Alimentador RSS

Category Archives: Literatura

Ensenyar l’Holocaust als joves

Posted on

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)


En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

Anuncis

Dona i literatura: les pioneres

Posted on

 

Virginia Woolf

L’any 1928, l’escriptora anglesa Virginia Woolf va ser convidada a donar a Cambridge dues conferències sobre el tema “La dona i la novel.la”. En el seu llibre Una habitació pròpia (1929) ens explica com va anar al Museu Britànic i va trobar milers de llibres sobre la dona, però tots escrits per homes. Davant d’aquest fet hagués estat fàcil pensar que la literatura és cosa d’homes i que les dones s’han limitat a ser instigadores de la creació literària, però no creadores, part de l’objecte produït, però rarament productores d’aquest. Partint d’aquesta afirmació, la paraula que millor definiria, aparentment, el paper de la dona en la història de la literatura universal seria absència. No es podria ignorar, per descomptat, l’existència d’algunes dones escriptores que han deixat la seva empremta en el camp literari, les dones amb cervell d’home a les quals al·ludia Simone de Beauvoir. Però precisament aquestes dones no negarien l’absència a què ens referim, sinó que, en tot cas, permetrien substituir la paraula absència per excepcionalitat. Samuel Bennet, en la seva obra Our Women: Chapters on Sex-Discord, va escriure: “(…) Amb la possible excepció d’Emily Brontë, cap novel.lista de sexe femení ha produït una novel.la que iguali les grans novel escrites per homes (. ..)”. Si bé és veritat que un petit percentatge de dones són intel ligents com els homes, en conjunt, la intel ligència és una especialitat masculina. No hi ha dubte que algunes dones són genials, però la seva és una genialitat inferior a la de Shakespeare, Newton, Miquel Àngel, Beethoven, Tolstoi. A més, la capacitat intel lectual mitjana de les dones sembla molt inferior. Afegiríem, llavors, un altre concepte que es va aplicar a les dones que van intentar obrir-se camí en un espai que, durant segles, va ser pràcticament monopoli dels homes: incapacitat. Per parlar en termes actuals, la literatura femenina va ser considerada com un producte de sèrie B i, per tant, marginal.

Tot i que la dona va trigar segles a reivindicar l’espai que li corresponia en el camp de la creació literària, no hi ha dubte que la literatura popular va ser creada i transmesa en bona part per dones. Aquesta literatura, bé lligada al cicle vital o bé de temàtica amorosa, es caracteritza per ser, a més d’anònima, oral. Apareix aquí una de les primeres explicacions per entendre aquesta presència gairebé excepcional de dones escriptores des dels inicis de les literatures europees occidentals fins fa poc més de 150 anys: el difícil accés de la dona a l’educació i a la cultura lletrada. La feminització indiscutible de la literatura popular oral demostra que, tot i que el geni creatiu existia entre les dones, haver-les mantingut apartades de la cultura escrita explicaria aquesta escassetat secular de dones escriptores. Mentre que els homes anaven a la universitat, les seves germanes ni tan sols podien trepitjar els seus jardins, és a dir, havien de ser, en el millor dels casos, autodidactes. A més, durant segles, es va considerar que la dona no necessitava saber llegir o escriure per desenvolupar les tasques que tenia assignades en funció del seu sexe i de tenir aquests coneixements constituïa un perill, una finestra oberta al món exterior, una forma de revolta.

És novament Virginia Woolf a Una habitació pròpia qui ens dóna la clau sobre què necessitarien les dones per poder competir amb els homes com a creadores de literatura: unes guinees i una habitació pròpia, és a dir, una mica de diners (que proporciona independència i accés a la cultura) i una habitació tancada amb pany i clau, un espai propi, no només entès com un lloc físic individualitzat i separat, sinó també com un espai vital, en el qual la dona pogués ser propietària del seu temps. Les seves reflexions apuntaven ja a una demanda d’emancipació respecte del control del pare o del marit que encara a principis del segle XX patia qualsevol dona, instal.lada en una minoria d’edat mental permanent. I si llegint les reflexions de Virginia Woolf no podem evitar pensar que per a la dona l’escriptura professional seria una mena de luxe burgès, és evident que el mateix esquema es reprodueix quan estudiem els casos d’aquestes veritables pioneres de la literatura pensada i creada en femení : en una immensa majoria, es tracta de dones que, fos quina fos el seu estat (religioses, solteres, casades) pertanyien a estaments socials privilegiats, la qual cosa els garantia cert accés a la cultura i un suport econòmic. Aquest seria el cas de Safo, la primera dona escriptora d’obra coneguda de la literatura occidental, de les refinades poetes que vivien en els harems d’Al-Andalus, com la coneguda Wallada, o de les trobairitz, nobles occitanes del segle XII, dones que cantaven a l’amor i al desig que sentien pels seus amants amb atreviment i cortesia, que tenien amplis coneixements de música i que competien d’igual a igual amb els trobadors masculins. Les seves poesies sorprenen pel seu realisme i per les seves referències explícites a l’amor carnal. Entre elles destaquen Beatriu, comtessa de Dia, o Azalais de Porcairagues.

A mesura que avancen els segles, a l’edat mitjana i fins al segle XVII, la majoria de dones que van desenvolupar una activitat com escriptores pertanyen majoritàriament a l’estament religiós. L’Església condemnava determinats gèneres i temes literaris i, per descomptat, considerava que la dona que s’atrevís a escriure havia de fer-ho sota l’empara de la seva condició de religiosa o d’una família noble i influent i, és clar, sobre temes no mundans. Seria aquest el cas de dones com Hrotsvitha, considerada l’escriptora més destacat de l’alta edat mitjana, o de Hildegarda de Bingen, l’abadessa del segle XII; de Caterina de Siena o de místiques com Teresa de Jesús o Sor Juana Inés de la Cruz . Aquelles dones que no havien abraçat la vida monàstica, escriuen igualment sobre temes religiosos o, si no és així, sobre qüestions que competien al rol que exercien en la societat: el de dones i, sobretot, el de mares. Així són freqüents les obres de dones dirigides als seus fills, en què abunden els consells de tot tipus, des de com governar un territori a com governar una casa noble, passant per consells de tipus mèdic. No podríem parlar aquí de literatura de ficció, sinó d’obres pertanyents al gènere didàctic. Dhuoda, noble del segle IX, seria una de les seves representants, encara que possiblement el cas més notable és el de Christine de Pizan, filla d’un metge i astròleg italià que va viure a la cort del rei Carles V de França a principis del segle XV.

Christine de Pizan

Christine es va educar a la cort i en la seva formació van tenir un pes importantíssim les idees del seu pare sobre la necessitat d’educar les filles. Quan va quedar vidu sent molt jove i es va trobar amb tres nens als quals havia de mantenir tota sola, es va posar a escriure com a únic mitjà de guanyar-se la vida. Ens trobem davant del primer cas de dona escriptora professional. Les seves obres més importants són La ciutat de les dames i Referent a dones famoses, escrites el 1404 i 1405 respectivament. Ja en el segle XVII, Madame de Sevigné va escriure una sèrie de cartes a la seva filla, entre 1671 i 1696, en què es poden llegir descripcions de la frívola cort de Lluís XIV, comentaris sobre les seves preocupacions afectives o religioses, la seva amargor per la separació de la seva filla o l’angoixa per la fugacitat del temps.

Encara que el XVIII és el segle de la Il.lustració, de la defensa de la llibertat i de la igualtat, la dona no aconsegueix encara situar-se en el mateix pla que els homes escriptors. Tot i que s’alcen veus a favor del dret a l’educació de les nenes i joves, aquesta continua circumscrita a àmbits socials privilegiats. No obstant això, la dona ja no serà simplement la protagonista de la literatura moralista i misògina o bé l’objecte de desig de la literatura amorosa escrita per homes, sinó que se li reconeix el dret a llegir, a fer-se amb els filòsofs de l’època en els salons literaris, a tenir opinió, a conèixer. El paradigma de l’escriptora del segle XVIII podria ser Madame de Staël, ànima dels principals salons literaris de París, relacionada amb pensadors i polítics de l’època i bona coneixedora de les seves obres. En la seva novel·la Delphine (1802) preconitza ja la llibertat d’elecció sentimental per sobre dels convencionalismes socials.

Al llarg del segle XIX assistim al fenomen de les dones que comencen a plantejar decididament el seu dret a escriure i demanen que la seva literatura sigui valorada segons els mateixos paràmetres quedels seus companys masculins. Em refereixo a escriptores com Mary Shelley, Jane Austen, George Sand, a les germanes Brontë, a Cecilia Böhl de Faber, a Colette o Víctor Català, entre altres. Amb tot, aquestes dones van haver d’escollir entre tres opcions per poder exercir com escriptores en tota l’extensió del terme que la seva època els permetia:

George sand

Masculinitzar-se, negar la seva condició de dones i assumir una identitat masculina, a través de l’ús d’un pseudònim o del cognom del marit. Seria el cas de l’escriptora francesa Aurore Lucile Dupin, coneguda com George Sand, de les germanes Brontë, Charlotte, Emily i Anne les quals, en els seus inicis literaris, van utilitzar els pseudònims de Currer, Ellis i Acton Bell, respectivament. L’espanyola Cecilia Böhl de Faber, autora de La gaviota, va publicar les seves obres amb l’àlies masculí de Fernán Caballero. Mary Wollstonecraft, la joveníssima autora de Frankenstein, va canviar el seu cognom pel del seu company sentimental i posteriorment marit, el poeta Percy Shelley. La novel·lista Caterina Albert, màxima representant de la novel·la rural modernista en llengua catalana amb obres com Solitud o Drames rurals, havia de signar amb el pseudònim de Víctor Català. La novel.lista francesa Claudine Colette (1873-1954) es va veure obligada a viure la humiliació de veure algunes de les seves obres signades pel seu espòs, qui, a més, no tenia cap escrúpol de mantenir aquesta mentida i enorgullir-se d’un èxit literari que que no era seu.

Descriure en les seves novel vides femenines “impròpies”, “marginals”, que no seguien el camí marcat, que han servit de revulsiu i alhora d’exemple comminatori per a la resta de les dones, com el personatge de la dona boja de Rochester a Jane Eyre, de Charlotte Brontë, el de Catherine Earnshaw a Cims borrascosos, de la seva germana Emily, o el de la infanticida a l’obra homònima de Víctor Català.

Crear una literatura estrictament “femenina” feta per i per a dones, en la qual no es posés en dubte cap dels valors socials imperants. Ens servirien com a exemple les novel·les de Jane Austen, que durant molt temps va ser acusada, fins i tot per altres dones escriptores, com Emily Brontë, de desenvolupar una literatura de “salonet”, de desconèixer el món que hi havia més enllà de les parets de casa, encara que, afortunadament, la crítica moderna ha sabut reinvindicar l’estil, l’humor, la ironia i fins i tot la crítica social que, sempre de manera molt tangencial, contenen les novel·les d’aquesta escriptora anglesa de principis del segle XIX.

Així doncs, el camí que la dona ha hagut de recórrer fins a ser considerada una professional de la literatura ha estat sembrat d’obstacles: el dificilíssim accés a la cultura escrita, unit a una infravaloració de la capacitat creativa de la dona serien els principals i els més penosos de superar. Per aquesta raó, la tenacitat, l’esforç, fins i  tot l’atreviment que van demostrar aquestes pioneres de la literatura mereixen que la seva obra sigui coneguda, reivindicada i valorada.

Els nous vampirs (II): la saga Crepuscle

Posted on

En la seva saga formada per quatre novel·les (Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d’alba), Stephanie Meyer crea dos tipus de vampirs ben diferenciats: els que integren la “família” Cullen, entre els quals destaca Edward, el protagonista, que s’anomenen a ells mateixos “vegetarians” perquè han jurat no beure sang humana (recordem que Anne Rice fa que Louis, un dels vampirs protagonistes d’Entrevista amb el vampir sobrevisqui durant algun temps alimentant-se de sang d’animals). Els Cullen, de tant en tant, sorten de “cacera” i beuen la sang de cérvols i altres animals. Els seus ulls canvien de color segons estiguin assedegats o ben tips de sang: Quan s’han d’alimentar, els seus ulls adquireixen el típic i inquietant to vermellós dels vampirs que coneixem a través del cinema. Quan s’han alimentat, els seus ulls són de color daurat.

Viuen entre els habitants d’un poble, Forks, que es caracteritza per tenir un clima humit i poquíssimes hores de sol al llarg de l’any. Contràriament als vampirs “tradicionals”, viuen de dia, encara que no es poden exposar a la llum del sol. Si això succeís, no esperem que es desfacin i quedin convertits en cendres o que esclatin i es descomposin en tot de líquids gelatinosos. Els vampirs de Meyer adopten un aspecte radiant, com si estiguessin coberts de milers de cristalls, la qual cosa tampoc no passaria desapercebuda per als seus veïns humans. És més, com el mateix protagonista s’encarrega d’explicar, l’espècie vampírica no dorm i es riu dels tòpics sobre el seu descans en taüts dins de criptes humides i polsoses. Els habitants de Forks, malgrat l’aparent normalitat dels Cullen, intueixen que són diferents, encara que mai adivinarien com en poden ser, de diferents.

Els vampirs d’Stephanie Meyer no senten repugnància pels símbols sagrats. Així que quan entrem en el seu món literari, cal que ens oblidem de les creus, l’aigua beneïda i les invocacions exorcístiques. També d’altres remeis més casolans contra els vampirs, com l’all.  D’això podem deduir que aquests nous vampirs són pràcticament indestructibles, arribat el cas, si no és que ens apropem a ells amb una estaca a la mà.

Els Cullen necessiten un gran autocontrol per no llançar-se a la jugular dels seus veïns i quants més anys portin essent vampirs, més “domesticada” tenen la seva naturalesa. El pare fins i tot exerceix de metge en un hospital, per tant, el seu contacte amb la sang es gairebé diari.

El segon grup de vampirs creats per Meyer són els que reben el nom de “rastrejadors” i són els que més s’assemblen a la concepció del vampir clàssic. Vagaregen pel món en parelles o com a màxim en grups de tres. La seva única obsessió és rastrejar possibles víctimes.

En aquest món vampíric imperen unes regles de comportament, la més important de totes és no donar a conèixer la seva condició als humans, regla que es trenca, naturalment, quan l’immortal Edward Cullen i la tímida, insignificant i una mica destralera Bella Swann es coneixen i s’enamoren. Stephanie Meyer, doncs, avança un pas més en la caracterització “humanitzada” dels seus vampirs. Que Edward Cullen mantingui una relació amorosa amb una noia mortal ja fa evident que els Cullen no tenen res a veure amb els vampirs tradicionals de la literatura. Edward, que va ser convertit en vampir quan tenia 17 anys, experimenta les mateixes reaccions que qualsevol adolescent enamorat, encara que ell, que en realitat té 101 anys, sap com pot ser de perillosa aquesta relació. I mentre que a Entrevista amb el vampir la petita Clàudia es lamenta perquè mai podrà créixer, a la saga Crepuscle és Bella, la xicota de l’Edward, qui arriba a desitjar ésser convertida en vampira perquè mentre ella anirà complint anys de manera inexorable, Edward serà sempre un adolescent de 17 anys.

Barrejar la figura del vampir amb les emocions humanes sembla que és rendible. Ho demostren els milions de llibres llegits, tant de les novel·les d’Anne Rice com d’Stephanie Meyer. El públic actual prefereix abans un vampir que arrossegui el seu dolor i la seva condemna durant tota l’eternitat, que un monstre com Dràcula, exempt de sentiments, amb l’únic objectiu de matar.  Aquesta és la figura que va crear Stoker i no només queda lluny de les criatures ideades per Rice i Meyer, sinó també de la imatge del famós comte que Francis Ford Coppola ens oferia a la seva famosa pel·lícula Bram Stoker’s Dracula. En ella, no només hi ha un intent d’explicació de l’origen de la transformació del guerrer cristià en el monstre diabòlic (Dràcula renega de Déu perquè se sent traït per Ell quan la dona que estima se suïcida), sinó que fa que, per sota de la maldat sense pal·liatius, neixi el sentiment d’amor per Mina, personificació de l’esposa morta. Probablement, això resulta més commovedor i més humà que el que ens narra Stoker (qui no s’ha emocionat davant l’escena d’amor en que Dràcula-Gary Oldman li confessa a Mina-Wynona Ryder que ha creuat “oceans de temps” per ella?). A la novel·la, Dràcula utilitza Mina simplement com a esquer per caçar els homes que l’estimen i la protegeixen.

Tenir preferència per qualsevol de les novel·les que s’han comentat més amunt és, en definitiva, qüestió de gustos, d’interessos, fins i tot de l’humor que es tingui a l’hora de triar-ne unes o altres. El que és indubtable és que la novel·la d’Stoker representa, des del punt de vista literari i narratiu, una entitat complexa i nova en el moment de la seva publicació. La seva estructura narrativa, com a novel·la coral en la qual es barregen i es creuen personatges i històries, va suposar una innovació en la novel·lística de finals del segle XIX. Assajar com una veritable polifonia textual (diaris, notes taquigráfiques, suposats extractes de notícies periodístiques) pot resultar pesat per a alguns lectors, però no se li pot negar a Stoker el seu mèrit i atreviment.

Per a gustos, colors, que diuen alguns.  Però, sense voler que aquesta sigui una opinió taxativa, diria que Dràcula d’Stoker és un clàssic del gènere de terror. Les novel·les de Rice i de Meyer són una altra cosa.  A l’Anne Rice se li ha de reconèixer el mèrit d’haver sabut “humanitzar” la figura del vampir sense perdre allò que el caracteritza com a tal. Stephanie Meyer, en canvi, en voler anar més enllà, perd de vista, a mesura que avança la saga, quina és la condició sobrenatural dels seus protagonistes, és a dir, el vampir cada cop cedeix més terreny a l’adolescent enamorat. Això no és cap crim, és clar, però ja no estaríem parlant d’una novel·la de vampirs.

Els nous vampirs (I): d’Stoker a Stephanie Meyer

Posted on

Després de llegir els llibres que formen l’exitosa saga Crepuscle (i suposo que tots estem d’acord que èxit no sempre és sinònim de qualitat, però tampoc no són incompatibles), sembla indubtable que la seva autora, Stephanie Meyer, quan va decidir donar vida als personatges vampírics de les seves obres, coneixia a la perfecció les característiques més destacables que Anne Rice, fa tres dècades, va imaginar per als protagonistes de la seva Entrevista amb el vampir, que els allunyaven de la imatge arquetípica que fins aleshores havia aparegut a la literatura o al cinema.

Fins aquell moment, el model del vampir literari era Dràcula, el personatge de la novel·la homònima de Bram Stoker, publicada l’any 1897. Tot i que es creu que Stoker va recórrer a les llegendes d’origen eslau sobre el personatge de Vlad Tepeš, el cert és que els seus referents es remeten a la tradició escrita. El primer autor que s’aproxima al mite del vampir, com a ésser immortal, nocturn, el no-mort assedegat de sang humana, condemnat a la vida eterna, fou Goethe amb La núvia de Corint. Per tant, el mite d’arrel popular i, per tant, oral, queda emmarcat dins de la literatura del Romanticisme, caracteritzada pel desig de recuperació dels mites i llegendes de la tradició popular.  No hi ha dubte que Stoker havia de conèixer obres com El vampir, de John Polidori, però sembla acceptat que la influència més immediata sobre la seva novel·la Dràcula prové de Carmilla, de Sheridan Le Fanu, publicada el 1872.  Les novel·les que, en major o menor mesura, serveixen de model a Stoker, tenen en comú que ens mostren un vampir amb unes característiques molt definitòries i que han passar a formar part del nostre imaginari literari i, més tard, cinematogràfic.

  • El vampir, com encarnació del mal, assimilat al diable i enemic de Crist.  D’aquí la seva repugnància per tot el que és sagrat i que té la virtut de poder lluitar contra el seu poder infernal (crucifixos, aigua beneïda, etc).
  • El vampir és un ésser nocturn i només durant la nit té el poder d’atacar els humans. Durant el dia, el vampir dorm.
  • El vampir necessita descansar en un taüt on hi hagi terra del seu país. En qualsevol altre lloc, el descans li està prohibit.
  • El seu únic afany és aconseguir noves víctimes, per sadollar la seva set de sang, en primer lloc, i també per augmentar les legions de criatures infernals a través de les quals dominar el món.
  • No hi ha res d’humà en aquest ésser. La seva condició d’immortal no sembla ser per a ell (o per a ella, en el cas de Carmilla, per exemple, no li pesa i la seva condició d’antic humà no és ni una càrrega ni un llast del seu passat.
  • El vampir odia el gènere humà, ja que els homes són els seus enemics naturals.

El canvi bàsic que va ser capaç d’operar Anne Rice amb els protagonistes de la seva novel·la, Louis i Lestat, té a veure amb l’essència del que, tradicionalment ha estat i ha representat un vampir. Encara que Louis acaba resignant-se a ser el que és, mai en gaudeix, com sí succeeix amb el cas de Lestat. Mentre aquest darrer se sent poderós i privilegiat, la immortalitat és un premi i no un càstig, Louis sent repulsió per l’ésser en què s’ha convertit. No oblida que va ser un home, que estimava una dona i que aquesta va morir, que era jove iestava  ple d’esperança en el futur. Louis no pot suportar ser una criatura que, per sobreviure, ha de sembrar el terror i la mort entre els humans  Fins i tot, durant un temps, va provar d’alimentar-se únicament de la sang dels animals (cal no perdre de vista aquest punt, ja que serà recuperat per Stephanie Meyer en les seves novel·les). Lestat li retreu la seva debilitat, és a dir, que sigui massa humà, se’n riu perquè no sap aprofitar-se dels avantatges, la força i el poder que li proporciona ser un ésser immortal. Per a Lestat, la immortalitat és sinònim de poder; per a Louis, de turment etern.

Anne Rice, a més, introdueix una altra novetat: crea el personatge de Clàudia, una vampira que era una nena en ser convertida i que, mentre la seva ment madurarà i serà la d’una adulta que, a més, viurà eternament, el seu cos sempre serà el d’una nena. I Clàudia, com Louis, s’odiarà quan arribi a ser conscient que està atrapada per tota l’eternitat en un cos infantil. I com Louis, odiarà aquell que els va crear, és a dir, Lestat. El tema del pas del temps, òbviament diferent per als humans que per als vampirs, és un altre dels elements que Meyer desenvolupa a la segona novel·la de la saga, Lluna nova.  Així, doncs, Les diferències entre els vampirs clàssics i els personatges d’Entrevista amb el vampir d’Anne Rice són evidents, perquè aquests són capaços d’experimentar sentiments absolutament humans, de recordar el seu passat i torturar-se en fer-ho, de sentir compassió per les seves víctimes i repulsió pel que són.

Les benignes de Jonathan Littell i la banalitat del mal

Posted on

Quan l’any 2007 arriba a Espanya la novel·la Les benignes ( Les Bienveillantes en la seva versió original francesa, publicada el 2006, Las benévolas en la seva traducció castellana) del nord-americà Jonathan Littell, ho fa precedida pel prestigi adquirit gràcies a la concessió del Premi Goncourt i del Grand Prix de l’Académie Française. Escriptors com Mario Vargas Llosa o Jorge Semprún van remarcar en el seu moment l’esdeveniment literari que suposava la seva publicació, la qual, d’alguna manera, pretenia oferir al públic un punt de vista original entre les moltíssimes novel·les que han tractat el tema de l’Holocaust.

Maximilian Aue, el protagonista, un antic oficial de les SS, passats trenta anys des del final de la Segona Guerra Mundial, segur per l’anonimat que li proporciona haver eludit els judicis, les condemnes i la desnazificació d’Alemanya, és un home casat i amb fills que porta una existència discreta i anodina a França. Com milers d’homes i dones, va tenir l’oportunitat de refer la seva vida i oblidar la seva participació com una peça més de l’horrible engranatge que va posar en marxa i va consumar el genocidi de milions de jueus europeus. Malgrat això, en un moment determinat d’aquesta vida tranquil·la i sense ensurts, decideix recordar el seu passat i inicia, en primera persona, un llarguíssim diàleg amb el lector, a través del qual narra les seves experiències des del moment en què, essent un jove llicenciat en dret, ingressa com a funcionari de la seguretat del règim nazi, fins que acaba convertit en oficial de les SS.

Einsatzgruppen

El doctor Aue viu la guerra des dels seus escenaris més significatius: és testimoni dels pogroms contra els jueus a les ciutats bàltiques; va formar part d’un dels Einsatzgruppen (unitats mòbils de matança) que operaven durant la invasió de la Unió Soviètica amb la finalitat de “netejar” de jueus les zones conquerides per la Wehrmacht l’any 1941 i que, per mitjà d’afusellaments massius, van ser responsables de l’assessinat de milers d’homes, dones i nens; intervé en la batalla d’Stalingrad; coneix després la cruesa i la misèria de la ciutat ocupada de Lublin, a Polònia; és destinat a Auschwitz com a supervisor en visita d’inspecció, on presencia les seleccions i els mètodes d’extermini en les cambres de gas; viu els paorosos bombardejos el 1944 a la ciutat de Berlín; i, finalment, espera l’arribada de l’Exèrcit Roig en el búnquer de la Cancelleria, d’on aconsegueix escapar cap a aquella vida anònima.

Jonathan Litell ens mostra el seu personatge relacionant-se i interactuant amb personatges reals: Eichmann, Heydrich, Blobel, Frank, Globocnik, els metges d’Auschwitz i, fins i tot, amb el mateix Hitler. I tot això mostrant una confiança absoluta en la grandesa de la seva Nació, del seu Volk, canviant la seva fe en Déu per una fe en el líder i, com a molt, ofegant en alcohol els seus remordiments i la compassió que es nega a experimentar quan compleix amb el que ell creu que és la seva obligació, remordiments que només es materialitzen en uns vòmits certament empipadors i molestos cada cop que ha d’enfrontar-se a la “penosa” tasca d’assessinar als que considera enemics de la pàtria, els jueus, el cos que “infecta” i es nodreix de l’energia i de la salut de la societat ària.

Jueus hongaresos esperant la selecció a Auschwitz

Quina seria, doncs, aquesta visió original sobre l’Holocaust que se suposa que aporta Les benignes? Contràriament al que succeeix amb la resta d’obres sobre l’Holocaust, literàries o no, la novel·la de Littell aborda el tema, no des del punt de vista de les víctines, sinó del botxí. Un botxí que explica la seva història de manera desapassionada, sense sentiment de culpa, com a molt, amb una lleugeríssima compassió en moments molt concrets. Algú que hauria dut a terme totes i cadascuna d’aquestes tasques que se li van encomanar amb la mateixa fredor i eficàcia d’haver-se tractat de brocràtics assumptes jurídics. Però diria que aquí s’acaba la pretesa originalitat de l’autor, precisament en l’opció per la veu narrativa representada per un SS i no per una víctima, per un supervivient.

Des de la primera pàgina ens adonem que, en realitat, Les benignes és una obra dual: en primer lloc, narra la història de Maximilian Aue lligada estretament als esdeveniments polítics i bèl·lics del període que comprèn el període entre 1941 i 1944. Aquesta seria la part més històrica i menys literària de la novel·la, en realitat. En ella, Littell mostra que coneix a la perfecció la documentació i la bibliografia existent sobre el tema i que la fa servir amb precisió: Se serveix d’obres com Reserve Police Battalion 101 and the Final Solution in Poland de Christopher Browning, publicat en castellà amb el títol Aquellos hombres grises: el Batallón 101 y la Solución Final en Polonia; Hitler’s Willing Executioners: Ordinary Germans and The Holocaust de Daniel Jonah Goldhagen (en castellà, Los verdugos voluntarios de Hitler: los alemanes corrientes y el Holocausto); Vida i destí, de Vassili Grossman, German trauma, que en castellà s’ha publicat amb el títol El trauma alemán, testimonios cruciales de la ascendencia y la caída del nazismo de Gitta Sereny, o Germany, Jekyll & Hyde, de Sebastian Haffner. I és evident que ha vist i escoltat els testimonis recollits en centenars de documentals, com Shoah de Claude Lanzmann. A més, va utilitzar estudis filològics i antropològics per construir alguns dels, al meu entendre, millors passatges de la seva novel·la, els que transcorren a Crimea i que tenen com a protagonista el poble dels Bergjuden.

Però, sobretot, la novel·la té un deute inqüestionable amb Hannah Arendt, politòloga i filosofa alemanya jueva, autora de la teoria sobre la “banalitat del mal”, que va desenvolupar arran de la seva assistència com a periodista del The New Yorker al judici contra Adolf Eichmann, celebrat a Jerusalem l’any 1961. El doctor Max Aue, com Eichmann, seria, segons la teoria de Hannah Arendt, un tipus de criminal desconegut fins al moment en què es produeix l’ascensió i desenvolupament del nazisme, que hauria actuat en unes circumstàncies que li impedien saber que estava actuant malament. No és capaç de reflexionar sobre el seu comportament perquè assumeix que està complint ordres. Segons Arendt, no deixaria de ser culpable dels crims comesos, però no podria ser jutjat com es jutja un assassí a l’ús. Aue, també com Eichmann, complia ordres i les complia de la millor manera que sabia, a consciència, de la mateixa que ho hauria fet si en lloc de supervisar l’organització d’un camp d’extermini li haguessin encarregat controlar la producció en una granja o en una fàbrica. Sempre segons això, Aue no seria un antisemita convençut o un fanàtic, ni hauria tingut sentiments reals i concrets en contra dels jueus, cosa que Eichmann va utilitzar com a defensa en el seu judici. I malgrat això, cap dels dos, ni Eichmann ni Aue haurien estat capaços d’experimentar un veritable sentiment de culpa, perquè en aquells moments, el mal sofreix un procés de banalització de tal manera que res és reprobable si es fa per complir el sagrat deure amb la pàtria.

En segon lloc, tenim la ficció pròpiament dita, la història de Max Aue que, particularment, em sembla moltíssim menys interessant. A la pròpia construcció del personatge, en el qual Jonathan Litell ha combinat totes les característiques que imaginaríem en un nazi arquetípic, li mancaria versemblança: homosexual, incestuós, odia la mare i idealitza la figura del pare, interessat per la cultura clàssica (el títol de la novel·la fa referència a les Eumènides, les deesses de la venjança que apareixen a l’Orestiada d’Èsquil i que persegueixen Orestes per venjar la mort de Clitemnestra, la seva mare) i per la filosofia, apassionat per la música (les quasi 1.000 pàgines del llibre es divideixen en 7 llargues seccions, totes elles, excepte la primera, que reben el nom de danses pròpies dels segles XVI i XVII). No hi ha dubte que aquesta història vital és només un fil conductor que serveix per fer-nos recórrer els escenaris que van configurar la terrible experiència de l’Holocaust.

En resum, Les benignes podria ser considerada una novel·la històrica excel·lentment documentada que, més enllà del seu interès literari, discutible en qualsevol cas, sembla voler convèncer-nos que tots nosaltres, en circumstàncies excepcionals, podríem ser susceptibles d’acabar cometent les més grans infàmies i atrocitats, sense ser-ne conscients, sense experimentar el més mínim sentiment de culpa, com a producte d’aquesta aterridora “banalitat del mal”.