Fa temps que pensava que l’actuació del PSC no podia oferir més sorpreses (o disgustos, segons es miri). Però és ben cert allò de “viure per veure”. Perquè la seva última proposta electoral supera amb escreix el nivell d’insensatesa que podria suposar-se a qualsevol formació política, i això que, entre uns i altres, estan deixant el llistó ben alt.
L’última promesa electoral de Montilla és oferir crèdits als joves menors de 25 anys que formen part de l’anomenada “generació NI-NI”, és a dir, aquells que “Ni estudien ni treballen” per facilitar-los, diuen, la formació i les possibilitats de trobar una feina. Montilla va presentar la proposta en un dels feus socialistes a Catalunya, L’Hospitalet de Llobregat, durant la conferència nacional del PSC per a l’aprovació del seu programa electoral de cara a les eleccions autonòmiques catalanes del 28 de novembre. Els socialistes catalans han batejat la proposta com “contracte per al futur” i, segons sembla, té com a objectiu que cap jove a Catalunya estigui més de sis mesos a l’atur sense formar-se.
La proposta socialista seria la següent:
-Els joves menors de 25 anys que ni estudien ni treballen (els famosos “Nini’s” percebrien 633,3 € mensuals (l’equivalent al salari mínim) durant nou mesos i seguirien cobrant durant tres mesos més fins que trobin ocupació.
-Podrien obtenir, a més, una “beca-formació”, a fons perdut, que pagaria els estudis durant aquests nou mesos.
– Per als menors de 30 anys amb formació, però que vulguin millorar-la, s’atorgaria un “crèdit-salari” per un màxim de 11.399 €, que haurien de tornar quan trobin feina. Amb això, diuen els socialistes, es pretén que aquest sector de població no estigui a l’atur més de 6 mesos sense oportunitat de millorar la seva formació.
– Els crèdits, que se sol·licitarien a través dels ajuntaments, s’haurien de retornar sense interessos en el termini de sis anys sempre que el beneficiari trobi feina i el sou sigui el doble al del salari mínim interprofesional. Si durant aquest termini el jove perdés l’ocupació, se suspendria també l’obligació de tornar el crèdit fins que tornés a incorporar-se al món laboral.
Els socialistes estimen que podrien beneficiar d’aquestes mesures un col.lectiu d’aproximadament 124.000 persones i que el cost seria d’entre 137 i 148 milions d’euros.
Quan vaig aconseguir deixar de parpellejar després de llegir la notícia, confesso que el primer que em va passar pel cap va ser que aquesta nova “ajuda” ideada pels socialistes difícilment es posaria en pràctica perquè, tal com pinta la situació, el PSC ho té bastant difícil per repetir mandat. Llevat que hi hagi un nou Tripartit, digui Montilla el que digui en aquests moments. Però és obvi que, independentment del resultat de les eleccions del 28 de novembre, que siguin capaços de “vendre” aquesta proposta mereix algunes consideracions, de tipus econòmic i de tipus moral.
Des del punt de vista econòmic, no cal ser un expert per adonar-se que els números no surten. I que una ajuda d’aquest tipus s’acabaria suprimint, com altres, o bé aconseguir-la seria una mena de via crucis més llarg que les obres de la Sagrada Família, com totes. Que Montilla anunciï aquesta proposta, tan descaradament electoralista, tenint en compte que hi ha milers de persones que encara no es beneficien de les ajudes que els corresponen segons la Llei de Dependència, per posar només un exemple, em sembla poc menys que grotesc i que insulta la intel·ligència dels votants . On han quedat altres ajuts socials anunciats pel PSOE i que s’han hagut de retirar a causa de l’estat agònic de la nostra economia? Les “ajudes” dels socialistes, concebudes en una mena d’estat de borratxera pressupostària, les estem pagant amb més dèficit, retallant sous, congelant pensions, pretenent augmentar l’edat de jubilació perquè no tenen ni un euro, comprometent, en definitiva, el futur dels joves, dels que sí volen formar-se i treballar. La reflexió que em faig és la següent: si no hi ha diners públics per becar els joves que volen fer-se un futur, per als aturats que han pagat religiosament els seus impostos i que ara es troben en una situació francament compromesa, per als petits i mitjans empresaris que han de fer cada dia jocs malabars per no tancar a les seves empreses … Trobaran pressupost per subvencionar precisament aquest sector de joves que prefereix passar-se el dia al parc o “apalancats” al sofà?
Aquesta és una mesura molt de l’estil del socialisme espanyol, que ha fomentat la cultura de la “gratuïtat”, del rebre sense aportar res a canvi. Una cosa semblant al PER a Andalusia, per exemple. Fa poc, una senyora natural de Burgos però que porta molts anys vivint a Catalunya, m’explicava que en la seva terra hi ha hagut temporades en què els treballadors del camp han preferit deixar perdre la collita que recollir-la, perquè aconsegueixen més diners tirant d’ajuts estatals i europeus que anant al camp cada dia a treballar. El mateix seria aplicable als NINI’s. Per quina raó han de treballar si se’ls està subvencionant precisament el fet de no fer-ho?
D’altra banda, crec que aquesta mesura, si s’arribés a aplicar, resulta molt difícil de controlar. Com demostraran aquests joves que estan buscant feina? Demanaran un justificant cada vegada que vagin a una entrevista? A més, si han de tornar el famós crèdit un cop obtinguin un treball amb un sou que sigui el doble del salari mínim interprofessional (estaríem parlant d’uns 1.2oo €), me’n ric jo de quants podran tornar-lo, tenint en compte els sous que es paguen en aquest país, fins i tot als joves amb estudis i formació. Si a això li sumem que si arriben a perdre la feina, l’obligació de retornar el crèdit queda en suspens, no vull pensar quant de temps els duraran els treballs.
I ara, les consideracions morals, que poden fer-se’n i moltes. Aquesta mesura pot ser que els permeti esgarrapar vots en un sector de població que tradicionalment no vota. Per a què? Però està clar que perdran els de moltíssims joves el futur dels quals no és gens favorable a causa de la mala gestió econòmica dels governs socialistes, ja sigui central o autonòmic. Sumats als que perdran entre els que, com jo mateixa, veuen com milers de llocs de treball estan pendents d’un fil, la seva economia es ressent a causa de la pujada d’impostos, la despesa social es retalla per tot arreu i ja s’imaginen treballant encara als 70 anys per subvencionar els crèdits als Nini’s. En conjunt, em sembla una immoralitat.
El govern no es preocupa dels joves que s’han de endeutar per pagar aquests màsters i postgraus que se’ls exigeixen des de la implantació del Pla Bolònia, ja que amb els títols de grau que aconsegueixen a les universitats catalanes i espanyoles, el màxim que podran fer és embolicar un entrepà. Aquestes titulacions afegides valen, sovint, milers d’euros, que suposen un esforç econòmic per a moltíssimes famílies, quan ja per a la majoria ho és el simple fet de poder enviar els seus fills a la universitat. Es recorden en algun moment els nostres impresentables governants d’aquests nois i noies i de les seves famílies? Aquests joves, quan per fi aconsegueixen els seus màsters, saben parlar tres idiomes (pagant les classes com a activitats extraescolars, és clar, perquè el nivell d’idiomes que s’imparteix a l’escola pública d’aquest país és, en general, per posar-se a plorar) i tenen no sé quants postgraus, acaben fent les maletes, perquè no troben feina o els sous que els ofereixen són irrisoris en relació a la preparació que se’ls exigeix. Estem vivint una onada de “fuga de cervells” i als il·luminats del PSC només se’ls ocorre subvencionar l’analfabetisme funcional i la vagància. Creuen de veritat que aquesta mesura fomentarà l’ocupació?
Siguem clars. Un noi o una noia menor de 25 anys que no tingui una formació acadèmica mínima (i mira que l’ESO és mínima, mínima, mínima) és, senzillament, perquè no li ha donat la gana d’obrir un llibre. No hi ha més. Sé del que parlo perquè em dedico a la docència i treballo cada dia amb adolescents. Qualsevol estudiant de 16 anys que no hagi estat capaç d’aprovar 4t d’ESO si no és que té algun problema d’aprenentatge que li ho dificulti, és perquè no ha volgut. Fins i tot en aquests casos hi ha vies alternatvas de formació. Si arriben als 25 anys sense haver treballat o han estat incapaços de conservar una feina, no crec que el que necessitin sigui, precisament, diners a canvi de res, perquè es reafirmaran en la seva postura vital irresponsable. Fins i tot en el cas remot que hi hagués pressupost per concedir aquests crèdits, se’ls hauria de exigir algun tipus d’activitat a canvi, de tipus social per exemple, no simplement que es dediquin a buscar feina. Tots sabem que el que no costa res, no es valora, és de sentit comú, encara que sigui el que menys demostrin tenir els socialistes.
Puc assegurar que als pares, als professors, cada vegada ens costa més educar els joves en la cultura de l’esforç, de la constància, inculcar-los determinats valors, com el del treball. Els “Grandes Germanos” i els “Sálvame” ens juguen en contra. Però si a sobre els nostres mateixos governants els premien per no haver estudiat ni treballat, tenim la batalla perduda.
I sabeu el que més m’emprenya de tot plegat? Que ni tan sols sóc de dretes i, per tant, no m’estic fregant les mans ni entro en èxtasi cada cop que penso que les properes eleccions puguin guanyar-les, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, partits conservadors. Perquè si alguna cosa fa mal és que et decepcionin, un cop i un altre, aquells que durant anys has pensat que et representaven.
Imatges: www.e-faro.info
UniversCat 