i superficial la seva resposta a un comentari meu en un blog.
Si alguna cosa estic aprenent des que llegeixo el que s’escriu en els blocs, és que als humans, en general, ens costa acceptar les crítiques, fins i tot quan són expressades amb educació i de la manera més raonada possible. No sé si això és producte de la societat en què vivim, on l’egocentrisme i mirar-se el melic sembla que han esdevingut esports nacionals, o potser molts escriuen per alliçonar els altres, per adoctrinar i aleccionar, no per compartir opinions i punts de vista. Ens costa admetre que existeixin persones que pensin de manera diferent i que les seves aportacions poden ser positives si es fan des del respecte. El que observo que és habitual en aquests casos és que es vegi qualsevol que discrepi de la nostra opinió com a enemic i es recorri a la desqualificació, a l’insult o a l’atac personal. A aquest país se li nota la manca de tradició democràtica fins i tot en el simple intercanvi de punts de vista.
Tot això ho comento com a pròleg a l’experiència que vaig tenir fa uns dies en deixar un comentari en un bloc on s’incloïa un article d’El País (que ja sabem de quin peu calça i que darrerament està rebent crítiques contínues per la seva poca objectivitat en abordar determinats temes), en què es parlava de l’existència d’una “superioritat racial” a Israel. En què consisteix aquesta pretesa “superioritat racial”? Doncs en el fet que els jueus israelians ultraortodoxos “d’origen europeu” (matisava el text) es mostraven contraris a una decisió judicial que obligava les seves filles a compartir escola amb nenes jueves “d’origen àrab”. Segons la font, “desenes de milers de jueus ultraortodoxos” s’havien llençat al carrer per protestar contra la decisió judicial de barrejar les nenes, ja que fins aleshores estudiaven en aules separades i jugaven a l’hora del pati en zones diferents dividides per un mur. Però la mateixa notícia apareixia en un altre mitjà i ja no es parlava de nenes jueves “d’origen àrab”, sinó de nenes jueves “sefardites”, és a dir, pertanyents a la comunitat de jueus d’origen espanyol (els sefardites són els descendents dels jueus que van ser expulsats d’Espanya, Sepharad, pels Reis Catòlics l’any 1492).
No fa falta que expliqui que el bloc on es recollia la notícia apareguda a El País és de clara inspiració islàmica, tant en el vessant religiós com en l’ideològic, on a més, i sense amagar-se’n es fomenten idees com la de la recuperació d’Al-Andalus per a l’Islam i es defensa la cultura d’una comunitat autònoma espanyola com clarament islàmica, com si cap altre poble o civilització hi hagués deixat la seva empremta i el seu llegat. A més, es permeten vincular personatges històrics d’aquesta comunitat amb l’Islam, sense cap matís i basant-se en arguments molt particulars. No sé, seria com si a Catalunya ens donés per sentir-nos, tot d’un plegat, descendents directes dels comtes carolingis, penséssim que cal recuperar la Marca Hispànica, perquè representa la nostra essència cultural, retrocedíssim al segle IX i defenséssim que alguns dels nostres escriptors, artistes o polítics més significatius són descendents directes de Carlemany.
Faig aquesta precisió per tal que es pugui entendre que en aquell bloc es defensa un Islam expansionista i essencialista i que, òbviament, les notícies referents als jueus i al que succeeix a Israel no tenen, precisament, un to amable, per dir-ho d’alguna manera. Per aquesta raó, trien la notícia on es parla de “nenes jueves d’origen europeu” i de “nenes jueves d’origen àrab”, confonent “sefardita” amb àrab. El bloc, en el seu afany per apropiar-se per a l’Islam de tot i de tots, ho fa fins i tot d’una part del col·lectiu jueu, la qual cosa no em negareu que és filar ben prim.
Però fins aquí, res per objectar, considero que estem en el dret de defensar els nostres punts de vista sempre i quan no ofenguem l’altre. Crec que sóc extremadament cauta en el que ara escric i ho vaig ser quan vaig contestar amb el meu comentari, ja que no vaig fer cap referència sobre les opinions antisemites que es donen en el bloc, vaig limitar-me a donar la meva opinió sobre la notícia apareguda a El País, amb infinitament més educació i correcció que les persones que havien comentat abans que jo, fins i tot una d’elles amb l’apel·latiu “Hitler”, que havia deixat anar perles de l’estil “jueus genocides”, “assassins”, “raça inferior”… Ningú en el bloc, ni els que hi escriuen ni els que l’administren, consideraren que aquells comentaris fossin ofensius per a algunes persones, perquè queda clar que per a ells, com per a molts al llarg dels segles, els jueus ni són persones ni tenen cap dret a ofendre’s. Es permetien parlar de “superioritat racial” per atacar els jueus, però ells permeten opinions racistes en el seu bloc. Hi inclouen un enllaç a un Observatori de la Islamofòbia i ells permeten la judeofòbia més grollera. En aquell bloc ningú s’atrevirà a parlar del genocidi dels turcs contra els armenis, que l’Islam i els seus seguidors i simpatitzants semblen haver oblidat. No voldran saber res quan els parlem del Gran Muftí de Jerusalem, els seus SS bosnis i les seves aliances amb Hitler. O miraran cap a una altra banda si algú fa cap referència als musulmans de Sarajevo, que abans de ser massacrats ells mateixos pels serbis durant la guerra de Bòsnia, havien col·laborat activament amb els ústaixes croats, aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial, en la persecució i extermini de la població jueva. Tampoc permetran que ningú els recordi, parlant de racisme, que l’Islam és profundament racista amb els africans subsaharians o que a l’Aràbia Saudita l’esclavitud no fou declarada il·legal fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. No ens permetrien tot això perquè l’Islam no tolera ningú que no segueixi els seus dictats o que tingui independència de pensament. O estàs amb ells o estàs contra ells.
Per això, per la meva actitud en escriure, que em sembla que va ser summament respectuosa, i pel contingut del comentari, en absolut ofensiu (simplement pretenia matisar algunes qüestions referents a les relacions entre jueus ashkenazies i jueus sefardites), em va resultar xocant que aquella dona de qui he parlat al principi, se’m llancés a la jugular després de llegir el meu comentari. En ell, només feia les precisions següents:
– Els jueus ultraortodoxos no es barregen ni amb els jueus laics, i per això viuen a zones separades, com el barri de Mea Sharim a Jerusalem. Per tant, no només no volen compartir col·legis amb jueus d’origen àrab (llegiu sefardites), és que no volen compartir-lo amb ningú que no formi part de la seva particular i endogàmica visió del judaisme. Un apunt: acostumem a considerar ultraortodoxos els jueus hassídics, provinents de l’Europa oriental, però també hi ha ultraortodoxos sefardites.
– Les postures “ultres” i radicals es donen en totes les religions. Algú podria rebatre’m aquesta afirmació? Ni tan sols vaig escriure “també es donen dins l’Islam”, i està clar que és el primer que se’m podria haver passat pel cap. I, en definitiva, perquè també trobem postures fanàtiques en sectors del Cristianisme. O no?
– Entenent en tot moment que quan parlaven de “nenes jueves d’origen àrab” es referien a “sefardites”, cal dir que a Israel, afortunadament, els jueus d’origen àrab, en la seva majoria sefardites, però no tots, ja no tenen dificultats per relacionar-se amb tota normalitat amb la població originària del centre i de l’est d’Europa, encara que sí que hi ha hagut moments en què els sefardites foren percebuts com “massa arabitzats”, per provenir en la seva majoria del nord d’Africa o dels territoris de l’antic Imperi Otomà (Turquia, Grècia, els Balcans…)
– Aquesta situació es va donar sobretot després de l’arribada dels supervivents de l’Holocaust, la majoria ashkenazis (centreeuropeus) perquè, malauradament, les seculars comunitats jueves sefardites van ser pràcticament exterminades pels nazis (Salònica, Rodes, Corfú…) Per tant, la superioritat numèrica es va convertir en superioritat social, que per a alguns també es podria haver traduït en superioritat racial.
– La cultura sefardita d’origen àrab no està tan menystinguda a Israel com ens volen fer creure. Per exemple, quan es va decidir que l’hebreu es convertiria en la llengua del nou estat, es va prendre com a base la pronúncia sefardita. Molts polítics israelians que han jugat un paper decisiu en la història del país són d’origen sefardita, com Shimon Péres. I des de fa anys, els matrimonis mixtos entre ashkenazies i sefardites no són estranys.
– Tots els jueus d’origen àrab no són sefardites, ni tots els sefardites provenen de països àrabs: els jueus de Sepharad (que és el nom que rep Espanya dins de la tradició judaica), van arribar a Israel provinents també d’Europa, de França, Itàlia o els Països Baixos, on existien importants comunitats sefardites. D’altra banda, a Israel hi ha una comunitat important de jueus d’origen àrab, els iemenites, que no són sefardites.
Està clar que l’article confonia els termes, ja que no eren capaços de distingir qui és qui dins del judaisme. En el seu afany per atacar l’Estat d’Israel, a més, presenten, de manera apressada aquesta notícia, com si TOTS els jueus d’origen europeu segreguessin les nenes jueves que consideren “de nissaga sospitosa”. I, a més, els sefardites, com a descendents de jueus espanyols, SÓN D’ORIGEN EUROPEU. I després d’abandonar Espanya, un alt percentatge, van continuar VIVINT A EUROPA. Equivocació? Tergiversació interessada?
El meu comentari a l’entrada en què es recollia la notícia acabava amb aquestes paraules: “Entiendo que la orientación de vuestro bloc haga una determinada lectura de ciertas noticias, pero creo que es mucho más objetivo y honesto contrastar opiniones y conocer la realidad de lo que se comenta“
I això va ser tot. Ni una sola referència a l’Islam, ni al seu bloc, perquè aquest no era el tema. Només es tractava d’un comentari amb algunes precisions sobre l’entrada i una referència final a la necessitat de contrastar allò que incloïen en el seu bloc. Doncs bé, la resposta d’aquella dona va ser la següent:
“salam!
me dejas aluciná con tu bloc, la mejor defensa siempre es el ataque, deja de darnos clases de moral y defiende tu libertad que la mia la defiendo yo, gracias.”
Era d’esperar, no podia ser d’una altra manera. No responia al meu comentari, sinó que atacava el contingut del meu bloc que, sens dubte, si professa la religió islàmica amb la radicalitat que ha mostrat, li devia semblar d’allò més menyspreable. Ara bé, no entenc què és el que l’ha deixat “aluciná”. Seria que en el meu comentari feia referència a l’Holocaust que, com és ben sabut, els musulmans neguen que hagi existit i el denominen “el gran muntatge jueu”? Potser hi ha en el meu bloc alguna referència històrica, religiosa o social referent a l’Islam en què m’hagi equivocat? M’he inventat les referències a l’Alcorà o als hadiths? Hi incloc dades que no s’ajusten a la realitat? Si era així, crec que el més normal és que hagués fet algun comentari al respecte, perquè com he dit al principi, no pretenc parlar ex cathedra i el que realment considero enriquidor és rebre feedback sobre els temes que m’interessen o em preocupen. Però no va ser així perquè, obviant absolutament el meu comentari, i iniciant la seva resposta amb aquell salam que potser imagina que em posaria els pèls de punta (ben al contrari, a qui no li agrada que li desitgin “pau”, tot i provenir d’algú que se li veu el llautó i que el que busca és l’enfrontament), es va llançar a l’atac directe. Sense cap argument de pes, a més. Parlant de llibertat quan la seva religió significa, literalment, “submissió”. Parlant de la “seva llibertat” des de la seguretat de viure en un estat democràtic que li garanteix tots els drets que no tindria si visqués en un país on s’apliqués la llei islàmica. Però tampoc vaig respondre a aquesta provocació, sinó crec que vaig contestar, un altre cop, amb una actitud totalment conciliadora i fins i tot vaig convidar-la a comentar aquelles qüestions que li poguessin semblar susceptibles de rectificació en el meu bloc.
Totalmente legítima tu respuesta. Nadie pretende que estés de acuerdo con mis opiniones y desde luego, no pretendo ni podría darte clases de moral ni de absolutamente nada. Sólo he querido hacer una precisión a la entrada, ni defiendo a los ortodoxos ni los dejo de defender. Allá ellos y su endogámico mundo. Si me hubieras contestado a lo que he comentado en lugar de hacerlo en función de lo que te deja alucinada en mi bloc, además de parecerme legítima tu respuesta me parecería también respetable. Si hay algo incorrecto o que te alucine en mi comentario, eso es lo que tienes que incluir en tu respuesta. Lo que no te parezca bien de mi bloc, si crees que tu opinión o tu punto de vista puede aportar algo positivo, dilo. Pero me has respondido basándote en prejuicios, no en el contenido de mis palabras. Nada más. Lamento haberte molestado.
La seva resposta, que mostra inequívocament quin és el seu nivell cultural (això també deu ser part d’aquesta “identitat”), a banda de la seva absoluta manca d’educació cap a una persona que s’està disculpant per haver-la molestat (tot i saber que no tenia per què fer-ho), ha estat la següent:
Allâhu Akbar!
Lamentable, es miri per on es miri. És aquesta la tònica que segueixen els musulmans que viuen en aquest país? És aquest l’Islam que es permet convocar concursos de caricatures antisemites però que amenaça de mort aquells qui gosen dibuixar el seu profeta? Hem de conviure amb una cultura que no permet crítiques, que no coneix el diàleg, perquè considera tots aquells que no pensen com ells “infidels” i “porcs” i “monos” (epítets aquests últims predilectes per als musulmans quan parlen dels jueus). Es defensa l’Islam a l’estat espanyol en un bloc on s’incloen notícies esbiaixades i manipulades, referències antisemites, crides a la recuperació d’Al-Andalus, però no toleren que s’exposin passatges de l’Alcorà o dels hadiths, que milions de musulmans creuen i segueixen, perquè dóna una visió ben galdosa de la seva manera de viure? Escriuen sobre l’Església catòlica i de com estan de podrits els seus fonaments, però ataquen qualsevol que s’atreveixi a qüestionar els fonaments de la seva religió?
Encara no sé quin ha estat el meu error: potser sigui incert que l’Islam defensa i fins i tot recomana el matrimoni infantil? No es va casar Mahoma amb una nena de sis anys i va consumar aquest matrimoni quan ella en tenia nou? O potser Mahoma no era polígam i m’ho he inventat? O sóc una perversa infidel si lligo caps i m’adono que les seves revelacions divines coincidien oportunament amb les seves preocupacions familiars o desitjos personals? M’he equivocat en comentar els hadiths que expliquen el perquè de la reclusió i de l’ús del vel? Serà tal vegada que la paraula hijab no significa en àrab “cortina”, “element de separació” i que no hagi d’interpretar que el vestit islàmic per a la dona és una manera de separar-la (ells en dirien “protegir-la”) del món exterior? Què és, exactament, el que t’ha deixat aluciná, noia?
Doncs sí, Allahu Akbar, Al·là deu ser gran, però creu-me, tot teu. Per a ella i per als qui pensen com ella. Si diu sentir-se lliure i que no necessita que ningú la defensi, no seré jo precisament qui ho faci. I encara que no li agradi, em reitero en el que he comentat en el meu bloc. I podria encara afegir que espero que se senti lliure en una religió on es diu que la dona és com un camp de conreu al qual l’home hi pot anar i disposar-ne com vulgui; que a la dona que no sigui submissa amb el seu marit, primer cal renyar-la, després fer-la fora del llit i, finalment, si no rectifica, colpejar-la. I no m’invento res: TOTS sabem que en el nostre país un imam fou jutjat per escriure recomanacions als marits musulmans sobre com pegar les seves dones sense que en quedessin marques. És clar, en un país musulmà, que quedin marques del maltractament físic no té la més mínima importància, però aquí sí importa, perquè és un delicte. Podria continuar dient que me’n ric d’una llibertat que fa responsable una dona de la seva pròpia violació, perquè quan una musulmana és violada, se la considera “fornicadora” i ha d’assumir el càstig corresponent (la pena de mort en països on s’aplica la sharia). Per això, una musulmana rarament denunciarà una agressió sexual. Podria recomanar a aquesta “musulmana lliure” que llegís l’informe d’UNICEF sobre el matrimoni infantil, recomanat pel seu profeta, així com les notícies de nenes obligades a casar-se al Paquistan o al Iemen, que moren com a conseqüència d’haver de mantenir relacions sexuals amb homes adults perquè els seus cossos no han madurat, que afronten el perill d’embarassos i parts que signifiquen la mort d’elles i dels seus fills. Aquestes notícies no les inclouran mai en el seu bloc.
Aquesta dona diu sentir-se lliure i no necessita que jo defensi la seva llibertat. Per suposat que no ho necessita. Afortunadament, viu en un país democràtic, en un estat de dret que no basa les seves lleis en les que existien a Aràbia en el segle VII o en revelacions divines. No serà necessari que jo la defensi perquè aquí existeixen jutges, advocats, polítics, metges, policia, assistents socials, tota una xarxa jurídica i assistencial que ho faria. Perquè és molt fàcil parlar així quan es viu en un país en què la dona no val la meitat que l’home, on si el marit la castiga físicament o psicològicament, es considera un delicte, no una recomanació religiosa. On ningú pot obligar una dona a casar-se amb un desconegut, on les persones tenen dret a l’educació independentment de quin sigui el seu sexe. On les dones poden parlar en públic sense que ningú consideri la seva veu pecaminosa.
Afortunades vosaltres, dones musulmanes espanyoles, musulmanes que viviu a Occident. No sé si pensaríeu el mateix si visquéssiu a Teheran, a Karatxi, Damasc o Kabul. Si passegéssiu pels carrers de Rijad i els mutawin us colpejessin amb els seus bastons perquè no dueu el niqab correctament subjecte al vostre rostre. Defenseu la vostra llibertat perquè els mecanismes de la democràcia per la qual han lluitat homes i dones durant tantíssims anys us ho permet. Una democràcia que l’Islam que vosaltres prediqueu no només com a religió, sinó com a forma de vida, desmantellaria a la primera oportunitat. Recordo quan, a principis dels 90, el govern d’Argèlia van convocar eleccions sabent que el FIS, el Front Islàmic de Salvació, guanyaria les eleccions i acabaria amb qualsevol rastre de democràcia i de llibertat al país. Mentre, els islamistes se’n reien i corejaven “Un home, un vot, una sola vegada”. Sí, una sola vegada, perquè la llei islàmica, la sharia, no permet discrepàncies i, per tant, és diametralment oposada al joc democràtic. Per això, després d’aquelles eleccions en què el FIS va resultar guanyador, va venir la implantació de la llei islàmica a Argèlia i els anys de terror i mort que va patir el país. Exactament el mateix que va succeir amb el nazisme a Alemanya.
Així que ja ho sabeu, les dones musulmanes són lliures i es defensen soles. Tingueu-ho en compte, recordeu-ho quan tingueu temptacions de treballar a favor de la seva igualtat d’oportunitats, del seu progrés igualitari en relació als homes, de la millora de les seves condicions de vida o contra la política discriminatòria que l’Islam ha portat a determinats països. No feu campanya contra l’ablació del clítoris ni contra la imfibulació, sí, aquestes pràctiques inhumanes que, si bé s’insisteix a dir que no les prescriu l’Islam, no poden negar que la majoria de les dones que les pateixen són musulmanes. Elles són lliures, es defensen soles.
Suposo que si pogués, aquella a la que he deixat aluciná amb les meves paraules, llançaria contra mi una fatwa al més pur estil Jomeini contra Salman Rushdie o em perseguiria per atrevir-me a ser crítica amb l’Islam, com van fer amb Taslima Nasrim. Però hauria de fer una volta pel món dels blocs, buscar en l’etiqueta “Islam” i llavors sí que quedaria aluciná del que s’escriu i es comenta. I segur que el contingut del meu bloc li semblaria un model de bones maneres, equanimitat i transparència.
El que sorprèn és per què la norma de la reclusió i de l’ús de l’hijab, que semblava destinada únicament a les esposes del profeta, va acabar afectant totes les dones musulmanes. Però abans que això succeís i la norma es fes preceptiva per a qualsevol dona seguidora de l’Islam, sobretot a partir del califat d’Omar, profundament misogin i cruel amb les dones, les esposes del profeta van veure com les seves vides, a causa de la reclusió, canviaven radicalment. Aixa, que havia estat autoritzada per donar consells religiosos fins al punt que Mahoma havia recomanat a la comunitat de creients que “prenguessin la meitat de la seva religió d’aquella dona”, va haver de recloure’s a la seva habitació i no va poder barrejar-se lliurement amb els homes i dones que freqüentaven la mesquita. Algunes esposes de Mahoma, com ara Sawda, que feia artesania de pell, havien col·laborat amb la seva feina al sosteniment de l’economia familiar, però ara s’havien de quedar tancades a casa per ordre divina. Fins i tot aquelles que havien estat presents a les batalles al costat del seu marit, atenent els ferits, van haver d’obeir les paraules de la revelació que les recloïa darrere d’un hijab.
Les dones afganes vesteixen el burka, que els cobreix totalment el cos i només els deixa entreveure el món a través d’una reixeta a l’alçada dels ulls. Les iranianes, per la seva banda, van haver de tornar a usar obligatòriament el xador, una peça de roba negra de forma rectangular, que cobreix el cap, s’embolica al voltant del cos i se subjecta sota el coll. Encara que després de la mort de Jomeini semblava que s’havia relaxat una mica la rigidesa del vestit islàmic, amb Ahmadineyad s’ha demostrat que només va ser un miratge temporal, ja que novament s’està exigint les dones que abandonin els jijabs consistents en llargs abrics i mocadors de colors vius i que retornin al negre xador. El govern iranià ha exigit fins i tot que es controli l’ús del vestit islàmic de les nenes des de pàrvuls. Les dones de Dubai porten rígides màscares negres i daurades en forma d’ocell que cobreixen el nas, però deixen els ulls al descobert. Les palestines, abans que Hamas i els seus acòlits importessin l’hijab saudita, duien llargs abrics o túniques amb mocadors o fins i tot bonics caftans de brodats multicolors amb mocadors subjectats al cap amb diademes.
Quan mor la seva primera dona, Jadija, fa nou anys que Mahoma ha rebut la primera d’una llarguíssima sèrie de revelacions que, a través de l’arcàngel Gabriel, li són transmeses per Al·là i que constituiran, amb el temps, les bases doctrimals, jurídiques i socials d’una nova religió, l’Islam, de la qual Mahoma s’havia convertit en profeta. Casat amb Jadija als vint-i-cinc anys, essent un jove de La Meca sense educació, orfe i pobre, Mahoma va mantenir una estricta monogàmia amb la seva primera muller, que li portava deu anys i que era una dona rica, emprenedora, ben relacionada socialment i una puixant empresària. Jadija, tot i ser considerada la primera conversa a l’Islam, mai es va cobrir per sortir de casa, no se la va obligar a romandre-hi reclosa, va tenir total llibertat per relacionar-se amb els homes i va prendre les seves pròpies decisions sense interferències ni imposicions masculines. És a dir, tot el contrari del que, revelació rere revelació, Mahoma, tot seguint els dictats divins, acabaria convertint en el prototip de dona musulmana.
Sawda i Aixa foren les dues primeres esposes del profeta després que aquest rebés la revelació que li permetia estar casat amb fins a quatre dones de manera simultània (no oblidem, tanmateix, que temps després, el mateix Al·là, per boca de l’arcàngel, va eximir-lo d’aquest límit numèric). Sawda era una vídua. Aixa, una nena de sis anys. A la petita, filla d’Abu Bakr, un dels millors amics del profeta i el seu lloctinent, en consideració a la seva curta edat, se li va permetre quedar-se a casa. La tradició islàmica diu que Aixa estava jugant en un gronxador el dia que Mahoma va decidir que ja era hora d’endur-se-la i consumar el matrimoni. La mare d’Aixa la va fer entrar a casa, li va netejar la cara i la col·locà sobre els genolls d’un dels amics del seu pare. Aquest home era Mahoma, i la nena que seia sobre ell, l’esposa amb qui estava a punt de consumar el matrimoni tenia nou anys.
Les vides de les mullers del profeta no degueren ser fàcils. La majoria de les revelacions sobre les dones arriben a Mahoma immediatament després que a la seva pròpia casa s’hagués produït qualsevol incident que posés en perill la pau familiar. Però no ens ha d’estranyar que es produïssin aquests problemes, quan aquestes dones vivien en una llar polígama, amb els gelos i picabaralles que això ocasionava, sotmeses a una tensió constant derivada de la guerra, subsistint entre privacions i, més tard, sotmeses per designi diví a la reclusió i a l’ús de l’hijab. Però el motiu pel qual Aixa va gaudir d’una absoluta preeminència entre la resta d’esposes, fins i tot per davant d’Umm Salamah, per qui Mahoma sentia una incontrolable passió física, o de Maria, la cristiana que li va donar un fill mascle, continua essent un misteri… O no.
Mahoma, seguint l’ordre divina de ser equitatiu en el tracte amb les seves esposes, les visitava per torns rigorosos. Cada dia rebia el nom de l’esposa amb qui havia de passar la nit: així, hi havia el “dia d’Umm Salamah”, el “dia de Zeinab” o el “dia d’Aixa”. Però l’esposa predilecta del profeta no estava d’acord amb aquesta mesura. Segons un hadith, va preguntar-li un dia al seu marit: Digues, si tu acabes de comprar dos camells, un que ja ha pasturat i l’altre no, a quin d’ells alimentaries primer? Mahoma va respondre que, per suposat, a aquell que encara no havia pasturat. Doncs jo no sóc com la resta de les teves esposes, va replicar-li Aixa. Totes elles han estat casades abans, però jo no. D’altra banda, si Mahoma volia passar la nit amb una de les seves esposes a la qual no li corresponia ser visitada segons el que s’havia establert, podia demanar a aquella a qui corresponia el torn el seu permís per alterar l’ordre de les visites. Segons els hadiths, Aixa mai va cedir el seu dia a cap de les altres esposes, i molt menys a Umm Salamah, envers la qual experimentava una terrible gelosia. Sawla, que ja era una dona madura, sembla ser que va acabar cedint permanentment el seu torn a Aixa, sensible, diuen, a les necessitats de la jove.
La història de Mahoma i Aixa, que podria constituir la base del guió d’un serial televisiu islàmic, no amaga, per molt romanticisme amb què s’adorni, una dura realitat: Mahoma va contraure matrimoni amb una nena de sis anys i va consumar-lo quan ella en tenia nou. Per bé que el matrimoni infantil estava força estès per Aràbia abans de l’arribada de l’Islam, és amb aquesta religió que la seva pràctica es converteix en jurídicament “halal” (permesa), fins i tot “mubtala” (recomanable), ja que l’home i la dona que contrauen un matrimoni d’aquestes característiques no fan res més que seguir el model del profeta de l’Islam i de la seva estimada Aixa.
Els homes musulmans que en l’actualitat practiquen la poligàmia ho fan, afirmen, seguint l’exemple del profeta i essent fidels a la revelació divina que aquest va rebre per mitjà de l’arcàngel. Però els seus motius no són, per suposat, els mateixos que podrien haver mogut Mahoma a l’hora de contraure alguns dels seus matrimonis, sinó que les seves raons són gairebé sempre de caràcter molt més personal, des de la necessitat ecomòmica que pot per pal·liada amb l’arribada d’un dot que aportaria la nova esposa, fins al desig d’engendrar fills mascles que la primera muller no li hauria proporcionat, passant pel més humà dels desitjos masculins: tenir al seu costat una dona més jove i atractiva sexualment.
I és precisament a partir de la mort de Jadija que Mahoma comença a rebre revelacions de Déu sobre quina havia de ser la posició de la dona en l’Islam. Jadija, doncs, tot i ser la primera dona musulmana, mai va haver-se de cobrir amb un vel, estar reclosa o compartir el seu espòs amb altres dones. Jadija mai va haver d’escoltar la revelació d’Al·là, Déu, al seu marit: “Els homes tenen les dones al seu càrrec, perquè Déu ha fet uns per avantatjar les altres, i perquè ells gasten les seves propietats per mantenir-les”. Òbviament, aquesta “revelació” no podria haver estat escoltada per Mahoma si Jadija hagués continuat viva i subvencionant les seves despeses.
Amb un nombre creixent d’esposes que havien de conviure diàriament, compartir les tasques domèstiques, les responsabilitats familiars i el marit, és lògic que ben aviat sorgissin els gelos, les baralles, les intromissions dels parents de les esposes en la vida del profeta i, per extensió, dels primers musulmans. Els incidents domèstics derivats de la poligàmia van provocar una altra revelació del missatger de Déu: Mahoma havia de recloure les seves esposes, aquestes només podrien parlar amb els visitants a través d’una cortina (literalment, hijab) i, en el cas indispensable d’haver de sortir de la seva habitació, ho farien totalment cobertes. Torno a insistir en l’oportunitat dels missatges que rebia Mahoma cada cop que la seva vida domèstica i familiar es complicava. I gradualment, les normes que en un principi només regien per a les esposes del profeta, s’anaren extenent a totes les dones musulmanes. Analitzarem, doncs, com, a través d’oportunísimes revelacions divines, que tenien una indubtable relació amb la seva vida personal i familiar, Mahoma va establir la poligàmia, la reclusió de la dona, les normes sobre l’adopció, el matrimoni infantil, l’ús del vel i el sexe.
UniversCat 