Ensenyar l’Holocaust als joves

La societat espanyola, i no sé si dir que encara més particularment la catalana, viu des de fa uns anys una veritable obsessió per encolomar etiquetes, sobretot polítiques, a tort i a dret. I una de les més utilitzades en aquests darrers anys ha estat la de “feixista”, aplicada a qualsevol persona que gosés aixecar una veu discrepant en relació a la postura, “políticament correcta”, del que se suposava que era la manera progressista d’entendre les relacions amb l’Estat d’Israel i, per extensió, inexplicablement, sobre qualsevol tema relacionat amb el judaisme i els jueus, fossin o no ciutadans israelians. No cauré en la temptació d’etiquetar jo també afirmant que la política oficial dels partits que han governat Catalunya fins fa uns mesos, o la del que encara governa des de Madrid, ha estat marcada per una orientació antisemita. Seré més suau i diré que ha estat “tibant” , “freda” o “indiferent” en tractar o enfrontar-se  a tot allò relacionat amb Israel, les comunitats jueves del país o la seva cultura que, en definitiva, és també, i en bona mesura, encara que això no agradi a molts, part important de la nostra.

Per no haver d’etiquetar, caldria obviar el fet que a casa nostra hem hagut d’assistir a la visió, ho haig de dir, lamentable, de veure alguns dels membres de l’antic equip de govern participant en una manifestació, pretesament en nom de la pau, on es cridaven consignes a favor d’una organització terrorista, Hamas, i s’aixecaven pistoles simbòlicament antiisraelianes. O escridassant una cantant, Noa, només pel fet de ser ciutadana d’un estat, Israel, la qual cosa està més en la línia de les discriminatòries lleis de Nüremberg, ideades pels nazis, que no pas en la que s’esperaria que fos l’actuació de persones que es diuen d’esquerres i que, per tant, ells mateixos es pengen l’etiqueta de solidaris, pacifistes i progressistes.  Sempre he dit que m’agradaria saber si haurien anat a  insultar Bruce Springsteen si hagués vingut a cantar a Barcelona en el moment en què els EEUU van decidir envair l’Iraq. Fora etiquetes, doncs, així que hauria de passar per alt l’intent d’anul·lar els actes en commemoració a les víctimes de l’Holocaust del 2009 com a resposta a l’atac israelià a Gaza, tot barrejant grollerament la política totalment discutible d’Israel pel que fa al conflicte amb el poble palestí amb l’Holocaust del poble jueu, que ha marcat la història humana. I defensant explícitament uns governs autoritaris i corruptes. A alguns dels progressistes i pacifistes membres del govern del Tripartit (podria dir pijoprogres, però no m’agradaria que em posessin l’etiqueta de pepera per fer servir aquest qualificatiu, perquè no ho sóc i Déu me’n guard de ser-ho mai) els devia semblar que no era prou políticament correcte asseure’s al costat de jueus que viuen i treballen a casa nostra, molts d’ells des de fa generacions, i els devia incomodar recordar els més de 6 milions d’homes, dones i nens innocents que van ser víctimes del major genocidi organitzat i sistemàtic que ha patit cap poble al llarg de la història de la humanitat. I potser tampoc no hauria de fer referència al malestar profund de la comunitat jueva de Barcelona en relació a la postura del Memorial Democràtic, organisme dependent de la Conselleria d’Interior i que aleshores tenia, vés per on, Joan Saura al capdavant. Poseu-me l’etiqueta que us vingui de gust, tant se val, però crec que portàvem massa anys barrejant, com diuen en castellà, “el culo con las témporas”.

Amb l’arribada de CIU al Govern de la Generalitat sembla que canviaran moltes coses i em temo que hi haurà moltes que no agradaran als ciutadans, fins i tot a aquells que van votar el partit d’Artur Mas amb el convenciment que aquests canvis eren necessaris. No parlaré de les mesures que afectaran directament el nostre dia a dia econòmic, laboral i polític, perquè ja veiem clarament que “pinten bastos”, i haurien de ser objecte d’una reflexió llarguíssima, la qual cosa no és la finalitat d’aquest escrit. Vull fer referència a un canvi que és possible que passi desapercebut per a molts, però que considero que és un pas important en la manera de presentar la història als nois i noies catalans: la importància i la necessitat d’ensenyar el que fou la Shoah, l’Holocaust, a l’escola. I ensenyar-lo “per se”, com un fet que mereix un estudi individual, no només com un dels capítols de la Segona Guerra Mundial, sinó com l’episodi de la història dels éssers humans que possiblement ha marcat de manera més trascendental la nostra història col·lectiva .

L’Holocaust no es pot ensenyar de la mateixa manera que s’ensenya el desembarcament de Normandia o el Pacte Berlín-Moscou. Si bé el seu moment àlgid, la Solució Final, té lloc en el marc d’una guerra mundial, és producte d’una ideologia antisemita i judeòfoba que existia molt abans de la guerra. És cert que el conflicte bèl·lic va afavorir i va propiciar l’antisemitisme eliminador que somiaven els nazis, però aquest ja existia ben arrelat en el pensament dels seus dirigents i en la societat alemanya i d’altres països des del segle XIX.

L’alcalde de Sort i diputat al Parlament per CIU, Agustí López, va presentar una Proposta de Resolució per tal que fos discutida i votada en la Comissió d’Educació i Universitats amb la finalitat que el Govern arribi a acords amb Casa Sefarad, organisme dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, de manera que els professors de secundària  (en principi, sembla que serien els encarregats de la matèria d’història) puguin formar-se per ensenyar als seus alumnes què va ser l’Holocaust i quina ha estat la seva repercussió en la història de la humanitat. A partir de l’ensenyament de l’Holocaust als nois i noies catalans, es podrien començar a ensenyar també altres genocidis practicats al llarg del segle XX.

López va exposar que “el coneixement de la història de la humanitat és un dels fonaments de la cultura” i, alhora, “una eina imprescindible per al lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove amb l’objectiu de propiciar la reflexió i l’esperit crític”.En aquest sentit, subratlla que “hi ha episodis històrics que cal mantenir presents per tal d’evitar que caiguin en el pou de l’oblit i, serveixin de recordatori dels errors del passat”.

El subratllat i la negreta són meus, és clar, perquè considero clau les paraules “lliure desenvolupament de l’ideari de la gent jove” i “cal mantenir presents“. Només el coneixement dels fets ens permetrà formar-nos una opinió pròpia i lliure d’interferències polítiques actuals. D’altra banda, els sis milions de jueus morts durant l’Holocaust, només pel fet de ser jueus, mereixen que la Shoah no es banalitzi ni se l’equipari amb qualsevol dels conflictes actuals, que són territorials, no ho oblidem, en què l’Estat d’Israel està immers.  Cap home ni dona de bé no poden estar d’acord amb algunes de les polítiques desenvolupades per Israel en relació als palestins. Tanmateix, quina relació directa tenen amb la Shoah? Només si som capaços d’entendre això i deixar de banda aquesta nova i pervertida visió de l’Holocaust, instrumentalitzada i polititzada a què estem assistint, si som capaços de mirar-nos els fets amb els ulls nets, entenent que cap persecució a cap poble al llarg de la història dels homes pot equiparar-se a la que patiren els jueus durant el nazisme, podrem entendre aquesta proposta de CIU i desvincular-la de lectures polítiques.

Ensenyar l’Holocaust és la millor prevenció contra la mentalitat genocida que anida, possiblement latent, en la ment de milions de persones en el món. Estic convençuda que estudiar l’Holocaust pot crear consciència entre els nostres estudiants sobre els genocidis contemporanis, enfortir una cultura en què es vegin com a necessàries les polítiques de prevenció de persecucions d’éssers humans per part d’altres éssers humans per raó de religió, raça, idees polítiques o orientació sexual. Ras i curt, començar a creure’ns que l’educació en drets humans és urgent, sobretot en el món que ens ha tocat viure, global i diversificat, en què el mestisatge és present a gairebé totes les societats. A Catalunya, on l’educació en valors sembla que sigui la finalitat última de l’ensenyament, em sembla com a mínim sospitós que les lliçons que es poden treure de l’estudi de l’Holocaust s’ignorin i que l’ensenyament de l’Holocaust hagi quedat reduït, en alguns projectes editorials, a unes referències purament històriques i  estadístiques en uns llibres cada cop més minsos pel que fa al contingut. Això, en el millor dels casos: els plans d’estudis ignoren el valor de transmetre als nens i nenes els ensenyaments i els valors que poden adquirir estudiant què fou L’Holocaust. A més, no són pocs els casos en què es manipula aquests mateixos nens i nenes. Perquè no hi ha res més fàcil que manipular l’opinió i el criteri dels més joves, precisament perquè els falten els coneixements i l’esperit crític que hauran de modelar la seva visió sobre el món i els homes.

Postals en nom de la Pau a l’Ambaixada d’Israel. Manipulació o Educació en valors?

Potser m’equivoco, però jo no sé veure d’una altra manera que sigui com una manipulació el que va passar fa poc més d’un any en el col·legi públic El Castell d’Almoines, a la comarca de la Safor (València) quan alumnes de 4t de Primària (9-10 anys), responent a una iniciativa promoguda per Amnistia Internacional i seguida per altres centres educatius de l’Estat espanyol, van enviar postals a l’Ambaixada d’Israel demanant una solució pacífica al conflicte que aquest país manté amb els palestins. Sembla ser que algunes d’aquestes postals contenien frases o preguntes que els israelians van considerar ofensives. Alguns d’aquests estudiants els preguntaven “per què mataven nens” ,”per què mataven per diners“, els deien que “els qui havien de marxar d’aquella terra en disputa eren els israelians” o escrivien frases de l’estil “marxeu a un altre país on us acceptin“. Com em recorda això les paraules d’Amos Oz! L’escriptor israelià, Premi Príncep d’Astúries i un dels pacifistes més destacats del seu país, explica en el seu llibre Una història d’amor i de foscor que, essent un nen, en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, veia pintades a Jerusalem en què podia llegir-se “Jueus, marxeu d’aquí“. Paradoxalment, el pare d’Amos Oz li havia explicat que la seva família i la de la seva mare, jueus arribats de Rússia, Lituània i Ucraïna, havien deixat Europa precisament perquè les parets del vell continent s’havien omplert amb la frase “Jueus, marxeu a Palestina“. Marxeu a Palestina, marxeu d’aquí, marxeu a un altre país on us acceptin. “Marxeu“, aquesta és la paraula clau: no us volem ni aquí ni allà, per tant, no volem que existiu. Ens volen fer creure que aquestes paraules van néixer de les “idees pròpies” que tenen ja nens de 9 i 10 anys sobre el tema i que en cap moment, els professors els van “ajudar” a escriure les postals o els van donar cap tipus d’informació que els dugués a escriure aquestes frases. Permeteu-me que ho dubti. De tota manera, la resposta de professors, pares i direcció del col·legi fou considerar la reacció del govern israelià de “desproporcionada”. Potser si una iniciativa d’aquest tipus s’hagués dut a terme en relació a d’altres governs, que persegueixen els opositors polítics, els empresonen i torturen, priven les dones i les nenes dels seus drets fonamentals com a éssers humans, recluten nens per anar a la guerra, lapiden dones que s’atreveixen a estimar un home que no és el seu, etc, etc, la resposta als carrers de les nostres ciutats hagués estat contundent. Amb l’acompanyament habitual d’aquests pseudoprogres que últimament pretenen convertir-se en la veu de la nostra consciència.

Antisemitisme i Holocaust. Què s’ensenya als nostres estudiants?

Difícilment es poden ensenyar o transmetre idees o valors en els quals no s’hi creu. Per això no ens estranyem quan queda palès que en aquest país, les actituds antisemites creixen de manera alarmant, com assenyalen mitjans de comunicació d’orientació ideològica molt diversa aquests darrers dies:

La crisis dispara el odio antijudío en España (El País)

La comunidad judía advierte de un aumento del antisemitismo en España (El Mundo)

Alerta de un aumento del antisemitismo en España en el último año (Xornal.com)

En aquest país encara no hem entès que l’antisemitisme ha estat, i encara és, l’escola de l’odi. Espanya no es considera antisemita (sí antisionista i sí, sens cap dubte, antiisraeliana, en som els abanderats europeus!!), però antisemita? I ara! Per això, perquè aquí ni s’entén ni s’ha entès mai que l’odi als jueus ha marcat durant tota la història de la humanitat l’entrada en zona de perill pel que fa als drets de les persones, no ens importen aquestes advertències, com no ens ha importat pas massa l’Holocaust, què va ser, quin és el seu origen, les seves causes, ni quins ensenyaments podem treure d’aquesta tragèdia. Ens mantenim al marge perquè Espanya no el va viure directament. No va amb nosaltres. Però en canvi, aquesta mateixa Espanya, amb una comunitat jueva que no arriba a 40.000 persones, comunitat que, per altra banda, és pràcticament invisible, és el país d’Europa en què s’estan donant més mostres d’antisemitisme en els últims anys. Amb el beneplàcit, a més, de bona part de la intel·lectualitat, la classe política i del “famoseo”. Què em diueu d’aquestes vinyetes publicades a El País per Romeu o per El Roto?

Fixeu-vos en el jueu arquetípic que apareix en la primera caricatura. Oi que faria les delícies de Julius Streicher, el més grollerament antisemita dels capitostos nazis? Streicher no hagués dubtat a fitxar Romeu com a dibuixant per a Der Stürmer, el panflet antisemita de capçalera del règim hitlerià. Com es pot, a aquestes alçades, fer servir encara aquests estereotips per denunciar fets que res tenen a veure amb els jueus com a poble?

Mentre que Nacions Unides defensa l’ensenyament sobre l’Holocaust com a eina fonamental per prevenir futures polítiques genocides, aquí ens dediquem a banalitzar-lo, a pervertir-lo tot barrejant-hi qüestions polítiques contemporànies que no hi tenen res a veure. “Spain is different”, fins i tot en això, perquè, en el seu rebuig de tot el que és jueu, és capaç d’unir l’extrema dreta amb l’esquerra que es considera moderna, progressista, avançada, solidària i un llarg etcètera d’etiquetes políticament  correctes. És ben curiós.

Israel s’equivoca cada dia amb la seva política respecte dels palestins, però no siguem hipòcrites ni maniqueus: tampoc els palestins ni els que els fan costat treballen per a la pau entre els dos pobles, ja que tots dos juguen al mateix joc i si un dels dos aconsegueix imposar-se sobre l’altre, serà aquesta una victòria pírrica. Però no és d’això del que estem parlant, que quedi ben clar. Equiparar l’Holocaust amb la política desenvolupada per l’Estat d’Israel és pervers, encara que aquesta política signifiqui per a molts mort i misèria. Per desgràcia, com en tots els conflictes polítics que han estat i seran en aquest món. Però etiquetar de “nazi” la política de l’Estat d’Israel denota, o bé una absoluta falta de coneixement del que era i perseguia el nazisme, no només contra els jueus, sinó contra tots aquells pobles que no responien a la seva idea de puresa racial o contra els individus que no encaixaven dins de la categoria considerada socialment adequada, o bé una total, absoluta i deliberada manipulació dels fets històrics.

Ensenyar l’Holocaust: trencar mites, desenvolupar la capacitat d’empatia, posar nom i cara a les xifres

Molts països han establert programes d’educació sobre l’Holocaust de manera obligatòria per a l’escola secundària. La idea és que aquest ensenyament obri les portes a un estudi més ampli sobre els perills de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Ningú hauria d’objectar res a aquestes iniciatives que anirien encaminades a formar ciutadans compromesos amb la defensa de la pau i dels drets humans, futurs homes i dones que siguin capaços de tenir idees pròpies, de denunciar, si així ho creuen convenient, les polítiques de l’Estat d’Israel, però també el terrorisme de Hamas. Que no banalitzin la tragèdia més terrible que ha patit la humanitat ni la justifiquin en nom de la política d’un Estat format majoritàriament per jueus.  Estudiar l’Holocaust no només hauria de tenir una dimensió política, com si tot hagués estat producte d’un deliri nazi, sinó que hauria de permetre reflexionar sobre la crueltat humana, sobre els perills del silenci davant les injustícies, hauria de servir per inculcar en els més joves el concepte d’empatia i una ètica de la compassió.

S’ha d’aprendre de l’Holocaust i, per això, cal aprendre l’Holocaust. I molts dels professors del nostre país no tenen la formació necessària ni en un aspecte ni en un altre. No és culpa seva, òbviament, sinó de l’actitud general que davant d’aquest fet cabdal de la història s’ha tingut en aquest país. La manera com s’ensenya en els col·legis i instituts depèn, en bona mesura, de l’interès personal de cada professor, majoritàriament des de l’assignatura d’Història, sense tenir en compte que es pot abordar també des de la literatura o l’art. Fins i tot en aquests casos, es tendeix a relacionar l’odi als jueus amb un període històric i polític concret, el nazisme alemany, i no s’explica, potser per desconeixement, que la Shoah fou possible perquè també en altres països existia aquests rebuig als jueus, i que sense la col·laboració activa de milers de persones anònimes no hagués estat possible, no almenys de la manera sistemàtica, eficaç, gairebé industrialitzada amb què es dugué a terme l’extermini de bona part dels jueus europeus.

Si es vol ser rigorós amb la història i mantenir una certa ètica, no es pot ensenyar que el conflicte palestí-israelià és similar a l’aniquilació deliberada, planificada i sistemàtica de les dues terceres parts dels jueus d’Europa. I això no és negar de cap manera el dret a l’existència dels palestins com a poble, ni és tancar els ulls davant la política israeliana ni blindar el seu govern davant les crítiques. Dir que la construcció del mur de seguretat és equiparable al tancament dels jueus en ghettos, privats de qualsevol mitjà de subsistència, assetjats, perseguits, acorralats, és tornar a matar simbòlicament les víctimes, és banalitzar el mal, com deia Hannah Arendt.

Cal que ensenyem als nostres joves a trencar mites. No els podem fer creure que no es podia oferir resistència davant de la política genocida nazi. És necessari que sàpiguen que mentre a Polònia van ser exterminats el 99% dels jueus, a Dinamarca es van salvar el 99%. Han de saber que fins i tot als soldats i membres dels batallons policials i dels einsatzgruppen encarregats de dur a terme les massacres a Polònia i a la Unió Soviètica, en què els jueus eren assassinats a milers mitjançant el mètode de l’afusellament i enterrats en fosses comunes, se’ls donava l’oportunitat de no participar-hi, de no disparar si no s’hi veien amb cor. Poquíssims acceptaven aquest oferiment, tot i que està demostrat que mai es van prendre represàlies contra aquests alemanys que no van poder disparar cara a cara contra innocents, la majoria, dones, ancians i nens. Els nostres joves han d’aprendre que davant la injústia, tan culpable és el perpetrador com el que calla i no actua.

És necessari que aprenguin que l’Holocaust era conegut, almenys des de 1941, per les democràcies occidentals, si més no a grans trets. I que el món va tancar els ulls davant d’aquesta tragèdia. Ningú va sortir al carrer a demanar als seus governs, per exemple, que bombardegessin les línies ferroviàries que permetien que els trens carregats amb milers de jueus arribessin cada dia a Treblinka, Sobibór, Majdanek, Belzec, Chelmno o Auschwitz. Cap país volia fer-se càrrec dels jueus que abandonaven Alemanya assetjats pel nazisme. La pretesament culta i neutral Suïssa fou la responsable que s’instaurés la mesura de marcar amb la J de “jueu” els documents d’identitats de les persones que intentaven creuar les fronteres fugint del destí terrible que els nazis els havien preparat.

I el més important, hem d’ensenyar que l’Holocaust va ser possible perquè el món ha perpetuat durant 2.000 anys la judeofòbia, sí, aquesta que campa per Espanya tranquil·lament, la que destil·len les caricatures d’alguns diaris, les declaracions de modistos borratxos i nens que escriuen postals en nom de la pau (diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat), la que fa dir a un alt percentatge de la població espanyola que els jueus dominen el món, la política, la cultura, el món dels negocis, que tots els jueus són rics, racialment diferents, una mena de quintacolumna social. Però si la immensa majoria dels espanyols no ha conegut un jueu en la seva vida! El nazisme, doncs, no crea la judeofòbia, Hitler no descobreix res, sinó que permet que aquesta judeofòbia es canalitzi i es “legitimi”. Els nazis no eren monstres, ni psicòpates. Milions d’alemanys, milers de persones en altres països van participar activament en la destrucció dels jueus europeus. Eren persones normals, ciutadans exemplars, pares i mares que tenien fills, fills que s’estimaven els seus pares, de totes les extraccions socials i culturals. Tots i cadascun de nosaltres, doncs, podríem ser víctimes o victimaris. L’Holocaust no es pot entendre ni es pot racionalitzar. No tenia explicació aleshores, no la té ara, no és comparable amb res del que ha pogut viure l’ésser humà. Entendre això és la millor prevenció per al futur.

Ensenyar l’Holocaust és ensenyar a desenvolupar la capacitat d’empatia. Si els milions d’homes i dones que van participar-hi haguessin tingut aquesta capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de veure els jueus com a éssers humans, de veure en els nens als quals disparaven la imatge dels seus fills, el règim nazi no hagués estat capaç, per ell mateix, de dur a terme l’extermini sistemàtic de més de sis milions de persones. Per aconseguir això, cal que posem cares i noms a les víctimes. Normalment, quan es parla de l’Holocaust a les escoles es presenten xifres, volum de víctimes, imatges que, de tan terribles, acaben per anestesiar els joves contra la tragèdia. L’important és fer-los entendre que aquelles persones que van ser tancades en ghettos, deportades, gasejades, obligades a treballar com a esclaves, afusellades i enterrades en fosses comunes, havien estat, un dia, com ells, com els seus pares, com els seus germans petits. Tenien una vida, una feina, anaven a l’escola, com ells, com els seus pares, com els seus amics. Davant d’això, podem prevenir-los contra els qui fomenten els prejudicis, l’odi racial o religiós, els estereotips. Podran entendre que el silenci i l’apatia són tan culpables com la mà executora. Que els valors democràtics i els drets humans no se sostenen sols, que cal treballar per mantenir-los. Hem d’aconseguir que reflexionin contra l’abús del poder i siguin conscients que nacions considerades modernes i cultes poden crear les condicions per exterminar milions d’éssers humans. I aquests éssers humans no són només números dins d’estadístiques, sinó que eren persones, amb vida, amb rostre, com ells.

 

I després d’això, ara sí, poseu-me l’etiqueta que vulgueu.

Dona i literatura: les pioneres

 

Virginia Woolf

L’any 1928, l’escriptora anglesa Virginia Woolf va ser convidada a donar a Cambridge dues conferències sobre el tema “La dona i la novel.la”. En el seu llibre Una habitació pròpia (1929) ens explica com va anar al Museu Britànic i va trobar milers de llibres sobre la dona, però tots escrits per homes. Davant d’aquest fet hagués estat fàcil pensar que la literatura és cosa d’homes i que les dones s’han limitat a ser instigadores de la creació literària, però no creadores, part de l’objecte produït, però rarament productores d’aquest. Partint d’aquesta afirmació, la paraula que millor definiria, aparentment, el paper de la dona en la història de la literatura universal seria absència. No es podria ignorar, per descomptat, l’existència d’algunes dones escriptores que han deixat la seva empremta en el camp literari, les dones amb cervell d’home a les quals al·ludia Simone de Beauvoir. Però precisament aquestes dones no negarien l’absència a què ens referim, sinó que, en tot cas, permetrien substituir la paraula absència per excepcionalitat. Samuel Bennet, en la seva obra Our Women: Chapters on Sex-Discord, va escriure: “(…) Amb la possible excepció d’Emily Brontë, cap novel.lista de sexe femení ha produït una novel.la que iguali les grans novel escrites per homes (. ..)”. Si bé és veritat que un petit percentatge de dones són intel ligents com els homes, en conjunt, la intel ligència és una especialitat masculina. No hi ha dubte que algunes dones són genials, però la seva és una genialitat inferior a la de Shakespeare, Newton, Miquel Àngel, Beethoven, Tolstoi. A més, la capacitat intel lectual mitjana de les dones sembla molt inferior. Afegiríem, llavors, un altre concepte que es va aplicar a les dones que van intentar obrir-se camí en un espai que, durant segles, va ser pràcticament monopoli dels homes: incapacitat. Per parlar en termes actuals, la literatura femenina va ser considerada com un producte de sèrie B i, per tant, marginal.

Tot i que la dona va trigar segles a reivindicar l’espai que li corresponia en el camp de la creació literària, no hi ha dubte que la literatura popular va ser creada i transmesa en bona part per dones. Aquesta literatura, bé lligada al cicle vital o bé de temàtica amorosa, es caracteritza per ser, a més d’anònima, oral. Apareix aquí una de les primeres explicacions per entendre aquesta presència gairebé excepcional de dones escriptores des dels inicis de les literatures europees occidentals fins fa poc més de 150 anys: el difícil accés de la dona a l’educació i a la cultura lletrada. La feminització indiscutible de la literatura popular oral demostra que, tot i que el geni creatiu existia entre les dones, haver-les mantingut apartades de la cultura escrita explicaria aquesta escassetat secular de dones escriptores. Mentre que els homes anaven a la universitat, les seves germanes ni tan sols podien trepitjar els seus jardins, és a dir, havien de ser, en el millor dels casos, autodidactes. A més, durant segles, es va considerar que la dona no necessitava saber llegir o escriure per desenvolupar les tasques que tenia assignades en funció del seu sexe i de tenir aquests coneixements constituïa un perill, una finestra oberta al món exterior, una forma de revolta.

És novament Virginia Woolf a Una habitació pròpia qui ens dóna la clau sobre què necessitarien les dones per poder competir amb els homes com a creadores de literatura: unes guinees i una habitació pròpia, és a dir, una mica de diners (que proporciona independència i accés a la cultura) i una habitació tancada amb pany i clau, un espai propi, no només entès com un lloc físic individualitzat i separat, sinó també com un espai vital, en el qual la dona pogués ser propietària del seu temps. Les seves reflexions apuntaven ja a una demanda d’emancipació respecte del control del pare o del marit que encara a principis del segle XX patia qualsevol dona, instal.lada en una minoria d’edat mental permanent. I si llegint les reflexions de Virginia Woolf no podem evitar pensar que per a la dona l’escriptura professional seria una mena de luxe burgès, és evident que el mateix esquema es reprodueix quan estudiem els casos d’aquestes veritables pioneres de la literatura pensada i creada en femení : en una immensa majoria, es tracta de dones que, fos quina fos el seu estat (religioses, solteres, casades) pertanyien a estaments socials privilegiats, la qual cosa els garantia cert accés a la cultura i un suport econòmic. Aquest seria el cas de Safo, la primera dona escriptora d’obra coneguda de la literatura occidental, de les refinades poetes que vivien en els harems d’Al-Andalus, com la coneguda Wallada, o de les trobairitz, nobles occitanes del segle XII, dones que cantaven a l’amor i al desig que sentien pels seus amants amb atreviment i cortesia, que tenien amplis coneixements de música i que competien d’igual a igual amb els trobadors masculins. Les seves poesies sorprenen pel seu realisme i per les seves referències explícites a l’amor carnal. Entre elles destaquen Beatriu, comtessa de Dia, o Azalais de Porcairagues.

A mesura que avancen els segles, a l’edat mitjana i fins al segle XVII, la majoria de dones que van desenvolupar una activitat com escriptores pertanyen majoritàriament a l’estament religiós. L’Església condemnava determinats gèneres i temes literaris i, per descomptat, considerava que la dona que s’atrevís a escriure havia de fer-ho sota l’empara de la seva condició de religiosa o d’una família noble i influent i, és clar, sobre temes no mundans. Seria aquest el cas de dones com Hrotsvitha, considerada l’escriptora més destacat de l’alta edat mitjana, o de Hildegarda de Bingen, l’abadessa del segle XII; de Caterina de Siena o de místiques com Teresa de Jesús o Sor Juana Inés de la Cruz . Aquelles dones que no havien abraçat la vida monàstica, escriuen igualment sobre temes religiosos o, si no és així, sobre qüestions que competien al rol que exercien en la societat: el de dones i, sobretot, el de mares. Així són freqüents les obres de dones dirigides als seus fills, en què abunden els consells de tot tipus, des de com governar un territori a com governar una casa noble, passant per consells de tipus mèdic. No podríem parlar aquí de literatura de ficció, sinó d’obres pertanyents al gènere didàctic. Dhuoda, noble del segle IX, seria una de les seves representants, encara que possiblement el cas més notable és el de Christine de Pizan, filla d’un metge i astròleg italià que va viure a la cort del rei Carles V de França a principis del segle XV.

Christine de Pizan

Christine es va educar a la cort i en la seva formació van tenir un pes importantíssim les idees del seu pare sobre la necessitat d’educar les filles. Quan va quedar vidu sent molt jove i es va trobar amb tres nens als quals havia de mantenir tota sola, es va posar a escriure com a únic mitjà de guanyar-se la vida. Ens trobem davant del primer cas de dona escriptora professional. Les seves obres més importants són La ciutat de les dames i Referent a dones famoses, escrites el 1404 i 1405 respectivament. Ja en el segle XVII, Madame de Sevigné va escriure una sèrie de cartes a la seva filla, entre 1671 i 1696, en què es poden llegir descripcions de la frívola cort de Lluís XIV, comentaris sobre les seves preocupacions afectives o religioses, la seva amargor per la separació de la seva filla o l’angoixa per la fugacitat del temps.

Encara que el XVIII és el segle de la Il.lustració, de la defensa de la llibertat i de la igualtat, la dona no aconsegueix encara situar-se en el mateix pla que els homes escriptors. Tot i que s’alcen veus a favor del dret a l’educació de les nenes i joves, aquesta continua circumscrita a àmbits socials privilegiats. No obstant això, la dona ja no serà simplement la protagonista de la literatura moralista i misògina o bé l’objecte de desig de la literatura amorosa escrita per homes, sinó que se li reconeix el dret a llegir, a fer-se amb els filòsofs de l’època en els salons literaris, a tenir opinió, a conèixer. El paradigma de l’escriptora del segle XVIII podria ser Madame de Staël, ànima dels principals salons literaris de París, relacionada amb pensadors i polítics de l’època i bona coneixedora de les seves obres. En la seva novel·la Delphine (1802) preconitza ja la llibertat d’elecció sentimental per sobre dels convencionalismes socials.

Al llarg del segle XIX assistim al fenomen de les dones que comencen a plantejar decididament el seu dret a escriure i demanen que la seva literatura sigui valorada segons els mateixos paràmetres quedels seus companys masculins. Em refereixo a escriptores com Mary Shelley, Jane Austen, George Sand, a les germanes Brontë, a Cecilia Böhl de Faber, a Colette o Víctor Català, entre altres. Amb tot, aquestes dones van haver d’escollir entre tres opcions per poder exercir com escriptores en tota l’extensió del terme que la seva època els permetia:

George sand

Masculinitzar-se, negar la seva condició de dones i assumir una identitat masculina, a través de l’ús d’un pseudònim o del cognom del marit. Seria el cas de l’escriptora francesa Aurore Lucile Dupin, coneguda com George Sand, de les germanes Brontë, Charlotte, Emily i Anne les quals, en els seus inicis literaris, van utilitzar els pseudònims de Currer, Ellis i Acton Bell, respectivament. L’espanyola Cecilia Böhl de Faber, autora de La gaviota, va publicar les seves obres amb l’àlies masculí de Fernán Caballero. Mary Wollstonecraft, la joveníssima autora de Frankenstein, va canviar el seu cognom pel del seu company sentimental i posteriorment marit, el poeta Percy Shelley. La novel·lista Caterina Albert, màxima representant de la novel·la rural modernista en llengua catalana amb obres com Solitud o Drames rurals, havia de signar amb el pseudònim de Víctor Català. La novel.lista francesa Claudine Colette (1873-1954) es va veure obligada a viure la humiliació de veure algunes de les seves obres signades pel seu espòs, qui, a més, no tenia cap escrúpol de mantenir aquesta mentida i enorgullir-se d’un èxit literari que que no era seu.

Descriure en les seves novel vides femenines “impròpies”, “marginals”, que no seguien el camí marcat, que han servit de revulsiu i alhora d’exemple comminatori per a la resta de les dones, com el personatge de la dona boja de Rochester a Jane Eyre, de Charlotte Brontë, el de Catherine Earnshaw a Cims borrascosos, de la seva germana Emily, o el de la infanticida a l’obra homònima de Víctor Català.

Crear una literatura estrictament “femenina” feta per i per a dones, en la qual no es posés en dubte cap dels valors socials imperants. Ens servirien com a exemple les novel·les de Jane Austen, que durant molt temps va ser acusada, fins i tot per altres dones escriptores, com Emily Brontë, de desenvolupar una literatura de “salonet”, de desconèixer el món que hi havia més enllà de les parets de casa, encara que, afortunadament, la crítica moderna ha sabut reinvindicar l’estil, l’humor, la ironia i fins i tot la crítica social que, sempre de manera molt tangencial, contenen les novel·les d’aquesta escriptora anglesa de principis del segle XIX.

Així doncs, el camí que la dona ha hagut de recórrer fins a ser considerada una professional de la literatura ha estat sembrat d’obstacles: el dificilíssim accés a la cultura escrita, unit a una infravaloració de la capacitat creativa de la dona serien els principals i els més penosos de superar. Per aquesta raó, la tenacitat, l’esforç, fins i  tot l’atreviment que van demostrar aquestes pioneres de la literatura mereixen que la seva obra sigui coneguda, reivindicada i valorada.

28 de novembre: les eleccions de l’abstenció?

Queda una setmana per a les eleccions autonòmiques i encara estic donant-li voltes al cap sobre quin serà el contingut de la papereta que hauria de dipositar a l’urna el proper diumenge 28. I el que és pitjor: per primer cop m’estic plantejant seriosament l’abstenció, opció que sempre he rebutjat i he combatut, encara que només sigui per l’obligació moral que entenc que tinc amb tots aquells que van lluitar per fer possible que poguéssim expressar la nostra voluntat en el marc d’un sistema democràtic. Perquè aquest sentiment el tinc molt present i perquè sé que Catalunya es juga molt en aquestes eleccions, continuo fent-me aquestes reflexions: sé que hauria d’anar a votar, però l’abstenció em tempta. I no és per desinterès o per irresponsabilitat, ja ho podeu suposar, sinó perquè estic confosa. I decebuda. I cabrejada. I no dec ser l’única. No sé si la resta dels que són cridats a les urnes el 28 de novembre han votat mai en aquestes condicions. Per a mi, almenys, és una novetat

Aquestes eleccions haurien de servir per estampar als nassos dels polítics, els de dins i els de fora, el cabreig, la decepció i el malestar dels catalans, sentiments que no només estan provocats pels quatre darrers anys de govern del Tripartit, sinó per l’actuació política envers Catalunya dels partits estatals, dels que governen i dels que voldrien fer-ho. La crisi econòmica, les seves repercussions i la manera com s’estan gestionant també seran determinants en la decisió dels votants i, per tant, jugaran un paper important en els resultats que surtin d’aquests comicis. En aquest sentit, estic convençuda que el que expressem els catalans a les urnes servirà, en bona part, com a precedent del que pot succeir en les properes eleccions generals. Anar a votar en un país que viu la pitjor crisi econòmica que hem conegut la majoria no és el millor dels escenaris. D’això, i també de la qüestió de la immigració trauran vots barats i populistes partits com Plataforma per Catalunya i el mateix Partit Popular. Els partits que defensen postulats xenòfobs i racistes, que fins ara estaven més o menys camuflats, ja aixequen la veu i quedaran totalment al descobert després d’aquestes eleccions, si tenen raó  les enquestes que els atorguen representació parlamentària. No em sorprèn, perquè aquesta és també la sintonia que està sonant a d’altres països europeus. Què en penso al respecte? No estic d’acord amb allò que va dir la candidata del PP a Catalunya, l’Alicia Sánchez-Camacho, en el sentit que “A Catalunya no hi cabem tots. Però tampoc no dono suport a l’actitud política amb què s’ha gestionat la qüestió de la immigració des de fa una dècada, amb despreocupació, sense cap previsió, considerant els immigrants com a peces d’un escaquer econòmic que servien mentre hi tenien una funció i que després ens traiem de sobre quan no serveixen. Com en tot, també en aquest cas s’ha governat i s’ha legislat sense cap tipus de previsió, sense preveure’n els costos econòmics i socials i sense aprendre de la realitat dels nostres veïns europeus. I això pot comportar que hàgim de veure individus d’extrema dreta asseguts en escons del nostre parlament, una imatge que jo voldria reservada només per als malsons.

Una altra qüestió que tindrà un pes evident en aquestes eleccions, penso que hauria de ser una de les més determinants, és el model de relació que els catalans volem tenir amb l’Estat espanyol. Ras i curt, com es repartirà el vot independentista en un moment en què aquesta opció comença a sortir de l’àmbit més o menys emocional i es converteix en una opció que una part important dels catalans considerem com a viable, després de constatar, perquè ens ho han deixat ben clar, que no tenim cabuda en el projecte autonòmic espanyol, que d’altra banda està tancat i superat. El vot independentista, que des de sempre havia estat representat per Esquerra Republicana de Catalunya, responia sempre a qüestions identitàries amb les quals no s’hi sentien representats bona part dels qui viuen i treballen a Catalunya (aquesta és la definició de “català” que un dia va donar Jordi Pujol. Però és obvi que amplis sectors de la societat catalana han estès que aquell “Adéu Espanya” que es va veure i sentir en la manifestació del 10 de juliol va més enllà i respon a qüestions no només d’identitat. L’opció independentista crec que ara mateix és molt més plural perquè, per sort o per desgràcia, les raons que els catalans podem tenir per desitjar formar part d’un nou estat són moltes. I malgrat que Montilla parli de la “desafecció” dels catalans cap a Espanya, jo diria que és més aviat al contrari. Si deixem de banda qüestions tan importants com són el dret dels pobles a decidir i gestionar el seu futur, la situació d’agonia cultural i lingüística en què ens trobem o els greuges històrics no resolts (d’això, a Espanya no en volen sentir ni parlar, perquè diuen que sempre fem el ploricó i que ja n’hi ha prou), hi ha moltíssimes raons per les quals qualsevol persona que visqui a Catalunya, sigui nascuda o no aquí, pot voler viure en un país millor. Però als espanyolistes, als que ja els sembla bé el model de relació amb l’estat que tenim actualment, són els que, precisament, utilitzen només qüestions identitàries per defensar la seva postura. Perquè se senten molt espanyols, centralistes i monolingües, perquè el castellà és per a ells l’única llengua amb valors superiors  (com deien els firmants del darrer Manifiesto por la Lengua, el Nobel Vargas Llosa entre ells, per cert), perquè mola molt passejar-se amb la samarreta de La Roja,  accepten que l’Estat espanyol sotmeti Catalunya a un espoli fiscal descarat i immoral. Les xifres canten, tot i que ells vulguin mirar cap a una altra banda. No volen saber res del dèficit fiscal o de la manca d’inversions en infraestructures. Segur que se senten molt bé quan, després de pagar unes autopistes que estan més que pagades, s’alça la barrera dels peatges i no es recorden de les fantàstiques autovies gratuïtes de què gaudeixen altres comunitats. Potser només remugaran perquè els rètols d’aquesta mateixa autopista estan en català i en castellà: per què no només en castellà si som a Espanya? No tenen ni idea, ni crec que els importi, de quin és el futur que es dibuixa per als seus fills, de quina és la política estatal pel que fa a la concessió de beques (els estudiants catalans reben només el 5% del total, mentre que els estudiants madrilenys s’enduen el 57%). Si deixessin de banda si se senten més espanyols que catalans o només espanyols, haurien de saber que si tinguéssim una seguretat social pròpia la nostra renda per càpita anual, també la seva, augmentaria en gairebé uns 3.000€ anuals. No sé si per qüestions purament identitàries es pot admetre que el 70% dels trens considerats obsolets circulen per Catalunya. O que es construeixi un aeroport com el de Ciudad Real, on no hi passa ni Déu, mentre que les inversions a l’aeroport del Prat són de només 12,7 milions d’euros enfront dels 300 invertits a Barajas. Si una persona viu i treballa a Catalunya, paga aquí els seus impostos, no a Albacete, a Mérida o a Jaén, no pot acceptar greuges com el que es va cometre amb l’AVE, per posar un exemple. Si jo hagués d’anar a viure a les Quimbambes, per molt catalana que em pugui sentir, el que voldria és que la vida a les Quimbambes fos el millor possible, sense perjudicar ni menystenir ningú, però treballaria i lluitaria per fer del país Quimbambil el millor lloc per viure. I això no treu que pogués entrar en èxtasi si escoltés “Els Segadors” (que us ben asseguro que no seria el cas, no he estat mai persona de veleïtats folclòriques) o que pengés al balcó una estelada cada festa de guardar.  Si això no s’entén, qualsevol argument que es presenti serà inútil. Però per als partits espanyolistes, per a la darrerament anomenada “caverna mediàtica”, que no és nova, sinó la de sempre, tot això és fer el ploricó i la víctima. Potser caldrà explicar de manera ben clara aquestes xifres a aquells que vivint a Catalunya, treballant-hi, pagant els seus impostos, continuen exhibint un nacionalisme espanyol incomprensible. Es veu que els agrada ser cornuts i pagar el beure, i mai millor dit. Però hi ha un important sector de la ciutadania catalana que sense haver combregat del tot amb l’independentisme fins ara, entenen aquest discurs economicista, que tristament, en temps de crisi, és el que més preocupa. Sobren els estirabots com el de Puigcercós dient que Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga impostos ni Déu. La primera part de la afirmació sembla tenir força fonament, veient com Ruiz Gallardón ha hagut d’anar amb la cua entre cames a demanar-li a Rodríguez Zapatero una refinançament del deute de l’Ajuntament madrileny. Pel que fa als andalusos, és clar que paguen impostos, és obvi. Però el que reben a canvi dels seus impostos és infinitament superior que el que es rep aquí, on la quantitat que paguem és també infinitament superior. Però, és veritat! Dir això és ser insolidaris. Doncs jo diria que admetre que això succeeixi en nom del patriotisme espanyolista és de ser imbècils. Ja n’hi ha prou de demonitzar el nacionalisme que des del centre anomenen “perifèric” quan els espanyols practiquen el nacionalisme més ranci i excloent. Prou d’identificar-lo amb el feixisme i de comparar els partits independentistes amb la Lliga Nord italiana, quan des del nacionalisme s’ha lluitat sempre pel progrés i la democràcia. Les raons per optar pel vot independentista són moltes: les identitàries (ofegament cultural i lingüístic, dret a l’autodeterminació) i les econòmiques i socials. Podem triar les que vulguem. A mi m’afecten totes. S’ha d’estar cec per no veure el que interessa a Espanya de Catalunya. S’omplen la boca parlant d’Espanya com d’una “gran família”, però pel que es veu, hi ha fills de primera i fills de segona. Qui voldria formar part d’una família on se sent menyspreat? Crec que el temps en què Catalunya ha fet de motor d’Espanya s’ha d’acabar. Que arrenquin d’una vegada, però sense els meus diners.

Després de la manifestació del 10 de juliol semblava que alguna cosa es movia a Catalunya, que la voluntat de reafirmació i de plantar cara era ferma. Per primer cop em plantejava donar el meu vot a un partit independentista. Ara ja no n’estic tan segura, no perquè les meves idees hagin canviat, sinó perquè no acabo de sentir-me còmoda amb cap dels tres partits que representen aquesta opció. ERC ha estat al Tripartit durant dues legislatures i només ens ha demostrat que, com sempre, s’acaba traint a ella mateixa, que ja és l’últim. I els dos nous grups que fan seva de manera clara i oberta l’opció per la independència, Reagrupament i Solidaritat Catalana, molt en temo que contribuiran a fragmentar el vot que esculli aquesta alternativa. Decepcionant, tot plegat.

Artur Mas, al capdavant de CIU, s’apunta ara al discurs més o menys independentista. És sospitós, com a mínim, quan CIU, no ha parlat mai clar al respecte. I per això no me’l crec. Ens agradi o no, tenim tots els números per veure Artur Mas instal·lat al Palau de la Generalitat. Els primers que ho tenen clar són els del PSC, que s’han dedicat a enriure-se’n sistemàticament i a utilitzar mitjans molt poc elegants per desqualificar el candidat convergent, començant per l’eslogan “Artur Mas de lo mismo” i continuant amb el vídeo en què, al ritme de la cançó “Despeinado”, d’un tal Palito Ortega, fan un recorregut per la trajectòria política de Mas a través de diferents estils de pentinats. Lleig i poc seriós, si se’m permet dir-ho. L’enginy que gasten el podrien aplicar a explicar-nos com pensen solucionar el merder econòmic i social en què ens han ficat en aquests darrers quatre anys. O a intentar justificar la seva absoluta submissió als dictats del PSOE, traint les seves pròpies decisions, allò que han votat en el Parlament de Catalunya, que han acabat convertint en un Parlament de joguina. Quin nivell… I no, no defenso Mas, perquè em sembla que no representa cap opció de canvi. Torno a dir-ho: no me’l crec en gairebé cap de les seves propostes electorals. I tots sabem, a més, que si no arriba a la majoria absoluta, entrarem un altre cop en la política de pactes. Els pactes de CIU amb el PP ja els coneixem. I un pacte CIU-PSC, que és força més plausible del que molts creuen, acabaria fent el país ingovernable. Però sembla que les alternatives de govern estan totalment atomitzades entre Montilla i Mas, que serien els únics amb possibilitats reals d’arribar a la Generalitat.

Ni em plantejo donar el meu vot al PSC, tinc tants motius per no fer-ho que us avorriria, però us en donaré unes quantes. Perquè en contra del que hauria d’haver fet, no ha sabut defensar els interessos de les classes mitjanes i treballadores. Perquè és totalment subsidiari dels dictats del PSOE i ha traït a gran part de les seves bases a Catalunya. Perquè ha permès que ens convertim en una colònia i a sobre, n’hem d’estar satisfets. Perquè si de veritat és un partit d’esquerres i que treballa per als menys afavorits, hauria d’adonar-se que el model de relació amb l’Estat espanyol que defensen perjudica precisament les classes populars, els treballadors, els petits empresaris autònoms, els professionals liberals, els funcionaris, tots aquells que no arriben a final de mes i que han de subvencionar un estat que fa fallida. Perquè el seu discurs covard i pseudocatalanista ja no enganya ningú. Perquè han fet la pitjor gestió de la crisi econòmica que es podria imaginar i perquè pretén comprar vots amb projectes com el de la subvenció als nini’s que em sembla immoral. I perquè, off the record, alguns dels polítics més destacats del partit, els que representen el sector tradicionalment més catalanista, els més maragallians, per dir-ho d’alguna manera, critiquen de manera clara la gestió política d’aquest home que ha arribat a president de la Generalitat sense cap més aval que haver estat sempre el gos fidel del seu amo, del que ha tocat en cada moment.

Els partits com el de l’expopular Montserrat Nebrera, l’ engendre anomenat “Ciutadans” (les enquestes els atorguen un escó més que en 2006, i això fa feredat) o l’espanyolista UPyD de la Rosa Díez (que acabarem veient apoltronada a les files del PP fent-li la competència en caspositat a l’Esperanza Aguirre si el seu projecte no li acaba de funcionar, i si no, al temps) és obvi que trauran vots d’aquest sector que posa per davant les qüestions identitàries al seu benestar econòmic i social. Són aquells que juren i perjuren que els castellanoparlants són perseguits, que el castellà no es parla a Catalunya, que estem duent a terme una mena de neteja ètnica simbòlica, que se senten feliços amb la samarreta de La Roja i el “torito” al cotxe “tuneao”, que menteixen com a bergants i ho saben, que fomenten la discòrdia, el malestar, l’enfrontament i els estereotips. Encara que això els costi 60 milions d’euros diaris. Aquests partits trauran vots “populatxeros” (no sé si existeix aquest adjectiu, però seria el que més s’escauria), en el mateix sentit que Plataforma per Catalunya ho pot fer explotant el tema de la immigració.

Davant de tot això, no sé si a algú li pot sorprendre que l’abstenció sigui l’alternativa escollida per, diuen, entre un 40% i un 55% de l’electorat. La tendència abstencionista diuen que afavoreix Mas i els partits independentistes, ja que si la participació fos baixa, Solidaritat podria tenir representació parlamentària. No em refio gaire de les enquestes, però com que la voluntat abstencionista acostuma a estar oculta, és probable que el percentatge pugui ser més alt del previst. I estic segura que el gruix d’aquesta abstenció la nodriran persones que han estat tradicionalment votants del PSC. Perquè estan fins als pebrots, perquè “passen”, en definitiva. Les mateixes enquestes diuen també que encara hi ha entre un 35% i un 40% d’indecisos, de potencials electors que encara no han decidit el seu vot. Entre ells, jo mateixa.

M’agradaria poder “passar”, abstenir-me, però continua semblant-me irresponsable. Voldria tenir les idees més clares, ser una mica més crèdula, no sentir-me avergonyida per la campanya que estan duent a terme alguns partits per als quals sembla que més que electors siguem simplement “audiència”, espectadors d’un lamentable “Gran Hermano”. Em sembla lamentable l’orgasme que diuen que ens provocarà votar Montilla, les desqualificacions gruixudes i poc elegants, veure a la colla de Ciutadans en pilotes, el videojoc pepero on es dispara contra immigrants. No s’està fent campanya política, sinó publicitat pura i dura.

Enteneu per què em tempta l’abstenció?

 

 

 

 

 

 

Ser professor a Espanya: quan la vocació ja no és suficient

Fa massa temps que arribo a casa després de la feina pensant que potser no estaria malament intentar un “canvi d’aires” laboral. I aquest pensament, que abans només em rondava pel cap després d’un mal dia (i un mal dia el té qualsevol), comença a ser massa reiteratiu i insistent. I m’enfado amb mi mateixa, em renyo, fins i tot, i intento pensar en una altra cosa, perquè si algú ha nascut amb vocació per a la docència, aquesta sóc jo. Quan de petita em feien la insofrible pregunta sobre què volia ser de gran, mai vaig passar per aquesta etapa de vel·leïtats artístiques en què algunes volen ser cantants o actrius. Ni vaig sentir la crida humanitària que condueix d’altres cap a la medicina. Per fortuna, sempre vaig ser conscient de les meves limitacions i no se’m va passar pel cap voler ser model …. ¡ni tan sols hostessa! Tampoc em va temptar, en determinat moment i estant en portes de la meva entrada a la universitat, certa visió pràctica i utilitarista dels estudis, així que no vaig cometre l’error de matricular-me en Dret, en Empresarials o en Econòmiques, que eren les carreres”estrella “en l’època. Només durant un curt període de temps vaig pensar en la possibilitat d’estudiar Periodisme, però va durar poc. Sempre m’havien interessat les disciplines humanístiques, la llengua i la literatura, la història, la filosofia, així que al final, vaig acabar a la facultat de Filologia. Explico tot això, i demano perdó pel preàmbul, per il·lustrar el grau de decepció, de desil·lusió i de desgast professional que puc estar experimentant quan arribo a plantejar donar un gir a la meva vida i canviar de feina quan la docència sempre ha estat per a mi absolutament vocacional i l’he exercida amb la dedicació i amb la motivació que qualsevol persona posaria en una activitat que l’omple i la satisfà. El meu cas, malauradament, no és únic, més aviat diria que és bastant representatiu de l’estat d’ànim de milers de mestres i professors en aquest país. Si més no, és idèntic al que experimenten els que jo conec.

Fa poc més d’un mes que s’ha iniciat el nou curs. Un curs més. Segur que quan acabi, allà pel mes de juny, tornaran a publicar-se dades sobre els mals de l’educació obligatòria a Espanya, tant a Primària com a Secundària. Tornaran a ser objecte de debat entre els de sempre, els polítics i els teòrics de l’educació, però la veu dels que dia a dia entrem a l’aula i ens enfrontem amb aquests mals, no serà escoltada. I tornarà a iniciar-se un nou curs i, qui sap si d’aquí a poc haurem de batallar amb una nova llei d’educació, que és el que sol passar en aquest país cada vegada que canvia el color del partit que governa. I així ens va.

Les dades sobre la qualitat de l’ensenyament obligatori en aquest país són francament preocupants, amb la segona taxa de fracàs escolar més alta d’Europa. Els successius informes Pisa de l’OCDE han demostrat que la puntuació mitjana dels nostres alumnes de 15 anys en comprensió lectora, Matemàtiques, Ciències Naturals i Capacitat per a la Resolució de problemes està molt per sota de la mitjana de l’OCDE, és més, està ratllant la puntuació més baixa.

Evidentment, aquestes dades han estat motiu de reflexió, encara que existeixen discrepàncies sobre on és l’origen del problema i quines són les seves possibles solucions. Uns creuen que el problema de l’educació a Espanya és la manca de recursos econòmics i que la solució rau a augmentar les dotacions pressupostàries destinades a l’ensenyament. No dic que no tinguin una part de raó, és clar, encara que aquesta anàlisi peca de simplista, perquè, tot i sent desitjable que el pressupost destinat a educació sigui superior, no podem oblidar que és també imprescindible marcar en quina forma s’han de gastar aquests diners i l’eficàcia final d’aquesta despesa. Ja tenim certa experiència sobre com dilapiden els recursos públics les administracions competents en matèria educativa, tant estatals com autonòmiques… De tota manera, espero que no s’hagi d’arribar als extrems d’Itàlia en haver de recórrer a la publicitat a les aules de les escoles públiques. Ja només ens faltaria ser esponsoritzats per PlayStation, o Los 40 Principales. D’altra banda, hi ha els qui opinen que el problema el constitueix el mateix sistema educatiu espanyol i les seves variants, i jo, personalment, m’inclino per aquesta última opció, perquè em sembla indiscutible que els seus mals estructurals són molts. Així i tot, les coses no són tan senzilles, perquè un sistema educatiu és també el reflex d’una societat determinada, amb els seus valors, idees i interessos, i de la seva classe política.

No negaré que els problemes de l’educació a Espanya vénen d’antic, però si haguéssim de marcar un punt d’inflexió, aquest seria el moment de l’aplicació de la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE) de 1990, que havia de representar, es creia, un gir en relació al sistema anterior. I més que un gir, es van fer diversos luppings i un parell de caigudes al buit, estil Hurakan Condor. L’educació espanyola s’ha estat movent, en els darrers 100 anys, entre dues estratègies educatives diferents: acceptada la premissa que qualsevol estat modern ha de garantir una instrucció universal i gratuïta a tots els seus ciutadans com a forma de garantir la igualtat entre ells, es comença a discutir llavors la diferència entre “instrucció” i “educació”. Qui és el responsable d’instruir i d’educar? La instrucció, defensen uns, és tasca de l’Estat, mentre que l’educació correspon a les famílies. Però apareix una nova concepció educativa basada principalment en les idees que Rousseau exposa en la seva obra Emilio, que defensa que l’objectiu de l’Estat és educar a través de l’escola i no pas instruir. Aquesta educació, base per al perfeccionament social i moral, seria responsabilitat més de l’Estat que dels pares, ja que la seva finalitat seria formar bons ciutadans. Per a Rousseau, el nen ideal és el que es formaria al seu propi ritme, segons les seves particularitats (ni més ni menys que la famosa “atenció a la diversitat” que se’ns exigeix que portem a terme en una aula amb 25 alumnes), sense restriccions ni normes, sense prohibicions, càstigs o pressions, i que seria capaç d’aprendre segons la seva pròpia experiència. El professor passaria a ser una mena de mentor o orientador que l’acompanyaria en aquest camí.

 

És bastant evident que a Espanya, a partir de la implantació de la LOGSE, hem assistit al triomf de la concepció educativa rousseauniana. Per als polítics i per als responsables en matèria educativa, el sistema franquista era autoritari, es basava en l’aprenentatge purament memorístic de conceptes, tenia un pes evident en continguts religiosos, era repressiu, monolític i, a més, classista, ja que no oferia l’oportunitat d’accedir a estudis superiors a tots els ciutadans i, per tant, no garantia la igualtat d’oportunitats per a aquests. Crec que ningú podria, en consciència, rebatre totes aquestes objeccions, encara que potser s’ha demostrat que el sistema tradicional d’ensenyament no era rebutjable en tots els seus aspectes. De tota manera, no cal oblidar que en els últims anys del franquisme es va caminar ja cap a un model d’escola unificada: es va ampliar l’obligatorietat de l’ensenyament fins als 14 anys (8è. d’EGB) i es van suprimir els exàmens oficials a la Secundària .

A partir dels anys 80, amb l’arribada dels socialistes al govern, s’adopta el model de la comprenhensive school, que s’havia assajat a Europa 30 anys abans amb resultats més aviat poc satisfactoris. Per què es va implantar aquí com si de la panacea educativa es tractés, tenint en compte les experiències europees prèvies, segueix sent un misteri per a mi. La idea principal d’aquest sistema educatiu és que la igualtat d’oportunitats per als ciutadans seria un fet, independentment del seu nivell econòmic, si en acabar l’etapa educativa obligatòria tenien tots el mateix bagatge cultural, la mateixa formació. Diguem que, fins aquí, res a objectar, perquè l’educació gratuïta vol evitar que les diferències econòmiques comportin un nivell educatiu inferior per als menys afavorits. El problema és que ningú s’havia plantejat que l’educació, a més de ser general per a tots els ciutadans, havia de ser de qualitat. D’altra manera, igualaríem a tots els ciutadans, és cert, però en la ignorància. I això és el que va acabar succeint. Es va baixar el llistó per tal que tots els nois i noies poguessin exhibir el seu títol de Graduat en ESO, però el parany és que aquests estudis són d’una mediocritat escandalosa.

No crec que es pugui qüestionar que tots els individus tenen dret a la millor de les educacions. Però el que no podem de cap manera acceptar és que el paper de l’escola sigui igualar a les persones des del punt de vista intel·lectual, és a dir, pretendre que totes puguin rebre el mateix nivell d’educació amb el mateix aprofitament, ja que totes les persones no tenen la mateixa facilitat o disposició per a l’estudi. Defensar això és igualar a tots al nivell del més ignorant. No sé si això sona políticament incorrecte, però és el que he après de la meva experiència d’anys de docència. Doncs això, ni més ni menys, és el que va passar a Espanya a partir de la implantació de la LOGSE. Es va voler crear una escola en la qual no hi hauria desigualtats, ni tan sols per raó de la intel·ligència o de la capacitat intel·lectual de cada alumne. Es reprimiria la competitivitat, que és natural i que si s’entén com una cosa sana, afavoreix el procés educatiu dels alumnes. S’aprendria a ser tolerant, solidari,  i tots els nens serien bons i feliços. Que bonic seria això, pedagògicament parlant, per descomptat, però com ens van manipular a tots els que estaríem involucrats en la tasca d’educar, i a tots els que, pretesament havien de ser educats en aquest model d’escola.

Com a resultat, amb l’aplicació de la LOGSE neix l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), amb quatre cursos d’ensenyament comú, repartits en dos cicles (1r i 2n d’ESO, Primer Cicle, i 3r i 4t d’ESO, Segon Cicle), que els alumnes cursarien entre els 12 i els 16 anys (amb la qual cosa, l’educació obligatòria s’allargava dos anys més). Després, l’alumne podria optar per cursar dos anys de Batxillerat o accedir a la Formació Professional. Això va significar que fins als 16 anys els alumnes no podrien ser separats ni sobre la base de diferències intel·lectuals ni per interessos diferents. En Educació Primària, en un principi es pretenia que els coneixements dels alumnes no fossin valorats amb les notes tradicionals, sinó amb uns “progressa adequadament” o “no progressa adequadament”, que eren molt més políticament correctes i que no traumatitzarien els nens. Afortunadament fa poc es va haver de rectificar, però després de tants anys, el mal ja està fet. En Secundària, si tots els alumnes havien de rebre el mateix nivell de formació, no es podia fer d’una altra manera que no fos alleugerint els plans d’estudi i retallant els temaris de manera que fins els menys dotats per a l’estudi o els que tenien menys ganes d’estudiar poguessin assolir els mínims exigits. I en què queda el paper del professor o del mestre? Doncs sempre des de l’òptica rousseauniana de l’educació, hem acabat exercint de mentors i orientadors, com deia abans, i també de psicòlegs, policies, assistents socials, mediadors familiars, de tot, menys de docents. Perquè transmetre coneixements és el de menys. Perquè hem arribat a un punt en què un alumne no pot admetre que sent “certa curiositat” per saber com s’adquireix el llenguatge, quines van ser les causes de la Primera Guerra Mundial, quins paral·lelismes trobem entre l’Odissea d’Homer i el poema Ítaca de Kavafis o en la resolució de quins problemes matemàtics es pot aplicar un sistema d’equacions sense que els seus companys el considerin un “friki”. I és que a l’escola sembla que ja no es va a aprendre (entre altres coses perquè als alumnes se’ls ha inculcat que no hi ha una veritat objectiva), els professors, com a col·lectiu, ens hem convertit en una branca dels serveis socials i un alumne que no dóna problemes no és ja el qui supera trimestre rere trimestre els objectius de cada matèria, sinó aquell que no provoca conflictes, no insulta els seus companys o no li falta al respecte flagrantment al professor.

Assumint tots aquests nous rols que abans corresponien a la família, afavoreixen que molts pares s’inhibeixin de les seves responsabilitats educatives i les traspassin a l’escola. Però, alhora, aquests pares desconfien totalment de la capacitat dels professors i mestres, contribueixen al nostre desprestigi social i professional i s’erigeixen en jutges del nostre treball, ens qüestionen, i culpen a aquells a qui han carregat amb una responsabilitat que no els correspon, almenys, no de manera absoluta, de tots els mals dels seus fills i dels problemes que els puguin ocasionar. Per a un cada cop més ampli sector de pares, l’escola és un “aparcament” on dipositar els seus fills el major nombre d’hores possibles, on han d’”aprendre”, però sense estressar-se , on no se’ls poden posar tasques per a casa perquè després de les classes tenen taekwondo, ballet, hip hop-funky, futbol, guitarra acústica o malabars, i és  clar, després es fiquen molt tard al llit i no els deixen veure la televisió tranquils  (tot i que no es preocupen de saber què fan quan entren a les seves habitacions ni s’assabenten que, un cop dins, es passen hores connectats al Messenger o al Facebook).

 

M’explicaven unes mestres d’Educació Infantil que els nens que entren a P3 cada vegada els arriben més immadurs i menys autònoms, sobretot en el tema de l’alimentació. Molts no volen mastegar ni prendre sòlids, perquè per a les mares és més fàcil i còmode al matí seguir-los donant un biberó de cereals, perquè triguen molt a prendre unes torrades i un Cola-Cao, que a més, corre el perill d’acabar al terra, i això significa, a sobre, haver de llevar-se abans. O que molts dels nens que no han anat a la guarderia encara fan servir bolquer, perquè haver de treure’ls-el és laboriós i un destorb, i ja ho faran a l’escola. Si extrapolem això als adolescents, resulta que som nosaltres, els que se suposa que hem de despertar l’amor per la lectura, l’interès per la ciència o la curiositat per les aplicacions de la matemàtica, els que hem d’acabar ensenyant-los des que no es menja amb la boca oberta o que les taules no es pinten amb retolador permanent, fins quins són els perills del consum de drogues, els avantatges i inconvenients dels diferents mètodes anticonceptius, que la dutxa diària és molt sana i que és aconsellable canviar-se els mitjons cada dia o que no s’ha de cridar “puto moro de merda” als immigrants de religió musulmana. Si amb el temps que ens queda podem ensenyar a comprendre el que llegeixen, a escriure sense massa faltes d’ortografia i a saber localitzar en un mapa on és Bòsnia-Hercegovina, doncs millor.

 

La LOGSE va significar també que en educació es comencessin a utilitzar una sèrie de conceptes de nova falca pedagògica: “desenvolupament curricular”, “temporització”, “seqüenciació”, “continguts conceptuals”, “procediments”, “valors”, “normes” i “actituds”. Ja no existien les assignatures, sinó els continguts curriculars. No hi havia exàmens, sinó “proves diagnòstiques”. Les avaluacions havien de ser “contínues, sumatives i formatives”. En tots els “desenvolupaments curriculars” s’havia de tenir en compte la “transversalitat”, una altra de les sopes d’all descobertes pels pedagogs, i que no és altra cosa que treballar els temes recurrents que apareixen en diferents assignatures i que havien de servir per transmetre els valors que se suposava que havia de difondre l’escola (la tolerància, la solidaritat, el respecte al medi ambient, l’educació per a la salut, etc).

 

En definitiva, mentre que als països europeus que havien adoptat aquest model pedagògic ja es trobava en franc retrocés, en aquest país semblava que s’havia descobert Amèrica. L’escola ja no tenia com a finalitat transmetre coneixements sinó inculcar valors i assegurar l’adquisició d’una sèrie d’habilitats a les que anomenen “competències”. Els nens, ens diuen, han de “aprendre a aprendre”.

 

Transmetre coneixements ja no és modern, perquè tot és relatiu, perquè els professors no tenen la veritat absoluta. No, per descomptat que no, deien els professors que es van enfrontar amb la reforma educativa en els seus primers anys de camí, però alguna cosa més que els alumnes segur que sabien, si més no, pel que fa a les disciplines que suposadament havien d’impartir. Resposta incorrecta, replicaven els pares de la LOGSE. Perquè com que cada nen ha d’aprendre a la seva manera, educar no havia de consistir en la transmissió d’un conjunt de coneixements, sinó a quedar-se calladets al seu costat mentre observem com “percep el món” i, a partir d’això, aprèn de l’ experiència. Com a màxim, podem donar-li un copet al braç si es desvia del camí dels valors, les normes i les actituds que ha d’incorporar per esdevenir un bon ciutadà, però no massa fort i sempre amb educació, que si no, estaríem faltant-li ial respecte i ens podria denunciar.

Possiblement arribar a aquests extrems ridículs no era el que pretenien els que, vull creure que de manera benintencionada, van parir la LOGSE. Però el que no poden negar és que el seu objectiu principal era aconseguir una educació sense alternatives per als alumnes, ni en funció de la seva capacitat, intel·ligència o interessos futurs. Que gràcies a ells, el docent ha perdut qualsevol tipus d’autoritat i que la permissivitat és total i absoluta en tots els aspectes, disfressada sota la màscara de la tolerància i del diàleg. Tot això seguint la idea que l’escola no ha de transmetre només coneixements (no gaires, però, no fos cas que algun alumne no aprovi l’ESO), sinó “educar en valors” i aconseguir l’adquisició de competències bàsiques. I tan bàsiques… I molts de nosaltres, veient el panorama de la societat en què vivim, pensem que, a més d’intentar ficar-los en el caparró els coneixements que marca el currículum, i alguns més, per evitar que els nostres alumnes surtin al món com analfabets funcionals, els acabem educant en aquests famosos valors: la tolerància, el valor del diàleg, la igualtat de gènere, el rebuig al racisme i la xenofòbia … I a no menjar amb la boca oberta o respectar el mobiliari del centre. Diria també que en aquesta “educació en valors” es podrien afegir d’altres que els defensors de la comprehensive school semblen haver oblidat: el valor de l’esforç, la constància, el respecte per l’opinió de l’altre, la responsabilitat individual i col·lectiva, el desig de superació o la iniciativa.

 

Però nedem contra corrent: si el nostre sistema educatiu no contempla cap principi d’autoritat i deixa el professor o el mestre sense cap recurs davant les actituds d’apatia, desinterès, hostilitat i fins i tot violència dels alumnes, si a un alumne que suspèn cinc matèries se’l pot “promocionar” i, per tant, passar de curs, encara que no hagi aconseguit adquirir els coneixements mínims exigits i a sobre, hagi estat donant pel sac als seus companys un dia rere l’altre, si fins fa uns anys no es podia repetir curs, perquè no era “pedagògic”, si tots els alumnes han d’arribar al mateix punt, independentment de l’esforç i del treball, si l’actitud que mantinguin a la classe no es té en compte… Qui serà el tonto que vulgui estudiar i esforçar-se? Llavors, per què ens sorprenem que l’educació a Espanya estigui a la cua d’Europa? El sorprenent seria el contrari. I amb la implantació de la LOE, la Llei Orgànica d’Educació, de 2006-2007, el panorama educatiu no ha millorat i en alguns aspectes, diria que ha complicat més la situació perquè el “bonisme educatiu” campa a plaer.

Les diferents lleis d’educació que hi ha hagut a Espanya des de la transició han estat projectes fallits. Crec que qualsevol pot adonar-se que la idea d’una educació comuna i prolongada l’únic que fa és perjudicar els alumnes, a tots, siguin quins siguin els seus interessos acadèmics i professionals futurs, i desmotivar els docents (que som un dels col·lectius professionals amb més problemes de depressió, ansietat i estrès). L’únic que hauria de interessar és trobar la manera que els alumnes acabin l’educació obligatòria amb un nivell de coneixements que ens iguali al que s’exigeix als alumnes dels països europeus que estan al capdavant en matèria d’educació, més que no pas pretendre que tots obtinguin el mateix mediocre bagatge de coneixements. I per a aquells que no aconsegueixin el nivell exigit, que hi hagi alternatives en formació que els permetin afrontar amb èxit el seu futur en el món laboral, dignificant la formació professional. La situació que es viu a la secundària d’aquest país és vergonyosa: davant d’un grup d’alumnes que “desconnecten”, en el millor dels casos, o es dediquen a molestar els seus companys o professors, només tenim dues opcions: o prescindim d’ells, la qual cosa és ben trista, o els prestem atenció, de manera que endarrerim la resta i correm el perill d’entrar en el seu joc i arribar a situacions no massa agradables. Potser a Espanya algú hauria de atrevir-se, com han fet els laboristes britànics, a permetre l’agrupació dels alumnes segons el seu rendiment, almenys en les matèries instrumentals, perquè la idea de la “igualtat de resultats” és una presa de pèl, però a més, és injusta i no beneficia ningú.

Vull dedicar aquesta reflexió als meus alumnes que durant anys m’han demostrat les seves ganes d’aprendre i de superar-se. Miro enrere i m’adono que, sortosament, són molts. A tots els pares i mares que col·laboren amb l’escola i s’esforcen cada dia a fer dels seus fills millors persones. I a tots els meus companys i companyes de professió, Blanca, María Jesús, Josep Manel, Cris, José Luis, Anna, Lydia, Jordi, va per vosaltres, perquè la nostra vocació professional ens segueixi animant a anar cada dia a les aules pensant que encara té sentit ensenyar … i educar.

Imatges: www.e-faro.info

 

Dóna’m un vot… i agafa un entrepà (o 633€)

Fa temps que pensava que l’actuació del PSC no podia oferir més sorpreses (o disgustos, segons es miri). Però és ben cert allò de “viure per veure”. Perquè la seva última proposta electoral supera amb escreix el nivell d’insensatesa que podria suposar-se a qualsevol formació política, i això que, entre uns i altres, estan deixant el llistó ben alt.

L’última promesa electoral de Montilla és oferir crèdits als joves menors de 25 anys que formen part de l’anomenada “generació NI-NI”, és a dir, aquells que “Ni estudien ni treballen” per facilitar-los, diuen, la formació i les possibilitats de trobar una feina. Montilla va presentar la proposta en un dels feus socialistes a Catalunya, L’Hospitalet de Llobregat, durant la conferència nacional del PSC per a l’aprovació del seu programa electoral de cara a les eleccions autonòmiques catalanes del 28 de novembre. Els socialistes catalans han batejat la proposta com “contracte per al futur” i, segons sembla, té com a objectiu que cap jove a Catalunya estigui més de sis mesos a l’atur sense formar-se.

La proposta socialista seria la següent:

-Els joves menors de 25 anys que ni estudien ni treballen (els famosos “Nini’s” percebrien 633,3 € mensuals (l’equivalent al salari mínim) durant nou mesos i seguirien cobrant durant tres mesos més fins que trobin ocupació.

-Podrien obtenir, a més, una “beca-formació”, a fons perdut, que pagaria els estudis durant aquests nou mesos.

– Per als menors de 30 anys amb formació, però que vulguin millorar-la, s’atorgaria un “crèdit-salari” per un màxim de 11.399 €, que haurien de tornar quan trobin feina. Amb això, diuen els socialistes, es pretén que aquest sector de població no estigui a l’atur més de 6 mesos sense oportunitat de millorar la seva formació.

 – Els crèdits, que se sol·licitarien a través dels ajuntaments, s’haurien de retornar sense interessos en el termini de sis anys sempre que el beneficiari trobi feina i el sou sigui el doble al del salari mínim interprofesional. Si durant aquest termini el jove perdés l’ocupació, se suspendria també l’obligació de tornar el crèdit fins que tornés a incorporar-se al món laboral.

Els socialistes estimen que podrien beneficiar d’aquestes mesures un col.lectiu d’aproximadament 124.000 persones i que el cost seria d’entre 137 i 148 milions d’euros.

Quan vaig aconseguir deixar de parpellejar després de llegir la notícia, confesso que el primer que em va passar pel cap va ser que aquesta nova “ajuda” ideada pels socialistes difícilment es posaria en pràctica perquè, tal com pinta la situació, el PSC ho té bastant difícil per repetir mandat. Llevat que hi hagi un nou Tripartit, digui Montilla el que digui en aquests moments. Però és obvi que, independentment del resultat de les eleccions del 28 de novembre, que siguin capaços de “vendre” aquesta proposta mereix algunes consideracions, de tipus econòmic i de tipus moral.

 Des del punt de vista econòmic, no cal ser un expert per adonar-se que els números no surten. I que una ajuda d’aquest tipus s’acabaria suprimint, com altres, o bé aconseguir-la seria una mena de via crucis més llarg que les obres de la Sagrada Família, com totes. Que Montilla anunciï aquesta proposta, tan descaradament electoralista, tenint en compte que hi ha milers de persones que encara no es beneficien de les ajudes que els corresponen segons la Llei de Dependència, per posar només un exemple, em sembla poc menys que grotesc i que insulta la intel·ligència dels votants . On han quedat altres ajuts socials anunciats pel PSOE i que s’han hagut de retirar a causa de l’estat agònic de la nostra economia? Les “ajudes” dels socialistes, concebudes en una mena d’estat de borratxera pressupostària, les estem pagant amb més dèficit, retallant sous, congelant pensions, pretenent augmentar l’edat de jubilació perquè no tenen ni un euro, comprometent, en definitiva, el futur dels joves, dels que sí volen formar-se i treballar. La reflexió que em faig és la següent: si no hi ha diners públics per becar els joves que volen fer-se un futur, per als aturats que han pagat religiosament els seus impostos i que ara es troben en una situació francament compromesa, per als petits i mitjans empresaris que han de fer cada dia jocs malabars per no tancar a les seves empreses … Trobaran  pressupost per subvencionar precisament aquest sector de joves que prefereix passar-se el dia al parc o “apalancats” al sofà?

Aquesta és una mesura molt de l’estil del socialisme espanyol, que ha fomentat la cultura de la “gratuïtat”, del rebre sense aportar res a canvi. Una cosa semblant al PER a Andalusia, per exemple. Fa poc, una senyora natural de Burgos però que porta molts anys vivint a Catalunya, m’explicava que en la seva terra hi ha hagut temporades en què els treballadors del camp han preferit deixar perdre la collita que recollir-la, perquè aconsegueixen més diners tirant d’ajuts estatals i europeus que anant al camp cada dia a treballar. El mateix seria aplicable als NINI’s. Per quina raó han de treballar si se’ls està subvencionant precisament el fet de no fer-ho?

D’altra banda, crec que aquesta mesura, si s’arribés a aplicar, resulta molt difícil de controlar. Com demostraran aquests joves que estan buscant feina? Demanaran un justificant cada vegada que vagin a una entrevista? A més, si han de tornar el famós crèdit un cop obtinguin un treball amb un sou que sigui el doble del salari mínim interprofessional (estaríem parlant d’uns 1.2oo €), me’n ric jo de quants podran tornar-lo, tenint en compte els sous que es paguen en aquest país, fins i tot als joves amb estudis i formació. Si a això li sumem que si arriben a perdre la feina, l’obligació de retornar el crèdit queda en suspens, no vull pensar quant de temps els duraran els treballs.

I ara, les consideracions morals, que poden fer-se’n i moltes. Aquesta mesura pot ser que els permeti esgarrapar vots en un sector de població que tradicionalment no vota. Per a què? Però està clar que perdran els de moltíssims joves el futur dels quals no és gens favorable a causa de la mala gestió econòmica dels governs socialistes, ja sigui central o autonòmic. Sumats als que perdran entre els que, com jo mateixa, veuen com milers de llocs de treball estan pendents d’un fil, la seva economia es ressent a causa de la pujada d’impostos, la despesa social es retalla per tot arreu i ja s’imaginen treballant encara als 70 anys per subvencionar els crèdits als Nini’s. En conjunt, em sembla una immoralitat.

El govern no es preocupa dels joves que s’han de endeutar per pagar aquests màsters i postgraus que se’ls exigeixen des de la implantació del Pla Bolònia, ja que amb els títols de grau que aconsegueixen a les universitats catalanes i espanyoles, el màxim que podran fer és embolicar un entrepà. Aquestes titulacions afegides valen, sovint, milers d’euros, que suposen un esforç econòmic per a moltíssimes famílies, quan ja per a la majoria ho és el simple fet de poder enviar els seus fills a la universitat. Es recorden en algun moment els nostres impresentables governants d’aquests nois i noies i de les seves famílies? Aquests joves, quan per fi aconsegueixen els seus màsters, saben parlar tres idiomes (pagant les classes com a activitats extraescolars, és clar, perquè el nivell d’idiomes que s’imparteix a l’escola pública d’aquest país és, en general, per posar-se a plorar) i tenen no sé quants postgraus, acaben fent les maletes, perquè no troben feina o els sous que els ofereixen són irrisoris en relació a la preparació que se’ls exigeix. Estem vivint una onada de “fuga de cervells” i als il·luminats del PSC només se’ls ocorre subvencionar l’analfabetisme funcional i la vagància. Creuen de veritat que aquesta mesura fomentarà l’ocupació?

Siguem clars. Un noi o una noia menor de 25 anys que no tingui una formació acadèmica mínima (i mira que l’ESO és mínima, mínima, mínima) és, senzillament, perquè no li ha donat la gana d’obrir un llibre. No hi ha més. Sé del que parlo perquè em dedico a la docència i treballo cada dia amb adolescents. Qualsevol estudiant de 16 anys que no hagi estat capaç d’aprovar 4t d’ESO si no és que té algun problema d’aprenentatge que  li ho dificulti, és perquè no ha volgut. Fins i tot en aquests casos hi ha vies alternatvas de formació. Si arriben als 25 anys sense haver treballat o han estat incapaços de conservar una feina, no crec que el que necessitin sigui, precisament, diners a canvi de res, perquè es reafirmaran en la seva postura vital irresponsable. Fins i tot en el cas remot que hi hagués pressupost per concedir aquests crèdits, se’ls hauria de exigir algun tipus d’activitat a canvi, de tipus social per exemple, no simplement que es dediquin a buscar feina. Tots sabem que el que no costa res, no es valora, és de sentit comú, encara que sigui el que menys demostrin tenir els socialistes.

 Puc assegurar que als pares, als professors, cada vegada ens costa més educar els joves en la cultura de l’esforç, de la constància, inculcar-los determinats valors, com el del treball. Els “Grandes Germanos” i els “Sálvame” ens juguen en contra.  Però si a sobre els nostres mateixos governants els premien per no haver estudiat ni treballat, tenim la batalla perduda.

I sabeu el que més m’emprenya de tot plegat?  Que ni tan sols sóc de dretes i, per tant, no m’estic fregant les mans ni entro en èxtasi cada cop que penso que les properes eleccions puguin guanyar-les, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, partits conservadors. Perquè si alguna cosa fa mal és que et decepcionin, un cop i un altre, aquells que durant anys has pensat que et representaven.

Imatges: www.e-faro.info

 

 

True Blood, després de finalitzar la tercera temporada: friends don’t let friends drink friends

Un advertiment per als hipotètics lectors que pugui tenir aquesta entrada: resulta molt difícil, més aviat diria que impossible, escriure un comentari sobre un llibre, una pel·lícula o una sèrie televisiva sense donar-ne informació. Com no era capaç d’opinar o comentar sense desvetllar determinats detalls, he optat per escriure el que em venia de gust i com em venia de gust, advertint, això sí, que l’entrada conté referències a situacions i personatges de les tres temporades de True Blood que podrien perjudicar l’interès i el nivell d’intriga d’aquelles persones que no han seguit la sèrie. O sigui, que el que segueix hauria d’estar plagat de spoilers. Qui avisa no és traïdor.

True Blood és una sèrie que sembla no deixar indiferent ningú: uns l’estimen, uns altres l’odien i molts, diria que la majoria, esperen ansiosament cadascun dels seus episodis mentre es pregunten per quina raó estan tan “enganxats” a una sèrie bastant irregular en qualitat i amb uns alts i baixos més que evidents quant a interès argumental. Ara, després de finalitzar la seva tercera temporada, segurament hi haurà una redistribució en la composició d’aquests tres grups: els que són fans incondicionals de la sèrie ho seguiran sent, perquè si no es van sentir decebuts amb la segona temporada, difícilment renegaran d’ella després de la tercera, que al meu entendre, ha reconciliat bastant els seus seguidors amb les històries i els personatges de True Blood. No sé si es farà més nombrós el grup dels qui odien aquesta sèrie protagonitzada per vampirs i humans que es relacionen sempre en un dificilíssim  equilibri.  Mentrestant, jo em mantinc en la tercera categoria, apostaria que la més nombrosa.

De ben segur que no he estat l’única persona que durant aquestes vacances ha dedicat unes hores a seguir la tercera temporada de la famosa sèrie televisiva True Blood, basada (cada vegada més lliurement) en les novel·les The Southern Vampire Mysteries de la nord-americana Charlaine Harris. Els capítols d’aquest tercer lliurament, que es va estrenar als EUA al juny, ja han circulat per Internet durant tot l’estiu, la qual cosa ha permès visualitzar-los on line o per descàrrega directa.

True Blood és l’adaptació d’Alan Ball (A dos metros bajo tierra, American Beauty) per a la petita pantalla de les aventures i desventures de la Sookie Stackhouse, una cambrera amb poders telepàtics que viu en una petita i conservadora comunitat del nord de Louisiana. La Sookie veu alterada la seva anodina existència quan, gràcies a la fabricació per part dels japonesos d’una sang sintètica, comercialitzada amb la marca True Blood, els vampirs del món, després de mil·lennis d’ocultació i de veure’s condemnats a matar per perllongar la seva “no vida”, decideixen “sortir del taüt” i declarar que, no sent ja una amenaça per als humans, poden conviure amb ells i reclamen els seus “drets civils”. Quan una nit apareix en el Merlotte’s, el bar on treballa, en Bill Compton, un vampir partidari de la “adaptació”, s’obre per a ella l’existència d’un món sobrenatural, més enllà del que veiem i percebem pels sentits, poblat per éssers que fins aleshores s’ocultaven darrere de l’ombrívola cortina dels  mítes, en l’imaginari terrorífic dels humans o a les pàgines de les novel·les de terror. Els vampirs de True Blood, que aparentment ja no necessitaran succionar jugulars cada nit per alimentar-se, estan més a prop del glamour d’una estrella del rock que de la figura sinistra del No Mort imaginat per Stoker, aquell que s’aixeca cada nit del taüt dipositat en una cripta humida i pudent. Els nous vampirs es relacionen amb els humans, regenten negocis i dirigeixen partits polítics. Però la Sookie descobrirà que és impossible vestir el llop amb pell de xai i que els vampirs, per molt atractius i encantadors que puguin semblar en els seus esforços per “normalitzar” la seva condició, no poden sostreure’s al que defineix la seva veritable naturalesa: l’instint depredador.

Diuen els detractors de True Blood que aquesta sèrie només pot agradar a fanàtics de la figura del vampir o a descervellats addictes al gore i al sexe explícit gratuït. I ara, i jo pensant durant anys que era una mica més profunda que tot això… Però sí, és cert, True Blood pot no agradar a qui no experimenti, si no fascinació, almenys una mínima curiositat per la figura del no-mort. Ja sigui en els racons més recòndits de les llegendes ancestrals, a les pàgines de la novel·la gòtica o en les pantalles cinematogràfiques, el vampir, un ésser fosc i maleït, assedegat de sang humana que el manté en una turmentadora frontera entre la vida i la mort,  que és alhora la seva força i el seu atractiu, però també la seva maledicció eterna, és un dels personatges que més interès ha despertat i desperta entre el públic. Uns envegen el seu poder, uns altres el temen i, en el fons, tots el compadeixen. Us heu plantejat alguna vegada que no ha de ser gens fàcil això de viure eternament esclau de la mort aliena per mantenir la pròpia vida?

Sobre l’estètica gore, diria que el nom de la sèrie no pot enganyar ningú: en ella hi ha sang, molta, i fresca. Què es pot esperar d’una sèrie sobre vampirs? Al cap i a la fi, no era massa creïble aquesta imatge clàssica de Bela Lugosi o de Christopher Lee clavant els ullals a una espantada noia en plena jugular i sortint d’aquesta un modest rajolí de sang. O no? Tampoc pretenc negar que algunes escenes són sagnants en excés (confesso que prefereixo veure morir un vampir desfent-se en netes cendres que esclatant en glopades de sang i teixits tous), però l’hiperrealisme és propi també de moltes altres produccions cinematogràfiques o televisives i ningú les ha qualificat de gore. Pel que fa al sexe més o menys explícit o més o menys gratuït, crec que l’erotisme i la sexualitat són inherents al mite del vampir, l’ésser que fascina l’humà, el porta més enllà de les regles morals i li permet trencar tabús. No se li pot escapar a ningú que els incisius en la carn d’un altre ésser no deixa de ser una referència sexual clara. Barrejar la sang, córrer per les venes d’un altre és una imatge amorosa i passional utilitzada sovint en literatura. Allan Ball, el guionista de True Blood, explicita aquest univers eròtic i seductor que envolta el vampir i el situa en la societat actual, amb els seus usos i costums sexuals. Ni més ni menys. Que aquestes escenes ens puguin semblar gratuïtes o explícites dependrà de la sensibilitat de cadascú. A mi, particularment, no m’ho semblen, qualsevol pel·lícula espanyola conté més sexe gratuït que True Blood. Ara mateix penso en una sèrie com Els Tudor, que la Primera de TVE ha estat emetent en prime time després d’haver passat també per Digital Plus. Les seves escenes de sexe explícit no tenen gens que envejar a les de True Blood, encara que, és clar, el sexe entre reis, reines i nobles té molt més glamour, on vas a parar. Recordo en concret una escena en què Enrique VIII, a qui  dóna vida un Jonathan Rhys-Meyer definitivament massa atractiu per al paper, alleujava manualment el seu desig per una encara inassolible Anne Boleyn, mentre un discret criat apartava la vista i sostenia una mena de gibrell daurat i regi, per descomptat, per recollir el producte final de semblant operació. El meu cervell i els meus ulls van trigar ni se sap a posar-se d’acord per decodificar el que estava succeint a la pantalla, tan increïble em va semblar. Si això no és gratuït, que baixi Déu i ho vegi.

No negaré que després d’una prometedora primera temporada i un segon lliurament més aviat fluix, en conjunt, i tan surrealista en ocasions que s’apropava perillosament a l’absurd, continuo preguntant-me què ha de tenir True Blood per “enganxar” tants milions de seguidors, entre ells jo mateixa (fa temps que intento explicar-me per què encara continuo experimentant aquesta estranya fascinació per aquesta sèrie, a veure si al final resultarà que realment pertanyo el grup dels descervellats addictes al gore i al sexe gratuït…), tot i que la seva qualitat ha mostrat bastants alts i baixos. És evident que la “moda *vampírica” de què tant es parla, iniciada amb la saga Crepuscle, hi ha tingut molt a veure. Però True Blood marca una diferència clara amb la resta de productes televisius, cinematogràfics i literaris que tenen com a protagonistes els vampirs i que envaeixen les pantalles i les llibreries des de fa uns anys. True Blood seria, per dir-ho d’alguna manera, la versió sorneguera i “lleugera de cascos” de la puritana Crepuscle. En fi, ja ho diu la cançó de Jace Everett en el magnífic opening de la sèrie: I wanna do bad things with you…

A propòsit de Crepuscle, sembla que la seva autora, Stephanie Meyer, no va ser tan original com es creu quan va imaginar una nova classe de vampirs, que són capaços de sobreviure sense alimentar-se dels humans. La idea ja s’insinua a Entrevista amb el vampir, d’Anne Rice, anterior en més de dues dècades a les famoses novel·les de Meyer, en la qual Louis, tot just acabat de convertir-se en no-mort, rebutja atacar els éssers humans per beure la seva sang i s’alimenta, al principi, només d’animals, la qual cosa provoca el menyspreu de Lestat, el seu creador. Aquesta idea pren forma en una altra famosa saga vampírica, The Vampire Diaries, de L.J. Smith, les novel·les de la qual van ser publicades per primera vegada l’any 1991, i que han arribat també a la petita pantalla. En elles, un vampir gairebé adolescent, Stephan Salvatore, com el protagonista masculí de Crepuscle, consumeix sang animal i estima una humana. Stephan té un germà, Damon, també vampir, que es nega a renunciar al poder, la força i l’atractiu que li confereix la sang humana i menysprea Stephan com Lestat menyspreava a Louis en les novel·les de Rice. L.J. Smith, que va escriure les seves novel·les pensant en un potencial públic adolescent, imagina, a més, un triangle amorós entre Stephan, la seva amiga humana, Elena, i el pervers i irresistible Damon, el “noi dolent però no tant”.

The Vampire diaries

Això ens recorda, salvant les distàncies, per descomptat, al triangle Bill-Sookie-Eric a True Blood (i en la seva versió més descafeïnada i apta per a tots els públics, a la relació de la protagonista de la saga Crepuscle amb el vampir Edward i l’home-llop Jacob). Així que si haguéssim d’atorgar el títol de “creadora de vampirs humanitzats”, sens dubte hauríem de lliurar-li-ho a L.J.Smith, malgrat que sigui l’Stephanie Meyer qui hagi aconseguit els majors èxits amb les seves novel·les.

Eric i Sookie

Bill i Sookie

Entre L.J.Smith i Stephanie Meyer se situarien les novel·les de la Charlaine Harris, que constitueixen la base de la trama argumental de True Blood, encara que l’adaptació que està duent a terme Allan Ball sigui cada vegada més lliure i personal. L’univers que imagina Charlaine Harris en les seves novel·les, la seva història d’amor entre una cambrera una mica “de poble”, però amb poders telepàtics, i un vampir que vol, aparentment, reintegrar-se en la societat després de més de 140 anys de sagnants correries nocturnes, semblava no haver despertat l’atenció dels lectors al nostre país. Però tot ha canviat després de l’arribada a les pantalles de True Blood. La barreja de terror, del sobrenatural, d’intriga, humor negre, mala llet, erotisme, sarcasme i romanticisme d’aquesta sèrie, que dibuixa, a més, uns personatges molt més complexos que els creats per L.J.Smith i Meyer, han atret un públic adult que no sempre se sentia còmode amb aquestes sagues de vampirs adolescents.

En la seva primera temporada s’entrecreuaven dues trames principals: d’una banda, la incorporació dels vampirs a la societat després de segles de foscor i secretisme, i per una altra, els assassinats d’una sèrie de dones que tenen en comú haver-se relacionat amb vampirs. Quan els conflictes entre vampirs i humans comencen a succeir-se, es fa evident una clara referència al tradicional rebuig del Sud de la població afroamericana. Conèixer la ideologia altament endogàmica imperant en el Sud, la seva manera de viure, els seus mites i tradicions és fonamental per entendre la primera temporada de True Blood.

Eric Northman

Els no-morts apareixen organitzats, a més, en una complexa jerarquia o sistema social, que és un dels elements més nous i interessants de la sèrie, ja que fins llavors, el vampir era un depredador que actuava soli que estava mancat totalment de sentiments o d’instint social, no ja no amb els humans, per descomptat, sinó fins i tot amb els seus congèneres. Els vampirs s’agrupen en dos bàndols, els partidaris de la “socialització” (uns més sincerament que uns altres) i els que no hi creuen i es neguen a renunciar al poder i la força que els atorga la sang humana. Hi ha un Magistrat i uns Xèrifs que controlen la comunitat vampírica i que fan complir les seves particulars lleis. El personatge de Bill Compton, ple de contradiccions i en contínua lluita, debatent-se entre el seu desig de portar una vida “normal” al costat de la Sookie i la influència dels vampirs que li recorden constantment a qui deu lleialtat i quina és la seva veritable naturalesa, el converteixen en una mena de pària per a tots dos grups, humans i vampirs, ja que no arriba a ser acceptat pels primers i sofreix el rebuig i el recel dels segons. En aquesta primera temporada s’introdueix el personatge de l’Eric Northman, el xèrif de la Zona 5 a la qual pertany Louisiana, un vampir víking que té més d’1.000 anys i que anirà cobrant importància a mesura que se succeeixen els capítols pel seu antagonisme amb en Bill Compton.

L’Eric regenta un bar de vampirs anomenat Fangtasia , juntament amb la Pam, la seva sòcia i, alhora, “filla vampírica”, ja que ell va ser el seu creador. Pam és una vampira tota elegància i glamur, amb inclinacions lèsbiques, freda i calculadora però dotada d’una ironia i un humor negre impagables. Els seus diàlegs són del millor de la sèrie.

Pam

La trama misteriosa que es teixeix al voltant dels assassinats de dones resulta molt més tradicional que l’imaginari veritablement original que recicla el mite del vampir i l’adapta als nous cànons imperants. Serveix, bàsicament, per dotar de vida el personatge del germà de la Sookie, Jason Stackhouse, una mena de semental tot músculs i poc cervell, que es converteix en el principal sospitós d’aquests crims.

Jason Stackhouse

Si alguna cosa ha d’agrair la Charlaine Harris a l’Allan Ball, el guionista de la sèrie, és que recuperi alguns personatges secundaris de la novel·la, caracteritzats de manera superficial, i els atorgui forma i contingut, profunditat psicològica. Aquest seria el cas d’en Jason, que obté protagonisme en la sèrie des de la primera temporada. Particularment penso que ha estat un encert de l’Alan Ball, ja que dóna molt joc i en segueix donant en les temporades posteriors, malgrat que aquesta opinió no la subscriguin tots els seguidors de True Blood.

El mateix succeeix amb el personatge de Tara, la malcarada i irascible millor amiga de la Sookie, qui en les novel·les apareix sempre de manera molt tangencial i se’ns descriu com una noia frívola, propietària d’una botiga de moda i que freqüenta la companyia de vampirs rics. En la sèrie, no obstant això, la Tara és una noia negra, filla d’una alcohòlica i que no aconsegueix portar una vida estable, ni des del punt de vista personal ni professional. A diferència de la Tara literària, en la sèrie, el personatge és poc inclinat a les relacions amb vampirs i no oculta la seva antipatia pel promès no-mort de la seva millor amiga. A True Blood, Tara serà un dels personatges imprescindibles i arribarà a protagonitzar una de les trames que es desenvolupen en la segona i tercera temporades, amb alguns moments memorables.

Lafayette Reynolds

Un altre dels personatges recuperats per l’Allan Ball per a la sèrie és en Lafayette Reynolds, el cuiner gai del Merlotte’s, que és assassinat al cap de poques pàgines d’haver-se iniciat la primera de les novel·les d’Harris, Mort fins al vespre. Lafayette es converteix, per obra i gràcia del guionista de True Blood en cosí de la Tara i traficant de V, la sang de vampir, una droga il·legal a la qual molts humans s’han convertit en addictes. Els seus efectes serien una combinació entre els de la Viagra, l’LSD i la pòcima que Panoràmix prepara per a Astèrix. Òbviament, per aconseguir-la, els traficants han de comptar amb vampirs ben disposats a ser drenats, la qual cosa lògicament no succeeix, o bé atreure amb algun ardit els no-morts per deixar-los secs. Això, a la llum de les noves lleis producte de la incorporació dels vampirs en la societat humana, es considera un delicte i el vial de sang de vampir es cotitza a preus molt elevats al mercat de la droga. Voleu un element temàtic més actual que aquest?

En conjunt, almenys pel que fa a la caracterització de personatges, la sèrie televisiva ha sortit guanyant en relació a les novel·les. Hoyt Fortenberry, el millor amic de Jason Stackhouse, el policia Andy Bellefleur i el seu cosí Terry, o Arlene, la cambrera companya de Sookie, ja en la primera temporada es converteixen en peces fonamentals de la trama argumental de la sèrie, mentre que en les novel·les no són més que simples  comparses.

Hoyt Fortenberry

Arlene

En la segona temporada, l’Allan Ball crea nous personatges, com el de la vampiressa Jessica Hamby, una jove que és convertida per en Bill Compton com a compensació per haver matat un altre vampir. Reconec que sento una especial debilitat per la Jessica, inexperta i angoixada per la seva nova condició de no-morta, sense saber com controlar el poder que això li atorga i encara absolutament lligada als sentiments humans, com el que s’experimenta amb el primer amor, que ella troba en Hoyt Fortenberry.

Jessica

Hoyt i Jessica

En el segon lliurament, True Blood aposta definitivament pel sobrenatural: si resulta que els vampirs existeixen, per què no poden ser reals altres criatures que fins aleshores  només apareixerien en els nostres malsons? El poblet de Bon Temps sembla ser terreny abonat per a les experiències amb éssers d’una altra naturalesa i allà ningú és el que aparenta ser. Tal vegada el cas més xocant sigui el de Sam Merlotte, l’amo del bar on treballa la Sookie, que és un canviant, és a dir, algú que pot transformar-se en un animal.

Sam Merlotte

En el cas d’en Sam, aquest canvi es tradueix en un inofensiu gosset collie, que corre pel bosc. Però l’existència dels canviants anuncia ja l’existència d’uns altres canviants molt menys innocents i simpàtics: els homes-llop. Era d’esperar: no són ells els enemics declarats dels vampirs? Hauríem d’esperar a la tercera temporada per veure’ls en acció i involucrant la Sookie en les seves especials i tibants relacions amb els no-morts.

Confesso que la segona temporada de True Blood podria haver estat una decepció completa de no ser perquè de les dues trames que desenvolupa, una d’elles va aconseguir finalment reconciliar-me amb la història i els seus personatges. Però va ser  durant aquest temps quan pensava més sovint què feia jo esperant el següent capítol si allò s’havia convertit en alguna cosa semblat en un “esperpento”, que diria Valle-Inclán. Els dotze capítols que formen el segon lliurament es mouen entre dues històries: la trama de l’Església del Sol i del vampir Godric, que es desenvolupa en Dallas, i la història de la mènade Maryann, que té lloc a Bon Temps i que converteix aquest aparentment tranquil i conservador poblet del Sud en una bacanal continuada.

Els dotze capítols que la formen s’inicien amb un altre conflicte entre la Sookie i en Bill quan ella descobreix que ha convertit l’adolescent Jessica en vampira i que, en ser el seu creador, la joveneta queda sota el control del xicot no-mort de la Sookie. L’enamorada cambrera comença a sospitar que el seu estimat pot estar ocultant-li més secrets que l’existència d’una vampira rebel i inexperta.

D’altra banda, la Sookie és atacada en el bosc per un estrany ésser que descriu després com un “toro humà”, que li deixa l’esquena feta un nyap i li inocula un verí mortal. Només aconsegueix sobreviure gràcies al fet que el seu estimat Bill la porta al Fangtasia, el bar de vampirs propietat de l’Eric Northman, per demanar que la guareixin, quan s’adona que ell, amb la seva sang vampírica no pot fer-ho. L’Eric sol·licitarà els serveis de l’estranya doctora Ludwig, qui salvarà la vida de la Sookie, però ella quedarà en deute amb l’Eric. I aquest sabrà recordar-li en el moment oportú que li’n deu una.

En la primera història, la Sookie és convocada pel vampir Eric, el superior d’en Bill Compton, per viatjar a Dallas on ha desaparegut Godric, el xèrif de la zona 9. El Godric és un vampir romà que, a més, va ser el creador de l’Eric i a qui aquest professa una lleialtat i un afecte que sorprenen en el fred i implacable no-mort víking. Els vampirs sospiten que Godric ha pogut ser segrestat pels membres d’una nova organització religiosa, l’Església del Sol, dirigida pel reverend Newlin, l’únic objectiu del qual és, en nom de Déu, netejar de vampirs la faç de la terra. La Sookie, amb els seus poders telepàtics, s’infiltra a l’Església per descobrir quina ha estat la sort de Godric. Aquest personatge serà un dels al·licients de la segona temporada. Després de 2.000 anys, Godric ens mostrarà com pot arribar a cansar això de ser immortal i d’haver de viure tota l’eternitat envoltat de foscor de mal i de mort.

Godric

Maryann

En relació a la segona de les trames argumentals, a dia d’avui encara no he acabat d’entendre el perquè de la història de la Maryann. Tenia clar que una mènade és un personatge mitològic grec, una espècie d’acòlita del déu Dionís. Les mènades podien ser humanes o no i, en ser posseïdes pel déu, es tornaven boges, per la qual cosa es dedicaven a adorar-lo contínuament en un estat de desvarieig orgiàstic frenètic i salvatge, abusant del vi i del sexe més violent. Sembla ser també que les mènades tenien bastant mal caràcter i que vagarejaven pels boscos mig nues a la recerca de possibles víctimes, a les quals no dubtaven a esquarterar i menjar després de fer-les participar en veritables maratons de ball, substàncies al·lucinògenes i sexe frenètic i descontrolat, tot en honor del déu. Així que mentre la Sookie és a Dallas ajudant els vampirs, arriba al poble la Maryann, un d’aquests personatges mitològics violents i irracionals. Primer es presenta com una assistent social o treballadora familiar que ajuda la Tara, sempre angoixada, insatisfeta i traumatizada, per atreure-la a casa seva, fer que s’enamori d’un atractiu i enigmàtic jove que rep l’absurd nom d’Eggs i, finalment, utilitzar-la en els seus foscos plans. Després descobrim que aquesta dona va ser l’amant ocasional d’un Sam Merlotte adolescent amb el qual té un deute i no precisament econòmic. I quan es volen adonar, tot el poble cau sota l’influx de la Maryann, qui desperta en els habitants de Bon Temps els seus més baixos instints i les més fosques passions: si algú els promet que alliberant-se de les seves inhibicions, donant sortida als seus desitjos més recòndits i deixant-se anar en una bogeria d’alcohol i sexe aconseguiran ser més a prop de la divinitat, és lògic que els conservadors i reprimits habitants de Bon Temps caiguin en un estat de bogeria col·lectiva i es posin al servei de la salvatge i, per què no dir-ho, grotesca Maryann.

Si vaig continuar endavant amb la segona temporada va ser perquè a través de la primera de les trames argumentals se’ns descobreix a poc a poc qui és qui en la comunitat vampírica, com van ser convertits l’Eric i en Bill, la seva organització jeràrquica i el seu sistema de lleialtats. Inquietant i premonitoria va ser l’aparició de la vampira Lorena, la creadora de Bill, qui després de 140 anys, experimenta contra ell una barreja d’amor antic i d’atac de banyes. I els vampirs ressentits poden ser molt perillosos.

Lorena i Bill

Però el més interessant són els moments relacionats amb l’Església del Sol, que funciona com tantes i tantes organitzacions religioses sectàries americanes. Els seus dirigents, el reverend Newlin i la seva dona Sarah, són l’encarnació perfecta d’aquests telepredicadors tan famosos als EUA, que poden portar els seus adeptes a cometre qualsevol despropòsit, fins i tot el més violent, portats pel fanatisme religiós.

El reverend Newlin i Sarah

I la cosa es complica quan és el Jason, el faldiller i més aviat curtet germà de la Sookie qui, després de veure la llum i amb la millor de les intencions, es fa adepte de l’Església antivampírica i es trasllada a Dallas per ser adoctrinat i entrenat per convertir-se en una mena de Buffy, però en masculí i amb la Bíblia a la mà.

Un altre dels al·licients de la segona temporada és, sens dubte, l’ambigua relació que s’estableix entre l’Eric i la Sookie. Units pel que podria anomenar-se un llaç de sang (no desvetllarem ara com es produeix aquesta unió sanguínia entre els dos), l’Eric serà capaç de conèixer els pensaments, estats d’ànim i desitjos de la Sookie, la qual cosa la fa francament vulnerable davant aquest vampir calculador i aparentment sense escrúpols. Però el més curiós és que aquests intercanvis sanguinis provoquen també que la Sookie experimenti inconfesables desitjos eròtics cap al vampir víking i el converteixi en protagonista de les seves fantasies i somnis eròtics.

El personatge de l’Eric Northman, que ja va començar a cobrar rellevància a la fi de la segona temporada, es converteix al llarg de la segona en un dels personatges amb més força de la sèrie. Fred, calculador i implacable, no creu en absolut en la integració dels vampirs en la societat humana i només aparenta acceptar-la pels beneficis que aquesta pot reportar-li: diners, poder fer negocis amb els humans, i , a més, menjar fàcil, ja que no són pocs els homes i dones que desitgen ser mossegats per un no-mort atractiu i important com l’Eric.

El vampir víking té al llarg dels capítols de la segona temporada moments realment inoblidables: destacaria aquell en què apareix amb el cabell ple de paper de plata mentre s’està fent unes metxes, esquartera sense parpellejar un home i, després, preocupat pel seu aspecte després d’aquesta orgia de sang, pregunta al Lafayette, a qui manté presoner, si s’ha tacat el cabell.

A diferència d’en Bill Compton, qui sempre sembla disposat a vendre la seva imatge de vampir honest, que lluita per mantenir els seus fràgils sentiments humans i que afrontaria la mort veritable i definitiva abans que permetre que algú fes mal o perjudiqués la Sookie, l’Eric Northman no té objeccions a mostrar-se com un ésser hedonista, calculador, orgullós de la seva naturalesa vampírica, implacable i fred. Posseeix, no obstant això, un afiladíssim sentit de l’humor i una ironia demolidora que ens ha regalat als seguidors de True Blood amb alguns dels moments dignes de recordar d’aquesta sèrie. La seva relació amb la Sookie és ambigua i així es manté durant tota la tercera temporada: la necessita perquè els seus poders telepàtics poden ser-li d’utilitat, però hi ha vegades en què no amaga l’atracció que sent per ella i que, al principi, sembla ser alguna cosa simplement física. L’Eric no dubta a enganyar la Sookie per compartir la seva sang amb ella i així poder controlar els seus pensaments. A més, el vampir, conscient del seu atractiu i cregut com pocs, sembla realment sorprès quan la cambrera prefereixi al taciturn Bill Compton i no dubtarà a jugar brut sempre que pugui per portar-la al seu terreny (o el que és el mateix, al seu llit). No obstant això, a mesura que transcorren els episodis de la segona temporada, serem testimonis dels sentiments de lleialtat de l’Eric respecte de Godric, el seu creador, o els seus esforços, no sempre convincentment guiats per l’interès, per ajudar la  Sookie. En realitat, sembla que qui sempre dóna el primer pas per treure la intrèpida Sookie dels nombrosos embolics en els quals es fica és el calculador i aparentment egoista Eric, i no el seu xicot, l’honest, recte i avorrit consumidor de sang sintètica. Però com succeeix al món real, tampoc en el dels vampirs les coses són sempre el que aparenten ser.

Sembla que l’Allan Ball, el guionista de la sèrie, té un inexplicable (almenys de moment) interès per mostrar-nos un Bill Compton més honest, transparent i enamorat que no pas la mateixa Charlaine Harris, la seva creadora literària. Mentre que en les novel·les, l’amor d’en Bill per la Sookie no triga a mostrar-se menys desinteressat del que semblava al principi, en la sèrie sembla haver-se apostat per un tour de force força  equilibrat entre els dos vampirs, no només pel que fa al seu interès per la cambrera de Bon Temps. D’altra banda, la innegable atracció que sent la Sookie per l’Eric, en la sèrie es vol deixar ben clar que és deguda al llaç de sang que la uneix amb aquest vampir, i que ella mateixa se sent incòmoda amb aquests pensaments.

No obstant això, en les novel·les, la intrèpida Sookie és molt més “descocada” que en la versió televisiva i la imatge de l’Eric apareix sovint en el seu subconscient, però també de vegades en els seus pensaments absolutament conscients. Aquesta ambigúetat, aquest estira i afluixa constant entre l’Eric i la Sookie, la lluita que ella lliura entre el que li dicta el cor i el que els instints li suggereixen, l’ambivalència dels seus sentiments respecte a aquests dos vampirs, és una de les apostes que manté l’interès per la sèrie i que els seus responsables han seguit jugant al llarg de la tercera temporada. I sembla que, de moment, els fans de la sèrie són més favorables al “noi dolent” que al “xicot oficial”. Afegir que em sumo a totes aquelles (i a aquells, per què no) que segueixen sorprenent-se de com resultar d’atractiu aquest Eric, fins i tot vestit de dona, amb paper de plata en el cap o vestint alguna cosa tan poc glamourosa com la samarreta imperi o els xandalls brillants rematats amb mocasins.

Alexander Skarsgård

Atractius a part, és de destacar com broda el paper el suec Alexander Skarsgård. Sembla ser que l’actor suec es va presentar al càsting per interpretar el paper de Bill Compton, però que un altre projecte el va allunyar per un temps de les proves de True Blood. Al final, quan va poder tornar a presentar-se, el paper del promès vampir de la Sookie Stackhouse havia anat a parar a les mans de l’anglès Stephen Moyer, així que va haver de “conformar-se” amb el paper d’Eric, que en principi era secundari. Definitivament, tant l’Alexander Skarsgård com els seguidors de la sèrie crec que hem sortit guanyant ab el canvi.

Stephen Moyer caracteritzat com a Bill Compton

En la segona temporada també apareix per primera vegada el personatge de Sophie-Anne, la Reina dels vampirs de Louisiana, una exquisida, elegant, sexualment ambigua i cruel vampiressa que controla els no-morts de la zona i que utilitza els seus “súbdits”, entre ells a l’Eric, per dur a terme negocis poc honestos a esquena del Magistrat, la màxima autoritat vampírica. Sí, és cert que l’existència de xèrifs vampirs ja era com a mínim curiós. Que hi hagués un Magistrat que controlava i castigava els no-morts díscols o que es veien embolicats en qualsevol activitat que fes vulnerables a la resta dels seus congèneres davant els humans podia digerir-se. Però el tema de la Reina ja em va superar. I això que no sabia encara el que m’oferia la tercera temporada quant a éssers regis es refereix…

Sophie-Anne

La segona de les trames, ja ho he dit més amunt, em va semblar senzillament grotesca. L’existència d’un ésser mitològic que es passeja pels boscos propers a Bon Temps acompanyada d’un porc (no, no sé què pintava el porc en aquesta història) i que se serveix dels innocents humans per dur a terme un sacrifici que li retorni el déu dels seus amors entre bacanals desenfrenades és més del que podia suportar. Tal vegada l’única cosa interessant en la història de Maryann sigui que ens mostra com les persones que són sotmeses a una educació estricta i a unes normes socials asfixiants poden, en nom d’un suposat amor per la divinitat, arribar a cometre els actes més inexplicables i atroços quan aquests queden “santificats” i justificats per la religió. Sembla que es dóna a entendre que els humans no hem superat encara l’estadi de les pulsions més bàsiques, que la crueltat o la luxúria, l’instint assassí, la irracionalitat, en resum, bateguen en el nostre interior amb una força tan extrema que es desborden en el moment en què alguna cosa o algú ens assegura que trencar les normes morals i socials que ens mantenen precàriament en un estat de certa racionalitat és bo, es l’adequat, el que és“sant”. I aquesta mateixa lectura sembla desprendre’s d’alguns dels moments relacionats amb l’Església del Sol. Però és només una impressió personal, per descomptat.

Quan es va començar a parlar de la tercera temporada de True Blood, just en acabar la segona, el que destacava la crítica era que en aquest tercer lliurament la Sookie tindria experiències amb éssers d’altres naturaleses a més dels vampirs, i estava clar que tindria tractes amb els homes-llop, i, finalment, que hi hauria molt més sexe que en l’anterior temporada. Tenint en compte que havia quedat més que saturada en relació a individus i experiències sobrenaturals, vaig pensar que els límits acceptables en una sèrie que no fos estrictament de ciència-ficció estaven més que superats. En Sam Merlotte convertint-se en gos em va costar d’admetre, però la història de la Maryann, amb les seves bacanals i sacrificis que no tenien res que envejar als del mateix Calígula, ja em va semblar que atemptaven contra la intel·ligència de qualsevol espectador. Si a més s’hi sumaven els licàntrops, cosa del tot lògica, de qualsevol manera,  perquè no hi ha història de vampirs com Déu mana sense la presència dels seus eterns enemics, i semblava que la cosa no acabaria aquí, em vaig plantejar seriosament abandonar True Blood malgrat els moments interessants, divertits i intel·ligents que m’havia ofert. Pel que fa al seu polèmic contingut sexual que semblava que s’incrementaria en els nous episodis, no va ser alguna cosa que em fes decantar a l’hora de seguir la sèrie o no. Realment, el que és original a True Blood i pel que és seguida per milions d’espectadors no radica precisament en les seves escenes de sexe més explícit del que estem acostumats a veure per televisió. No crec que ningú segueixi aquesta sèrie o deixi de veure-la per aquest motiu. El que trobava a faltar era la frescor i l’originalitat de la primera temporada, la seva capacitat de crítica social sobre la situació de les minories. La integració dels vampirs, un col·lectiu considerat perillós i indesitjable, que gràcies als avenços científics podria controlar la seva necessitat natural de matar i arribar a coexistir amb els humans, em va semblar una metàfora perfecta de la situació d’altres grups, des dels afroamericans als homosexuals. Insisteixo que aquesta mateixa crítica sembla mantenir-se en relació a la trama argumental que gira a l’entorn de l’Església del Sol i als seus fanàtics membres, fins i tot en la risible història de la mènade Maryann podem buscar, i fins i tot trobar, cert besllum de crítica sobre moltes qüestions relacionades amb la fe. Però el que era evident és que la línia argumental de la primera temporada havia desaparegut o, almenys, havia quedat molt atenuada.

Podem buscar-li un encaix, una justificació al sexe en tot això? Sí i no. Podem entendre-ho com un rebuig del puritanisme o de les convencions socials. Els vampirs no tenen normes sobre aquest tema, els seus instints naturals no se sotmeten a cap control social, moral o religiós. Fan el que desitgen fer i prenen el que els ve de gust en tot moment. Per això el sexe per a ells sembla ser alguna cosa infinitament menys ritualitzat o lligat a convencions i estats emocionals que per als humans. Aquest mateix estat de falta de control dels instints que experimenten els vampirs és al que arriben els habitants de Bon Temps que participen en els rituals orgiástics de la mènade. Fins i tot diria en relació al discutit contingut sexual explícit de la sèrie que es tracta simplement d’un sa exercici audiovisual i tampoc cal donar-li tanta importància. Torno a dir que en televisió he vist escenes igual o més pujades de to que les de True Blood i en un horari poc adequat.

True Blood és una sèrie disbauxada, visualment i pel seu contingut. I el seu ganxo, si és que podem parlar en aquests termes, no només té a veure amb el seu contingut sexual. La sèrie està pensada i feta sense tabús, no hi ha dubre, però tampoc és la barreja sense sentit de sexe i sang com pretenen alguns. En ella es parla de prejudicis, d’exclusió, de la complexitat dels sentiments humans, en resum, i es fa, no sempre, però sí en bona part de la seva trama, d’una manera transgressora, original i divertida, tant des del punt de vista argumental com a visual. Per això True Blood és a anys llum de les pel·lícules i sèries de vampirs amb què ens han bombardejat en els últims temps. I per aquesta raó, quan la tercera temporada de la sèrie es va iniciar en els EUA i van començar a circular per la xarxa els episodis corresponents, vaig decidir que mereixia que oblidés alguna de les decepcions que m’havia portat amb el segon lliurament i valorar què ens oferia  l’Allan Ball en aquests 12 nous capítols. I és possible que en la meva decisió pesés també el fet que estava en portes de les vacances i que tindria molt més temps per perdre davant de la pantalla d’un ordinador.

En l’últim capítol de la segona temporada, en Bill Compton, el xicot vampir de la telèpata i de vegades una mica passada de voltes Sookie Stackhouse, desapareix la mateixa nit en què anava a demanar-li que formalitzessin la seva relació (segons sembla, en algun estat del país el matrimoni entre humans i vampirs s’havia legalitzat. Això ens recorda a alguna cosa, suposo).

Però la Sookie es queda amb un pam de nas i, per descomptat, en l’inici de la tercera temporada ha de demanar ajuda a l’atractiu, irònic i narcisista Eric per poder localitzar-ho.

Alcide i Sookie

Començaran llavors les seves aventures a Jackson, la capital de l’estat de Mississipi, on Russell Edgington, el rei vampir d’aquest territori, el més antic dels no-morts, poderós i gairebé indestructible, sembla que té presoner en Bill. El personatge del rei de Mississipi, interpretat per un genial Denis O’Hare, és un vampir de 3.000 anys, radical en les seves opinions sobre els pobres humans, vanitós, narcissista, cruel com se suposa que ha de ser un no-mort, egoista i ansiós de poder i de sang, però alhora capaç d’estimar com només els vampirs que porten milers d’anys recorrent el món són capaços de fer-ho. Una pregunta inquietant: podria convertir-se l’Eric en un segon Russell Edgington si arribés a “no viure” 2.000 anys més? Crec no equivocar-me si dic que el Russell es converteix en el veritable protagonista de la temporada. Amb el permís d’en Bill, de la Sookie i fins i tot de l’impagable Eric, Edgington és el personatge més interessant de la nova temporada. En la seva recerca d’en Bill, la Sookie comptarà també amb l’ajuda de l’Alcide Hervaux, un licàntrop que, com no, passarà a formar part del grup d’éssers de dues naturaleses que se senten irremeiablement (i inexplicablement algunes vegades) atrets per la cambrera. I que augmentarà en alguns moments la seva temperatura corporal, malgrat les protestas de lleialtat cap al seu promès vampir desaparegut (ai, Sookie, Sookie…). Mentrestant, l’Eric s’introdueix a la “cort” del Russell, s’uneix al seu seguici de lacais atractius i musculosos i, amb el seu habitual pragmatisme i falta d’escrúpols, sedueix tant el rei com el seu consort, el frívol i divertit vampir Talbot, per esbrinar, entre altres qüestions, què ha passat amb en Bill.

Russell i Talbot

En els primers capítols de la nova temporada ja queden clares unes quantes qüestions: que la Sookie acabarà, com sempre, apallissada i drenada, aquesta vegada per uns vampirs poc amics de la famosa integració. Els membres de l’Església del Sol dirien que ho té ben merescut per aquesta afició seva de buscar-se amics poc recomanables. Qualsevol podia adonar-se que era qüestió de temps, perquè les coses no pintaven gens be estant Russell Edginton pel mig. A més, en Bill, com hagués dit la meva àvia, no era “trigo limpio”, alguna cosa estava ocultant, i la seva relació amb la cambrera de Bon Temps tenia alguna finalitat oculta més enllà dels seus arravataments eròticosanguinis. I ja era hora que el gentleman Bill comencés a mostrar, amb prou feines a apuntar, la seva veritable cara, segueixo sense entendre per què aquest interès dels responsables de True Blood per mantenir a la protagonista cega d’amor pel senyor Compton, si no és per seguir mantenint el triangle Eric-Sookie-Bill i, per tant, l’interès del teleespectador per saber com es resol la “tensió sexual no resolta”, com es diu ara, entre el víking i la protagonista femenina. Es feia evident, també, que l’interès del vampir víking Eric per trobar el vampir desaparegut no era en absolut altruista (com ho havia de ser, tractant-se de l’Eric): a més, l’Eric sabia més sobre els secrets d’en Bill del que l’enamorada Sookie podia imaginar i, a més, semblava tenir algun compte personal per resoldre amb el poderós rei de Mississipi. Sobre els homes-llop, la seva relació amb els no-morts aniria enllà d’una salvatge, sagnant i sana rivalitat, que és al que ens tenen acostumats en les pel·lícules de gènere: aquí entrarien en joc licàntropos “bons”, com Alcide, i uns altres que no ho eren tant, com Debbie Pelt, la seva salvatge, descontrolada i gelosa promesa.

Russell Edgington

Debbie Pelt

Tornaríem a trobar-nos amb antics coneguts, com la Lorena, la vampira que va crear en Bill, la qual cosa no augurava res bo. I coneixeríem Franklin, el vampir psicòpata, que ens ofereix alguns dels moments més delirants (i angoixants) d’aquesta tercera temporada (estupenda l’actuació de James Frain, encara que cada vegada que apareixia en pantalla, malgrat els seus ulls de boig i dels seus ullals ensangonats, no podia evitar tornar a veure Thomas Cronwell, interpretat impecablement pel mateix actor en Els Tudor).

Franklin Mott

Tara i Franklin

Altres trames secundàries, com la de la família canvia-formes d’en Sam Merlotte (el pare i la mare són impresentables, però el germanet que li ha tocat acaba resultant insuportable, malgrat que al principi feia pena i tot), així com les informacions sobre el seu tèrbol passat, o la de Jason Stackhouse i la seva xicota Crystal són, això, secundàries, una mica avorrides i fa la sensació que serveixen per “omplir”. En les novel·les de Charlaine Harris, la primera d’elles ni tan sols apareix, per la qual cosa resulta ser una invenció de l’Allan Ball. En relació a la segona, en les novel·les té moltíssima més importància que en la sèrie i els personatges de la petita però salvatge comunitat de Hotshot, inclosa l’aparentment dolça Crystal, ocupen un lloc destacat en la llista de personatges sobrenaturals o mig sobrenaturals d’aquest univers paral·lel que ha creat l’escriptora nord-americana format per vampirs, homes-llop, canvia-formes… i fades. Que ja és l’últim que em quedava per veure, no m’ho negareu. La tercera temporada també desvetlla el secret de l’existència d’aquests éssers que sempre havíem associat als contes infantils i que apareixen per Bon Temps amb la mateixa naturalitat que per les pàgines de la Ventafocs o La bella durment. I se’ls acaben sumant les bruixes i els bruixots, com podrem veure en el tercer lliurament de la sèrie, encara que no es pugui tenir massa clar, encara, quin paper hi jugaran, si no és que s’han llegit les novel·les de Harris. Hi ha móns més enllà, però segons True Blood, són en aquest. No podria la Sookie tenir amics una mica més “normals”? Perquè l’Arlene (a l’estil Mia Farrow a Rosemary’s baby) o Lafayette i el seu nou amant Jesús tampoc són, que diguem, paradigmes de “normalitat” i equilibri. I molt menys la irascible i amargada Tara, que recupera en els nous capítols un lloc bastant destacat i això no millorarà el seu estat mental.

I tornant als comentaris de l’inici, és cert, en aquesta nova temporada hi ha molta sang i molt sexe. De fet, aquesta tercera temporada traspua ambigüitat sexual per tots els seus porus. Encara que era alguna cosa palesa des dels primers capítols, es confirma que la bisexualitat i l’homosexualitat són alguna cosa inherent a la naturalesa vampírica. Tindrà a veure això amb el fet que portin segles o fins i tot mil·lennis de llit en llit? Ni idea.

Les lluites pel poder vampíric, les venjances programades durant mil anys, els secrets inconfesables i les decepcions anunciades aconsegueixen reanimar en bona mesura l’interès suscitat pels primers capítols de la sèrie, encara que no sempre. La tercera temporada té un inici molt prometedor, però perd manxa més o menys a la meitat per recuperar-se en els capítols finals. Però crec que s’aconsegueix, en general, reconciliar l’espectador amb True Blood després d’una segona temporada molt irregular. Així que un altre cop passaré el temps que queda fins al juny de 2011 esperant l’inici de la quarta temporada i preguntant-me, amb menys freqüència, això sí, què tindrà aquesta sèrie per tenir-me tan “enganxada”.

Arguments “científics” que avalen la postura vaticana contra l’ús del preservatiu a l’Àfrica

Avui, navegant per Internet, arribo per casualitat, que és la manera de fer les millors troballes, a aquest vídeo que reprodueix un fragment d’un informatiu d’Intereconomia. En ell, es dóna suport, com no, a la postura vaticana arran de les declaracions de Ratzinger en contra de l’ús del preservatiu durant el seu viatge a Àfrica el 2009.

Tots sabem quin és el tipus d’informació que realitza aquest canal i tots els mitjans de “desinformació” que formen part del seu lobby, com TeleMadrid o Libertad digital i les seves ramificacions. Si no heu entrat mai a Libertad digital o al bloc de Fernando Díaz Villanueva, un dels cervells “brillants” i preclars entre els intel·lectualòides ultradretans que hi col·laboren, traieu-hi el cap, però aviso que té efectes secundaris greus, com l’engarrotament cerebral sobtat o el desprendiment ocular sever, entre d’altres.

http://www.diazvillanueva.com/2009/07/mejor-un-buen-d.html

Tenim molt assumit que practiquen amb total impunitat i sense tenir en compte cap tipus d’ètica periodística tot un seguit de campanyes d’intoxicació que abasten tots els àmbits. Són feixistes militants i sense complexos, xenòfobs i racistes. Ultraliberals i neoconservadors, defensen amb total descar el tipus de política econòmica que ha portat el món a aquesta crisi sense precedents.

En el cas de Catalunya, atien la catalanofòbia més grollera fonamentada en la mentida, l’insult i en un nacionalisme espanyol “de botijo”, cridaner, excloent i amb ínfules imperials. Per a ells, tots els que no compartim la seva manera de pensar som simplement “chusma”

http://www.libertaddigital.com/opinion/agapito-maestre/de-vuelta-a-la-aldea-55713/

El vídeo preparat per Intereconmia, a més, mostra el seu ultracatolicisme fanàtic i totalment allunyat del que viuen milions de catòlics honestos i propers a la realitat, la seva postura irresponsable i el seu menyspreu per la vida de milions d’homes, dones i nens africans.

Després de veure aquesta mostra de manipulació informativa, podem indignar-nos o enriure’ns-en. Però no perdem de vista que els diversos mitjans de comunicació que formen aquest lobby periodístic, polític i econòmic (les seves ramificacions empresarials són moltes) constitueixen el principal aliment informatiu (per anomenar-ho d’alguna manera) de milions de ciutadans de l’estat espanyol.

El que no acabo d’entendre és com, al final i com qui no vol la cosa, no han afegit que la culpa de l’extensió del sida a l’Àfrica és de Zapatero o dels catalans. Estan perdent facultats…

I com que ja sabem com les gasten els d’Intereconomía i acòlits (http://qkantton.wordpress.com/2010/07/23/la-gestapo-de-intereconomia/), si es produeix la “mort sobtada” del meu blog a mans de “trolls” feixistes i “xivatos”, ja sabeu qui ho ha fet, com i per què….

(1) Vaig descobrir les escombraries informatives d’aquest periodista (?) i historiador vocacional (!!!), la seva catalanofòbia malaltissa, la seva facilitat per l’insult i la mentida a través de la Lu i del seu bloc Say what you want (http://justsaywhatyouwant.wordpress.com/2010/07/19/economia-i-independencia/).

Estada a Praga, itineraris i recomanacions (I): qüestions pràctiques

El Pont de Carles i el riu Vltava

Estic enamorada de Praga des de la primera vegada que vaig trepitjar els seus carrers amb llambordes i vaig veure com s’amagava el sol des dels molls del riu Vltava. Mai me n’he amagat: és un amor que no ha disminuït amb els anys, ans al contrari, cada cop que hi he tornat he sabut trobar motius nous per continuar estimant-la. Praga ha canviat amb els anys, com canviaven les persones que estimem. Però el temps que ha passat des del dia que la vaig conèixer ha servit per consolidar aquest amor , tal vegada no tan cec i enlluernat com el del primer dia, i l’ha transformat en admiració i fidelitat per haver estat capaç de superar les adversitats, des de les grisors del comunisme fins a l’arribada del capitalisme més brutal i les seves allaus de turistes. Praga ha sabut reinventar-se i, a la vegada, mantenir l’atmosfera màgica del traçat medieval de la Ciutat Vella, on encara podem intuir les passes dels alquimistes o dels rabins jueus; l’opulència barroca de la Malá Strana o del Htadčany, i l’elegància art nouveau dels edificis i cafès de la Ciutat Nova, on artistes i intel·lectuals, com Franz Kafka, Max Brod, Alfons Mucha o Jan Neruda prenien el pols a la ciutat.

Cafè de l’Obecní Dům (Ciutat Vella)

No és el primer cop que comparteixo aquest amor per la capital de la República Txeca: amics i familiars sovint m’han demanat que els ajudés a preparar la seva estada a Praga, que els suggerís algun itinerari fora dels circuits més turístics o que els recomanés allò que no es podien perdre. M’animo ara a fer el mateix per als hipotètics visitants del bloc que llegeixin això que escric, per als que hi arribin buscant informació per a un futur viatge a Praga o per als que, com em succeeix a mi mateixa, els agradi conèixer països i ciutats encara que no estigui en els seus plans més immediats viatjar-hi.

Com he fet sempre que he ajudat a algú a preparar un viatge a Praga, aviso que parteixo de la meva experiència i dels meus gustos particulars. Per tant, això no pretén ser una mena de guia “canònica” del que hauria de ser una estada a Praga. Si és això el que necessiteu, aconseguiu un bon plànol (el d’Eurocity és altament fiable i està actualitzat) i una guia de viatge (la Guia Visual de Praga d’El País-Aguilar és molt completa) i segur que no tindreu cap problema per moure-us per la ciutat i visitar allò que es considera imprescindible de veure a Praga. Si, tanmateix, us animeu a seguir llegint, espero poder aportar alguna cosa més del que es troba en una guia.

ABANS D’ARRIBAR: INFORMACIONS PRÀCTIQUES QUE CAL SABER

Per començar, la part més prosaica del viatge, però també la imprescindible per no tenir problemes durant la vostra estada.

Moneda

La moneda en curs de la República Txeca és la corona txeca (čzk). 1 euro equival, aproximadament, a 26 corones txeques. Els bancs espanyols estan en condiciones de canviar euros per corones abans que comenceu el viatge. A Praga, es poden canviar euros als bancs, oficines de canvi o als hotels. Sempre és més recomanable fer-ho en un banc, ja que us donaran el canvi oficial “real”. El Banc Central de Praga (Centralní Banka Prahy) és al carrer Hybernská, al costar de la Plaça de la República (Náměsti Republiky) y molt a la vora de la Plaça de la Ciutat Vella (Staroměstské náměstí), és a dir, en una zona absolutament turística. Us recomano que si heu de canviar, ho feu aquí, ja que estan acostumats als turistes i no els posen excessiva mala cara.

A diferència del que passava només fa 10 anys, es poden obtenir corones dels caixers automàtics amb les targes de crèdit més corrents a Espanya: Visa, Eurocard/Mastercard o American Express. També és possible pagar amb tarja a molts restaurants, hotels i botigues.

Viure a la República Txeca resulta encara una mica més econòmic que fer-ho a casa nostra. Però no oblidem que Praga és una de les principals destinacions turístiques europees, així que ja han quedat enrere els dies en què Praga era una típica ciutat de l’est i, per tant, barata. No crec que trobeu gaire diferència en els preus respecte dels de ciutats com Barcelona, Madrid, València, etc. El que gasteu dependrà, sobretot, d’on aneu a dinar i a sopar o si sou molt afeccionats a les compres. El que sí és més econòmic són les entrades a museus, exposicions o concerts (tot i que molts encara són gratuïts o tenen un preu simbòlic si es fan en esglésies, cosa molt habitual a Praga). Hi ha una excepció: l’entrada als monuments del Barri Jueu és bastant més cara que la de la resta de monuments o museus praguencs, ja que no reben cap ajut municipal o estatal i el seu manteniment depèn de donacions i de la recaptació per entrades.

Si voleu comprar vidre de Bohèmia de bona qualitat i de tallatge tradicional tampoc no espereu trobar cap ganga. Fan pagar el que val.

Pivovar U Vejvodu

Pel que fa als preus dels restaurants, depenen molt de la zona i de la categoria, és clar. En un restaurant de categoria mitjana en una zona turística poden us poden cobrar entre 400 i 500 corones (entre 15 i 20 euros) per àpat, consistent en un suculent plat combinat (tingueu en compte que no tenen res a veure amb els que coneixem aquí, que sempre són a base de croquetes, patates fregides i ous ferrats), una cervesa i un cafè. Si hi afegiu les postres, els preus es disparen, com a tot arreu. A les tavernes (hospůdka) i cerveseries (pivovar) freqüentades majoritàriament per txecs se solen servir dinars i sopars a preus bastant més econòmics, tot i que l’oferta del menú també és més reduïda. A més, en els últims anys, aquests establiments s’han anat renovant i adaptant a la nova clientela, majoritàriament turística i, conseqüentment, també han adaptat els seus preus. Avui en dia, per trobar una pivovar on cobrin preus “txecs”, cal anar a buscar-la pràcticament a l’extraradi de Praga.

Plat típic txec, amb els imprescindibles "knedliky" de pa

Tot depèn del pressupost i dels capricis de cadascú, evidentment, però per fer-vos una idea, dues persones, dinant i sopant en restaurants de preu mòdic, pagant el transport i fent les visites pertinents, poden gastar al voltant de 100 euros diaris, comptant algun extra (una cervesa, un cafè o un gelat, i poca cosa més).

Transport

Taxi

La Praga històrica i, per tant, turística, és pràcticament per a vianants. Per tant, no té molt de sentit agafar taxis. D’altra banda, el taxi no és el millor mitjà de transport a Praga, ja que és car i un turista mai estarà segur que usen el taxímetre de forma correcta. Si heu d’agafar un taxi per necessitat, per exemple en algun desplaçament de nit si no acabeu de veure clar anar en tramvia o bus nocturns, assegureu-vos que no són taxis lliures, sinó que pertanyen a una empresa, ja que podríeu trobar-vos que us cobrin el que els vingui de gust. Atenció sempre amb el taxímetre. Afortunadament, el costum de regatejar el preu del trajecte abans de pujar al vehicle ha caigut en desús, així que no permeteu que cap taxista us vulgui imposar aquest vell costum abusiu.

Tramvia i metro

Són els millors mitjans de transport per desplaçar-se per Praga. Són ràpids, puntuals, barats i us duran per tota la ciutat. D’altra banda, utilitzar el metro i el tramvia a Praga és fàcil per a un turista (una mica més difícil és aclarir-se amb els autobusos, que no recomano, excepte per a trajectes molt concrets).

Torno a insistir que bona part dels recorreguts més turístics per Praga poden fer-se a peu, de manera que agafar metro o tramvia té sentit si el vostre allotjament és lluny del centre històric o, puntualment, per desplaçar-se a llocs molt concrets.

Normes de cortesia en el transport públic

En tots els transports públics hi ha seients reservats per a ancians i minusvàlids. I els respecten al peu de la lletra! Si hi seieu, vigileu si algú els necessita al llarg del trajecte, ja que podríeu trobar-vos amb algun avi malhumorat que brandi enèrgicament la seva tarja de jubilat i us exigeixi a crits i sense més preàmbuls que us aixequeu. Acostuma a ser una situació molt violenta. Els txecs tenen molt de respecte pels avis i és una pràctica corrent cedir-los el lloc en el transport públic (pràctica que en el nostre país, pel que observo, s’està perdent, malauradament). Si ho feu, aleshores us premiaran amb un somriure i un děkuji (gràcies). Mostrareu ser el súmmum de l’encant si els responeu prosím, que tant pot significar “si us plau”, com “de res”.

Un altre aspecte a tenir en compte per moure’ns en transport públic: els txecs se senten molt incòmodes amb la proximitat física (qüestió cultural, imagino), i ja no us dic res amb el contacte físic directe. Aquest és inevitable en les hores punta d’un dia laborable o en tramvies i metros de recorregut molt turístic. Si heu “d’empènyer lleument” per entrar, sortir o acomodar-vos, no oblideu dir prosím (aquí amb l’accepció “si us plau”) si toqueu una persona. És una norma de cortesia molt arrelada.

Bitllets

Existeixen dos tipus de bitllets de transport públic:

Màquina per validar bitllets en un tramvia de Praga

Bitllet senzill: es el més recomanable si hem de fer recorreguts curts. Podem utilitzar-lo fins a un límit de 20 minuts després d’haver estat validat a les màquines interiors dels tramvies o autobusos o en les de les estacions de metro. Aquests bitllets només es poden usar un sol cop i en un únic transport, és a dir, si usem el tramvia, encara que no hagin passat 20 minuts des que vam validar el bitllet, no podríem fer-lo servir per anar amb autobús, per exemple. Com succeeix a Espanya, sí que podem utilitzar-lo si efectuem un transbord de metro, o sigui, si canviem de línia sense sortir a l’exterior. En aquest cas, el bitllet és vàlid fins a 30 minuts. Els bitllets senzills no serveixen per als tramvies o autobusos nocturns. El seu preu és de 18 corones (fa un parell d’anys costaven 15!) per als adults. Els nens fins a 6 anys no paguen i els joves fins a 15 anys paguen una mica menys.

Bitllet combinat: es recomana per a trajectes llargs. Es pot utilitzar en qualsevol transport públic i permet els transbords de tramvia a tramvia o de línia de metro a línia de metro, però a més, d’un tipus de transport a un altre (de metro a tramvia, per exemple). Té una validesa d’una hora i quart i el seu preu és de 26 corones, és a dir, 1 euro, per als adults.

Els dos tipus de bitllets es poden comprar a les màquines expenedores que hi ha a algunes estacions de metro, tot i que cal recordar que només accepten monedes. Es venen també en els estancs (tábak), en molts quioscos al carrer o a les oficines de turisme. Alguns hotels també els venen als seus clients.

A part, existeixen les diferents modalitats de “passis” depenent del temps de validesa, tot i que a un turista a Praga només li poden interessar els de 24 hores, 3 dies o 5 dies. Aquests passis, com succeeix a Espanya, poden utilitzar-se en qualsevol transport públic el temps durant el qual tenen validesa. Els passis turístics (1-3-5 dies) es venen a les taquilles d’algunes estacions de metro (les més cèntriques o turístiques, com Můstek, Florenc, Hradčanská, Malostranská, Hlavní nádraží, Nádraží Holešovice, Náměstí Míru, Muzeum o Dejvická.

Malgrat que adquirir un passi pot semblar còmode (no cal estar pensant a trobar on comprar els bitllets), no crec que a un turista li pagui la pena comprar-ne, ja que, com he dit abans, es pot arribar a la major part de la ciutat històrica a peu. Com a molt, si sou poc caminadors, compreu-ne un de 24 hores, però no s’amortitzen, excepte potser el dia que pugeu al Castell o si sortiu del centre per anar a Vyšehrad, per exemple.

Tramvia

Tramvia de Praga

El tramvia (tramvadje en txec) és el meu mitjà de transport preferit per moure’m per Praga. M’agrada viatjar en la superfície (una mania personal, ho reconec) i poder assistir a l’espectacle de la ciutat viva, dels seus carrers i edificis, seguir el moviment de la seva gent. Viatjar en tramvia és interessant sobretot si teniu l’allotjament més enllà del districte de Karlin (Praha 7), en hotels a Invalidovna o a Opatov, per exemple. Un viatge fins al centre permet, aleshores, contemplar la Praga real, on viuen, treballen o compren els seus habitants. Amb tot, el metro és una mica més ràpid, és clar. La flota de tramvies s’ha anat modernitzant i els vehicles més antics estan essent substituïts per d’altres moderns i més veloços, sobretot a les línies més turístiques. Tot i els avantatges d’aquests tramvies moderns, segueixo preferint els de sempre, els de seients de fusta i moviment brusc, aquells en què, de vegades, el conductor baixava a canviar manualment les agulles de les vies. Qüestió sentimental. Els tramvies “normals” funcionen des de les 4 de la matinada fins a la mitjanit, i la seva freqüència és d’uns 10 minuts, aproximadament. Els tramvies nocturns funcionen des de les 0.30h fins a les 4.30h i la seva freqüència és d’entre 30 i 40 minuts.

Les parades de tramvia les reconeixereu fàcilment. Són una mena de pals de color vermell col·locades a banda i banda del carrer, per a les dues direccions. Hi pengen uns cartellets amb el número del tramvia que passa per aquell lloc. Al costat d’alguns d’aquests números, n’hi ha uns altres de color blau fosc: són els números del tramvia nocturn. Al costat del número habitual, hi ha el seu número corresponent durant la nit. Si penseu agafar un tramvia concret a la nit, assegureu-vos que té correspondència en horari nocturn, ja que no tots en tenen. El tramvia nocturn de Praga és, en general, segur. O ho era fa pocs anys. A sota dels números dels tramvies, hi ha la llista amb les parades. Per tenir en compte: el tramvia que us durà pràcticament per tot Praga és el número 22, que fa la circumval·lació de la ciutat i puja fins al Castell.

Parada de tramvia de Praga

Quan viatgeu amb tramvia, abans d’arribar a la parada, escoltareu per megafonia: Přiští zaztávka i, a continuació, el nom de la parada a què s’està arribant: per exemple, Přiští zaztávka… Bila Lábut. Si en la parada de tramvia també hi ha metro, després de l’anunci de la propera parada, s’afegeix Přestup na metro.

Podeu arribar a les principals zones turístiques de Praga amb els següents tramvies:

CIUTAT VELLA (Staré Město)

La Ciutat Vella des del Pont de Carles

Náměstí Republiky: 8, 14, 16

Staroměstská: 17, 18

BARRI JUEU (JOSEFOV)

Sinagoga Vella-Nova

Právnická facultá: 17

CIUTAT NOVA (Nové Město)

El Teatre Nacional (Narodní divadlo)

Václavské náměstí: 3, 9, 14, 24

Narodní třida: 6,7,9,10,14,16,17,18,21,22.

MALÁ STRANA

Plaça de la Malá Strana (Malostranské náměstí)

Malostranské náměstí: 12,17,18,20,22.

DISTRICTE DEL CASTELL I CATEDRAL DE ST. VITUS

El Castell i la Catedral vistos des de la Ciutat Vella

Prazšky Hrad: 1.8.15.18.20.22.26

Metro

El metro de Praga funciona com en qualsevol ciutat europea. A les andanes teniu els panells amb les parades, correspondències, etc. Només és necessari que tingueu clar en quina parada voleu baixar i, sobre tot, quina és la direcció cap a on aneu.

Parada de metro Mustek

El metro de Praga té tres línies: A (color verd), B (color groc) i C (color vermell). Amb la línia A podeu arribar a la Ciutat Nova (Nové  Město), a les estacions  Náměstí Mirů (en el cor del districte de Vinohrady, la Praga del XIX per excel·lència), Můstek i Muzeum (les dues últimes situades a ambdós extremes de la famosíssima i sempre concorreguda Plaça Wenceslau. (Václavské náměstí en txec). La línia A o verda també us portarà al cor de la Ciutat Vella (estació Staroměstská). Aquesta línia de metro creua el riu i arriba fins a la Malá Strana (estació Malonstranská) i puja fins al Castell de Praga o Hradčany (estació Hradčanská).

Amb la línia B (groc) també és possible arribar als principals punts de la Praga turística. Per arribar a la Ciutat Vella amb la línia B, haureu de baixar a l’estació Náměstí Republiky.  Des d’aquesta parada també podreu arribar còmodament a peu fins a la Plaça Wenceslau. La línea groga continua fins al cor de la Ciutat Nova: l’estació Můstek, al final de la Plaça Wenceslau, permet arribar caminant tant a la Plaça de la Ciutat Vella com als molls del riu Vltava. El mateix succeeix si baixeu a l’estació Narodní třida (Avinguda Nacional), des d’on podeu accedir també a la zona dels molls, al Teatre Nacional (Narodní divadlo), al conegut Cafè Slavia (davant del riu, a la vorera oposada al Teatre Nacional) i, fins i tot, caminant una mica més, fins a l’arxifamós Pont de Carles (Karluv Most). La línia B segueis endinsant-se a la Ciutat Nova i arriba fins a l’estació Karlovo náměstí (Plaça de Carles), situada a la bellíssima plaça del mateix nom.

La línia C o vermella arriba també a la Ciutat Nova, en concret a l’estació Můstek. Si baixeu a l’estació I.P. Pavlova sereu a un pas de les famoses cerveseries U Fleku i U Kalicha. Amb la línia vermella arribeu també fins a Vyšehrad, una de les excursions de mig dia més recomanables per fer fora del centre de Praga.

Les tres estacions en el centre de la ciutat on és possible fer transbords són:

Můstek, entre les línies A i B.

Muzeum, entre les línies A i C.

Florenc, entre les línies B i C. A Florenc es troba també la principal estació d’autobusos de Praga.

Com succeeix als tramvies, les successives estacions s’anuncien per megafonia: Příští stanice… i el nom de l’estació corresponent. Per exemple, Příští stanice… I.P. Pavlova. Si hi ha correspondència amb una altra línia, escoltareu Přestup na linku… i la lletra de la línia corresponent, A, B o C. La megafonia anuncia també quan les portes del metro es tanquen i ja no es pot pujar o baixar dels vagons: Ukončete prosím výstup a nástup, dveře se zavírají (Si us plau, no pugin i baixin del tren, les portes s’estan tancant).

Una curiositat sobre el metro de Praga: com tots els d’influència soviètica, està construït a moltíssima més profunditat que els metros espanyols, així que quan anem baixant a l’interior de les estacions cap a les andanes, el trajecte en les escales mecàniques és llarg i ens fa la sensació de fer un “viatge al centre de la Terra”. A més, la velocitat a què es pugen o baixen les escales es vertiginosa. Fins que no t’hi acostumes, no les tens totes!

Escales mecàniques del metro de Praga

TARGETES TURÍSTIQUES

L’única targeta que conec es Prague City Card (res a veure amb l’Open Card que utilitzen els txecs i que inclou transport, recàrrega de mòbils, compra d’entrades, etc). La Prague City Card permet l’entrada a diversos museus i monuments, tot i que realment no surt a compte: molts dels llocs que suposadament ofereix són d’entrada lliure. D’altres, no tenen el més mínim interès per a un turista que passarà quatre o cinc dies a Praga.  A més, no inclou visites indispensables, com el Barri Jueu, ni tan sols un descompte en el preu de l’entrada. De tota manera, enllaço el web de la Prague City Card:

http://www.praguecitycard.com/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1&lang=es

MENJAR I BEURE

Un dels plats tradicionals de la cuina txeca

Una mostra molt incompleta, evidentment, de llocs al centre de Praga on es pot menjar o sopar a uns preus més o menys raonables.

Una de les millors cerveses txeques, l'Staropramen

Ciutall Vella (Staré Město) i Barri Jueu (Josefov)

U Zlateho Tygra, al carrer Husova. L’oferta del menú és, majoritàriament, basada en menjar txec tradicional i suculent. Les raccions són abundants i serveixen una Pilsen de 12º fantàstica. És una de les cerveseries de Praga que encara conserva l’ambient tradicional (amb tots els seus avantatges, menjar abundant i consistent, i els seus desavantatges, servei lent i una mica esquerp).

Rugantino al carrer Dušní, en el Barri Jueu, a la vora de la Sinagoga Espanyola. Fan bones pizzes i amanides.

Hogo Fogo, al Barri Jueu, al carrer Salvatorská, davant de l’església de l’Esperit Sant (a la vora de la Sinagoga Espanyola). És un lloc poc conegut, no hi solen entrar turistes i la primera impressió és que és una mica “cutre”. Abans s’hi podien menjar bons plats de pasta a preus realment econòmics, tot i que pel quem’han comentat, en els últims temps, l’adjectiu “cutre” no només es limita a la decoració o a l’ambient, sinó també al menjar.

Obecní Dům (restaurant del soterrani). A la Plaça de la República (Náměsti Republiky), al costat de la Torre de la Pólvora (Prašna brana). No us deixeu intimidar per la majestuositat de l’edifici de la Casa Municipal (això és el que significa Obecní Dům). El restaurant que hi ha a nivell de carrer és car, heu de baixar fins al soterrani. A l’hora de sopar, si teniu sort, podreu escoltar música en viu. El menjar és correcte i els preus no escandalitzen, tenint en compte la zona i el lloc.

U Golema, al carrer Maiselova. al Barri Jueu. Abans era un restaurant “kosher”, és a dir, que el menjar que se servia no incloïa els aliments prohibits per les lleis dietètiques jueves (kashrut), però ja fa temps que en el seu menú inclouen plats que contenen porc o marisc. Serveixen especialitats vegetarianes. No és econòmic (dinar pot sertir per unes 600 corones) i de vegades se’ls nota massa que viuen de cara al turismo (exploten tota la llegenda del Golem), però és una de les opcions si l’hora de dinar us arriba en el Barri Jueu.

Mikulka’s Pizzeria, al carrer Beneditská, molt a la vora de la Plaça de la Ciutat Vella. A més de pizzes (estil txec, és clar), serveixen pasta i amanides.

Ciutat Nova (Nové Město)

U Medviků, a Na Perstyne, davant del Teatre Nacional i de l’edifici de la Lanterna Magika. La primera taverna U Medviku es va obrir a mitjans segle XV. És una “sala de cervesa” (lloc on només es va a assaborir aquesta beguda) a més de restaurant. Plats tradicionals txecs. Demaneu els plats a base de pollastre i les boles de patata cuita (bramboré) o de massa de pa (knedliky, la meva debilitat). Serveixen cervesa Gambrinus o Budweisser-Budvar si no és que demaneu expressament alguna altra de les marques txeques més usuals (Staropramen o Pilsner Urquel).

U Pinkasů, a Jungmannovo náměsti, entre la Plaça Wenceslau i l’Avinguda Nacional (Narodní Třida). Queda una mica amagat, en un carreró lateral (si us situeu mirant el riu i l’Avinguda Nacional, queda a la vostra esquerra). Menjar senzill i consistent, sense pretensions, i bona cervesa Pilsner Urquel. Tradicionalment ha estat un lloc tranquil i poc freqüentat per turistes, tot i que ara, dir “poc freqüentat per turistes” és impossible. Sempre ha estat el meu LLOC PREFERIT per dinar o sopar a Praga, per l’ambient i la relació qualitat-preu.

U Fleků, la CERVESERIA DE PRAGA PER EXCEL·LÈNCIA. Al carrer Kremencova, relativament a la vora dels molls del Vltava. Tingueu en compte que viuen per i per al turisme, però no es pot haver estat a Praga i no anar-hi. Serveixen una fantàstica cervesa negra artesana, la “flekovna” des del segle XV, i que no té res a veure amb la negra que coneixem, és molt suau i diürètica. A l’estiu es pot menjar al pati on acostuma a haver-hi música en viu i les llargues taules estan ocupades per turistes sorollosos. Si voleu més tranquil·litat, podeu entrar a les sales interiors de decoració gòtica. El menjar és car, així que el millor és demanar un entrepà (el típic entrepà txec de salsitxa) o el formatge de cervesa (pivní sýr). Si voleu menjar un plat, el que surt més econòmic és el típic estofat amb massa de pa i nata (goulash a houskové knédliky). Atenció amb les begudes: com passa encara a les tavernes i cerveseries tradicionals txeques, d’entrada, si no diueu el contrari, ja us porten l’enorme gerra de cervesa. Totes les que aneu bevent, les compten fent unes ratlles al paper que deixen a sobre de la taula mentre esteu consumint. Per tant, vigileu “les ratlles”, no sigui cas que en sobri alguna.

Kavárna Velryba, a la mateixa zona d’U Fleků, al carrer Opatovická, que queda perpendicular per sobre del carrer Kremencova. És una mena de cafè on també se serveixen entrepans de pollastre, hamburgueses i amanides. El menjar és bo i el preu més o menys econòmic.

Kmotra, al carrer V Jirchařich, És una pizzería on es menja bé, a preus raonables.

U Suteru, molt a la vora del riu, entre Palackeho náměsti i Rašinovo nábřeři. Serveixen especialitats txeques i eslovaques. Sempre molt ple perquè els preus són econòmics. Ambient txec (amb tot el que això implica)

Universal, a V Jircharich (darrere del Teatre Nacional). Per menjar ràpid i a preus econòmics. Aquí trobareu una àmplia selecció d’amanides, un plat no gaire present als restaurants praguencs.

U Kalicha (“El Calze”), al carrer Na bojišti, molt a la vora del metro I.P. Pavlova.

la segona cerveseria MÉS EMBLEMÀTICA de Praga, tot i que una mica “matxacada” pel turisme. A banda de ser famosa per la seva cervesa, U Kalicha es va donar a conèixer fora de la República Txeca, perquè l’escriptor Jaroslav Hasek, a la seva obra Les aventures del bon soldat Schveij, fa que el protagonista de la novel·la freqüenti la cerveseria. L’establiment s’ha convertit en una mena de museu o “lloc de culte” del “bon soldat Sveij”. Les parers són plenes de cites de la novel·la, signatures de famosos, els cambrers van vestits com soldats de l’Imperi Austrohongarès en la Primera Guerra Mundial… En fi, per passar una vetllada pintoresca (millor a la nit). No és un restaurant econòmic, però tampoc és cap ruïna i el menjar és bo.

Malá Strana

U svatého Tomáše (“La de Sant Tomàs”, al carrer Letenská, al costat dde la Plaça de la Malá Strana (Malostranské Náměstí). Aquest carrer és el que duu des de la Plaça fins als Jardins Wallestein. És una de les cerveseries més antigues de Praga (segle XIV).  Des de l’exterior, sembla que l’edifici sigui vell i rònec, però entreu en una mena de pati interior i baixeu les escales que queden a la vostra dreta. Aleshores entrareu en una de les millors cerveseries de la ciutat. S’hi menja molt bé per preus acceptables.

U Sschnellů, al carrer Tomásšká (entrant pel carrer Letenská, des de la Plaça de la Malá Strana, a la dreta). Un lloc MOLT AGRADABLE. Bon menjar i preus aceptables, potser una mica més económica que U svatého Tomáše.

U Mecenáse (“El Mecenae”), a la Plaça de la Malá Strana. UN CAPRICI DE RESTAURANT. És un dels millors restaurants a Praga, tant per la qualitat del mejar com pel tracte i l’ambient. A l’estiu és necessari reservar, així que els turistes acostumen a passar-hi al migdia per reservar taula per sopar. És car, però si aneu en parella i us voleu donar un gust, és dels més recomables.

Districte del Castell (Hradčany)

Tots els restaurants i cerveseries d’aquesta zona són cars, perquè saben positivament que la gent que visita el recinte del Castell ha de passar-hi el dia complet, per tant, no té sentit tornar a baixar fins a la Malá Strana i tornar a pujar. Per això se n’aprofiten, perquè els turistes estan cansats al migdia i volen trobar un lloc on dinar el més a la vora possible. Per això, quan visiteu la zona del Castell mentalitzeu-vos que gastareu en el dinar més del que és habitual. El que us recomano és que aneu caminant per Loretenská i us fixeu en els llocs i en el preu dels menús. Cadascú sabrà quin és el seu pressupost.

Vikárka, al costat de la catedral, dins el recinte del Castell. No és econòmic, però es menja bé i el lloc i les vistes són ideals. A més, serveixen encara cerveza Staropramen, que darrerament està essent substituïda per la Pilsner Urquel a la majoria d’establiments.

Espanya és un mal negoci per a Catalunya?

Per tenir-ho en compte quan se’ns digui que no és viable l’existència d’un estat català independent.

SOM TAN DEPENDENTS DE L’ESTAT ESPANYOL COM ENS VOLEN FER CREURE?

http://blogs.publico.es/dominiopublico/53/dependencia-o-independencia-de-catalunya/

LA INDEPENDÈNCIA ÉS VIABLE? / SOBRE ELS MEMBRES I EL FUNCIONAMENT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

http://www.radiocable.com/alacarta0052.html

REPRESENTARIA LA INDEPENDÈNCIA LA MORT ECONÒMICA DE CATALUNYA?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/196699-lestat-ja-no-sera-el-principal-mercat-de-catalunya-el-2015.html

http://www.cronica.cat/noticia/Un_Premi_Nobel_diu_que_la_Catalunya_independent_seria_mes_solvent_que_Espanya

PER QUINES RAONS ACCEPTARIEN ELS ESPANYOLS LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

http://www.cronica.cat/noticia/Els_motius_que_farien_mes_acceptable_la_independencia_de_Catalunya_pels_espanyols

XIFRES QUE ENS HAURIEN DE FER PENSAR… I DECIDIR-NOS

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres

PER QUÈ HEM “D’ACATAR”?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/192797-governants-autoritaris.html

ELS TRIPIJOCS POLÍTICS I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

http://paper.avui.cat/article/dialeg/192116/males/besties.html

COPS DE TISORA PRESSUPOSTÀRIA

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/198713-nou-clatellot-de-zp-contra-catalunya.html

http://www.racocatala.cat/noticia/23636/protestes-contra-retallada-ministeri-espanyol-foment

DE VERITAT PAGUEM MÉS PERQUÈ GUANYEM MÉS?

http://www.racocatala.cat/noticia/3254/cornuts-pagar-beure-perque-catalans-paguem-mes

ENS ESTAN EXPOLIANT DES D’ESPANYA?

ELS CATALANS SOM ELS QUE HEM DE DECIDIR QUÈ VOLEM SER

http//:www.cronica.cat/noticia/El_82_dels_catalans_estan_a_favor_del_dret_de_Catalunya_de_decidir_el_seu_futur_politic

Alguns d’aquests enllaços ens mostren fets demostrables i d’altres, són opinions, que segur que farien de bon discutir. Amb tot, reflexionem-hi, que de moment, és de franc. Podem plantejar-nos el tema des de posicions independentistes o no, tant si demanem un estat català com un major autogovern, però pensem-hi. Aleshores, crec que ja no serà necessari preguntar-nos per què seria millor la independència, sinó per què alguns ens volen fer creure que és millor la dependència.

 

Però, a què co…. esteu jugant a Madrid?

És la pregunta que li he fet aquesta setmana a un càrrec municipal del PSC després d’assistir incrèdula al vergonyós espectacle que han protagonitzat els diputats d’aquest partit al Congrés dels Diputats. Si el PSC tenia encara algun crèdit polític, si mantenia un bocí de credibilitat, l’acaba de perdre per la seva actuació covarda i electoralista: quins altres adjectius es mereixen els qui voten a Madrid en contra d’una resolució que els diputats del seu mateix partit havien aprovat al Parlament de Catalunya?

Reconec que les meves expectatives envers quina seria la posició del PSC quan hagués de fer una traducció política de la resposta que els ciutadans catalans havíem donat el 10 de juliol a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no eren altes. Contemplava amb escepticisme, també, si els partits catalans serien capaços de mantenir la unitat que es jutjava tan necessària per mantenir íntegre el text de l’Estatut. Tanmateix, un sector cada cop més ampli de la ciutadania considerava superada la via estatutària, perquè si l’estat de les autonomies no podia anar més enllà, s’havien de buscar les alternatives que fessin viable l’existència de Catalunya com a nació i tot allò que, inevitablement, se’n derivés. Els catalans esperàvem, més amb recel que no pas amb expectació, el que serien capaços de lligar, cosir o sargir els polítics, tot i que, ja ho he dit, les mirades de milers d’homes i dones estaven posades més enllà d’un estat claustrofòbic i d’una constitució estreta on ja ens havien advertit que no hi teníem cabuda fora de la seva interpretació del que érem i havíem de ser en el futur.

Semblava que els partits, PSC, ERC, ICV-EUiA i CIU, superant les seves diferències i per mantenir una coherència amb el que havien defensat, van aconseguir arribar a un acord de mínims per aprovar una resolució presentada per Montilla, que  ratificava el preàmbul de l’Estatut, sí, el famós preàmbul que el Tribunal Constitucional havia deixat sense cap validesa política i que defineix Catalunya com una nació. L’acord es va aconseguir amb 115 vots a favor i els previsibles 18 en contra de PP i Ciutadans. CIU i ERC van deixar clar que votaven la resolució per coherència i per salvar la imatge unitària de la classe política catalana.  Puigcercós veia la resolució presentada per Montilla com a “insuficient”, però Esquerra Republicana, en una línia a què no ens tenen gaire acostumats, va justificar el vot favorable del seu partit per no obstaculitzar la unitat. Artur Mas també feia servir la “coherència” amb el compromís que el seu partit havia adquirit i va donar suport al text presentat pel president de la Generalitat. La lectura que vam poder fer, en definitiva, era que els polítics catalans preferien donar suport a una resolució que no agradava a tots, però que tots signaven, abans que no donar cap resposta.

Serien capaços els partits de, superant les diferències, treballar per a aquest objectiu comú?  Si algú ens hagués fet aquesta pregunta a tots els catalans i catalanes alhora, suposo que s’hagués estès pel país una riallada irònica i incrèdula. Però, ves, la resolució de Montilla no era pas per llançar-hi coets, tots els grups que la signaven, excepte  el PSC, suposo, haurien donat més passos endavant en tractar el tema de l’autogovern, però serviria per, des d’una postura impecablement democràtica, desautoritzar el TC, no renunciar al que considerem irrenunciable, la nostra condició com a nació, i, per l’altra, deixar sol el PPC, aïllar-lo, de la mateixa manera que es va fer l’any 1978 amb Alianza Popular quan s’havia de pactar la Constitució. Per cert, les intrigues, els pactes, les punyalades, el consens tan lloat i també la falta de consens tan oblidada, en definitiva, el procés per aprovar el text constitucional, aquest que ara sembla intocable, inamovible, gairebé d’inspiració divina (no hi ha més Déu que la Constitució i el PP i el TC són els seus profetes), mereixeria un comentari a part, m’he de recordar d’escriure’l algun dia, perquè n’hi ha per llogar-hi cadires).

PPC i Ciutadans, és clar, es van desmarcar d’aquesta resolució. Dolors Montserrat, la portaveu parlamentària dels populars, va afirmar que “només el PPC defensa la Constitució a Catalunya” , a la vegada que acusava Montilla “d’excloure’ls” i de “mobilitzar-se contra l’Estat de dret”. O sigui, el discurs de sempre, ells són els vigies de la legalitat constitucional i de la “indisoluble unidad de la nación espanyola”. Albert Rivera, el president d’aquest engendre anomenat Ciudadanos-Ciutadans, que m’aposto el que vulgueu que va néixer una nit en què els “prestigiosos intel·lectuals catalans” Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i Arcadi Espada se’ls devia anar la mà amb el Jack Daniels, va declarar que la resolució presentada per Montilla incloïa el preàmbul íntegre de l’Estatut que el TC havia deslegitimat judicialment.

Alguna cosa nova? No? S’estava fent política en la línia de sempre? És clar. Però haver arribat a un acord unitari entre els partits catalans ja era un pas, deien uns. Altres, s’arronsaven d’espatlles. Però l’escepticisme planava sobre la ment de tots els catalans i catalanes, perquè les coses, quan s’agafen amb imperdibles o es sargeixen, s’acaben trencant. Aquesta unitat agafada amb pinces es va trencar quan el passat 19 de juliol els diputats del PSC al Congrés van rebutjar aquesta resolució que els seus col·legues havien aprovat al Parlament de Catalunya. Kafkià, no us sembla? Aquests diputats en què molts confiàvem que farien gestos i donarien passos per fer sentir, almenys, la veu dels votants del PSC compromesos amb un canvi de relacions amb l’estat espanyol (ja ho sabem, que no sou independentistes, que no éreu dels que dissabte 10 de juliol cridàveu IN-INDE-INDEPENDÈNCIA, però éreu allà, ara no intenteu justificar l’injustificable) es van baixar els pantalons (no sé si literalment) i van cedir a les previsibles pressions del seu amo, el PSOE. La pretesa unitat dels partits catalans com a resposta a la sentència de l’estatut s’havia fet miques en el Congrés. El grup del PSC al Congrés va rebutjar les tres propostes de CIU, ERC i ICV, que afegien el text literal de la declaració aprovada en el Parlament. Però el que és més gros, el que no s’entén es miri per on es miri, és que el PSC va presentar la seva pròpia proposició, pactada amb el PSOE, que no incloïa el text que havien aprovat els seus diputats a Catalunya. És a dir, ras i curt, que van votar en contra de la resolució que Montilla havia presentat dies abans.  Si algú tenia esperances en el paper que el PSC podia jugar en un escenari polític diferent per a Catalunya, estava ben equivocat. La submissió al PSOE per no deixar anar la seva mamella electoralista corresponent s’ha fet tan evident que no comprenc com poden, encara, anar pel món amb el cap alt.

Segons paraules del diputat Eduardo Madina, els socialistes han presentat un text que reconeix la plena legitimitat del TC per emetre sentència sobre els recursos que es van presentar contra l’estatut (sí? Aquest TC que tenim té legitimitat per a alguna cosa?) i ens recorda l’obligació d’acatar la seva resolució, tot i que admet que els catalans tenim dret a opinar-ne. Gràcies, home,  només faltaria. Ens voleu organitzar la casa i a sobre no podem ni donar-hi la nostra opinió. Resumint, teniu dret a la pataleta, ens han dit, però no creien que en traureu res. I això ho han votat els diputats del partit que governa Catalunya des de la Generalitat i a moltíssims ajuntaments. O potser no són ells, en realitat, qui governen? Potser això serà propi del joc polític, brut, la majoria de vegades. Per a un ciutadà del carrer, és tenir barra, ni més ni menys.

Josep Sánchez Llibre, en nom de CIU, es reitera en la voluntat del seu partit de defensar el contingut de l’estatut i considera que cap tribunal pot decidir sobre les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Sí, molt emotiu, tot plegat. Per la seva banda, Joan Tardà, portaveu d’Esquerra Republicana va declarar que com que Catalunya sembla no tenir cabuda en la seva interpretació de la Constitució, per no haver-la de canviar, pretenen canviar Catalunya. Joan Herrera, d’ICV, demanava compromisos i dates, un calendari per desenvolupar l’estatut i l’autogovern. I jo em pregunto: quin estatut? El que ens han tornat? I, quin autogovern? No ens han deixat ben clara la “indisoluble unidad”, etc, etc?

Des del PSC sembla que s’aixequen veus “crítiques” que, diuen, defensarien un canvi de lideratge i del tipus de relació establert amb el PSOE. Els noms de dos consellers, Joan Castells i Montserrat Tura sonen insistentment com a capdavanters d’aquest corrent crític. Però, de moment, el que es mostra als ciutadans és que ningú qüestiona res, no hi ha gestos públics, sinó política soterrada i estratègies internes. Esperen les eleccions autonòmiques de la tardor i una previsible davallada del PSC en nombre de vots i, com que “rodaran caps”, aquell serà el moment idoni per posar sobre la taula alternatives. Continuo dient que no és una política honesta ni transparent.

D’altra banda, el PSOE pot ser que ni es plantegi que la política feta pels socialistes catalans li resti vots. Saben que un sector dels seus votants a Catalunya són aliens a la qüestió de l’estatut. I que si perden vots, no serà perquè el seu electorat se senti decebut per la seva política en aquesta qüestió concreta. Són conscients que molts votants del PSC voten aquest partit perquè no poden votar PSOE, voten Montilla perquè no han pogut votar directament Zapatero, com fa anys no podien votar Felipe. Si aquests votants se’ls posen de cul serà com a conseqüència de la crisi econòmica i de les xifres galopants d’atur. Res més.

Mentre el PP s’autoerigeix en el conductor que ha de portar els espanyols per un camí comú (cada cop més estret i més humiliant per als catalans) i el PSOE, malgrat els gestos “a posteriori”, ja va deixar clar que les coses li anaven bé tal com estaven, l’horitzó que es dibuixa a Catalunya sembla cada cop més nítid: el camí per on ens volen portar no és el nostre i no es duu enlloc. Els polítics fan gestos, però no es mullen, no es defineixen, tenen els ulls posats en les eleccions i creuen els dits perquè les vacances apaivaguin els ànims. Potser tenen raó els qui creuen fermament en la superació dels límits que ens han imposat, haurem de buscar noves veus que representin les nostres aspiracions legítimes i, com a ciutadans, haurem d’acostumar-nos a un nou tipus de política, aquella en què tinguem una participació més directa i activa, com el projecte realment engrescador de Solidaritat Catalana per la Independència (1), amb veus tan lúcides com la d’Alfons López-Tena. Però això, imagino, seria objecte d’un altre debat.

Aquest debat, al final, s’haurà de resoldre a les urnes la propera tardor.I caldrà que meditem molt bé a qui li estem donant les regnes de la situació quan decidim el nostre vot.  Perquè les nostres decisions passades són les que han portat al convenciment als espanyols que Catalunya no ha de d’aspirar a res que ultrapassi els límits d’una administració política estatal formada per comunitats autònomes amb un desenvolupament més o menys uniforme. Si no entenen per què això ens resulta insuficient és perquè vam donar la representativitat a partits que defensen que aquest és l’únic escenari institucional possible i l’han defensat de manera reiterada a banda i banda de l’espectre ideològic.  Per què ens sorprèn ara que les institucions espanyoles facin prevaldre la seva legalitat jurídica per retallar de l’estatut tot allò que no estigui previst en el marc legislatiu?

Si anem a votar o decidim no fer-ho, i el que votem és la nostra responsabilitat. Imaginem-nos l’escenari, l’horitzó de què parlava més amunt i reflexionem sobre quines opcions polítiques creuen en el que una part importantíssima dels catalans creiem i, a més, ho defensaran més enllà dels gestos emotius. I, els que no hi estiguin d’acord, és clar, també actuaran en conseqüència. Però si no som conscients del moment històric i polític que estem vivint i de la responsabilitat que suposarà ficar una papereta a l’urna en les properes eleccions autonòmiques, l’únic que tornarem a tenir és el dret a la rabequeria i a omplir, si volem, les parets de Catalunya sencera de senyeres o estelades. Però tornarem a estar ficats en el camí pedregós i estret de “l’Espanya unida y indisoluble” davant dels ulls de qui consideren que tenim l’obligació d’acceptar amb més o menys resignació (allà cadascú amb la seva capacitat de sacrifici i de paciència) els límits que amb tanta prepotència ens han marcat.

La qüestió és ben senzilla: si no trobem sortida a la situació a què ens han conduït des de l’estat espanyol i hem reivindicat el que som i el que volem, segurament des de postures diverses, comencen a oblidar-nos dels sargits i dels pegats que ens volen fer, a posteriori, els que ens han dut a aquesta situació, interpretant la sentència, o als que havien donat per finiquitat l’assumpte i que just ara reaccionen en notar “el profund malestar de la societat catalana” (quants volts calculen que podrien perdre?).  Així, doncs, les nostres decisions futures hauran d’anar en consonància amb les nostres reivindicacions presents i haurem de saber triar els companys de viatge més adients.

(1) http://solidaritatcatalana.cat/